dilluns, 3 de maig de 2021

Tines riera de Mura

SANT BENET DE BAGES – TINES RIERA DE MURA
(Mª Clara Martínez, dissabte 13 març 2021)


Iniciem caminada al monestir de Sant Benet de Bages, terme municipal de Sant Fruitós de Bages. Aquest és un dels conjunts monàstics de l’Edat Mitjana més ben conservats de Catalunya. Fundat l’any 960 i consagrat al 972 amb una primera església preromànica, que al segle XII va ser substituïda per l’actual, d’estil romànic, al temps que es construeix un claustre de petites dimensions. Al segle XIV s’erigeix el sobreclaustre i el Palau de l'Abat, i a 1594 s'annexiona al monestir de Montserrat. Al 1835 és abandonat, per la desamortització i comprat al 1907 per la família del pintor modernista Ramón Casas. Actualment forma part de la Fundació Catalunya La Pedrera. Aquí hi trobareu un bon aparcament, un restaurant i la botiga, on podreu comprar entrades per una visita a l’interior del monestir.











Comencem la ruta seguint el curs del riu Llobregat, amb racons molt bonics, fins el Pont de les Generes, pel que hem de creuar el riu i seguir la pista, en pujada, fins un collet i un encreuament. Aquí comença la ruta circular, i tan és que anem a la dreta com a l’esquerra. Nosaltres anem cap a la dreta, seguint la pista, fins a començar a trobar les primeres tines, del Pla i del Camí de les Generes, tot un patrimoni històric i cultural del segle XIX, quan al Bages, el 64% de les terres cultivables eren vinyes. En aquesta zona es va produir un fenomen molt curiós. Es va crear el contracte de «rabassa morta», amb el qual els
amos de les grans finques cedien les terres més allunyades del mas a parcers obligats a sembrar-hi vinyes, i fins que es morissin els ceps. Generalment, la quarta part de la collita era per l’amo. El terreny abrupte, l’escassetat de masos, i les difícils comunicacions, van fer que els parcers s’ideessin el sistema de les tines per fer el vi a peu de vinya. Estalviaven pes i temps en el transport. Un cop fet el vi, el podien anar traient poc a poc. Les tines enmig de les vinyes responen a un fenomen exclusiu de les Valls del Montcau, i la major concentració d’elles es troba a la Vall del Flequer i a la Riera de Mura. Anem trobant tines solitàries i grups de tines, algunes mig enrunades i algunes en bon estat de conservació.













Deixem la pista i comencem a seguir un sender ben marcat que s’enfila fins la part alta d’una petita cinglera, amb espectaculars vistes de la vall de la riera de Mura,amb algun excel·lent mirador, fins arribar a un grup de set tines: les Tines dels Tres Salts. Aquest és un grup de set tines que es troben annexes al pati d’una casa particular, però al quedar a l’exterior, les podem visitar i admirar sense problemes.












Tornem a seguir el Llobregat, i una mica més endavant trobem la zona dels Tres Salts. El terre calcari ha sigut erosionat per l’aigua i ha format una zona de salts i petits gorgs de gran bellesa. Arribats a l'aiguabarreig de la riera de Mura amb el Llobregat, comencem a resseguir la riera de Mura, i seguim gaudint de magnífics racons, tines solitàries o en grup, com les Tines de les Solanes, un grup de vuit tines juntes, rodones e idèntiques a les demés per dins, amb la particularitat de ser de forma quadrada en l’exterior. Aquestes es troben en força mal estat de conservació. Seguim la marxa, alternant pistes amb camins ben marcats, per la llera de la riera, admirant les curioses formes de les parets rocoses erosionades, i com el bosc ha engolit per complert tot el que anys enrere varen ser conreus, i fins i tot alguna barraca. Continuem fins que la riera fa un fort gir a la dreta, la creuem, anem a trobar la darrera tina (la tina del Solell de les Generes), i ja pugem fins el coll on al principi hem iniciat la part circular de la ruta. 


Tan sols ens queda tornar al Monestir de Sant Benet i donar per acabada la sortida d’avui. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.
Powered by Wikiloc

dijous, 29 d’abril de 2021

Santa Llúcia de Puigmal

Santa Llúcia de Puigmal - Sant Pere Despuig (diijous 11 març 2021)
Fantàstica sortida amb l'Antoni Llagostera entre les comarques del Ripollès i la Garrotxa. El punt de sortida el trobem al coll de Santigosa, la carretera que enllaça Sant Joan de les Abadesses amb Olot i que també fa el límit de les dues comarques. Deixem els cotxes al coll i des d'aquest punt podem veure algunes vistes del Berguedà com el Pedraforca. El primer objectiu és Santa Llúcia de Puigmal, si seguim la pista de l'esquerra hi arribariem. 











