dissabte, 4 de maig del 2024

Sant Vicenç d’Obiols, molí del Bellús i Graugés.

Us proposem una excursió pel baix Berguedà, pel municipi d’Avià, amb tres elements patrimonials interessants, com son l’església de Sant Vicenç d’Obiols, el molí de Bellús i Graugés, amb la seva zona agrícola i l’estany. (Divendres 10 novembre 2023) Antoni Llagostera.

Iniciem el nostre recorregut al pàrquing de l’església de Sant Vicenç d’Obiols, una joia del preromànic català, amb una interessant història, que es remunta a l’època visigòtica, fou una de les possessions berguedanes del monestir de Santa Maria de Ripoll i té un element espectacular en les tomba excavades sobre la roda on s’assenta el monestir. Estem davant una construcció del segle X, preromànica, amb una portalada del segle XIII i un campanra posterior, dels segles XVII-XVIII. Al seu entorn hi trobem tres edicicis més: la casa Obiols, la Rectoria i un paller. Tot el conjunt està construït directament sobre una base de roca natural. Nosaltres hem visitat l'interior i realment val la pena.








L'espai interior és igualment sobri i monumental, on destaquen els tres arcs de ferradura que donen accés a la capçalera i als braços del transsepte. Els arcs estan construïts amb dovelles regulars i compten amb impostes gruixudes que se sustenten sobre columnes. Actualment, Sant Vicenç d'Obiols és una església de nau única, amb capçalera trapezial, pràcticament rectangular, i un transsepte baix i poc desenvolupat que crea la percepció d'una capçalera triple. Al voltant de l'església i especialment de la capçalera, es troba una extensa i interessant necròpoli de tombes excavades a la roca, totes elles orientades est-oest. Està formada per més de cinquanta tombes excavades a la roca, entre les que hi ha de tipus antropomòrfic i de banyera amb els extrems arrodonits. Són orientades d'est a oest (el cap a oest, encarat el difunt cap a Terra Santa), principalment d'adults i datades al segle X. Algunes d'elles es troben actualment tapades.

Un cop vist aquest espai i també les seves vistes espectaculars començem a caminar seguint el GR 1 i passant per la font d'Obiols. Envoltats de camps de conreu arribem al colletó de Bellús. I tot seguit arribem a la masia de Bellús, de grans dimensions. Havia estat habitada per quatre famílies a la vegada i la distribució interior es va adaptar, per això hi ha quatre cuines. Fins a inicis del segle XX va ser una de les cases més importants i de més producció d'Avià. 








Com tota gran casa pairal, Bellús comptava amb mes de capella, amb un molí, i, segurament, amb una teuleria. Doncs seguim baixant a l'esquerra on trobarem el Molí de Bellús, a tocar de la riera de Graugés. Es tracta d'un antic molí fariner. La propietat està documentada ja al segle XVI. De fet, però, el molí fou construït a finals del segle xvii o principis del següent. Actualment és utilitzat com a residència. L'edifici és al costat d'un desnivell on la riera fa una petita cascada d'uns 10 m per sobre d'una balma. El salt i bauma de Bellús son espectaculars. La gran bauma del salt del molí de Graugés té 80 m d'amplada, 10 m d'alçada màxima i 10 m de fons màxim., amb l’erosió del substrat argilós. L’aigua de la riera de Graugés s’escola per entre les roques per formar el salt de Bellús, de 10 m d’alçada. Seguim la ruta deixant el GR-1 i agafant un corriol on els camps de conreu i les masies agafen el protagonisme pel que fa al paisatge. Ens anem acostant a la colònia Graugés. El primer que trobem és el Salt de Vilajoana a tocar de la casa del mateix nom. A l'altre costat del camí tocant a la riera d'Avià hi ha el molí de Vilajoana (Les Llums). El nom de Les Llums té relació amb que des d’aquesta lloc es produïa energia elèctrica. Aquest edifici va ser construït aprofitant l'emplaçament d'un antic molí medieval. Després d'una bona caminanda arribem a Graugés. Es tracta d'un nucli el municipi d'Avià, originat en una antiga colònia agrícola, agrària o agropecuària. Una colònia agrícola, agrària o agropecuària és un nucli urbà, d’habitatges o població de nova creació establerta per a fer productius terrenys erms, a vegades de l'Estat, que estan sense conrear o bé per a introduir nous mètodes de cultiu o nous cultius, sempre sota la supervisió de l'Estat, si bé també es poden enclavar en terrenys privats. L'any 2014 aquest nucli de la colònia agropecuària de Graugés tenia 163 habitants. L'antiga Colònia constituïa un recinte que ocupava una important extensió de terreny format per diferents elements: un sector central on es concentraven oficines, magatzems i dependències; els blocs de pisos on vivien els treballadors; les zones de cultiu; una farinera; uns estanys, i carreteres. Actualment una part d'aquests edificis s'ha destinat a un restaurant, una altra part resta abandonada i una altra fou ocupada per una explotació de vaques lleteres fins a finals de l'any 2000.








