Perella i entorns

Fantàstica sortida a la comarca del Ripollès per conèixer Perella i el seu entorn. Antoni Llagostera, divendres 3 de març de 2023.

Ens situem a Can Repuntxó on deixem el cotxe per poder agafar la nova via verda direcció Sant Pau de Segúries. Iniciem doncs la ruta per aquesta via i veiem a tocar la gran casa de la Forcarà. Una mica més enllà travessem el pont de Quatrecases i trenquem a l'esquerra on també hi trobem una petita casa, son les restes de Quatrecases. 

I una mica més amunt hi ha les restes d'una edificació que en diuen el ciment, cosa que indica que segurament hi havia una fàbrica. Seguim la pista que va pujant de mica en mica. Una mica més amunt passarem pel costat del “cremador”, una vella moderna incineradora d’escombraries. Sobta aquesta construcció moderna en mig del bosc. Queda camuflada. La història té rerefons. Quan és va constituir el consell comarcals de muntanya el president del Ripollès, alcalde de Sant Pau de Segúries, va fer construir la planta del crematori. Sembla que varen visitar alguns altres plantes, però al fer la primera crema, resulta que com es va tirar tot a l’engròs (plàstics, vidres, ferralla,...) tota la planta va quedar col·lapsada i d’impossible arreglo o reparació. Continuarem pujant, fins que en un revolt trobem una cruïlla (amb una gran fita). Deixarem la pista i seguirem el caminet que ens porta a trobar una nova cruïlla. Continuant pel camí ens podem acostar fins al Salt del Boix. Decidim no arribar-hi ja que no baixa gens d'aigua. Per tant seguim cap al camí que ens acaba d'enfilar cap el Coll Data on retrobem una pista ampla. 

Una mica més endavant deixem un moment la ruta per pujar fins al Mirador de l'Esquena d'Ase. No és gaire lluny i val la pena enfilar-se a aquesta roca per contemplar les vistes. Nosaltres a més hi hem esmorzat amb tota la calma. Retornem a la pista i la seguim una bona estona fins arribar al trencant que ens ha de portar fins a la casa de Perella. És un anar i tornar.  Sols veure-la, ja és evident que estem davant una grossa masia molt ben situada, dominant la vall del riu Ter. El topònim ja apareix l'any 913 i la casa va ser residència de repòs del monjos de Sant Joan de les Abadesses. Se sap que una casa amb aquest nom existia el 1126. La construcció que avui es pot veure, construïda damunt el turó i sobre la roca natural, per bé que hereva d'aquelles, data dels segles XVI-XVIII. És una casa de planta quadrangular amb la façana principal al sud, teulada a dos vessants, de teula àrab, planta baixa, dos pisos i golfes. Al cos original s'hi afegí un cos a ponent, cobert, i un altre al darrere, un corral.  A la façana del sud es poden veure tres arcades per planta, de manera que mentre a la planta baixa aquestes formen un porxo, a les plantes restants aquestes formen galeries. Mas Perella és una explotació ganadera familiar i des de 1987 té un ramat de bestiar boví de raça xerolesa. Davant de la casa de Perella hi ha l'església de Santa Magdalena de Perella, que depenia també del monestir de Sant Joan de les Abadesses, encara que ara l’església es servida per la parròquia de Sant Pau de Seguries.

Es tracta d’un edifici senzill format per una sola nau de planta rectangular coberta amb volta apuntada, sense absis diferenciat. La porta d’entrada, a la façana nord-oest, està coronada per una llinda i un petit arc amb dovelles. L’edifici ha patit múltiples modificacions posteriors com ara l’afegit de la sagristia i el campanar de torre quadrada. 

A Santa Magdalena hi havia un retaule gòtic que ara és al Museu Episcopal de Vic, obra de Bernat Martorell, data entre 1437–1452. Cada any es celebra l'aplec de Perella. Moment de tornar enrere per anar a veure les Mines de Perella. Abans però trobarem l'antiga teuleria i la font de Perella. Les mines varen ser explotades a primers del Segle XX, cap al 1921. S'hi extreia disodila, un tipus d'hidrocarbur sedimentari, de colors verdosos de grisencs a groguencs, que crema amb una forta olor fètida. És un carbó finament laminant i format en condicions anaeròbies. Vulgarment en deien Mines de Petroli. A l'entorn també hi trobem les restes d'un edifici on hi havia les oficines. La més important era la Mina la "Maria" oberta el 1912 i que en general encara roman ben conservada. 

