Roca Regina

Sortida a la Roca Regina a Castell de Mur (Pallars Jussà) Dijous 17 juliol 2025.

La Roca Regina és una imponent paret calcària i cingle de 727 metres d'altitud, situada al municipi de Castell de Mur. És coneguda com la reina de les parets de Terradets on destaca la seva cara sud, un mur vertical de més de 300 metres que cau a plom sobre el Barranc del Bosc. Un lloc ideal per els amants de l'escalada, però no és el nostre cas. De bon matí ens citem a l'estació de tren de Cellers, de la línia de tren que enllaça Lleida i Balaguer amb la Pobla de Segur. L'edifici de l'estació acollia un restaurant i un alberg però actualment està tot tancat. Així que ens posem en marxa pel costat de la via, que de seguida deixem, i seguim els indicadors direcció camí del Brugal. Seguim per una pista ampla i ens anem enfilant de mica en mica. 

De seguida tenim vistes al pantà de Terradets ja que tenim molt a prop la seva presa. El camí va pujant de mica en mica en un dia de molta calor, però anem fent al nostre ritme. De mica en mica anem seguint la carena del Serrat del Pedregós on les vistes ja son impressionants. Als nostres peus tenim el barranc del Bosc, per on baixarem. De moment ens toca anar-nos acostant al nostre cim. Arribem a un punt on el camí baixa cap a la dreta, aquest serà el de la nostra baixada. Abans seguim recte uns metres més fins a l'extrem de la Roca Regina. Des del punt de sortida hem fet 4 kilòmetres i uns 300 metres de desnivell. Res de l'altre món, si no fos que hem escollit un dia de calor extrema. Per sort encara corre una mica l'aire. 

I les vistes com no, espectaculars. Veiem de nou el Pantà de Terradets, gairebé sencer. Als nostres peus la via de tren i la carretera que juntament amb el riu Noguera Pallaresa segueixen la vall per un tram ben estret. Es tracta del Congost de Terradets que a més, separa el Montsec d'Ares i el Montsec de Rubies. Un cop hem gaudit de les vistes panoràmiques i fins i tot amb una mica de vertigen, hem tornat enrere uns 500 metres per anar a buscar el camí de baixada. En una bona ombra hem esmorzat amb la calma. I la baixada ha estat força dura, no pel desnivell si no per la forta calor. Al endinsar-nos a la vall i al no passar gota d'aire, semblava un autèntic forn. El desnivell no és molt dur, uns 300 metres fins a baix del barranc del Bosc. A mida que anem baixant es va descobrint la paret vertical de la Roca Regina. és impressionant. Des del fons del barranc cal seguir el camí que es torna a enfilar una miqueta i ens acosta fins a la via del tren, que travessem per sota. I amb molt de compte també travessem la carretera per anar a buscar l'antiga carretera que passa per la presa i ens portarà de nou a l'estació. Primer però cal travessar el pantà per la presa i vorejar-lo una bona estona passant per uns túnels excavats a la roca que agraïm ja que a l'ombra es pot respirar una mica. 

Tornem a travessar un pont i seguim un tram paral·lel a la carretera en format via verda i finalment arribem a l'estació tornant a travessar de nou a la carretera. Una ruta on el paisatge és realment espectacular. Nosaltres però hem tingut algun problema amb un dels nostres acompanyants ja que ha tingut un cop de calor. Al final no podia seguir i hem trucat als bombers, que com sempre, han actuat amb rapidesa i han evacuat a la companya. Nosaltres hem seguit el recorregut i hem acabat patint una mica per manca d'aigua. Tot i ser previsors, tot i portar més aigua del compte, tot i vigilar, hem caigut a la trampa i hem passat alguna estona amb molta calor i fins i tot hem acabat tots els líquids. Per sort, al cotxe, la nevera estava plena a vessar i ens hem recuperat. Per això no ens cansem mai de dir en els nostres programes que és molt important portar i beure aigua. En aquest cas a la ruta, no hi havia aigua enlloc. L'errada nostra ha estat la de no haver suspès la sortida tot i que s'havien anunciat altes temperatures. Suposo que sembla que pel fet de fer muntanyes amb una mica d'alçada, la calor no ha de ser tant extrema, però en aquest cas si. Al final tot ha quedat en un ensurt que ens serveix com a experiència alhora de decidir o no fer una ruta, sobretot amb aquestes onades de calor que estem patint.

Powered by Wikiloc

Si mireu el track veureu que hi falta el darrer tram. Només cal seguir la carretera, creuar el pont cap a l'esquerra i seguir pel costat de la carretera fins arribar de nou a la estació.

