El Camí de les Vagonetes

Sortida molt fàcil de fer i enriquidora per la població d'Ogassa el passat divendres 27 de maig de 2022 amb l'Antoni Llagostera tot Caminant per Catalunya.

Situat al vell mig de la comarca del Ripollès es pot accedit al poble des de Sant Joan de les Abadesses (Uns 5 kilòmetres). Una de les característiques que ha marcat la seva història és el seu passat miner.  L'existència de carbó a Ogassa era coneguda des del 1761. Hi havia gairebé una quinzena de mines i l'explotació va durar gairebé 130 anys. Finalment, a causa de la disminució de la producció, l'any 1967 es va tancar la última. Els anys 1890-1900 s’assolí la producció màxima, amb una mitjana de 35.000 a 45.000 tones anuals de mineral. Bona prova la prosperitat econòmica que es va assolir són els 1.578 habitants que tenia el municipi d’Ogassa l’any 1900. 

El carbó anava destinat principalment a la creixent indústria catalana. L'únic inconvenient era el transport d'aquest material a la conurbanització de Barcelona, amb les seves industries. Per resoldre el problema, des de començaments de segle es varen iniciar una seguit de projectes per la construcció d’un ferrocarril pel transport del mineral. El 1880 es van concloure els treballs de la línia de ferrocarril que havia de dur el carbó de les mines des de l’estació de Toralles (situat al municipi de Sant Joan de les Abadesses) fins al port de Barcelona. Des de la plaça Dolça, lloc on iniciem la sortida i fins a Toralles el carbó es portava amb unes vagonetes, curiosament sense emprar cap tipus d'energia exterior, només amb la mateixa força dels vagons carregats i els vagons buits que anaven i venien. Donsca aquesta és la ruta que us proposem, el camí de les vagonetes.

Estem parlant d'un recorregut d'uns 4 kilòmetres contant l'anada i la tornada i amb molt poc pendent. Les diferents mines on s'extreia el carbó acostaven el material fins al punt de reunió de la plaça dolça on començava el recorregut de les vagonetes. Només sortir del centre de la població ja trobem un parell de petits túnels foradats a la roca un a tocar de l'altre. És fàcil imaginat que les vagonetes passaven per un i tornaven per l'altre. Avui en dia també es pot passar amb bicicleta fins a Toralles per seguir per la ruta del Ferro fins a Sant Joan i Ripoll.

La ruta, a part d'un passeig molt agradable ens ofereix antics elements per fer-nos una idea de com funcionaven les vagonetes. Més o menys a mig camí trobem la Torre del Fre i el Pla Inclinat. En aquest punt i amb un fort pendent, les vagonetes pujaven i baixaven fins a l'estació de Toralles per descarregar el carbó, una autèntica obra d'ingenieria espectacular. Altres punts ineressants que trobem pel camí són les antigues fàbriques de ciment, com Can Balaguer primer, i després a nivell de la carretera, can Benet.

La primera ja fa molts anys que va deixar de funcionar i cap de les persones que viuen avui recorda el seu funcionament. Segons diuen era la fabrica de ciment més moderna del seu temps. I la de Can Benet data de finals del segle XIX. Encara veiem part de les instal·lacions on hi destaca la seva xemeneia i el conjunt de forns i voltes rebaixades. La de can Balaguer també aprofitava les vagonetes per baixar el ciment cap a buscar el tren. El que no fa tanta gràcia son les antigues pedreres de les dues fàbriques ja que visualment espatllen el paisatge.

I ara només cal fer el camí de tornada per la va de baix que com hem dit coincideix també amb el tran que es pot fer en bicicleta i que ens  torna cap al centre d'Ogassa. Es pot complementar la visita gaudint del museu del miner on ens podem fer una idea de com era la vida en aquest petit poble. O entrar a la Mina Dolça en el seu tram visitable.