Hem comentat que també hi ha algún que altre estany. L’estany de Graugés és la unitat més gran del conjunt hidrològic artificials creat pels Rosal per la seva granja-colònia. És molt bonic situat en un paratge per passejar excel·lent, amb un recorregut curt i fàcil entre vegetació i bosc de ribera. Hi ha instal·lats bancs, lletreros informatius , taules de picnic i un restaurant. A més de l'estany gran hi ha quatre estanyols comunicats d'alguna manera amb aquest: el del Carrer Nou, Estanyol Superior de la Font de Sant Ramon, Estanyol Inferior de la Font de Sant Ramon i Estanyol de les Escoles. La bassa més gran de totes, coneguda amb el nom de llac o Estany Gran de Graugés, té una extensió de 7 hectàrees, una profunditat d’entre 2 i 18 metres, i una capacitat d’uns 600.000 m3 ; es va construir a la part baixa de la finca per tal de poder acumular el màxim possible d’aigua. Només ens queda fer el camí de tornada cap al punt de sortita. Es tracta d'uns dos kilòmetres per una pista de molt bon fer, seguint de nou el GR-1. Ens trobem algunes masies com cal Roca o cal Gris. En aquesta darrera hi trobem unes antigues tines. De fet per aquesta zona en podem trobar forçes, fet que demostra que hi havia hagut vinyes. De fet encara n'hem trobat alguna.


I finalment arribem al punt de sortida fent una excursió en el temps amb diferents punts interessants de veure i gaudir.

dissabte, 27 d’abril del 2024

Plana d'Enveig

Fantàstica sortida a la Cerdanya per fer endinsar-nos a la Plana d'Enveig. Una ruta senzilla i planera entre Puigcerdà i la Tor de Querol que ens ofereix molts atractius. Antoni Llagostera (dimarts 7 de novembre de 2023)


La sortida ja ens ofereix molt interès. Puigcerdà com a capital de la Cerdanya és un punt d'atracció del turisme i les segones residències. Iniciem el recorregut a la plaça Santa Maria on encara es pot contemplar el campanar de l'antiga parròquia de Santa Maria, que fou destruïda el 1936. Se sap que havia estat fundada al segle XII, que fou reconstruïda al XIV (tenia tres naus i un notable portal d’arquivoltes apuntades en gradació) i modificada al XVIII. El campanar de Santa Maria és una alta torre de 35 m d’alçada, de base quadrada (conserva una rosassa medieval) i cos vuitavat, reformat en la part superior al segle XVIII. Des del 1991, en què fou restaurat, és obert al públic. A la part baixa s'hi ubica la oficina de turisme i si pugem dalt del campanar gaudirem de molt bones vistes.

Sortim del centre de la població per la zona de l'Estany de Puigcerdà que visitarem de tornada i agafem el camí amb vistes espectaculars i colors de tardor (una bona època per fer la ruta). Passem per la font del Cucurú. Hi trobem un doll d'aigua que dona nom a l'indret i també diverses taules i bancs de pedra i uns bons fogons per fer-hi brasa. Està molt atapeït d'arbrat amb una bona ombra. A l'entorn, antigament, hi havia hagut un pou de glaç que s'omplia amb el glaç de l'estany aprofitant els durs hiverns.

