Peguera

Sortida a un dels espais emblemàtics del Berguedà, el poble abandonat de Peguera, amb en Joan Colomer. (Divendres 11 abril 2025)

Ens situem al municipi de Castellar del Riu, ja que el punt de sortida el trobem a l'estació d'esquí i muntanya de Rasos de Peguera. Hi podem accedir des de Berga per una carretera, després de fer uns 17 kilòmetres. Iniciem la ruta avui, des de la part més alta de la nostra excursió. Comencem a caminar direcció el collet de Catllarí envoltats de restes de l'antiga estació d'esquí. Remuntadors i altres elements ens recorden que aquí hi havia hagut unes instal·lacions per practicar aquest esport. Si que encara es pot fer esquí de fons o passejades amb raquetes segons la web. I parlem de neu perqué tot i ser a inicis d'abril encara n'hem trepitjat força. Com que estem força elevats, gairebé a 2.000 metres, les vistes ja son espectaculars. Després d'un bosc de pins arribem a algun prat i vorejant el Tossal ja anem girant cap a l'esquerra direcció Peguera. Estem parlant d'uns 3 kilòmetres i ja haurem arribat a aquest poble abandonat que està dins el municipi de Fígols. 

L'arribada és espectacular ja que de força lluny, ja es pot veure l'impressionant roca i el poble als seus peus. Es tracta d'un paisatge magnífic. Hem de baixar una mica més i llavors enfilar-nos una mica fins al poble. El Roc de Peguera havia tingut un castell a sobre seu amb el mateix nom de Peguera. L'antic poble està situat a uns 1.630 metres d'altitud. Aquest va viure el seu apogeu entre finals del segle XIX i mitjans del segle XX gràcies a l'explotació de mines de carbó. La seva decadència va començar amb el tancament progressiu de les mines, culminant amb l'abandonament definitiu l'any 1968 quan es va tancar l'última casa habitada, Cal Penjorell. El primer que trobem és l'església, el cementiri i la rectoria. L'església dedicada a Sant Miquel és d'època medieval i actualment està molt malmesa. Una mica més amunt trobem les restes de les cases. Es calcula que hi havia fins a 40 cases per la zona que s'havien dedicat al bestiar i el cultiu de patates entre d'altres. En l'època de més prosperitat, coincidint amb les mines, havia arribat a tenir uns 170 habitants. Cal Gran és l'habitatge més ben conservat tot i que la seva quadra per exemple, només conserva les parets exteriors. Molts dels edificis van ser enderrocats per els mateixos propietaris per evitar així pagar impostos i treure'n un rendiment venent teules i pedres. 

Ben esmorzats seguim la nostra ruta cap a l'esquerra. Hem parlat de mines i hem de veure les mines. La trobem a un kilòmetre del poble. Comencem a trobar antics elements com una torre on hi havia un transformador elèctric que subministrava electricitat a les instal·lacions generada per una màquina de vapor. I una altre casa en runes. Aquesta era la Cantina, on hi havia la seu administrativa de les mines i la casa del gerent. I més endavant podem trobar la boca d'entrada de la Mina Pepita. 

S'hi extreia lignit, un tipus de carbó mineral de formació geològica més recent, caracteritzat per ser de color negre amb una textura terrosa i una qualitat energètica mitjana-baixa. Aquí s'hi va desenvolupar una xarxa d'infraestructures per a l'extracció i transport del carbó. Una història molt interessant però hem de tornar enrere per continuar la ruta. I per no tornar per el mateix camí hem optat per pujar cap al Pedró, un cim de 2081 metres i tornar per el coll de la Creu del Cabrer i tornar així als cotxes. Si que aquest recorregut és una mica més complicat ja que hem de superar uns 400 metres de desnivell. I també hem parlat de neu. Doncs la sorpresa ha estat la quantitat de neu que hem trobat en mig del bosc. Això encara ens ha dificultat més la pujada ja que en algun punt ens enfonsàvem una mica. Un cop al cim del Pedró hi veiem una senyera onejant però poca cosa més. Els mateixos arbres ens priven de bones vistes. Això si, és el punt més alt dels Rasos de Peguera. 

