Sant Miquel del Fai

Emblemàtica i tradicional sortida a Sant Miquel del Fai amb la companyia d'en David García. (Dissabte 22 març 2025).

Qui no ha sentit a parlar del paratge natural de Sant Miquel del Fai situat als Cingles de Bertí. Nosaltres hi ham anat coincidint amb època de pluges i així l'espectacle està assegurat. Tot i que hi ha un aparcament a la zona, nosaltres per fer una ruta una mica consistent hem sortit des de Riells del Fai (Vallès Oriental) que juntament amb Bigues conformen el municipi de Bigues i Riells. Així que un cop aparcats iniciem la ruta amb vistes als cingles del Perer. Formats per roca calcària tenen unes formes espectaculars. Ens endinsem a la vall del Tenes, un dels rius protagonistes d'avui. I si parlem d'aigua, hem de parlar de molins. Passem a tocar del Molí de la Pineda, un antic molí fariner que es pot documentar ja des del segle XII i ha conegut diverses reformes i ampliacions durant la història. Uns metres més amunt hi ha el molí de dalt i una bassa d'on pren l'aigua. També tenim vistes als Cingles de Bertí i a una gran casa, el Mas de la Pineda. Està documentat des de l'any 1208. Comencem a sentir la remor de l'aigua del riu Tenes. Gràcies a les darreres pluges baixa amb força. 

Un plataner monumental ens dona la benvinguda a la font de la Pineda. Seguim pujant de mica en mica amb el so de l'aigua que ens va acompanyant. Trobem un altre molí, el de la Madella. Els vestigis que resten es poden datar dels segles XVI-XVII, durant l'època del creixement econòmic lligat a l'explotació del camp. És un edifici de planta rectangular, de dues alçades, i està força enrunat. Conserva l'estructura del molí amb els carcavans a la part inferior i algunes moles a dins. L'aigua li arribava per un canal que neix a la resclosa de la central que desprès veurem. També hi ha una finestra conopidal del segle XV. Una mica més amunt hi ha la casa de la Madella. En David ens ha explicat un parell de llegendes lligades al llop. Deixem la pista que anàvem seguint i agafem un corriol. 

La pujada és molt agradable i en algún punt puja de valent. Res que no es pugui fer. En algún tram el camí està molt ben condicionat i és molt  bucòlic i fotogènic. Un cop ens hem enfilat una mica comença l'espectacle. Ja comencem a veure Sant Miquel del Fai amb el seu salt d'aigua i a l'esquerra, el Salt del Tenes, també espectacular. Per això és important coincidir amb época de pluges per gaudir d'aquest espai. Queda una bona estona encara per arribar al recinte però les vistes dels dos salts ens van acompanyant durant la pujada. Més a l'esquerra s'alça l'ermita de Sant Martí del Fai. 

Al cap d'una estona arribem al recinte de Sant Miquel del Fai on hi havia un monestir. Cal tenir en compte que tot i que l'entrada és gratuïta, l'aforament és limitat a 200 persones per torn. En caps de setmana i dies de molta afluència és recomanable fer una reserva prèvia. Es pot fer a la pàgina web. Cal tenir també en compte que per exemple, aquest any 2026 obre a partir del 19 de març. L'any 2017, recollint les peticions de diversos municipis veïns, la Diputació de Barcelona va comprar Sant Miquel del Fai amb la voluntat de recuperar aquest conjunt d'alt interés patrimonial i natural per potenciar el seu ús públic com espai obert i d'accés lliure. Així que entrem al recinte. El primer que trobem i que veiem a totes les vistes és un edifici que acollia el prior i les dependències on vivia la comunitat de monjos benedictins. És la Casa Prioral. Es tracta d'una casa d'estil gòtic amb una estructura pràcticament quadrada i amb una coberta a dues aigües. Es considera que es va construir entre finals del segle XVI i principis del XVII. Més endavant es va adaptar als nous usos d'allotjament i restaurant per a visitants. Actualment no es pot visitar. Entre balmes trobem l'església romànica de Sant Miquel que tot sembla indicar que l'any 1006 ja estava consagrada. Es tracta d'una església troglodita construïda sota una gran balma que li fa de sostre. A la façana s'hi pot veure una espadanya baixa. 