Seguim amb vistes al poble de Bolvir i al fons la serra del Cadí. Amagat entre les muntanyes ja veiem Enveig, una comuna de la Catalunya Nord, a la comarca de l'Alta Cerdanya i que administrativament pertany a l'Estat Francès. Anem seguint envoltats de camps mentre el sol comença a escalfar una mica. Alguns dels cims ja tenen la primera enfarinada de la temporada. Creuem ara la línia de tren que ellaça Puigcerdà fins a la Tour de Querol i seguim avançant ja en terme francès. Més endavant ens trobem amb el riu Querol, també conegut com a Arabó, que neix a les crestes del Pirineu i el Carlit. Seguint paral·lels a les vies iniciem la tornada cap a Puigcerdà, però per una altra vessant i així fer una ruta circular.











Arribem a l'estació de tren de la Tour de Querol - Enveig, una linia internacional. Els primers estudis per fer arribar el ferrocarril a Puigcerdà daten de 1857. La construcció del transpirinenc oriental va fer-se amb una certa diligència i avui és l’únic en funcionament i servei dels tres que es varen acordar (Canfranc, Lleida-Saint-Gitons i Barcelona-Tolosa). El ferrocarril havia arribat a Vic (1875) i a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses (1880). La construcció del tram Ripoll-Puigcerdà va haver de solucionar moltes dificultats tècniques i humanes, a més de les econòmiques i polítiques de l'època. La climatologia de la zona és força extrema; s'havien de perforar molts túnels, que en el de Toses era d'una longitud considerable (4 quilòmetres aproximadament); el pendent era tant acusada que per permetre a les locomotores d'aquells temps poder superar-les es va fer una volta de 360° que perllongués el traçat (Túnel del Cargol). Pel costat francès d’Acs a Enveig, les dificultats eren molt semblants. El ferrocarril havia arribat (21 d’abril de 1888),  a Ax les Thermes. Calia perforar el Pimorent (de 6.400 metres de llargada)  i fer també fer un túnel helicoidal per salvar el fort desnivell (túnel de Saillens, de 1.750 metres de llarg, situat entre Mérens les Vals i L' Hospitalet près l'Andorre). L'any 1922 el tren va arribar a Puigcerdà i el 21 de juliol 1929, uns anys d'esperes, però, s’inaugurava oficialment el Transpirinenc, amb presència del rei d'Espanya, Alfons xiii i el president de la República Francesa Gastón Doumergue. Des de fa uns anys (1995), compleix el rol d’estació internacional, ja que cap tren francès arriba a l’estació de Puigcerdà. L’estació de Tor de Querol-Enveig és una de les estacions més peculiars existents a la Catalunya, ja que malgrat que té un tràfic ferroviari molt minso (any 2016: 6.000 passatgers de la línia renfe i 44.196 passatgers de la sncf), hi arriben tres amples de via i electrificació diferents:

- Ample estàndard (1,435m) a la línia «Portet-Saint-Simon–Puigcerdà» en direcció a Tolosa de Llenguadoc, amb catenària i electrificat a 1.500 volts en corrent continu.

- Ample mètric (1.000 mmm) o via estreta a la línia del Tren Groc, o línia de Cerdanya), en direcció a Vilafranca de Conflent, amb tercer rail i electrificat a 850 volts en corrent continu.

- Ample ibèric (1,668m) a la línia Ripoll-Puigcerdà, amb catenària i electrificat a 3.000 volts en corrent continu.

Deixem l'estació i seguim cap al centre d'Enveig on hi trobem molts punts interessants. És el cas de Cal Cavaller on hi ha les restes de l¡antic castell, consistents en una torre, que es troba a l'interior del casal particular. Amb vistes a l'eglésia podem beure aigua a la font de la place Joseph Meranges. L’església de Sant Sadurní o Serní d’Enveig  és de finals del segle xii o començaments del XIII, però fou profundament modificada els segles XVII i XVIIILa finestra absidal romànica de l’absis va ser declarada monument històric (4 de setembre del 1936) de França. L'interior conserva una col·lecció de retaules barrocs molt interessants; el dedicat a sant Sadurní es considera obra del 1760, de Lluís Baixa i Pau Sunyer. Els únics vestigis que romanen de la primitiva església romànica són un fragment de l'absidiola i la molt notable finestra de l'absis. 