Torredembarra - Altafulla

Sortida típica de camí de ronda i molt fàcil de fer entre Torredembarra i Altafulla -Antoni Llagostera (dimecres 25 maig 2022)

Hem sortit de Torredembarra, en plena Costa Daurada a Tarragona. Per allargar una mica la ruta es pot aprofundir en visitar punts interessants i amagats d'aquesta població. Nosaltres hem volgut començar al barri més antic de Torredembarra, a Clarà. Es troba a la zona nord-est. S'hi han conservat les poques restes del castell de Clarà, una torre amb una volta que permet l’accés a un recinte i les restes d’un matacà, estan integrades amb l’edificació coneguda com el casal de Cal Xeco. Del vell castell només es conserven alguns vells elements molt adulterats i integrats en un edifici modern. També hi ha l'església parroquial de Sant Joan Baptista de Clarà, documentada des del segle XIII, reformada i/o modificada durant els segles XIV, XVI i XVII i finalment, al segle XIX.

Un cop vist el lloc més antic de Torredembarra ens dirigim cap a buscar la platga  Sortim, doncs, del lloc més antic de Torredembarra. Cal travessar l'antiga N-340 i les vies del tren per un viaducte. Molt a prop també podem gaudir de la vil·la del Moro, un jaciment romà que nosaltres no hem visitat. Entrem a la platja dels Muntanyans, al nord de la zona costanera de Torredembarra. Es tracta d'un indret remarcable per la seva importància ambiental, ja que conserva en els seus dos quilòmetres, les darreres dunes i maresmes salabroses després del Delta de l'Ebre. Estem davant una platja llarga, de 2.200 m, una amplada mitjana de 66 m i una superfície de 145.200 metres quadrats. Tot seguit trobem la Platja de Baix a Mar, situada a l'antic barri de pescadors. En aquest mateix indret hi ha les Antines, un magnífic paisatge submarí que està format per tres barres de roca que, a diferents distàncies, s'alcen paral·leles a la línia de costa en direcció nord-est i on es poden practicar diverses activitats de lleure i esports. La platja té una llargada de 800 m, una amplada mitjana de 42 m i ocupa una superfície de 33.600 metres quadrats, de sorra fina, amb un fons marí pla amb alguna zona rocosa. I a continuació i fins al port hi trobem la platja de la Paella. És la més àmplia de tot el municipi, idònia per als nens gràcies a la seva poca fondària i a la tranquil·litat de les seves aigües. 

Seguint el passeig marítim a part de les platges, també trobem alguns edificis interessants com Can Bofill i fins i tot alguna mostra d'arquitectura moderna que nosaltres hi hem parat atenció.  El camí de ronda comença a tocar del port de Torredembarra a la zona coneguda com el Roquer, un espai de penya-segats. Fins a Altafulla hi ha un 5 kilòmetres de molt bon fer. En aquest primer tram hi trobem la Roca Foradada, també hi ha com un forat cònic, a vegades molt visible i altres difícil de trobar, que en diuen el Bufador. Un camí abrupte entre grans rocs ens porta a tocar de l'aigua, una zona coneguda com el Codolar. Uns espais sens dubte molt fotogènics i espectaculars.

I per espectacular i curiós és el Far de Torredembarra. Una torre far situat a la vora del mar (a la Punta de la Galera). Té una alçada de pla focal sobre el nivell del mar de 58 metres i sobre el terreny de 38 m, amb un abast geogràfic de 20 milles. Aquest far és el que té la torre més alta de tots els fars de Catalunya. Va ser l'últim far construït a Espanya al segle XX i va ser dissenyat per l'arquitecte Josep Maria Llinàs. Cal dir que es pot visitar i pujar fins a la part alta on hi ha un mirador excepcional. Nosaltres hem pogut pujar-hi gràcies a la gentilesa de Turisme de Torredembarra. Seguim el camí de ronda cap a la platja dels Capellans i del Canyadell. Aquesta es troba envoltada pels penya-segats, amb un paisatge espectacular que combina la roca nua amb la vegetació típica mediterrània. Aquesta platja es caracteritza per a seva tranquil·litat i la seva bellesa natural. És de 60 m de llargada i una amplada mitjana de 35 m, cobrint una superfície de 2.100 metres quadrats, amb una sorra fina i una aigua de bany excel·lent. Compta amb molt serveis. Al final de la platja s’acaba el municipi de Torredembarra i comença el d’Altafulla. Passem per el mirador del Fortí d'Altafulla, un cap de roca, on veiem una àmplia panoràmica de la platja d'Altafulla, amb el fons del castell de Tamarit i la desembocadura del riu Gaià. A part de la zona costanera, a la població hi destaca la Vila Closa, emmurallada, i el castell dels Marquesos de Tamarit, així com la vil·la romana dels Munts per la qual va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Nosaltres hem optat per acabar la sortida visitant la vil·la romana gràcies a la gentilesa del MNAT. (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona). Al costat de l'àrea residencial, hi havia edificis funcionals apropiats per a una casa de labor, com construccions per a usos agrícoles com cellers, estables, graners, magatzems de cereals. També hi havia forns i ferreries per a activitats artesanes i, finalment, habitatges per als servents i els esclaus, que eren els que realitzaven les feines del camp.