Turó del Montalt

Excursió a Sant Vicenç de Montalt (Maresme) per pujar al Turó del Montalt, un cent cims del llistat de la FEEC. (Dimarts 1 juliol 2025).

Ens situem a un dels extrems del poble de Sant Vicenç de Montalt, amb vistes a l'església de Sant Vicenç. Un poble entre el mar i la muntanya i amb molta tranquil·litat. Comencem a caminar i de seguida deixem les edificacions per endinsar-nos a la natura passant per els Pins de l'Andreu, un punt molt transitat per els amants de la natura i l'esport. Passem a tocar de la Caseta d'en Cabot que havia servit com a barraca de vinya.

I seguint pistes i camins tot fent una mica de pujada arribem als Pins d'en Pere, on hi ha una cruïlla de camins. Voregem el Turó d'en Bosc i ja podem veure el nostre objectiu, el Montalt. Hi ha un punt on el camí està tallat ja que entra en una zona privada i sembla que els propietaris no volen que s'hi passi. Tot i les queixes dels veïns de Sant Vicenç per obrir-lo ja que és un camí de tota la vida, no hi ha manera que que es pugui obrir. L'alternativa és agafar un corriol cap a la dreta i continuar amunt. Ens incorporem a una pista i seguim pujant. En algún punt tenim vistes a Mataró i el Castell de Burriac o Canet de Mar entre d'altres poblacions de la costa del maresme. I tot plegat ens porta fins al Coll de la Ferradura, on conflueixen els termes de Sant Vicenç de Montalt, Arenys de Munt i Dosrius. Des d'aquest punt tenim dos camins, un que puja de cop i l'altre que voreja una mica i no és tan dret. Optem per el segon que ens acosta al coll de Paietes i llavors, girant a l'esquerra, pugem fins al cim. En poca estona hi som. 

Situat a 596 metres d'altitud és una talaia espectacular amb vistes a la zona de mar. Sembla que hi hauria hagut un castell ja que l'any 1016 ja es documentava l'existència d'una torre de guaita o fortificació. Encara hi podem veure algunes restes de pedra molt antiga d'aquesta construcció medieval. I un cop hem fet l'aturada obligatòria toca baixar, i ho fem per el camí dret que de seguida ens baixa de nou al coll de la Ferradura. I ara optem per baixar per un altre recorregut per no fer el mateix de pujada tot i que els primers dos kilòmetres des del coll coincideixen amb el de pujada. Llavors ens desviem a l'esquerra per passar per el Turó de l'Oriola. A prop, hi trobem unes roques força grans arrodonides on sembla que hi havia hagut un assentament o refugi neolític. I baixant i baixant ens anem acostant de nou al poble on aprofitem per fer-hi una visita. 

Després de travessar alguns carrers passem per una font, cosa que agraïm ja que amb la calor que hem passat s'agraeix. I ens acostem fins a l'església de Sant Vicenç, ja sabeu que ens agrada parlar del patrimoni també al nostre programa. És un edifici d'una sola nau espaiosa d'estil gòtic tardà. La portalada principal és d'estil renaixentista. I el campanar és de torre quadrada i té detalls defensius molt curiosos on es poden veure les mènsules d'un antic matacà que servia per protegir l'entrada dels atacs dels pirates barbarescos. 

Al final hem fet uns 12 kilòmetres i un desnivell que no arriba als 500 metres. La recomanació és que no la feu a l'estiu amb la calor ja que és molt insuportable. En tot cas cal sortir ben d'hora i anar per feina. Nosaltres com que anem a un altre ritme, hi estem més hores i per tant enganxem tota la solejada del migdia i primera hora de la tarda.

Powered by Wikiloc

Tristaina

Excursió al Pic de Tristaina, i també al mirador i als estanys. (Andorra, dissabte 28 de juny de 2025).

