dijous, 31 de desembre del 2020

Les Gavarres

PUIG D’ARQUES – CAN GENOER – SANT CEBRIÀ DE LLEDÓ (Els Metges)
Dissabte, 21 novembre 2020 (Mª Clara Martínez)

Un bonic recorregut per la zona més elevada del massís de les Gavarres. Per arribar al punt d’inici, ho fem des de Romanyà de la Selva. Allà prenem una pista asfaltada que ens porta fins als Plans de can Sabater, al peu del Puig d’Arques, on hi ha un aparcament. D’allà mateix en surt un sender que s’enfila muntanya amunt, en direcció al cim. Abans de fer cim trobem el Dolmen del Puig d’Arques, un dels més importants de les Gavarres. Excavat al 1964, va proporcionar interessants restes funeràries que acompanyaven els cadàvers. És del tipus sepulcre de corredor i es troba en bon estat.











Uns metres més endavant i ja som al cim del Puig d’Arques. Be, un dels cims, per que són don turons bessons, amb una diferència d’altitud de 3 ó 4 metres tan sols. De fet, aquest és el més baix, i el vèrtex geodèsic es troba en l’altre, conegut també com a Puig de La Gavarra. I un apunt més. Segons els mesuraments actuals de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, cap d’aquest dos és el sostre comarcal. Sembla ser que el Puig d’Aiguabona, o Puig d’Aiguaró, no massa lluny d’on som, és uns 90 centímetres més alt, sent aquest el nou sostre comarcal. Tot un embolic.... Be, al primer cim hi he la torra amb el radar meteorològic i un fantàstic mirador, des don tenim una esplèndida vista de 360o de les Gavarres i mol més enllà. La badia de Roses, el Canigó, el Montseny...
Vist tot això, baixem fins un collet i ataquem el segon cim, on hi ha el vèrtex geodèsic. Aquest és el 100 cims, però no hi ha vistes, queda emboscat.











Sortim a la pista principal i uns metres més endavant n’agafem una altre que surt a la nostra dreta i que ens porta a can Genoer. Visitem la seva font, en realitat és una mina, l’arboç monumental, i arribem a la masia, que està en procés de rehabilitació. Un bon lloc per esmorzar i recuperar forces. Ara, alerta! Nosaltres seguim fins a trobar la riera de can Genoer, i com que han netejat el camí, tot i que hi ha branques i romegueres esteses al terra, podem arribar fins a can Caçà. En cas que el camí estigués molt embardissat, hauríem de tornar a la pista i voltar pel Mas Mates i Can Font de Tapioles per arribar a Sant Cebrià de Lledó. En aquest cas el camí estava transitable i no ens va costar arribar a la pista i a Can Caçà. Seguim la pista i ja trobem indicadors a Sant Cebrià de Lledó que no tardem en arribar-hi. Un dels nuclis que es troben al bell mig de les Gavarres és aquest. Uns quants masos pertanyen a aquest nucli tot i que l’església i els casalots del voltant són els més coneguts pel sobrenom: els Metges. I és que aquí s’hi veneren els sants Damià i Cosme, metges. Sens dubte, es tracta d’un dels epicentres gavarrencs per excel·lència i s’hi arriba fàcilment per pistes forestals, des de Cassà de la Selva, al Gironès o des dels nuclis de Cruïlles o sant Sadurní de l’Heura al Baix Empordà. El conjunt està format per l’església de Sant Cebrià, el Mas Aldrich de la Plaça, també anomenat Can Cama, i el Mas Martí-Vell. A el Mas Aldrich de la Plaça hi ha un restaurant que atrau tota mena de visitants: cotxes, motos, bicicletes i gent a peu. 











Ara toca recular uns metres i prendre direcció de tornada al Puig d’Arques, sense deixar la pista forestal. Encara ens queda visitar el Cementiri dels Jueus, una necròpoli de lloses en mig del bosc, i que haureu d’estar atents per arribar-hi quant trobeu una fita al marge de la pista.
Seguim per la pista i, a Can Sitges, hauríem d’haver trobat una font (no la vàrem trobar) que es considera el naixement del riu Daró. Seguim endavant, ara amb marques blanques i vermelles, el GR-92-1. És una variant del GR-92. Amb inici a Palau- Sator, passa per Fonteta, travessa les Gavarres i part de l’Ardenya, i va a parar a Sant Feliu de Guíxols. I sense complicacions, ara passant pel peu del Puig d’Arques, arribem a l’aparcament on hem deixat els cotxes. Sens dubte una ruta molt recomanable, amb molt bones vistes, un munt de racons per descobrir, i molta historia al darrera. Alerta amb el punt que he comentat després de Can Genoer.



Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.


Powered by Wikiloc

dimecres, 30 de desembre del 2020

Vilada

Vilada - Castell de Roset - Cap de la Gotzera
Dimecres 18 novembre 2020 - Antoni Llagostera
L’excursió d’avui ens apropa al sector solell del municipi de Vilada, sota la serra de Picamill (1.415 m alt), al sud del massís del Catllaràs, on trobarem les runes del castell de Roset i gaudirem de meravelloses vistes de la vall del Mergançol des del cim del cap de la Gotzera. Vilada (antigament, Vilada de Guardiolans) és un municipi de la comarca del Berguedà, a uns 12 quilòmetres de Berga. Té poc més de 400 habitants.


Podem deixar el cotxe a peu de carretera i enfilem cap a l'església dedicada a Sant Joan. La construcció actual segueix els models del barroc rural. Seguim caminant amunt per una pista forestal que passa per el collet de Sant Joan. Passem per la creu de Roset. Es tracta d'una creu llatina de fabricació contemporània i de notables dimensions, feta amb bigues de ferro. Està fixada sobre una base circular feta de morter i pedra concèntrica. Sobre la base s'alça una peanya feta també de pedra i morter que a la part central té funcions de test, on hi ha plantada algunes plantes aromàtiques (romaní, timó, etc.). 












Continuarem pujant fins al coll del Roset, on hi trobarem dues creus. En aquest punt agafem el camí de l'aigua, un curiós sender que ressegueix la canonada feta per portar l’aigua a Vilada. Estem davant un bonic i bon camí: el Camí de l’Aigua té una pendent suau, a vegades enlairat sobre murets de pedra seca i altres cops traçat en trams de roca al sector dels Roquets (aquests trams són nomenats el Mal Pas, malgrat que realment no hi ha cap dificultat), ens conduirà a la font de l’Arç. Després de les últimes pujades, arribarem al collet de la casa del Castell. Aquí deixem un moment el PR  per agafar el camí que marxa tot pujant en direcció al sud-est a trobar les restes del Castell de Roset. És un bonic camí, dret i empedrat, que travessa un portell obert a la roca. De seguida hi som. Ens sorprendran les primeres vistes i les runes del castell a sota mateix i, si seguim i arribem a un altre portell que obre pas a la balconada, ens trobarem amb les vistes excepcionals de la vall de la Masó, la de Mergançol i la serra de Picancel, els entorn de Vilada i, si ens girem, els serrats de Tastanós. 











Dalt del turó hi trobem les restes del castell. Estem davant les ruïnes notables d'un veritable castell roquer. Resten construccions d'uns 20 m de llarg per 7 d'ample i uns 6 d'alt. La planta és completament irregular degut, segurament a successives ampliacions que s'han hagut d'adaptar a la forma del penyal. El castell tingué un paper important durant la guerra civil catalana (1462-1472). Un bon lloc per esmorzar. Tornem de nou cap al coll o seguint el camí ens trobem amb la casa del Castell. Actualment, la masia està ensorrada, tot i que hi ha diferents restes de murs conservats a diferents alçades.
I seguint, ara ens toca pujar la part que potser és més dreta del recorregut ja que hem de fer 300 metres de desnivell de cop. Arribem a la plana del Castell on tenim la opció de pujar al cap de Tastanós (1.343 m alt). Nosaltres però girem a l'esquerra per fer l'altre cim, el cap de la Gotzera (1.284 m alt). Tot i que és una mica més baix, les vistes son molt millors. Realment inpressionants. Als peus tenim l'embassament de la Baells. Les vistes s'obren a tot el nord del Berguedà amb el Pedraforca, la serra d'Ensija, cingles de Vallcebre ...  i altres muntanyes més llunyanes. Val la pena dedicar-hi una bona estona.