Una excursió molt complerta que podem ajustar al nostre temps i disponibilitat, ja sigui seguint més tram del camí de ronda o visitant les poblacions.

Escenaris de la Batalla del Roure

Des del Caminant per Catalunya vàrem voler dedicar dos programes a la Batalla del Roure, a la comarca de l'Alt Empordà. Un primer dia (2 maig 2022) a Pont de Molins i un segon dilluns (9 maig 2022) a Biure. Dues poblacions on va tenir protagonisme aquesta batalla però que també té altres punts interessants per aixó completar un parell de programes amb continguts variats. D’entre les batalles de la Guerra Gran o guerra del Rosselló (1793-1795) hi ha un important combat als municipis de Biure i Pont de Molins, a l’Empordà, al costat esquerra de Figueres. Estem en la guerra contra la Convenció francesa, Guerra Gran, Guerra del Rosselló o Guerra dels Pirineus. Una de les batalles de les guerres de la Revolució Francesa, la guerra de la Primera Coalició contra França. En aquesta contesa bèl·lica varen tenir lloc destacats fets militars com la batalla de Toló (agost-desembre de 1793), on per primera vegada va sonar el nom de Napoleó Bonaparte, o la revolta de la Vendée (febrer de 1793-1796).

Començem la primera sortida a Biure, un petit poble d'uns 250 habitants que al  final del segle XVII consta com un lloc reial de la batllia de Figueres. Cal destacar el nucli antic. El poble està format per carrers disposats en pendent i costeruts, donat que la zona es troba elevada. La majoria de cases es poden adscriure als segles XVIII i XIX. També hi trobem l'església parroquial de Sant Esteve.

Sortim del poble i trobem un primer monument dedicat al timbaler Pierre Bayle. Es va instal·lar en el lloc on, segons documents i segons la memòria popular, estava situat el comandament del General Dugommier i on el timbaler Pierre Bayle va ser ferit de mort. I anem deixant el poble enrere enfilant cap a un altre punt interessant, el castell de Biure. Situat en un turó es conserven algunes restes, però en queden pocs vestigis. En concret són dos trams de mur disposats formant un angle recte. I no ens encantem i seguim caminant cap a la Guixera. Durant els segles XVIII i XIX, l’explotació de les pedreres de calcària i, sobretot, les guixeres que s’escampen pel muntanyam rocós que envolta Biure eren el motor econòmic del poble. Tingueren molta fama els burros de Biure, que transportaven el guix amb petits carros. Fins i tot son presents a l'escult del poble. Passem per el collet de la Muntanya on ja canviem de terme i entrem a Darnius. El proper objectiu el cim de Mont-roig de 296m. Cal pujar uns 150 metres des del coll. Abans d'arribar-hi trobem un altre petit monument en el lloc on va morir el general francès Jacques François Coquille, Dugommier, (18 de novembre de 1794). Acabem d'arribar al cim que té una extraordinària panoràmica. Especialment sobre el santuari del Roure, pel que fou escollit com observatori pel general francès Dugommier. 

A un cim secundari d'aquesta muntanya hi ha les restes del castell de Mont-roig d'estil medieval, que va ser usat fins a la Guerra Gran, com telègraf óptic i per la línia de defensa franquista P. Precisament en aquesta zona també anem trobant bunquers i construccions de la línia Pirineos.

De tornada cap al poble baixem per anar a trobar el riu Ricardell, afluent del Llobregat d'Empordà. És un riu amb poca aigua nodrit tant sols per les pluges de tardor i de primavera. Les ribes són plenes de vegetació de ribera: verns, pollancres. En la seva riba hi ha el paratge de la font de Font d’en Buixó, que des de Biure suposa una de dos quilòmetres, vorejant el riu Ricardell des del nucli urbà fins a la Font. El mateix riu doncs ens acosta fins a Biure de nou.

