dijous, 26 de desembre del 2013
Amer
Sortida per Amer, aquest passat dissabte 14 de desembre, a la comarca de la Selva. Hem conegut alguna de les seves ermites amb la bona companyia del Grup Excursionista Amerenc Esquelles.
Amb sortida i arribada al mateix poble, hem anat a visitar primer l'ermita de Santa Brígida, situada al puig de Cader a 441 metres d'alçada. És una capella de base romànica del segle XI, sembla que la planta semicircular de l'absis i els sectors més propers de les parts laterals també pertanyen a aquesta època. La resta és fruit d'una reconstrucció del segle XVI que li donà l'aspecte actual amb porta de mig punt a la façana i campanar d'espadanya d'un sol ull.
Hi ha una imatge de sant Bernat patró dels excursionistes. Ha estat restaurada per el grup Esquelles i en un edifici del costat hi ha habilitat un petit refugi. No cal dir que des d'aquest punt les vistes son fantàstiques. També és una bona zona per practicar parapent i escalada.
Una altra de les ermites que hem pogut gaudir és la de Santa Lena, o la Mare de Déu de Lena, romànica del segle XIII, esmentada ja el 1212. És de planta romànica d'una nau closa, amb un absis semicircular orientat a llevant. Té una porta a ponent amb porxo d'accés. La façana es clou amb un campanar d'espadanya de doble obertura. Un altre magnífic mirador.
Un recorregut que hem acabat al poble d'Amer, on hem aprofitat per conèixer algun dels seus atractius com la plaça de la Vila, una plaça porxada quadrangular, el monestir de Santa Maria d'Amer, que va ser una abadia benedictina, i l'antiga estació que formava part de la ruta del carrilet de Girona a Olot.
Avui hem estat acompanyats d'en Josep Fontàs i la Júlia Colomer, que ens han acompanyat i explicat tot el recorregut i les moltes possibilitats que ofereix aquest poble de la comarca de la Selva. Molt agraïts, així com també donar les gràcies a en Miquel Güell que te una part del cor a Amer i una part a Ribes de Freser.
Amb sortida i arribada al mateix poble, hem anat a visitar primer l'ermita de Santa Brígida, situada al puig de Cader a 441 metres d'alçada. És una capella de base romànica del segle XI, sembla que la planta semicircular de l'absis i els sectors més propers de les parts laterals també pertanyen a aquesta època. La resta és fruit d'una reconstrucció del segle XVI que li donà l'aspecte actual amb porta de mig punt a la façana i campanar d'espadanya d'un sol ull.
Hi ha una imatge de sant Bernat patró dels excursionistes. Ha estat restaurada per el grup Esquelles i en un edifici del costat hi ha habilitat un petit refugi. No cal dir que des d'aquest punt les vistes son fantàstiques. També és una bona zona per practicar parapent i escalada.
Una altra de les ermites que hem pogut gaudir és la de Santa Lena, o la Mare de Déu de Lena, romànica del segle XIII, esmentada ja el 1212. És de planta romànica d'una nau closa, amb un absis semicircular orientat a llevant. Té una porta a ponent amb porxo d'accés. La façana es clou amb un campanar d'espadanya de doble obertura. Un altre magnífic mirador.
Un recorregut que hem acabat al poble d'Amer, on hem aprofitat per conèixer algun dels seus atractius com la plaça de la Vila, una plaça porxada quadrangular, el monestir de Santa Maria d'Amer, que va ser una abadia benedictina, i l'antiga estació que formava part de la ruta del carrilet de Girona a Olot.
Avui hem estat acompanyats d'en Josep Fontàs i la Júlia Colomer, que ens han acompanyat i explicat tot el recorregut i les moltes possibilitats que ofereix aquest poble de la comarca de la Selva. Molt agraïts, així com també donar les gràcies a en Miquel Güell que te una part del cor a Amer i una part a Ribes de Freser.
diumenge, 22 de desembre del 2013
Sant Feliu d'Estiula
El passat 7 de desembre vàrem fer una sortida per la nostra comarca, passant per paratges molt coneguts i visitats. Sortint del barri de la Creu de Campdevànol, varem seguir un tram del camí Reial passant per les fonts de Sant Eudald i del Querol. En aquesta zona d'esbarjo campdevanolenca, s'agafa un camí que segueix el Torrent de la Cabana o d'Estiula, passant per les espectaculars basses que forma. La més coneguda, potser, la del Colomer que a l'hivern presenta un aspecte magnífic si el fred acompanya.
Seguint la pista i trencant a la dreta, arribem a Sant Feliu d'Estiula, indret on hi hagué la vila rural d'Estivola, donada per Guifré el Pelós al monestir de Ripoll abans del 890. El primitiu edifici del segle XI es transformà del tot el 1731, quan s'allargà i s'apujà la nau, i s'hi afegí un campanaret i dues capelles laterals. Un bon lloc per esmorzar-hi, com hem fet nosaltres.
Més amunt s'arriba a l'Auró on hi ha una important casa amb una gran extensió de terra per conrear.
Una pista d'uns 4 kilòmetres ens porta cap els Molins de Vilardell, una altra magnífica zona de gorques espectaculars molt visitades a l'estiu.
I el final de la sortida, el tenim a Ripoll desprès de passar per el barri dels Brucs i l'ermita del Remei.
Una sortida molt interessant per gaudir que tots aquests indrets, però un xic llarga, 18 km.
Avui ens ha acompanyat l'Enric Colomer, un dels pares d'aquest projecte que va començar fent caminandes per la comarca i que mica en mica s'ha anat fent gran.
Seguint la pista i trencant a la dreta, arribem a Sant Feliu d'Estiula, indret on hi hagué la vila rural d'Estivola, donada per Guifré el Pelós al monestir de Ripoll abans del 890. El primitiu edifici del segle XI es transformà del tot el 1731, quan s'allargà i s'apujà la nau, i s'hi afegí un campanaret i dues capelles laterals. Un bon lloc per esmorzar-hi, com hem fet nosaltres.
Més amunt s'arriba a l'Auró on hi ha una important casa amb una gran extensió de terra per conrear.