El darrer tram, de baixada, ja és més agraït, tot i que algunes clapes de neu hem anat trobant. I ens tornem a trobar amb les restes d'aquesta estació que es va inaugurar oficialment l'any 1975. Actualment, com hem dit, funciona més com a estació de muntanya amb activitats tant a l'hivern com a l'estiu. Un recorregut de 12 kilòmetres i un desnivell acumulat de 600 metres. Podeu reduir aquests números i feu un anat i tornar pel mateix lloc si realment només voleu veure el poble. Nosaltres havíem de buscar més contingut per omplir el programa.

Powered by Wikiloc

Sant Martí de Tous

Sortida a Sant Martí de Tous i el seu entorn a la comarca de l'Anoia i amb la companyia d'en Joan Soler. (Dissabte 5 abril 2025).

El punt de sortida l'hem situat a un dels extrems del poble, a tocar del cementiri, on podem deixar els cotxes, i als peus del castell de Tous. Les vistes a l'entorn ja son magnífiques coincidint amb els camps de colza amb el seu groc característic. Deixem el poble per el final i ens posem en marxa i baixem una mica per anar a buscar el pont de Cal Riba, que ens ajuda a travessar la riera de Tous. Caminem ben còmodes per una pista ben ample. A l'alçada de la casa de Sentfores de Baix seguim cap a l'esquerra per, en un anar i tornar, anar fins al Santuari de la Mare de Déu de Sentfores. El tenim a un kilòmetre més o menys. Està edificat sobre els vestigis d'un edifici primitiu romànic, possiblement de finals del segle XII. Hi sobresurt un campanar d'espadanya amb un sol ull i una campana. La llegenda diu que la construcció de l'ermita va ser deguda a la tossuderia de la Mare de Déu, trobada per un pastor, a romandre en aquest punt. Un cop hem ben gaudit d'aquest espai és moment de tornar enrere per recuperar la pista que seguíem. Ho fem amb vistes a la casa de la Pedrera i de nou el paisatge agrícola amb varietat de camps i colors. 

Les vistes a Sant Martí de Tous encara son visibles des d'aquest punt. A tocar de la nostra ruta podem veure les restes de la Sala del Castell. Es tracta d'una construcció de planta el·líptica de pedra arenisca lligada amb morter de calç. Podrien ser les restes d'una estructura relacionada amb el Castell de Tous o que fos part d'una antiga ermita o capella. Seguim envoltats de camps de colza mentre ens acostem a Can Vidal, una masia força moderna i molt modificada. El cognom Vidal apareix documentat ja en fogatges de l'any 1515. Agafem un caminet que ens acosta a la riera de la Fou on coincidim amb força aigua i la combinació és espectacular amb un paisatge ben humit i racons de gran bellesa. La molsa cobreix part dels troncs i el verd profund esclata per tot arreu. Això només és el preludi del que ens espera. Recuperem el camí que passa a tocar de la cova del Diable. Una mena de balma on en Joan ens ha explicat una de les llegendes més conegudes de la zona, la de la Cérvola Blanca i la Senyora de Tous. Seguim una mica més amunt i a la dreta, arribem a un dels objectius de la ruta, la Fou de Tous. La riera crea un salt d'aigua magnífic que en èpoques de pluja llueix molt. La riera supera un saltant originant una cascada que cau sobre el gorg. Un espai molt fotogènic que ens recorda imatges de qualsevol illa paradisíaca. El nom de "fou" fa referència, en català, a un lloc on l'aigua s'estanca o forma un toll, sovint en zones rocoses o fondalades. Nosaltres si que hem quedat ben estancats i meravellats per aquest espai. Fotografies i més fotografies, un bon esmorzar i la foto de grup per al record del Caminant per Catalunya.

