L' Estartit

Sortida a l'Estartit per gaudir d'una ruta de mar i muntanya amb l'Antoni Llagostera. (Dimarts 1 abril 2025).

Ens situem a tocar del port de l'Estartit per iniciar una ruta amb molts punts interessant que ens ha preparat l'Antoni. Les primeres vistes són al mar i al port, les Illes Medes i també un dels nostres objectius: la Roca Maura. Segur que sabeu de que parlem la que la imatge és ben característica de l'Estartit, aquesta població marítima que depèn de Torroella de Montgrí. 

Anem deixant el nucli sense perdre les vistes al mar i enfilem cap al mirador del Cap de la Barra on les Illes Medes són les protagonistes. Seguim un bon tram més i baixem cap a la cala Calella. Els penya-segats i rocams amb la combinació de l'aigua fan les delícies de les càmeres fotogràfiques o els mòbils que treuen fum. Un cop a la cala decidim fer una parada per esmorzar. És una cala petita i molt pintoresca envoltada d'aigües cristal·lines. A més en aquesta època de primavera no hi hem trobat ningú. Tranquil·litat total. 

Amb la panxa plena però, ens hem de tornar a posar en marxa i ara toca fer pujada. De mica en mica anem deixant la costa enrere i ens endinsem al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. A la zona hi podem veure pedra basàltica i petits murs de roca volcànica. Sembla aquí hi hauria un aflorament volcànic, a l'Aixart de la Conca. Una meravella que combinada amb la vegetació fan que la pujada sigui molt agradable. Arribem a un dels punts interessants del dia: la Base de Loran. Juntament amb l'emissora de Ràdio Liberti situada a la platja de Pals van ser fruit dels convenis signats pel govern franquista i el dels Estats Units, en el marc de la guerra freda amb la Unió Soviètica. La base de l'Estartit, ara en queden les restes, era una estació de transmissions que formava part de la xarxa de bases del sistema Loran. Bàsicament servia per els vaixells poguessin saber quina era la seva situació mitjançant la utilització de senyals de ràdio emeses des de terra. L'any 1994 es va posar punt i final de manera oficial a l'enclavament nord-americà cinc anys desprès de l'acabament de la guerra freda. Un cop coneguda aquesta peculiar història roca continuar el camí, ara cap al cim de Roca Maura. Hem de fer una mica pujada però res que no es pugui fer. Situat a 225 metres és una muntanya curiosa per la seva forma rocosa. Hi ha un mirador espectacular, sobretot a l'Estartit que queda als nostres peus. No és estrany que en aquest punt, aprofitant que hi ha les antenes de comunicacions, hi hagi instal·lada una càmera del temps de TV3 que segur que heu vist alguna vegada amb l'Estartit i les Medes com a protagonistes. 

Un cop fetes les fotografies de rigor iniciem la baixada però per poca estona ja que encara ens queda un altre petit cim, la Torre Moratxa de 203 metres d'alt. Al seu cim hi ha les restes d'una torre de guaita fortificada d'època moderna que formava part del sistema defensiu contra el desembarcament de pirates del segle XVIII que es completava amb la torre dels Moscato i les masies fortificades de la plana del Baix Ter. No cal dir que les vistes son excepcionals amb tota la plana de la desembocadura del riu Ter al nostres peus. Un mosaic de colors meravellós. I ja només ens queda fer la baixada per arribar de nou a ran de mar, a la platja de l'Estartit i el seu passeig marítim. 

Un recorregut de 10 kilòmetres i 400 metres de desnivell.

Powered by Wikiloc

Camí de les Matonaires

Bona sortida la que ens va proposar en Carles Cornadó, per fer el camí de les Matonaires a Montserrat. (Dissabte 29 de març de 2025).