Una pista d'uns 4 kilòmetres ens porta cap els Molins de Vilardell, una altra magnífica zona de gorques espectaculars molt visitades a l'estiu.
I el final de la sortida, el tenim a Ripoll desprès de passar per el barri dels Brucs i l'ermita del Remei.
Una sortida molt interessant per gaudir que tots aquests indrets, però un xic llarga, 18 km.
Avui ens ha acompanyat l'Enric Colomer, un dels pares d'aquest projecte que va començar fent caminandes per la comarca i que mica en mica s'ha anat fent gran.
dimecres, 11 de desembre del 2013
Cabrera
El passat dimarts 3 de desembre vàrem fer una sortida a la comarca d'Osona, al Collsacabra. L'objectiu la serra de Cabrera, que tantes i tantes vegades hem vist des de diversos punts. Aquest sistema muntanyenc és un terreny molt escarpat amb nombrosos cingles. La formen altres muntanyes com el Pla d'Aiats i d'altres.
Al cim, en un altiplà, hi ha el Santuari de la Mare de Déu de Cabrera a 1.294 m. que ens ofereix unes vistes panoràmiques espectaculars.
Per accedir-hi hem fet una ruta circular sortint de l'antiga parròquia de Sant Julià de Cabrera on hi ha una església, romànica del segle XI.
Per pujar ho hem fet per la Serrica i per el pas de l'Osca, un tram no apte per els que tenen vertigen. I per baixar hem fet el camí de les escales i el coll de Bram.
Una bona sortida, que a més nosaltres hem pogut fer amb un molt bon dia i per tant bones vistes.
Al cim, en un altiplà, hi ha el Santuari de la Mare de Déu de Cabrera a 1.294 m. que ens ofereix unes vistes panoràmiques espectaculars.
Per accedir-hi hem fet una ruta circular sortint de l'antiga parròquia de Sant Julià de Cabrera on hi ha una església, romànica del segle XI.
Per pujar ho hem fet per la Serrica i per el pas de l'Osca, un tram no apte per els que tenen vertigen. I per baixar hem fet el camí de les escales i el coll de Bram.
Una bona sortida, que a més nosaltres hem pogut fer amb un molt bon dia i per tant bones vistes.
dimecres, 27 de novembre del 2013
Sant Salvador de Margalef
Sortida interessant la que hem fet aquest passat dissabte 23 de novembre. Si més no hem canviat de paisatge, trepitjant una comarca nova, el Priorat, i en un dels espais més singulars de Catalunya, la Serra del Montsant.
Aquest espai és declarat com a Parc Natural i ofereix una infinitat de excursions. Nosaltres hem sortit de la petita població de Margalef, situada a l'extrem nord de la comarca i que te poc més d'un centenar d'habitants i a 378 metres d'altitud. Cal destacar l'església de Sant Miquel, neoclàssica del segle XVIII i alguna casa modernista.
Sortint d'aquest poble hem agafat un sender que porta cap a Sant Salvador de Margalef, una ermita construïda al segle XVI dins una enorme espluga, però refeta després de l'incendi de 1936. És un espai molt ben condicionat i s'hi pot accedir amb cotxe. També hi ha una font i una zona de barbacoes i taules. Un indret molt visitat per escaladors, ja que les formacions rocoses que hi ha, son ideals per practicar-ne.
Les parets rocoses formades per conglomerats calcaris creen espais molt atractius. Cingleres, balmes, avencs, tormos i coves.
Precisament el camí de tornada l'hem fet per una altra vessant, on hem gaudit de tots aquests elements.
Abans d'arribar a Sant Salvador, ens hem enfilat muntanya amunt on hi ha tres cims destacats, la Cogulla de 1.063 metres, el Piló dels Senyalets de 1.109 m, i la Roca Corbatera, de 1.163 metres, que és la màxima altitud del Parc.
Una sortida molt interessant, on segurament, algun dia tornarem.
El problema és que queda una mica lluny, gairebé 3 hores amb cotxe i sumant que nosaltres ja anem força lents (ens encantem força) per la gravació del programa, doncs hi hem dedicat tot el dia.
En total hem fet 13 km i uns 700 metres de desnivell.
En el petit poble de Margalef, hem fet un dinar o berear, per la hora que era, magnífic. Un arrós caldós a Ca Calbet, una residència - casa de pagés situada al bell mig del poble, en una de les cases més antigues.
No hi ha faltat un bon vi del Priorat D.O. Montsant i es que aquesta és una terra de vins i olis.
Aquest espai és declarat com a Parc Natural i ofereix una infinitat de excursions. Nosaltres hem sortit de la petita població de Margalef, situada a l'extrem nord de la comarca i que te poc més d'un centenar d'habitants i a 378 metres d'altitud. Cal destacar l'església de Sant Miquel, neoclàssica del segle XVIII i alguna casa modernista.
Sortint d'aquest poble hem agafat un sender que porta cap a Sant Salvador de Margalef, una ermita construïda al segle XVI dins una enorme espluga, però refeta després de l'incendi de 1936. És un espai molt ben condicionat i s'hi pot accedir amb cotxe. També hi ha una font i una zona de barbacoes i taules. Un indret molt visitat per escaladors, ja que les formacions rocoses que hi ha, son ideals per practicar-ne.
Les parets rocoses formades per conglomerats calcaris creen espais molt atractius. Cingleres, balmes, avencs, tormos i coves.
Precisament el camí de tornada l'hem fet per una altra vessant, on hem gaudit de tots aquests elements.
Abans d'arribar a Sant Salvador, ens hem enfilat muntanya amunt on hi ha tres cims destacats, la Cogulla de 1.063 metres, el Piló dels Senyalets de 1.109 m, i la Roca Corbatera, de 1.163 metres, que és la màxima altitud del Parc.
Una sortida molt interessant, on segurament, algun dia tornarem.
El problema és que queda una mica lluny, gairebé 3 hores amb cotxe i sumant que nosaltres ja anem força lents (ens encantem força) per la gravació del programa, doncs hi hem dedicat tot el dia.
En total hem fet 13 km i uns 700 metres de desnivell.