A l'estiu és més habitual fer algun cim d'alta muntanya en el nostre grup i també acostumem a visitar el Principat d'Andorra on hi ha moltes possibilitats d'excursionisme. L'objectiu, el Pic de Tristaina. El més pesat potser és el desplaçament ja que s'ha de matinar si es vol ser a primera hora a la parròquia d'Ordino. Es pot pujar fins al sector de la Coma amb el cotxe, però a l'estiu s'ha de fer abans de les 8 del matí ja que llavors queda la carretera tallada exclusivament per als ciclistes. A més a més la nostra visita va coincidir amb una prova automobilística que tallava l'accés des del dia abans. Si que es pot pujar a peu però són uns 300 metres de desnivell, que no son gaires, però tot suma si volem acabar fent el cim. La solució és el Telecabina. Cal comprar el forfet dels Llacs de Tristaina que és un pel car cal dir però ens puja fins a la Coma, fins als 2.200 metres d'altitud. Els vidres transparents ens ajuden a gaudir de les vistes. Fins i tot algunes cabines tenen el terra transparent. Amb 10 minuts arribem a la Coma on iniciem la nostra ruta, però ho fem agafant el telecadira que ens puja encara més amunt. En aquest cas ens ajuda a superar 400 metres de desnivell i ens acosta fins a la carena, situats ja a 2.620 metres. Pujant podem observar a vista d'ocell l'estany de Creussans que dona nom al telecadira. Som una bona colla i de seguida som a dalt i per fi ens posem a caminar per anar a buscar la carena. I aquí ja et quedes amb un pam de nas. Les vistes son espectaculars. La Pica d'Estats es veu impressionant. La carena fa de frontera entre Andorra i França i hem de seguir a la dreta on ja podrem veure el nostre primer objectiu, el Mirador Solar de Tristaina. Tot i que no hem caminant gaire, decidim esmorzar en aquest punt. 

El mirador consta d'una esfera metàl·lica en suspensió de 25 metres de diàmetre i una amplada d'1,25. En una segona fase es va convertir en un rellotge solar. Es pot fer la volta i contemplar les vistes a totes bandes. I aquí ja ens podem fer una idea del que ens espera ja que tenim una bona vista del Pic que volem fer i algun dels estanys. Així que cal anar per feina. Cal dir que hem fet dos grups. El primer per fer el cim i el segon baixar cap als estanys i així fer una ruta menys exigent. Per fer cim seguim per un camí entre el pedregar i amb vistes als tres estanys de Tristaina. Cal arribar fins al port de Tristaina i aquí el camí baixa una mica direcció els estanys. La nostra sorpresa ha estat inmensa ja que deu ni do el que hem baixat i pensant que havíem de pujar al cim et preguntes on anàvem. I ja us podeu imaginar que quan hem començat a pujar ho hem fet de cop. No gaires metres de desnivell, uns 400, però deu ni do. Algún tram s'ha de fer grimpant i suant la gota. Té un punt exigent però sense perill si estem acostumats a fer cims. Ho compensen les vistes a totes bandes. Un cop al coll cal acabar de fer la carena fins al cim de 2.878 metres. Espectacular de nou amb les vistes. La Pica d'Estats, el Pic Verdaguer, i fins i tot l'Aneto o la Maladeta. O el Coma Pedrosa, la muntanya més alta d'Andorra. 

I com és costum en aquest país, a gran part dels cims hi trobem una barra de ferro que ens marca el nom del pic i l'alçada. Es tracta dels estripagecs, uns barrots metàl·lics amb punxes laterals irregulars que es coloquen a les finestres per evitar que hi entri algú. S'ha convertit en tot un símbol de la parroquia d'Ordino. Fins i tot hi ha un repte per poder fer fins a sis pics. El de Tristaina també està a la llista dels 100 cims de la FEEC. I no costa gaire imaginar que la baixada és tant o més exigent que la pujada. A més, hem de fer més desnivell ja que baixem fins als peus del telecadira, 600 metres. Cal tornar una mica enrere per trobar el punt de baixada i fer-ho gairebé de cop, amb molta calma i vigilant de no relliscar per aquest terreny totalment pedregós. Sort que les vistes son espectaculars tota l'estona i de mica en mica ens anem acostant als estanys. Primer veiem l'estany de Més Amunt, desprès el del Mig i finalment el Petit. A la part de dalt, a la dreta també anem veient el mirador solar on hem passat unes hores abans. 

I tot gaudint del paisatge i amb la calma arribem a la part baixa on coincidim amb l'altre grup que ha tingut una ruta més plàcida. Només ens queda arribar als peus del telecabina que ens ha de baixar fins on tenim els cotxes. Cal vigilar ja que nosaltres hem arribat a mitja tarda i ja estava tancat. Per sort, el personal de l'estació ens ha baixat amb furgonetes. Suposo que també és habitual fer-ho. Només faltaria, amb el preu que valen els tiquets, com a mínim aquest detall està molt bé. Cal dir també que nosaltres anem una mica més lents, per sort, ja que anem gravant el programa i tenim aquesta petita dificultat afegida de carregar la càmera i el trípode per poder anar fent les tomes més espectaculars.

Un recorregut exigent de 9 kilòmetres amb un desnivell d'uns 600 metres. És una d'aquelles excursions que acabes recordant en el teu cap, ja sigui per l'exigència, els companys o el paisatge. Avui a més ens han passat petites anècdotes que també queden en el record: sortint de Ripoll i quan érem a la Molina ens hem adonat que ens havíem deixat un company o la por escènica d'algun dels caminadors a fer el cim i l'aguda d'altres per superar-la (al final ha fet el cim com un campió) o algú que ha dit, avui no pujo que no tiro. La veritat és que la calor també ha apretat força. 