Seguim el camí de tornada tot seguint la Sèquia de Puigcerdà. La sèquia, rec o canal de Puigcerdà, neix a Riutés (Quers, segons denominació oficial cartogràfica francesa), prop de la Tor de Querol, prenent les aigües del riu anomenat Querol o Aravó. És la principal sèquia, rec o canal de la Cerdanya, que compta amb moltes infraestructures d’aquest caràcter. Era nomenat Canal Reial o Sèquia de Puigcerdà. L'aigua arriba fins a l'estany de Puigcerdà desprès de 9 kilòmetres i un desnivell de 60 metres. Estem davant una important infraestructura hidràulica del segle XIV (1.310). El principal motiu de la seva construcció fou la molineria urbana, raó per la qual l’aigua era utilitzada en exclusiva pels molins reials i, per contra, n’estava prohibit l’ús per a la irrigació d’horts i prats. Molins no sols fariners, ja que Puigcerdà tenia una important indústria paraire, per tant necessitat de molins drapers. Com tantes vegades ha passat amb els canals i sèquies, han existit molts conflictes, entre els lloc de captació allunyats i del lloc d’utilització. En el cas de la sèquia de Puigcerdà, s’han agreujat per l’existència d’una frontera.

Anem seguin el petit canal per un camí molt fàcil i agradable passant a tocar de la Torre de Gilabert que té moltes curiositats. Passem per Rigolisa, un antic poble del segle X, que va pertànyer al monestir de Sant Miguel de Cuixa fins al segle XVIII. Ens fixem en l'església de Sant Jaume de Rigolisa, un edifici medievalitzant, amb una rosassa sobre el portal, apuntat. És un temple neogòtic amb un portal d'arquivoltes ogivals i una gran rosassa, amb un estilitzat campanar de torre de 17 metres, amb coberta piramidal de pissarra. Ja veieu que aquest camí de tornada està ple d'atractius. Arribem ara a l'estany del Torniquet, un espai també magnífic.








Per el cami dels enamorats seguim la sèquia ja entrant a Puigcerdà i finalitzant la ruta a l'Estany. Un dels llocs més emblemàtics de la vila.  de gran bellesa paisatgística, amb cignes i ombrejat per fileres de pollancres, plàtans i altres arbres de ribera. Ocupa 2,28 hectàrees i té un perímetre de 580 m. Alimentat per la sèquia de Puigcerdà, l’estany ha estat el gran subministrador d’aigua destinada a usos domèstics com són el regadiu, la neteja de recs i clavegueres i per fer front als incendis, tasques algunes de les quals avui dia encara acompleix. Acabem aquesta ruta en aquest entorn magnífic i us recomanem que algun dia la feu.

dimarts, 9 d’abril del 2024

Tordera

Excursió a Tordera el passat 17 d'octubre de 2023 amb en Víctor Ligos.


Preparats per una nova ruta on destaquem l'ermita de Sant Ponç on precisament és el punt tant de sortida com d'arribada on hi ha un petit aparcament. De seguida doncs ens topem amb la capella de Sant Ponç. És d'origen romànic i reconstruïda després d'un incendi. Encara avui conserva dels seus inicis, l'absis semicircular i la nau de volta cilindrica. L'ermita ha sofert diverses reformes que també han contrubuït a aquestes modificacions de l'original edifici. La última d'aquestes obres va ser l'any 1729 on es va seguir l'estil barroc i s'hi afegí un notable cobert porxat sostingut per dotze columnes de pedra tallada. Un espai molt lligat a l'agricultura i l'ofici del bosc ja que antigament era el punt de trobada. Encara s'hi realitza un cop l'any l'Aplec de Sant Ponç on no hi falta l'ofici, una processó i una bona arrossada.











Seguim el nostre camí que ens porta a passar per Can Ferrer, una espectacular masia. I continuem tot seguint la riera de la Mina d'Or que rep aquest nom per les mines que hi havia a la zona, que eren de Coure. Van arribar a produïr el 85% de Coure d'Espanya a principis del segle XX.  Deixem la pista principal i agafem un camí a la dreta i començem a pujar una mica més pronunciadament. A mida que guanyem alçada començem a veure el mar al fons. Unes vistes de postal. Un com hem superat la part més alta hem aprofitat per fer un bon esmorzar. La ruta segueix cap al Volcà de Sant Corneli i començem a trobar pedra volcànica. Veiem també unes columnes en forma d'aforaments basaltics que deixen testimoni del volcà. L'explotació de l'aflorament es remunta a més de 200 anys. Antigament l'extracció de basalt era manual, utilitzat com a llambordes. Les pedres extretes i tallades eren transportades en carro fins a Hostalric, on eren distribuïdes en tren fins a diferents punts del territori. Amb els anys l'explotació es va anar industrialitzant i en l'actualitat continua l'activitat, però només sota demanda.