I ens fixem ara amb Pont de Molins, l'altra part de la excursió. Es situa a la vall mitjana del riu Muga. Amb poc més de 500 habitants disposa de dos nuclis de població molt propers, amb personalitat pròpia, Molins i pont de Molins. Ens posem en marxa cap a la Mare de Déu del Roure seguint una pista, on podem gaudir de les parets de pedra seca, els camps d'oliveres, els pins i les garrigues. A mida que anem pujant, cada cop les vistes són més maques sobre la plana de l’Empordà i el mar. Seguint la pista arribem a l’ermita de la Mare de Déu del Roure. Haurem fet escassament 1,6 quilòmetres, amb un desnivell acumulat de 95 m. Santa Maria del Roure, o la Mare de Déu del Roure, és un antic monestir canonical i santuari.  

Per extensió, es coneix popularment com el Roure. L’església data segurament del segle XI o primers del XII.  De moment no s'han trobat dades sobre la data de consagració de l'església romànica, seu del que més tard seria monestir. Del conjunt monàstic es conserven les ruïnes d'una església de construcció gòtica, aixecada entre els segles XV i XVI sobre un edifici anterior, d’època romànica. També hi ha importants restes de l'edifici conventual, més recent. Al segle XVII es va aixecar un nou santuari, una església situada al costat nord del monestir. El lloc ha estat objecte de diverses intervencions arqueològiques en els darrers anys. I com hem comentat en aquest espai es va viure la Batalla del Roure. Aquesta va suposar una important victòria francesa, que va provocar la conquesta de Figueres i del seu castell. Els dos caps militars que varen dirigir inicialment la batalla, el francès Jacques Coquille, dit Dugommier, i l’espanyol Luis de Carvajal, conde de la Unión, varen morir a la batalla. No estem pas davant una batalla petitona, ja que les forces dels dos bàndols eren relativament important, 36.000 i 45.000 soldats a cada costat. El resultat final, però, si que té un clar guanyador. Els espanyols tingueren 10.000 mort i els francesos sols 3.000.

De tornada trobem el riu Muga que desemboca al golf de Roses, a la urbanització d'Empuriabrava després de recòrrer 58 kilòmetres. Neix al puig de la Llibertat, al Pla de la Muga (1.186 m alt). A partir de l'Hostal de la Muga (a banda i banda de riu) constitueix durant uns 5,5 quilòmetres el límit fronterer francoespanyol, amb les fites 523 a 534.  

Abans d’arribar a Pont de Molins, prop de Darnius, en un engorjat epigènic, hi ha l’embassament de Boadella, amb una capacitat de 60,2 hm³, ocupant 363,3 hectàrees. Al llarg del seu recorregut hi trobem varis antics molins fariners. I baixant cap al punt de sortida podem veure un parell de castells. Primer trobem el castell de Montmarí. En queden escassos vestigis. Hi ha rastres d'una construcció de planta rectangular els murs de la qual es conserven en una alçada d'uns dos metres. I ja arribant al poble trobem les restes del castell de Molins o torre d'en Buac. Estem davant unes restes, bastant malmeses, però força significatives. Només resta una petita part de la muralla amb un merlet, la part inferior de la capella romànica i una part de la torre de l'homenatge, coneguda popularment com “torre d’en Buac”. Surt esmentat per primera vegada l'any 1125 (Castrum Molins).

Dues sortides força entretingudes per l'entorn de la Batalla del Roure, on també hem aprofitat per gaudir de la gastronomia de la zona.

Argelers de la Marenda

Sortida a Argelers de la Marenda (Argelers Sur Mer) a la Catalunya Nord, a la zona costanera rossellonesa. (Dilluns 25 abril 2022)

Interessant sortida que ha combinat paisatge i natura amb història. Hem començat a tocar del mar Mediterrani, en un aparcament habilitat per accedir a la platja. La primera part de la sortida és per la reserva natural del Mas Larrieu arribant fins a la desembocadura del riu Tec. El primer tram doncs és seguint la platja direcció nord gaudint de la tranquilitat matinal i forçats a travessar algun rierol que aquest dies portava massa aigua i era inevitable passar sense mular-nos els peus. Ja més amunt s'arriba a la desembocadura del Tec. Aquest és el segon riu més important del Rosselló desprès del Tet, té un curs d'uns 84 kilòmetres i neix al vessant meridional de la Roca Colom (2.503 m) molt  a prop del Costabona. Durant els aigüats dels anys 40 es van patir fornes inundacions fins al punt que es va canviar el curs final del riu fins a la desembocadura.