Powered by Wikiloc

Santa Oliva i Sant Miquel de Banyeres

Fantàstica sortida per la comarca del Baix Penedès, entre els municipis de Santa Oliva i Banyeres del Penedès amb la companyia d'en Jordi Baseda, gran coneixedor d'aquestes contrades. (Dissabte 14 juny 2025)

 

La ruta comença a Santa Oliva, aquest petit poble del Baix Penedès carregat d'història. El primer que fem és conèixer una mica el Monestir de Santa Maria on hem deixat els cotxes. Es tracta d'un antic priorat que data del segle XII. Està documentat que l'any 1170 ja funcionava amb una petita comunitat de monjos dirigida per un prior que depenia directament de Sant Cugat del Vallès. També hi podem veure unes restes romanes trobades en el subsòl durant una excavació arqueològica que delaten que els orígens del conjunt arquitectònic són molt antics. El Monestir mostra diferents etapes constructives que s'han conservat com a testimonis de cada época. Si ens fixem en l'església és d'una sola nau, dividida en tres trams, amb dues capelles laterals a banda i banda. L'absis és semicircular. La façana romànica està rematada per un campanar de cadireta de tres cossos a sobre. Dins l'edifici de l'antiga rectoria, on hi ha les restes romanes, també hi podem visitar un petit museu dedicat a la vida rural i objectes del camp amb elements i fotografies històriques promogut per l'Associació per a la difusió de la història de Santa Oliva. El nostre guia d'avui, en Jordi, n'és el president. 

Deixem el Monestir i ens endinsem al poble amb places i carrers plens d'història. Enfinant-nos per unes escales hi trobarem el castell de Santa Oliva. El poble va anar creixent als seus peus. Està documentat des de l'any 1012 i era d'origen defensiu. Conserva una imponent torre de planta rectangular de 19 metres d'alçada i coronada amb merlets. El castell tenia una segona torre de base circular que es va decapitar i construïr-hi a sobre un campanar de cadireta de l'església adjunta que és la Mare de Déu del Remei i està integrada a la mateixa estructura fortificada compartint murs amb el castell. També és conegut com a castell de la Verge del Remei. La Mare de Déu és la patrona de Santa Oliva i és un gran referent devocional. Durant la festa major rep moltes ofrenes i fins i tot es fan processons. En Jordi en parla al vídeo del programa.

 

Anem sortint del poble veien part de la muralla i el safareig que es va construir originalment al segle XIX. Anem sortint del poble recorrent l'antic rec major, ara tapat, que portava aigua al safareig i als regadius del poble. Ens acompanyen ara els ametllers i un paisatge més agrícola on no hi falten les vinyes. Seguim per una carrerada on antigament hi transitava el bestiar. El camí passa entre vinyes i vinyes i de tant en quan trobem una cabana de pedra seca. I entrant en terme de Banyeres del Penedès, trobem l'ermita de Sant Roc envoltada de vinyes. És d'estructura senzilla i pintada de color blanc. Consta d'una petita nau de planta rectangular i coberta amb una volta. Està situada dins de la hisenda de Cal Roig. Després de passar per el Mas Roig, seguim per la riera de Sant Miquel, avui sense aigua. És una zona molt tranquila on fins i tot hi ha una àrea de lleure. I més sorpreses dins del nostre recorregut. Es tracta de la Ciutat Ibèrica de les Masies de Sant Miquel, també en terme de Banyeres del Penedès. Es tracta d'un dels descobriments arqueològics més excepcionals i importants de les últimes dècades a Catalunya. Està considerada una de les grans capitals dels ibers. Tot i que en el moment de la nostra caminada no era visitable, hem tingut el plaer de poder-ho veure amb la companyia de l'Aitor i la Jennifer de l'associació d'amics de la Ciutat Iberica de Banyeres del Penedès. Cal dir que en aquell moment s'estava treballant perquè fos visitable. 

Seguim cap a les Masies de Sant Miquel que donen nom al jaciment i que estan molt a prop. Es tracta d'un raval o veïnat situat a dos kilòmetres del centre de la població de Banyeres del Penedès. Hi destaca l'ermita de Sant Miquel, una obra popular del segle XVIII tot i que està documentada des de l'any 1414. Té un campanar d'espadanya per a una sola campana. Només hem fet uns 5 kilòmetres i deu ni do les coses que hem trobat i gaudit. La resta de la ruta, uns 6 kilòmetres, és per tornar cap al punt de sortida tot gaudint més del paisatge i l'entorn i no tant de patrimoni i història. Tot i així no hi falten noves barraques de pedra seca molt interessants. Vinyes, però també plantacions de patates o d'albergínies entre d'altres. I de mica en mica ens anem acostant de nou a Santa Oliva on en Jordi ens continua explicant curiositats i detalls que fan que la sortida d'avui hagi estat excepcional i plena d'interès. Marxem enamorats d'aquest territori.