En el petit poble de Margalef, hem fet un dinar o berear, per la hora que era, magnífic. Un arrós caldós a Ca Calbet, una residència - casa de pagés situada al bell mig del poble, en una de les cases més antigues.
No hi ha faltat un bon vi del Priorat D.O. Montsant i es que aquesta és una terra de vins i olis.
dimecres, 13 de novembre del 2013
Terres altes de l'alt Freser
Una excursió per un espai poc transitat.
Aquesta era l’aposta que varem fer el passat dissabte, 12 d’octubre de 2013,
fent una excursió circular que ens va portar des d’Ull de Ter fins a Coma de Vaca,
però passant inicialment per els Aigols Podrits (que ja eren gelats), la jaça
dels Frares, les Trumferes, la coma de les Eugues amb la seva font dels Emprius,
el pla de l’Aiguardent i la jaça de dalt de Coma de Vaca.
El dia va presentar ventós, però alhora (“no
hay mal que por bien no venga”) hi havia un cel molt transparent.
La veritat és que l’espai de la primera part
de l’excursió és una zona poc transitada, situada entre el camí tradicional
d’Ull de Ter a Núria, per la carena, i la vall del Freser. No cal dir que hi érem
nosaltres sols i tres o quatre grossos ramats de cabirols, que miraven
encuriosits la presència d’estranys.
Cal dir que la zona alta de Coma de Vaca, amb
el pla de l’Aiguardent, la Jaça de Dalt (amb les seves vuit restes de cabanes) i
la impressionant pleta dels Eugassers, son llocs dignes de ser visitats.
Una cop feta aquesta part de l’excursió fou
necessari arribar-se fins el refugi de Coma de Vaca, passant abans per la veïna
la barraca rodona d’en Salita, anomenada també barraca de Coma de Vaca (La
Plana).
La pujada de retorn cap a Ull de Ter es va fer seguint el camí
que passa pel costat del Freser, amb vistes a un conjunt impressionat de
construccions ramaderes, de gran volum i interès: jaça del Recó, jaça del Roc
de l’Orri (amb la seva imposant pleta) i Jaça Grossa del Freser, amb les restes
de la barraca dels Eugassers,
situada al costat del pluviòmetre.
I arribats a aquest punt, un esforç que et fa maleir, la pujada
al coll de la Marrana. Un esforç com aquest, quan ja s’ha fet més de disset
quilòmetres, costa de fer.
En resum, una excursió magnífica, per un lloc
original i poc transitat, un paisatge a descobrir.
Una excursió una mica dura, d’un 20 quilòmetres, que es pot fer en unes sis hores,
amb una ascenció acumulada de més de mil metres.
Antoni Llagostera Fernández
dimecres, 6 de novembre del 2013
El Far i castell de Fornils
Sortida aquest passat dissabte 2 de novembre per la comarca de la Selva, als entorns del Santuari del Far que pertany al municipi de Susqueda. En aquest punt hi ha una església d'estil gòtic, una hostatgeria i un restaurant. No hi falten unes vistes impressionants, ja que tot el complexe està situat a sobre els cingles del Far, i per tant, en una situació privilegiada a 1.123 m. d'altura.
Des d'aquí podem veure el pantà de Susqueda, els cingles de Tavertet, les Guilleries, el Montseny ... En dies molt clars es pot veure gran part del Pirineu, les Illes Medes o Montserrat entre d'altres.
Nosaltres hem fet una excursió circular per anar a veure el castell de Fornils, situat sota els cingles del Far, en un turonet.
Està documentat des del segle XI, època a la qual pertany la torre mestra.
Enrunat i envaït per la vegetació, encara manté dempeus una bona part de la seva estructura.
El que es conserva en més bon estat és la torre d'homenatge, de planta circular i dos pisos, d'uns 8 m d'alçada. Els cingles vistos des de sota impressionen i ofereixen unes vistes i formes magnífiques.
I la tornada l'hem fet per Sant Martí Sacalm i pujant de nou al far, en aquest cas per el grau de Santa Anna.
diumenge, 27 d’octubre del 2013
Vall del Tenes
Aquest passat disabte 19 d'octubre hi ha haver una nova sortida del Caminant a la Vall del Tenes a la comarca del Vallès Oriental. La caminada surt de Riells del Fai i segueix el riu Tenes entremig dels cingles de Bertí. Un espai natural magnífic amb cingleres, gorgs i històries que ens han fet passar una bona estona. El recorregut també passa per Sant Miquel de Fai, una de les construccions més ben conservades i més representatives del gòtic català en un entorn ple de sorpreses.
Hi trobem l'edifici del monestir, l'església de Sant Miquel endinsada dins una balma, una cova i una ermita. I tot presidit per l'enorme salt d'aigua del riu Tenes. Un indret màgic.
Hi trobem l'edifici del monestir, l'església de Sant Miquel endinsada dins una balma, una cova i una ermita. I tot presidit per l'enorme salt d'aigua del riu Tenes. Un indret màgic.
dissabte, 12 d’octubre del 2013
Espolla - Sant Quirze de Colera
El passat dissabte 5 d'octubre vàrem gravar una nova excursió per el programa, fent una circular per Espolla, un petit poble de l'Alt Empordà d'uns 400 habitants. També vàrem passar per el poblet de Rabos i com atractiu principal vàrem visitar l'antic monestir de Sant Quirze de Colera que fou una abadia benedictina de l'antic comtat d'Empúries. La seva església consta d'una planta de tres naus que formen l'edifici, amb volta de canó la nau central i de quart de canó les laterals. La capçalera conserva tres absis semicirculars, el central amb ornamentació.
De la fortificació es conserva una torre de defensa i restes de muralla.
