Via Romana de Parpers

Nova sortida a per la població d'Argentona, en aquest cas el passat 28 de febrer, per descobrir la Via Romana de Parpers amb en Víctor.

Per anar per feina podem deixar el cotxe al polígon industrial nord. Tenim a tocar la autovia que ve de Granollers i que haurem de travessar per sota. També tenim la riera d'Argentona que avui baixa seca. Comencem doncs la ruta direcció la urbanització de les Ginestes i cal anar seguint la riera de Riudemeia, també completament seca. De mica en mica anem trobant terreny agrícola i algunes masies importants. Per exemple, Can Pins o Can Blanch. Una masia catalana del segle XVI amb orígens que es remunten al 1556. O la casa del Bell Racó, una finca privada immensa que acull esdeveniments especials.

Ens anem endinsant a la Serralada Litoral i trobem la font de can Robirosa, que tampoc hi hem trobat aigua, però si un bon punt per esmorzar. Molt a prop hi ha la casa del mateix nom, que està en runes i en queda poca cosa. Ens sorprèn aquesta zona ja que està plena de minosa. Una planta que és invasora i que va creixent a tot l'entorn. El seu color groc fa que sigui espectacular. A mida que ens anem enfilant, les vistes començen a ser protagonistes, amb el mar al fons. Anem arribant al punt més alt i coincidim amb un petit tram del GR 92 que ens porta fins al coll de Parpers, a l'antiga carretera que unia Mataró i Granollers abans de fer els túnels i el traçat de la C60. En aquest punt hi trobem una betzinera i un restaurant que no estàn en funcionament. Actualment son pocs els vehicles que hi passen. I també hi ha un monument en recors als caiguts a la Gerra Civil. La construcció vol recordar el bon grapat de persones assassinades en aquest punt.

Ara cal seguir un petit tram de la carretera direcció Mataró, on tornem a entrar a la comarca del Maresme i de seguida a ma dreta hi ha el trencant on comença la veritable via de Parpers. Els plafons informatius ens ajuden a conèixer aquest tram excepcional. De seguida veiem que era una calçada molt ample. També veiem els passos d'aigua i els murs que ens donen una idea del traçat. Actualment el camí està molt enfonsat. La seva amplada permetia el pas de dos carros. Aquest tram de via té un recorregut de poc més d'un quilòmetre amb un desnivell de 125 metres. Es conserven encara moltes restes dels murs de contenció. També hi podrem veure alguns contraforts que aguanten els murs. Tot i que no es pot precissar amb prou certesa la seva construcció, es creu que ja existia cap al segle II aC. També hi ha un pont de l'època amb una volta interessant.

 

Per acabar la sortida cal continuar baixant fins a recuperar la zona de Can Pinós i per tant tornar cap als cotxes. Nosaltres hem aprofitat per acostar-nos fins al centre d'Argentona per acabar la ruta gaudint dels seus atractius.

Powered by Wikiloc

Fonts d'Argentona

Fantàstica ruta per conèixer algunes de les moltes fonts d'Argentona, amb en Víctor Ligos, gran coneixedor de la zona. (dimarts 21 de febrer de 2023)

Començem doncs aquesta ruta, a tocar del mateix poble, on hi trobem la Font Picant. Ens trobem en un indret emblemàtic on hi concorria gent de tota la comarca a fer-hi passejages i passar-hi els dies de lleure, tot gaudint de la seva aigua picant i els típics anissos. Aquestes aigües mineromedicinals es van descobrir a mitjans del segle XIX i es propicià la construcció del Balneari Prats. El 1900 es construeix el passeig que va cap a la font i el parc que l'envolta. Al lloc del balneari es construeix el xalet i la planta embotelladora de Manantial Burriach, que va funcionar fina l'any 1976.  

Seguim la ruta cap a la font del Mig, que també té qualitats mineromedicinals on la gent anava a buscar aigua. Hi trobem un ampli templet, un xic elevat on antigament hi havia un  taulell amb dues aixetes, una amb aigua dolça i l'altre amb aigua ferruginosa. Actualment i després de perdre les canalitzacions, només hi ha una aixeta amb aigua de la xarxa. Ja endinsats dins del bosc trobarem la font de les Sureres que rep el nom precisament per dues impressionants sureres. 

