Pineda de Mar

Ruta per Pineda de Mar (Maresme) i el seu entorn el passat dimecres 2 de febrer de 2022 (Mª Clara Martinez)

Al centre del poble, no massa lluny de la platja, trobem un solar on es pot aparcar lliurement. Aquesta vila costanera d'origen agrícola i mariner, seu de la Fundació Tharrats que conté una de les col·leccions d'art contemporani més importants del país amb obra de Miró, Tàpies, Brossa o Guinovart, és avui un dels principals referents turístics i artístics del Maresme. Els gairebé tres quilòmetres de platja que ressegueixen la seva costa i el ric patrimoni arquitectònic que conserva, fan de Pineda una destinació ideal per al turisme familiar i per descobrir la bellesa dels paratges naturals del Montnegre.

Deixem la platja, creuem el poble i la carretera N-II i enfilem camí cap a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Aquesta ermita, construïda el 1751 per iniciativa d'un grup de mariners, es troba en terme municipal de Santa Susanna, està pintada de blanc i enlairada en un turó, des d’on tenim fantàstiques vistes de un bon tram de costa, destacant els pobles i la zona de cultius. Retrocedim uns metres fins tornar a la pista, que seguirem un bon troç, fins a trobar un sender que s’enfila muntanya amunt. El nostre proper objectiu és Sant Pere de Riu, però abans d’arribar-hi passem pel Bosc del Poeta, on hi ha una petita piràmide, i que segons ens expliquen és la tomba d’un gos. Resseguim el Serrat de la Guàrdia, des d’on gaudim esplèndides vistes i on fem un aturada per esmorzar. I finalment passem per sobre de l’autopista, encara que quasi no ens adonem, doncs l’autopista passa per un túnel. Ja trobem indicadors a Sant Pere de Riu, que seguirem, per bona pista, fins arribar-hi.

Sant Pere de Riu és una església que pertany a Tordera, però formava part de l'antic terme d'Hortsavinyà i des del punt de vista popular i eclesiàstic ha estat sempre vinculada a la parròquia de Pineda de Mar. Se la coneix també amb el nom de Sant Pere de Pineda. El conjunt de Sant Pere de Riu, és format per l'església i les edificacions annexes, entre les quals hi ha la rectoria, ara reconvertida en casa de colònies, i el comunidor. Al seu cementiri va ser enterrat, en 2014, el modista Manuel Pertegaz. Vist el lloc seguim la ruta i passem per les restes d’un aqüeducte romà, que portava aigua a Can Roig, una important vil·la romana. Allà també hi ha la Font de Ferro, encara que la veta d’aigua ferruginosa va ser tallada al construir l’autopista, i ara és aigua corrent. 

Uns metres més enllà l’antic molí fariner de Can Marquès i el Forn de calç, que ens dona idea de que el que ara són boscos, en el seu moment havien de ser conreus. Passat el forn de calç iniciem la pujada al turó de Montpalau, en algun tram pel dret fent drecera i en d’altres per la pista. No tardem en arribar al cim, on hi ha les restes del Castell de Montpalau. Aquest era un castell termenat, documentat el 1082. Cal destacar que aquest castell tenia un paper de fortalesa, no una funció residencial. La seva funció era més aviat simbòlica, d'intimidació de la pagesia i punt d'encontre esporàdic dels cavallers en les seves guaites (tasques de vigilància). Iniciem el descens i ja la tronada a Pineda de Mar. Abans d’arribar al poble passem per un parell d’ermites més, la de Sant Rafael, a punt de caure degut al vandalisme (algú l’ha incendiat malmetent tota la seva estructura), i la de Sant Jaume, que pertany al mas de Sant Jaume. 

De tornada al poble parem a l’església parroquial de Santa Maria. La façana principal, la porta lateral de Sant Joan, l'Altar Major i la capella lateral són recobertes amb esgrafiats. A més, la façana principal presenta una distribució simètrica, amb una acurada ornamentació, que li atorga una gran bellesa. Una passejada tranquil·la per alguns dels carrers de la vil·la, i ja som de nou als cotxes, donant per finalitzada la sortida d’avui. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc

Solsona i el seu entorn

Dissabte, 29 gener 2022 - Mª Clara Martínez

Plàcida i vistosa caminada per l’entorn de la ciutat de Solsona.

