diumenge, 31 de desembre del 2017

Taradell, balmes, miradors i castell

Dissabte 9 desembre 2017 (escriu Mª Clara Martínez)
Sortida a Taradell, Osona, per descobrir els encants d'aquest petit poble, les seves rodalies i el castell. Taradell es troba situat en un petit altiplà, a la falda del Montseny, envoltat de cingleres i densos boscos de pins, alzines i roures. 

Dins del poble, no podem deixar de visitar l'església parroquial de Sant Genís, d'estil barroc, amb el seu magnífic campanar d'estil romànic llombard, que està reproduït al Poble Espanyol de Barcelona.
També són de gran interès la capella de Santa Llúcia, la Torre de Don Carles, la Sagrera, el Parc de la Font Gran i les seves moltes festes i tradicions, que ens conviden a passar una jornada molt agradable.
Sortim del poble en direcció a la petita l'ermita de Sant Quirze de Subiradells, d'estil romànic, envoltada d'arbres i al costat d'una gran plaça. En aquesta plaça hi ha la Font del Rabató. El seu broc reprodueix un petit drac, i l'aigua cau a una pica feta d'un tronc d'arbre, que es troba molt malmesa pel pas del temps. Al seu voltant hi ha una taula i bancs. Un lloc ideal per gaudir de la natura ben a prop del poble.











El camí comença a fer pujada, anem cap el Turó de l'Enclusa. Passem per alguns miradors, sortints rocosos a la part alta dels cingles, que ens fan aturar per contemplar espectaculars vistes, com el de La Trona. Passem per les Cuines d'en Rocaguinarda. Són tres cavitats, dues d'elles unides, que han estat excavades a la roca calcària, per algun antic corrent o filtració d'aigua.
Aquest indret va servir moltes vegades de refugi o amagatall del bandoler Perot Rocaguinarda entre els anys 1606 i 1610.
I no massa lluny d'aquí ja trobem el turó de l'Enclusa. Amb 867m d'alçada, és el lloc més alt del terme de Taradell. Des del seu cim tenim una impresionant vista de les Guilleries. El Turó de l'Enclusa es caracteritza per ser un altiplà encinglerat per tots cantons i per la gran senyera que hi oneja des de fa molt de temps. El seu nom es deu a la peculiar forma que té la pedra en aquest lloc, de tal manera que mirada de lluny recorda una enclusa, el bloc d'acer on els ferrers hi piquen el metall. Aquest turó es troba a la llista de 100 cims de la FEEC. Deixem enrere aquest turó i ja tenim en vistes el castell de Taradell. Passem pel jaciment Cau Gran, sota impressionants balmes situades entre el castell i la font de can Boix. Aquí s'hi va localitzar nombrosos fragments de ceràmica. I arribem al castell.











El Castell de Taradell apareix documentat des del 893, en època del comte Guifré el Pelós i la Reconquesta. Era el cap administratiu de tot el terme de Taradell que en aquell moment anava des de les portes de Vic fins dalt del Matagalls. Es troba estratègicament bastit sobre una gran roca per dificultar-ne l'accés i amb una àmplia visió panoràmica de guaita. Actualment tan sols en queden les seves restes. Entre elles les de la capella de la Santa Creu i gran part del mur perimetral. Fora del recinte, una creu metàl·lica i un monòlit commemoratiu de l'onzé centenari del castell. Avui és un bon destí excursionista que ens permet identificar moltes muntanyes, des del Port del Comte, fins al Canigó que apareix en la llunyania, el Montseny, les Guilleries i poble de Taradell quasi als nostres peus. Val la pena fer una bona aturada per gaudir d'aquest lloc. Un cop vist el castell, baixem per un bonic sender fins a trobar el torrent de Mansa i el pantà de Taradell, també conegut com a pantà de Masgrau. Som a l'hivern, fa molt fred i hem trobat aquest pantà completament glaçat. Molts dels torrents que hi aboquen les seves aigües també ho estan. És un embassament artificial que ha esdevingut el refugi de nombroses espècies, majoritàriament d'aus. I ja no ens queda massa per tornar a ser al poble.