Tot plegat ens acosta fins a una explanada on podem veure un petit salt d'aigua, el del riu Rossinyol. Després de formar una bassa, cau cap el precipici formant un espectacular salt que hem vist tot pujant i que juntament amb el salt del Tenes conformen la imatge més coneguda. 

Podem fer un petit recorregut fins a l'antiga porta d'accés que passa just per darrere del Salt del Tenes. Un salt de 100 metres espectacular. La combinació d'aigua, pedra, balmes i natura fan que el paratge sigui top. El camí seguiria cap a l'ermita de Sant Martí que hem vist tot pujant, però actualment tampoc és visitable. Hi ha molts racons i punts interessants que us convidem a descobrir vosaltres mateixos. Després de badar una bona estona sortim del recinte però abans de emprendre el mateix camí de tornada girem a l'esquerra i passem per el pas de la Foradada. Es tracta d'un pas estret entre parets rocoses on l'any 1592 es va construir un arc que feia de porta d'accés a l'espai del monestir. I una mica més amunt tornem a trobar el riu just abans de formar el salt d'aigua i passant per sota del pont del Rossinyol. Es va construir l'any 1592 quan el monestir ja era sota la tutela de la Catedral de Girona. És d'estil romànic amb un arc de mig punt rebaixat. Si travessem el pont accedim a l'aparcament d'aquest espai que acostuma a estar ple. 

Nosaltres com que hem pujat a peu, tornem enrere per desfer el camí. A mitja baixada girem un moment a la dreta per veure la central del Fai. Un edifici de planta rectangular, de quatre plantes d'alçada. La central que produïa electricitat va entrar en funcionament el 1910 fins que a la dècada del 1960 es produí un accident mortal que en va precipitar el tancament. Les parets continuen dempeus, però interiorment és tot una ruïna. De la resclosa en surt la canalització que portava aigua al molí de la Madella que hem vist abans. Seguim baixant gaudint d'algunes gorgues que forma el riu Tenes i que dona nom a la vall. Tornem a passat per la font i arribem als cotxes després de fer una ruta de 10 kilòmetres i uns 300 metres de desnivell.

Powered by Wikiloc

Castellbell i el Vilar

Sortida a la comarca del Bages, a la població de Castellbell i el Vilar, amb la companyia d'en Carles Cornadó. (Dissabte 15 març 2026). Ruta de les fonts i la pedra seca de Viladoms.

En Carles, gran coneixedor de la zona, ens ha preparat una ruta per l'entorn d'aquesta població amb molts atractius. Iniciem la caminada des de la zona esportiva de Castellbell i el Vilar. I des d'aquest punt ja veiem el nostre primer objectiu, l'església de Santa Maria del Vilar. La tenim a uns 700 metres, per tant, de seguida hi arribem. Sobresurt el seu campanar de gairebé 25 metres d'alçada amb estil eclèctic i influències modernistes i historicistes. L'edifici és d'una única nau amb quatre capelles laterals per banda. Està coberta amb volta de totxo, reforçada per cinc arcs. 

També hi trobem un fantàstic mirador a la muntanya de Montserrat. En Carles ens comenta que en aquest punt, dos cops l'any, la posta de col coincideix amb el forat de la roca foradada. Un moment espectacular per els amants de la fotografia. Acostuma a ser cap al 20 de febrer i cap al 20 d'octubre. Deixem l'església i continuem per els carrers d'aquest veïnat que es caracteritza per la seva estructura tradicional. Tot seguit passem per el Mas del Puig del Vilar i tenim unes bones vistes de l'altra part del municipi, Castellbell. Hi destaca la colònia Borràs una antiga colònia tèxtil. O la fàbrica de la Bauma, la primera de les indústries tèxtils que es va instal·lar al municipi. I de mica en mica anem deixant les vistes més urbanes i ens endinsem al bosc després de travessar la via del tren per sobre i l'autopista Terrassa-Manresa per sota. Ja hem fet 2 kilòmetres i amb un kilòmetre més trobem la barraca de la Peça del Macià. Està construïda aprofitant un roc de grans dimensions. Està a tocar de la vinya del Macià i d'una font que està tancada en una portella. 