Ara cal tornar al coll per agafar de nou el PR que ens baixa cap abaix agafant el Camí Ral de la Nou a Vilada. Passem per el forat del Vent i arribem a una cruïlla i seguim una pista cap al collet de Berga per trobar el GR 241 (sender del Catllaràs).  Abans hem trobat una altra masia amb estructura tradicional, aquesta habitada, és la casa de Vladomat. Continuarem per la pista tot passant per el davant de la Granja de la Coromina i de la casa de la Coromina per baixar casi a trobar la carretera de Vilada. Uns metres abans de la carretera agafarem la pista que puja a trobar un pal de la llum, per marxar en lleugera pujada fins trobar una cruïlla (pal indicatiu) on deixarem el GR i agafarem el camí del PR que va a Vilada (pintura groga), tot passant per la Font del Mas (és una Font Puda). És una font termal. Popularment les fonts sulfuroses que desprenen una olor o fortor particular són dites fonts pudes o pudentes i les que són ferruginoses fonts rovelloses o rovellades. 












Pel camí de la Solana ens acostem de nou a Vilada i a la sega església on acabem la sortida d'avui.




dimarts, 29 de desembre del 2020

Sant Aniol de Finestres

Sant Aniol de Finestres, dijous 5 de novembre. Antoni Llagostera.
(fotos Ramon Busquets i Àngel Lluís Esteller)
Ens trobem situats a l'extrem sud de la Garrotxa. El municipi té una extensió de 48 quilòmetres quadrats, dels quals gairebé tres quartes parts són de domini forestal, i està encerclat per diverses serralades. El terme municipal inclou el nucli de Sant Aniol, que dóna nom al municipi i n’és la seu històrica, la Barroca, un extens altiplà molt poc habitat, i Sant Esteve de Llémena, que actualment és el nucli més poblat i actiu i s’ha convertit en la seu administrativa del terme.
Per arribar-hi des d'Olot, cal anar a les Planes d'Hostoles, on es gira a l'esquerra per la GI-531 i, finalment, cal desviar-se de nou a l'esquerra er la GI-530. Un cop a Sant Aniol de Finestres trobem un aparcament on deixar el cotxe.











Iniciem la ruta al costat de la Casanova de can Tura, un popular restaurant, i agafem una pista paviementada. Seguim l'antic camí tradicional de Sant Aniol a Santa Maria de Finestres. Deixem però la pista que dóna moltes voltes. Creuem la riera de Llémena per un pont, i als pocs metres seguim un camí a la dreta amb marques grogues que més tard es convertiran en vermelles. A mida que anem pujant es van obrint clarianes amb bones vistes. Tornem a trobar la pista, però nosaltres seguim el camí de nou al cap d'una estona. Amb poc més de 3 kilòmetres arribem a Santa Maria de Finestres. Ens trobem davant un petit Santuari. Es vincula històricament al castell de Finestres, molt proper. L'edifici és d'una sola nau i absis semicircular. La volta és apuntada i alguns dels seus murs conserven paraments d'opus spicatum. La construcció originària però ha estat molt modificada al llarg del temps.











Deixem enrere el Santuari per assolir el proper objectiu, el cim del Puigsallança. Abans però es passa per un esvoranc conegut com el Forat de l'Ovella, un lloc ferèstec. Uns ganxos ajuden a enfilar-se al cim de la paret que dóna al forat i que es converteix en un mirador excel·lent. I arribem al cim. Amb 1.027 metres és el punt culminant de la Serra de Finestres on hi ha una fita geodèsica. Un cop hem fet la foto del cim cal seguir el camí del mirador i quan s'acaba hi ha una cruïlla de dreceres i un oratori. Estem tornant enrere direcció de nou al Santuari. Agafem el camí de l'esquerra i seguim direcció al castell. Trobem una pista que és la que ens portaria al Santuari ja visitat. Seguim gaudint de bones vistes, ara de les dos vessants de la serra. Ens acostem fins a les runes del castell que dominen la vall de Santa Pau i la serra de Finestres. També podem veure la plana de l'Empordà, els Pirineus i el mar Mediterrani. I sobretot d'una imatge de postal del Santari de Finestres.



Deixem el castell per seguir la ruta anant a buscar el coll de la Palomera on hi trobem una escultura anomenada “la Dama de la Garrotxa” obra de l’artista Picolivas, en homenatge al que fou eminent arqueòleg gironí, Miquel Oliva i Prat, el qual va emprendre la reconstrucció de l’atalaia i projectava excavar el poblat ibèric, quan un accident va acabar amb la seva vida. Un poblat ibèric que trobem una mica més endavant. La descoberta arqueològica del poblat és relativament recent, atès que aquesta fou realitzada per l’arqueòleg gironí Francesc Riuró, el dia 4 de setembre de 1965. L’únic element estructural del poblat visible en l’actualitat és una construcció de pedres posades en sec, de planta quadrangular. Concretament, aquesta està forma per un mur exterior i una mena de torre situada a l’interior. Encara ens queden elements interessants per veure. Seguim baixant passant per sota el Puig Cabrer i la Portella del Freixe i arribem a Santa Maria del Freixe, una antiga església parroquial. El seu origen és romànic, malgrat que es troba molt modificada i ampliada. Destaca el campanar de torre de secció rectangular aixecat com a cos separat del temple. 