Ha sigut una sortida sense dificultats, amb poc desnivell, i amb la recompensa de racons i vistes de gran
bellesa. Us esprem a la propera.

dimecres, 27 de desembre del 2017

Olèrdola

CONJUNT MONUMENTAL D'OLÈRDOLA, BALMES I COVES.
escriu: Mª Clara Martínez (dissabte 2 desembre 2017)
Avui ens hem traslladat a la comarca de l'Alt Penedès. El nostre objectiu és visitar el conjunt monumental que es troba a la Muntanya d'Olèrdola, així com diferents balmes que van ser obrades i habitades, i alguna cova amb restes de pintures rupestres. Per arribar a l'inici de la ruta, des del poble de Moja (molt a prop de Vilafranca del Penedès) anem en direcció al cementiri, on prenem una pista de terra indicada cap a la “Muntanyeta,” que als pocs metres ens deixa en l’ampli aparcament.
Iniciem la ruta passant per la masia en ruïnes de la Muntanyeta, endinsant-nos en un bosc d'alzines per un bonic corriol, fins la granja de cal Passeres.
Seguim pel corriol, vorejant els cingles, i arribem al primer pas equipat que ens porta als abrics i balmes de Cal Ximet. Es tracta d'un conjunt d'abrics, en un espai de 100 m. de llargada, on es poden identificar encaixos per a bigues i altres elements que constaten que van ser habitats al segle XI. També hi trobem un grup de joves practicant l'escalada en les parets verticals del cingle.











La font de l'Amatlló, entaforada en un entrant de la paret, és un bon lloc per fer una paradeta. Un cop arribats al final de les balmes, el corriol ens torna a situar per damunt de la cinglera. La vegetació s'ha reduït a diverses espècies de matolls adaptats als terrers i climes secs, com el margalló. Més endavant trobem una hípica, i seguim fins que el sender ens deixa al Fondo de la Vall, o Fondal de la Seguera. Aquí trobem un pal indicador i marques del GR-92.
Abans de pujar al Conjunt Monumental, ens desviem a la dreta per visitar la Cova dels Segarrulls. La Cova dels Segarulls, Cova de les Pintures o Cova del Fondal de la Seguera, és una cova natural amb representació de pintura rupestre i enterrament col·lectiu d'incineració i inhumació. Està protegida com
Patrimoni de la Humanitat en el conjunt de l'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica. A la seva entrada, a l'esquerra, es poden observar les figures de dos arquers, de color vermell, així com digitacions i taques per a tot arreu. La cova és a la part alta de la cinglera, i per accedir-hi, cal superar un tram de grimpada, equipat amb cordes.
Un cop vista, reculem fins la pista on hem trobat un pal indicador i les marques del GR-92. Ens dirigim, en suau pujada, al Conjunt Monumental, passant per les fonts de Fontanilles, Alba i del Castell. La història de l'indret parla de l'assentament de diverses tribus durant l'edat del bronze, de la construcció d'una primitiva muralla durant l'edat del ferro, i de l'arribada dels cossetans, una tribu ibèrica que va construir-hi tot un poblat, substituït més endavant per un campament militar romà que controlava la Via Augusta. En l'època de la conquesta cristiana, el comte Sunyer I hi va edificar el primer castell sobre les ruïnes d'una talaia romana, així com l'església de Sant Miquel. Les incursions musulmanes del segle X van malmetre greument el lloc, que va haver de ser reconstruït durant els dos segles següents, després de
passar a pertànyer a Mir Geribert, autoproclamat príncep d'Olèrdola.










Actualment pertany al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que inclou un centre d'interpretació. Després de visitar detingudament els diferents racons i restes d'edificacions del conjunt, encaminem les nostres passes cap a les Cases de la Vall i Can Castellví. Poc abans d'aquest conjunt de cases trobem el Forn de Can Castellví, totalment enrunat i engolit per la vegetació.
Passat el grup de cases i la masia de Can Castellví, trobem una fita en el camí que ens indica per on anar a les coves i balmes de Can Castellví. Per accedir-hi, ens cal superar el Pas de la Maricel. És un altre pas equipat amb cordes, cadenes i grapes (el tercer avui), que ens ajuda a baixar a aquestes impressionants balmes. Un cop superat el Pas de la Maricel anem resseguint els cingles per un corriol i de seguida ja trobem una primera balma força gran, que anem vorejant. 











Tot seguit arribem a la Balma de Can Castellví, aquesta amb restes de murs, retalls de roca, forats de pal, bigues, dipòsits, sitges i fins i tot una enorme pedra de molí. Es creu que va ser un taller de sílex. Hem de tornar al camí que portàvem, i per fer-ho cal tornar a passar pel Pas de la Maricel. Tant les grapes com les cordes i cadenes, ens donen prou seguretat per superar-lo sense massa dificultat. I ja tan sols ens queda prendre el camí que ens ha de tornar al lloc on tenim els cotxes.


