dilluns, 3 de maig de 2021

Tines riera de Mura

SANT BENET DE BAGES – TINES RIERA DE MURA
(Mª Clara Martínez, dissabte 13 març 2021)


Iniciem caminada al monestir de Sant Benet de Bages, terme municipal de Sant Fruitós de Bages. Aquest és un dels conjunts monàstics de l’Edat Mitjana més ben conservats de Catalunya. Fundat l’any 960 i consagrat al 972 amb una primera església preromànica, que al segle XII va ser substituïda per l’actual, d’estil romànic, al temps que es construeix un claustre de petites dimensions. Al segle XIV s’erigeix el sobreclaustre i el Palau de l'Abat, i a 1594 s'annexiona al monestir de Montserrat. Al 1835 és abandonat, per la desamortització i comprat al 1907 per la família del pintor modernista Ramón Casas. Actualment forma part de la Fundació Catalunya La Pedrera. Aquí hi trobareu un bon aparcament, un restaurant i la botiga, on podreu comprar entrades per una visita a l’interior del monestir.











Comencem la ruta seguint el curs del riu Llobregat, amb racons molt bonics, fins el Pont de les Generes, pel que hem de creuar el riu i seguir la pista, en pujada, fins un collet i un encreuament. Aquí comença la ruta circular, i tan és que anem a la dreta com a l’esquerra. Nosaltres anem cap a la dreta, seguint la pista, fins a començar a trobar les primeres tines, del Pla i del Camí de les Generes, tot un patrimoni històric i cultural del segle XIX, quan al Bages, el 64% de les terres cultivables eren vinyes. En aquesta zona es va produir un fenomen molt curiós. Es va crear el contracte de «rabassa morta», amb el qual els
amos de les grans finques cedien les terres més allunyades del mas a parcers obligats a sembrar-hi vinyes, i fins que es morissin els ceps. Generalment, la quarta part de la collita era per l’amo. El terreny abrupte, l’escassetat de masos, i les difícils comunicacions, van fer que els parcers s’ideessin el sistema de les tines per fer el vi a peu de vinya. Estalviaven pes i temps en el transport. Un cop fet el vi, el podien anar traient poc a poc. Les tines enmig de les vinyes responen a un fenomen exclusiu de les Valls del Montcau, i la major concentració d’elles es troba a la Vall del Flequer i a la Riera de Mura. Anem trobant tines solitàries i grups de tines, algunes mig enrunades i algunes en bon estat de conservació.













Deixem la pista i comencem a seguir un sender ben marcat que s’enfila fins la part alta d’una petita cinglera, amb espectaculars vistes de la vall de la riera de Mura,amb algun excel·lent mirador, fins arribar a un grup de set tines: les Tines dels Tres Salts. Aquest és un grup de set tines que es troben annexes al pati d’una casa particular, però al quedar a l’exterior, les podem visitar i admirar sense problemes.












Tornem a seguir el Llobregat, i una mica més endavant trobem la zona dels Tres Salts. El terre calcari ha sigut erosionat per l’aigua i ha format una zona de salts i petits gorgs de gran bellesa. Arribats a l'aiguabarreig de la riera de Mura amb el Llobregat, comencem a resseguir la riera de Mura, i seguim gaudint de magnífics racons, tines solitàries o en grup, com les Tines de les Solanes, un grup de vuit tines juntes, rodones e idèntiques a les demés per dins, amb la particularitat de ser de forma quadrada en l’exterior. Aquestes es troben en força mal estat de conservació. Seguim la marxa, alternant pistes amb camins ben marcats, per la llera de la riera, admirant les curioses formes de les parets rocoses erosionades, i com el bosc ha engolit per complert tot el que anys enrere varen ser conreus, i fins i tot alguna barraca. Continuem fins que la riera fa un fort gir a la dreta, la creuem, anem a trobar la darrera tina (la tina del Solell de les Generes), i ja pugem fins el coll on al principi hem iniciat la part circular de la ruta. 