Per acabar la ruta hem de seguir baixant i tornar a passar a prop de Perella, en aquest cas per sota i travessar el riu Ter per el pont de Perella. És una obra espectacular i interessant. És el pont més alt de la comarca del Ripollès. Es va costruir amb tècniques medievals entre els anys 1908 i el 1913. Té un sol arc apuntat. Fa uns 60 m de llargada i una amplada del pas interior de 3,5 m. L'altura respecte al riu és de 25 m. El pont ja ens deixa de nou a la Via Verna i només ens cal fer uns metres fins on tenim els cotxes.

Via Romana de Parpers

Nova sortida a per la població d'Argentona, en aquest cas el passat 28 de febrer, per descobrir la Via Romana de Parpers amb en Víctor.

Per anar per feina podem deixar el cotxe al polígon industrial nord. Tenim a tocar la autovia que ve de Granollers i que haurem de travessar per sota. També tenim la riera d'Argentona que avui baixa seca. Comencem doncs la ruta direcció la urbanització de les Ginestes i cal anar seguint la riera de Riudemeia, també completament seca. De mica en mica anem trobant terreny agrícola i algunes masies importants. Per exemple, Can Pins o Can Blanch. Una masia catalana del segle XVI amb orígens que es remunten al 1556. O la casa del Bell Racó, una finca privada immensa que acull esdeveniments especials.

Ens anem endinsant a la Serralada Litoral i trobem la font de can Robirosa, que tampoc hi hem trobat aigua, però si un bon punt per esmorzar. Molt a prop hi ha la casa del mateix nom, que està en runes i en queda poca cosa. Ens sorprèn aquesta zona ja que està plena de minosa. Una planta que és invasora i que va creixent a tot l'entorn. El seu color groc fa que sigui espectacular. A mida que ens anem enfilant, les vistes començen a ser protagonistes, amb el mar al fons. Anem arribant al punt més alt i coincidim amb un petit tram del GR 92 que ens porta fins al coll de Parpers, a l'antiga carretera que unia Mataró i Granollers abans de fer els túnels i el traçat de la C60. En aquest punt hi trobem una betzinera i un restaurant que no estàn en funcionament. Actualment son pocs els vehicles que hi passen. I també hi ha un monument en recors als caiguts a la Gerra Civil. La construcció vol recordar el bon grapat de persones assassinades en aquest punt.

Ara cal seguir un petit tram de la carretera direcció Mataró, on tornem a entrar a la comarca del Maresme i de seguida a ma dreta hi ha el trencant on comença la veritable via de Parpers. Els plafons informatius ens ajuden a conèixer aquest tram excepcional. De seguida veiem que era una calçada molt ample. També veiem els passos d'aigua i els murs que ens donen una idea del traçat. Actualment el camí està molt enfonsat. La seva amplada permetia el pas de dos carros. Aquest tram de via té un recorregut de poc més d'un quilòmetre amb un desnivell de 125 metres. Es conserven encara moltes restes dels murs de contenció. També hi podrem veure alguns contraforts que aguanten els murs. Tot i que no es pot precissar amb prou certesa la seva construcció, es creu que ja existia cap al segle II aC. També hi ha un pont de l'època amb una volta interessant.

 

Per acabar la sortida cal continuar baixant fins a recuperar la zona de Can Pinós i per tant tornar cap als cotxes. Nosaltres hem aprofitat per acostar-nos fins al centre d'Argentona per acabar la ruta gaudint dels seus atractius.

Powered by Wikiloc

Fonts d'Argentona

Fantàstica ruta per conèixer algunes de les moltes fonts d'Argentona, amb en Víctor Ligos, gran coneixedor de la zona. (dimarts 21 de febrer de 2023)

Començem doncs aquesta ruta, a tocar del mateix poble, on hi trobem la Font Picant. Ens trobem en un indret emblemàtic on hi concorria gent de tota la comarca a fer-hi passejages i passar-hi els dies de lleure, tot gaudint de la seva aigua picant i els típics anissos. Aquestes aigües mineromedicinals es van descobrir a mitjans del segle XIX i es propicià la construcció del Balneari Prats. El 1900 es construeix el passeig que va cap a la font i el parc que l'envolta. Al lloc del balneari es construeix el xalet i la planta embotelladora de Manantial Burriach, que va funcionar fina l'any 1976.  