De la fortificació es conserva una torre de defensa i restes de muralla.
dimarts, 8 d’octubre del 2013
Adeu Víctor
Avui és un dia trist, ens ha deixat el nostre amic i company Víctor Montes. Ens havia acompanyat en alguna de les nostres sortides juntament amb el seu pare. De seguida es va fer sentir, es va fer estimar i tots li teniem un gran apreci i admiració. Siguis on siguis quedaràs present en el nostre record tota la vida. Descansa en pau. Et trobarem a faltar.
dimarts, 17 de setembre del 2013
Portbou - Llançà
Nova sortida aquest passat dissabte 14 de setembre cap a la costa, a l'Alt Empordà per gaudir d'un altre tram del GR-92, el primer, que comença a Portbou i acaba al port de Llançà. Un camí fàcil i agradable d'uns 10 kilòmetres i que ens ofereix unes vistes espectaculars d'aquesta zona, amb les platges i cales i els pobles que hi ha: Portbou, Colera i Llançà.
No cal dir que el recorregut convida a banyar-se en qualsevol de les platges que anem trobant, i ja us podeu imaginat qui s'ha banyat. En Toni, tot i que en aquesta epoca de l'any ha trobat una bona temperatura de l'aigua.
No cal dir que el recorregut convida a banyar-se en qualsevol de les platges que anem trobant, i ja us podeu imaginat qui s'ha banyat. En Toni, tot i que en aquesta epoca de l'any ha trobat una bona temperatura de l'aigua.
divendres, 13 de setembre del 2013
Port de la Selva - Llançà
Aquest passat dissabte 7 de setembre hem fet una nova sortida, canviant una mica de paisatge ja que hem anat cap a la costa, al Alt Empordà, per fer un tram del GR-92 que segueix tot el litoral català. En aquest cas la excursió uneix dos petits pobles, el Port de la Selva i Llançà. Dos pobles molt turístics que encara conserven els seus racons i encants que ens ofereixen imatges de postal constantment. A mida que ens allunyem o acostem als nuclis les vistes son espectaculars.
El camí passa per un altre indret magnífic, ja que al capdamunt de la serra de Verdera s'aixeca un dels conjunts monumentals més interessants per conèixer el món medieval. El Monestir de Sant Pere de Rodes, que va esdevenir el monestir més important del comtat d'Empúries tant pel paper rellevant dels seus abats com per ser un important centre de pelegrinatge gràcies a les relíquies de custodiava.
Continuant camí cap a Llançà ens enfilem a la carena i en aquest punt s'obren les vistes a l'altre cantó on hi tenim el golf de Roses impressionant.
Una magnífica sortida que intentarem fer-ne un altre tram aquest dissabte, entre Llançà i Portbou.
El camí passa per un altre indret magnífic, ja que al capdamunt de la serra de Verdera s'aixeca un dels conjunts monumentals més interessants per conèixer el món medieval. El Monestir de Sant Pere de Rodes, que va esdevenir el monestir més important del comtat d'Empúries tant pel paper rellevant dels seus abats com per ser un important centre de pelegrinatge gràcies a les relíquies de custodiava.
Continuant camí cap a Llançà ens enfilem a la carena i en aquest punt s'obren les vistes a l'altre cantó on hi tenim el golf de Roses impressionant.
Una magnífica sortida que intentarem fer-ne un altre tram aquest dissabte, entre Llançà i Portbou.
dilluns, 9 de setembre del 2013
11 setembre
Un any més la diada del 11 de setembre serà molt especial a Catalunya amb la creació de la Via Catalana.
Nosaltres des del blog ens hi afegim a la cadena de blogs per la independència que enllaça uns 300 blogs.
dilluns, 2 de setembre del 2013
Núria - Carançà - Toès
Aquest passat cap de setmana (24 i 25 agost) hem fet una de les sortides que més s'ha fet esperar del Caminant, teniem moltes ganes de fer-la i anaven passant els anys i no trobavem el dia. Una excursió molt clàssica de l'excursionisme i que molta gent fa.
23 kilòmetres molt exigents, amb un desnivell d'uns 800 metres de pujada i gairebé 2000 metres de baixada. Es pot fer amb un dia, però nosaltres, com molta gent, hem repartit la caminada en dues etapes i així gaudir de la varietat de paisatges.
El primer dia, Núria - refugi del Ras de Carançà.
Hem sortit amb el primer cremallera i així es pot fer la pujada al Noucreus a primera hora, amb calma i pràcticament sense la calor del sol. El camí segueix el GR 11 seguint el torrent del Noucreus que travessem per el pont de l'Escuder i ens endinsem a la tartera. Es el tram més dur fins arribar als 2.796 m. del coll de Noucreus on ja podem gaudir de magnífiques vistes. Unes creus que es van posar en record de deu romeus que moriren a causa del torb.
Desprès d'un bon esmorzar hem fet el pic de la Fossa del Gegant que està a tocar i hem començat la baixada fins al coll de Carançà, una cruïlla de caminis que venen del pic de l'Infern i del refugi d'Ulldeter.
Nosaltres tirem avall, cap a l'esquerra i de seguida comencen a aparèixer els estanys de Carançà. Son fantàstics. Primer trobem l'estany Blau i tot seguit el Negre. Aquí neix la riera de Carançà. El camí no està marcat i cal anar seguint les fites. I una mica més lluny apareix el tercer, l'estany Gran o de les Truites. És un bon lloc per reposar ja que ja haurem fet 9 kilòmetres i com a mínim els peus a l'aigua s'hi han de posar.
Enara ens queden un parell d'hores per arribar al refugi. El paisatge ens continua acompanyant, amb petites basses que acompanyen el riu, i de tant en tant, trobem antigues cabanes de pastors, alguna ben conservada. Nosaltres hem fet una parada per dinar. La darrera hora de camí ens ha acompanyat una pluja suau i a les 4 de la tarda ja erem al refugi.
Com veieu ens ho hem agafat amb calma.
Així doncs hem fet 14 kilòmetres. El refugi és petit, unes 30 places, i cal fer reserva per no quedar fracassat. Pertany al municipi de Fontpedrosa (Conflent). No hi ha ni llum ni aigua (només per el serveu de cuina) i el lavabo està apartat en una barraca. Nosaltres hi hem sopat i esmorzat amb un menú força correcte. Això si, horari francès, sopar a les 7 de la tarda.
