La d’avui ha sigut una magnífica sortida a la comarca del Pla de l’Estany. Ens hem desplaçat a Banyoles per conèixer l’estany i els seus entorns. Hem deixat els cotxes a prop del conegut restaurant “La Carpa de l’Estany” i hem començat la caminada allà mateix, pel magnífic passeig ombrejat pels grans plàtans. Resseguint el contorn de l’estany en sentit horari hem arribat a la zona anomenada “Els Desmais” on hem visitat les fonts de la Filosa i del Ferro (totes dues ben seques)
Una mica més endavant, i després de deixar l’estanyol del Vilar a la nostra esquerra, ens hem aturat a la Font del Vilar. Aquesta font té la particularitat que és una porta de ferro i la maneta en fa de brollador (primer s’ha de saber com fer-la brollar...)
Continuem caminant i en pocs minuts arribem a l’església de Santa Maria de Porqueres, una joia del romànic del segle XII. Aquesta església es distingeix per la seva espectacular portalada, emmarcada per quatre arcs en degradació i amb dues columnes a cada banda de la porta, i amb els capitells delicadament treballats. Sens dubte aquest fet va contribuir a que l’any 1931 fou declarada monument nacional.
Després de visitar aquesta església, amb la rectoria i el comunidor (es un petit porxo obert als quatre vents que hi ha al seu costat i que els sacerdots utilitzaven per foragitar els mals esperits), tornem a la pista principal i ens desviem per anar a veure la font del Rector (tan sols unes minses gotes d’aigua llisquen pel seu brollador) i un petit estanyol, el de “La Ribera Castellana”, o d’en Cisó.
Vistos aquests punts d’interès, continuem pel voral de la carretera fins a trobar un indicador que ens mana a la dreta, al mirador de la Cuaranya. Aquest es un lloc ideal per tenir una esplèndida vista de tot l’estany.
En tornar al camí principal, trobem un nou desviament, aquesta vegada a l’esquerra i amb la indicació de Ruta de Can Morgat. Es el camí que hem de seguir, tot podent fer una visita a les llacunes de Can Morgat i en direcció al cim del Puig Clarà. Al llarg del camí fins aquest cim podem distingir els canvis en la vegetació a mesura que anem guanyant alçada. Comencem amb bosc de ribera, després trobem roures, alzines i acabem amb pins a la part més alta.
Des d’aquest humil cim (315 m.) tenim una espectacular vista de tot l’estany, els seus voltants i les serralades que l’envolten, fins al mar. Dos miradors de fusta enlairats faciliten encara més la contemplació d’aquestes vistes
.
En un dia clar no costa gens identificar les muntanyes de Begur, el Montgrí, la Plana de l’Empordà, muntanyes de l’Alta Garrotxa, Pirineu Oriental ...
Encara fascinats amb tanta bellesa iniciem el descens fins arribar una altra vegada en front de l’església de Santa Maria de Porqueres. Desfem un tros de camí del que havíem fet al matí, fins la Font i l’Estany del Vilar, que voregem per l’altre costat.
Un proper sender que surt de la dreta de la carretera en portarà al paratge de Les Estunes. Aquest és un paratge del tot inusual.
El primer que crida l’atenció són els roures i alzines monumentals que s’hi alcen. I el més sorprenent: el terra rocós, de travertí (roca sedimentaria), ha sigut esberlat per algun ancestral terratrèmol i unes impressionants esquerdes solquen el terra. Algunes d’aquestes esquerdes permeten el pas de les persones al llarg de 30 o 40 m. Ens endinsem en aquests passadissos on quasi no hi entra la llum, embolcallats per les roques i les altes parets i amb la sensació de ser engolits per la terra. Es una sensació fascinant.
Vist aquest indret ens dirigim als Aiguamolls de la Puda, on hi destaca un mirador de cigonyes i diversos petits estanyols, entre ells “l’estanyol de la Cendra” per les seves aigües de color cendrós. Passem par passeres de fusta, envoltats de exuberant vegetació, sobretot grans plantes de cua de cavall.
Sortim del recinte dels aiguamolls i per un sender força emboscat arribem al Balneari i la Font Pudosa. Aquesta es una font d’aigua amb alt contingut d’àcid sulfhídric, pel que va ser utilitzada durant el funcionament del balneari (segles XIX i mitjans del XX) per curar moltes malalties.
I així tornem a ser a la riba de l’estany de Banyoles, al punt on havíem començat.Però no podem passar per alt un del elements més emblemàtics de l’estany: les pesqueres.Són aquestes petites construccions que s’endinsen en l’aigua. Les pesqueres van començar a mitjans del segle XIX amb simples passeres de fusta per poder pescar (d’aquí el seu nom) Amb el temps es van anar engrandint, per guardar-hi una barca o fins i tot per allotjar-s’hi. Es van convertir en signe de riquesa i classe social. Son privades i no es poden visitar. El 1996 es van declara Be d’Interès Nacional i ja no se’n poden construir més. I fins aquí la sortida d’avui.
Es una ruta força planera (a excepció del puig Clarà, que tampoc es res de l’altre món) i d'uns 13’5 km, per això és adequada per a tothom qui vulgui descobrir els petits racons que s’amaguen al voltant de l’estany de Banyoles i gaudir de la seva bellesa.
Texte: Mª Clara Martínez - fotos: Julio Santiago