Aquest important nucli comercial gaudeix d’un ric patrimoni arquitectònic i artístic, així com de la tranquil·litat i el ritme pausat d’una ciutat petita però dinàmica. Aparquem molt a prop del Portal del Castell, deixem la visita a la ciutat per la tornada, i ens encaminem al Parc de la Mare de la Font, a menys de 2 Km de la ciutat. A aquest parc s’hi arriba en cotxe, i aquí hi trobem tota mena de serveis: restaurant, WC, barbacoes, taules i bancs i una amplia zona d’esbarjo. Cal destacar el pont de pedra del segle XV que antigament formava part de la canalització que portava l’aigua fins a les fonts de Solsona. Aquest espai també ofereix un itinerari botànic, d’uns 600 m, que permet conèixer i observar diverses espècies de bosc de ribera autòctones. 

Creuem el parc i ens aturem uns moments a la capella de Sant Pere Màrtir, datada de 1686, d’estil neoclàssic rural. Creuem la carretera i per un sender arribem a la Font de la Mina, una bonica raconada amb un parell de taules. Pugem les escales que s’enfilen fins a trobar la pista que ens ha de portar fins a Castellvell per l’obaga. Fa de molt bon caminar i creuem una roureda impressionant. Poc abans d’arribar a un encreuament de pistes a tocar de la carretera, a la nostra esquerra ens queden uns rocams que formen balmes i passadissos que val la pena veure. Són les Roques Caigudes. Quan ja hem donat un parell de voltes pel lloc i passat i traspassat per les esquerdes i forats tornem al nostre camí i seguim fins l’encreuament de pistes, des d’on anirem fins a Castellvell i tornarem.

El Castellvell de Solsona, Castell de Castellvell o simplement el Castellvell, és un castell que es troba dalt d’un turó de 838 metres d'altitud. Edificació d'origen força antic (al segle XI ja se l'anomenava el vell), és una important fortificació i talaia al nord-oest de la ciutat de Solsona. 

Les vistes des d’aquest lloc són impressionants. D’allà mateix en surt un corriol que ens acaba d’enfilar al cim del turó, on hi ha les restes d’un poblat ibèric. Aquest hàbitat s’inicia durant la Primera Edat del Ferro i es perllonga en època medieval i moderna, amb diferents tipus d’ocupació i amb desocupacions entre períodes. Aquest és un lloc immillorable per fer una aturada per esmorzar i recuperar forces. Visitat a fons el lloc, desfem el camí fins l’encreuament de pistes, creuem la carretera, i seguim uns pista fins la Balma de la Font Salada. La Font Salada la trobem dins d'una balma impressionant que està a la part alta del barranc de Ribalta. Hem tastat l'aigua i, efectivament, és salada, sense arribar a la concentració de la font salada de la Ribera Salada. Es tracta d'una llarga balma de 30 metres de llargada al mig del torrent de Ribalta, per on salta l'aigua de la pluja i coincideix en la capçalera del mateix torrent. Avui tan sols en trobem un parell de basseroles. 

Seguim el corriol que en surt de l’extrem de la balma, seguint el Barranc de Ribalta, fins arribar de tornada a Solsona. Ara sí que dediquem una bona estona a visitar a fons aquesta fantàstica ciutat. En destaca la Catedral de Santa Maria, d'estil gòtic, construïda sobre un antic temple romànic, que guarda una famosa talla en pedra de la Mare de Déu del Claustre. Altres punts d’interès són el Palau Episcopal, la Plaça Major, la Plaça de Sant Joan, i diverses cases senyorials. Una caminada molt fàcil i amb molts punts d’interès, amb fantàstiques vistes i amb el premi afegit de la visita a l’ esplèndida ciutat de Solsona. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc

Camprodon - Beget

Sortida per la comarca del Ripollès amb l'Antoni Llagostera el passat dilluns 17 de gener de Camprodon a Beget passant per indrets molt emblemàtics.

Podem aparcar a una de les entrades de Camprodon, a la zona esportiva. Cal preveure però com tornar de Beget. Nosaltres hi hem deixat un cotxe amb previsió. També hi ha la possibilitat de tornar amb bus. Agafem la pista que va cap a Font Rubí passant per la casa de Llandrius que dóna nom a la zona esportiva. De seguida començem a trobar fonts interessants. Camprodon és una vila amb moltes fonts. Font del Botàs, del Vern, del Faig. Trenquem seguint una pista a la dreta que ens portaria cap a Sant Antoni. 

Deixem a la dreta la font de Sant Patllari i ens trobem la font del Boix i una mica més amunt el monument dedicat a César August Torres. Anem seguint les marques d'un PR direcció a la creueta deixant la pista de Sant Antoni. El coll de la creueta és el punt més alt de la sortida a 1.077 metres. Per tant ara ens toca baixar. Atenció ja que com ens indiquen els cartells entrem en una zona on hi ha un ramat de braus que en principi estàn en un tancat. Nosaltres els hem vist i no hem tingut cap problema. Hem llegit que en alguna sortida algú s'ha enportat un bon ensurt. 