Seguim baixant seguint la traça del torrent Mal, passant pel costat de les cases de la Rovira, d’El Puig, Massec i el gros conjunt d’edificacions del Castell, ja al costat de la riera de Llèmena. Passem ambé per el Roc de la Melca, un jaciment arqueològic a la vall de Sant Aniol de Finestres, a l'esquerra del riu Llémena, constituït per un gran bloc de pedra sorrenca fossilífera de l'Eocè, sota les vores del qual resta un petit abric que va ser ocupat per comunitats caçadores-recol·lectores. I finalment arribem al punt de sortida on ens fixem ara en l'església també d'orígen romànic dels segles X-XI amb reformes del segle XVIII. La part més antiga és l'absis romànic semicircular.



dilluns, 28 de desembre del 2020

Delta de l'Ebre

Excursió al Delta de l'Ebre per fer la ruta de les llacunes el passat dijous 15 d'octubre de 2020 amb l'Antoni Llagostera. De fet només hem fet una part de la ruta de les llacunes, la del costat est, ja que tota sencera és de 28,17 quilòmetres. Iniciem la ruta a la Casa de Fusta, també anomenada Casa dels Senyors.  És una de les construccions més emblemàtiques del delta de l’Ebre. Va ser construïda a finals dels anys 20 del segle XX per un grup de caçadors que s’instal·laren al delta atrets per la quantitat i varietat d’ocells que hi havia en aquest espai natural. L’any 1980 passà a mans de la Generalitat de Catalunya i actualment ha estat habilitada per acollir el Centre d’Informació del Parc Natural del Delta de l’Ebre, on s’aconsella sobre els itineraris, els espais més destacats i les activitats que es poden realitzar a la zona. A més, disposa de tot un seguit de publicacions i materials d’interès per al visitant.












Molt a prop tenim el mirador de l'Encanyissada on es pot veure una part de la llacuna més gran del Delta situada entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita amb una extensió de 879 hectàrees. Un indret excel·lent per a l'observació d'aus.
Començem a caminar i no cal dir que l'aigua ens acompanya durant el recorregut. La llacuna de la Tancada és la segona més gran de les llacunes litorals del delta de l’Ebre, després de L’Encanyissada, amb unes 250 hectàrees d’extensió. Constitueix un ambient natural molt ric, tant per la presència d’ocells com de peixos. És la llacuna amb més densitat de flamencs de tot el Delta. També podem observar una gran varietat d’aus, com per exemple, gavines, diferents espècies d’ànecs, corbs marins… Hi ha 3 miradors a la llacuna: Mirador de La Tancada, Observatori de La Tancada i Mirador de La Tancada (Raimundo).












Ens acostem al mar a la platja del Trabucador. És un llarga sorrera marina, de 6,5 quilòmetres de longitud, que s’adentra en el mar fins a la Punta de la Banya, en ple Parc Natural del Delta de l’Ebre. Estem davant un exemple de platja salvatge, totalment mancada de serveis i de sorra fina i daurada. Estem davant la bahia i port d’Els Alfacs, el port natural més important d'Europa i el lloc de peregrinació de nombroses espècies d'aus aquàtiques. 
Seguim passant per les Salines de Sant Antoni. Actualment en desús, estàn incloses a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Les salines són una de les produccions de més tradició al Delta. Avui només resten les salines de la Trinitat (situades a l’inici de la punta de la Banya), que tenen el seu orígen al segle XIV i que són les més importants de Catalunya.
Anem trobant els tradicionals canals del Delta de l’Ebre es construeixen durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX. En un principi estava pensat per la navegació i actualment serveix per al regadiu. N'hi ha un parell. El canal del Marge Dret té una longitud de 52 quilòmetres, amb un canal de navegació (Canal Marítim) de 10 quilòmetres i un cabal en origen de 31 m³/s. La longitud del canal del Marge Esquerre és de 35 quilòmetres, amb un cabal en origen de 17 m³/s.