Powered by Wikiloc

Sant Pau de Segúries - Camprodon

Ruta entre les poblacions de Sant Pau de Segúries i Camprodon, a la comarca del Ripollès, per antics camins tot descobrint patrimoni industrial i històric i tres batalles, sense deixar de gaudir del paisatge i la natura. En nostre guia d'avui l'Antoni Llagostera que ens ha preparat alguna sorpresa. Dilluns 16 juny 2025.

Sortim des de l'església de Sant Pau Vell, situada en un dels extrems de Sant Pau de Segúries. Situada als peus de l'antic camí ral d'Olot a Camprodon, és de tipus barroc rural, amb una nau ample i capella lateral. Iniciem la ruta amb la companyia del Cònsol de la República Eslovaca a Barcelona, el sr Xavier Medina. Només començar l'Antoni ens ha explicat la Batalla del Capsacosta de l'any 1794 i que va tenir lloc en els paratges propers de la nostra sortida. Seguim la ruta per una pista seguint les marques del GR-210 I d'Itinerànnia amb vistes a el Mariner una gran casa. També tenim vistes a la Rovira i el Peiró. 

Ens acostem fins aquesta darrera casa. Per fer-ho hem de travessar el pont de la carretera que ens porta cap a Camprodon. En aquest punt ens espera en Lluís Bassaganya que ens parla de la batalla de la Guerra Civil a Catalunya i de la importància de Sant Pau de Segúries. (veure vídeo). Aquestes cases eren utilitzades per comandaments o fins i tot per tenir-hi presoners. Recuperem el camí travessant de nou el pont del riu Ter i seguir la nostra ruta. Passem per la pedrera del Carbur on hi podem veure els estrats a la pedra que varen formar-se ha uns 50 milions d'anys en ple període Eocè i en diferents etapes de sedimentació. El carbur de calci es feia servir per fer llum a les mines, o per fer soldadures per exemple aprofitant la calor que provoca. Hi havia hagut una fàbrica. Al costat hi ha un aqüeducte per on i passa el canal que ens va acompanyant i que servia per alimentar algunes centrals hidroelèctriques disposades al llarg de la vall. Passem també per una fageda ben atapeïda de vegetació. Al fons podem veure el nucli de la Ral que pertany encara a Sant Pau de Segúries. Passem també per la font de Teresa i seguim amb vistes a la Serra Cavallera. Tampoc hi falta un ramat de vaques que pastura al voltant de la pista. I parlant de bestiar ens hem acostat fins al gual de can Beia, a tocar del riu Ter. 

Era el punt on travessava el bestiar per anar a buscar les pastures a Serra Cavallera. Seguim a tocar del càmping Vall de Camprodon i pel costat de la casa Nova. Seguint a tocar del Ter podem veure l'estret de les Rocasses. És tot un espectacle veure baixar l'aigua. Ens tornem a desviar de la ruta, travessant de nou el riu per acostar-nos fins a una central. Ho fem seguint el canal de la farga que surt de la resclosa de les Rocasses. L'aigua s'aprofita cada metre per generar energia. Recuperem de nou el camí ara convertit en carril bici i que ens acosta a Camprodon. Hi podem veure un búnquer de la línia Pirineus. Aquí hem parlat de la Guerra Gran. (veure video). Trobem un parell de búnquers més. Ens endinsem a Camprodon per el parc de la Mare de la Font, un dels punts emblemàtics de la vila, amb un petit llac i una zona d'esbarjo. 

I ja només ens queda endinsar-nos al poble per els seus carrers i places fins arribar a l'espai cultural de Cal Marqués on posarem el punt i final de la ruta. Aquí hi trobem el museu de la Retirada on ens rep de nou en Lluís Bassaganya, que és el gestor del centre d'estudis de la retirada. Un espai de memòria que amaga molts tresors i que il·lustra a partir d'imatges, explicacions i cites bibliogràfiques, les dures escenes dels exiliats republicans que l'hivern de l'any 1939 recorrien centenars de kilòmetres per arribar a territori francès. La mostra vol ser un homenatge a totes les persones que van viure i patir en primera persona els efectes de la retirada i fa un repàs dels moments en què militars i famílies senceres van emigrar cap a l'altra banda dels Pirineus a partir de la caiguda de Barcelona en mans dels franquistes durant la Guerra Civil espanyola. I és moment també de desvetllar la relació que hi ha amb el nostre convidat d'avui, el consol. I es que hi podem veure armes eslovaques ja que hi va haver la intervenció de bastants ciutadans de la República Txecoslovaca, en aquells moments, van participar en les brigades internacionals de la Guerra Civil. Es calcula que més de tres mil. També per la fabricació d'armes curtes i per aquest motiu al museu, podem trobar bastant material. I com a curiositat també hi ha una bala, un fusell i una màscara de gas. En Lluís ens ha mostrat un fusell Txecoslovac fet a Breno. Un lligam ben curiós per acabar aquesta ruta plena d'història.