Més endavant trobem la barraca de la Vinya del Cantarillo. Trencant a l'esquerra trobarem la font del Prat que neix per filtració. Es tracta d'un clot excavat a la roca. Originàriament estava protegida per una volta de pedra. Just al davant hi ha les restes dels murets que servien de pedrís per seure-hi. Per una pista de molt bon fer continuem el recorregut amb més barraques, en aquest cas la de la Vinya del Garrigó, que es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Es coneix popularment com la barraca del Vermell, un personatge que sembla que era un veterà de les guerres del Rif, que va viure com a rodamón. I el vermell diuen que era per el consum d'alguna beguda espirituosa, diuen. Hem esmorzat en aquest punt, aprofitant també les bones vistes. I amb la panxa plena continuem per la pista amb les feixes de pedra seca com a constant. I al fons, una vista de el Vilar, d'on hem sortit. I a tocar del camí una altra barraca, la d'en Lluci. Aquesta és de planta circular i força alta. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior, i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Seguim fins al turó d'en Maurici on tenim una vista privilegiada. Masies, muntanyes, ciutats, pobles... fantàstic. 

En aquest punt en Carles ens ha explicat una llegenda relacionada amb la pedra seca. (Veure Vídeo). I ja som molt a prop d'un altre dels punts interessants de la ruta, Viladoms de Dalt. Es tracta de les restes d'una masia molt important que tenia moltes propietats documentada des del segle XIV. Fins als anys 70 encara es conservaba en bon estat. Es conserven una sèrie d'estructures i parts arquitectòniques com l'arrencada del brancal esquerra d'una portalada de pedra, i dues arcades també de pedra que formaven part del celler, però no son gaire visibles degut a l'enderroc dels murs. També podem veure altres dependències pròpies d'un mas d'aquestes dimensions, com les corts, i un indret que segons informació oral semblaria que hi havia el trull per l'oli. 

Al costat d'un xiprer hi trobem la capella dedicada a Nostra Senyora de Montserrat. Aquesta capella construïda al segle XVIII en estil barroc, era un espai de culte privat per la família propietària de la masia. Tot i l'estat de deteriorament, encara es poden observar restes de pintures murals i elements arquitectònics que testimonien la seva importància històrica. La coberta ha desaparegut, juntament amb el bigam. 

A la zona també hi trobem el Jub de Glans de Viladoms de Dalt. Es tracta d'un passadís estret d'uns 50 centímetres d'amplada i uns quatre metres de fondària. Estava destinat a tenir-hi els aglans en remull perquè es mantinguessin tendres durant tot l'any. Deixem enrere aquesta gran masia i la seva ermita per anar tornat cap al punt de sortida, ens queden uns tres kilòmetres. Abans encara trobem una altra barraca de pedra seca, la de l'Olivar d'en Ros. I un dels punts que més ens ha fet gràcia és un mirador amb vistes espectaculars a la muntanya de Montserrat. La peculiaritat és que hi ha un gronxador, que per tant, et permet pujar-hi tot gaudint del paisatge. Una experiència realment espectacular que em sembla que hem provat tots o gairebé per tenir el record ja sigui en fotografia o en video. Acabem de fer el darrer kilòmetre per tornar cap als cotxes i acabem aquí una ruta d'uns 10 kilòmetres i uns 300 metres de desnivell.

Powered by Wikiloc

Aitona

No és la primera vegada que fem una sortida per Aitona coincidint amb la floració dels arbres fruiters. És realment tot un espectacle. (Dimecres, 12 març 2025 - Joan Colomer).

Ens situem a la comarca del Segrià, al poble d'Aitona, conegut entre d'altres per la seva gran producció de fruita dolça. Sortim d'un dels extrems del municipi i el primer que fem és enfilar-nos fins al castell. La fortificació està situada al cim del turó que domina la vila, i les seves primeres referències daten de l'any 1120. És d'origen islàmic. Actualment es conserven restes de la seva estructura quadrangular amb torres circulars, especialment al costat del riu. Unes excavacions recents han revelat troballes arqueològiques que daten dels segles XIV o XV. Tenim Aitona als nostres peus. 