Seguint el camí a tocar de la riera de Burriac, que baixa ben seca, anem robant més fonts. És el cas de la de l'Esquirol i la de l'Esquirolet. Veiem que totes les fonts estàn ben cuidades i arranjades. És gràcies al grup de fonts d'Argentona que vetllen per la seva conservació i manteniment. Val la pena doncs, no fer un mal us i tampoc per cap bretolada, així con deixar els espais nets i polits. Seguim cap a la Font del Ferro o Font de Dalt, descoberta l'any 1861. Aquesta va ser una competidors de la font Picant i la seva aigua també bicarbonatada, portava a més ferro que era molt útil per combatre les anèmies i era administrada pel mateix metge del balneari Prats. Fins i tot es va arribar a embotellar i comercialitzar amb el nom de Bellot. I molt a prop hi ha la font del Grup que va ser construïda aprofitant l'aigua provient d'una mina. Un nom posat precisament per el grup de fonts, desprès d'arreclar-la.

Ara el camí comença a fer pujada direcció el coll de Burriac. Les vistes a Argentona i Mataró es van obrint de mica en mica. Nosaltres no ens enfilem fins al castell, si no que anem a buscar un altre turó amb bones vistes conegut com el Mirador de l'Àngel. Hi trobem un àngel dibuixat en una roca i també una girafa ben curiosa. I ja només ens queda la llarga baixada on anem trobant altres petits miradors amb bones vistes. 

El pas per la creu de l'Abellà ens delimita els municipis de Cambrils i Cabrera. I abans d'acabar, una altre font, la del Camí, per posar punt i final aquest recorregut on hem vist una petita mostra de les seves fonts, que sembla que n'hi ha més de 100.

Tines Vall del Flequer

Sortida a la Vall del Flequer el passat divendres 17 de febrer de 2023 amb l'Antoni Llagostera. Estem dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac i anirem a veure un element de pedra seca que és considerat, des de 2018, Patrimoni Cultural immaterial de la UNESCO.

El punt de sortida i arribada de l’excursió és a l'aparcament de Ca n’Oristrell, a Pont de Vilomara. Hi ha escampades tines de vi arreu de la meitat sud de la comarca dels Bages, en diferent estat de conservació, especialment als termes de Talamanca, Mura i Rocafort. Les de la Vall del Flequer, al terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort, destaquen pel bon estat de conservació. Estem davant construccions necessàries per una correcta vinificació, construïdes durant els anys 1860-1890, quan amb la irrupció de la fil·loxera, que va matar tots els ceps francesos i va provocar una alça dels preus del vi i de l’alcohol, va generar una febre vitivinícola, plantant-se vinyes en llocs ben complicats. Posteriorment abandonades les vinyes, els bancals que ocupava la vinya i les tines, anaren essent engolides per la pineda. Els incendis de l’estiu de 2022 al Bages, concretament a Pont de Vilomara, varen arrasat el paisatge que envoltava les tines de la vall del Flequer.  Però aquesta desgràcia, va tenir uns aspectes positius, ja que el conjunt vitivinícola, que es va conservar gairebé intacte per la resistència de la pedra, va quedar més al descobert i podia rebre un tractament específic. Les Tines de la Vall del Flequer estan disposades en petits grups on els agricultors de la zona abocaven el raïm per a premsar i dipositar posteriorment en tines situades a un nivell inferior per a la seva fermentació. A la zona s’han catalogat 103 tines al mig de les vinyes en diferents estats de conservació.

Les tines del Bleda son les primeres que trobem i estan conformades per dues tines i les seves barraques. Aquest conjunt format per dues tines i les barraques respectives, a tocar del camí a Can Flequer, estan datades el 1880. Pel camí hi ha una cabanya de pedra seca, amb un esplèndid sostre, molt ben conservat. Continuem pel camí carreter, trobem una barraca de vinya i creuem el torrent. Ara anirem pel costat esquerra del riu o Torrent de Flequer. Ens trobem tot seguit les Tines del Tosques, un grup de  quatre tines amb les seves respectives barraques. Son més boniques del conjunt. A la primavera tenen flors al teulat. I seguim cap a les Tines de l'Escudelleta, un conjunt format per onze tines. Una, la més gran, amb capacitat per a 17.800 litres. La part inferior està feta amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica enversissada lleugerament corbades. Continuem per un camí carreter, creuem de nou el torrent fins ala cruïlla o bifurcació. 