Tan sols ens queda tornar al Monestir de Sant Benet i donar per acabada la sortida d’avui. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.
Powered by Wikiloc

dijous, 29 d’abril de 2021

Santa Llúcia de Puigmal

Santa Llúcia de Puigmal - Sant Pere Despuig (diijous 11 març 2021)
Fantàstica sortida amb l'Antoni Llagostera entre les comarques del Ripollès i la Garrotxa. El punt de sortida el trobem al coll de Santigosa, la carretera que enllaça Sant Joan de les Abadesses amb Olot i que també fa el límit de les dues comarques. Deixem els cotxes al coll i des d'aquest punt podem veure algunes vistes del Berguedà com el Pedraforca. El primer objectiu és Santa Llúcia de Puigmal, si seguim la pista de l'esquerra hi arribariem. 











També amb cotxe. Nosaltres però agafem una pista que entra a un bosc de faig. Començem a trobar algunes rieres que si tenim sort i ha plogut, ens començen a oferir alguns salts d'aigua bucòlics. La pista segueix paral·lela al que es diu rec de Santigosa, però que també podríem nomenar ja riera de Sant Llucía, que ens queda a l’esquerra, que neix quasi al peu de la collada de Santigosa. Sempre molt a prop de l'aigua anem baixant. El corriol a vegades troba el pas just per on poder seguir baixant; d'aquesta manera veiem una mica enfonsats els salts de la cascada de pedra o grog de Santa Llúcia. Hem de seguir el corriol i les marques de pintura que ens porten fins a una ampla pista. En arribar a la pista hem de girar a la dreta i ja som a les cascades del gorg de Santa Llúcia. I per un corriol que s'enfila uns metres i que per un curt pont ens porta al singular i bonic indret de les cascades de pedra del gorg de Santa Llúcia. La singularitat de l'indret dependrà del cabal d'aigua que porti el torrent, però encara que no en porti, les formes de les pedres també mereixen ser observades. Nosaltres hem ensopegat el dia.











Una vegada hagem fotografiat i gaudit d'aquest sorprenent racó, seguirem la mateixa pista i en poca estona ens deixarà a les runes de la Casa Gran de Santa Llúcia de Puigmal i al davant de la bonica ermita de Santa Llúcia de Puigmal.
La casa va estar habitada fins els anys cinquanta del segle XX, però un cop abandonada la vegetació i el cop mortal d'un llamp la van destruir completament.
Haurem fet un bon tram de pujada des de la riera per arribar-hi. Santa Llúcia de Puigmal és una església romània. L'edificació actual consta d'una sola nau, de planta rectangular, ampliada i amb un absis semicircular, coberta amb volta de canó seguit i de quart d'esfera, respectivament. L'absis és llis, sense arcuacions, amb una finestra de doble esqueixada centrada, una cornisa senzilla i un sòcol que continua vist a la façana de tramuntana. La porta i una finestra de doble esqueixada queden a la façana de migjorn. L'aparell és fet de carreus i carreuons de mides diferents, segons els panys de paret, però tot i així, es manté una certa unitat constructiva, llevat del campanar d'espadanya i del cos de l'extrem de ponent de la nau, que són de maçoneria. Aquest campanar desdiu de l’edifici. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre.
Visitada l’ermita, cal anar a veure els espectaculars gorgs de la riera de Torrents, situats a poc menys d'un quilòmetre. És un conjunt de dues gorgues molt petites.
Si vol arribar-s'hi cal calcular una mitja hora entre anar i tornar. Son uns gorgs interessants, per observar la formació de travertí o tosca, un tipus de roca formada per la precipitació del carbonat càlcic de l'aigua sobre molses i restes de plantes, donant formes estranyes similars a salts d'aigua petrificats. Un cop visitats els gorgs cal retornar pel mateix camí i retornar fins a l'església per dirigir-nos cap a Sant Pere Despuig.
La pista que baixa des del coll de Santigosa va cap la vall de Bianya i Sant Pere Despuig. Aquesta pista baixa primer per l’esquerra de la riera però al poc travessem la riera, que ara, amb l’unió del rec del Torrents ja pren el nom de riera de Santa Llúcia, sense complexos, reben noves aportacions d’aigua, com del torrent de les Cambres. Quan passem aquesta torrent haurem deixat el municipi de Sant Joan de les Abadesses i entrarem al de la Vall de Bianya. Situats al costat esquerra de la riera anirem baixant fins arribar al Pont de la Rovira. El pont és una joia de la enginyeria popular. Algú diria que es romànic, en tot cas, segur, medieval, reconstruït varies vegades. També hi ha uns gorgs interessants.
El camí davalla riera avall, allunyant-se del riu. Passem per diversos torrents, fins arribar a un lloc màgic, el Torrent de Gimferrers, que baixa des de sota del coll de Coubet. Passat el torrent de Gimferrers, al costat de les ruïnes de Bosc Morer, podem optar per seguir pel camí que va directe al pont del Molí d’en Sola o apropar-nos més a la riera de Santa Llúcia per veure més gorgues. Cal estar atents al desviament. Passant per aquest camí més proper a la riera de Santa Llúcia hi ha uns quants lloc interessants com la Cua de Cavall o la Gorja Llarga. Com veieu l'aigua és l'autèntica protagonista.
Arribem al Pont del Molí d'en Solà i la casa homònima. El Pont és una estructura sobre la riera de Santa Llúcia de Puigmal, a la  la Vall de Bianya.  El pont és davant el Molí d'en Solà i està fet de carreus ben escairats. Té una àmplia arcada central i una de menuda al costat esquerre. Les baranes antigues no s'han conservat i en lloc seu n'hi ha unes de ferro de ubicació recent. El Molí d’En Solà és una de las grans masies de la vall de Bianya i de La Garrotxa. Sembla que la masia té el seus orígens en el segle XIV.











