dissabte, 17 d’abril del 2021

ARBECA – AMETLLERS – CABANES
Mª Clara Martínez (dissabte 6 març 2021)


Ruta per la comarca de Les Garrigues, a la província de Lleida. Iniciem la caminada a la vila d’Arbeca, visitant les restes del seu castell, que era situat en el cim del tossal que domina el poble. Les escasses restes que se'n conserven es troben molt malmeses per la construcció, a finals del segle XIX, dels dipòsits municipals d'aigua i, a mitjan segle XX, de l'escola del poble. Era un magnífic edifici renaixentista, amb quatre torres d'angle i una gran torre central. Al 1218 va passar a mans dels Cardona, que hi van viure fins a finals del segle XVII, que va passar a mans dels ducs de Medinaceli. El poble es va formar a redòs del castell, i es va anar expandint cap el Sud, cap a la llum i l’escalfor del sol.











Deixem el poble i comencem a seguir una pista forestal. De seguida ens veiem envoltats de camps d’ametllers. Ja queden pocs arbres amb flors, però per contra els camps exhibien una exuberant floració blanca, creiem que era ravenissa blanca, o eruga silvestre. Anem trobant diverses construccions en pedra seca: marges, feixes, cabanes... són el mut testimoni d’una època passada en que el cultiu de la vinya ocupava quasi tot el territori. Però el que més ens crida l’atenció és un lloc conegut com el Presidi del Maieu, amb una curiosa història.
Fa molts anys, un fill de cal Maieu va heretar aquest terreny, que en aquells moments era un immens pedregar. L’home, amb l’orgull ferit per les bromes i les burles dels seus veïns, va dedicar tota la seva vida a recollir i apilar totes aquelles pedres, fent un mur que voltava tota la seva finca, a la que es va començar a anomenar el Presidi del Maieu. Però el resultat final no va ser un presidi, sinó un triomf, atès que aquest home, que mai va poder fer productiu aquest terreny, es va convertit en un expert en la pedra.
Seguim caminant, comencem a trobar alguns caps de ferratges, i arribem al canal Segarra-Garrigues. És una infraestructura dissenyada per crear més de 17.000 noves hectàrees de regadiu en aquestes àrides zones, a més de portar aigua de boca a tota la Plana de Lleida i beneficiar-se de les millores en la xarxa elèctrica.
Travessem el canal per un pont i a l’altre banda trobem més cabanes de volta, de pedra seca. Algunes ja estan força malmeses, tan sols unes poques mantenen el sostre.












Caminem tranquils, per pistes, i ara toca fer un petit cim, el Puig del Corb. Aquest és un cim molt modest, 456 metres d’alçada, però al ser un turó sobresortint en l’extensa plana de Les Garrigues, ens permet gaudir d’una espectacular vista de tot l’entorn. Baixem del turó i ja enfilem el camí de tornada, amb el poble de Arbeca a les vistes. En tornar al poble dediquem una estona a passejar per els carrers i places més antigues, on descobrim alguns racons amb marcat sabor a antic, de gran bellesa.




Una ruta sense dificultat ni complicacions, molt variada pels paisatges i els diferents elements constructius, que es pot fer a peu o en bicicleta. Ideal per fer amb mainada. Alerta a l’estiu. Aquesta és una zona molt calorosa, i ens haurem de preparar bé, sobretot en quant a aigua. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.
Powered by Wikiloc