I amb la panxa plena seguim la ruta enfilant-nos una mica i alhora veure aquest espectacle de nou, però des de un punt més alt. La riera forma un recorregut curiós amb petites cascades abans de deixar-se anar fins a la Fou. Travessem la riera per darrera vegada i deixem l'aigua per tornar al paisatge agrícola de camps dominats per el groc de la colza. Quins canvis! Avui les fotografies no paren. Ens situem al pla de l'Aubareda i seguim per una pista ample de molt bon fer. Al fons, veiem la masia de l'Aubareda però no hi passem a tocar. És d'orígen medieval i està consolidada en època moderna i contemporània. L'origen és una antiga masia fortificada de planta rectangular de la qual es conserven algunes linies d'espitlleres. Si que passem per una petita urbanització amb cases que porta el mateix nom. Ens crida l'atenció les restes de Cal Foïna que també era d'origen medieval. Seguim per la mateixa pista que va vorejant tots els terrenys de l'Aubareda. Les vistes s'obren a la serra de Miralles i serra de Queralt, amb el seu castell. Una zona on encara es poden veure les restes de l'incendi que va patir l'any 2021. Sortim un moment de la pista per acostar-nos fins a Cal Gol, una altra construcció que està en runes i només es mantenen algunes parets. Als anys 70 es va enfonsar per unes fortes pluges. Als anys 80 també es va cremar la pallissa. Just al costat hi trobem l'Alzina de Can Gol, un arbre monumental que malauradament es va veure afectat per l'incendi que comentàvem de l'any 2021. Si ens acostem ens podem fer una idea de com era d'impressionant i mirant el tronc ens podem fer una idea de les seves mides. 

I ja només ens queden uns 3 kilòmetres per tornar al poble. Però quins metres més espectaculars. Tornem-hi, els camps de colza combinats amb els paisatges agrícoles i els seus detalls com alguna barraca de pedra seca. Es tracta de la barraca de la Casagran que trenca el dimini cromàtic del groc. I a mida que ens anem acostant a Sant Martí de Tous, el seu castell i la seva església presideixen les postals de totes les fotografies. Arribats al poble val la pena passar per els seus carrers. El més emblemàtic potser és el carrer de les voltes ja que hi podem veure dos passos coberts que estan flanquejats a banda i banda per dos grans arcs de mig punt adovellats amb grans carreus treballats. 

I unes escales ens condueixen fins a l'església i el castell. L'actual edifici de l'església és de finals del segle XIX d'estil Neoclàssic. A l'interior hi destaca el sepulcre de Bernat de Tous, mort l'any 1355, i el retaule del Roser, d'època renaixentista, un dels pocs exemples de Catalunya. I pel que fa al castell de Tous, està datat de l'any 960 i encara conserva intacte la seva torre. A l'interior s'hi poden observar diferents tècniques de construcció com per exemple l'Espigat. Es realitzen visites guiades tant per a particulars com grups i escoles. Cal fer una reserva prèvia. També s'hi fan cerimònies i celebracions privades. Un poble ple d'història i moltes llegendes que durant un cap de setmana es converteix en la capital de les Llegendes de Catalunya amb activitats per totes les edats. Un fantàstic recorregut de 12 kilòmetres i uns 300 metres de desnivell que nosaltres hem fet coincidir amb la primavera i la presència de l'aigua.

Powered by Wikiloc

L' Estartit

Sortida a l'Estartit per gaudir d'una ruta de mar i muntanya amb l'Antoni Llagostera. (Dimarts 1 abril 2025).

Ens situem a tocar del port de l'Estartit per iniciar una ruta amb molts punts interessant que ens ha preparat l'Antoni. Les primeres vistes són al mar i al port, les Illes Medes i també un dels nostres objectius: la Roca Maura. Segur que sabeu de que parlem la que la imatge és ben característica de l'Estartit, aquesta població marítima que depèn de Torroella de Montgrí. 

Anem deixant el nucli sense perdre les vistes al mar i enfilem cap al mirador del Cap de la Barra on les Illes Medes són les protagonistes. Seguim un bon tram més i baixem cap a la cala Calella. Els penya-segats i rocams amb la combinació de l'aigua fan les delícies de les càmeres fotogràfiques o els mòbils que treuen fum. Un cop a la cala decidim fer una parada per esmorzar. És una cala petita i molt pintoresca envoltada d'aigües cristal·lines. A més en aquesta època de primavera no hi hem trobat ningú. Tranquil·litat total. 