Seguim un tram més per arribar al final de la ruta, a Sant Pere Despuig. Hi trobem un petit veïnat de cases i l'església aixecada sobre un petit puig. És romànica, del segle XII, i posteriorment, molt modificada pels afegitons i les reformes que s'hi efectuaren en temps posteriors, especialment durant la divuitena centúria. Encara es poden observar algunes restes romàniques. Durant el segle XVIII es van fer ampliacions al temple romànic, la vella nau va passar a ser el creuer i es bastí una nova porta a migdia segons el gust de l'època. A la llinda hi ha la data de 1782. Al costat hi ha la rectoria, un edifici també interessant. I fins aquí aquesta ruta, que en el nostre cas, hem previst un cotxe per tornar al punt d'inici.


dissabte, 17 d’abril de 2021

ARBECA – AMETLLERS – CABANES
Mª Clara Martínez (dissabte 6 març 2021)


Ruta per la comarca de Les Garrigues, a la província de Lleida. Iniciem la caminada a la vila d’Arbeca, visitant les restes del seu castell, que era situat en el cim del tossal que domina el poble. Les escasses restes que se'n conserven es troben molt malmeses per la construcció, a finals del segle XIX, dels dipòsits municipals d'aigua i, a mitjan segle XX, de l'escola del poble. Era un magnífic edifici renaixentista, amb quatre torres d'angle i una gran torre central. Al 1218 va passar a mans dels Cardona, que hi van viure fins a finals del segle XVII, que va passar a mans dels ducs de Medinaceli. El poble es va formar a redòs del castell, i es va anar expandint cap el Sud, cap a la llum i l’escalfor del sol.











Deixem el poble i comencem a seguir una pista forestal. De seguida ens veiem envoltats de camps d’ametllers. Ja queden pocs arbres amb flors, però per contra els camps exhibien una exuberant floració blanca, creiem que era ravenissa blanca, o eruga silvestre. Anem trobant diverses construccions en pedra seca: marges, feixes, cabanes... són el mut testimoni d’una època passada en que el cultiu de la vinya ocupava quasi tot el territori. Però el que més ens crida l’atenció és un lloc conegut com el Presidi del Maieu, amb una curiosa història.
Fa molts anys, un fill de cal Maieu va heretar aquest terreny, que en aquells moments era un immens pedregar. L’home, amb l’orgull ferit per les bromes i les burles dels seus veïns, va dedicar tota la seva vida a recollir i apilar totes aquelles pedres, fent un mur que voltava tota la seva finca, a la que es va començar a anomenar el Presidi del Maieu. Però el resultat final no va ser un presidi, sinó un triomf, atès que aquest home, que mai va poder fer productiu aquest terreny, es va convertit en un expert en la pedra.
Seguim caminant, comencem a trobar alguns caps de ferratges, i arribem al canal Segarra-Garrigues. És una infraestructura dissenyada per crear més de 17.000 noves hectàrees de regadiu en aquestes àrides zones, a més de portar aigua de boca a tota la Plana de Lleida i beneficiar-se de les millores en la xarxa elèctrica.
Travessem el canal per un pont i a l’altre banda trobem més cabanes de volta, de pedra seca. Algunes ja estan força malmeses, tan sols unes poques mantenen el sostre.