Una ruta amb molt encant, molta història, bones vistes i trams divertits.
Els trams equipats no són obligatoris per fer la ruta, però sí per visitar les balmes i les coves. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

divendres, 22 de desembre del 2017

Agullola de Rupit

Dimarts 28 de novembre de 2017
Una nova sortida per la comarca d’Osona i els entorns de Rupit amb la companyia d’en Toni Vilaró, gran coneixedor d’aquestes contrades.
En aquest cas ens hem acostat fins al Castell de l’Envestida, un punt on les vistes ja son impressionants. Tot i el nom, sembla que de castell no n’hi havia, si més no no trobem cap resta.











Un cop hem gaudit de les vistes ara toca baixar cap al Salt de Sallent. Un altre punt interessant amb el saltant d’aigua que tot i que en aquest cas baixava poca aigua, es espectacular.  L’aigua de la riera de Rupit es precipita al buit oferint tot un espectacle.
El nostre principal objectiu però, era l’Agullola de Rupit, que tota l’estona anem veient en les nostres vistes. Ens hi hem acostat de de ben aprop també impresiona aquesta roca, una agulla vertical separada de la cinglera.











De tornada es pot agafar el camí que passa per la riera on també hi ha racons espectaculars mentre ens anem acostant al poble. Abans d’arribar però, fem una parada gairebé obligatoria a l’ermita de Santa Magdalena. Des d’aquest punt tenim una vista privilegiada del poble amb gran part dels seus elements més significatius. L’església, l’antic castell i els seus carrers i cases, algunes dels segles XVI i XVII.


A més hem pogut fer aquesta sortida aprofitant els darrers dies de tardor, on encara les gammes cromàtiques eren presents el tot el paisatge.
Una sortida on no ens podem oblidar la maquina de fotografiar.

Caldes de Montbui

Sortida a Caldes de Montbui el passat 25 de novembre amb en Josep Mª Baró. Aquesta vila gira entorn de l’aigua calenta des de temps remots. Té el privilegi de ser el primer poble termal de Catalunya i de posseïr les termes romanes més ben conservades de la península ibèrica.
Un dels seus trets característics és la font del Lleó, un brollador on l’aigua surt a 74 graus de temperatura. A la mateixa plaça hi ha el Museu Thermalia, un centre temàtic a l’entorn de la cultura de l’aigua termal. Avui en dia encara hi ha alguns establiments en forma de balneari que s’han modernitzat i continuen oferint serveis relacionats amb les aigües termals i les seves propietats. Un cop vist el centre de la població hem agafat un sender direcció la Torre Nova mentre anem gaudint de les primeres vistes a Caldes de Montbui, ara de lluny.
Ens endinsem a la serralada del Farell tot passant per el coll dels Ermitans.
Ens anem enfilat pel mig del bosc i passem per una zona equipada amb cadenes que ens ajuden a pujar més facilment, tot i que no te molta dificultat. L’objectiu, acostar-nos fins a la cova dels Ermitans. Un indret espectacular.











Reculem un tram i seguint aquesta ruta continuem entre pedres i vegetació densa i novament trobem algun pas delicat on ens ajudem amb unes escales inserides a la paret. Les vistes continuen tinguent protagonisme metre anem arribant al Mas de Can Farell que segons alguns dels seus elements arquitectònics l’origen podria datar del segle XV, encara que els documents que la confirmen com a habitada son més pròxims.
Tot seguit arribem a l’objectiu principal d’aquesta excursió, el Pic del Vent, una muntanya de 815 metres amb bones vistes i que també forma part de la llista dels 100 cims de la FEEC.