En tot cas cal passar aquesta zona amb precaució. Passem per les cases de la Tosquera i el Mas Blanc més endavant. A tocar de la Tosquera, que està en runes trobem una curiosa zona amb pedra tosca que sembla que donaria nom a la casa. Anem trobant totos a la nostra vista i veiem les runes del mas d'en Sivilla on sembla que sempre han tingut tradició de ramats de braus. Actualment sembla que Can Blanc és el mas que vetlla per el bestiar. Hi passem per davant i seguim ruta cap al coll de Bolós alternant una pista i camins. 

Anem entrant al veïnat de Bolós que pertany a Camprodon tot i que ja estem en zona de l'Alta Garrotxa. Anem baixant entrant en una fondalada on al fons hi ha la riera de Bolós. El punt més interessant és una església romànica del segle XI, Santa Maria de Bolós. Hi destaquen el tamany de les arquacions llombardes. Sobresurt un campanar en forma de torre acabat en piràmide. Al costat hi ha una casa que sembla que s'està restaurant, l'antiga rectoria. Un bon lloc per esmorzar-hi. Seguim de baixada i a prop passem per can Andal i el Puig fins a trobar la pista que va paralel·la a la riera i que ens acosta cap a un altre dels veïnats de Camprodon, Salarça. En aquest punt sembla que hi ha una mica més de vida ja que hi ha el Tubert i el Mulladar, dues cases de turisme rural molt concorregudes. També hi ha la Fundació Santuario Gaia que vetlla per els animals. 

I a fons, enfilada en un turó, ja veiem el nostre proper objectiu, Sant Valentí de Salarça, presidint tota la vall. Es tracta d'una església romànica del segle XII amb volta de canó apuntada i absis semicircular. Al segle XV o XVI s'hi afegí a l'entrada un porxo amb teulat amb dues aigües. Hi destaca un campanar d'espedanya de dos ulls. Per pujar-hi hi ha una escala de pedra adossada. Tampoc hi faten arbres monumentals impressionants. Tant aquí com a Bolós encara s'hi celebra un aplec cada any on no hi falta una missa i un bon dinar. És un indret màgic, de pau i que ens ha ocupat una bona estona, però hem de seguir cap a la cirereta del pastís, Beget. Seguim per una pista direcció al coll de la Vila fins a tocar el rec i tornem a pujar una mica i tornar a baixar per anar superant petits torrents fins a trobar la pista que uneix Oix i Beget on ja tenim vistes del poble. Acabem d'arribar-hi i és obigat fer-hi una vistia i fins i tot fer-hi un bon àpat com nosaltres.

El primer que destaca és la seva església romànica dedicada a Sant Cristòfol. La torre del campanar és un magnífic exemplar de romànic Llombard de quatre pisos. És un edifici d'una sola nau, amb arcs torals i absis semicircular. A l'interior hi ha la Majestat de Beget, una talla romànica policromada d'un Crist Majestat d'uns dos metres d'alçada del segle XII. És considerada una de les obres cabdals de l'escultura romànica catalana. A més és molt apreciada per els veïns que la van salvar d'una possible cremada durant l'època republicana, amagant-la.

I si ens passejem per el poble quedem meravellats. Està declarat patrimoni d'interès nacional i recentment ha estat seleccionat com un dels pobles més bonics d'Espanya. Les cases estàn restaurades, totes elles de pedra i es respira pau i tranquilitat. Els seus ponts, les rieres, plaçes, carrerons, detalls... la càmera no para. Un indret fantàstic per acabar la nostra excursió.

Powered by Wikiloc

MARTORELL – Torretes Gramanella i del Clos – Castells de Rosanes i Sant Genís de Rocafort – Antigues mines de plom La Martorellense.

Dimarts, 11 gener 2022 (Mª Clara Martínez)

Iniciem la caminada a la Vil·la de Martorell, al Baix Llobregat, deixant els cotxes molt a prop del Pont del Diable, símbol arquitectònic de Martorell, construït en la Via Augusta que anava de Roma a Cadis, i que no dubtem en visitar, malgrat la boira que enterboleix la seva visió. Esperem que a la tornada s’hagi aixecat.

Travessem el poble d’Est a Oest, pel carrer principal, on podem admirar moltes cases decorades amb esgrafiats, l’església parroquial de Santa Maria i nombrosos detalls que fan que la visita a aquest poble sigui molt interessant. Travessem per sota l’autopista i ens dirigim al Serrat de les Torretes. Abans, però, ens aturem davant unes curioses formacions rocoses que formen promontoris i penya-segats d’interès paisatgístic. Són gresos i conglomerats de sedimentació del triàsic, amb noms de referència topogràfica com la Roca Dreta i la Roca Torta. 

