Sant Antoni de Calonge - Sant Feliu de Guíxols

TORRE VALENTINA – PLATJA D’ARO – SANT FELIU DE GUÍXOLS

Magnífica sortida pel Baix Empordà per recórrer el Camí de Ronda entre Torre Valentina a Sant Antoni de Calonge, i la Platja de Sant Pol a Sant Feliu de Guíxols.

Es un tram sense complicacions tècniques, amb trams molt bens arranjats, molta historia i racons de gran bellesa. De tota manera, es molt important anar ben calçats. Hi ha algun tram una mica rocallós i que pot relliscar, i platges pedregoses. Iniciem la caminada a Torre Valentina, quan s’acaba el passeig de Sant Antoni de Calonge, al final de la platja Gran. En aquest punt, davant d’un gran complex d’apartaments, hi ha la Torre Valentina, una antiga torre de guaita que formava part del sistema de vigilància i defensiu del municipi de Calonge – Sant Antoni en l’Edat Mitjana i en temps de la pirateria i altres atacs.

Aquí mateix comencem a caminar, per un tram molt ben arranjat en que el camí serpenteja i puja i baixa a cales molt petites però de gran bellesa. Roques Planes, Roca del Paller, Els Esculls... són algunes de les moltes cales per les que anirem passant, fins arribar a la primera platja gran, de sorra, abans de Platja d’Aro: la Platja de Can Cristus. A prop d’aquesta platja hi ha tres grans càmpings, cosa que provoca que a l’estiu estigui força plena. Continuem per la Platja de Ses Torretes, un reguitzell més de petites cales, i ens trobem en front d’un gran illot (queda unit a terra per un braç de sorra). Es el Cap Roig, nom que li ve pel seu color, terròs i vermellós. Aquest braç de terra forma dues platgetes: un primera de petitona, que és la Cala de Cap Roig, i una més gran que és la Platja de Cap roig o Platja de Sant Jordi. El camí ens va guiant, de vegades amb trams amb esglaons per salvar algun desnivell, o amb túnels per travessar alguna penya.

Ens queden les boniques platges de Belladona i cala Rovira, entre d’altres, i entrem al magnífic Passeig de Platja d’Aro. Ens cal travessar tot aquest passeig marítim, la façana marítima del municipi de Platja d’Aro amb una gran platja de quasi dos kilòmetres, per arribar a l’entrada de la Marina Port d’Aro. Aquí s’ha format una ria que ha sigut aprofitat per a convertir-la en un port esportiu de més de 860 amarratges i diferents serveis pels seus usuaris. Aquest és un altre escull que tan sols podem esquivar donant-li la volta per complert, uns dos kilòmetres més, si volem continuar el Camí de Ronda en direcció a Sant Feliu. Un cop a l’altre banda del port, reprenem el Camí de Ronda per la platja de Sa Conca i unes petites cales que voregen les urbanitzacions de S’Agaró, fins la Punta d’en Pau, un excel·lent mirador de la magnífica Platja de Sant Pol.

El temps s’ha girat una mica, i nosaltres ens hem entretingut molt per arribar fins aquí, pel que en lloc de continuar seguint el Camí de Ronda fins a Sant Feliu, que es torna una mica trenca cames, optem per deixar aquest tram per un altre dia i finalitzar aquí mateix la sortida d’avui. Unes nuvolades prou fosques i els primers trons ens ho aconsellen...

Caminada molt recomanable per la seva vistositat, que podrem allargar o escurçar al nostre gust, atès que els principals nuclis de població pels que anirem passant estan units per línia regular d’autobusos. A l’estiu podrem gaudir del bany en alguna de les seves fantàstiques cales i platges, però alerta, a l’estiu hi fa molta calor i les ombres són escasses... Cal anar ben calçat, portar aigua, roba adequada i estar disposats a passar una jornada inoblidable. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc

Canet d'Adri

CANET D’ADRI – COVA BORATUNA – GORGS RIERA DE CANET

Dissabte 15 octubre 2022 (Mª Clara Martínez)

Magnífica caminada per terres de la comarca del Gironès. L’inici de la ruta la fixem a Canet d’Adri, en un aparcament que hi ha als afores del poble, just al costat de l’església de Sant Viçens. Situat prop la confluència de les rieres d'Adri i de Rocacorba, el poble es compon d'unes quantes cases agrupades entorn a l'església parroquial de Sant Vicenç, mentre la majoria del poblament és disseminat, amb mitja dotzena de diminuts nuclis agregats. L'església és romànica, de tres naus, separades per grans arcades, del segle XI. Va ser modificada al segle XVI, amb una torre campanar damunt la nau i fent nova la porta. Té adossada una torre de planta quadrada. El 1698 era lloc reial.