De tornada passem per la Serra Llisa i ens acostem al poblat Ibèric de la Torre Roja. Hi destaca una torre de guaita, que la seva base és feta amb carreus regulars que recorden tipològicament les construccions romanes. Està formada per dues construccions: una torre exterior i una d’interior també de planta circular.  És una obra declarada bé cultural d’interès nacional. Comparteix la plana on està edificada, amb restes d’un poblat iber del segle V aC

Un cop visitat aquest espai hem tornat cap a Caldes de Montbui amb les darreres llums de la tarda.


dimecres, 13 de desembre del 2017

El Montmajor des d'Oix

Dissabte 18 novembre 2017 (Mª Clara Martínez)
Bonica i variada ruta, sortint del petit poble d'Oix, per resseguir la riera d'Oix i assolir el cim del Montmajor.
Sortim a primera hora d'Oix i prenem la pista forestal que porta a La Solana d'Oix. Tan bon punt sortim del poble s'ens mostren unes magnífiques vistes del nostre objectiu, el Montmajor, al costat del seu germà, el Montpetit. I per darrera el poble, de taló de fons, el Comanegra, el Puig de Bassegoda i Santa
Bàrbara de Pruneres.










Anem avançant per pista forestal, fins a trobar un pal indicador i agafem el sender que baixa a la dreta i que ens porta a resseguir la riera d'Oix. Malauradament no podem gaudir de l'espectacle dels seus gorgs i salts d'aigua. Baixa seca. Però passem per un bosc d'alzines tot cobert de molses que sembla sortit d'un conte de fades.
Anem seguint aquesta riera fins arribar a l'Engorjat del Bosc del Quer, o Pas Bodelquer. En aquest punt, el camí transcorre enlairat, les parets del Montmajor s'alcen majestuoses davant nostre, dretes i escarpades. Un lloc feréstec, molt típic de l'Alta Garrotxa.











Passat aquest engorjat trobem el Molí de la Coromina, i una mica més endavant el mas de La Coromina. Estem a la Vall del Bac, on hi trobem la casa de l'antic ferrer, una altre casa que havia fet d'escola i l'hostal, tancat des de fa uns anys. 

Aquesta vall i el camí que hem vingut seguint fins aquí, anys enrere era la única via de pas entre el Ripollès i La Garrotxa, i l'Hostal de la Vall del Bac va viure anys de gran esplendor, acollint tota mena de gent.
A partir d'aquí comença la part més dura de la ruta: la pujada al Montmajor.
Sense ser res de l'altre món i per un sender molt ben marcat i sense més dificultat que el seu marcat pendent, anirem guanyant alçada ràpidament.
El desnivell es fort i constant, i tan sols ens dona treva quan arribem a algun dels seus collets. Quan arribem al seu cim, quedem bocabadats per les esplèndides vistes que s'obren als nostres ulls.
En arribar a dalt del Montmajor, també conegut pel nom del Bo de la Creu, anem a la seva punta est, on gaudim de les vistes del petit veïnat de Toralles, i també del Puigsacalm, Cabrera , Aiats... Per la seva cara nord tenim, al fons, el Pirineu: Massís del Canigó, Costabona, Bastiments... També tenim una esplèndida vista de les muntanyes més emblemàtiques de l'Alta Garrotxa: Comanegra, Puig de Bassegoda, Cingles de Guitarriu....
I per la cara oest, vistes sobre el Taga, Puig Estela, Serra Cavallera, Puig Ou, el Tallo...  




Passem una bona estona contemplant aquesta bellesa, però hem de tornar, i iniciem el descens per forta pendent, fins arribar a l'enrunat mas de La Costa. De seguida i ja per pista forestal arribem al llogarret de Toralles, on en destaca l'església de Sant Martí de Toralles.


Som quasi hivern i la tarda és curta, pel que per tornar a Oix decidim fer-ho per la via més ràpida i ho fem pel Camí d'Oix a Toralles, una còmoda pista forestal que passa just per entre el Montmajor que s'alça sobre els nostres caps, i el Montpetit.
En arribar a la masia restaurada de cal Quic. A pocs metres d'aquest mas anem a sortir al punt on aquest matí vàrem agafar el sender de la riera d'Oix. Ja tan sols queda desfer la pista forestal que, sense cap dificultat, ens portarà de retorn a Oix.
Sens dubte, una magnífica ruta per l'Alta Garrotxa, per descobrir i gaudir d'alguns dels seus racons més bonics i un cim amb esplèndides vistes, el Montmajor. Desitge'm que us hagi agradat i us esperem a la propera.

