dijous, 31 de desembre del 2020

Les Gavarres

PUIG D’ARQUES – CAN GENOER – SANT CEBRIÀ DE LLEDÓ (Els Metges)
Dissabte, 21 novembre 2020 (Mª Clara Martínez)

Un bonic recorregut per la zona més elevada del massís de les Gavarres. Per arribar al punt d’inici, ho fem des de Romanyà de la Selva. Allà prenem una pista asfaltada que ens porta fins als Plans de can Sabater, al peu del Puig d’Arques, on hi ha un aparcament. D’allà mateix en surt un sender que s’enfila muntanya amunt, en direcció al cim. Abans de fer cim trobem el Dolmen del Puig d’Arques, un dels més importants de les Gavarres. Excavat al 1964, va proporcionar interessants restes funeràries que acompanyaven els cadàvers. És del tipus sepulcre de corredor i es troba en bon estat.











Uns metres més endavant i ja som al cim del Puig d’Arques. Be, un dels cims, per que són don turons bessons, amb una diferència d’altitud de 3 ó 4 metres tan sols. De fet, aquest és el més baix, i el vèrtex geodèsic es troba en l’altre, conegut també com a Puig de La Gavarra. I un apunt més. Segons els mesuraments actuals de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, cap d’aquest dos és el sostre comarcal. Sembla ser que el Puig d’Aiguabona, o Puig d’Aiguaró, no massa lluny d’on som, és uns 90 centímetres més alt, sent aquest el nou sostre comarcal. Tot un embolic.... Be, al primer cim hi he la torra amb el radar meteorològic i un fantàstic mirador, des don tenim una esplèndida vista de 360o de les Gavarres i mol més enllà. La badia de Roses, el Canigó, el Montseny...
Vist tot això, baixem fins un collet i ataquem el segon cim, on hi ha el vèrtex geodèsic. Aquest és el 100 cims, però no hi ha vistes, queda emboscat.











Sortim a la pista principal i uns metres més endavant n’agafem una altre que surt a la nostra dreta i que ens porta a can Genoer. Visitem la seva font, en realitat és una mina, l’arboç monumental, i arribem a la masia, que està en procés de rehabilitació. Un bon lloc per esmorzar i recuperar forces. Ara, alerta! Nosaltres seguim fins a trobar la riera de can Genoer, i com que han netejat el camí, tot i que hi ha branques i romegueres esteses al terra, podem arribar fins a can Caçà. En cas que el camí estigués molt embardissat, hauríem de tornar a la pista i voltar pel Mas Mates i Can Font de Tapioles per arribar a Sant Cebrià de Lledó. En aquest cas el camí estava transitable i no ens va costar arribar a la pista i a Can Caçà. Seguim la pista i ja trobem indicadors a Sant Cebrià de Lledó que no tardem en arribar-hi. Un dels nuclis que es troben al bell mig de les Gavarres és aquest. Uns quants masos pertanyen a aquest nucli tot i que l’església i els casalots del voltant són els més coneguts pel sobrenom: els Metges. I és que aquí s’hi veneren els sants Damià i Cosme, metges. Sens dubte, es tracta d’un dels epicentres gavarrencs per excel·lència i s’hi arriba fàcilment per pistes forestals, des de Cassà de la Selva, al Gironès o des dels nuclis de Cruïlles o sant Sadurní de l’Heura al Baix Empordà. El conjunt està format per l’església de Sant Cebrià, el Mas Aldrich de la Plaça, també anomenat Can Cama, i el Mas Martí-Vell. A el Mas Aldrich de la Plaça hi ha un restaurant que atrau tota mena de visitants: cotxes, motos, bicicletes i gent a peu. 











Ara toca recular uns metres i prendre direcció de tornada al Puig d’Arques, sense deixar la pista forestal. Encara ens queda visitar el Cementiri dels Jueus, una necròpoli de lloses en mig del bosc, i que haureu d’estar atents per arribar-hi quant trobeu una fita al marge de la pista.
Seguim per la pista i, a Can Sitges, hauríem d’haver trobat una font (no la vàrem trobar) que es considera el naixement del riu Daró. Seguim endavant, ara amb marques blanques i vermelles, el GR-92-1. És una variant del GR-92. Amb inici a Palau- Sator, passa per Fonteta, travessa les Gavarres i part de l’Ardenya, i va a parar a Sant Feliu de Guíxols. I sense complicacions, ara passant pel peu del Puig d’Arques, arribem a l’aparcament on hem deixat els cotxes. Sens dubte una ruta molt recomanable, amb molt bones vistes, un munt de racons per descobrir, i molta historia al darrera. Alerta amb el punt que he comentat després de Can Genoer.



Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.