Caminem tranquils, per pistes, i ara toca fer un petit cim, el Puig del Corb. Aquest és un cim molt modest, 456 metres d’alçada, però al ser un turó sobresortint en l’extensa plana de Les Garrigues, ens permet gaudir d’una espectacular vista de tot l’entorn. Baixem del turó i ja enfilem el camí de tornada, amb el poble de Arbeca a les vistes. En tornar al poble dediquem una estona a passejar per els carrers i places més antigues, on descobrim alguns racons amb marcat sabor a antic, de gran bellesa.




Una ruta sense dificultat ni complicacions, molt variada pels paisatges i els diferents elements constructius, que es pot fer a peu o en bicicleta. Ideal per fer amb mainada. Alerta a l’estiu. Aquesta és una zona molt calorosa, i ens haurem de preparar bé, sobretot en quant a aigua. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.
Powered by Wikiloc

dilluns, 12 d’abril de 2021

Montcau i Pujol de la Mata

Coll d'Estenalles - Falconera - Pujol de la Mata - Montcau
Mª Clara Martínez (dissabte 20 febrer 2021)
Una fenomenal ruta per conèixer alguns dels molts racons del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
Iniciem la caminada al Coll d’Estenalles, a meitat de recorregut de la carretera que uneix Terrassa i Navarcles. Davant la caseta d’informació del parc trobem l’inici del camí, que comença amb unes escales. Anirem seguint un sender que gira a la dreta i en alguns moments sembla difuminar-se una mica, fins arribar a una balconada, des d’on tenim una esplèndida vista del Montcau. Seguim el sender i ens aturem al cim arrodonit de La Sabatera, excepcional mirador de l’agulla de La Falconera. Les parets verticals de La Falconera són molt apreciades pels escaladors, però de gener a juliol està prohibit practicar-hi aquest esport, per la nidificació d’aus. En pocs minuts arribem als peus de La Falconera. La pujada al seu cim és una fàcil grimpada, i les vistes des de dalt, fantàstiques. Però cal tenir molt de compte de no relliscar, sobretot si el terra és moll. 












Desfem un petit tram de camí i seguim unes fites que ens porten a un corriol ben marcat. Passem per sota el turó de la Roureda, per la Sesta Feréstega i arribem al collet del Pujol de la Mata. Pujar al Pujol de la Mata és un anar i tornar. Es tracta d’un cim esvelt, coronat per grans roques a les que s’accedeix amb una fàcil grimpada. Hi ha unes grapes que ens ajuden a pujar. El Pujol de la Mata és un 100 cims de 770 metres des del que es domina una panoràmica esplèndida de 360o. Baixem del cim i aprofitem una petita plana al collet per esmorzar i recuperar forces. Ja recuperats, posem rumb a Mura, per la Canal del Dragó.
Arribem a una pista ben ample, a pocs metres de Mura, i canviem el rumb. En lloc de dirigir-os al poble, comencem a seguir el torrent d’Estenalles, a contracorrent.
A pocs metres de començar a seguir la pista, trobem la Font del Rector, la Font de l’Escolà, el Gorg del Pare i algunes baumes que havien sigut obrades i ocupades en temps antics. 












Anem seguint el camí, en moderada però constant pujada, fins la carretera, que seguim uns metres i girem a l’esquerra. Aquí comencem el sender que ens farà voltar el Montcau per l’est, passant per la Font de la Guineu, el collet del Llor i, poc abans d’arribar al coll d’Eres, prenem un desviament a la dreta per un corriol per anar a veure la cova Simanya. Per accedir a aquesta monumental cova cal grimpar per una estreta canal, i si està molt mullada, com la vàrem trobar ahir, pot ser dificultós i fins i tot perillós per criatures molt petites. Aquesta cova ha sigut ocupada intermitentment al llarg de més de 6.000. Una amplia entrada, un parell de galeries amb força recorregut i aigua en abundància, la fan ideal per ser ocupada des del neolític.