Ara el recorregut és de baixada que ens portarà fins al punt de sortida. Una plantació de caquis donen color entre els camps de conreu on hi destaquen les oliveres. També veiem magranes i altres fruïts. La vinya també és present quan arribem a la bassa de can Saboia. I una mica més avall, la bassa de Can Ferrer, de la casa que ja hem vist al principi. És semi-natural ja que té una petita presa i sembla un petit pantà. I ja només ens queda arribar fins als cotxes per completar aquesta ruta senzilla amb punts realment interessants. Haurem fet uns 7 quilòmetres i uns 200 metres de desnivell.


dijous, 7 de març del 2024

Creu de Canet

Nova sortida a la comarca del Maresme, en aquest cas a la Creu de Canet, amb la companyia d'en Josep Grau. (2 setembre 2023)

 
El punt de sortida el trobem a Arenys de Munt i ens dirigim direccció Can Boter i una zona de masies. Passem per la riera que amb els seus plataners ens ofereixen una ombra molt agradable. Ja coneixem però aquestes rieres del Maresme que quan plou son perilloses. Després dels primers metres passem a tocar de Can Boter, també coneguda com a Villa Mercedes i Ca l'Amar de la Torre. Una masia consstruïda entre els segles XVI i XVII. Està fortificada amb una torre de defensa quadrada. Consta de tres cossos i tres pisos. L'entrada de la casa és adovellada i la torre és acabada amb merlets.











Seguim per una pista que comença a fer una mica de pujada. I de nou passem per una altra masia, Can Sala de Dalt.   És de planta regular amb teulada a quatre vessants, igual que la torre que té adossada. Les seves dimensions són tan grans que fins i tot compta amb una capella. La primera notícia de la casa data de 1.115 i els hereus van conservar el nom fins ben entrat el segle XVIII, que va ser extingit en quedar una pubilla. La seva situació permet tenir unes vistes privilegiades tant a la zona marítima del Maresme com a Badalona i Barcelona. També trobem vinya en el nostre recorregut que ens porta a passar per el coll Safiguera. Una pujada una mica més pronunciada ens va acostant cap a la Creu de Canet sense perdre de vista el mar. Primer ens trobem el Mirador de la Creu, on hi trobem un petit cobert que ens pot servir d'aixopluc. I uns metres més enllà arribem a la Creu de Canet que també és coneguda com la creu de Pedracastell. Es tracta d'un espai privilegiat per les vistes panoràmiques de la comarca a dreta i esquerra i per l'extensió de la vall amb el mar Mediterrani al fons banyant la costa del Maresme. La creu ha viscut la història local de primera mà. 


La primera Creu de Canet va ser construïda l'any 1901, quan el papa Lleó XIII va demanar als pobles que aixequessin creus commemorant l'entrada al nou segle. Després de ser beneïda l'any 1902, al 1926, una forta ventada durant la nit de Sant Esteve va fer caure el monument. La segona creu fou una còpia de la primera i va ser beneïda el 30 d'octubre de 1927. Aquesta segona creu també va caure. En aquest cas, però, fou al juliol de 1936 a l'inici de la Guerra Civil. I durant els anys 40 s'hi va colocar una creu de fusta. Després de fer una recaptació de fons es va encarregar un nou projecte a l'arquitecte Isidre Puig. L'any 1954 es va beneir la nova Creu, d'estil gaudinià, i és la que podem veure encara avui en dia. Després de gaudir una bona estona de l'espai i reposar una mica tornem a caminar, ara de baixada i anant en compte de no patinar degut a que el terra és de sauló. Passem per una altra masia, Can Bellsollell de la Torre. I de mica en mica ens acostem al poble d'Arenys de Munt on podem aprofitar per visitar-lo. Hi destaca l'església de Sant Martí.




 

dilluns, 26 de febrer del 2024

Núria - Lló

Sortida a la Vall de Núria el passat 22 d'agost de 2023 amb l'Antoni Llagostera, fins a la Vall de Lló.