El cultiu de l'arròs és possible gràcies a un entramat i jerarquitzat sistema de repartiment d'aigua a través de canals, canalets, séquies, regadores i canals de desguàs. Al Delta de l'Ebre es cultuven cada any a voltant de 135 mil tones d'arròs considera una de les majors despenses d'arròs del Mediterrani. És un producte DOP (Denominació d'Origen Protegida) i s'engloba dins la categoria comercial "Extra" i hi ha fins a 6 varietats: Bahía, Tebre, Fonsa, Gleva, Montsianell i Bomba. I per acabar de fer la ruta circular passem per el Poblenou del Delta, un municipi d'Amposta, que es va crear com a poblat de colonització i inaugurat l'any 1957 amb el nom oficial de Villafranco del Delta, lliurant-se als colons 96 habitatges amb els corresponents lots de terra a conrear. L'any 2003 la Generalitat de Catalunya va canviar el nom original franquista per l'actual.



I acabem aquesta ruta fantàstica per el Delta de l'Ebre que ens ofereix moltes possibilitats per cainar-hi. I no cal dir que nosaltres vem acabar a taula amb un bon arròs


dimarts, 8 de desembre del 2020

Fredes - Portell de l'Infern

Dimecres 14 octubre 2020 (Antoni Llagostera)
Sortida a la Pobla de Benifassà, un municipi del País Valencià situat a la comarca del Baix Maestrat. Un primer tram del recorregut discorre per l'antic camí de ferradura que comunicava les poblacions de Fredes i la Sénia, a través d'un pas natural, entre baumes i grans parets de roca calcària, conegut com el Portell de l'Infern. I el segon tram i de tornada passem per un formidable salt d'aigua natural conegut com el Salt de Robert.












El punt de sortida el trobem a Fredes, municipi de la Pobla de Benifassà. És el poble més septentrional del País Valencià i es troba a 1.090 m d'altitud. Just a l'entrada de Fredes localitzem un pal de senyalització dels senders GR 7 i PRV 75. En aquest primer tram nosaltres agafem el PRV 75.1 que com deiem segueix un camí de ferradura. (De tornada seguim el PVR 75.2) Era la única via de comunicació entre els dos llocs. Les files de rucs i mules dels traginers eren el medi per a transportar les mercaderies del comerç de la zona. Prenem la senda de la dreta que ascendeix amb suau pendent; en tot just cent metres arribem a la Font del Teix, situada a la dreta del camí. Continuem avançant per un terreny en el qual predominen formacions aïllades de pins fins que ens situem en el punt més alt del recorregut, el Cap de la Serra (1.150 m alt), iniciant el descens cap al Portell de l’Infern per un camí en el qual hi predomina la pedra solta i en el marge dret de la qual se situa l'antic Mas de Pixón que, encara que es troba en estat mig ruïnós, val la pena visitar-ho ja que des de la seva petita era gaudim d'unes boniques vistes on destaca l'abrupta comarca dels Ports. 











Reprenem la marxa i continuem descendint a través d'un entorn cada vegada més colpidor, de gran bellesa i solitud. Més endavant el sender s'estreny i discorre entre baumes o balmes, que és el nom amb el qual es coneixen en aquesta zona als abrics naturals formats en les parets de roca. Passem diversos abrics i aconseguim el Portell de l'Infern (965 m alt). Aquí hi podem veure gamellons” (abeuradors tradicionals construïts en troncs buits on s'acumula l'aigua que filtra de les parets) i gaudir d'una de les millors vistes del Parc Natural Tinença de Benifassà. Estem a una camí que durant anys, per l’existència de burots, va ser lloc de pas d'estraperlistes i maquis. La Guàrdia Civil van instal·lar-hi un lloc temporal per a controlar el pas. També va ser camí pel transport del carboneig i dels ramats de bestiar, així com de perseguits, refugiats i milicians.












En aquest punt és on es pot pujar fins al Morral del Junqueret (992 m alt), del que es pot prescindir, ja que suposa assumir un cert risc innecessari i escurçar la ruta mitja hora. Prop del Portell de l’Infern, hi ha dos llocs poc concorreguts que val la pena visitar per estar molt pròxims. Un d'ells és la Cova de l´Aire, des d'on podreu observar el barranc del Salt, el Mas del Salt i el del Peraire, amb unes vistes molt boniques però on cal tenir molta cura, ja que la pujada a la cova és perillosa. L'últim racó de la zona és la Forarada o Roca Foradada, també coneguda com Arc de la Foradada, molt prop del Portell de l´Infern.