Comencem a caminar, passem per la Plaça del Poble, i el primer que trobem, a la nostra dreta, es l’entrada de les Gorgues de la Font de la Torre, encara que això ho deixem per fer al final del recorregut. Nosaltres ens dirigim a Ca l’Estanyol, passant primer per un pont, construït el 1804 i refet el 1840 pels propietaris del mas. Anem per pista forestal, guanyant alçada en pocs minuts i gaudint de bones vistes sobre Canet d’Adri a mesura que anem pujant. Anem trobant petits cartells indicadors en quasi tots els encreuaments, com al collet de Miralles, que ens indiquen no tan sols el camí que seguim, sinó també, les possibles opcions d’altres rutes per l’entorn. Aquí deixem la pista i continuem per sender, còmode de caminar, malgrat que continua pujant. Boratuna es un cova espectacular, coneguda des de temps molt antics, on s’hi han trobat restes de l’Edat del Metall i de que s’havia fet servir com a cova sepulcral. Té una entrada de 2’5 per 1’5 metres i de seguida trobem un ressalt que ens fa baixar a una gran sala. Podem fer un bon recorregut, pujant i baixant ressalts i grans blocs. 

Cal anar amb compte amb el cap... a les parets hi ha restes de tosques, estalactites i estalagmites. Parem a esmorzar davant l’entrada, un lloc molt tranquil. Per continuar la ruta, ens podem enfilar per unes lloses de roca que hi ha just a l’esquerra de la boca de la cova. No es gens difícil. A uns vint metres hi ha el camí, un sender preciós, sense massa complicacions, i que anirem seguint, carenant tota la serra de Boratuna, admirant la bellesa de de la Vall de Llémena, i els cingles i muntanyes de l’entorn, amb Llorà i tot un munt de petits nuclis als nostres peus. Fem el punt més alt d’aquesta serra, la Muntanya de Velers, de 545 metres, i a partir d’aquí iniciem el descens que, en alguns punts pot ser haurem de posar mans a terra i vigilar no relliscar, sobretot al inici de la baixada. Després es suavitza, fins el coll de Palomeres, on tornem a trobar indicadors.

Acabem de baixar, fins a trobar la riera de Canet, que malauradament es quasi seca, i per tant, el primer tram el fem seguint la pista forestal. Passat Can Canet ens desviem per anar a trobar les Gorgues de la Font de la Torre, on trobem uns camins ben arranjats, amb baranes i escales que ens faciliten el recorregut. A l’estiu s’ha de demanar hora per internet i ens ofereixen una visita guiada sense cost. Es per no massificar l’entorn i per que es una propietat privada. Aquest es el lloc que al començament de la ruta hem deixat per fer al final. Quan deixem el recinte de les gorgues tornem a ser a prop de l'església de Sant Viçens. Tornem als cotxes i donem per finalitzada la sortida d’avui.

Powered by Wikiloc

Vall d'Àssua

La tercera sortida al Pallars Sobirà la vàrem dedicar a recòrrer part de la Vall d'Àssua. Antoni Llagostera (dijous 6 octubre 2022)

La vall d'Àssua és una vall situada en els termes municipals de Rialp i de Sort. Limita a l'oest amb la Vall Fosca, al nord, amb el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i al sud i a l'est, amb la vall de la Noguera Pallaresa. Els pobles que configuren la vall d’Àssua són pertanyents al termes municipals de Sort

(Altron, Sorre, Saurí, Bernui i Llessui) i a Rialp (Escàs, Caregue, Surp i Rodés). Una vall que ha servit d'inspiració i localització de moltes novel·les d'èxit. La més coneguda potser, la de Jaume Cabré, Les Veus del Pamano. Per aquest motiu es poden trobar diverses rutes literàries preparades per gaudir d'aquests llogarets. Nosaltres hem optat per fer una excursió combinant paisatges i alguns dels poblets que fan referència a alguna de les novel·les.