Si seguiu aquest blog o el programa Caminant per Catalunya, sabreu que en Llagostera ja ens ha preparat vàries sortires des de Vall de Núria, en especial per els antics camins de romiatge fins al Santuari. Son uns camins mil·lenaris amb els seus ramals secundaris que conformen la xarxa bàsica de comunicació del territori que avui és el Parc de les Capçaleres del Ter i del Freser. Hi ha un total de 7 camins, la majoria dels quals ja hem fet. Cal recordar que la majoria d'ell son d'alta muntanya i per tant no es poden fer durant tot l'any, sobretot si hi ha neu. En aquest cas ens disposem a fer el camí fins al poble de Lló.











Després de pujar de bon matí amb el cremallera fins a la Vall de Núria iniciem la ruta direcció al coll de Finestrelles. La primera part del recorregut coincideix alb el camí que ens portaria fins al cim del Puigmal passant pel pla dels Eugassers i la Coma de l'Embut. El Forat de l'Embut és una notable cavitat, un fenòmen geològic càrstic que engoleix l'aigua de la Coma de l'Embut. L'aigua s'escola entre marbres per reaparèixer uns 800 metres més lluny i cent metres més avall, gairebé en el desguàs al torent de Finestrelles. El forat té 67 metres de desnivell o fondària i 955 metres de recorregut. Seguim pujant entre zones de pastura i pujades que ens han de portar cap al coll de Finestrelles. Potser és el tram més dur de la sortida ja que hem de superar uns 600 metres de desnivell en poc recorregut. Un cop al coll de Finestrelles a 2.605 metres hi ha una senyal fronterera, la 507. Un bon punt per esmorzar. Les panoramiques ja son espectaculars. Al fons hem deixat la Vall de Núria. Al nord-oest veiem el Massís del Carlit. A l'est el Pic Superior de la Vaca, el Torreneules, el Balandrau. I moltes més vistes.











A partir del coll de Finestrelles, a poc de baixar, ja tenim dos ramals diferents, per anar a Er o Llo. Abans de passar una petita torrentera, la de la font Blanca, ens trobem amb el camí que marxa tot planejant al sud-oest. És el conegut com Camí de Núria, que porta a la Font de Segre i Er. A la clotada de Comadedou [Coma Dolça] hi ha una bifurcació de camins, ja que d’aquí partia l’antiga traça del camí de romiatge cap a Llo, passant pel pla i font de Carbecers, en direcció a la Jaça de Palandrau. Nosaltres anirem cap a l’esquerra. Avui però el camí indicat per Cèsar August Torras, té una variant moderna, més directa, que baixa cap el refugi de la Culassa (1.834 m alt).  Un cop arribem al refugi ens trobem encara a uns set quilòmetres de Llo. El refugi de la Culassa és una típica construcció relativament moderna, per tenir aixopluc quan es guardar el bestiar a muntanya. Sota del refugi ja ens trobem trobem el riu Segre que neix una mica més amunt. De baixada ens acompanya aquest riu tant important que acaba desembocant a l'Ebre. En aquest tram es produeix ja el primer aprofitament hidràulic del riu.  Un cop superades les Gorges del Segre, el riu passa sota del Lladrer, on hi havia el Castell Vell de Llo, i encara hi ha les ruïnes de Sant Feliu de Castellvell i tot seguit arriba al sud del poble de Llo, on abandona definitivament la muntanya i entra en la plana de la Cerdanya.











Tot baixant ens trobem amb el pitó del Castell de Vidre que domina les gorgues. Es tracta d'una espectacular formació geològica. Les roques que les componen pertanyen a la formació de Canaveilles, la més antiga del territori, que remunta a l'Ediacarià superior (580-540 milions d’anys). Hi ha vies d’escalada i una Via Ferrada. Ens anem acostant a Llo situat en un racó de la plana cerdana. És un nucli bastant agrupat, però no forma cap mena de recinte clos, on es conserven encara alguns noms de cases tradicionals, com Cal Miquel, Cal Rigola i el Senyaló. Modernament, el poble s'ha anat eixamplant sobretot construint en els costers darrere del poble, i s'hi ha format la urbanització del Camp Gran. Hi destaca l'església parroquial de Sant Fructuós de Llo, un temple romànic que data de principis del segle XI.  L'església està ubicada fora del nucli urbà del poble, en el seu extrem de ponent, al costat sud de la carretera que prové de Sallagosa. El conjunt parroquial està conformat per un petit cementiri i el temple dedicat a Sant Fructuós de Tarragona, un dels primers màrtirs cristians documentats de la península Ibèrica. A l'exterior, a la part de l'oest hi ha un mur més alt que la resta de l'església que es converteix en el campanar de cadireta, distribuït en dos pisos, al primer amb dos ulls i un al segon.