Ens situem a Marganell, un petit poble de la comarca del Bages i situat als peus de la Muntanya de Montserrat. I és que aquesta ruta ens vol mostrar el camí de feien les Matonaires, des de Marganell fins a Montserrat per pujar a mercat per vendre el seu producte, el mató. Així que comencem al mateix poble tot gaudint de l'església de Santa Cecília. Es tracta d'un edifici amb una estructura senzilla i s'estima que es va construir al segle XI o XII. I just a l'entrada del poble hi podem veure un mural pintat on es pot veure la temàtica que avui ens acompanyarà a la ruta: les Matonaires, una història que també ha arribat a les pantalles en forma de documental i que molt amablement dos dels seus guionistes, ens han explicat de bon inici. Es tracta d'en Genís i l'Anna. El documental 'Roques' vol explicar les dures vides de les matonaires, venedores i elaboradores del mató que feien. Una jornada que començava a les tres de la matinada per començar a treballar tot esmorzant, omplint els cistells, carregar-los a l'animal i pujar muntanya amunt fins arribar a Montserrat i muntar el mercat i passar-se tot el dia allà per vendre el seu producte abans de tornar a casa. Nosaltres hem volgut reseguir aquest recorregut amb la muntanya de Montserrat com a teló de fons. Ja de bon inici el camí puja en picat per un tram empedrat. 

Passem a tocar de la casa de Can Font, una de les masies més antigues de Marganell i on tradicionalment la família que hi vivia, feia mató. Just a sota hi ha cal Pujolet, una formatgeria. Era una de les cases on s'hi feia aquest producte i actualment és visitable. Seguim pujant i ens trobem amb l'antiga església parroquial de Marganell dedicada a Sant Esteve. És un edifici d'estil romànic del segle XI. Ha estat molt modificada i la majoria d'obra que queda és renaixentista i actualment no té teulada a excepció de la capella i el campanar. S'ha volgut mantenir el seu caràcter simbòlic de ruïna descoberta. 

Des d'aquest punt ja tenim unes magnífiques vistes a la muntanya de Montserrat en un paisatge de postal. Pel camí també podem veure alguna barraca de pedra seca i a mida que anem pujant anem guanyant vistes a la nostra esquena. I la pujada que no continua i ens imaginem a les matonaires que pujaven gairebé de fosc amb els perills que comportava. Nosaltres com que hem vingut a gaudir, un tros més amunt ens aturem una estona al Monestir de Santa Cecília, fundat el 945 pel comte Sunyer de Barcelona i es considera el primer monestir de Montserrat. Inicialment va acollir una comunitat de monges benedictines i més endavant va acollir només monjos. La seva església molt ben restaurada, data del segle XI i és un dels exemples més destacats d'arquitectura romànica a la regió. Ha tingut diverses intervencions al llarg del segle XX. Realment és una meravella. Seguim però amunt que hem de fer arribar el mató a Montserrat i ho fem per un tram on el camí va paral·lel a la carretera per fer-ne via. És una llàstima ja que hem deixat la tranquil·litat del primer tram per el soroll dels cotxes que pujen al Monestir. I ja arribant a Montserrat agafem el camí dels Degotalls que discorre a tocar de les parets de la muntanya màgica. 

I als peus del monestir hi trobem el mercat que cada dia els paradistes munten amb diversos productes alimentaris on no hi falta el mató. Afortunadament però, avui en dia, poden fer el transport amb vehicle i fer una mica més còmode la seva feina i oferir un producte excel·lent, com la ruta que hem fet avui tot recordant aquesta ruta de les Matonaires. 

Un recorregut de 10 kilòmetres i 560 metres de desnivell.

Powered by Wikiloc

Sant Miquel del Fai

Emblemàtica i tradicional sortida a Sant Miquel del Fai amb la companyia d'en David García. (Dissabte 22 març 2025).