Seguim la ruta cap a la font del Mig, que també té qualitats mineromedicinals on la gent anava a buscar aigua. Hi trobem un ampli templet, un xic elevat on antigament hi havia un  taulell amb dues aixetes, una amb aigua dolça i l'altre amb aigua ferruginosa. Actualment i després de perdre les canalitzacions, només hi ha una aixeta amb aigua de la xarxa. Ja endinsats dins del bosc trobarem la font de les Sureres que rep el nom precisament per dues impressionants sureres. 

Seguint el camí a tocar de la riera de Burriac, que baixa ben seca, anem robant més fonts. És el cas de la de l'Esquirol i la de l'Esquirolet. Veiem que totes les fonts estàn ben cuidades i arranjades. És gràcies al grup de fonts d'Argentona que vetllen per la seva conservació i manteniment. Val la pena doncs, no fer un mal us i tampoc per cap bretolada, així con deixar els espais nets i polits. Seguim cap a la Font del Ferro o Font de Dalt, descoberta l'any 1861. Aquesta va ser una competidors de la font Picant i la seva aigua també bicarbonatada, portava a més ferro que era molt útil per combatre les anèmies i era administrada pel mateix metge del balneari Prats. Fins i tot es va arribar a embotellar i comercialitzar amb el nom de Bellot. I molt a prop hi ha la font del Grup que va ser construïda aprofitant l'aigua provient d'una mina. Un nom posat precisament per el grup de fonts, desprès d'arreclar-la.

Ara el camí comença a fer pujada direcció el coll de Burriac. Les vistes a Argentona i Mataró es van obrint de mica en mica. Nosaltres no ens enfilem fins al castell, si no que anem a buscar un altre turó amb bones vistes conegut com el Mirador de l'Àngel. Hi trobem un àngel dibuixat en una roca i també una girafa ben curiosa. I ja només ens queda la llarga baixada on anem trobant altres petits miradors amb bones vistes. 

El pas per la creu de l'Abellà ens delimita els municipis de Cambrils i Cabrera. I abans d'acabar, una altre font, la del Camí, per posar punt i final aquest recorregut on hem vist una petita mostra de les seves fonts, que sembla que n'hi ha més de 100.

Tines Vall del Flequer

Sortida a la Vall del Flequer el passat divendres 17 de febrer de 2023 amb l'Antoni Llagostera. Estem dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac i anirem a veure un element de pedra seca que és considerat, des de 2018, Patrimoni Cultural immaterial de la UNESCO.

El punt de sortida i arribada de l’excursió és a l'aparcament de Ca n’Oristrell, a Pont de Vilomara. Hi ha escampades tines de vi arreu de la meitat sud de la comarca dels Bages, en diferent estat de conservació, especialment als termes de Talamanca, Mura i Rocafort. Les de la Vall del Flequer, al terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort, destaquen pel bon estat de conservació. Estem davant construccions necessàries per una correcta vinificació, construïdes durant els anys 1860-1890, quan amb la irrupció de la fil·loxera, que va matar tots els ceps francesos i va provocar una alça dels preus del vi i de l’alcohol, va generar una febre vitivinícola, plantant-se vinyes en llocs ben complicats. Posteriorment abandonades les vinyes, els bancals que ocupava la vinya i les tines, anaren essent engolides per la pineda. Els incendis de l’estiu de 2022 al Bages, concretament a Pont de Vilomara, varen arrasat el paisatge que envoltava les tines de la vall del Flequer.  Però aquesta desgràcia, va tenir uns aspectes positius, ja que el conjunt vitivinícola, que es va conservar gairebé intacte per la resistència de la pedra, va quedar més al descobert i podia rebre un tractament específic. Les Tines de la Vall del Flequer estan disposades en petits grups on els agricultors de la zona abocaven el raïm per a premsar i dipositar posteriorment en tines situades a un nivell inferior per a la seva fermentació. A la zona s’han catalogat 103 tines al mig de les vinyes en diferents estats de conservació.