 





En aquest bucòlic poble acabem aquesta ruta per un dels camins de romiatge de la Vall de Núria

dilluns, 12 de febrer del 2024

Torre de Capdella

Sortida al poble de la Torre de Capdella  i els seus entorns el passat dimarts 15 d'agost de 2023 amb la Mª Clara Martínez


Ens trobem en plena Vall Fosca, a la comarca del Pallars Jussà. Aquest municipi està format per 19 pobles, tots ells amb molt d'encant i situats en plena muntanya. El punt de sortida doncs el trobem a la Torre de Capdella, el centre administratiu de la Vall Fosca i situat a 1420 metres d'altitud. El riu Flamisell fa d'eix de la vall. Començem al centre del poble on hi presideix l'església de Sant Martí de la Torre, de planta quadrada i amb un petit absis amb arquacions d'estil llombard. Iniciem la ruta agafant el camí de les mines, que de seguida comença a pujar amunt.  Ens anem introduïnt dins del bosc i de seguida tenim bones vistes i anem deixant el punt de sortida al fons de la vall. 











Al cap d'una estona arribem a una zona més plana que ens ajuda a recuperar l'alè. Passem per una zona de roures espectaculars i de tant en quant alguna noguera amb els fruits ben verds. Les vistes ens permeten veure alguns dels nuclis que conformen aquesta vall, tots ells amb el seu campanar i les cases al seu voltant. Un petit pont ens ajuda a travessar el Barranc de les Espones, un dels afluents del Flamisell. Hi ha força aigua i fins i tot veiem que algú s'atreveix a banyar-s'hi. Començem a trobar algun camp i alguna granja, mentre ens acostem al nucli de Mont-ros, un poble amb molt d'encant. Sobresurt el campanar romànic de l'església de la Mare de Déu del Boix, al voltant de la qual els carrerons es tornen ombrívols i estrets. Mont-ros havia estat un poble clos que conserva diversos portals del recinte emmurallat com el portal de llevant o el de ponent, així com un antic camí de ronda interior, actualment un dels seus carrers. Hi ha documents que verifiquen la presència d'un castell documentat l'any 1064. 











Després de gaudir d'aquest llogaret seguim el camí direcció a un altre poblet, Pobellà. Aquest tram el fem per la mateixa carretera que uneix els pobles que estàn molt a prop. Arribem a l'església de Sant Miquel de Pobellà. Situat a 1.233 metres també podriem dir que havia estat un poble clos amb les mateixes cases formant el tancat i un sol carrer de forma circular en el seu interior, a partir del qual se n'ordenen dos de més petits. Després de fer el curiós per tots els racons del poble seguim de nou per la mateixa carretera direcció a Paüls de Flamisell que també conserva característiques de poble clos, amb restes d'una torre de la muralla que el tancava. 











En destaca l'església dedicada a Sant Iscle i Santa Victòria. A prop del poble també hi ha l'ermita romànica de Santa Llúcia. Anem ara de baixada cap al fons de la vall per anar a buscar el riu Flamisell. Hem de travessar el riu per accedir a l'altre cantó de la vall on de seguida ens trobem la Borda del Teixidor. És una borda gran, amb un edifici principal amb dos cossos formant una "u" oberta cap a ponent, arran de carretera, i un edifici més al nord una mica més enlairat que es coneix com la Borda de Raons. 











I molt a prop també hi ha l'església de Sant Martí de Ballmoll o Torre de Capdella. Una església poc típica per les seves dimensions poc proporcionades. I ja ens queda molt poc per tornar al punt de sortida. Una ruta molt encantadora i fotogènica que només és una petita mostra de tot el que ofereix la Vall Fosca.