Powered by Wikiloc

dimecres, 30 de desembre del 2020

Vilada

Vilada - Castell de Roset - Cap de la Gotzera
Dimecres 18 novembre 2020 - Antoni Llagostera
L’excursió d’avui ens apropa al sector solell del municipi de Vilada, sota la serra de Picamill (1.415 m alt), al sud del massís del Catllaràs, on trobarem les runes del castell de Roset i gaudirem de meravelloses vistes de la vall del Mergançol des del cim del cap de la Gotzera. Vilada (antigament, Vilada de Guardiolans) és un municipi de la comarca del Berguedà, a uns 12 quilòmetres de Berga. Té poc més de 400 habitants.


Podem deixar el cotxe a peu de carretera i enfilem cap a l'església dedicada a Sant Joan. La construcció actual segueix els models del barroc rural. Seguim caminant amunt per una pista forestal que passa per el collet de Sant Joan. Passem per la creu de Roset. Es tracta d'una creu llatina de fabricació contemporània i de notables dimensions, feta amb bigues de ferro. Està fixada sobre una base circular feta de morter i pedra concèntrica. Sobre la base s'alça una peanya feta també de pedra i morter que a la part central té funcions de test, on hi ha plantada algunes plantes aromàtiques (romaní, timó, etc.). 












Continuarem pujant fins al coll del Roset, on hi trobarem dues creus. En aquest punt agafem el camí de l'aigua, un curiós sender que ressegueix la canonada feta per portar l’aigua a Vilada. Estem davant un bonic i bon camí: el Camí de l’Aigua té una pendent suau, a vegades enlairat sobre murets de pedra seca i altres cops traçat en trams de roca al sector dels Roquets (aquests trams són nomenats el Mal Pas, malgrat que realment no hi ha cap dificultat), ens conduirà a la font de l’Arç. Després de les últimes pujades, arribarem al collet de la casa del Castell. Aquí deixem un moment el PR  per agafar el camí que marxa tot pujant en direcció al sud-est a trobar les restes del Castell de Roset. És un bonic camí, dret i empedrat, que travessa un portell obert a la roca. De seguida hi som. Ens sorprendran les primeres vistes i les runes del castell a sota mateix i, si seguim i arribem a un altre portell que obre pas a la balconada, ens trobarem amb les vistes excepcionals de la vall de la Masó, la de Mergançol i la serra de Picancel, els entorn de Vilada i, si ens girem, els serrats de Tastanós. 











Dalt del turó hi trobem les restes del castell. Estem davant les ruïnes notables d'un veritable castell roquer. Resten construccions d'uns 20 m de llarg per 7 d'ample i uns 6 d'alt. La planta és completament irregular degut, segurament a successives ampliacions que s'han hagut d'adaptar a la forma del penyal. El castell tingué un paper important durant la guerra civil catalana (1462-1472). Un bon lloc per esmorzar. Tornem de nou cap al coll o seguint el camí ens trobem amb la casa del Castell. Actualment, la masia està ensorrada, tot i que hi ha diferents restes de murs conservats a diferents alçades.
I seguint, ara ens toca pujar la part que potser és més dreta del recorregut ja que hem de fer 300 metres de desnivell de cop. Arribem a la plana del Castell on tenim la opció de pujar al cap de Tastanós (1.343 m alt). Nosaltres però girem a l'esquerra per fer l'altre cim, el cap de la Gotzera (1.284 m alt). Tot i que és una mica més baix, les vistes son molt millors. Realment inpressionants. Als peus tenim l'embassament de la Baells. Les vistes s'obren a tot el nord del Berguedà amb el Pedraforca, la serra d'Ensija, cingles de Vallcebre ...  i altres muntanyes més llunyanes. Val la pena dedicar-hi una bona estona.












Ara cal tornar al coll per agafar de nou el PR que ens baixa cap abaix agafant el Camí Ral de la Nou a Vilada. Passem per el forat del Vent i arribem a una cruïlla i seguim una pista cap al collet de Berga per trobar el GR 241 (sender del Catllaràs).  Abans hem trobat una altra masia amb estructura tradicional, aquesta habitada, és la casa de Vladomat. Continuarem per la pista tot passant per el davant de la Granja de la Coromina i de la casa de la Coromina per baixar casi a trobar la carretera de Vilada. Uns metres abans de la carretera agafarem la pista que puja a trobar un pal de la llum, per marxar en lleugera pujada fins trobar una cruïlla (pal indicatiu) on deixarem el GR i agafarem el camí del PR que va a Vilada (pintura groga), tot passant per la Font del Mas (és una Font Puda). És una font termal. Popularment les fonts sulfuroses que desprenen una olor o fortor particular són dites fonts pudes o pudentes i les que són ferruginoses fonts rovelloses o rovellades. 