Powered by Wikiloc

Pedra seca del Montmell

Nova ruta amb la pedra seca com a protagonista. En aquest cas ho fem des de la població de la Bisbal del Penedès amb bona companyia. (Dissabte 7 juny 2025).

Iniciem la ruta a tocar del cementiri de la Bisbal del Penedès i de seguida ens endinsem en zona agrícola amb vistes a les vinyes i les primeres construccions de pedra seca. El recorregut continua per la pujada de Cal Rotllat. Es tracta d'un camí parcialment empedrat que ha estat arranjat amb la col·laboració ciutadana, l'ADF Clot de Bou i l'ajuntament del municipi. Es pot travessar amb tranquil·litat però es demana transitar-hi amb cura i respectar el seu fràgil traçat. L'empedrat i les roderes ben marcades son mostres d'un passat que segueix ben present. 

De mica en mica anem pujant i anem guanyant amb vistes mentre deixem el terme de la Bisbal del Penedès i entrem en terme municipal del Montmell. Seguim pujant per arribar a la primera barraca, és la de la Blaia. I tenim la sort de que ens acompanya en Ramon Rovira que ha restaurat bona part d'aquestes barraques com a homenatge a la gent que havia treballat les terres i utilitzava aquestes barraques com aixopluc o per guardar eines entre d'altres. Gràcies a les fotografies que ens ha portat hem pogut veure com estaven i com les ha arranjat. Realment una feina impressionant. Amb l'ajuda del seu germà i d'altres voluntaris van anar aprenent la tècnica de construcció per podre així anar restaurant les barraques. Al costat hi ha la barraca Bessona que també ha estat restaurada. Seguim el camí envoltats de marges de pedra seca i altres elements com un pou. Anem pujant direcció el coll de Vilafranca, un antic camí que venia de Valls i anava direcció a Vilafranca. Un cop al coll i a tocar hi veiem una nova barraca. Aquí en Ramon ens explica que ell venia cada dia a peu des de la Bisbal amb la seva aixada, un calderó, una escarpa i una maseta. La pedra aprofitava la que hi havia a la zona amb la dificultat de que eren molt irregulars. Hem esmorzat en aquest punt tot gaudint de les vistes de l'entorn presidit per la Talaia del Montmell. 

Ara el recorregut ja ve de baixada i seguim descobrint noves barraques i les tècniques que ens explica en Ramon. Realment és fascinant la feinada que s'ha fet en aquesta zona. Les fotografies que ens ha mostrat ens podem fer una idea de la feinada que ha tingut. Ens comenta que tant a la Bisbal com a la Juncosa del Montmell hi poden haver més de 400 barraques, moltes d'elles derruïdes i perdudes en mig del bosc. Vistes les construccions hem de tornar cap al punt de sortida fent part del mateix recorregut que hem fet pujant. També ens ha acompanyat el Robert Vallès que ha elogiat la tasca que fa en Ramon de manera totalment altruista. També ha aprofitat per presentar-nos el seu llibre "caminades per la Bisbal del Penedès, patrimoni i paisatge" on hi podem trobar fins a deu rutes molt interessants per la zona. I nosaltres cap als cotxes per tancar aquesta ruta d'11 kilòmetres i uns 300 metres de desnivell.

I només queda donar les gràcies a en Ramon i en Robert que avui ens han ajudat a descobrir aquest territori i conèixer la feina que hi ha al darrere de la recuperació d'aquest patrimoni de pedra seca que tant admirem i visitem en moltes de les nostres sortides.

Powered by Wikiloc

La Calma - Sales de Llierca

Sortida als peus de l'Alta Garrotxa per fer el cim de la Calma des de Sales de Llierca amb la companyia d'en Marc. (Divendres 6 juny 2025)

Ens situem a tocar del Mas Monteia. Situat a uns 700 metres d'altitud, el mas té més de vuit-cents anys d'història. La seva arquitectura és d'origen medieval. Si pot arribar per una carretera asfaltada des de Sales de Llierca. Els seus diversos edificis estan destinats a turisme rural. Uns metres abans de la casa iniciem el nostre recorregut per un camí que s'enfila pel mig del bosc. 