Baixem cap al centre on hi podem veure un nucli antic amb molt d'encant, amb carrers estrets i edificis tradicionals. Ens acostem fins a l'església dedicada a Sant Antolí Màrtir. Construïda entre 1758 i 1770 sota la direcció de l'arquitecte Josep Daura, destaca per la seva façana barroca flanquejada per dues torres quadrangulars, una d'elles inacabada. Durant la Guerra Civil Espanyola va patir danys significatius, i es va utilitzar com a magatzem i taller de vehicles. Les obres de restauració posteriors van permetre recuperar el seu esplendor original. Acabem de recórrer els carrerons i ens tornem a enfilar fent un puja i baixa per petis turonets que ens permeten gaudir de molt bones vistes. Els camps estan preciosos. La combinació de les floracions dels presseguers amb tons rosats, amb el verd dels camps i el marrón de la terra seca és espectacular. Val la pena aprofitar la floració que no s'allarga més d'un més a l'inici de la primavera. A finals de febrer ja cal estar al cas per encertar la visita a Aitona. A les vistes s'hi afegeix l'aigua en forma de bassa o canal que suma un color més a l'espectacle visual. 

Seguim avançant per arribar a l'ermita de Sant Joan de Carratalà. És del segle XIII i es troba al sud del recinte del castell de Carratalà que se'n conserven poques restes. L'ermita romànica probablement es va aixecar sobre les restes d'una antiga mesquita. Hi ha una part de la nau que és nova així com la façana que es va construír al segle XX. Nosaltres l'hem trobat amb obres de restauració. Les vistes ens continuen acompanyant mentre seguim cap a la dreta tot passant per la Serra Llarga direcció al pantà d'Aitona. En aquesta segona part de la ruta passem més a tocar dels camps fruiters i ens permet tenir una nova visió dels arbres fruiters i les seves flors. Les càmeres de fotografiar no paren. És tot un espectacle. Arribem a la zona d'aigua coneguda com el Pantà d'Aitona. No s'ha de confondre amb el Pantà d'Utxesa que és molt més gran i també pertany, en part, al municipi que avui visitem. Seguim envoltats de color en un paisatge que els darrers anys es converteix en un atractiu turístic durant l'època de floració. Aquest fenomen ha guanyat molta popularitat amb el projecte "Fruiturisme", atraient milers de visitants cada any. Tornem a recuperar les vistes a Aitona i la seva església on el campanar surt per tot arreu. 

Abans de tornar cap al centre de la població ens desviem una miqueta canviant el color cap al marrón de la terra dels turons de la Serra de Brisa. Aquí hi trobem la ruta fotogràfica de Robert Capa. Es tracta d'un recorregut històric i paisatgístic que ens transporta al novembre de 1939, durant la Guerra Civil Espanyola, quan el reconegut fotògraf Robert Capa va documentar amb la seva càmera l'ofensiva republicana en aquesta serra de Brisa. El camí segueix els indrets exactes des d'on Capa va prendre les seves fotografies, amb punts senyalitzats que combinen la bellesa natural del paisatge amb el pes de la memòria històrica. Molts dels indrets es mantenen gairebé igual que a les fotografies de Robert Capa, i això fa que l'experiència sigui encara més colpidora. La ruta està perfectament senyalitzada i compta amb tretze panells informatius distribuïts en punts estratègics. Les fotografies estan acompanyades d'explicacions sobre els fets que s'hi van viure. Nosaltres no hem fet tota la ruta però us la recomanem perquè cal realment la pena. I si hi afegim el paisatge de floració ens ha quedat una sortida molt interessant. El darrer tram fins a Aitona torna a ser espectacular amb la combinació de punts d'aigua i arbres florits. 

Al programa hem pogut parlar amb l'alcaldessa de la població, la Rosa Pujol, que ens ha explicat com any rere any van aprofitant i millorant el turisme que comporta la floració.