Pel camí de la Solana ens acostem de nou a Vilada i a la sega església on acabem la sortida d'avui.




dimarts, 29 de desembre del 2020

Sant Aniol de Finestres

Sant Aniol de Finestres, dijous 5 de novembre. Antoni Llagostera.
(fotos Ramon Busquets i Àngel Lluís Esteller)
Ens trobem situats a l'extrem sud de la Garrotxa. El municipi té una extensió de 48 quilòmetres quadrats, dels quals gairebé tres quartes parts són de domini forestal, i està encerclat per diverses serralades. El terme municipal inclou el nucli de Sant Aniol, que dóna nom al municipi i n’és la seu històrica, la Barroca, un extens altiplà molt poc habitat, i Sant Esteve de Llémena, que actualment és el nucli més poblat i actiu i s’ha convertit en la seu administrativa del terme.
Per arribar-hi des d'Olot, cal anar a les Planes d'Hostoles, on es gira a l'esquerra per la GI-531 i, finalment, cal desviar-se de nou a l'esquerra er la GI-530. Un cop a Sant Aniol de Finestres trobem un aparcament on deixar el cotxe.











Iniciem la ruta al costat de la Casanova de can Tura, un popular restaurant, i agafem una pista paviementada. Seguim l'antic camí tradicional de Sant Aniol a Santa Maria de Finestres. Deixem però la pista que dóna moltes voltes. Creuem la riera de Llémena per un pont, i als pocs metres seguim un camí a la dreta amb marques grogues que més tard es convertiran en vermelles. A mida que anem pujant es van obrint clarianes amb bones vistes. Tornem a trobar la pista, però nosaltres seguim el camí de nou al cap d'una estona. Amb poc més de 3 kilòmetres arribem a Santa Maria de Finestres. Ens trobem davant un petit Santuari. Es vincula històricament al castell de Finestres, molt proper. L'edifici és d'una sola nau i absis semicircular. La volta és apuntada i alguns dels seus murs conserven paraments d'opus spicatum. La construcció originària però ha estat molt modificada al llarg del temps.











Deixem enrere el Santuari per assolir el proper objectiu, el cim del Puigsallança. Abans però es passa per un esvoranc conegut com el Forat de l'Ovella, un lloc ferèstec. Uns ganxos ajuden a enfilar-se al cim de la paret que dóna al forat i que es converteix en un mirador excel·lent. I arribem al cim. Amb 1.027 metres és el punt culminant de la Serra de Finestres on hi ha una fita geodèsica. Un cop hem fet la foto del cim cal seguir el camí del mirador i quan s'acaba hi ha una cruïlla de dreceres i un oratori. Estem tornant enrere direcció de nou al Santuari. Agafem el camí de l'esquerra i seguim direcció al castell. Trobem una pista que és la que ens portaria al Santuari ja visitat. Seguim gaudint de bones vistes, ara de les dos vessants de la serra. Ens acostem fins a les runes del castell que dominen la vall de Santa Pau i la serra de Finestres. També podem veure la plana de l'Empordà, els Pirineus i el mar Mediterrani. I sobretot d'una imatge de postal del Santari de Finestres.



Deixem el castell per seguir la ruta anant a buscar el coll de la Palomera on hi trobem una escultura anomenada “la Dama de la Garrotxa” obra de l’artista Picolivas, en homenatge al que fou eminent arqueòleg gironí, Miquel Oliva i Prat, el qual va emprendre la reconstrucció de l’atalaia i projectava excavar el poblat ibèric, quan un accident va acabar amb la seva vida. Un poblat ibèric que trobem una mica més endavant. La descoberta arqueològica del poblat és relativament recent, atès que aquesta fou realitzada per l’arqueòleg gironí Francesc Riuró, el dia 4 de setembre de 1965. L’únic element estructural del poblat visible en l’actualitat és una construcció de pedres posades en sec, de planta quadrangular. Concretament, aquesta està forma per un mur exterior i una mena de torre situada a l’interior. Encara ens queden elements interessants per veure. Seguim baixant passant per sota el Puig Cabrer i la Portella del Freixe i arribem a Santa Maria del Freixe, una antiga església parroquial. El seu origen és romànic, malgrat que es troba molt modificada i ampliada. Destaca el campanar de torre de secció rectangular aixecat com a cos separat del temple. 