Qui no ha sentit a parlar del paratge natural de Sant Miquel del Fai situat als Cingles de Bertí. Nosaltres hi ham anat coincidint amb època de pluges i així l'espectacle està assegurat. Tot i que hi ha un aparcament a la zona, nosaltres per fer una ruta una mica consistent hem sortit des de Riells del Fai (Vallès Oriental) que juntament amb Bigues conformen el municipi de Bigues i Riells. Així que un cop aparcats iniciem la ruta amb vistes als cingles del Perer. Formats per roca calcària tenen unes formes espectaculars. Ens endinsem a la vall del Tenes, un dels rius protagonistes d'avui. I si parlem d'aigua, hem de parlar de molins. Passem a tocar del Molí de la Pineda, un antic molí fariner que es pot documentar ja des del segle XII i ha conegut diverses reformes i ampliacions durant la història. Uns metres més amunt hi ha el molí de dalt i una bassa d'on pren l'aigua. També tenim vistes als Cingles de Bertí i a una gran casa, el Mas de la Pineda. Està documentat des de l'any 1208. Comencem a sentir la remor de l'aigua del riu Tenes. Gràcies a les darreres pluges baixa amb força. 

Un plataner monumental ens dona la benvinguda a la font de la Pineda. Seguim pujant de mica en mica amb el so de l'aigua que ens va acompanyant. Trobem un altre molí, el de la Madella. Els vestigis que resten es poden datar dels segles XVI-XVII, durant l'època del creixement econòmic lligat a l'explotació del camp. És un edifici de planta rectangular, de dues alçades, i està força enrunat. Conserva l'estructura del molí amb els carcavans a la part inferior i algunes moles a dins. L'aigua li arribava per un canal que neix a la resclosa de la central que desprès veurem. També hi ha una finestra conopidal del segle XV. Una mica més amunt hi ha la casa de la Madella. En David ens ha explicat un parell de llegendes lligades al llop. Deixem la pista que anàvem seguint i agafem un corriol. 

La pujada és molt agradable i en algún punt puja de valent. Res que no es pugui fer. En algún tram el camí està molt ben condicionat i és molt  bucòlic i fotogènic. Un cop ens hem enfilat una mica comença l'espectacle. Ja comencem a veure Sant Miquel del Fai amb el seu salt d'aigua i a l'esquerra, el Salt del Tenes, també espectacular. Per això és important coincidir amb época de pluges per gaudir d'aquest espai. Queda una bona estona encara per arribar al recinte però les vistes dels dos salts ens van acompanyant durant la pujada. Més a l'esquerra s'alça l'ermita de Sant Martí del Fai. 

Al cap d'una estona arribem al recinte de Sant Miquel del Fai on hi havia un monestir. Cal tenir en compte que tot i que l'entrada és gratuïta, l'aforament és limitat a 200 persones per torn. En caps de setmana i dies de molta afluència és recomanable fer una reserva prèvia. Es pot fer a la pàgina web. Cal tenir també en compte que per exemple, aquest any 2026 obre a partir del 19 de març. L'any 2017, recollint les peticions de diversos municipis veïns, la Diputació de Barcelona va comprar Sant Miquel del Fai amb la voluntat de recuperar aquest conjunt d'alt interés patrimonial i natural per potenciar el seu ús públic com espai obert i d'accés lliure. Així que entrem al recinte. El primer que trobem i que veiem a totes les vistes és un edifici que acollia el prior i les dependències on vivia la comunitat de monjos benedictins. És la Casa Prioral. Es tracta d'una casa d'estil gòtic amb una estructura pràcticament quadrada i amb una coberta a dues aigües. Es considera que es va construir entre finals del segle XVI i principis del XVII. Més endavant es va adaptar als nous usos d'allotjament i restaurant per a visitants. Actualment no es pot visitar. Entre balmes trobem l'església romànica de Sant Miquel que tot sembla indicar que l'any 1006 ja estava consagrada. Es tracta d'una església troglodita construïda sota una gran balma que li fa de sostre. A la façana s'hi pot veure una espadanya baixa. 

Tot plegat ens acosta fins a una explanada on podem veure un petit salt d'aigua, el del riu Rossinyol. Després de formar una bassa, cau cap el precipici formant un espectacular salt que hem vist tot pujant i que juntament amb el salt del Tenes conformen la imatge més coneguda. 