La segona jornada es presenta tranquila, sense mal temps. Tampoc cal còrrer, l'esmorzar es serveix a les 7.30 h. El camí fins a Toès és d'unes 4 hores per fer uns 9 kilòmetres, baixant un desnivell de 1.000 metres. Tret d'algun tram anem baixant molt suau seguint el curs del riu, que ens deixa autèntiques postals. El més interessant arriba als darrers 3 kilòmetres, on els espais es fan més petits i un seguit de passeres i palanques ens ajuden a passar per sobre el riu. És un recorregut molt ben condicionat i sense perill, tot i que algunes palanques es mouen. Fins i tot és divertit, s'ha d'anar superant els obstacles que et vas trobant.
També trobem una petita resclosa on es capta l'aigua per el salt de la central elèctrica de Toès. El més curiós és que els tubs passen per unes galeries, que ni es veuen. La darrera part del recorregut passa per una mena de "Corniche", una cornisa feta a la roca, obrin un camí artificialment que fa que sigui molt espectacular. El riu ens queda al fons i les persones amb vertigen pateixen molt, tot i que constantment hi ha un cable per agafar-te i en cap moment trobes un tram perillòs. El que cal vigilar en tot el recorregut és el creument de persones ja que, sobretot a les passeres, no es passaria, i molts dels ponts aconsellen passar-hi màxim dues persones.
I finalment arribem al poble, on hi ha un ampli aparcament de pagament per deixar els vehicles.
Per tornar hi la la opció del Tren Groc que te parada a Toès, una petita població de 40 habitants gairebé sense cap servei. A l'arribada si que hi ha un petit bar. Nosaltres hem optat per llogar un taxi de Puigcerdà i hem agafat el tren fins a Ribes de Freser.
Cal dir que les Gorgues ofereixen varis recorreguts i es pot fer una circular de dues o tres hores i així no cal fer la travessa. Però si no hi heu estat, us la recomanem. Nosaltres estem valorant si fem un o dos programes del Caminant per Catalunya ja que hem gravat molt material, tot i que la part final és molt repetitiva. Ja es veurà. En tot cas us deixo un ellaç del Facebook per si voleu veure alguna foto més.
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.10152163219848776.1073741827.161274228775&type=1
En l'apartat d'anècdotes destacar que en Manel s'ha banyat a l'estany Gran amb un parell de ... l'aigua estava gelada. Al coll de Noucreus ens hem trobat una colla de Vilallonga de Ter que feien la travessa fins a Núria, encapçalats per la seva alcaldessa, la Paquita Pastoret, que ha demostrat estar en forma.
Al refugi hi ha un burro (el veureu a les fotografies) que ens ha fet companyia una estona ja que li hem donat quatre fruits secs i ens ha fet un seguiment estricte, sobretot a en Pere. No cal dir que a la nit, suposo que a tots els refugis passa, el concert és inevitable, la gent ronquem i molt. I el segon dia, a la sortida ens hem perdut una mica, fent un recorregut estrany, i alguns, al no voler tornar enrere, s'han embolicat una mica. I es que crec que potser s'hauria de marcar una mica més el camí ja que tret de les fites no hi ha gaire res més.
23 kilòmetres molt exigents, amb un desnivell d'uns 800 metres de pujada i gairebé 2000 metres de baixada. Es pot fer amb un dia, però nosaltres, com molta gent, hem repartit la caminada en dues etapes i així gaudir de la varietat de paisatges.
El primer dia, Núria - refugi del Ras de Carançà.
Hem sortit amb el primer cremallera i així es pot fer la pujada al Noucreus a primera hora, amb calma i pràcticament sense la calor del sol. El camí segueix el GR 11 seguint el torrent del Noucreus que travessem per el pont de l'Escuder i ens endinsem a la tartera. Es el tram més dur fins arribar als 2.796 m. del coll de Noucreus on ja podem gaudir de magnífiques vistes. Unes creus que es van posar en record de deu romeus que moriren a causa del torb.
Desprès d'un bon esmorzar hem fet el pic de la Fossa del Gegant que està a tocar i hem començat la baixada fins al coll de Carançà, una cruïlla de caminis que venen del pic de l'Infern i del refugi d'Ulldeter.
Nosaltres tirem avall, cap a l'esquerra i de seguida comencen a aparèixer els estanys de Carançà. Son fantàstics. Primer trobem l'estany Blau i tot seguit el Negre. Aquí neix la riera de Carançà. El camí no està marcat i cal anar seguint les fites. I una mica més lluny apareix el tercer, l'estany Gran o de les Truites. És un bon lloc per reposar ja que ja haurem fet 9 kilòmetres i com a mínim els peus a l'aigua s'hi han de posar.
Enara ens queden un parell d'hores per arribar al refugi. El paisatge ens continua acompanyant, amb petites basses que acompanyen el riu, i de tant en tant, trobem antigues cabanes de pastors, alguna ben conservada. Nosaltres hem fet una parada per dinar. La darrera hora de camí ens ha acompanyat una pluja suau i a les 4 de la tarda ja erem al refugi.
Com veieu ens ho hem agafat amb calma.
Així doncs hem fet 14 kilòmetres. El refugi és petit, unes 30 places, i cal fer reserva per no quedar fracassat. Pertany al municipi de Fontpedrosa (Conflent). No hi ha ni llum ni aigua (només per el serveu de cuina) i el lavabo està apartat en una barraca. Nosaltres hi hem sopat i esmorzat amb un menú força correcte. Això si, horari francès, sopar a les 7 de la tarda.
La segona jornada es presenta tranquila, sense mal temps. Tampoc cal còrrer, l'esmorzar es serveix a les 7.30 h. El camí fins a Toès és d'unes 4 hores per fer uns 9 kilòmetres, baixant un desnivell de 1.000 metres. Tret d'algun tram anem baixant molt suau seguint el curs del riu, que ens deixa autèntiques postals. El més interessant arriba als darrers 3 kilòmetres, on els espais es fan més petits i un seguit de passeres i palanques ens ajuden a passar per sobre el riu. És un recorregut molt ben condicionat i sense perill, tot i que algunes palanques es mouen. Fins i tot és divertit, s'ha d'anar superant els obstacles que et vas trobant.