Seguint les indicacions dels rètols arribem a la primera de les torretes: la Torreta Gramenella o Torreta Petita, on trobem que l’estan excavant i restaurant. És una torre de planta quadrada, amb nombroses espitlleres i on no hi ha indicis de que sigui d’època romana, sinó molt posterior. La segona torre que visitem és la del Clos, o Torre Gran, que igual que l'anterior és una torre molt senzilla, de planta quadrada i formes massisses. Està força malmesa i tampoc té sostre, però conserva les quatre parets amb un bon nombre d’espitlleres. Aquestes dues torres són les que han donat nom al serrat, i des de totes dues es tenen espectaculars vistes de Martorell amb el seu congost, la plana, Montserrat i la Mola. Un lloc ideal per fer una aturada i esmorzar.

El següent punt de interès és el Castell de Rosanes, que haurem de fer un anar i venir. Diversos trams de la muralla, vestigis d'una torre de planta circular, una dependència de planta rectangular que conserva parcialment una volta i una cisterna excavada al terreny és tot el que en queda del Castell de Rosanes, conegut també com a Castell del Peiret o del Mateuet. Estan situades al cim d'un turó de forma allargassada, el Turó del Peiret, i ocupen tota la seva superfície, dominant la vila de Martorell. Formava part del conjunt de fortaleses que en època medieval defensaven la línia del Llobregat, clau per a la defensa de Barcelona i el control del territori del Penedès, a més del de Martorell. El primer esment documental del castell data de 1033 amb el nom de Rodanas. La darrera notícia del castell data del 1713 quan els filipistes inutilitzaren les defenses del castell, com van fer amb les del Castell del Priorat de Sant Genís de Rocafort i les Torres Gramenella i del Clos. Vist aquest lloc tornem a la pista que seguíem i una mica més endavant tenim una bona visió del conjunt de l’antic Priorat Benedictí, fundat el 1042, i Castell de Sant Genís de Rocafort. El conjunt, es troba força restaurat i pot ser prou interessant seguir algun dels camins que surten de la pista que portem per anar-hi a donar un cop d’ull. Nosaltres, però, girem i ens dirigim a l’antiga mina de plom La Martorellense. 

Tan sols en queden les restes que formaven part de l'explotació minera de plom més important de la província de Barcelona. Les estructures que es conserven corresponen a la residència dels directius i dels treballadors, planta de procés, inclosa la xemeneia i accessos a les galeries. El principal destí del plom d'aquesta mina eren els terrissaires, que l'utilitzaven pel vidrat de les peces ceràmiques (plats, olles, cassoles, etc). La seva toxicitat va fer que es prohibís el seu ús i això, unit a la dificultat per trobar mà d'obra, va abocar al tancament, l'any 1963. Un cop vista la mina iniciem el retorn a Martorell, per una pista que ens porta directament a l’entrada del poble, al Pont del Diable, que ara el podem gaudir amb millor llum.

Una ruta molt fàcil, per bons camins, apta per a tothom i plena de bellesa i molta historia. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc

Grau d'Olot i la Portelleta

Fantàstica excursió a la comarca de la Garrotxa amb l'Antoni Llagostera el passat dimecres 5 de gener de 2022. Una ruta que en part ja haviem fet feia anys passant per les Marrades del Grau d'Olot i baixant per la Portelleta.

Ens situem a la Vall d'en Bas, a tocar del petit poble de l'Hostalet d'en Bas. Avui hem fet un camí molt interessant, no sols pels paisatge o per l’esforç que requereix el fer-lo, sinó per la seva importància i valor infraestructural, una obra d’enginyeria popular de gran interès. 

Molt segurament, amb el camí romà del Capsacosta, conformen els dos dels camins històrics més ben conservats (tots dos fa pocs posats en valor mitjançant una intervenció arqueològica i de conservació), que hi ha a Catalunya. Durant molts anys la ruta principal de comunicació entre les comarques d’Osona i la Garrotxa, i en part també entre Barcelona i França, va ser el denominat camí ral de Vic a Olot. Nosaltres, per escurçar camí, hem sortit de la casa de L’Esquirol, una casa de turisme rural, al fons de la plana d’en Bas, al començament del camí del Grau d’Olot. Fins a l'Hostalot hi ha 3,6 kilòmetres i 388 m de desnivell. El camí s’enfila, ben marcat, entre la boscúria i travessem la riera enmig de les grans pedres i deixant la riera a la dreta seguim el camí en direcció sud, cap al fons del pla d’en Bas. S’arriba a un petit replà sense vegetació; cal seguir pel sender que va pujant. Ens  trobem al coll del Pixador dels Matxos (700 m), una petita clariana sobre un clap de roca que fou anivellat en el seu moment per permetre el pas dels traginers, i on s’aturava a les bésties perquè hi poguessin descansar a la meitat de la pujada. Una mica més amunt hi ha la font de les Marrades, situada a la dreta del camí i al peu d'unes roques.

