Pasteral i castell d'Estela

Pasteral–Castell d’Estela– Lloret Salvatge – Cova dels Xampinyons

Dijous 25 març 2021 (Mª Clara Martínez)

Una fantàstica sortida a la comarca de la Selva. A mig camí entre Amer i la Cellera, d’on sempre ha format part administrativament, el Pasteral inclou les cases de la carretera, el carrer de les Brugueres o de les Serps i diverses masies escampades pel que es coneix com el Plademunt. Nosaltres sortim de l’antiga estació de tren. 

Iniciem la caminada per la via verda en direcció a la presa del Pasteral. El pantà del Pasteral és un embassament que pertany al riu Ter, creat per una presa situada al municipi de la Cellera de Ter que pren el nom del barri del mateix nom. Juntament amb el de Sau i el de Susqueda, forma part d'un sistema de tres pantans que uneixen la comarca d'Osona amb la de la Selva. Ja a l’altra banda del riu, ens dirigim a can Gallissà. Aquesta masia, és molt antiga, i l’edifici actual presenta una estructura d'edificacions superposades i annexes, fruit de diverses reformes i ampliacions. Està format per varis espais (zona d'habitatge, magatzems i pallers, l'antiga era de batre, les corts pel bestiar i les dependències de treball) adossats o pròxims entre ells.

Seguim per la pista que passa pel costat de la casa, fins a trobar un sender, a mà dreta i amb marques liles, que comença a enfilar-se muntanya amunt. Anirem carenant tot el Serrat de les Saleres Velles. A partir d’aquí, fins el collet de les Sorres, serà tot pujada. La part més dura és fins arribar a les restes del castell d’Estela, documentat ja l’any 1080. Actualment solament hi ha diverses estructures i terrasses de pedra, però no sembla que fos un castell massa gran, sinó un castell roquer, un seguit de punts de vigilància, ja que la seva ubicació es troba en un punt estratègic per a controlar diversos punts. La serra de les Saleres Velles separa la conca del Ter i la vall del riu Brugent. Si be les restes són escasses, les vistes són una autèntica meravella. Seguim carenant i uns metres més amunt trobem les restes de la Torre de Sant Silvestre, de la que també en queda poc més que la seva base. El desnivell es suavitza una mica, i no tardem en arribar a l’Esquerda de l’Infern, que coincideix amb la falla Amer-Brugent. És una gran esquerda a la roca que ens permet entrar al seu interior. El dia 15 de març de 1427, la vila d’Amer va quedar destruïda per un dels moviments sísmics més forts de la història de Catalunya, i sembla ser que uns dies després es van veure grans fumeroles i llengües de foc de color blau en aquesta zona de la muntanya, fenomen que podria anar associat al moviment sísmic. Vist aquest lloc, reprenem el nostre camí, amb desnivell més moderat i millor sender, fins el collet de les Sorres, on hi ha un encreuament de camins. Prenem direcció a Lloret Salvatge. El descens es fa ràpid, entre alzines i roques cobertes de molsa, i en pocs minuts ja som a l’ermita de Sant Agustí de Lloret Salvatge. Lloret Salvatge va ser un nucli de població medieval i Sant Agustí l’antiga parròquia vinculada al monestir d’Amer. Al voltant de l’ermita hi ha algunes masies com Can Sitges, Can Puig, La Gultresa o Can Roure. Està situat arran del riu Ter al seu pas per la vall de Susqueda però encara dins el terme municipal d’Amer. 

Encara ens queden forces per anar a veure una curiositat: la mina dels xampinyons. Cal creuar el Ter pel pont de la Casanova, girar a l’esquerra i seguir el sender. Millor amb GPS... L'enginyer i arquitecte Pere Garcia Fària la va fer construir a principis del segle XX per explotació i aprofitament hidroelèctric. Més tard, en ser abandonat el projecte, es va fer servir per a cultivar-hi xampinyons. Comença amb una forta rampa, de més de cent metres, en forta pujada, vins que es fa pla i hi trobem una mena de sala molt alta, amb petites estalactites, i on comença el tram que va ser habilitat pels xampinyons. Cal portar bona llum i anar amb compte. Hi ha cables, ferralla i forats al terra... La mina te un recorregut d'aproximadament un quilòmetre i es pot caminar ben dret. Alerta claustrofòbics!!