El punt de sortida l'hem fet doncs des de Llessui, que pertany a Sort. Entre els elements destacables de Llessui es troben les ruïnes de l'església parroquial de Sant Pere i les restes de la capella de Sant Salvador. El nucli antic és presidit per l'església parroquial de Sant Pere, de la qual avui en dia queda únicament la façana de ponent, el campanar, els murs perimetrals del costat sud i el cos de l'absis. Cal destacar la peculiaritat del campanar: és dels pocs de Catalunya que té

l'entrada de l'església sota mateix, quan, normalment, s'hi accedeix per una obertura de la nau central. Darrerament, habitatges de segona residència i establiments turístics s'han estès en semicercle entre el nucli antic i el pròxim veïnat de la Torre, formant gairebé un continu. La Torre, més a llevant, és format per un grup de cases presidides per l'església de Sant Julià, romànica, restaurada modernament. A migdia dels dos nuclis es troben les ruïnes de l'ermita de Sant Salvador. 

Llessui compta amb el Museu del Pastor, un centre temàtic que pretén retre homenatge a l0activitat ramadera tradicional del Pallars i, per extensió, de tot el Pirineu. En aquest sentit, a l'entorn del poble es poden observar les restes d'algunes bordes, edificacions de pedra on els pastors tancaven el ramat per les nits. També hi ha les restes d'una estació d'esports d'hivern, ara en desús, que daten dels anys 60 i que foren abandonades el 1987. Vist aquest primer poble iniciem la caminada de baixada seguint direcció a Sorre. Al principi baixa en fort pendent fins als prats de Bernui, una esplanada magnífica de prats de dall. Estem fent el camí anomentat de Santa Llucía, on precisament hi trobem un petit oratori. I de mica en mica tot gaudint del paisatge i l'entorn ens acostem fins a Sorre, nucli també de Sort. El poble compta amb l'església parroquial de Sant Esteve, l'ermita de Sant Anna i la capella de Sant Antoni. També és un poble tradicional amb cases de pedra, molt rustic i amb alguns carrerons empedrats. A part de ser font d'inspiració de les Veus del Pamano, també és l'escenari principal de la novel·la Dones de Ferro de Margarida Codina i l'escenari principal de la sèrie Gran Nord de TV3. 

Sant Esteve de Sorre és una església romànica d'una nau amb absis. L'actual porta es troba als peus de la nau, sota un petit cobert. El campanar torna a ser la construcció que més sorprèn. I seguim cap a Escàs. Ho fem per un corriol delimitat per murs de pedra seca i ben senyalitzat. Ens toca també fer una mica de pujada ja que el poblet es troba enfilat en un turó i hem de travessar a l'altre vessant de la muntanya i travessar el riu Rialbo, afluent del Pamano, per un pont de fusta. I tot seguit el riu Caregue, un altre dels afluents. I ara toca pujar una mica per acostar-nos a Escàs. Ho fem gaudint del paisatge espectacular de tota la vall. I arribem a Escàs, ja en terme de Rialp. 

El poble té l'església de Santa Coloma, sufragània de Sant Martí de Caregue. Seguim perque encara ens queda un altre nucli, Surp. Aquest està situat en un coster, amb les cases esglaonades i força agrupades. Entre elles formen tres carrers i una placeta, però amb un aspecte indubtablement d'antiga vila closa. L'església parroquial i el cementiri parroquial són a l'extrem meridional, al lloc més baix, del poble. 

La seva església romànica, està dedicada a Sant Iscle i Santa Victòria. És una construcció d'una sola nau seguida d'un arc presbiteral i que enllaça amb un absis semicircular, decorat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes que el divideixen en tres sectors. Al nord d'aquesta, s'aixeca la magnífica torre campanar de secció quadrangular i constituïda per dos pisos separats a l'exterior per arcuacions i una finestra en cada una de les quatre cares de la torre. Ens disposem a encarar l'últim tram de l'excursió. Ens queden uns 20 minuts per arribar al punt final, Rialp. Baixem per un caminent que ens deixarà a les restes del castell de Rialp, situat a la part alta de la poblacó. Aquest està documentat des del segle XIII. En queden poques restes i s'hi han fet obres de consolidació per evitar la seva degradació. S'ha dotat a l'edificació d'una escala de ferro que permet fer un petit recorregut aeri per les parets de la construcció. Podem veure dos panys de paret de la torre de planta rectangular construïts directament sobre la roca. Se suposa que tenia tres pisos d'alçada. 

Als nostres peus ens queda la Vila de Rialp, situada a725 metres d'altitud i a la dreta del riu Noguera Pallaresa. La població també havia estat vila closa i encara avui es conserven alguns elements com una arcada gòtica del portal del Torrent de Sant Antoni. El carrer major conserva també cases porticades antigues. Hi destaca l'església parroquial de la Mare de Déu de Valldeflors.