Les tines del Bleda son les primeres que trobem i estan conformades per dues tines i les seves barraques. Aquest conjunt format per dues tines i les barraques respectives, a tocar del camí a Can Flequer, estan datades el 1880. Pel camí hi ha una cabanya de pedra seca, amb un esplèndid sostre, molt ben conservat. Continuem pel camí carreter, trobem una barraca de vinya i creuem el torrent. Ara anirem pel costat esquerra del riu o Torrent de Flequer. Ens trobem tot seguit les Tines del Tosques, un grup de  quatre tines amb les seves respectives barraques. Son més boniques del conjunt. A la primavera tenen flors al teulat. I seguim cap a les Tines de l'Escudelleta, un conjunt format per onze tines. Una, la més gran, amb capacitat per a 17.800 litres. La part inferior està feta amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica enversissada lleugerament corbades. Continuem per un camí carreter, creuem de nou el torrent fins ala cruïlla o bifurcació. 

Per l’esquerra retrobem el camí del Flequer per on retornarem a l’aparcament. Continuem vers l’est, ara pel marge dret hidrogràfic, fins al proper grup de tines. Son les d'en Ricardo. És un conjunt format per sis tines de planta circular i dues barraques. Des d'aquí també podem tornar a veure, ara a vista d'ocell les l’Escudelleta i del Tosques. I encara anem trobant més construccions: les tines del camí del Flequer, numerades I, II y III, son també bastant grans, amb quatre tines (una de 19.000 litres) i dos construccions auxiliars. Estem quasi en el fons de al vall del riu o torrent Flequer, on hi ha la casa del Flequer (423 m alt) Aquest mas, que va donar nom al riu o torrent, es compost de dues edificacions. Una d’elles en ruïnes. La principal, en millor estat, conserva la coberta, tines i algunes dependències annexes en estat semi ruïnós. Una mica més enllà hi ha la bauma del Flequer, sota la pista o camí. I encara es pot veure un altre grup de tines, a la Bauma Roja, on també hi trobem edificacions troglodites. Pel fet que estan situades sota una roca baumada és una conjunt molt impressionant, fantàstic i inigualable. Val la pena arribar-s’hi per apreciar aquestes edificacions. La Balma Roja una balma molt amplia que es feia servir de corral, amb tines i la pedra d'una antiga premsa de vi. Ara sols en cal retornar pels mateixos indrets o per l’altra costat del riu o torrent fins a l'aparcament. Una sortida molt maca  alhora emotiva tot veient l'abast de l'incendi del passat estiu.

Banyoles

Sortida a Banyoles amb en Josep Grau per gaudir de l'estany i el seu entorn. Dilluns, 13 febrer 2023

Sortim a tocar de l'estany ben d'hora i així ens permet gaudir d'imatges espectaculars amb la combinació del sol i les boires matinals. Aquest és l'estany natual més gran de Catalunya amb més de 2 kilòmetres de llargada per uns 700 d'amplada. Començem doncs vorejant-lo per gaudir de cada racó. També trobem algunes fonts, com la de la Filosa, la font del Ferro o la font del Vilar. 

De mica en mica anem arribant a l'església de Santa Maria de Porqueres, una joia del romànic del segle XII. És d'una sola nau amb volta de canó i absis semicircular. Al seu interior hi destaquen els capitells decorats, l'arc triomfal i la pica baptismal. Just al costat de l'església hi ha un comunidor o reliquiari destinat a beneïr el temple.

Continuem la nostra ruta i ens endinsem en un camó muntanyós, fàcil de fer, que de mica en mica va pujant. L'objectiu és arribar fins al Puig Clarà, a 315 metres d'alçada on hi trobem un parell de miradors espectaculars. Des d'aquest primer veiem muntanyes com el Canigó o l'alta Garrotxa. El segon, conegut com el Mirador de l'Estany, ja ens diu que podem veure l'estany i la ciutat de Banyoles als nostres peus.

Un com hem gaudit i contemplat les vistes anem de baixada recuperant la proximitat de l'estany on podem veure les Llacunes de Can Morgat, formades per unes zones artificials i inundables.  La llacuna de l'Aulina o la de l'Artiga ens permeten veure peixos i aus a més d'una espectacular vegetació. Més endavant hi ha la llacuna d'en Magarit on fins i tot i ha un mirador. I abans d'acabar encara podem veure l'estanyol Nou o de Can Silet. Està formant enmig d'una plantació de pollancres. La seva coloraió és verdosa i és un estanyol lleugerament eutròfic. I seguin la ruta ens tornem a topar amb l'estany i els seus miradors. El mirador de la Cuaranya per exemple, és un altre dels punts per contemplar la vegetació i la fauna autòctona. I hem acabat a una altra font, la del Rector.

Una sortida que us recomanem per gaudir d'aquest espai tant singular de Catalunya.