Seguim la nostra ruta on haurem de girar a l'esquerra direcció la Tenalla. Ens endinsem en una zona en la qual resulta difícil trobar-se amb alguna persona, ja que deixem el sender principal que descendeix fins a l'embassament d'Ulldecona i la Sénia. Després de superar petita pujada, el camí descendeix fins a la Punta del Solà d’en Brull, que constitueix un dels millors miradors de la Tinença, des del qual podem observar les impressionants estructures de roca calcària conegudes com el Morral *Desplegat i el Pont Foradat. La comarca i el seu imponent sistema muntanyenc s'obre als peus. Des del mirador, la ruta descendeix amb fort pendent fins a la Casa Forestal La Tenalla (613 m alt), el punt més baix de la ruta.
És un lloc ideal per a descansar i reposar forces amb anterioritat a l'inici del traçat que discorre pel Barranc del Salt, el més dur del recorregut degut al seu pronunciat pendent final. La senda que comunica la Casa Forestal La Tenalla amb el Salt de Robert, té trams que discorren pel mateix llit del Barranc del Salt, per un terreny molt estret, amb formacions de roques escarpades. Seguim avançat i el rumor de l'aigua ens delata que ens aproximem al Salt de Robert, impressionant salt d'aigua amb una caiguda escalonada de més de trenta metres d'alçada. Resulta imprescindible detenir-nos una bona estona i contemplar la cascada des de la seva base, a la qual accedim per un tram de graons. La perspectiva que obtenim del salt d'aigua, des de baix, és un espectacle, ja que la làmina d'aigua, en xocar contra les roques, es divideix en infinitat de gotes que destaquen en contrast amb la llum del sol.














Escometem el tram final de la ruta, de fort pendent, que remunta, pel seu vessant esquerre, el Barranc del Salt i ens introdueix en un bonic bosc de Tilio-Acerion, molt rar en aquestes latituds i en greu risc de desaparició, en el qual, al costat d'espècies com el pi silvestre, podem contemplar altres d'origen eurosiberià, com a til·lers, aurons i oms. Un enclavament excepcional, únic, que hem de protegir i
conservar per a les generacions futures. Després d'aquesta pronunciada pujada, aconseguim arribar de retorn a Fredes, punt d'inici i final de la ruta. A fredes podem dedicar uns minuts a visitar el seu petit nucli urbà, en el qual destaquen el campanar de l'església Parroquial dels Sants Abdó i Senén -o Sants de la Pedra- i la façana la casa situada en el carrer d'Enmig.



Un recorregut de 15 kilòmetres i una 700 metres de desnivell que cal vigilar, sobretot, en temps de pluja o amb el terra moll.
I la anècdota, si es pot dir així, del tour del Caminant és que la idea, aprofitant que baixavem a les terres de l'Ebre i el Baix Maestrat, era fer una excursió a Beceite i més concretament a l'Espai Natural del "Parrizal", un indret realment fantàstic. Al demanar permisos a l'ajuntament per gravar el programa, la resposta va ser que no ja que el programa es diu Caminant per Catalunya i podia crear confusió a la gent. Suposo que els que seguiu el programa veieu que almenys intentem al principi explicar la situació a través de mapes d'on fem la sortida. No és la primera vegada que sortim de Catalunya, gaudint d'espais com a Andorra, Catalunya Nord, Aragó i també el nord de Castelló. Doncs no vem aconseguir el permís per fer-ho. Suposo que alguna cosa hi té a veure que l'alcalde és del Partit Popular.


diumenge, 6 de desembre del 2020

Santuari dels Àngels

JUIÀ–CASTELL DE JUIÀ–SANTUARI DELS ÀNGELS–CASTELL DE PALAGRET 
Dissabte 3 octubre 2020 (Mª Clara Martínez)
Avui sortida per terres de la comarca del Gironès. La idea és sortir el petit poble de Juià i pujar al Santuari de la 
Mare de Déu dels Àngels pel castell de Juià, tornant pel castell de Palagret i Sant Joan de Salern. Just a l’entrada del poble de Juià hi ha un ampli aparcament on deixem els cotxes. Passem per davant de l’església de Sant Pere, per uns carrers estrets, però ben arranjats i prenem direcció al Santuari dels Àngels. La pujada la farem per terme municipal de Sant Martí Vell, i la baixada pel de Celrà. El terme municipal de Juià ens queda al mig del camí de pujada i el de baixada. 