Powered by Wikiloc

Lladurs

Sortida a Lladurs, a la comarca del Solsonès, amb en Joan Colomer. (Dimarts 4 març 2025)

Lladurs és un municipi amb molt de terme i una població molt disseminada. Està format per 5 parròquies, algunes documentades ja el 839. El punt de sortida el trobem a l'església de Santa Maria (parròquia de Lladurs), edificada l'any 1927. Es tracta d'un edifici modern amb tendències neoclàssiques rurals. ÉUna de les seves característiques és un gran rosetó amb vitralls al damunt. És de planta rectangular i coberta a dos vessants amb un campanar adossat. Hi trobem també altres edificis com l'ajuntament i l'escola. 

Iniciem la ruta des d'aquest punt agafant una pista ampl3 i de bon fer i envoltada de planes agrícoles. Passem pel costat de La Trilla, una casa del segle XV i d'arquitectura popular que malauradament està en runes, però encara conserva part de l'estructura. Seguim passant per la riera de Meix i cap a l'esquerra agafem el camí que ens ha de portar cap al castell. El tenim a uns 2 kilòmetres i ja el comencem a veure enfilat en un turó. Abans però passem per la font de Lladurs on també hi ha una petita zona de pícnic. I seguim pujant per un recorregut molt ben marcat on també hi trobem informació de la vegetació o les plantes que trobem. I el darrer tram hem de suar una mica per acabar de fer la pujada fins als peus de les restes del castell de Lladurs i la seva església. 

Del castell se'n té notícia l'any 1.000 amb motiu de la venda d'unes vinyes del Comte d'Urgell. Quan l'any 1314 es va erigir el vescomtat de Cardona, aquest és un dels castells que va caure dins la senyoria de la família Folc. Amb el pas dels anys el vescomtat va esdevenir comtat i desprès ducat, i tot aquest temps el castell es va mantenir sota aquest senyoriu fins a l'abolició del règim senyorial, ja al segle XIX. Les ruïnes del castell pertanyen a èpoques diferents, amb edificis annexos i afegitons, això que costa de distingir les que puguin restar del període romànic. Dins del mateix recinte hi trobem també l'església de Sant Martí. L'edifici actual és una obra barroca dels segles XVII i XVIII, sense que aparentment quedi res de l'antic edifici romànic.. El seu estat de conservació és força deficient, doncs el tempre està totalment abandonat. Està format per una sola nau, sense absis diferenciat i amb capelles laterals. Val la pena pujar fins aquí per gaudir de les vistes panoràmiques. Fins i tot i ha un banc per seure i badar una mica. Reprenem la ruta seguint per el Serrat del Castell que ens porta fins a l'inici del Pla de Riart. Aquí hi havia hagut un petit camp d'aviació durant la guerra civil i no està clar si va arribar a ser operatiu. L'unic que es pot veure son les restes d'un refugi antiaeri que servia pels que estaven fent la construcció. Continuem envoltats de muntanyes amb vistes espectaculars. Anem baixant i recuperant la vista del castell des de baix passem per Can Borrells i la Caseta de Baix. 

També ens acompanyen zones de pastura per el bestiar que mirem de no molestar gaire. Veiem el Meix Nou al fons però nosaltres passem per el Meix Vell, una masia documentada des del segle XIV. Tot i que sembla que anem molt ràpid ja portem uns 10 kilòmetres de ruta. El darrer tram també per una carretera estreta. Girem a la dreta que encara ens queda alguna sorpresa. Es tracta de les Cambres de Llera. Per arribar-hi ens hem d'enfilar una mica. Estem davant una llarga balma plana situada al mig del cingle del Serrat de la Contrella. Fa uns 70 metres de llargada amb petites entrades de 5, 6 i 7 metres de fons, anomenades "Cambres". S'albira en línia recta de punta a punta de la balma, i la vegetació dels pins la fan passar desapercebuda. 