I fins aquí aquesta ruta molt interessant que podeu fer a la vostra mida recorrent els poblets de la Vall i recordant i visualitzant algunes novel·les literàries.

Certascan

Segona sortida del Tour del Pallars Sobirà: Certascan

Dimecres, 5 octubre 2022 (Antoni Llagostera)

La primera idea era fer el cim de Certascan però per la falta de temps i per que la planificació potser no va ser la millor, vàrem descartar-ho. Així doncs només vàrem pujar fins a l'estany. La zona de l’alt Pirineu lleidatà, amb l'Estany de Certascan, el més gran dels Pirineus, en primer terme, és un dels indrets emblemàtics de la vall de Cardós que no pot faltar en cap itinerari excursionista. Envoltats per cims que arriben als 3.000 metres i per alguns dels estanys més impressionants de la serralada. Nosaltres hem sortit del pla de Boavi. S'hi pot arribar amb cotxe des de Tavascan per una pista forestal d'uns 7 kilòmetres. Sortint de l'aparcament ja trobem un sender molt marcat i creuem el riu per passar per un bosc de fades. 

Ens intruduïm a la Vall de Lladorre, el reservori d'aigua més important de la zona. El pla de Boavi és un conjunt de planúries de gairebé 11 hectàrees d'extensió, situades a 1.460 metres d'altitud. Ens trobem a la capçalera de la Vall de Cardós. Seguint el curs del riu ens trobem amb el Pla de Castellassos. També passem per la pleta de Tornapinyol. Ens incorporem a una pista no transitable per a vehicles i abans d'arribar a una presa surt un corriol a mà dreta indicat amb una fita i marques vermelles. El camí puja per anar a buscar el GR de l'Alta Ruta Pirinenca, que passa uns metres més amunt. Quan el trobem, el seguim en direcció Nord-Oest. 

De seguida arribem a un primer estanyol que hem de vorejar per la dreta i remuntem els ultims metres fins al refugi de Certascan, situat en un indret idíl·lic. És un refugi de suport imprescindible per qualsevol excursió de la zona. És guardat i compta amb 40 places, més 10 places sense guarda. Està inclós en una de les etapes de dues travesses molt populars a la zona: la porta del cel i muntanyes de llibertat. Just al costat hi ha el llac de Certascan, situat a 2.236 m. És d'orígen glacial i té 47 hectàrees. El seu desguàs dona lloc al riu de Certascan, que mor al riu de Lladorre. Actualment és represat per a l'aprofitament hidroelèctric de l'estany a través d'un canal subterrani de conducció de l'aigua fins a la central de Tavascan. És l'estany més gran dels Pirineus Catalans i també un dels més profunds amb 96 m. 

Si volguessim fer el cim, cal seguir el mateix GR fins al coll de Certascan i llavors girar a la dreta per fer una forta pujada fins al Pic situat a 2.853 metres. Per tant ens faltarien uns 600 metres de desnivell sumats als 800 que portem des de la sortida. Una mica exigent per el nostre ritme d'excursió si tenim en compte que anem gravant el programa. I prou feina hem tingut per tornar cap al punt de sortina, en aquest cas seguint una pista que passa per altres pletes i zones de pastura on fins i tot hi trobem alguna borda. Un cop a Tavascan, val la pena fer una ullada al poble i la seva església i el seu pont. És un nucli de Lladorre. I am la calma és interessant visitar la central hidroelèctria, una obra de dimensions colosals. El conjunt es troba dins d'una caverna de 500 metres de profunditat. En total hem fet 16 kilòmetres amb un desnivell d'uns 800 metres, sense pujar al cim.

Gerri de la Sal

Sortida a la comarca del Pallars Sobirà per fer una estada de 3 dies i per tant gravar tres programes del Caminant per Catalunya en una zona que ofereix moltes possibilitats i atractius. (dimarts 4 octubre 2022).

La primera ruta amb final a Gerri de la Sal pretenia visitar alguns indrets de l'entorn. Així la sortida era a l'estany de Moncortès. Ens situem a 1.030 metres a prop del poble de Montcortès de Pallars dins el terme municipal del Baix Pallars.