I amb un kilòmetre de recorregut arribem a Sant Miquel de Monteia. És una església romànica d'una sola nau de principis del segle XIII. Sembla que estaria construïda sobre les restes d'un temple anterior. Hi destaca un absis amb tres finestres i un campanar d'espadanya d'un sol ull. Està situada en una zona muntanyosa i encinglerada. Seguim per un sender ampli i de bon fer i continuem pujant de mica en mica. No tenim gaires vistes ja que el bosc no deixa finestres on contemplar l'entorn. Un cop arribats al coll de Monturiol ens desviem a l'esquerra per acostar-nos fins a un oratori. El trobem a uns 300 metres. Es tracta de l'oratori de Sant Jordi i aquí si que se'ns obren les vistes. Està dedicat al sant que es venerava a Sales i se l'invocava per evitar pedregades. Va ser restaurat l'any 1997 per un grup de voluntaris del poble. Recuperem el camí fins al coll i iniciem l'ascens fins al cim que el tenim a uns 2 kilòmetres i 250 metres de desnivell. 

El camí està macat amb fites. Hem de passar per el pas de la Guilla, una zona exigent per un camí empedrat que s'enfila ràpid. Res complicat si ens ho agafem amb calma. S'ha de fer una petita grimpada entre el rocam però és divertit. També trobem marques grogues d'Itinerannia. Trobem petites balconades que ens permeten descansar i gaudir de les vistes. Recuperem una pista ample i seguim pujant i de nou un corriol. I finalment arribem al cim de la Calma situat a 1.083 metres d'altitud. I el nom ja ho diu, calma total. Les vistes son espectaculars. Es tracta d'un cim força rocós i allargassat on hem exmorzar amb les vistes panoràmiques. Amb la panxa plena toca fer la baixada en el sentit contrari d'on hem pujat. El camí ens baixa ràpidament fins a Colldejou. Una cruïlla de camins de diverses rutes però nosaltres seguim recte cap a un altre coll, el de la Bassa on evindentment hi ha una bassa. El recorregut s'endinsa enmig del bosc en un paratge màgic ple de boixos, pins, alzines... I fins i tot un castanyer. És un tram per gaudir sense gaires esforços. Ens desviem un moment a l'esquerra per anar fins a la Balma d'en Ranella. Es tracta d'una cavitat poc profunda i sense potencial arqueològic. Si que té una història curiosa que ens ha explicat en Marc (veure video). 

Recuperem el camí i un kilometre més avall el tornem a deixar un moment, en aquest cas cap a la dreta, per veure el Teix del Torrent de l'Orri. Es creu que pot arribar a tenir uns mil anys. El perímetre del tronc, a la base, és d'uns sis metres i té una alçada de 12 metres. L'amplada de la capçada, atenció, fa més de setze metres. Ni amb 5 persones el podem encerclar si ens agafem de les mans. Realment fantàstic. Recuperem de nou el recorregut principal i una mica més avall, de nou, el tornem a deixar per acostar-nos fins a una cova. Realment son uns 5 kilòmetres entre anar i tornar que si voleu us podeu estalviar. Això si, el camí és de bon fer per una pista ample. Es tracta de la cova de l'Orri de 157 metres de longitud i que presenta dues sales grans plenes d'estalactites. El problema és que l'accés és complicat i cal fer un ràpel d'uns 5 metres per baixar-hi. Nosaltres al final no hem baixat ja que era una mica tècnic, tot i que en Marc portava material i anava equipat per baixar-hi. Ell mateix ho ha desaconsellat i és que domina força l'escalada i ha optat per no complicar-nos la vida a nosaltres. Així que vista la zona hem tornat a recular tota la pista que se'ns ha fet llarga la veritat ja que gran part d'ella és de pujada. Un cop hem recuperat el trencant encara hem de fer 2 kilòmetres més per tornar als cotxes. Al final hem marxat tant escapats que no hem pensat a fer la foto de grup. Sort que hem reaccionat i almenys l'hem fet una mica més avall.

En total una ruta de 15 kilòmetres amb un desnivell de 700 metres.