Per tornar als cotxes, desfem el camí fins a creuar el riu i seguim la carretera fins l’estació de tren del Pasteral. 

Sortida molt atractiva i vistosa, de caràcter moderat pel seu desnivell i que esperem que us hagi agradat. Us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc

Cementiris de Barcelona

Nova excursió a Barcelona amb l'Antoni Llagostera el passat dijous 18 de març de 2021. Una sortida urbana plena d’al·licient malgrat que el tema funerari ens pugui semblar estrany o gens agradable. Visitarem alguns dels espais funeraris històrics de Barcelona, alguns dels més monumentalitzats i espectaculars. Visitarem una seguit de llocs de Barcelona, tots a la part baixa de la ciutat, relacionats amb el fet funerari, l’enterrament de les persones una vegada mort, com es costum a la nostra tradició cristiana.  Començant des le la plaça de Catalunya iniciem la ruta direcció la plaça Villa de Madrid on ja hi trobem una via sepulcral, una necròpolis romana.  És dels segles I a III i tot i que queda a un nivell inferior al de la plaça, la urbanització permet que es vegi el jaciment des del carrer. Entre els segles primer i tercer, la llei romana prohibia els enterraments dins de la ciutat i per això les àrees funeràries se situaven a fora, al llarg dels camins que en sortien, començant a tocar mateix de les muralles. A banda i banda s'hi troben les sepultures en fileres però sense una disposició regular, i amb la necròpolis delimitada amb una tanca pel costat exterior. S'hi han identificat 85 sepultures de diferents tipus.

Ens endinsem a la part antica de Barcelona, dins l'antic recinte emmurallat de Barcino o començem a trobar indrets interessants. Passem a  tocar del Mont Tàber (16m. alt) en ple barri gòtic. I seguim per la plaça Sant Jaume i seguint trobem la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor.  La construcció de l'església gòtica que podem veure actualment va començar l'1 de febrer de 1342 i es va allargar fins al 1574, l'últim dels grans temples gòtics de Barcelona. Es construí sobre l'antiga església romànica i el solar de l'antiga capella de Sant Celoni. Seguim travessant la Via Laietana i pel carrer dels Ambaixadors fins a la plaça de Santa Maria del Mar on hi ha el monument homònim. Durant els seus gairebé set segles d'història, els murs de Santa Maria del Mar han estat testimoni d'alguns dels episodis històrics més importants de Barcelona i ens mostren, a través del seu explendor gòtic, la prosperitat que la ciutat va viure en temps passats.

Durant l'edat mitjana hi havia un parell de cemetiris davan i a un lateral de la basílica. A prop hi ha el Fossar de les Moreres que és actualment una plaça de la ciutat de Barcelona on hi ha un memorial de guerra pels morts que hi va haver en el Setge de Barcelona (1713-11 de setembre de 1714), en el marc de la Guerra de Successió Espanyola. Es va triar aquest lloc per al memorial de guerra perquè s'hi trobaven dos històrics cementiris adjacents a la basílica de Santa Maria del Mar, la catedral del mar, i que durant el setge esdevingué fossa comuna on foren soterrats molts dels defensors de la ciutat. Passant pel passeig Circumvalació, veiem el Baluard de Migdia, una construcció del segle XVI, un dels onze baluards que tingué la muralla medieval i moderna de Barcelona fins que el conjunt de les muralles de la ciutat fou enderrocat al segle XIX. Barcelona quedà protegida per onze baluards. Un baluard és un reducte fortificat que es projecta cap a l'exterior del cos principal d'una fortalesa o ciutat fortificada i està situat generalment en els cantons dels murs anomenats murs de cortina; té com a funció principal esdevenir punt fort de la defensa contra l'assalt de tropes enemigues. Deixem la part més antiga de la ciutat i ens dirigim cap al cementiri de Poblenou situat al barri del mateix nom de la ciutat de Barcelona.