Amb la panxa plena però, ens hem de tornar a posar en marxa i ara toca fer pujada. De mica en mica anem deixant la costa enrere i ens endinsem al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. A la zona hi podem veure pedra basàltica i petits murs de roca volcànica. Sembla aquí hi hauria un aflorament volcànic, a l'Aixart de la Conca. Una meravella que combinada amb la vegetació fan que la pujada sigui molt agradable. Arribem a un dels punts interessants del dia: la Base de Loran. Juntament amb l'emissora de Ràdio Liberti situada a la platja de Pals van ser fruit dels convenis signats pel govern franquista i el dels Estats Units, en el marc de la guerra freda amb la Unió Soviètica. La base de l'Estartit, ara en queden les restes, era una estació de transmissions que formava part de la xarxa de bases del sistema Loran. Bàsicament servia per els vaixells poguessin saber quina era la seva situació mitjançant la utilització de senyals de ràdio emeses des de terra. L'any 1994 es va posar punt i final de manera oficial a l'enclavament nord-americà cinc anys desprès de l'acabament de la guerra freda. Un cop coneguda aquesta peculiar història roca continuar el camí, ara cap al cim de Roca Maura. Hem de fer una mica pujada però res que no es pugui fer. Situat a 225 metres és una muntanya curiosa per la seva forma rocosa. Hi ha un mirador espectacular, sobretot a l'Estartit que queda als nostres peus. No és estrany que en aquest punt, aprofitant que hi ha les antenes de comunicacions, hi hagi instal·lada una càmera del temps de TV3 que segur que heu vist alguna vegada amb l'Estartit i les Medes com a protagonistes. 

Un cop fetes les fotografies de rigor iniciem la baixada però per poca estona ja que encara ens queda un altre petit cim, la Torre Moratxa de 203 metres d'alt. Al seu cim hi ha les restes d'una torre de guaita fortificada d'època moderna que formava part del sistema defensiu contra el desembarcament de pirates del segle XVIII que es completava amb la torre dels Moscato i les masies fortificades de la plana del Baix Ter. No cal dir que les vistes son excepcionals amb tota la plana de la desembocadura del riu Ter al nostres peus. Un mosaic de colors meravellós. I ja només ens queda fer la baixada per arribar de nou a ran de mar, a la platja de l'Estartit i el seu passeig marítim. 

Un recorregut de 10 kilòmetres i 400 metres de desnivell.

Powered by Wikiloc

Camí de les Matonaires

Bona sortida la que ens va proposar en Carles Cornadó, per fer el camí de les Matonaires a Montserrat. (Dissabte 29 de març de 2025).

Ens situem a Marganell, un petit poble de la comarca del Bages i situat als peus de la Muntanya de Montserrat. I és que aquesta ruta ens vol mostrar el camí de feien les Matonaires, des de Marganell fins a Montserrat per pujar a mercat per vendre el seu producte, el mató. Així que comencem al mateix poble tot gaudint de l'església de Santa Cecília. Es tracta d'un edifici amb una estructura senzilla i s'estima que es va construir al segle XI o XII. I just a l'entrada del poble hi podem veure un mural pintat on es pot veure la temàtica que avui ens acompanyarà a la ruta: les Matonaires, una història que també ha arribat a les pantalles en forma de documental i que molt amablement dos dels seus guionistes, ens han explicat de bon inici. Es tracta d'en Genís i l'Anna. El documental 'Roques' vol explicar les dures vides de les matonaires, venedores i elaboradores del mató que feien. Una jornada que començava a les tres de la matinada per començar a treballar tot esmorzant, omplint els cistells, carregar-los a l'animal i pujar muntanya amunt fins arribar a Montserrat i muntar el mercat i passar-se tot el dia allà per vendre el seu producte abans de tornar a casa. Nosaltres hem volgut reseguir aquest recorregut amb la muntanya de Montserrat com a teló de fons. Ja de bon inici el camí puja en picat per un tram empedrat. 

Passem a tocar de la casa de Can Font, una de les masies més antigues de Marganell i on tradicionalment la família que hi vivia, feia mató. Just a sota hi ha cal Pujolet, una formatgeria. Era una de les cases on s'hi feia aquest producte i actualment és visitable. Seguim pujant i ens trobem amb l'antiga església parroquial de Marganell dedicada a Sant Esteve. És un edifici d'estil romànic del segle XI. Ha estat molt modificada i la majoria d'obra que queda és renaixentista i actualment no té teulada a excepció de la capella i el campanar. S'ha volgut mantenir el seu caràcter simbòlic de ruïna descoberta. 