També trobem una petita resclosa on es capta l'aigua per el salt de la central elèctrica de Toès. El més curiós és que els tubs passen per unes galeries, que ni es veuen. La darrera part del recorregut passa per una mena de "Corniche", una cornisa feta a la roca, obrin un camí artificialment que fa que sigui molt espectacular. El riu ens queda al fons i les persones amb vertigen pateixen molt, tot i que constantment hi ha un cable per agafar-te i en cap moment trobes un tram perillòs. El que cal vigilar en tot el recorregut és el creument de persones ja que, sobretot a les passeres, no es passaria, i molts dels ponts aconsellen passar-hi màxim dues persones.
I finalment arribem al poble, on hi ha un ampli aparcament de pagament per deixar els vehicles.
Per tornar hi la la opció del Tren Groc que te parada a Toès, una petita població de 40 habitants gairebé sense cap servei. A l'arribada si que hi ha un petit bar. Nosaltres hem optat per llogar un taxi de Puigcerdà i hem agafat el tren fins a Ribes de Freser.
Cal dir que les Gorgues ofereixen varis recorreguts i es pot fer una circular de dues o tres hores i així no cal fer la travessa. Però si no hi heu estat, us la recomanem. Nosaltres estem valorant si fem un o dos programes del Caminant per Catalunya ja que hem gravat molt material, tot i que la part final és molt repetitiva. Ja es veurà. En tot cas us deixo un ellaç del Facebook per si voleu veure alguna foto més.
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.10152163219848776.1073741827.161274228775&type=1
En l'apartat d'anècdotes destacar que en Manel s'ha banyat a l'estany Gran amb un parell de ... l'aigua estava gelada. Al coll de Noucreus ens hem trobat una colla de Vilallonga de Ter que feien la travessa fins a Núria, encapçalats per la seva alcaldessa, la Paquita Pastoret, que ha demostrat estar en forma.
Al refugi hi ha un burro (el veureu a les fotografies) que ens ha fet companyia una estona ja que li hem donat quatre fruits secs i ens ha fet un seguiment estricte, sobretot a en Pere. No cal dir que a la nit, suposo que a tots els refugis passa, el concert és inevitable, la gent ronquem i molt. I el segon dia, a la sortida ens hem perdut una mica, fent un recorregut estrany, i alguns, al no voler tornar enrere, s'han embolicat una mica. I es que crec que potser s'hauria de marcar una mica més el camí ja que tret de les fites no hi ha gaire res més.
divendres, 30 d’agost del 2013
El passat dissabte, dia 10 d’agost, un reduït
grup de Caminant per Catalunya va fer l’ascensió al Bastiments i Bacivers.
En un dia clar, varem començar l’excursió al
pàrquing de Vallter 2000. Pujarem per les pistes i en arribarem fins el punt de
naixement del riu Ter, que apareix de cop i bastant cabalós sota unes pedres.
Posats ja en direcció al coll de la Marrana
passarem pel costat de la nova ubicació de l’estació metererològica del Ull de
Ter.
En el coll de la Marrana, el vent va mostrar
la força que tenia aquell dia.
L’ascensió per la carena dels Emprius fou
especialment ràpida.
Dalt del Bastiments els vint o trenta
quilòmetres amb que bufava el vent feia molt poc agradable quedar-se a veure
una mica el paisatge (Ull de Ter, Coma de Vaca, Comamitjana,...).
Fet el cim (que és el darrer punt de la
carena), baixarem cap al coll de Bacivers, on resguardats del vent, esmorzarem.
El cim del Bacivers fou el següent objectiu,
que fou assolit ràpidament, encara que també la ventada feia poc atractiu restar
gaire temps al cim.
Baixarem directes cap la cabana de pedra de
Bacivers, una cabana molt interessant i condicionada. Feta una ullada a
l’estany de Bacivers, varem veure, a aquestes alçades de l’any, que encara hi
havia una considerable congesta de neu.
Passant pel coll de la Geganta que uniren en
matrimoni al Gegant (així en diuen els francesos del Bastiments) varem baixar
per la font de la Perdiu, copsant una vegada més l’aigua que surt d’una penya.
Amb un tris-tras en arribarem al cotxe, a
l’aparcament de Vallter 2000.
dilluns, 5 d’agost del 2013
Castells de Castellcir i Centelles
Aquest dissabte 3 d'agost hem fet una ruta per les comarques d'Osona i el Bages, enllaçant dos castells, el de Castellcir situat al Moianès i el de Centelles, a pla població de Sant Martí de Centelles.
Una sortida fàcil d'unes 3 hores i amb poc més de 300 metres de desnivell.
La sortida l'hem fet des del coll d'Arenes, que potser el fet d'arribar-hi és el més complicat. S'hi pot accedir des de Centelles mateix o des de la carretera que va cap a Collsuspina. El coll està situat a la urbanització de Puigsagordi, cim conegut també per la via ferrata que hi ha (que també hem fet al programa Caminant per Catalunya).
Gran part del camí transcorre per una pista i tenim vàries opcions de fer-lo segons les nostres necessitats. Nosaltres hem fet la ruta en forma de vuit per no repetir camí. Cal dir també que no està gens indicat i pot ser perdedor.
El primer castell que hem visitat és del de Castellcir, del municipi del mateix nom, a la comarca del Bages, o al Moianès.
Les primeres notícies de Castellcir són de l'any 923 i fan esment del terme que s'anomenava del castell de Tenes. Fa uns 50 anys encara era habitat malgrat que ara es troba espoliat, sense teulades ni sostres i en un estat de degradació aguda. També hi ha les restes d'una antiga església de Sant Martí de la Roca. La seva ubicació damunt una roca és molt espectacular i curiosa. És conegut també com el castell de la Popa, per la seva forma semblant a un vaixell. En aquest punt hi hem esmorzat gaudint de les vistes que hi ha.
Seguint la pista continuem camí passant per el coll de Prims i la casa de la Rovira per trobar l'altre castell, el de Centelles. Està situat damunt la parròquia de Sant Martí, en un cim de 855 m d'altitud. El castell estava format per dues plantes, la baixa on hi havia la casa senyoral, el monestir canonical, els murs i altres dependències i l'altra dalt d'un penyal que s'aixeca al centre del recinte on hi havia entre d'altres una torre.