Powered by Wikiloc

dilluns, 5 de febrer del 2024

Vallibierna i Culebras

Excursió especial la d'aquest estiu acompanyant al Club Excursionista Ripoll en una de les seves tradicionals sortides per fer un parell de cims de 3.000 metres, el Vallibierna i la Tuca de Culebras. (22 i 23 de juliol de 2023)

 
Ens situem a la comarca de la Ribagorza a la comunitat d'Aragó i més concretament en terme de Montanuy. Podem acostar-nos amb cotxe fins a tocar de la presa de l'embassament de Llauset. Un cop hem deixat els cotxes cal creuar un túnel d'uns 800 metres aproximadament i que ens porta fins a l'estany de Llauset, situat a 2.200 metres. Aquí la imatge ja és espectacular amb una bona vista del nostre objectiu, el Vallibierna. 











Aquest embassament té un origen glacial tot i que es va fer més gran artificialment amb una capacitat de 17 hectòmetres cúbics d'aigua i com no, aprofitat per la producció hidroelèctrica. El camí comença vorejant aquest estany que de mica en mica anem deixant enrere. Seguim pujant en diagonal seguint el GR18 direcció el coll de Vallibierna i per unes passeres travessem un rierol. Passem per l'estany de Botornás que haurem d'anar vorejant per seguir pujant, ja amb molt bones vistes. 











Al cap d'una estona arribem al refugi de Llauset situat a 2.425 metres. Es tracta d'un refugi guardat que funciona tot l'any amb 86 places. És un refugi modern pensat per al segle XXI. S'ha procurat que fos un edifici energèticament eficient, amb aïllament tèrmic i reduint costos en el manteniment i l'obra. Un bon lloc doncs per passar-hi la nit. Com que som una bona colla, alguns han de dormir amb tendes a fora, ja que a l'estiu i en cap de setmana acostuma a omplir-se de seguida. Abans de dormir, un bon sopar i una bona tertúlia amb els amics i companys del Club Excursionista Ripoll. De bon matí ja estem apunt per assolir els cims que tenim a tocar. Abans peró haurem de suar una mica i superar els 600 metres de desnivell que hi ha. El recorregut continua passant per petits estanys que milloren el ja espectacular paisatge d'alta muntanya. Els estanyets de Coma Arnau, l'estany Xelat, estany Redó o l'estany Negre. Anem fent parades per reagrupar-nos i descansar i també per anar treien capes de roba. Ara ens cal fer una darrera pujada que ens acosta fins a la carena del mateix cim i fer un tram que ens aporta vistes als dos costats i gairebé de vertigen. I finalment arribem al Pic de Vallibierna de 3.056 metres. Ens trobem en un massís just al davant de la Maladeda, per tant les vistes a l'Aneto son espectaculars.


Després de fer la foto de grup seguim cap al proper objectiu, la Tuca de Culebras que la tenim a tocar. Per arribar-hi cal passar el famós pas de Cavall. Es tracta d'una cresta d'uns 30 metres de longitud i amb caiguda als dos costats. Aquest pas es creua normalment, com indica el seu nom, a cavall per la cresta o també passant per la part nord que està menys inclinada i agafant-nos a la part superior i buscant suports per als peus. I de seguida arribem al Culebras, de 3.051 metres. L'espai és molt petit i gairebé no hi cabem tots al cim.



S'ha girat una mica de vent i decidim començar a baixar. Primer amb molt de compte pr un tram de roques, llavors remuntem cap a l'esquerra per una zona de tarteres fins arribar al coll de Llauset on ens mereixem un bon descans. Ara pràcticament ja hem fet la part més complicada i només ens queda la baixada per la vall de Llauset i que ens ha de portar fins al llac del primer dia, on tenim els cotxes. Anem recuperant la zona d'herba de millor caminar i el so de l'aigua del riu Llauset. I després d'una llarga baixada arribem al túnel que ens porta a l'aparcament. Una gran sortida per cims de 3.000 metres amb els companys del Club Excursionista Ripoll.











Però malauradament, com hem dit també al vídeo del programa, acabem aquesta crònica amb una mala noticia. I es que el president del Club Excursionista Ripoll, en Marià Morera, i que formava part d'aquesta sortida, ens ha deixat. (11 octubre 2023) Un accident a la muntanya, on li agradava estar, ha trastocat a tots els amants de l'excursionisme. Que aquesta sortida del Club sigui un homenatge i un record per molts anys.