dilluns, 4 de desembre del 2017

Via Verda del Llobregat

El passat dilluns 13 de novembre vàrem fer una nova sortida a la comarca del Berguedà. L'Antoni Llagostera ens va guiar per un tram de la via verda del Llobregat que enllaça la Colònia de Cal Rosal i el pantà de la Baells.
Un itinerari plàcid i curt d'uns 7 kilòmetres que discorre pel traçat del carrilet, antic ferrocarril de via estreta, construït a finals del segle XIX, que transportava persones i mercaderies de Manresa a Guardiola de Berguedà, resseguint el curs del riu Llobregat.
La excursió s'inicia a la colònia de Cal Rosal on hi ha una petita església dedicada a Sant Antoni de Pàdua.
Cal Rosal és un nucli de població que va desenvolupar-se a partir d'una colònia tèxtil, la més gran de tot el Berguedà. Entre els anys 1950 i 1970 a la fàbrica hi treballaven unes 1.200 persones. Fabricava filats, teixits i acabats de cotó i barreges amb fibres químiques i confeccionava llançols estampats.










Agafant ja el camí de l'antic traçat del carrilet, anem seguint paral·lels al riu Llobregat gairebé tota l'estona. Cal passar fins a 3 túnels que estàn molt ben condicionats, el més llarg fins i tot amb llum. Seguint caminant arribem fins al pont de Pedret, d'origen medieval. Bastit entre els segles XII i XIII, és format per un gran arc apuntant central i altres tres, dos a la dreta i un a l'esquerra, de petits i de mig punt. És un element típic d'exemple de pont en esquena d'ase. Sota el pont hi ha una gran quantitat de forats que corresponen a diferents construccions medievals i que podrien ser d'un antic pont de fusta.












Des d'aquest punt és imprescindible deixar un moment la ruta i enfilar-nos fina a l'església de Sant Quirze de Pedret. L'aspecte actual, fruït de diferents restauracions del segle passat, és força fidel a l'església existent als segles XII i XIII, quan ja comptava amb elements característics del romànic.
Estem davant d'un edifici molt interessant, d'origen preromànic, d'una sola nau amb absis trapezoïdal, del segle IX, amb una porta desapareguda d'accés per ponent. Fou ampliada a tres naus a meitat del segle X.
Molt interessants son també les pintures de Pedret, especialment les dels absis de pintura preromànica.
Recuperant el camí, ens porta fins als peus de l'embassament de la Balles. Una presa construïda als anys 70 amb la inteció de regular les crescudes del riu Llobregat i abastar l'aigua de l'àrea metropolitana de Barcelona. Evidentment també per aprofitar la força de l'aigua per fer energia elèctrica.
La presa és un mur imponent de formigó de 112 metres d'altura i 22 metres d'amplada amb una curvatura de 302 m.


Una excursió curta que ens ha permès contemplar un magnífic entorn natural, envoltat d'arquitectura medieval amb el pont de Pedret i Sant Quirze i també la colònia de Cal Rosal i la obra d'enginyeria important com és el pantà de la Baells. I ens ha ajudat a conèixer la història d'aquest antic carrilet.

dilluns, 20 de novembre del 2017

Pobles Medievals de la Segarra

Dissabte 4 de novembre de 2017 (Mª Clara Martínez)
Avui ens hem desplaçat a La Segarra, a la província de Lleida, per recórrer i descobrir alguns dels seus petits pobles medievals.
Per fer el recorregut seguirem un tram del GR-171. Aquest GR neix al Santuari de Pinós, al Solsonès, i finalitza el seu recorregut poc després del refugi de Caro, al Parc Natural dels Ports. És una sortida lineal, amb inici al poble de Sant Ramon, fins al de Les Oluges, a uns cinc kilòmetres de Cervera.
Sant Ramon està situat en una de les zones més secaneres de la comarca, ja que les seves valls, que són més aviat simples ondulacions del terreny, no tenen corrents d’aigua ni fonts. El principal nucli de població d’aquest terme és el poble de Sant Ramon de Portell, cap municipal. Altres nuclis de població són els pobles de Portell, Viver de Segarra i el llogaret de Gospí. També integren el municipi l’antic despoblat de Mont-ros, amb les restes del castell homònim, l’antiga quadra de Jurats i el castell de Mejanell.
Al poble de Sant Ramon en destaca el monestir i santuari de Sant Ramon, edifici religiós que comprèn un antic convent (Convent de Sant Ramon de Portell), una església i un claustre. 