Tornem enrere, fins retrobar el sender que en pocs minuts ens porta al coll d’Eres.
I ja tan sols ens falta el darrer cim del dia, aquest quasi que obligat: el Montcau, un altre 100 cims. Pujar al cim del Montcau no té massa dificultat. Tan sols cal anar progressant pel conglomerat buscant assegurar els peus. Molt compte si ha plogut! Les pedres molles poden relliscar molt i fer que resulti perillós. O si fa molt vent, cal assegurar-se bé, que no ens pugui fer perdre l’equilibri i caure...
I fer aquest cim, té premi. Una extensa panoràmica en 365o s’obra al nostre voltant. Aquest és el segon cim més alt del parc, amb 1.050 metres. El més alt és La Mola, amb 1.103 metres. Una taula d’orientació ens ajuda a ubicar el mar de muntanyes que ens envolta per tot arreu. Per tornar al coll d’Estenalles ho fem pel sender que baixa a la dreta, per tal de no tornar al coll d’Eres i evitar la llarga pista forestal.


Una caminada fantàstica, sobretot si tenim la sort de gaudir d’un dia solejat i amb bona visibilitat, com el que em tingut avui. Compte a l’estiu, és zona d’una calor sufocant i fortes tempestes. Alerta també si ha plogut o amb possibilitat de gel. Pot resultar molt relliscós i perillós. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.


Powered by Wikiloc

dimarts, 23 de març de 2021

Montserrat des de Collbató

Sortida novament a Montserrat el passat dijous 11 de febrer amb l'Antoni Llagostera. En aquest cas ho hem fet des de Collbató. Podem deixar el cotxe a l'aparcament de les coves del Salnitre, també molt recomanables de visitar. De seguida veiem el camí a seguir. Pujarem per les escales que ens porten al peu de la cova i just abans del darrer tram de graons girarem a la dreta per un corriol senyalitzat amb un cartell de fusta (GR-172 i GR-5) direcció al Monestir de Montserrat. Caminem un bon tros planejant pel serrat de Les Garrigoses i serrat del Monjos, tot resseguint els replecs de la muntanya. Si mirem enrere anem deixant una molt bona vista del poble de Collbató.












Passarem, seguint el dit camí de les Canals, pel Pas de la Barra, un petit enorjat, en el potent torrent Fondo i de la font dels Escolans. Més endavant ens trobarem un camí que puja per la nostra dreta, el GR-6, que ve de Ca n’Astruc i del poble d’Olesa. Continuem recte pel camí que s’enfila progressivament fins a topar amb el torrent de la Bellasona i Clot de Casanelles on, des d’aquest punt, el camí comença a remuntar amb ziga-zagues. És el tram més costerut del recorregut, conegut amb el nom de les Girades. Travessem el coll de la Fita (652 m alt), entrant a la vall del Llobregat, amb unes vistes magnífiques de la serra de l’Ordal. Passats uns cinquanta metres trobarem un encreuament de camins, el de l’esquerra ens portaria a Sant Miquel i el de la dreta, ens duria a la Santa Cova, per on tornarem. Pujarem cap a Sant Miquel, a trobar el camí vell de Collbató a Montserrat.  Aqui haurem fet l’esforç principal. El camí des del coll de la Fita es dirigeix cap al sud i gira de cop cap el nord. Un cop al pla de Sant Miquel o dels Soldats haurem fet el punt més alt de la sortida (849 m) i haurem assolit els 400 metres de pujada que hi ha des de l'aparcament on hem sortit. En aquest punt també ens trobem amb el camí vell de Collbató.











Ens trobem en un altiplà on de seguida veiem l'ermita de Sant Miquel i una mica més avall val la pea desviar-se cao a la dreta, pocs metres, per poder gaudir d'una magífica vista de Montserrat des de la creu de Sant Miquel. Recuperem el camí i ja de baixada ens acostem fins al Monestir benedictí situat a 720 m alt.
És un símbol a Catalunya (“la muntanys sagrada”) i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.