La tornada al punt de sortida l'hem fet per l'interior per poder gaudir de la Reserva Natural del Mas Larrieu. Aquesta es va fundar l'any 1984 amb l'objectiu de conservar la zona i evitar més construccions turístiques. Hi trobem des de platges de sorra salvatges, dunes, bosc mediterrani i centenars d'espècies vegetals de tota mena. Un camí didàctic, cartells informatius i una zona de picnic estan a l'abast del públic per fer la visita més agradable. 

Un cop al cotxe ens hem acostat més al centre de la població per fer la segona part de la sortida més dedicada a la memòria, ja que en aquest lloc es va construir uns dels camps de refugiats i presoners republicans durant la retirada de 1939, durant la guerra civil espanyola. El camp de concentració d’Aregelers ha desaparegut, però el record perdura. Primer hem fet una visita al cementiri del espanyols, situat en l'avinguda de la Retirada. S’hi arriba per la carretera, per un carril lateral. En dos anys, donades les condicions infrahumanes del camp de concentració d’Argelers, hi van morir 216 persones, de les quals 70 eren nens petits. Van ser enterrats en un cementiri, que avui ha quedat enmig de càmpings i edificis d’apartaments turístics. És un recinte de planta quadrada enjardinat i amb arbres, envoltat de valla metàl·lica. Hi ha plaques amb els noms dels quals van morir i foren enterrats. Hi ha una roca amb forma de prisma i dues plaques, que recorden les criatures que varen morir. Continuem la sortida ara per conèixer la part més nova del municipi d'Argelers conegut com Argelès Plage. Ho fem per l'interior entre cases equipaments turístics, sense edificis de gran alçada i tot ben ordenat i amb molta tranquilitat. Hi ha com a tota població costanera tot tipus de serveis, botigues i restaurants que atreuen als turistes. 

Hi trobem també la capella moderna de la Mare de Déu de l'Estrella de Mar i el que es coneix com el Bosc dels Pins. Una iniciativa del Consell General del departament dels Pirineus Orientals per intentar rendibilitzar les diferents parts del territori del municipi d'Argelers i que també va servir per ajudar a convertir aquesta zona en un atractiu per el turisme. I seguim caminant ara cap al Port esportiu travessant el riu de la Maçana per un pont. És un port modern amb més de 800 plaçes per embarcacions i amb tots els serveis esencials, així com una zona de botigues i restaurants. 

És interessant veure també la proximitat amb la muntanya que fa que sigui un atractiu més a nivell paisatgistic. I ja només ens quera tornar a fer el recorregut cap al cotxe, però en aquest cas per la platja i el passeig marítim. Disposa fins 7 kilòmetre de platja de sorra més 2 kilòmetres de platja rocosa. Nosaltres encara tenim uns 3 kilómetres fins al cotxe i els 7 serien més o menys fins a la desembocadura del Tec on hem estat a primera hora. El més interessant d'aquesta zona pel que fa a la hstòria és que gran part d'aquesta platja és on hi havia hagut el camp de refugiats. El camp fou obert el 3 de febrer del 1939, al nord de les cases d'estiueig.  Les obres van començar només a finals de gener, però els pocs barracots de fusta, canyes i xapes, acabats de fer, foren molt insuficients per acollir els milers de persones que es van trobar tancades darrere filferros espinosos. El fred de febrer, la tramuntana i la pluja van constituir una prova terrible per a una gent esgotada i afeblida per la manca d’aliments. S’esperaven uns 4.000 exiliats, però apareixerien 500.000. Esperaven la llibertat i es trobaren reclosos en una camp de concentració, on patiren fam, maltractament, menypreu i, alguns, la mort. Unes 100.000 persones van arribar-hi en menys de 7 dies. El camp va ser construït per a 15 dies i va durar 2 anys. S'hi van construir 300 barraques i s'estima que hi van passar en total unes 465.000 persones. Les condicions higièniques i de tracte per part de les autoritats franceses foren denigrants. El camp d’Argelers es tancà a finals del 1939, però es va tornar a obrir arran de l'ocupació alemanya de França, moment en què es convertí en camp de concentració per a jueus, gitanos i altres ètnies considerades indesitjables pel règim nazi. Fou tancat definitivament al final de la II Guerra Mundial. Els refugiats espanyols van abandonar aquest camp el juny de 1940. 