Un cop visitat el poble i el santuari, iniciem la marxa cap a Alta-riba. Avui caminem majorment per pistes forestals de molt bon caminar, fins i tot algun tram el fem pels borals d'alguna carretera secundaria. Per tant és una caminada que pot fer tothom. Al llarg dels trajectes entre poble i poble podem admirar el típic paisatge de la comarca de La Segarra, extensos camps de conreus de secà, on crida l’atenció l’aprofitament extensiu de la terra. No solament en les fondalades, on el major gruix del terrer i la humitat afavoreixen els conreus, i als plans, on és més fàcil, sinó també als pendents, fins ara emboscats, als planells i també als cims dels turons i serrats de flancs inclinadíssims, on l’esforç de l’home ha transformat el terreny posant-lo en condicions per a la producció agrícola. També hi podem trobar alguns camps d'ametllers, oliveres, i altres arbres com noueres i magraners.
Arribem a Alta-riba, petit nucli que pertany al municipi d'Estaràs. Es troba aturonat i en destaquen l'església de Sant Jordi, remodelada l'any 1775, i que conté una petita relíquia del Sant, i el castell de Sant Miquel, al cim del turó i en estat ruïnós, però que actualment l'Associació d'Amics del Castell Sant Miquel d'Alta-riba n'està promovent la restauració. Seguim el nostre camí fins el proper poble, Santa Fe de Segarra, sobre la costa dreta del Sió. A la part més alta domina un casal o castell, de tipus medieval i plateresc. Una part del poble, més immediata al castell, conserva trossos de muralla i un portal de grans dovelles. Dintre d’aquest clos, i a la banda de ponent, hi ha una torre rectangular medieval. L’església i un carrer de cases són situats fora del clos i al migdia. En aquest punt, davant l'església, trobem un bon lloc per parar i recuperar forces amb l'esmorzar.











Ja veiem el nostre proper destí: Montfalcó Murallat. Aquest és un dels pobles medievals de la zona més ben conservat. Està aturonat, forma un recinte clos i murat i es tracta d'un excepcional exemple de vila closa que conserva en bon estat el mur perimetral al qual s'adossaren interiorment les cases. La muralla tan sols es pot apreciar des de fora, atès que per dins les cases impedeixen la seva visió. Les cases es disposen al voltant d’una placeta i d’uns carrerons, el més llarg dels quals és cobert pels habitatges, que s’aguanten en els arcs inferiors i els laterals. Encara que amb el temps s’hi han fet adaptacions, conserva un clàssic aire moresc. La plaça conserva les restes de la cisterna comunitària que recollia l’aigua de la pluja de totes les teulades de la vila, i també hi trobem un antic forn comunitari. En destaca l'església de Sant Pere. Des del seu teulat tenim unes excepcionals vistes de la zona.
Ja tan sols ens queden Les Oluges. El poble de les Oluges o les Oluges Altes i Baixes, porta aquest nom en plural perquè, fins a la formació dels moderns municipis, hi havia Oluja Sobirana o Alta i Oluja de Baix. Al segle XIX es construí força i les dues Oluges acabaren en un poble, ja que la distància entre totes dues era de poc més de 150 m.











En aquest poble acabem la caminada d'avui, però ja que la capital de la comarca, Cervera, és a tan sols uns escassos cinc kilòmetres, no dubten en agafar els cotxes i fer un tomb per aquesta bonica ciutat, que conserva un important nucli històric i diversos monuments que val la pena visitar i conèixer.
La d'avui ha sigut una caminada molt senzilla i amb molt poc desnivell, pel que és molt recomanable per fer amb nens i per a la gent que no està massa acostumada a caminar. A més, es pot fer més o menys llarga, segons convingui.


Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera sortida.

diumenge, 5 de novembre del 2017

Penyes Altes i Moixeró

(Mª Clara Martínez - dissabte 28 octubre 2017)

Magnífica ruta per la serra del Moixeró, assolint el seu cim més alt, Penyes Altes (2276 metres) i El Moixeró (2089 metres). Alerta, cal estar en bona forma física per fer-la. Tot i que no té cap pas complicat, els desnivells són importants. L’inici d’aquesta ruta circular és al petit aparcament que hi ha al costat de la carretera BV-4024 (carretera de Bagà a Coll de Pal) a l’anomenat Pont de Sant Nazari o pont de Gréixer que està a 4 kilòmetres de
Bagà i on deixem els cotxes. Recomanem fer la ruta en sentit anti-horari, pujant per la canal de la Serp i baixant pel coll de Cabrera, especialment quan és època de caiguda de fulles, atès que aquestes fan que aquesta canal sigui molt relliscosa i no es vegi que hi ha sota les fulles. De tota manera, si la canal es fa de baixada, tan sols cal extremar les precaucions.