Powered by Wikiloc

Sitges - Ermita de la Trinitat

Sortida al Massís del Garraf, a l'ermita de la Trinitat, amb la companyia del Centre Excursionista Sitges i treballadors de la Xarxa. (Dissabte 31 maig 2025)

Ens situem al coll de la Fita, a prop de Sitges, on podem deixar els cotxes per iniciar la ruta. Avui amb una cuarentena d'excursionistes preparats per descobrir el territori. El primer tram segueix la pista fins al collet de la Fita on també podríem deixar el cotxe. A la dreta seguim un corriol que es va enfilant de mica en mica tot seguint la carena del Turó Rodó. I a gairebé 3 kilòmetres trobem el primer punt interessant, la Creu de Sant Isidre. Es tracta d'una creu d'uns 8 metres d'alçada, de forma cònica i amb tres graons com a base, i fa 8 metres d'alçada. Hi podem veure l'escut de l'Agrupació Muntanyenca de Sitges i altres elements. Fou bastida entre el 1953 i el 1955. Si busquem, a prop, hi trobem una barraca. El recorregut segueix ara de baixada per un corriol que ens obliga anar en fila india envoltats de la vegetació típica del Garraf. Pel camí podem veure una cisterna feta amb pedra seca i una mica de morter. I una mica més avall hi ha una barraca de pedra seca de forma cilíndrica. Es tracta de la Barraca d'en Marsal. De fet avui també ens ha acompanyat en Sergi, de l'Associació de Pedra Seca del Garraf, que ens ha explicat amb tot detall tots els elements que hem anat trobant i la importància d'aquestes construccions per la flora i la fauna. No us perdeu el vídeo. De mica en mica anem sortint de la densa vegetació i podem veure algunes panoràmiques. Ens incorporem al GR-92 que ve de Portbou i el seguim fins a l'ermita. Hem de fer un kilòmetre i mig per arribar-hi. Anem guanyant en vistes com la població de Sitges o el peatge de l'autopista del Garraf entre d'altres. 

Uns metres més i arribem a l'ermita de la Trinitat, el lloc triat per fer parada i fonda. L'edifici és de tipus popular i té al costat una construcció de caràcter modernista. Està emblanquinada i té un aspecte ben cuidat. És molt antiga i ja apareix en un document del 1375 en que consta que ja hi havia ermitans. La tradició diu que es va construir perquè en aquells indrets es va trobar una creu amb la imatge de la Santíssima Trinitat. L'actual capella és moderna, ja que a finals del segle XVIII es va enfonsar la teulada i es va haver de reconstruir i es va fer més gran l'edifici. Avui part de les explicacions ens les ha fet la Beli, historiadora de l'art, i per tant hem gaudit molt dels seus coneixements. També ens ha acompanyat en Toni. Ell és un bon testimoni de la colònia de Vallcarca ja que hi havia viscut. De fet la podem veure als nostres peus. Hi havia una fàbrica de ciment que aprofitava l'explotació de les pedreres de la zona que ja funcionava als inicis del segle XX. Era un lloc ideal ja que a més hi passa el ferrocarril i fins hi tot hi havia una estació a Vallcarca. El ritme de producció de la fàbrica va necesitar molta ma d'obra i per aquest motiu es va crear la colònia fabril annexa a la fàbrica, avui pràcticament desapareguda. L'any 1910 ja es comptava amb una seixantena de cases i l'any 1925 es computaven 135 vivendes. El punt més àlgid va ser l'any 1960 quan es van censar 5.500 habitants a la colònia. La fàbrica de ciment ja no produeix ciment. El que si que encara funciona parcialment és la pedrera. 

I ara, amb tota la informació i la panxa plena hem de tornar enrere fent part del camí per el GR-92. Al cap d'una estona el deixem i ens endinsem de nou al bosc, trencant a la dreta, i així fer un recorregut alternatiu de tornada. I ara és el torn de la Mª Dolors, membre del Club Excursionista i coneixedora de la zona, que ens ha explicat tots els detalls d'aquest segon tram de la ruta. És el cas de les restes de dues masies que hem trobat, les Basses i Can Daniel. Més endavant ens hem aturat a la font de les Basses tot i que no baixava gens d'aigua. I la part final l'hem fet per un camí per evitar la tram que hem fet de pista i així hem gaudit més del paisatge i del mirador de l'hivern. Es tracta d'una zona on els amics del Garrafó, un grup de gent gran, han habilitat un espai ben decorat i amb una taula per gaudir de l'entorn fent un bon àpat o petits tiberis. I suposo que el nom de l'hivern és perquè a l'estiu, segons a quina hora, no es deu aguantar la calor. I entre murs de pedra seca i vistes a Sitges i la seva església de Sant Bartomeu i Santa Tecla, hem arribat als cotxes. En total son uns 10 kilòmetres de molt bon fer amb un desnivell de 300 metres. 

I a nosaltres només ens queda donar les gràcies al Club Excursionista Sitges i en especial a la Beli, en Sergi, en Toni i la Mª Dolors que ens han parlat davant de càmera per ilustrar millor la excursió. I als companys de la Xarxa per la paciència.

Powered by Wikiloc