És un dels exemples més importants de fortificació medieval i moderna del nostre país. Malgrat que la major part de l'estructura que es conserva és dels segles XV i XVI, el castell ja existia amb el nom de castell de Sant Esveve l'any 898. Originàriament, doncs, va ser un castell fronterer. Actualment està en fase de restauració i conservació i no s'hi pot accedir.
Una sortida fàcil i agradable que es pot fer des de molts indrets. Nosaltres hem seguit un llibre d'excursions que ha portat en Joan Noguera juntament amb en Toni Vilaró. El que potser ens hem equivocat es fer-la en ple mes d'agost ja que la calor ha apretat de valent.
Una sortida fàcil d'unes 3 hores i amb poc més de 300 metres de desnivell.
La sortida l'hem fet des del coll d'Arenes, que potser el fet d'arribar-hi és el més complicat. S'hi pot accedir des de Centelles mateix o des de la carretera que va cap a Collsuspina. El coll està situat a la urbanització de Puigsagordi, cim conegut també per la via ferrata que hi ha (que també hem fet al programa Caminant per Catalunya).
Gran part del camí transcorre per una pista i tenim vàries opcions de fer-lo segons les nostres necessitats. Nosaltres hem fet la ruta en forma de vuit per no repetir camí. Cal dir també que no està gens indicat i pot ser perdedor.
El primer castell que hem visitat és del de Castellcir, del municipi del mateix nom, a la comarca del Bages, o al Moianès.
Les primeres notícies de Castellcir són de l'any 923 i fan esment del terme que s'anomenava del castell de Tenes. Fa uns 50 anys encara era habitat malgrat que ara es troba espoliat, sense teulades ni sostres i en un estat de degradació aguda. També hi ha les restes d'una antiga església de Sant Martí de la Roca. La seva ubicació damunt una roca és molt espectacular i curiosa. És conegut també com el castell de la Popa, per la seva forma semblant a un vaixell. En aquest punt hi hem esmorzat gaudint de les vistes que hi ha.
Seguint la pista continuem camí passant per el coll de Prims i la casa de la Rovira per trobar l'altre castell, el de Centelles. Està situat damunt la parròquia de Sant Martí, en un cim de 855 m d'altitud. El castell estava format per dues plantes, la baixa on hi havia la casa senyoral, el monestir canonical, els murs i altres dependències i l'altra dalt d'un penyal que s'aixeca al centre del recinte on hi havia entre d'altres una torre.
És un dels exemples més importants de fortificació medieval i moderna del nostre país. Malgrat que la major part de l'estructura que es conserva és dels segles XV i XVI, el castell ja existia amb el nom de castell de Sant Esveve l'any 898. Originàriament, doncs, va ser un castell fronterer. Actualment està en fase de restauració i conservació i no s'hi pot accedir.
Una sortida fàcil i agradable que es pot fer des de molts indrets. Nosaltres hem seguit un llibre d'excursions que ha portat en Joan Noguera juntament amb en Toni Vilaró. El que potser ens hem equivocat es fer-la en ple mes d'agost ja que la calor ha apretat de valent.
divendres, 2 d’agost del 2013
Coll d'Ares - Torre del Mir - Coll Pregon
Nova sortida aquest dissabte 27 de juliol per la comarca del Ripollès i el Vallespir per gaudir d'aquest entorn que tenim. La sortida l'hem fet des de Coll d'Ares (1.511 m.) baixant un tram del camí de la retirada que ens portaria a Prats de Molló. Aquest fou un dels punts forts per on es va fer la retirada republicana de Catalunya el febrer de 1939. Amb uns 30 minuts de recorregut ens trobem les restes de Santa Margarida de coll d'Ares, un antic hospital per a pelegrins i vianants i casa monàstica. Era una filial del monestir de Sant Pere de Camprodon i des del 1275 hi hagué una església i l'hospital de donants. L'església fou clausurada el 1793 i les imatges foren traslladades al santuari del Coral. No cal dir que també va tenir un paper important en la retirada del 39 ja que tot i estar desmantellada i abandonada, servia d'aixopluc per passar la nit.
En aquest punt agafem la pista que ens queda a l'esquerra i ens portarà a la Torre del Mir, que de seguida veiem amb el Canigó al darrere. Però encara no hi som ja que ens esperen més de 5 kilòmetres ja que la pista fa moltes raconades. Per gaudir de la Torre del Mir cal deixar un moment la pista i agafar un caminet que amb 5 minuts ens hi porta.
Estem a 1.540 metres. La Torre del Mir formava part del circuït de defensa de Prats de Molló que tenim als nostres peus. Es d'origen medieval i data del segle XIII. Actualment ha estat molt ben restaurada i fins i tot es pot pujar a dalt on podem gaudir d'una magnífica vista tant del Vallespir, el Canigó i el Ripollès. Un bon lloc per esmorzar.
Recuperem la pista i enfilem carena amunt que ens porta fins les Basses de Puigsec. Estem davant de grans plans de pastura que fan frontera entre Molló i Prats de Molló i davant nostre, impressionant, el Costabona. Seguim camí per fer el cim del Puig de la Clapa de 1.654 m. És el punt més alt de la sortida, no cal fer cap esforç per arribar-hi.
Seguim camí, ara baixant, i amb 30 minuts som a coll Pregon (1.535 m). Per aquí hi passa el camí que ve d'Espinavell i va cap a la Presta i on hi trobem la fita fronterera 515. Un altre lloc de pas que es va utilitzar en la retirada.
La tornada l'hem fet seguint la carena tornant al coll de la Clapa on hi ha les basses de Fabert i tornant a passar per les basses de Puig Sec. Es aquí on deixem el camí de pujada i tenquem a la dreta per passar per el Puig de les Basses i la collada de Prats on agafem una altra pista molt planera, que amb una hora ens acosta al coll de Pixadors. En aquest punt deixem la pista i agafem el caminet que de seguida ens porta altra vegada a Coll d'Ares.