Amb aquests temps de pandèmia hi hem trobat molt poca gent, sense turistes, i hem pogut gaudir del cant de l'escolania de Montserrat al final de la missa del migdia, i com no, de visita obligada hem saludat la Mare de Déu, la Moreneta. És una de les verges negres més conegudes i venerades de món











La tornada cap a Collbató hem decidit prendre el camí dels Misteris o de la Plata, que ens portarà fins a la Santa Cova, on la tradición diu que on es va trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat (880). El Camí de la Santa Cova, excavat en la muntanya, fou construït entre 1691 i 1704 (a l'inici del segle XVIII) gràcies al mecenatge de Gertrudis de Montserrat, marquesa de Tamarit, i es anomenat
"camí de la plata" per la gran suma de diners que arribà a costar. Cal remarcar el gran valor artístic d'aquest quilòmetre i mig de recorregut, amb obres de Gaudí, Puig i Cadafalch i Llimona, i el valor simbòlic de la capella on es va trobar la Mare de Déu de Montserrat. La capella té planta de creu llatina, i està inserida sobre una gruta de la muntanya, lloc de la Santa Cova original. En l'altar hi ha una reproducció de la imatge original, ja que l'autèntica es troba a la basílica del monestir.











Ara ens caldrà fer una darrera pujada, de la Santa Cova (605 m alt) fins al coll de la Fita (652 m alt), una cinquantena de metres. I d'aquesta manera ens retrobem amb el camí que hem fet de pujada i per tant ens cal seguir-lo fins al pàrquing.
Ens trobem en una àrea de pícnic on també hi ha en un turonet l'ermita de la Salut. Acabem aquí amb una bonica vista de Collbató


dissabte, 6 de març de 2021

Granera

GRANERA I EL SEU ENTORN
Mª Clara Martínez (dissabte 30 gener 2021)

Una bonica sortida sense massa complicacions i majoritàriament per bons camins i que ens permet gaudir d’alguns punts ben interessants.  
Aparquem i iniciem la ruta a l’ermita de Santa Cecília, al costat del cementiri. Allà mateix trobem un bon grup de caçadors que es disposen a fer batuda de senglar, precisament pel mateix lloc per on hauríem d’iniciar nosaltres la caminada. Solució, fem la ruta en sentit contrari de com pensàvem fer-la, i quan nosaltres arribem al lloc de la batuda, els caçadors ja marxen. A la muntanya hi cabem tots. Santa Cecília és una ermita ja documentada al 1065, que es va ensorrar sobtadament el 1924 i que va ser acabada de reconstruir el 1975. Al seu interior hi ha interessants pintures romàniques. 












Iniciem caminada, per bon camí, fins la masia de La Riera. Una antiga i gran masia que està a la venda... Continuem, resseguint el Torrent de La Riera, fins a un punt on ens desviem per anar a veure el Forat Negre. No està marcat. Caldrà GPS o prestar molta atenció al mapa per trobar-lo. Cal creuar la riera. Hi ha una petita presa, però si us sembla perillós fer-ho havent-hi aigua, uns metres més avall es pot travessar en sec. Es tracta d’una esquerda de la roca, alta i estreta, amb uns pocs metres de recorregut. De nou a la pista, tornem a travessar la riera, en aquest cas per una passera, i arribem al Pantà del Marcet, construït amb la intenció de retenir les aigües per afavorir la productivitat de la fàbrica tèxtil del Marcet. Una mica més enllà del pantà, hi ha l’antiga colònia tèxtil del Marcet, abandonada des dels anys 80. Aquesta era una fàbrica dedicada al tint de fils i teixits. Hi varen treballar unes 25 o 30 persones, del poble i rodalies. Actualment, alguna de les antigues dependències s’han habilitat com a habitatges de segona residència.












Hem de seguir per la pista, amb el Torrent de les Tutes per sota nostre. Quan la pista fa un gir a l’esquerra i creua el torrent, en pocs metres veiem una fita a l’esquerra i un sender que baixa. El seguim i anem a visitar la Tuta, una cova formada per conglomerats, que presenta una gran boca principal que dona accés a un ampli vestíbul, del que en surten diverses galeries, la majoria autèntiques gateres. En conjunt és prou interessant. Tornem a la pista, fins a creuar la carretera pel Pont del Marcet, i posem rumb a la masia fortificada medieval de La Manyosa. Aquest conjunt d’edificacions ha sigut rehabilitat i convertit en casa de turisme rural, o hotel de muntanya. Però ara es troba tancat i no es pot accedir al seu interior. No podem veure res... A mesura que anem avançant pel camí, s’ens mostra davant nostre els propers objectius: la Serra de Granera amb els seus turons. El primer que ataquem és El Castellar, o Còdol del Castellar. Format per conglomerats calcaris, i amb una alçada de 832 metres, ens ofereix unes excel·lents vistes de tota la contrada i molt més enllà.