Un cop passada la font de les Marrades, el camí, que en alguns trams conserva l’empedrat, fa unes ziga-zagues molt marcades per salvar el desnivell i superar el cingle. Aquí hi ha el tram més espectacular del camí ral d’Olot a Vic, anomenat les Marrades, una obra cívico-militar construïda entre 1729 i 1731, a iniciativa del corregidor de Vic, José de Avilés, per facilitar tant el pas de les mercaderies com dels exèrcits. El camí va pujant molt ample amb diverses i mantingudes llaçades, i amb tot un sistema de paviments, talussos, plataformes, trencaaigües, desguassos, pilons guarda-rodes i fins i tot un pont, gairebé al capdamunt, que salva les aigües procedents de la font del Grau.  

L’indret és misteriós i salvatge: altes parets de pedra aguanten el camí i grans arbres centenaris creen un ambient de penombra i humitat. A la part final de les Marrades deixem un moment el camí cap a l'esquerra per anar a visitar un altre punt molt curiós. En pocs minuts s’arriba a la Mina dels Bandolers, estret amagatall ple de ràncies històries.  Aquesta mina és en realitat un gran call natural d’uns 60 metres de llarg i 1’5 d’ampla i altura de 2 a 4 m. Encara que està destapada, s’hi havia fet una teulada natural de terra, per fer-ne un bon amagatall. És una massa rocallosa de superfície clivellada i cantelluda, plena de fissures i arestes. Era un bon amagatall utilitzat pel bandolerisme i els lladres del camí ral durant els segles XVIII i XIX.

Un cop vist aquest espai recuperem les Marrades i de seguida arribem a l’Hostal del Grau, antiga parada obligada per als traginers del camí ral. Abans d'agafar el camí de baixada aprofitem per veure alguns punts interessants. Primer trobem un antic pont, el Pont Vell de l'Hostalot que servia per creuar la riera del Grau. El pont és d'un sol arc, fet amb grosses pedres tallades, però del seu paviment original queda molt poca cosa. Alguns autors fan remuntar la seva construcció a l’època romana, però a tot estirar seria del segle XI o principis del XII. També hi veiem l'altre hostal, anomenat l'Hostalot, que ha estat qualificat per alguns autors com un annex de l'Hostal del Grau, per a gent de curta economia. 

Retornats a l’Hostal del Grau, anem a veure els Sallents del Grau i de de Pujolriu o Bertrans queformen la part alta del torrent del Puig i son dins del municipi de la Vall d’en Bas. El primer, el Sallent del Grau té 800 m de longitud i salva un desnivell de 300 m. S’hi poden fer 5 ràpels. El Sallent de Pujolriu o de Bertrans té també uns 800 m de recorregut i es salva un desnivell de 300 m. S’hi fan 8 ràpels.

Fet aquesta visita als dos sallents, pujem al cim de l’excursió d’avui, la Tosa de Pujolriu (938 m alt). Des d'aquí tenim unes vistes espectaculars.

Des de Pujolriu baixarem fins el coll del camí de la Portallera, que ens baixarà fins el pla d’en Bas, a la casa de la Llobatera. Itinerari molt sorprenent que davalla el cingle de la tossa de Pujolriu per l’antic camí de la Portellera, des de Falgars a la vall d’en Bas, per un bosc atapeït i misteriós. Tot el recorregut és un seguit d’indrets màgics i corprenedors entre els quals val la pena d’esmentar l’indret de la Portellera, lloc que dóna nom a tot el camí. Es tracta d’un gran mur d’uns sis metres d’alçada, amb una petita ‘portellera’ per travessar-lo, al mig d’una densa fageda. Aquest gran mur podria ser la resclosa d’una presa per a un antic molí o bé un mur de defensa per barrar el pas. Acabem de baixar i el primer que trobem és la Llobatera Una casa enorme i magnífica situada en un idret idíl·lic, sota els cingles de Falgars. I ja només ens queda arribar on tenim el cotxe per acabar una ruta fantàstica i molt recomanable.