Tant bon punt sortim del poble passem pel veïnat de Mas Nadal i per les restes del castell de Juià, que formava part d’un seguit de fortaleses que hi havia en aquests contraforts de les Gavarres. Està quasi enrunat, però es pot apreciar el gruix dels seus murs, les divisions internes i gaudir de bones vistes. Passat el castell ens trobem una vinya que pertany al celler Eccocivi, ubicat al mas de Can Noves. Aquest celler ha recuperat les vinyes a les Gavarres, que havien desaparegut amb la fil·loxera, i el vi s’obté de forma artesanal i natural.
Seguim caminant i travessem la riera de Gatell, en el punt on ens trobem amb la pista que ve de Sant Martí Vell. A partir d’aquí el camí estarà marcat per una moderada però constant pujada, fins arribar al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Abans d’arribar a dalt, en les raconades que formen els torrents, hi trobem roures i alguna castanyeda, com la de Gatell. Aquestes castanyedes actualment estan abandonades i els arbres mig morts, afectats pel xancre del castanyer un fong que els clivella l’escorça i els acaba assecant. Ja no queda massa. Anem pujant per una còmoda pista forestal, i sense adonar-nos tenim l’edifici del santuari davant nostre.












Els Àngels és el santuari del nord de les Gavarres per excel·lència. Els seus orígens es remunten a l’any 1409 quan el rector de Sant Martí Vell, amb el permís del bisbe de Girona, va concedir la llicència a uns particulars per construir una ermita dedicada a la Mare de Déu dels Àngels. L’any 1809, durant la Guerra del Francès, el santuari va ser incendiat. Un cop acabada la guerra el 1814, es va restaurar provisionalment. L’estiu de 1936 el santuari pateix l’últim atac, on es destrueix la imatge de la verge, i esdevé un centre de recuperació de ferits de la Guerra Civil. Després del conflicte, torna a créixer l’afluència de devots. Es fa una nova imatge de la Mare de Déu, es millora la hostatgeria i els edificis i tot l’entorn.
Com a curiositat, el 8 d’agost de 1958 hi va tenir lloc el casament més famós celebrat als Àngels, entre Gala i Salvador Dalí. Passem una bona estona voltant per l’exterior i gaudint de les magnífiques vistes que ens ofereix aquest cim, el Puig Alt, de 485 metres d’alçada i que forma part del llistat de cent cims de la FEEC. El millor de tot és que no hi ha cap muntanya al nostre voltant que ens tapi les vistes. Un bon lloc per descansar una estona i esmorzar una mica. La tornada la iniciem per un corriol que surt de l’aparcament i que va a pocs metres de la carretera. No tardem en trobar-nos una altre vegada amb la carretera, la creuem i prenem l’altre pista, en direcció a Celrà. En arribar a un encreuament senyalitzat, deixem la pista principal, que ens portaria directes a Celrà, per prendre direcció al castell de Palagret i Sant Joan de Salern.
El castell de Palagret o de Mabarrera és en plena vall de Palagret, al cim d'un petit turó, a 178 m d'altura, als contraforts més septentrionals del massís de les Gavarres al sud-est del nucli de Celrà i al sud-oest del de Juià. Estratègicament situat per a controlar el camí d'època romana que permetia l'accés a Girona des del Baix Empordà a través de les Gavarres.












Sant Joan Salern és una capella del poble de Juià. No té culte i es troba en estat ruïnós. Conserva el perímetre dels murs fins al teulat i un campanar d'espadanya perpendicular a la façana. Es creu que és l'antic monestir de Sant Joan de Salerm, on el 1324 s'hi va establir un priorat de monges benedictines. Ja som a tocar del poble. Passem pel mas Suardell, de grans proporcions, i en pocs minuts tornem a ser a Juià, on al matí hem deixat els cotxes. 



Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.
Fotos: Ramon Busquets


Powered by Wikiloc

dissabte, 28 de novembre del 2020

Ruta dels Romans - Guissona

GUISSONA – TORREFETA – TARROJA DE SEGARRA – BELLVEÍ
Mª Clara Martínez (dissabte 26 setembre 2020) Fotos Julio Santiago
Magnífica ruta per la comarca de la Segarra. Hem seguit la Ruta dels Romans, dissenyada pel Consell Comarcal de la Segarra, però a més hi hem afegit el poble
de Tarroja de Segarra. Iniciem el recorregut entrant al nucli antic pel Portal de l’Àngel, que ens dona pas a carrerons estrets i magnífics monuments, com la Plaça Major, presidida per l’església de Santa Maria, antiga canònica agustiniana d'estil neoclàssic. Destaca el retaule i el claustre del s.XVII.