dilluns, 12 d’abril del 2021

Montcau i Pujol de la Mata

Coll d'Estenalles - Falconera - Pujol de la Mata - Montcau
Mª Clara Martínez (dissabte 20 febrer 2021)
Una fenomenal ruta per conèixer alguns dels molts racons del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
Iniciem la caminada al Coll d’Estenalles, a meitat de recorregut de la carretera que uneix Terrassa i Navarcles. Davant la caseta d’informació del parc trobem l’inici del camí, que comença amb unes escales. Anirem seguint un sender que gira a la dreta i en alguns moments sembla difuminar-se una mica, fins arribar a una balconada, des d’on tenim una esplèndida vista del Montcau. Seguim el sender i ens aturem al cim arrodonit de La Sabatera, excepcional mirador de l’agulla de La Falconera. Les parets verticals de La Falconera són molt apreciades pels escaladors, però de gener a juliol està prohibit practicar-hi aquest esport, per la nidificació d’aus. En pocs minuts arribem als peus de La Falconera. La pujada al seu cim és una fàcil grimpada, i les vistes des de dalt, fantàstiques. Però cal tenir molt de compte de no relliscar, sobretot si el terra és moll. 












Desfem un petit tram de camí i seguim unes fites que ens porten a un corriol ben marcat. Passem per sota el turó de la Roureda, per la Sesta Feréstega i arribem al collet del Pujol de la Mata. Pujar al Pujol de la Mata és un anar i tornar. Es tracta d’un cim esvelt, coronat per grans roques a les que s’accedeix amb una fàcil grimpada. Hi ha unes grapes que ens ajuden a pujar. El Pujol de la Mata és un 100 cims de 770 metres des del que es domina una panoràmica esplèndida de 360o. Baixem del cim i aprofitem una petita plana al collet per esmorzar i recuperar forces. Ja recuperats, posem rumb a Mura, per la Canal del Dragó.
Arribem a una pista ben ample, a pocs metres de Mura, i canviem el rumb. En lloc de dirigir-os al poble, comencem a seguir el torrent d’Estenalles, a contracorrent.
A pocs metres de començar a seguir la pista, trobem la Font del Rector, la Font de l’Escolà, el Gorg del Pare i algunes baumes que havien sigut obrades i ocupades en temps antics. 












Anem seguint el camí, en moderada però constant pujada, fins la carretera, que seguim uns metres i girem a l’esquerra. Aquí comencem el sender que ens farà voltar el Montcau per l’est, passant per la Font de la Guineu, el collet del Llor i, poc abans d’arribar al coll d’Eres, prenem un desviament a la dreta per un corriol per anar a veure la cova Simanya. Per accedir a aquesta monumental cova cal grimpar per una estreta canal, i si està molt mullada, com la vàrem trobar ahir, pot ser dificultós i fins i tot perillós per criatures molt petites. Aquesta cova ha sigut ocupada intermitentment al llarg de més de 6.000. Una amplia entrada, un parell de galeries amb força recorregut i aigua en abundància, la fan ideal per ser ocupada des del neolític.












Tornem enrere, fins retrobar el sender que en pocs minuts ens porta al coll d’Eres.
I ja tan sols ens falta el darrer cim del dia, aquest quasi que obligat: el Montcau, un altre 100 cims. Pujar al cim del Montcau no té massa dificultat. Tan sols cal anar progressant pel conglomerat buscant assegurar els peus. Molt compte si ha plogut! Les pedres molles poden relliscar molt i fer que resulti perillós. O si fa molt vent, cal assegurar-se bé, que no ens pugui fer perdre l’equilibri i caure...
I fer aquest cim, té premi. Una extensa panoràmica en 365o s’obra al nostre voltant. Aquest és el segon cim més alt del parc, amb 1.050 metres. El més alt és La Mola, amb 1.103 metres. Una taula d’orientació ens ajuda a ubicar el mar de muntanyes que ens envolta per tot arreu. Per tornar al coll d’Estenalles ho fem pel sender que baixa a la dreta, per tal de no tornar al coll d’Eres i evitar la llarga pista forestal.


Una caminada fantàstica, sobretot si tenim la sort de gaudir d’un dia solejat i amb bona visibilitat, com el que em tingut avui. Compte a l’estiu, és zona d’una calor sufocant i fortes tempestes. Alerta també si ha plogut o amb possibilitat de gel. Pot resultar molt relliscós i perillós. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.


Powered by Wikiloc