Seguim per la carena, amb l’opció de pujar a la Roca de l’Àliga (és un anar i venir i no hi anem), i seguim fins a pujar al Pedró, on hi ha una torra de vigilància forestal. Baixem del cim, passem pel Collet de Llebre, i en pocs minuts ja som al castell de Granera. En queda tot el perímetre dels seus murs, aixecats sobre un penyal i bona part de les dependències interiors, alguna d'elles sense sostra. És un castell medieval majoritàriament del segle XI, amb elements de castell roquer probablement força anterior, bastit en el cim del turó que rep el mateix nom del castell. És una propietat privada i no es pot accedir al seu interior, tan sols veure-ho a través de la reixa d’entrada. A la dècada dels setanta del segle XX, es va fer un intent de reconstrucció, per tal de dedicar el conjunt a hostatgeria, però no va prosperar. Als peus del castell hi ha les cases del Barri del Castell, que val la pena visitar. I ja tan sols ens queda seguir baixant fins el Barri de l’Església, on hi trobem l’església parroquial de Sant Martí, la Rectoria, i la Casa de la Vila, a part d’unes poques edificacions més. Ja tan sols ens queda tornar a l’ermita de Santa Cecília, a poc més de 400 metres d’on som, i tancar així la sortida d’avui.



Ruta sense complicacions, entretinguda, i amb un bon munt de punts interessants que val la pena visitar. 
Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.




Powered by Wikiloc

diumenge, 21 de febrer de 2021

Turons de Barcelona

Turons de Barcelona - Antoni Llagostera (Dijous 28 gener 2021)

Sortida interessant per Barcelona fent algun dels seus turons més urbans que ens permeten gaudir de molt bones vistes de la ciutat Comtal. Comencem al Turó de la Peira, (136m alt) situat de ple en la trama urbana i convertit en parc. Dona nom a un barri i té una gran creu al seu cim, on també trobem un mirador esplèndid amb bones vistes, especialment cap a mar i al turó de la Rovira.. Malgrat comptar amb un mirador és poc visitat, fora dels veïns. S’estén sobre una superfície de 7,71 hectàrees (quasi vuit camps de fuútbol),formava part d’una antiga pedrera, propietat de la marquesa de Castellbell. Estem davant una de les característiques de la nostra excursió d’avui. Molt sovint els parcs de Barcelona son antigues pedreres.








Ens trobem al districte de Nou Barris. Retornarem cap al centre del barri d’Horta, i pel carrer Tajo i Lisboa, passant pel costat del Mercat d’Horta, anirem cap la rambla del Carmel. Estem davant una mostra molt clara dels canvis que ha sofert aquesta zona de Barcelona entre 1980 i ara. L’urbanisme dels primers mandats dels ajuntaments democràtics ha canviat moltes fesomines urbanes. El cas de la rambla del Carmel n’és un bon exemple. En origen era una zona de torres amb petites parcel·les amb jardins o horts, la majoria segones residències de famílies que passaven aquí les vacances. El 1987, a causa de les obres d'obertura del túnel de la Rovira, es van expropiar i van enderrocar diversos edificis de la rambla. Actualment sota de la rambla hi ha un poliesportiu. Un exemple clar d’aprofitament de grans obres per reequipar la ciutat amb servis públics. Ens acostem a l'entrada del Túnel de la Rovira on hi trobem l'obra David i Goliat (Homenatge a les Brigades Internacionals), obra de Roy Shifrin (1988). Va ser creada en record de les Brigades Internacionals que van lluitar en la Guerra Civil espanyola, per la qual cosa sovint es realitzen ofrenes florals en record a aquests lluitadors de la llibertat.  