A la rue de les Dunes hi ha monòlit de pedra amb unes plaques que recorden aquestes dates fatídiques. I ens ha agradat trobar a la mateixa sorra de la platja una exposició amb espectaculars fotografies que ens donen una idea de com era aquest camp de refugiats. Desconeixem si és una mostra temporal o permanent.

Una magnífica sortida barrejant història, paisatge i natura molt a prop de casa.

Sant Miquel de Coma de Roure

PLA DEL PEDRÓ – COLLADA D’ESPINAU – COMA DE ROURE

Dissabte 16 abril 2022 (Mª Clara Martínez)

Fantàstica caminada per La Garrotxa, terra de Mala Petja. Aquest sobre nom amb el que és coneguda aquesta comarca fa referència al fet que és un terreny d’orografia molt pedregosa, aspre, difícil de trepitjar. Malgrat tot, la d’ahir va ser una ruta molt vistosa i entretinguda.

El punt d’inici va ser al Pla del Pedró, al que s’hi arriba per una pista forestal que surt del poble de Tortellà enfilant- se de valent per la muntanya i en no massa bon estat, encara que, poc a poc, tots vàrem arribar a dalt. Reconec que, ja que hi passem, seria una millor opció pujar amb els cotxes fins la Collada d’Espinau, des de Beuda. Bé, aparquem en una petita esplanada amb unes vistes magnífiques i comencem a caminar. En front de l’aparcament trobem un sender que ens porta a una pista que arriba a l’estació sismològica de Beuda. El camí fa força pujada i de seguida comencem a suar. Arribem al coll de Pollastric, i des d’aquí fem un puja i baixa al cim dels Castellets. La pujada és per terreny pedregós Des d’aquest cim tenim una imponent visió de les muntanyes de La Garrotxa i de molt més enllà: Bassegoda, Canigó, Pirineu, Puigsacalm, Cabrera i Pla d’Aiats... Un dia esplèndid ens ajuda a gaudir d’aquest gran festival de muntanyes.

Tornem al coll deixant per un altre dia el cim del Malveí, i ens endinsem en una zona boscosa on ens costa molt seguir el camí, que de vagades es torna tant difós que senzillament ni es veu. Sort del GPS que ens guia i ens orienta. A poc a poc, i lluitant amb les branques, esbarzers i demés matolls que ens barren el pas, arribem a un sender ben marcat, pedregós i en fort pendent que ens porta al coll Sacalma. I des d’aquí, ja planejant i per millor camí, fins la Collada d’Espinau, on ens adonem que hi arriba una pista asfaltada que ve de Beuda. Sens dubte haria sigut bona idea aparcar aquí els cotxes i no patir tant per l’altre pista per on hem pujat... Bé, ja ho sabem per la propera vegada. En aquesta collada tenim un munt d’opcions i camins per recórrer. Podem pujar a la Tossa d’Espinau, on ens espera un bon desnivell però amb el premi d’espectaculars vistes; o nara al mas d’Espinau, una casa d’allotjament on passar uns dies de relax i desconnectar del mon, o anar a la casa de turisme rural de Can Bosc, o... 

Nosaltres prenem un sender que neix molt proper a la cruïlla, en direcció sud i per sobre de la pista asfaltada que porta a Beuda. És un sender molt agradable, tot per sota bosc i de molt bon caminar, fins al mas de Coma de Roure, una antiga masia restaurada, de la que tan sols es pot visitar la seva capella: l’ermita de Sant Miquel de Coma de Roure, enlairada a sobre d’un turó i ben restaurada i conservada. Tan sols ens queda acabar de seguir la pista fins al lloc on al matí hem deixat els cotxes i donar per finalitzada la sortida d’avui. 

Una sortida amb molt bones vistes i racons de interès, que podem allargar o escurçar al nostre gust, per camins típics de la Garrotxa, aspres i pedregosos, i racons de gran bellesa. Desitgem que us hagi agradat.

Powered by Wikiloc