Ubicat al districte de Sant Martí, es coneix també com a cementiri de l'Est pel nom oficial que va tenir durant molts anys i com a Cementiri Vell, per oposició al Cementiri Nou que és el de Montjuïc. També fou citat, durant els seus primers temps com a Cementiri General. És un disseny d'estil neoclàssic amb una distribució ordenada i simètrica, reflectint els gustos estètics de l'època, però incloent algunes referències a l'antic Egipte, com un disc solar a la façana de la capella o el remat en forma de piràmide a l'entrada. L’arquitecte Antoni Ginesi es va inspirar en els cementiris de tipus mediterrani com el construït a Pisa a finals del segle XVIII. El monument central és un mausoleu dedicat a la memòria de les víctimes de l'epidèmia de febre groga de 1821 que va causar més de 6.000 morts a Barcelona. l cementiri de Poblenou ha esdevingut un símbol de la Barcelona moderna i en ell hi reposen catalans il·lustres com el mateix Antonio Ginesi, Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Valentí Almirall, Narcís Oller, Frederic Soler "Pitarra&quot" Lola Anglada, Mary Santpere o el marquès de Vilallonga. Amb la inauguració del Cementiri de Montjuïc l'any 1883 el Cementiri de Poblenou perdé importància, fins a arribar a la decadència total del segle xx. 

I ens falta per visitar el darrer dels grans cementiris històrics de la ciutat, el de Montjuïc. Avui hi ha dos cementiris més nous, que ofereixen aquesta serveis imprescindible, el de  de Collserola o Cementiri del Nord, el més modern i extens dels cementiris de Barcelona, tot i estar ubicat als municipis de Montcada i Reixac

i Cardanyola (Vallès Occidental). També existeix el cementiri metropolità de Roques Blanques, situat a El Papiol, també a la serra de Collserola, inaugurat el 1984. L'any 1890 es van construir 6.000 hipogeus i 70 panteons; actualment té 152.327 sepultures. Es va crear arran de la gran expansió demogràfica i de la pujada econòmica que va experimentar la ciutat de Barcelona en la primera meitat del segle XIX. El cementiri de Poblenou resultava, clarament, insuficient i el fet que es trobés en una zona de gran desenvolupament urbanístic no va impedir l'ampliació. El cementiri entra dins de la tipologia de jardí anglès, amb camins sinuosos, una situació pintoresca, unes boniques perspectives i un bon emplaçament de sepultures. Té una superfície d'uns 567.934 metres quadrats. Va ser inaugurat el 17 de març de 1883. Per l'època en què va ser projectat i construït, el cementiri acollí l'arquitectura del modernisme dins l'art funerari.

S'hi poden trobar bellíssimes i interessants escultures, gravats i treballs en pedra i ferro en làpides, panteons i grups arquitectònics.  Dins el recinte hi ha diferents jaciments de diferents èpoques: bronze, ibèric, romà i medieval. Al llarg de la seva història el cementiri ha acollit personatges cèlebres de tota mena: polítics, literats, actors, personatges de societat, esportistes, criminals, artistes, arquitectes, eminències, que formen part ja de la memòria de Barcelona i de Catalunya. 

Abans de tancar la excursió, també visitem l'espai del Fossar de la Pedrera, dins del mateix cementiri. Fou utilitzat de tomba comuna per a 4.000 víctimes de la repressió franquista. Des de 1985 hi reposen les restes mortals de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil espanyola i executat pel règim de Franco el 15 d'octubre de 1940 després d'un judici sumaríssim. Cada 15 d'octubre les autoritats polítiques i la societat civil catalana realitzen una ofrena floral en memòria del president.

Una ruta diferent però molt interessant i amb molta història que us aconsellem fer algún dia.

Tines riera de Mura

SANT BENET DE BAGES – TINES RIERA DE MURA

(Mª Clara Martínez, dissabte 13 març 2021)

Iniciem caminada al monestir de Sant Benet de Bages, terme municipal de Sant Fruitós de Bages. Aquest és un dels conjunts monàstics de l’Edat Mitjana més ben conservats de Catalunya. Fundat l’any 960 i consagrat al 972 amb una primera església preromànica, que al segle XII va ser substituïda per l’actual, d’estil romànic, al temps que es construeix un claustre de petites dimensions. Al segle XIV s’erigeix el sobreclaustre i el Palau de l'Abat, i a 1594 s'annexiona al monestir de Montserrat. Al 1835 és abandonat, per la desamortització i comprat al 1907 per la família del pintor modernista Ramón Casas. Actualment forma part de la Fundació Catalunya La Pedrera. Aquí hi trobareu un bon aparcament, un restaurant i la botiga, on podreu comprar entrades per una visita a l’interior del monestir.