També amb cotxe. Nosaltres però agafem una pista que entra a un bosc de faig. Començem a trobar algunes rieres que si tenim sort i ha plogut, ens començen a oferir alguns salts d'aigua bucòlics. La pista segueix paral·lela al que es diu rec de Santigosa, però que també podríem nomenar ja riera de Sant Llucía, que ens queda a l’esquerra, que neix quasi al peu de la collada de Santigosa. Sempre molt a prop de l'aigua anem baixant. El corriol a vegades troba el pas just per on poder seguir baixant; d'aquesta manera veiem una mica enfonsats els salts de la cascada de pedra o grog de Santa Llúcia. Hem de seguir el corriol i les marques de pintura que ens porten fins a una ampla pista. En arribar a la pista hem de girar a la dreta i ja som a les cascades del gorg de Santa Llúcia. I per un corriol que s'enfila uns metres i que per un curt pont ens porta al singular i bonic indret de les cascades de pedra del gorg de Santa Llúcia. La singularitat de l'indret dependrà del cabal d'aigua que porti el torrent, però encara que no en porti, les formes de les pedres també mereixen ser observades. Nosaltres hem ensopegat el dia.











Una vegada hagem fotografiat i gaudit d'aquest sorprenent racó, seguirem la mateixa pista i en poca estona ens deixarà a les runes de la Casa Gran de Santa Llúcia de Puigmal i al davant de la bonica ermita de Santa Llúcia de Puigmal.
La casa va estar habitada fins els anys cinquanta del segle XX, però un cop abandonada la vegetació i el cop mortal d'un llamp la van destruir completament.
Haurem fet un bon tram de pujada des de la riera per arribar-hi. Santa Llúcia de Puigmal és una església romània. L'edificació actual consta d'una sola nau, de planta rectangular, ampliada i amb un absis semicircular, coberta amb volta de canó seguit i de quart d'esfera, respectivament. L'absis és llis, sense arcuacions, amb una finestra de doble esqueixada centrada, una cornisa senzilla i un sòcol que continua vist a la façana de tramuntana. La porta i una finestra de doble esqueixada queden a la façana de migjorn. L'aparell és fet de carreus i carreuons de mides diferents, segons els panys de paret, però tot i així, es manté una certa unitat constructiva, llevat del campanar d'espadanya i del cos de l'extrem de ponent de la nau, que són de maçoneria. Aquest campanar desdiu de l’edifici. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre.
Visitada l’ermita, cal anar a veure els espectaculars gorgs de la riera de Torrents, situats a poc menys d'un quilòmetre. És un conjunt de dues gorgues molt petites.
Si vol arribar-s'hi cal calcular una mitja hora entre anar i tornar. Son uns gorgs interessants, per observar la formació de travertí o tosca, un tipus de roca formada per la precipitació del carbonat càlcic de l'aigua sobre molses i restes de plantes, donant formes estranyes similars a salts d'aigua petrificats. Un cop visitats els gorgs cal retornar pel mateix camí i retornar fins a l'església per dirigir-nos cap a Sant Pere Despuig.
La pista que baixa des del coll de Santigosa va cap la vall de Bianya i Sant Pere Despuig. Aquesta pista baixa primer per l’esquerra de la riera però al poc travessem la riera, que ara, amb l’unió del rec del Torrents ja pren el nom de riera de Santa Llúcia, sense complexos, reben noves aportacions d’aigua, com del torrent de les Cambres. Quan passem aquesta torrent haurem deixat el municipi de Sant Joan de les Abadesses i entrarem al de la Vall de Bianya. Situats al costat esquerra de la riera anirem baixant fins arribar al Pont de la Rovira. El pont és una joia de la enginyeria popular. Algú diria que es romànic, en tot cas, segur, medieval, reconstruït varies vegades. També hi ha uns gorgs interessants.
El camí davalla riera avall, allunyant-se del riu. Passem per diversos torrents, fins arribar a un lloc màgic, el Torrent de Gimferrers, que baixa des de sota del coll de Coubet. Passat el torrent de Gimferrers, al costat de les ruïnes de Bosc Morer, podem optar per seguir pel camí que va directe al pont del Molí d’en Sola o apropar-nos més a la riera de Santa Llúcia per veure més gorgues. Cal estar atents al desviament. Passant per aquest camí més proper a la riera de Santa Llúcia hi ha uns quants lloc interessants com la Cua de Cavall o la Gorja Llarga. Com veieu l'aigua és l'autèntica protagonista.
Arribem al Pont del Molí d'en Solà i la casa homònima. El Pont és una estructura sobre la riera de Santa Llúcia de Puigmal, a la  la Vall de Bianya.  El pont és davant el Molí d'en Solà i està fet de carreus ben escairats. Té una àmplia arcada central i una de menuda al costat esquerre. Les baranes antigues no s'han conservat i en lloc seu n'hi ha unes de ferro de ubicació recent. El Molí d’En Solà és una de las grans masies de la vall de Bianya i de La Garrotxa. Sembla que la masia té el seus orígens en el segle XIV.