Comencem a caminar seguin marques de GR, és el GR-107 (Camí dels Bons Homes), fins a una cruïlla que trobem l'indicador de Penyes Altes. Seguim la pista a la dreta fins a tenir el petit poble de Gréixer a la nostra dreta, i trobem l'indicador de Canal de la Serp.
La pujada fins el coll de Raset es constant i forta. En 4 km superem un desnivell de quasi 1.000 metres. Caminem entre pins, faigs i roures, que en aquesta època de l'any en ofereixen un magnífic espectacle de
colors grocs i vermellosos. El camí va fent ziga-zagues, serpenteja, d'aquí el seu nom. És fàcil de seguir, no té pèrdua, marcat amb senyals grocs i algunes fites, i anem guanyant alçada amb rapidesa. Les vistes comencen a guanyar en bellesa i el cim de les Penyes Altes queda per sobre els nostres caps.
Arribem al coll de Raset i fem una aturada per recuperar forces amb l'esmorzar. En aquest coll tenim vistes a les dues bandes de la serra de Moixeró: d'una banda el Berguedà, i d'altre la Cerdanya. Falta un últim esforç per assolir el cim de Penyes Altes. 











En aquest tram haurem de fer alguna fàcil grimpada, fins i tot trobarem algunes cordes i cadenes que no són imprescindibles i que no ens varen oferir massa confiança. Les roques tenen bones preses i no cal fer us de les cordes. En poc més d'un kilòmetre arribem al cim i podrem gaudir d'unes excepcionals vistes de 360o La Tossa (es distingeix el refugi Niu de l'Àliga) i el Puigllançada, la vall de la Cerdanya amb totes les seves muntanyes al fons, el Cadí, el Pedraforca i Ensija a ponent, i un impressionant mar de valls i muntanyes al sud, on en dies clars es pot apreciar clarament Montserrat, La Mola i el Montseny. Aquest és el premi per l'esforç.
Tornem al coll de Raset i ara seguim per la carena, seguint el GR 150-1. El GR-150 és el que envolta tot el Parc Natural Cadí-Moixeró, i aquesta variant (GR-150.1), recorre els seus cims. Ens desviem per assolir el cim del Moixeró. Si anéssim seguint les marques, no passaríem pel cim, cal desviar-se i pujar per un suau prat herbat i tornem a gaudir d'excepcionals vistes.
Baixem del cim i arribem al coll de Moixeró. Des d'aquí, si tenim temps i ganes d'allargar una mica la sortida, podem anar a coll de Pendís, refugi de Sant Jordi i coll d'Escriu. 











Nosaltres vàrem baixar directament cap a coll de Cabrera i coll d'Escriu. Iniciem el descens, en fort pendent, fins arribar al coll de Cabrera. Molt de compte, el camí és ple de petites pedres soltes que rellisquen amb facilitat. Trobarem marques rodones de color vermell i algunes
fites. L'últim tram fins arribar al coll d'Escriu és pel mig d'un bosc, on el camí de vegades sembla una mica perdedor. Tan sols cal estar atents al les marques i les fites. Arribem al coll d'Escriu. En aquest coll tornem a trobar el GR-107 (Camí dels Bons Homes) i girem a l'esquerra, en direcció a Gréixer. En aquest punt tenim una magnífica vista de la serra del Moixeró i en particular de la canal de la Serp, coll de Raset i Penyes Altes, per on hem pujat al matí.
Els pocs kilòmetres que ens queden per tornar a Gréixer, transcorren per còmoda pista forestal, travessant una espectacular fageda, envoltats pels colors grocs i vermells de les fulles, en un magnífic espectacle de colors.
Abans d'arribar a Gréixer, trobem una petita presa que forma l'estanyol de Gréixer. En el seu temps va servir per a proveir d'aigua i electricitat a les masies que hi havia pels voltants. Tan sols un parell de kilòmetres més i tornem a ser a Gréixer i a l'aparcament on aquest matí hem deixat els cotxes.


Avui hem gaudit d'una magnífica ruta, força exigent, però amb un gran premi: d'una banda les espectaculars vistes, i d'altre els colors de la tardor en tot el seu esplendor. Esperem que us hagi agradat i us emplacem a que continueu seguint-nos. Fins la propera.