Un cop vistes seguim cap a la creu de la Contrella, que pren el seu nom de la paraula encontre, com a lloc de trobada. A finals del 2012 es va recuperar la base de pedra i es va erigir una nova creu, en memòria de l'antiga creu de fusta. I per acabar ens queda més o menys un kilòmetre que hem de fer per carretera fins arribar al punt de sortida. Part del recorregut l'hem fet seguint el GR 7 i la variant 7.5. En total hem fet uns 12 kilòmetres i 350 metres de desnivell.

Powered by Wikiloc

Volcà de la Crosa

Excursió molt fàcil i espectacular per gaudir del Volcà de la Crosa i el seu entorn. (Dilluns, 24 febrer 2025)

Ens situem a l'Estanyol, un petit poble situat dins del municipi de Bescanó i a la comarca del Gironès. El volcà també es troba dins el municipi de Vilobí d'Onyar ja a la comarca de la Selva. Per tant canviarem de municipi i de comarca si volem fer tota la volta. El volcà de la Crosa presenta un dels cràters més grans d'Europa amb un diàmetre de 1.250 metres. La seva peculiar forma de C, diferent a la percepció típica d'un volcà de forma cònica, es deu a la successió de diferents fases d'erupció que es van donar durant la seva última activitat explosiva. Ens posem en marxa per un camí i a uns 500 metres ens desviem a l'esquerra per acostar-nos fins a la font de Can Bosc, tot i que no sortia gens d'aigua. Al costat hi ha la mina d'aigua de la Crosa, construida per eixugar els estanyols del volcà i dessecar el cràter. Es va construir al segle XIX. Uns metres més enllà es pot veure la casa de Can Bosc, que com a curiositat la edificació està dividida entre els termes de Bescanó i Vilobí d'Onyar. Recuperem el camí tot passant per el mirador de la Gredera de Can Costa i ens acostem fins a l'ermita de Sant Llop. 

Situada dalt d'un turonet conserva l'estructura de planta rectangular amb un absis semicircular a la capçalera i voltat per un ampli fossat amb parets de pedra irregular. La nau és coberta amb volta apuntada. A l'exterior hi ha una plataforma semicircular on segons un estudi s'alçava la primitiva torre de defensa anterior a la capella. Hi ha restes de dues portes i tres obertures. També hi ha les restes del que devia ser un campanar d'espadanya. Es troba en un estat d'abandonament lamentable. Reprenem la marxa tot gaudint del paisatge de camps de conreu mentre ens endinsem al bosc d'en Tries per arribar a la Masia de Can Boades. Al seu voltant uns camps molt extensos amb plantació de faves. 

Del mas sen tenen notícies des del segle XIII i és conegut perquè el 9 de novembre de l'any 1623, el conegut bandoler Serrallonga va assaltar-lo entrant a robar. Seguim vorejant el camp i també ens acostem una mica més cap al centre on hi ha el cràter. La imatge és realment espectacular. Fa 1.250 metres de diàmetre. A l'interior hi trobem un cràter petit dins un cràter més ample. Hi podem veure una gran varietat de conreus. Cereals i farratges de secà o hortalisses i altres plantacions de regadiu. Tot plegat fa que sigui un entorn fantàstic. 

Acabem de fer la volta al volcà i ens trobem amb la Gredera de les Guilloteres. Aquí hi podem veure els diferents materials que hi ha. Des dels més petits que correspondrien a les cendres, o la greda o lapil·li que comprèn la fracció de roca entre 2 i 64 mil·límetres de diàmetre i les bombes volcàniques que les més grans poden ser superiors a 64. Aquests materials provenen de la impulsió de lava a gran alçada per part dels gasos del volcà i s'anomenen tècnicament Piroclastos. I ja només ens queda enfilar-nos fins al mirador que tenim gairebé a tocar dels cotxes i acabar de gaudir de tot aquest espai. Impressionant. I si a més hi afegim la bona companyia i la gent de la zona que ens ha explicat tot i més, fins i tot l'alcalde. 

I per arrodonir-ho tot plegat, els amics de la Colla del Dimarts d'Amer ens han convidat a tastar els Tosquiguets. Es tracta d'unes galetes inspirades en el volcà que tenen diferents gustos. La tosquija és el nom popular que a la zona significa la terra volcànica. Molt agraïts. 

Powered by Wikiloc