Podem fer un petit recorregut fins a l'antiga porta d'accés que passa just per darrere del Salt del Tenes. Un salt de 100 metres espectacular. La combinació d'aigua, pedra, balmes i natura fan que el paratge sigui top. El camí seguiria cap a l'ermita de Sant Martí que hem vist tot pujant, però actualment tampoc és visitable. Hi ha molts racons i punts interessants que us convidem a descobrir vosaltres mateixos. Després de badar una bona estona sortim del recinte però abans de emprendre el mateix camí de tornada girem a l'esquerra i passem per el pas de la Foradada. Es tracta d'un pas estret entre parets rocoses on l'any 1592 es va construir un arc que feia de porta d'accés a l'espai del monestir. I una mica més amunt tornem a trobar el riu just abans de formar el salt d'aigua i passant per sota del pont del Rossinyol. Es va construir l'any 1592 quan el monestir ja era sota la tutela de la Catedral de Girona. És d'estil romànic amb un arc de mig punt rebaixat. Si travessem el pont accedim a l'aparcament d'aquest espai que acostuma a estar ple. 

Nosaltres com que hem pujat a peu, tornem enrere per desfer el camí. A mitja baixada girem un moment a la dreta per veure la central del Fai. Un edifici de planta rectangular, de quatre plantes d'alçada. La central que produïa electricitat va entrar en funcionament el 1910 fins que a la dècada del 1960 es produí un accident mortal que en va precipitar el tancament. Les parets continuen dempeus, però interiorment és tot una ruïna. De la resclosa en surt la canalització que portava aigua al molí de la Madella que hem vist abans. Seguim baixant gaudint d'algunes gorgues que forma el riu Tenes i que dona nom a la vall. Tornem a passat per la font i arribem als cotxes després de fer una ruta de 10 kilòmetres i uns 300 metres de desnivell.

Powered by Wikiloc

Castellbell i el Vilar

Sortida a la comarca del Bages, a la població de Castellbell i el Vilar, amb la companyia d'en Carles Cornadó. (Dissabte 15 març 2025). Ruta de les fonts i la pedra seca de Viladoms.

En Carles, gran coneixedor de la zona, ens ha preparat una ruta per l'entorn d'aquesta població amb molts atractius. Iniciem la caminada des de la zona esportiva de Castellbell i el Vilar. I des d'aquest punt ja veiem el nostre primer objectiu, l'església de Santa Maria del Vilar. La tenim a uns 700 metres, per tant, de seguida hi arribem. Sobresurt el seu campanar de gairebé 25 metres d'alçada amb estil eclèctic i influències modernistes i historicistes. L'edifici és d'una única nau amb quatre capelles laterals per banda. Està coberta amb volta de totxo, reforçada per cinc arcs. 

També hi trobem un fantàstic mirador a la muntanya de Montserrat. En Carles ens comenta que en aquest punt, dos cops l'any, la posta de col coincideix amb el forat de la roca foradada. Un moment espectacular per els amants de la fotografia. Acostuma a ser cap al 20 de febrer i cap al 20 d'octubre. Deixem l'església i continuem per els carrers d'aquest veïnat que es caracteritza per la seva estructura tradicional. Tot seguit passem per el Mas del Puig del Vilar i tenim unes bones vistes de l'altra part del municipi, Castellbell. Hi destaca la colònia Borràs una antiga colònia tèxtil. O la fàbrica de la Bauma, la primera de les indústries tèxtils que es va instal·lar al municipi. I de mica en mica anem deixant les vistes més urbanes i ens endinsem al bosc després de travessar la via del tren per sobre i l'autopista Terrassa-Manresa per sota. Ja hem fet 2 kilòmetres i amb un kilòmetre més trobem la barraca de la Peça del Macià. Està construïda aprofitant un roc de grans dimensions. Està a tocar de la vinya del Macià i d'una font que està tancada en una portella. 