Comencem la ruta seguint el curs del riu Llobregat, amb racons molt bonics, fins el Pont de les Generes, pel que hem de creuar el riu i seguir la pista, en pujada, fins un collet i un encreuament. Aquí comença la ruta circular, i tan és que anem a la dreta com a l’esquerra. Nosaltres anem cap a la dreta, seguint la pista, fins a començar a trobar les primeres tines, del Pla i del Camí de les Generes, tot un patrimoni històric i cultural del segle XIX, quan al Bages, el 64% de les terres cultivables eren vinyes. En aquesta zona es va produir un fenomen molt curiós. Es va crear el contracte de «rabassa morta», amb el qual els

amos de les grans finques cedien les terres més allunyades del mas a parcers obligats a sembrar-hi vinyes, i fins que es morissin els ceps. Generalment, la quarta part de la collita era per l’amo. El terreny abrupte, l’escassetat de masos, i les difícils comunicacions, van fer que els parcers s’ideessin el sistema de les tines per fer el vi a peu de vinya. Estalviaven pes i temps en el transport. Un cop fet el vi, el podien anar traient poc a poc. Les tines enmig de les vinyes responen a un fenomen exclusiu de les Valls del Montcau, i la major concentració d’elles es troba a la Vall del Flequer i a la Riera de Mura. Anem trobant tines solitàries i grups de tines, algunes mig enrunades i algunes en bon estat de conservació.

Deixem la pista i comencem a seguir un sender ben marcat que s’enfila fins la part alta d’una petita cinglera, amb espectaculars vistes de la vall de la riera de Mura,amb algun excel·lent mirador, fins arribar a un grup de set tines: les Tines dels Tres Salts. Aquest és un grup de set tines que es troben annexes al pati d’una casa particular, però al quedar a l’exterior, les podem visitar i admirar sense problemes.

Tornem a seguir el Llobregat, i una mica més endavant trobem la zona dels Tres Salts. El terre calcari ha sigut erosionat per l’aigua i ha format una zona de salts i petits gorgs de gran bellesa. Arribats a l'aiguabarreig de la riera de Mura amb el Llobregat, comencem a resseguir la riera de Mura, i seguim gaudint de magnífics racons, tines solitàries o en grup, com les Tines de les Solanes, un grup de vuit tines juntes, rodones e idèntiques a les demés per dins, amb la particularitat de ser de forma quadrada en l’exterior. Aquestes es troben en força mal estat de conservació. Seguim la marxa, alternant pistes amb camins ben marcats, per la llera de la riera, admirant les curioses formes de les parets rocoses erosionades, i com el bosc ha engolit per complert tot el que anys enrere varen ser conreus, i fins i tot alguna barraca. Continuem fins que la riera fa un fort gir a la dreta, la creuem, anem a trobar la darrera tina (la tina del Solell de les Generes), i ja pugem fins el coll on al principi hem iniciat la part circular de la ruta. 

Tan sols ens queda tornar al Monestir de Sant Benet i donar per acabada la sortida d’avui. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc

Santa Llúcia de Puigmal

Santa Llúcia de Puigmal - Sant Pere Despuig (diijous 11 març 2021)

Fantàstica sortida amb l'Antoni Llagostera entre les comarques del Ripollès i la Garrotxa. El punt de sortida el trobem al coll de Santigosa, la carretera que enllaça Sant Joan de les Abadesses amb Olot i que també fa el límit de les dues comarques. Deixem els cotxes al coll i des d'aquest punt podem veure algunes vistes del Berguedà com el Pedraforca. El primer objectiu és Santa Llúcia de Puigmal, si seguim la pista de l'esquerra hi arribariem. 