Seguim un tram més per arribar al final de la ruta, a Sant Pere Despuig. Hi trobem un petit veïnat de cases i l'església aixecada sobre un petit puig. És romànica, del segle XII, i posteriorment, molt modificada pels afegitons i les reformes que s'hi efectuaren en temps posteriors, especialment durant la divuitena centúria. Encara es poden observar algunes restes romàniques. Durant el segle XVIII es van fer ampliacions al temple romànic, la vella nau va passar a ser el creuer i es bastí una nova porta a migdia segons el gust de l'època. A la llinda hi ha la data de 1782. Al costat hi ha la rectoria, un edifici també interessant. I fins aquí aquesta ruta, que en el nostre cas, hem previst un cotxe per tornar al punt d'inici.


dissabte, 17 d’abril de 2021

ARBECA – AMETLLERS – CABANES
Mª Clara Martínez (dissabte 6 març 2021)


Ruta per la comarca de Les Garrigues, a la província de Lleida. Iniciem la caminada a la vila d’Arbeca, visitant les restes del seu castell, que era situat en el cim del tossal que domina el poble. Les escasses restes que se'n conserven es troben molt malmeses per la construcció, a finals del segle XIX, dels dipòsits municipals d'aigua i, a mitjan segle XX, de l'escola del poble. Era un magnífic edifici renaixentista, amb quatre torres d'angle i una gran torre central. Al 1218 va passar a mans dels Cardona, que hi van viure fins a finals del segle XVII, que va passar a mans dels ducs de Medinaceli. El poble es va formar a redòs del castell, i es va anar expandint cap el Sud, cap a la llum i l’escalfor del sol.











Deixem el poble i comencem a seguir una pista forestal. De seguida ens veiem envoltats de camps d’ametllers. Ja queden pocs arbres amb flors, però per contra els camps exhibien una exuberant floració blanca, creiem que era ravenissa blanca, o eruga silvestre. Anem trobant diverses construccions en pedra seca: marges, feixes, cabanes... són el mut testimoni d’una època passada en que el cultiu de la vinya ocupava quasi tot el territori. Però el que més ens crida l’atenció és un lloc conegut com el Presidi del Maieu, amb una curiosa història.
Fa molts anys, un fill de cal Maieu va heretar aquest terreny, que en aquells moments era un immens pedregar. L’home, amb l’orgull ferit per les bromes i les burles dels seus veïns, va dedicar tota la seva vida a recollir i apilar totes aquelles pedres, fent un mur que voltava tota la seva finca, a la que es va començar a anomenar el Presidi del Maieu. Però el resultat final no va ser un presidi, sinó un triomf, atès que aquest home, que mai va poder fer productiu aquest terreny, es va convertit en un expert en la pedra.
Seguim caminant, comencem a trobar alguns caps de ferratges, i arribem al canal Segarra-Garrigues. És una infraestructura dissenyada per crear més de 17.000 noves hectàrees de regadiu en aquestes àrides zones, a més de portar aigua de boca a tota la Plana de Lleida i beneficiar-se de les millores en la xarxa elèctrica.
Travessem el canal per un pont i a l’altre banda trobem més cabanes de volta, de pedra seca. Algunes ja estan força malmeses, tan sols unes poques mantenen el sostre.












Caminem tranquils, per pistes, i ara toca fer un petit cim, el Puig del Corb. Aquest és un cim molt modest, 456 metres d’alçada, però al ser un turó sobresortint en l’extensa plana de Les Garrigues, ens permet gaudir d’una espectacular vista de tot l’entorn. Baixem del turó i ja enfilem el camí de tornada, amb el poble de Arbeca a les vistes. En tornar al poble dediquem una estona a passejar per els carrers i places més antigues, on descobrim alguns racons amb marcat sabor a antic, de gran bellesa.