Més endavant trobem la barraca de la Vinya del Cantarillo. Trencant a l'esquerra trobarem la font del Prat que neix per filtració. Es tracta d'un clot excavat a la roca. Originàriament estava protegida per una volta de pedra. Just al davant hi ha les restes dels murets que servien de pedrís per seure-hi. Per una pista de molt bon fer continuem el recorregut amb més barraques, en aquest cas la de la Vinya del Garrigó, que es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Es coneix popularment com la barraca del Vermell, un personatge que sembla que era un veterà de les guerres del Rif, que va viure com a rodamón. I el vermell diuen que era per el consum d'alguna beguda espirituosa, diuen. Hem esmorzat en aquest punt, aprofitant també les bones vistes. I amb la panxa plena continuem per la pista amb les feixes de pedra seca com a constant. I al fons, una vista de el Vilar, d'on hem sortit. I a tocar del camí una altra barraca, la d'en Lluci. Aquesta és de planta circular i força alta. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior, i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Seguim fins al turó d'en Maurici on tenim una vista privilegiada. Masies, muntanyes, ciutats, pobles... fantàstic. 

En aquest punt en Carles ens ha explicat una llegenda relacionada amb la pedra seca. (Veure Vídeo). I ja som molt a prop d'un altre dels punts interessants de la ruta, Viladoms de Dalt. Es tracta de les restes d'una masia molt important que tenia moltes propietats documentada des del segle XIV. Fins als anys 70 encara es conservaba en bon estat. Es conserven una sèrie d'estructures i parts arquitectòniques com l'arrencada del brancal esquerra d'una portalada de pedra, i dues arcades també de pedra que formaven part del celler, però no son gaire visibles degut a l'enderroc dels murs. També podem veure altres dependències pròpies d'un mas d'aquestes dimensions, com les corts, i un indret que segons informació oral semblaria que hi havia el trull per l'oli. 

Al costat d'un xiprer hi trobem la capella dedicada a Nostra Senyora de Montserrat. Aquesta capella construïda al segle XVIII en estil barroc, era un espai de culte privat per la família propietària de la masia. Tot i l'estat de deteriorament, encara es poden observar restes de pintures murals i elements arquitectònics que testimonien la seva importància històrica. La coberta ha desaparegut, juntament amb el bigam. 

A la zona també hi trobem el Jub de Glans de Viladoms de Dalt. Es tracta d'un passadís estret d'uns 50 centímetres d'amplada i uns quatre metres de fondària. Estava destinat a tenir-hi els aglans en remull perquè es mantinguessin tendres durant tot l'any. Deixem enrere aquesta gran masia i la seva ermita per anar tornat cap al punt de sortida, ens queden uns tres kilòmetres. Abans encara trobem una altra barraca de pedra seca, la de l'Olivar d'en Ros. I un dels punts que més ens ha fet gràcia és un mirador amb vistes espectaculars a la muntanya de Montserrat. La peculiaritat és que hi ha un gronxador, que per tant, et permet pujar-hi tot gaudint del paisatge. Una experiència realment espectacular que em sembla que hem provat tots o gairebé per tenir el record ja sigui en fotografia o en video. Acabem de fer el darrer kilòmetre per tornar cap als cotxes i acabem aquí una ruta d'uns 10 kilòmetres i uns 300 metres de desnivell.

Powered by Wikiloc

Aitona

No és la primera vegada que fem una sortida per Aitona coincidint amb la floració dels arbres fruiters. És realment tot un espectacle. (Dimecres, 12 març 2025 - Joan Colomer).

Ens situem a la comarca del Segrià, al poble d'Aitona, conegut entre d'altres per la seva gran producció de fruita dolça. Sortim d'un dels extrems del municipi i el primer que fem és enfilar-nos fins al castell. La fortificació està situada al cim del turó que domina la vila, i les seves primeres referències daten de l'any 1120. És d'origen islàmic. Actualment es conserven restes de la seva estructura quadrangular amb torres circulars, especialment al costat del riu. Unes excavacions recents han revelat troballes arqueològiques que daten dels segles XIV o XV. Tenim Aitona als nostres peus. 