També amb cotxe. Nosaltres però agafem una pista que entra a un bosc de faig. Començem a trobar algunes rieres que si tenim sort i ha plogut, ens començen a oferir alguns salts d'aigua bucòlics. La pista segueix paral·lela al que es diu rec de Santigosa, però que també podríem nomenar ja riera de Sant Llucía, que ens queda a l’esquerra, que neix quasi al peu de la collada de Santigosa. Sempre molt a prop de l'aigua anem baixant. El corriol a vegades troba el pas just per on poder seguir baixant; d'aquesta manera veiem una mica enfonsats els salts de la cascada de pedra o grog de Santa Llúcia. Hem de seguir el corriol i les marques de pintura que ens porten fins a una ampla pista. En arribar a la pista hem de girar a la dreta i ja som a les cascades del gorg de Santa Llúcia. I per un corriol que s'enfila uns metres i que per un curt pont ens porta al singular i bonic indret de les cascades de pedra del gorg de Santa Llúcia. La singularitat de l'indret dependrà del cabal d'aigua que porti el torrent, però encara que no en porti, les formes de les pedres també mereixen ser observades. Nosaltres hem ensopegat el dia.

Una vegada hagem fotografiat i gaudit d'aquest sorprenent racó, seguirem la mateixa pista i en poca estona ens deixarà a les runes de la Casa Gran de Santa Llúcia de Puigmal i al davant de la bonica ermita de Santa Llúcia de Puigmal.

La casa va estar habitada fins els anys cinquanta del segle XX, però un cop abandonada la vegetació i el cop mortal d'un llamp la van destruir completament.

Haurem fet un bon tram de pujada des de la riera per arribar-hi. Santa Llúcia de Puigmal és una església romània. L'edificació actual consta d'una sola nau, de planta rectangular, ampliada i amb un absis semicircular, coberta amb volta de canó seguit i de quart d'esfera, respectivament. L'absis és llis, sense arcuacions, amb una finestra de doble esqueixada centrada, una cornisa senzilla i un sòcol que continua vist a la façana de tramuntana. La porta i una finestra de doble esqueixada queden a la façana de migjorn. L'aparell és fet de carreus i carreuons de mides diferents, segons els panys de paret, però tot i així, es manté una certa unitat constructiva, llevat del campanar d'espadanya i del cos de l'extrem de ponent de la nau, que són de maçoneria. Aquest campanar desdiu de l’edifici. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre.

Visitada l’ermita, cal anar a veure els espectaculars gorgs de la riera de Torrents, situats a poc menys d'un quilòmetre. És un conjunt de dues gorgues molt petites.

Si vol arribar-s'hi cal calcular una mitja hora entre anar i tornar. Son uns gorgs interessants, per observar la formació de travertí o tosca, un tipus de roca formada per la precipitació del carbonat càlcic de l'aigua sobre molses i restes de plantes, donant formes estranyes similars a salts d'aigua petrificats. Un cop visitats els gorgs cal retornar pel mateix camí i retornar fins a l'església per dirigir-nos cap a Sant Pere Despuig.

La pista que baixa des del coll de Santigosa va cap la vall de Bianya i Sant Pere Despuig. Aquesta pista baixa primer per l’esquerra de la riera però al poc travessem la riera, que ara, amb l’unió del rec del Torrents ja pren el nom de riera de Santa Llúcia, sense complexos, reben noves aportacions d’aigua, com del torrent de les Cambres. Quan passem aquesta torrent haurem deixat el municipi de Sant Joan de les Abadesses i entrarem al de la Vall de Bianya. Situats al costat esquerra de la riera anirem baixant fins arribar al Pont de la Rovira. El pont és una joia de la enginyeria popular. Algú diria que es romànic, en tot cas, segur, medieval, reconstruït varies vegades. També hi ha uns gorgs interessants.

El camí davalla riera avall, allunyant-se del riu. Passem per diversos torrents, fins arribar a un lloc màgic, el Torrent de Gimferrers, que baixa des de sota del coll de Coubet. Passat el torrent de Gimferrers, al costat de les ruïnes de Bosc Morer, podem optar per seguir pel camí que va directe al pont del Molí d’en Sola o apropar-nos més a la riera de Santa Llúcia per veure més gorgues. Cal estar atents al desviament. Passant per aquest camí més proper a la riera de Santa Llúcia hi ha uns quants lloc interessants com la Cua de Cavall o la Gorja Llarga. Com veieu l'aigua és l'autèntica protagonista.

Arribem al Pont del Molí d'en Solà i la casa homònima. El Pont és una estructura sobre la riera de Santa Llúcia de Puigmal, a la  la Vall de Bianya.  El pont és davant el Molí d'en Solà i està fet de carreus ben escairats. Té una àmplia arcada central i una de menuda al costat esquerre. Les baranes antigues no s'han conservat i en lloc seu n'hi ha unes de ferro de ubicació recent. El Molí d’En Solà és una de las grans masies de la vall de Bianya i de La Garrotxa. Sembla que la masia té el seus orígens en el segle XIV.