Enfilem carrers amunt per acostar-nos al Turó de la Rovira (262 m alt). Passem a tocar del Santuari del Carmel i trencant a l'esquerra arribarem al proper turó. Potser és un dels més emblemàtics i visitats, també pels turistes. Les vistes que ofereix son realment espectaculars. Però també hi ha molta història. Uns panells indicatius de Memòria Històrica ens recorden que aquest mirador va ser un punt clau a la Guerra Civil i va tindre instal·lades unes bateries anti-aèries fins a finals del segle XX, els mal anomenats "búnkers" del Carmel. Més enllà de les restes del antiaeris, també és una mostra en viu de restes del barraquisme. La creixent immigració de postguerra va comportar l'aixecament de gran poblats de barraques. encara trobem algunes restes d'aquestes construccions. I també es creu que hi havia un poblat ibèric que va funcionar entre els segles IV i els inicis del I abans de Crist.








Un cop hem gaudit de les bones vistes tornem a baixar cap a la zona del Santuari i de seguida pujem cap al Turó del Carmel, en un moment hi som. És el més alt del pla de Barcelona tot i que segurament no te tan bones vistes com el de la Rovira. També és conegut com el Turó del Carmel o la Muntanya Pelada (266 m alt). De fet veiem que hi ha molt poca vegetació. Antigament també era conegut com a Turó de la Móra. I de nou ens toca baixar per anar a buscar un tram urbà pel passeig de la Mare de Déu del Coll i anem a buscar el parc de la Creueta del Coll, organitzat també dins d'una antiga pedrera amb terrasses i un petit llac al mig que a l'estiu serveix de piscina. Anirem vorejant el llac per la seva dreta i remuntant les terrasses fins un replà al peu del penya-segat de la pedrera. D’aquí surt un empinat corriol que ens portarà fins la carena i girant a la dreta pel costat d’una barana de fusta fins el cim de la Creueta del Coll (245 m.), on hi ha una creu de ferro i de nou una meravellosa vista sobre la ciutat. El fet d’haver estat una pedrera, el fa ser el més agresta dels turons.








I ens queda un altre Turó encara, el de les Tres Creus (183 m alt). Aquest te la peculiaritat que es troba dins del Park Güell, per tant si volem fer-lo haurem d'entrar-hi. Nosaltres hem pogut accedir-hi gràcies al propi Park per poder fer la gravació del programa. El Turó en si, potser no te moltes vistes, però al estar en aquest indret el fa molt peculiar. I evidentment no podiem acabar la sortida sense gaudir d'aquest espai. El Park Güell és un gran jardí amb elements arquitectònics situat a la part alta de Barcelona. Va ser dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim exponent del modernisme català, construït entre els anys 1900 i 1914 i inaugurat com a parc públic el 1926. Té una extensió de 17,18 hectàrees (0,1718 quilòmetres quadrats), això fa que sigui una de les obres arquitectòniques més grans del sud d'Europa. El 1984 la UNESCO va declarar el Park Güell Patrimoni de la Humanitat. En el disseny del parc es posa clarament de manifest la mà d'un arquitecte, i l'estil peculiar de Gaudí resulta evident en qualsevol element, per petit que sigui. Existeixen formes ondulades, semblants als rius de lava, i passejos coberts amb columnes que tenen formes d'arbres o d'estalactites. Moltes de les superfícies estan cobertes amb trencadís, trossos de ceràmica o de vidre a manera de mosaics de colors. El punt central del parc està constituït per una immensa plaça, la vora de la qual serveix de banc i ondula com una serp de cent cinquanta metres de longitud. La plaça està parcialment sostinguda per la Sala de les Cent Columnes, composta per vuitanta-sis columnes semblants a estalagmites gegants en una cova. Al sostre, entre les columnes es troben unes decoracions circulars allà on no es van construir les columnes que hi havia previstes inicialment.








Fins a aquest lloc hi arriba l'escalinata de l'entrada principal del parc, de graons disposats simètricament al voltant de l'escultura d'una salamandra que s'ha convertit en l'emblema del jardí. Representa la salamandra alquímica, que simbolitza l'element foc. A l'entrada principal del parc s'alcen dos edificis de pur estil gaudinià, amb sostres de corbes suaus, apèndixs estranys i motius geomètrics.


Una fantàstica sortida amb un gran final, que a més hem pogut gaudir del Park gairebé sense visitants, degut a la situació actual. Val la pena aprofitar doncs els que sou de la zona per gaudir-ne, abans que els turistes tornin a omplir l'espai, que també fa falta que ho facin, senyal que tornarem a la normalitat.