La plaça Capdevila, molt emblemàtica pel fet d’acollir la celebració de la revetlla de Sant Joan i per trobar-se al punt més alt de la població, lloc on s’hi va construir una torre fortificada, actualment desapareguda, que va ser l’embrió del primerenc nucli medieval. Al voltant d’aquest espai podem trobar-hi els carrers més antics de la població. Deixem enrere la població i prenem el camí de Guissona a Torrefeta, fins a l’ermita de la Mare de Déu de les Flors de Maig. Aquest tram de camí, en primavera el trobarem ple de flors. L’ermita es va construir per celebrar-hi l’aplec de cloenda del mes de Maria, al maig. 












Ens dirigim a Torrefeta (Torrefeta i Florejacs). Abans d’arribar al poble podem visitar el molí del Vives, quasi enrunat i engolit per la vegetació, i la Font del Poble. A Torrefeta en destaquen l’església parroquial, dedicada a Sant Amanç i el Passatge de Torrefeta. Aquest passatge està format per dos trams ben diferenciats que uneixen la Plaça Major, punt més elevat de la vila, amb el C/ Sastre. Té forma de "L" invertida. En el seu braç més llarg trobem un arc apuntat que funciona com a punt d'incisió, en el qual durant un metre queden al descobert les antigues bigues de fusta, tot i que actualment s'ha reforçat amb bigues de formigó. De camí de Tarroja de Segarra, hi ha l’ermita de la Mare de Déu de les Santesmasses, enlairada en un turó, i que ens permet una impressionant vista de la plana segarrenca. Un bon lloc per esmorzar, gaudint de les vistes. Amb la panxa plena, enfilem camí a Tarroja de Segarra. 












El nucli primigeni és format per l'antiga vila closa fortificada, quasi circular, on hi trobem al bell mig la plaça amb l'església neoclàssica de Sant Salvador, d'origen romànic. Dins del nucli encara es conserven els antics elements de la vila closa com diferents portals i carrers coberts. Seguim el nostre camí, per extensos camps de conreu, bàsicament cereal, que han sigut segats no fa massa i on encara hi ha les bales de palla ben apilades. També hi ha extensos camps d’ametllers, esperant que la pell de l'ametlla s’acabi d'assecar per a ser recollits. Seguim caminant, per pistes de molt bon caminar, fins el proper poble que travessarem. Es tracta de Bellveí, un petit nucli on hi destaca l’església de Sant Jaume. Sembla ser que la primera església de Bellveí, inicialment dedicada a la Santa Fe, va ser edificada a la mateixa època que el castell, cap a començament del segle XI. L'edifici actual és barroc, del segle XVII. El castell, com tants altres de la comarca, en perdre la seva funció militar al segle XVI, va transformar-se en un gran casal senyorial que és el que ens ha pervingut en gran manera, tot i que molt transformat per les successives divisions en habitatges separats. 












Deixem enrere Bellveí i ja enfilem el camí de tornada a Guissona. Travessem la població, ara per diferents carrers, i ens aturem al Safareig i les Fonts de Guissona, just davant del Portal de l’Àngel. Important és fer una visita al parc arqueològic on hi ha el jaciment de l’antiga ciutat romana de Iesso.
L'antiga ciutat romana de Iesso es troba sota de l'entramat urbà de Guissona. Va ser fundada al voltant de l'any 100 aC aprofitant els recursos naturals de la plana de Guissona: l'abundant presència d'aigua a més d'un terreny poc accidentat apte per a l'explotació agrària. Va ser una ciutat romana protegida per una muralla de 2,5 i 3 m d'amplada de la qual es conserva un tram i una torre de defensa. La ciutat tindria entre unes 15 i 18 ha d'extensió, amb un urbanisme regular caracteritzat per una xarxa ortogonal de carrers, a partir de dos carrers principals, un de nord a sud, i un d’est a oest. Actualment es poden visitar en el parc arqueològic dues hectàrees situat a l'extrem nord de la ciutat.


I fins aquí la sortida d’avui. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.


Powered by Wikiloc