Seguim baixant seguint la traça del torrent Mal, passant pel costat de les cases de la Rovira, d’El Puig, Massec i el gros conjunt d’edificacions del Castell, ja al costat de la riera de Llèmena. Passem ambé per el Roc de la Melca, un jaciment arqueològic a la vall de Sant Aniol de Finestres, a l'esquerra del riu Llémena, constituït per un gran bloc de pedra sorrenca fossilífera de l'Eocè, sota les vores del qual resta un petit abric que va ser ocupat per comunitats caçadores-recol·lectores. I finalment arribem al punt de sortida on ens fixem ara en l'església també d'orígen romànic dels segles X-XI amb reformes del segle XVIII. La part més antiga és l'absis romànic semicircular.



dilluns, 28 de desembre del 2020

Delta de l'Ebre

Excursió al Delta de l'Ebre per fer la ruta de les llacunes el passat dijous 15 d'octubre de 2020 amb l'Antoni Llagostera. De fet només hem fet una part de la ruta de les llacunes, la del costat est, ja que tota sencera és de 28,17 quilòmetres. Iniciem la ruta a la Casa de Fusta, també anomenada Casa dels Senyors.  És una de les construccions més emblemàtiques del delta de l’Ebre. Va ser construïda a finals dels anys 20 del segle XX per un grup de caçadors que s’instal·laren al delta atrets per la quantitat i varietat d’ocells que hi havia en aquest espai natural. L’any 1980 passà a mans de la Generalitat de Catalunya i actualment ha estat habilitada per acollir el Centre d’Informació del Parc Natural del Delta de l’Ebre, on s’aconsella sobre els itineraris, els espais més destacats i les activitats que es poden realitzar a la zona. A més, disposa de tot un seguit de publicacions i materials d’interès per al visitant.












Molt a prop tenim el mirador de l'Encanyissada on es pot veure una part de la llacuna més gran del Delta situada entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita amb una extensió de 879 hectàrees. Un indret excel·lent per a l'observació d'aus.
Començem a caminar i no cal dir que l'aigua ens acompanya durant el recorregut. La llacuna de la Tancada és la segona més gran de les llacunes litorals del delta de l’Ebre, després de L’Encanyissada, amb unes 250 hectàrees d’extensió. Constitueix un ambient natural molt ric, tant per la presència d’ocells com de peixos. És la llacuna amb més densitat de flamencs de tot el Delta. També podem observar una gran varietat d’aus, com per exemple, gavines, diferents espècies d’ànecs, corbs marins… Hi ha 3 miradors a la llacuna: Mirador de La Tancada, Observatori de La Tancada i Mirador de La Tancada (Raimundo).












Ens acostem al mar a la platja del Trabucador. És un llarga sorrera marina, de 6,5 quilòmetres de longitud, que s’adentra en el mar fins a la Punta de la Banya, en ple Parc Natural del Delta de l’Ebre. Estem davant un exemple de platja salvatge, totalment mancada de serveis i de sorra fina i daurada. Estem davant la bahia i port d’Els Alfacs, el port natural més important d'Europa i el lloc de peregrinació de nombroses espècies d'aus aquàtiques. 
Seguim passant per les Salines de Sant Antoni. Actualment en desús, estàn incloses a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Les salines són una de les produccions de més tradició al Delta. Avui només resten les salines de la Trinitat (situades a l’inici de la punta de la Banya), que tenen el seu orígen al segle XIV i que són les més importants de Catalunya.
Anem trobant els tradicionals canals del Delta de l’Ebre es construeixen durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX. En un principi estava pensat per la navegació i actualment serveix per al regadiu. N'hi ha un parell. El canal del Marge Dret té una longitud de 52 quilòmetres, amb un canal de navegació (Canal Marítim) de 10 quilòmetres i un cabal en origen de 31 m³/s. La longitud del canal del Marge Esquerre és de 35 quilòmetres, amb un cabal en origen de 17 m³/s.












El cultiu de l'arròs és possible gràcies a un entramat i jerarquitzat sistema de repartiment d'aigua a través de canals, canalets, séquies, regadores i canals de desguàs. Al Delta de l'Ebre es cultuven cada any a voltant de 135 mil tones d'arròs considera una de les majors despenses d'arròs del Mediterrani. És un producte DOP (Denominació d'Origen Protegida) i s'engloba dins la categoria comercial "Extra" i hi ha fins a 6 varietats: Bahía, Tebre, Fonsa, Gleva, Montsianell i Bomba. I per acabar de fer la ruta circular passem per el Poblenou del Delta, un municipi d'Amposta, que es va crear com a poblat de colonització i inaugurat l'any 1957 amb el nom oficial de Villafranco del Delta, lliurant-se als colons 96 habitatges amb els corresponents lots de terra a conrear. L'any 2003 la Generalitat de Catalunya va canviar el nom original franquista per l'actual.



I acabem aquesta ruta fantàstica per el Delta de l'Ebre que ens ofereix moltes possibilitats per cainar-hi. I no cal dir que nosaltres vem acabar a taula amb un bon arròs