Seguim un tram més per arribar al final de la ruta, a Sant Pere Despuig. Hi trobem un petit veïnat de cases i l'església aixecada sobre un petit puig. És romànica, del segle XII, i posteriorment, molt modificada pels afegitons i les reformes que s'hi efectuaren en temps posteriors, especialment durant la divuitena centúria. Encara es poden observar algunes restes romàniques. Durant el segle XVIII es van fer ampliacions al temple romànic, la vella nau va passar a ser el creuer i es bastí una nova porta a migdia segons el gust de l'època. A la llinda hi ha la data de 1782. Al costat hi ha la rectoria, un edifici també interessant. I fins aquí aquesta ruta, que en el nostre cas, hem previst un cotxe per tornar al punt d'inici.

ARBECA – AMETLLERS – CABANES

Mª Clara Martínez (dissabte 6 març 2021)

Ruta per la comarca de Les Garrigues, a la província de Lleida. Iniciem la caminada a la vila d’Arbeca, visitant les restes del seu castell, que era situat en el cim del tossal que domina el poble. Les escasses restes que se'n conserven es troben molt malmeses per la construcció, a finals del segle XIX, dels dipòsits municipals d'aigua i, a mitjan segle XX, de l'escola del poble. Era un magnífic edifici renaixentista, amb quatre torres d'angle i una gran torre central. Al 1218 va passar a mans dels Cardona, que hi van viure fins a finals del segle XVII, que va passar a mans dels ducs de Medinaceli. El poble es va formar a redòs del castell, i es va anar expandint cap el Sud, cap a la llum i l’escalfor del sol.

Deixem el poble i comencem a seguir una pista forestal. De seguida ens veiem envoltats de camps d’ametllers. Ja queden pocs arbres amb flors, però per contra els camps exhibien una exuberant floració blanca, creiem que era ravenissa blanca, o eruga silvestre. Anem trobant diverses construccions en pedra seca: marges, feixes, cabanes... són el mut testimoni d’una època passada en que el cultiu de la vinya ocupava quasi tot el territori. Però el que més ens crida l’atenció és un lloc conegut com el Presidi del Maieu, amb una curiosa història.

Fa molts anys, un fill de cal Maieu va heretar aquest terreny, que en aquells moments era un immens pedregar. L’home, amb l’orgull ferit per les bromes i les burles dels seus veïns, va dedicar tota la seva vida a recollir i apilar totes aquelles pedres, fent un mur que voltava tota la seva finca, a la que es va començar a anomenar el Presidi del Maieu. Però el resultat final no va ser un presidi, sinó un triomf, atès que aquest home, que mai va poder fer productiu aquest terreny, es va convertit en un expert en la pedra.

Seguim caminant, comencem a trobar alguns caps de ferratges, i arribem al canal Segarra-Garrigues. És una infraestructura dissenyada per crear més de 17.000 noves hectàrees de regadiu en aquestes àrides zones, a més de portar aigua de boca a tota la Plana de Lleida i beneficiar-se de les millores en la xarxa elèctrica.

Travessem el canal per un pont i a l’altre banda trobem més cabanes de volta, de pedra seca. Algunes ja estan força malmeses, tan sols unes poques mantenen el sostre.

Caminem tranquils, per pistes, i ara toca fer un petit cim, el Puig del Corb. Aquest és un cim molt modest, 456 metres d’alçada, però al ser un turó sobresortint en l’extensa plana de Les Garrigues, ens permet gaudir d’una espectacular vista de tot l’entorn. Baixem del turó i ja enfilem el camí de tornada, amb el poble de Arbeca a les vistes. En tornar al poble dediquem una estona a passejar per els carrers i places més antigues, on descobrim alguns racons amb marcat sabor a antic, de gran bellesa.

Una ruta sense dificultat ni complicacions, molt variada pels paisatges i els diferents elements constructius, que es pot fer a peu o en bicicleta. Ideal per fer amb mainada. Alerta a l’estiu. Aquesta és una zona molt calorosa, i ens haurem de preparar bé, sobretot en quant a aigua. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc