Aramunt

Sortida a la comarca del Pallars Jussà, al municipi de la Conca de Dalt, amb en David García. (Dissabte 24 maig 2026)

Ens situem a Aramunt, nucli de població que pertany al municipi de la Conca de Dalt. Ja us podeu imaginar que és un petit poble. Està molt ben situat als peus del pantà de Sant Antoni. Sense més comencem a caminar direcció Aramunt Vell, l'antic poble. El podem veure ja que el tenim a poc més d'un kilòmetre. El camí puja de mica en mica i després de travessar el barranc dels Mians ens trobem amb la font Vella. Si mirem enrere tenim una bona vista del poble i l'entorn. I una mica més amunt ens trobem amb l'antic poble amb les primeres cases: casa Cabretes i casa Jaumet. És una llàstima ja que estan gairebé enrunades. Ens hem d'enfilar una mica més si volem arribar a l'església i l'antic castell. 

El poble d'Aramunt Vell es troba al cim d'un turó situat a 628 metres. Està documentat per primera vegada l'any 959 amb el nom d'Eramonte, i es considera emplaçat en un lloc estratègic, proper al camí ral que unia l'Urgell amb França. Es tractava d'un poble murallat. En diferents documents apareix el nom de Castell d'Aramunt. Actualment està abandonat. L'església dedicada a Sant Fructuós és d'estil romànic. És d'una sola nau, que havia estat coberta amb volta de canó, amb absis a llevant. Tant la nau com l'absis són de gran alçada i la nau de l'església també és molt ampla, cosa que ens parla de la importància que tingué. 

És una llàstima que tot el poble estigui ben abandonat. Del castell també anomenat Torre dels Moros, en resta una torre de 30 metres de circumferència i un diàmetre exterior de 9,5 metres, i una alçada aproximada de 7 metres. Es tracta d'una obra de finals del segle XI o inicis del XII, feta de carreus irregulars units amb morter de calç. No queden vestigis de la resta del castell. La torre la trobem a uns 300 metres de l'església i el poble vell. Seguim la nostra ruta agafant el camí vell de Travet. Hem de fer un recorregut de 3 kilòmetres fins al proper objectiu. Així que toca caminar tot gaudint del paisatge. Podem veure oliveres majestuoses. La serra de Boumort contrasta amb els seus tons vermellosos i terrosos al costat del verd dels prats i zones agrícoles. De mica en mica ens acostem a les trinxeres que en David ens vol ensenyar. Seguim per una pista de molt bon fer i caldrà un últim esforç per arribar-hi. Ens trobem amb una línia de formigó d'uns 100 metres que segueix la carena. Es diu que són les més ben conservades de Catalunya. En David ens ha explicat quan es fan construir fent referència al Front del Pallars del 1938. Podem passar entre les parets robustes i també podem veure altres restes com nius de metralladora. Sembla que en aquest punt també hi hauria hagut un castell.

Les trinxeres de Vilanoveta les trobem al poble abandonat de Vilanoveta, el qual també té una església i alguna masia que en aquest cas ens queda massa lluny per arribar-hi. Nosaltres hem acabat de fer la volta al turó i així iniciar el camí de tornada que en part és per el matex recorregut que hem fet. 

Més endavant hem seguit cap a la dreta per un camí nou i que ens porta a passat per l'ermita de Santa Maria. Inicialment era d'estil romànic però ha sofert forces modificacions. És d'una sola nau amb un absis semicircular. Tot el conjunt és  de mides bastant considerables. També és coneguda com a Mare de Déu del Camp. A l'entrada hi trobem un porxo, habitual en esglésies pirinenques. Aquesta si que la trobem en bon estat. Està situada molt a prop del poble d'Aramunt Vell, per tant el recorregut que ens queda és desfer de nou el camí que hem fet de pujada fins arribar al poble nou. Aramunt s'inicia sobre els anys 1940 com a resultat de l'abandonament d'Aramunt Vell que als anys 60 va quedar totalment despoblat. D'aquesta manera els antics habitants ocupaven el poble nou situat a una zona més planera on tenien les eres. Encara avui l'activitat principal és l'agricultura i la ramaderia. Fins i tot hi podem trobar el Molí de l'Oli, l'únic que es troba en ple funcionament en tot el municipi. Fins i tot es celebra la Fira de l'Oli del Pirineu. Aprofitem per fer una ullada a l'església que abans no hem vist, també dedicada a Sant Fruitós. I per acabar bé aquesta ruta, ens podem acostar fins a l'àrea recreativa de la font de la O. La trobem una mica més avall del poble i gairebé a tocar del pantà de Sant Antoni. Hi trobem taules i bancs de pedra i fins i tot una zona de barbacoes que suposem que es poden fer servir. Una bonica ruta d'uns 14 kilòmetres i un desnivell de 500 metres.

Powered by Wikiloc

Olot - Batet de la Serra

Tradicional sortida des d'Olot, capital de la Garrotxa, per endinsar-nos a Batet, un indret de gran bellesa, amb la companya d'en David. (Dissabte 3 maig 2025).

Ens situem en un dels extrems d'Olot, a tocar de l'escola Volcà Bisaroques, on poden deixar el cotxe. De seguida ens endinsem a l'entorn natural que coincidint amb el mes de maig, està realment espectacular. Agafem el camí vell de Batet i a mida que ens anem enfilant les vistes a la ciutat d'Olot son magnífiques. Passem a tocar de cases com Ca Pericot o el Mas Virgínia i les seves cabanes. De mica en mica anem fent pujada on en alguns trams el camí és realment fantàstic. Podem veure alguns empedrats amb pedra basàltica, murs de pedra seca, roques plenes de molsa... 

I un entorn ple de camps verds, algún que altre gallaret, bestiar que pastura... Impressionant. Això si, hem de superar uns 300 metres de desnivell fins al punt més alt, però son de molt bon fer. Ens crida l'atenció l'Orella d'Ós, una planta que neix a les roques de color lilós. Es diu que és bona per la febre i la tos. Passem a tocar de Can Bunó, Can Gambot, Cal Roure i Cal Rei i més endavant seguim un petit tram de la carretera que també ens portaria a Batet. A l'alçada de l'Hostal de Can Vergés trenquem a la dreta direcció a la Trinitat. Abans però, ens podem acostar fins a la font de la Trinitat. Està feta de pedra volcànica i la sortida d'aigua està regulada per tres aixetes. I seguint la carretera que dèiem, arribem fins al Santuari de la Trinitat. L'ermita està documentada des del segle XIII, i és d'origen romànic. Presenta una planta de tres naus, un absis allargat i un campanar de torre central amb coberta de dos vessants. Un bon punt per esmorzar. 

Les masies disseminades continuen protagonitzant la nostra ruta tot passant a tocar de la Mata o el Pujoldamont entre d'altres. Seguim envoltats d'un mar d'herba amb un verd espectacular. La pista arriba fins a l'oratori de Sant Ignasi. Ens trobem als peus del volcà de Pujalós i la casa homònima. Cal recordar que estem dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Fem un gir a l'esquerra tot passant per la Planella i el pla de Godomar. Al cap d'una estona ens tornem a endinsar en un camí que transcorre per el mig del bosc. És de nou un indret màgic que sembla de conte de fades. Anem trobant més masies tot baixant de mica en mica. També trobem la Font Faja on l'aigua era ben fresca. Seguim per un tram ben atapeït de vegetació on predominen les alzines. I no ens cansem de repetir que hi ha trams de la ruta que son realment espectaculars. Arribem al que es pot considerar el nucli de Batet on hi ha l'església i quatre cases contades. Entre elles el que havia estat l'antic ajuntament, la rectoria, Cal Llorigó, el Puigdedalt i el Puigpetit. 

L'església de Santa Maria de Batet és una de les parròquies més antigues de la comarca, documentada des de l'any 977. Destaca el seu campanar romànic, quadrat de tres pisos i amb finestres geminades. La volta de la nau és de creuaria i la façana és d'estil neoclàssic del 1857. Les vistes des d'aquest punt són fantàstiques. Seguim ara ja de baixada cap al nostre punt de sortida que ja podem veure amb gran part d'Olot. Ens tornem a endinsar per camins de boscos amb zones d'ombra que agraïm. 

Abans d'acabar encara ens queden un parell de punts interessants. El primer el Volcà de les Bisaroques. Ens hem enfilat fins al punt més alt on en Joan Soler ens ha meravellat amb les seves explicacions. Dels quatre vocans que té la ciutat d'Olot, aquest és el més petit. I mot a prop i trobem la Torre de les Bisaroques. Es tracta d'una torre de defensa de base medieval i ampliada més tard. No està gaire ben conservada. Durant la primera carlinada es fortificaren els turons més remarcables que envoltaven la vila. I des d'aquí no ens queda gaire recorregut fins als cotxes. Una ruta molt agradable de 10 kilòmetres i uns 350 metres de desnivell. 

Powered by Wikiloc

Vacarisses i el tren

Sortida a Vacarisses per conèixer el seu entorn més vinculat amb el tren amb la companyia d'un expert en la matèria, l'Eduard Martínez. De fet, l'any 2018 va publicar el llibre "Vacarisses: un poble amb dues estacions de ferrocarril" coincidint amb els 120 anys de l'estació. (Dissabte 26 abril 2025).

Així que amb bona companyia hem començat la ruta des de la mateixa estació de Vacarisses on ja veiem un cartell que diu "Vacarisas apeadero". Aquesta línia va entrar en funcionament l'any 1859. Actualment és parada de la R4. A mitjans del segle XIX es va construir la línia de tren entre Terrassa i Manresa, dins d'un gran projecte impulsat per capital català. Com que el terreny era complicat, l'obra es va dividir en quatre trams, cadascun supervisat per un enginyer diferent. Com a curiositat, aquesta línia es va construir en part, amb treballadors que estaven complint una condemna per diversos delictes. 

Tot i que hem començat amb una bona pluja i hem hagut d'esperar una estona, hem iniciat la ruta marcada per l'aigua i amb la muntanya de Montserrat de guia. Ens endinsem al bosc per un camí planer i en un punt concret hem parat, amb vistes a la via per conèixer algunes curiositats que podeu escoltar al vídeo de la excursió. Seguim travessant la carretera per sota per un petit tub que fa que sigui divertit i tot. Més endavant travessem més carreteres també per sota. Tot combinat amb una zona de bosc i un camí força planer. Descobrim la masia del Castellet de Baix. Tenim la via a tocar i el tren es deixa veure. Just al costat hi ha la casilla de l'Orpina. Es tracta del patrimoni ferroviari més antic de la població de Vacarisses. Era el lloc on hi vivia un ferroviari que tenia les tasques de vigilància de que no hi hagués cap despreniment i que la via estés en bon estat. Coneguts com els casillaires, acostumaven a viure amb tota la família. L'Edu també ens ha explicat moltes curiositats d'aquest modus vivendi. 

Tornem una mica enrere per recuperar el camí tot passant per la font de l'Orpina. Un espai molt popular i que molta gent visita. Fins i tot els trens paraven màquines per omplir el càntir d'aigua i continuar així el seu trajecte. Tot i estar envoltats d'infraestructures ens trobem en una mena d'illa que conserva la seva biodiversitat. A tocar de la font i ha una zona amb taules i cadires per fer un bon pícnic així que no cal dir que és un bon lloc per esmorzar. Nosaltres ho hem fet. Un cop recuperat el camí trobem una altra font, la dels Cirerers. També és coneguda com la font del Castellet de Dalt. Altres punts interessants que podem veure és alguna barraca de pedra seca com la de la Plana de Torrella. Hi han censades més de 250 barraques que demostren un passat agrícola vinculat a les vinyes. Ens ha tornat a acompanyar una estona la pluja, però ben equipats hem anat seguint. Una pista de molt bon fer ens acompanya amb un color marrón que contrasta amb el verd de l'entorn. Després de fer un petit tram per carretera recuperem la vista a la via del tren tot passant per sobre del túnel de la Mina de Torrella. I tot seguit trobem la casa de Can Torrella, la única habitada de la zona. Unes masies que havien acollit els directors de l'empresa ferroviaria que construía la línia. Fins hi tot s'hi havia instal·lat un petit hospital per possibles ferits durant les obres. I ja hem dit que alguns dels treballadors eren presos que complient condemna participant a aquestes obres, doncs a la nit dormien en aquestes cases controlats per els guàrdies, i així no hi havia perill de fugir. 

Seguim per un tram del camí vell que unia Olesa i Vacarisses. Veiem una altra barraca de pedra seca i la silueta de Montserrat ens acompanya en aquest recorregut. Tornem a passar de nou la carretera per sota i tornem a recuperar de nou la via del tren per arribar a l'estació de Vaquerisses-Torreblanca. Aquí més curiositats, com el túnel de la Mina de Torrella de 608 metres, que havia estat el túnel ferroviari més llarg quan es va inaugurar la línia. I l'Edu ens desvetlla el perquè d'aquesta segona estació en un mateix poble. Sembla que està lligat a un alt càrrec de Renfe que en aquell moment es va fer una casa en aquesta zona i feia parar els trens per acostar el material per les obres. Un cop instal·lat va proposar fer-hi una baixador i així va acabar tenint aquesta parada. Deu ni do!

Ja us podeu imaginar que l'Eduard, que ens ha fet de guia avui, és un apassionat dels trens. De fet, ell de ben petit ja vivía en un barri ferroviari essent fill, net i besnet de ferroviaris tant per part de la mare com del pare. Les curiositats d'aquesta excursió i moltes altres històries les podeu trobar en el seu llibre que parla d'aquestes dues estacions de Vaquerisses. Molt agraïts per aquesta ruta Edu.

 

Powered by Wikiloc

Delta del Llobregat

Sortida per l'entorn del Delta del Llobregat, amb la companyia d'en Josep. (Dimarts, 22 abril 2025)

Iniciem la ruta a El Prat de Llobregat, a tocar de l'àrea d'estada de la Brunyola on hi trobem un aparcament. I a tocar d'aquest punt tenim un espai molt peculiar anomenat el Mirador dels Avions. És realment espectacular veure el trànsit de l'Aeroport del Prat amb els avions passant per sobre nostre. Sembla que els tinguem a tocar. Un indret molt popular per fer-hi fotos tot i que el soroll és eixordador. Vist aquest espai, ens endinsem a la zona del Delta del Llobregat on hi trobarem miradors i aguaits per gaudir de la natura, amb el permís dels avions.

Ens trobem també al Parc Agrari del Baix Llobregat, conegut també per les seves carxofes. Passem a tocar de cal Nani i arribem al primer mirador, el de Cal Lluquer. Aquí ja podem veure el riu Llobregat en la seva part final abans d'arribar al mar. A partir d'aquí es tracta d'anar seguint el curs del riu on podem enfilar-nos en diversos miradors. El de Cal Malet, el de Cal Beites o el conegut com a Mirador dels Flamencs, que com diu el seu nom, podem veure aquestes aus. 

Seguint cap al final podem arribar fins al mirador de la desembocadura on continuen les bones vistes al riu i ja al mar. És moment de tornar enrere i en aquest cas seguim l'itinerari cap a l'esquerra per visitar l'Aguait de Cal Tet i l'Aiguat del Sabogal. Son espais ideals per gaudir de la fauna de la zona sense molestar, amb vistes a l'estany de Cal Tet. Un bon lloc per veure libèl·lules durant l'estiu i espiar els ocells dels canyissars. També durant el recorregut podem veure algun cavalls que ajuden a contribuír a la conservació del delta. Seguim trobant miradors i espectacles com el Cames Llargues, una espècie habitual en aquesta zona. El recorregut continua paral·lel al canal de la dreta del Llobregat, novament direcció al mar on hi trobem el mirador de la Brunyola. 

Al Delta s'hi han identificat més de 300 espècies d'ocells, algunes de les quals son anomenades rareses. I també molta flora, espígol, l'estepa blanca... Des del mirador de la Brunyola podem veure les platges de Ca l'Arana i la del Prat. Abans de tornar cap al punt de sortida, seguint paral·lels a la platja del Prat, hi podem trobar un parell de punts interessants.  Primer les restes de la caserna dels Carrabiners. Els primers edificis datem del 1844. La seva construcció va ser promoguda pel Cos de Carabiners Reials per reprimir el contraban, especialment de tabac, i vigilar la costa. Durant el cop militar del 1936, els carrabiners es van mantenir fidels a la república, fet que va precipitar-ne la dissolució en acabar la Gerra Civil. Des del 1939 fins el 1970, la caserna va ser ocupada per la Guàrdia Civil. 

I el segon punt interessant, una mica més enllà, és el mirador del Semàfor. Es tracta d'un edifici històric construït a finals del segle dinou. Va ser edificat amb la finalitat de regular el trànsit marítim per la costa, i reduir el nombre d'accidents. La funció dels guaites que residien a l'edifici era la de comunicar-se, mitjançant l'ús de banderes, amb el castell de Montjuïc per avisar de possibles incidències o naufragis. Cap al 1910 es van començar a utilitzar mitjans més efectius i això va provocar la desocupació de l'edifici. Esporàdicament va tenir altres usos vinculats a la caserna. Cap al 1930 l'edifici va fer abandonat definitivament. I ja només ens queda tornar cap als cotxes tornant enrere i seguint el canal. Una ruta molt fàcil, de 12 kilòmetres i sense desnivell.

Powered by Wikiloc

Sant Dalmai - Brunyola

Sortida a la comarca de la Selva entre les poblacions de Sant Dalmai i Brunyola. (Dissabte 19 abril 2025)

Ens situem a Sant Dalmai, un nucli que pertany al municipi de Vilobí d'Onyar. El primer que ens crida l'atenció és l'església dedicada a Sant Dalmai. L'edifici actual és  fruit de reformes que  van des del segle XII al XVIII. És de planta rectangular i l'element més distintiu és la façana amb coronament mixtilini. A la llinda hi ha la data del 1590. El campanar és una torre de planta quadrada, amb dos nivells de finestres geminades de punt rodó i teulada piramidal. 

Sembla que podria ser del segle XVII. Sant Dalmai té uns 600 habitants i tenim la sort que ens han acompanyat algún dels seus veïns que recorden el seu passat, com l'antic edifici de l'escola o la rectoria on hi vivia el mossèn Hermenegildo, que també feia de mestre, ens diuen. Anem deixant el nucli enrere i ens endinsem per la zona més agrícola on els camps de colza estan impressionants amb el seu groc característic. Entre les vistes que veiem destaca Can Costa, una masia del segle XVI. Passem també per una zona d'avellaners i ens trobem amb el riu Onyar, que el seguim una estona. I en el nostre cas acompanyats d'una mica de pluja.

Arribem fins a la bassa de Can Turon on hem aprofitat per esmorzar una mica. No és molt gran, però és un punt on el paisatge i la natura conviden a fer-hi una aturada. Una mica més avall trobem un altre punt fotogènic, la resclosa d'en Borra. Es va construir al segle XIX per portar aigua a uns horts i a un molí. No hi ha massa documentació però.  

També hi podem veure uns roures força peculiars. Seguim encara amb la presència de l'Onyar. Un riu que neix al Massís de les Guilleries i acaba ajuntant-se al riu Ter després de travessar Girona, amb una de les imatges més vistes, amb les façanes de colors i la catedral al fons. Deixem els roures peculiars d'aquesta zona i entrem en una zona d'alzines. Trobem un afluent de l'Onyar, la riera de Sant Martí. Es veu que antigament es volia fer una presa per controlar l'aigua i evitar així les possibles inundacions del riu al seu pas per Girona. Al final es va desestimar i així s'ha pogut conservar aquest paisatge fantàstic. Deixem el riu i tornem a canviar de paisatge i ja comencem a veure el nostre punt final, Brunyola. El gorc de la ginesta també ens acompanya en aquest tram final de la ruta, juntament amb els camps de colza. Sort que també trobem algun Gallaret que posa una mica de vermell a la postal. Tornem a creuar la riera de Sant Martí i passem a tocar d'un parell de masies. I finalment arribem a Brunyola. Hi destaca la seva església dedicada a Sant Fruitós, i una torre separada. Aquesta torre serveix de campanar i era una de les torres de l'antic castell. L'església no conserva res de l'edifici primitiu degut a les destruccions produïdes pel terratrèmol del 1472. L'edifici actual és senzill, amb porta adovellada, ull de boi i campanar d'espadanya doble. La primera notícia del castell la trobem a l'any 1.106 com a possessió de Ramon Berenguer III. Actualment només es poden veure tres de les quatre torres que hi havia. Si que el castell conserva la façana nord, amb portal adovellat, finestrals gòtics i, més o menys fragmentades, les altres tres façanes.

I aquí acabem aquesta fantàstica ruta d'uns 9 kilòmetres i 200 metres de desnivell, i amb molt bona companyia de gent del territori.

Powered by Wikiloc