L'estany és una formació d'origen càrstic. Juntament amb els estanys de Basturs és l'únic d'origen no glacial dels Pirineus.  El seu perímetre, gairebé circular, és de 1.320 metres, i la fondària màxima, de 30 m. L'espai protegit té una extensió de 46 hectàrees (0,46 quilòmetres quadrats). És un llac oligotròfic (les seves aigües són pobres en nutrients. Ofereix una diversitat de biòtops que afavoreixen la presència d'interessants poblaments faunístics. Cal destacar el seu us com a àrea de nidificació per a alguns ocells, o per constituir l'hàbitat de notables espècies lligades al medi aquàtic.  I cal afegir-hi que estem en un entorn privilegiat pel que fa al paisatge i les muntanyes que ens envolten.

Iniciem la ruta direcció al poble passant pel coll de Sant Antoni on hi ha un petit oratori i de seguida arribem al poble de Montcortès. Hi destaca l'església de Sant Martí i dues capelles més, la de Sant Sebastià i la de la Mare de Déu dels Àngels. De l'església ens fixem en el campanar de secció octogonal que finalitza en un agut capitell. Seguim, ara direcció a Peramea. Abans peró ens podem desviar un moment de la ruta per visitar el Dolmen de la Mosquera, un monument megalític de caràcter funerari. L'aspecte actual és el que se li va donar en el seu trasllat per a utilitzar-la com a cabana agrícola. Actualment, la cambra fa 2’75 metres longitudinalment per 2’40 d'amplada. Si realment es tractes d'una cambra pirinenca, la seva datació seria d'entre el Calcolític recent i el Bronze antic, vers el

2.700 i el 1.800 ac. 

I com hem dit, ja som molt a prop de Peramea, un altre llogaret del terme municipal de Baix Pallars. Peramea compta amb l'església parroquial d'origen romànic de Sant Cristòfol. antigament dedicada a sant Joan, a més de la capella de Sant Sebastià i Sant Roc i de la desapareguda de Sant Cristòfol. El poble estava coronat pel castell de Peramea, i a l'extrem sud de la vila resten les ruïnes de la Torre del Colomer, també medieval. El poble s'assenta recolzat sobre una gran roca que talla la plana emergint d'ella i que constitueix el teló de fons protector del nucli. Aquesta roca el defensa dels forts vents del nord i es converteix en l'element de referència visual obligat, als peus del qual s'inscriuen les cases que s'estenen fins a trobar la carretera. Val la pena gaudir dels seus carrers i plaçes amb unes edificacions molt característiques i fotogèniques. Peramea fou declarada Bé Cultural d'Interès Nacional l'any 1985 pel seu valor històric. És un lloc de visita obligada pel seu entramat urbanístic com a vila closa.

 

A tocar del poble hi ha els plans de les Corts, una gran extensió de verd amb molt bones vistes. També hi ha alguna granja amb ovelles. Just al davant veiem la Geganta Adormida, una muntanya que agafa la forma d'una geganta estirada. És impressionant ! I el punt final de la sortida és Gerri de la Sal. Es pot anar baixant a peu, però nosaltres ho hem fet amb cotxe per tenir més temps per les gravacions del programa. I és que el municipi que també pertany al Baix Pallars, també te molts atractius. Gerri de la Sal és a la dreta del riu Noguera Pallaresa, enmig de les saleres que han donat nom a la vila, i que temps enrere permeteren que fos una autèntica potència econòmica gràcies al comerç de la sal. A més del conjunt de salines, trobem el brollador o font d'aigua salada i l'Alfolí o magatzem de la sal (lloc on està ubicat el Museu de Gerri de la Sal). L'origen geològic de la font salada és, avui per avui, una qüestió encara no resolta. L'aigua té una densitat mitjana de 8 a 10º Be i a una teperatura de 21ºC. Es podien treure uns 40.000 litres/hora. Actualmet encara es pot extreure sal i veure'n el procés amb visites guiades.

No podem marxar de Gerri de la Sal sense visitar el seu Monestir. És un dels grans monestir medievals de Catalunya, de nivell semblant a Sant Pere de Rodes, Ripoll, Cuixà o Sant Cugat, d’entre els benedictins. Del conjunt monàstic, l'església és el que es conserva, car de la resta solament queden ruïnes. El temple és el construït durant el segle XII, té planta basilical de tres naus, sense transsepte i amb tres absis semicirculars, els laterals s'obren directament a la nau i el central, molt més ampli, està precedit d'un presbiteri a un nivell més baix que la nau. I finalment ens podem passejar per el casc antic. La vila de Gerri fou una vila closa, de la qual encara es conserva el recinte tancat i un cert aire medieval, amb carrers estrets i zones porticades per a acollir el mercat.

Com veieu una excursió molt cultural per la comarca del Pallars Sobirà.