Baixem cap al centre on hi podem veure un nucli antic amb molt d'encant, amb carrers estrets i edificis tradicionals. Ens acostem fins a l'església dedicada a Sant Antolí Màrtir. Construïda entre 1758 i 1770 sota la direcció de l'arquitecte Josep Daura, destaca per la seva façana barroca flanquejada per dues torres quadrangulars, una d'elles inacabada. Durant la Guerra Civil Espanyola va patir danys significatius, i es va utilitzar com a magatzem i taller de vehicles. Les obres de restauració posteriors van permetre recuperar el seu esplendor original. Acabem de recórrer els carrerons i ens tornem a enfilar fent un puja i baixa per petis turonets que ens permeten gaudir de molt bones vistes. Els camps estan preciosos. La combinació de les floracions dels presseguers amb tons rosats, amb el verd dels camps i el marrón de la terra seca és espectacular. Val la pena aprofitar la floració que no s'allarga més d'un més a l'inici de la primavera. A finals de febrer ja cal estar al cas per encertar la visita a Aitona. A les vistes s'hi afegeix l'aigua en forma de bassa o canal que suma un color més a l'espectacle visual. 

Seguim avançant per arribar a l'ermita de Sant Joan de Carratalà. És del segle XIII i es troba al sud del recinte del castell de Carratalà que se'n conserven poques restes. L'ermita romànica probablement es va aixecar sobre les restes d'una antiga mesquita. Hi ha una part de la nau que és nova així com la façana que es va construír al segle XX. Nosaltres l'hem trobat amb obres de restauració. Les vistes ens continuen acompanyant mentre seguim cap a la dreta tot passant per la Serra Llarga direcció al pantà d'Aitona. En aquesta segona part de la ruta passem més a tocar dels camps fruiters i ens permet tenir una nova visió dels arbres fruiters i les seves flors. Les càmeres de fotografiar no paren. És tot un espectacle. Arribem a la zona d'aigua coneguda com el Pantà d'Aitona. No s'ha de confondre amb el Pantà d'Utxesa que és molt més gran i també pertany, en part, al municipi que avui visitem. Seguim envoltats de color en un paisatge que els darrers anys es converteix en un atractiu turístic durant l'època de floració. Aquest fenomen ha guanyat molta popularitat amb el projecte "Fruiturisme", atraient milers de visitants cada any. Tornem a recuperar les vistes a Aitona i la seva església on el campanar surt per tot arreu. 

Abans de tornar cap al centre de la població ens desviem una miqueta canviant el color cap al marrón de la terra dels turons de la Serra de Brisa. Aquí hi trobem la ruta fotogràfica de Robert Capa. Es tracta d'un recorregut històric i paisatgístic que ens transporta al novembre de 1939, durant la Guerra Civil Espanyola, quan el reconegut fotògraf Robert Capa va documentar amb la seva càmera l'ofensiva republicana en aquesta serra de Brisa. El camí segueix els indrets exactes des d'on Capa va prendre les seves fotografies, amb punts senyalitzats que combinen la bellesa natural del paisatge amb el pes de la memòria històrica. Molts dels indrets es mantenen gairebé igual que a les fotografies de Robert Capa, i això fa que l'experiència sigui encara més colpidora. La ruta està perfectament senyalitzada i compta amb tretze panells informatius distribuïts en punts estratègics. Les fotografies estan acompanyades d'explicacions sobre els fets que s'hi van viure. Nosaltres no hem fet tota la ruta però us la recomanem perquè cal realment la pena. I si hi afegim el paisatge de floració ens ha quedat una sortida molt interessant. El darrer tram fins a Aitona torna a ser espectacular amb la combinació de punts d'aigua i arbres florits. 

Al programa hem pogut parlar amb l'alcaldessa de la població, la Rosa Pujol, que ens ha explicat com any rere any van aprofitant i millorant el turisme que comporta la floració.

Powered by Wikiloc