Per l’esquerra retrobem el camí del Flequer per on retornarem a l’aparcament. Continuem vers l’est, ara pel marge dret hidrogràfic, fins al proper grup de tines. Son les d'en Ricardo. És un conjunt format per sis tines de planta circular i dues barraques. Des d'aquí també podem tornar a veure, ara a vista d'ocell les l’Escudelleta i del Tosques. I encara anem trobant més construccions: les tines del camí del Flequer, numerades I, II y III, son també bastant grans, amb quatre tines (una de 19.000 litres) i dos construccions auxiliars. Estem quasi en el fons de al vall del riu o torrent Flequer, on hi ha la casa del Flequer (423 m alt) Aquest mas, que va donar nom al riu o torrent, es compost de dues edificacions. Una d’elles en ruïnes. La principal, en millor estat, conserva la coberta, tines i algunes dependències annexes en estat semi ruïnós. Una mica més enllà hi ha la bauma del Flequer, sota la pista o camí. I encara es pot veure un altre grup de tines, a la Bauma Roja, on també hi trobem edificacions troglodites. Pel fet que estan situades sota una roca baumada és una conjunt molt impressionant, fantàstic i inigualable. Val la pena arribar-s’hi per apreciar aquestes edificacions. La Balma Roja una balma molt amplia que es feia servir de corral, amb tines i la pedra d'una antiga premsa de vi. Ara sols en cal retornar pels mateixos indrets o per l’altra costat del riu o torrent fins a l'aparcament. Una sortida molt maca  alhora emotiva tot veient l'abast de l'incendi del passat estiu.

Banyoles

Sortida a Banyoles amb en Josep Grau per gaudir de l'estany i el seu entorn. Dilluns, 13 febrer 2023

Sortim a tocar de l'estany ben d'hora i així ens permet gaudir d'imatges espectaculars amb la combinació del sol i les boires matinals. Aquest és l'estany natual més gran de Catalunya amb més de 2 kilòmetres de llargada per uns 700 d'amplada. Començem doncs vorejant-lo per gaudir de cada racó. També trobem algunes fonts, com la de la Filosa, la font del Ferro o la font del Vilar. 

De mica en mica anem arribant a l'església de Santa Maria de Porqueres, una joia del romànic del segle XII. És d'una sola nau amb volta de canó i absis semicircular. Al seu interior hi destaquen els capitells decorats, l'arc triomfal i la pica baptismal. Just al costat de l'església hi ha un comunidor o reliquiari destinat a beneïr el temple.

Continuem la nostra ruta i ens endinsem en un camó muntanyós, fàcil de fer, que de mica en mica va pujant. L'objectiu és arribar fins al Puig Clarà, a 315 metres d'alçada on hi trobem un parell de miradors espectaculars. Des d'aquest primer veiem muntanyes com el Canigó o l'alta Garrotxa. El segon, conegut com el Mirador de l'Estany, ja ens diu que podem veure l'estany i la ciutat de Banyoles als nostres peus.

Un com hem gaudit i contemplat les vistes anem de baixada recuperant la proximitat de l'estany on podem veure les Llacunes de Can Morgat, formades per unes zones artificials i inundables.  La llacuna de l'Aulina o la de l'Artiga ens permeten veure peixos i aus a més d'una espectacular vegetació. Més endavant hi ha la llacuna d'en Magarit on fins i tot i ha un mirador. I abans d'acabar encara podem veure l'estanyol Nou o de Can Silet. Està formant enmig d'una plantació de pollancres. La seva coloraió és verdosa i és un estanyol lleugerament eutròfic. I seguin la ruta ens tornem a topar amb l'estany i els seus miradors. El mirador de la Cuaranya per exemple, és un altre dels punts per contemplar la vegetació i la fauna autòctona. I hem acabat a una altra font, la del Rector.

Una sortida que us recomanem per gaudir d'aquest espai tant singular de Catalunya.

Ruta Megalítica a Espolla

Sortida per visitar un seguit de monuments megalítics a l'entorn de les poblacions d'Espolla i Sant Climent Sescebes, amb l'Antoni Llagostera el passat 30 de gener.