Una ruta sense dificultat ni complicacions, molt variada pels paisatges i els diferents elements constructius, que es pot fer a peu o en bicicleta. Ideal per fer amb mainada. Alerta a l’estiu. Aquesta és una zona molt calorosa, i ens haurem de preparar bé, sobretot en quant a aigua. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.
Powered by Wikiloc

dilluns, 12 d’abril de 2021

Montcau i Pujol de la Mata

Coll d'Estenalles - Falconera - Pujol de la Mata - Montcau
Mª Clara Martínez (dissabte 20 febrer 2021)
Una fenomenal ruta per conèixer alguns dels molts racons del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
Iniciem la caminada al Coll d’Estenalles, a meitat de recorregut de la carretera que uneix Terrassa i Navarcles. Davant la caseta d’informació del parc trobem l’inici del camí, que comença amb unes escales. Anirem seguint un sender que gira a la dreta i en alguns moments sembla difuminar-se una mica, fins arribar a una balconada, des d’on tenim una esplèndida vista del Montcau. Seguim el sender i ens aturem al cim arrodonit de La Sabatera, excepcional mirador de l’agulla de La Falconera. Les parets verticals de La Falconera són molt apreciades pels escaladors, però de gener a juliol està prohibit practicar-hi aquest esport, per la nidificació d’aus. En pocs minuts arribem als peus de La Falconera. La pujada al seu cim és una fàcil grimpada, i les vistes des de dalt, fantàstiques. Però cal tenir molt de compte de no relliscar, sobretot si el terra és moll. 












Desfem un petit tram de camí i seguim unes fites que ens porten a un corriol ben marcat. Passem per sota el turó de la Roureda, per la Sesta Feréstega i arribem al collet del Pujol de la Mata. Pujar al Pujol de la Mata és un anar i tornar. Es tracta d’un cim esvelt, coronat per grans roques a les que s’accedeix amb una fàcil grimpada. Hi ha unes grapes que ens ajuden a pujar. El Pujol de la Mata és un 100 cims de 770 metres des del que es domina una panoràmica esplèndida de 360o. Baixem del cim i aprofitem una petita plana al collet per esmorzar i recuperar forces. Ja recuperats, posem rumb a Mura, per la Canal del Dragó.
Arribem a una pista ben ample, a pocs metres de Mura, i canviem el rumb. En lloc de dirigir-os al poble, comencem a seguir el torrent d’Estenalles, a contracorrent.
A pocs metres de començar a seguir la pista, trobem la Font del Rector, la Font de l’Escolà, el Gorg del Pare i algunes baumes que havien sigut obrades i ocupades en temps antics. 












Anem seguint el camí, en moderada però constant pujada, fins la carretera, que seguim uns metres i girem a l’esquerra. Aquí comencem el sender que ens farà voltar el Montcau per l’est, passant per la Font de la Guineu, el collet del Llor i, poc abans d’arribar al coll d’Eres, prenem un desviament a la dreta per un corriol per anar a veure la cova Simanya. Per accedir a aquesta monumental cova cal grimpar per una estreta canal, i si està molt mullada, com la vàrem trobar ahir, pot ser dificultós i fins i tot perillós per criatures molt petites. Aquesta cova ha sigut ocupada intermitentment al llarg de més de 6.000. Una amplia entrada, un parell de galeries amb força recorregut i aigua en abundància, la fan ideal per ser ocupada des del neolític.












Tornem enrere, fins retrobar el sender que en pocs minuts ens porta al coll d’Eres.
I ja tan sols ens falta el darrer cim del dia, aquest quasi que obligat: el Montcau, un altre 100 cims. Pujar al cim del Montcau no té massa dificultat. Tan sols cal anar progressant pel conglomerat buscant assegurar els peus. Molt compte si ha plogut! Les pedres molles poden relliscar molt i fer que resulti perillós. O si fa molt vent, cal assegurar-se bé, que no ens pugui fer perdre l’equilibri i caure...
I fer aquest cim, té premi. Una extensa panoràmica en 365o s’obra al nostre voltant. Aquest és el segon cim més alt del parc, amb 1.050 metres. El més alt és La Mola, amb 1.103 metres. Una taula d’orientació ens ajuda a ubicar el mar de muntanyes que ens envolta per tot arreu. Per tornar al coll d’Estenalles ho fem pel sender que baixa a la dreta, per tal de no tornar al coll d’Eres i evitar la llarga pista forestal.