Des d'aquest punt ja tenim unes magnífiques vistes a la muntanya de Montserrat en un paisatge de postal. Pel camí també podem veure alguna barraca de pedra seca i a mida que anem pujant anem guanyant vistes a la nostra esquena. I la pujada que no continua i ens imaginem a les matonaires que pujaven gairebé de fosc amb els perills que comportava. Nosaltres com que hem vingut a gaudir, un tros més amunt ens aturem una estona al Monestir de Santa Cecília, fundat el 945 pel comte Sunyer de Barcelona i es considera el primer monestir de Montserrat. Inicialment va acollir una comunitat de monges benedictines i més endavant va acollir només monjos. La seva església molt ben restaurada, data del segle XI i és un dels exemples més destacats d'arquitectura romànica a la regió. Ha tingut diverses intervencions al llarg del segle XX. Realment és una meravella. Seguim però amunt que hem de fer arribar el mató a Montserrat i ho fem per un tram on el camí va paral·lel a la carretera per fer-ne via. És una llàstima ja que hem deixat la tranquil·litat del primer tram per el soroll dels cotxes que pujen al Monestir. I ja arribant a Montserrat agafem el camí dels Degotalls que discorre a tocar de les parets de la muntanya màgica. 

I als peus del monestir hi trobem el mercat que cada dia els paradistes munten amb diversos productes alimentaris on no hi falta el mató. Afortunadament però, avui en dia, poden fer el transport amb vehicle i fer una mica més còmode la seva feina i oferir un producte excel·lent, com la ruta que hem fet avui tot recordant aquesta ruta de les Matonaires. 

Un recorregut de 10 kilòmetres i 560 metres de desnivell.

Powered by Wikiloc

Sant Miquel del Fai

Emblemàtica i tradicional sortida a Sant Miquel del Fai amb la companyia d'en David García. (Dissabte 22 març 2025).

Qui no ha sentit a parlar del paratge natural de Sant Miquel del Fai situat als Cingles de Bertí. Nosaltres hi ham anat coincidint amb època de pluges i així l'espectacle està assegurat. Tot i que hi ha un aparcament a la zona, nosaltres per fer una ruta una mica consistent hem sortit des de Riells del Fai (Vallès Oriental) que juntament amb Bigues conformen el municipi de Bigues i Riells. Així que un cop aparcats iniciem la ruta amb vistes als cingles del Perer. Formats per roca calcària tenen unes formes espectaculars. Ens endinsem a la vall del Tenes, un dels rius protagonistes d'avui. I si parlem d'aigua, hem de parlar de molins. Passem a tocar del Molí de la Pineda, un antic molí fariner que es pot documentar ja des del segle XII i ha conegut diverses reformes i ampliacions durant la història. Uns metres més amunt hi ha el molí de dalt i una bassa d'on pren l'aigua. També tenim vistes als Cingles de Bertí i a una gran casa, el Mas de la Pineda. Està documentat des de l'any 1208. Comencem a sentir la remor de l'aigua del riu Tenes. Gràcies a les darreres pluges baixa amb força. 

Un plataner monumental ens dona la benvinguda a la font de la Pineda. Seguim pujant de mica en mica amb el so de l'aigua que ens va acompanyant. Trobem un altre molí, el de la Madella. Els vestigis que resten es poden datar dels segles XVI-XVII, durant l'època del creixement econòmic lligat a l'explotació del camp. És un edifici de planta rectangular, de dues alçades, i està força enrunat. Conserva l'estructura del molí amb els carcavans a la part inferior i algunes moles a dins. L'aigua li arribava per un canal que neix a la resclosa de la central que desprès veurem. També hi ha una finestra conopidal del segle XV. Una mica més amunt hi ha la casa de la Madella. En David ens ha explicat un parell de llegendes lligades al llop. Deixem la pista que anàvem seguint i agafem un corriol. 

La pujada és molt agradable i en algún punt puja de valent. Res que no es pugui fer. En algún tram el camí està molt ben condicionat i és molt  bucòlic i fotogènic. Un cop ens hem enfilat una mica comença l'espectacle. Ja comencem a veure Sant Miquel del Fai amb el seu salt d'aigua i a l'esquerra, el Salt del Tenes, també espectacular. Per això és important coincidir amb época de pluges per gaudir d'aquest espai. Queda una bona estona encara per arribar al recinte però les vistes dels dos salts ens van acompanyant durant la pujada. Més a l'esquerra s'alça l'ermita de Sant Martí del Fai. 

Al cap d'una estona arribem al recinte de Sant Miquel del Fai on hi havia un monestir. Cal tenir en compte que tot i que l'entrada és gratuïta, l'aforament és limitat a 200 persones per torn. En caps de setmana i dies de molta afluència és recomanable fer una reserva prèvia. Es pot fer a la pàgina web. Cal tenir també en compte que per exemple, aquest any 2026 obre a partir del 19 de març. L'any 2017, recollint les peticions de diversos municipis veïns, la Diputació de Barcelona va comprar Sant Miquel del Fai amb la voluntat de recuperar aquest conjunt d'alt interés patrimonial i natural per potenciar el seu ús públic com espai obert i d'accés lliure. Així que entrem al recinte. El primer que trobem i que veiem a totes les vistes és un edifici que acollia el prior i les dependències on vivia la comunitat de monjos benedictins. És la Casa Prioral. Es tracta d'una casa d'estil gòtic amb una estructura pràcticament quadrada i amb una coberta a dues aigües. Es considera que es va construir entre finals del segle XVI i principis del XVII. Més endavant es va adaptar als nous usos d'allotjament i restaurant per a visitants. Actualment no es pot visitar. Entre balmes trobem l'església romànica de Sant Miquel que tot sembla indicar que l'any 1006 ja estava consagrada. Es tracta d'una església troglodita construïda sota una gran balma que li fa de sostre. A la façana s'hi pot veure una espadanya baixa. 

Tot plegat ens acosta fins a una explanada on podem veure un petit salt d'aigua, el del riu Rossinyol. Després de formar una bassa, cau cap el precipici formant un espectacular salt que hem vist tot pujant i que juntament amb el salt del Tenes conformen la imatge més coneguda. 

Podem fer un petit recorregut fins a l'antiga porta d'accés que passa just per darrere del Salt del Tenes. Un salt de 100 metres espectacular. La combinació d'aigua, pedra, balmes i natura fan que el paratge sigui top. El camí seguiria cap a l'ermita de Sant Martí que hem vist tot pujant, però actualment tampoc és visitable. Hi ha molts racons i punts interessants que us convidem a descobrir vosaltres mateixos. Després de badar una bona estona sortim del recinte però abans de emprendre el mateix camí de tornada girem a l'esquerra i passem per el pas de la Foradada. Es tracta d'un pas estret entre parets rocoses on l'any 1592 es va construir un arc que feia de porta d'accés a l'espai del monestir. I una mica més amunt tornem a trobar el riu just abans de formar el salt d'aigua i passant per sota del pont del Rossinyol. Es va construir l'any 1592 quan el monestir ja era sota la tutela de la Catedral de Girona. És d'estil romànic amb un arc de mig punt rebaixat. Si travessem el pont accedim a l'aparcament d'aquest espai que acostuma a estar ple. 

Nosaltres com que hem pujat a peu, tornem enrere per desfer el camí. A mitja baixada girem un moment a la dreta per veure la central del Fai. Un edifici de planta rectangular, de quatre plantes d'alçada. La central que produïa electricitat va entrar en funcionament el 1910 fins que a la dècada del 1960 es produí un accident mortal que en va precipitar el tancament. Les parets continuen dempeus, però interiorment és tot una ruïna. De la resclosa en surt la canalització que portava aigua al molí de la Madella que hem vist abans. Seguim baixant gaudint d'algunes gorgues que forma el riu Tenes i que dona nom a la vall. Tornem a passat per la font i arribem als cotxes després de fer una ruta de 10 kilòmetres i uns 300 metres de desnivell.

Powered by Wikiloc