L'Alt Empordà és terra de dolmens. A tota la comarca hi ha una cinquantena de tombes megalítiques que daten entre el 3.500 i el 1.800 ANE. La major part d'aquests megàlits es troben a la serra de l'Albera o el Cap de Creus. Hi ha localitzats 10 dolmens i un menhir a Espolla i 6 dolmens a Sant Climent Sescebes i 2 menhirs. Agafarem una pista forestal (pintura groga) que surt de la cara sud del poble que uneix Espolla i Sant Climent Sescebes, fins que arribem en un camp d'oliveres, el creuarem en direcció nord i entrarem a la carretera per seguir-la un tram, fins que trobem la cruïlla (pal indicatiu) de la Cabana de l'Arqueta. Conegut de molt antic, era anomenat popularment Cova dels Alarbs. L'any 1879 es va donar a conèixer científicament. Va ser doncs un dels primers dolmens publicats a Catalunya i el primer que amb nom concret es donà a conèixer a les nostres comarques. Situat en un pujol de 150 m, té unes magnífiques vistes sobre la plana empordanesa. Construït entre el 2700 i el 2500 ANE, és un sepulcre de corredor amb l'obertura situada al sud-est; la cambra fa 2,50 m de llarg per 2 m d'alt. Es tracta d'un sepulcre de corredor de cambra rectangular feta de lloses de granit amb el corredor també de lloses de granit i de pissarra, aquestes darreres arranades.

Continuarem per un camí que surt per la cara nord i al darrera del dolmen a trobar una pista forestal que ens portarà al dolmen del Prat Tancat (senyalització de pintura blava). Entrem ja en terme de Sant Climent Sescebes. Les dimensions de la cambra d'aquest dolmen són de 1’80 metres de llarg per 1’40 d'ample per també 1’40 metres d'alçada. És un sepulcre de corredor de cambra rectangular que presenta a la llosa de coberta 16 cassoletes rituals i té una cronologia semblant a l'anterior, vers el 2.700-2.500 ANE. Tarrús l'ubica cronològicament entre el 3.500- 3.000 ANE.

Retornarem a la pista per anar al dolmen de les Tires Llargues i d'aquí al dolmen de la Gotina. Pasem a tocar del nucli de Vilartolí que pertany a la població de Sant Ciment on hi destaca les restes d'un pont medieval sobre la riera de l'Anyet. El dolmen de Tires Llargues és el més humil i menys espectacular del dolmens que visitarem. En canvi el de la Gotina presenta un excel·lent estat de conservació i una mostra clara del que són aquests tipus de monuments. Es tractaria d’un sepulcre de corredor de cambra subcircular feta de lloses de granit i passadís, fet de murs de paret seca del túmul artificial de tendència circular, i del peristàlic de blocs ajaguts en queden restes. Es un sepulcre de corredor amb cambra subirregular o subcircular, on una de les lloses de la cambra sembla que és un menhir reaprofitat. Sepulcre de corredor fet amb lloses de granit i passadís de murs de paret seca, amb restes del túmul i peristàlit. La cambra, formada per set lloses (una d’elles potser seria la resta d’un possible menhir) i la gran coberta; amida interiorment 2,75 metres de llarg, per 2,50 metres d’amplada, per 2 metres d’altura màxima. La datació és idèntica a l'anterior, pel tipus arquitectònic:3.550-3.200 anys ANE, en el Neolític Mitjà. A tocar hi veiem els estanys de la Gotina, un sistema de llacues format per dos estanyols que ocupen una superfície d'unes dues hectàrees. Aquest dia estaven completament secs. Constitueixen una zona humida de gran interès natural, amb comunitats vegetals i poblacions animals de notable singularitat que fan recomanable la seva protecció. També fem una ullada a l'abric de la Gotina i ens dirigim ja cap al proper objectiu: el Menhir de la Murtra (també anomenat Pedra gentil). En realitat es un conjunt de dos menhirs, un a tocar de l’altre. 

El gros és estel·liforme i el petit fal·liforme. Tot i així es dubta de que el petit estigui en la seva ubicació original ja que el monument es coneix des de fa molt de temps i presenta senyals d’haver estat mogut. És una gran roca granítica fal·liforme i de secció triangular de 3,45 m d'alçada i 1,65 m d'amplada, amb un gruix de 4 cm, implantada en la seva localització actual. Pel tipus arquitectònic del menhir, i sobretot per la cronologia dels diversos sepulcres de l'entorn, es datat entre els 3500 i 3000 ANE, entre els períodes del neolític mitjà i del calcolític. Un cop visitat desfarem uns metres de la pista per seguir un camí força brut (però podem passar bé) per anar a trobar una pista que tenim per la cara nord; la seguirem en direcció a Llevant fins a trobar la cruïlla de camins que puja al Puig del Pal i és un bon mirador (242m alt). 

La baixada la farem per la cara sud fins trobar la pista que ha voltat el Puig i que seguirem fins Espolla. Abans però encara ens hem desviat per veure un darrer dolmen que agaga el nom del Puig del Pal. Una interessant sortida que ha acabat amb un bon dinar a la Fraternal on no hi falta l'arròs i els caragols.

Powered by Wikiloc