Una caminada fantàstica, sobretot si tenim la sort de gaudir d’un dia solejat i amb bona visibilitat, com el que em tingut avui. Compte a l’estiu, és zona d’una calor sufocant i fortes tempestes. Alerta també si ha plogut o amb possibilitat de gel. Pot resultar molt relliscós i perillós. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.


Powered by Wikiloc

dimarts, 23 de març de 2021

Montserrat des de Collbató

Sortida novament a Montserrat el passat dijous 11 de febrer amb l'Antoni Llagostera. En aquest cas ho hem fet des de Collbató. Podem deixar el cotxe a l'aparcament de les coves del Salnitre, també molt recomanables de visitar. De seguida veiem el camí a seguir. Pujarem per les escales que ens porten al peu de la cova i just abans del darrer tram de graons girarem a la dreta per un corriol senyalitzat amb un cartell de fusta (GR-172 i GR-5) direcció al Monestir de Montserrat. Caminem un bon tros planejant pel serrat de Les Garrigoses i serrat del Monjos, tot resseguint els replecs de la muntanya. Si mirem enrere anem deixant una molt bona vista del poble de Collbató.












Passarem, seguint el dit camí de les Canals, pel Pas de la Barra, un petit enorjat, en el potent torrent Fondo i de la font dels Escolans. Més endavant ens trobarem un camí que puja per la nostra dreta, el GR-6, que ve de Ca n’Astruc i del poble d’Olesa. Continuem recte pel camí que s’enfila progressivament fins a topar amb el torrent de la Bellasona i Clot de Casanelles on, des d’aquest punt, el camí comença a remuntar amb ziga-zagues. És el tram més costerut del recorregut, conegut amb el nom de les Girades. Travessem el coll de la Fita (652 m alt), entrant a la vall del Llobregat, amb unes vistes magnífiques de la serra de l’Ordal. Passats uns cinquanta metres trobarem un encreuament de camins, el de l’esquerra ens portaria a Sant Miquel i el de la dreta, ens duria a la Santa Cova, per on tornarem. Pujarem cap a Sant Miquel, a trobar el camí vell de Collbató a Montserrat.  Aqui haurem fet l’esforç principal. El camí des del coll de la Fita es dirigeix cap al sud i gira de cop cap el nord. Un cop al pla de Sant Miquel o dels Soldats haurem fet el punt més alt de la sortida (849 m) i haurem assolit els 400 metres de pujada que hi ha des de l'aparcament on hem sortit. En aquest punt també ens trobem amb el camí vell de Collbató.











Ens trobem en un altiplà on de seguida veiem l'ermita de Sant Miquel i una mica més avall val la pea desviar-se cao a la dreta, pocs metres, per poder gaudir d'una magífica vista de Montserrat des de la creu de Sant Miquel. Recuperem el camí i ja de baixada ens acostem fins al Monestir benedictí situat a 720 m alt.
És un símbol a Catalunya (“la muntanys sagrada”) i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.


Amb aquests temps de pandèmia hi hem trobat molt poca gent, sense turistes, i hem pogut gaudir del cant de l'escolania de Montserrat al final de la missa del migdia, i com no, de visita obligada hem saludat la Mare de Déu, la Moreneta. És una de les verges negres més conegudes i venerades de món











La tornada cap a Collbató hem decidit prendre el camí dels Misteris o de la Plata, que ens portarà fins a la Santa Cova, on la tradición diu que on es va trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat (880). El Camí de la Santa Cova, excavat en la muntanya, fou construït entre 1691 i 1704 (a l'inici del segle XVIII) gràcies al mecenatge de Gertrudis de Montserrat, marquesa de Tamarit, i es anomenat
"camí de la plata" per la gran suma de diners que arribà a costar. Cal remarcar el gran valor artístic d'aquest quilòmetre i mig de recorregut, amb obres de Gaudí, Puig i Cadafalch i Llimona, i el valor simbòlic de la capella on es va trobar la Mare de Déu de Montserrat. La capella té planta de creu llatina, i està inserida sobre una gruta de la muntanya, lloc de la Santa Cova original. En l'altar hi ha una reproducció de la imatge original, ja que l'autèntica es troba a la basílica del monestir.











Ara ens caldrà fer una darrera pujada, de la Santa Cova (605 m alt) fins al coll de la Fita (652 m alt), una cinquantena de metres. I d'aquesta manera ens retrobem amb el camí que hem fet de pujada i per tant ens cal seguir-lo fins al pàrquing.
Ens trobem en una àrea de pícnic on també hi ha en un turonet l'ermita de la Salut. Acabem aquí amb una bonica vista de Collbató