Una fantàstica ruta, tot i que hem fet 20 kilòmetres, alguns una mica pesadets per la pista, però quan arribes al tram de muntanya et marxen tots els mals. Les vistes son meravelloses, amb els paisatges verds i plens de flors i pastures. A més avui ens ha fotut una calorada que hem quedat arreclats. Sort que bufava una mica d'aire. I precisament avui en Llagostera s'ha descuidat del seu inseparable barret. Sort que quan hem arribat a coll d'Ares hem pogut fer la cervesa ben fresca. Aixó si, un servidor ha demanat una clara i el cambrer no sabia que carai era. Li he dit cervesa amb llimona. Doncs això, m'ha posat una cervesa amb un tall de llimona. Que hi farem.
I a la Torre del Mir ens hi hem trobat la agradable companyia de la Núria Mayà i la seva veïna que també gaudien d'aquest paratges, gairebé seus, ja que viuen a Molló.
Estem a 1.540 metres. La Torre del Mir formava part del circuït de defensa de Prats de Molló que tenim als nostres peus. Es d'origen medieval i data del segle XIII. Actualment ha estat molt ben restaurada i fins i tot es pot pujar a dalt on podem gaudir d'una magnífica vista tant del Vallespir, el Canigó i el Ripollès. Un bon lloc per esmorzar.
Recuperem la pista i enfilem carena amunt que ens porta fins les Basses de Puigsec. Estem davant de grans plans de pastura que fan frontera entre Molló i Prats de Molló i davant nostre, impressionant, el Costabona. Seguim camí per fer el cim del Puig de la Clapa de 1.654 m. És el punt més alt de la sortida, no cal fer cap esforç per arribar-hi.
Seguim camí, ara baixant, i amb 30 minuts som a coll Pregon (1.535 m). Per aquí hi passa el camí que ve d'Espinavell i va cap a la Presta i on hi trobem la fita fronterera 515. Un altre lloc de pas que es va utilitzar en la retirada.
La tornada l'hem fet seguint la carena tornant al coll de la Clapa on hi ha les basses de Fabert i tornant a passar per les basses de Puig Sec. Es aquí on deixem el camí de pujada i tenquem a la dreta per passar per el Puig de les Basses i la collada de Prats on agafem una altra pista molt planera, que amb una hora ens acosta al coll de Pixadors. En aquest punt deixem la pista i agafem el caminet que de seguida ens porta altra vegada a Coll d'Ares.
Una fantàstica ruta, tot i que hem fet 20 kilòmetres, alguns una mica pesadets per la pista, però quan arribes al tram de muntanya et marxen tots els mals. Les vistes son meravelloses, amb els paisatges verds i plens de flors i pastures. A més avui ens ha fotut una calorada que hem quedat arreclats. Sort que bufava una mica d'aire. I precisament avui en Llagostera s'ha descuidat del seu inseparable barret. Sort que quan hem arribat a coll d'Ares hem pogut fer la cervesa ben fresca. Aixó si, un servidor ha demanat una clara i el cambrer no sabia que carai era. Li he dit cervesa amb llimona. Doncs això, m'ha posat una cervesa amb un tall de llimona. Que hi farem.
I a la Torre del Mir ens hi hem trobat la agradable companyia de la Núria Mayà i la seva veïna que també gaudien d'aquest paratges, gairebé seus, ja que viuen a Molló.
dijous, 1 d’agost del 2013
Puig Tossell
L'Andreu i en Toni Vilaró vàren fer una sortida el passat dimarts 23 de juliol per gravar un altre programa del Caminant per Catalunya de cara a la nova temporada. Vàren fer el cim del Puigsacalm a la comarca d'Osona però en aquest cas fent una ruta diferent i fen també el cim del Puig Tossell (1.461 m.)
dijous, 25 de juliol del 2013
Camí dels enginyers
El passat dissabte,
dia 20 de juliol de 2013, l’equip de Caminant
per Catalunya va voler gravar un programa fent el camí dels enginyers. El
vam gravar, però la baixada des de Coma de Vaca a Queralbs es va veure
enterbolida per una tormenta, un xàfec descomunal, amb calarmarsa com balins.
L’autor d’aquesta
explicació ha fet sencer el camí dels enginyers tres vegades i cada cop ha acabat igual, fent
l’ànec, donada la quantitat d’aigua que li ha caigut a sobre, sempre entre Coma
de Vaca i Queralbs. Serà una maledicció? Serà un conjur que pesa sobre ell!
Els camí dels enginyers,
de Núria a Coma de Vaca és un dels camins més espectaculars de Catalunya, sense
cap dubte. No té una gran distància, ni guanyes grans alçades, però es un espectacle
total, amb una paisatge encisador, agresta i punyent, variat i ple de gran
moments.
El plantejament del
camí és que fou utilitzat durant els primers anys del segle XX per estudiar la
conveniència de crear embassaments reguladors a Núria i Coma de Vaca, entre
altres indrets de l’alt Ter. Estem en una etapa posterior a la construcció de
la central de Daió, l’any 1907, per obtenir electricitat per la ciutat de Vic.
Però estem davant
un camí que en essència comunicava les zones de pastura estival de la zona de
Núria, de Siat, sota el control de Serrat de Queralbs del costat de Núria (de
Coma del Clot, les Pedrisses i Jaça Roja), amb les del costat de Coma de Vaca (de
la Jaça de la Balma, de l’Escaleta, de al Solaneta de Coma de Vaca i jaça dels
xais i del pla gran de Coma de Vaca). Enmig d’aquestes dues zones de pastura hi
havia el Clot de Malinfern, que com el seu nom diu és un lloc poc aconsellable,
almenys a l’hivern.
Però el Clot de
Malinfern, en ple estiu, és un lloc atractiu per la seva cruesa, embalum de
pedres i torrenteres, amb zigues-zagues, pujades i baixades, recons i
fondalades. Un espai espectacular sempre penjat sobre les gorgues del Freser,
amb la vista tancada al davant pel gran cos del Balandrau, mostrant la seva
cara mes ferotge, i les marrades i llosardes que pugen cap a Coma de Vaca per
les gorgues del Freser.
Texte: Antoni Llagostera Fotos: Ramon Busquets
Subscriure's a:
Missatges (Atom)