Port de Vielha

Nova sortida a la Vall d'Aran aprofitant el tour de 3 dies amb l'Antoni Llagostera. En aquest cas es tracta d'una excursió d'alta muntanya amb molta història i panoràmiques, el Port de Vielha.

El punt de sortida el trobem al refugi, antic Hospitau de Vielha, a tocar de la boca sud del túnel de Viella. L'establiment hospitalari de Sant Nicolau fou erigit durant l'edat Mitjana per monjos pertanyents a l'ordre dels templaris i dels Hospitalers de Sant Joan. El reglament de l’hospital preveia que tothom que hi arribés tenia dret a aigua, sal i vinagre i a un seient prop del foc. Hi havia també llits per als malalts, però era més hostal que no pas hospital. Actualment hi podem menjar i dormir per optar a les moltes opcions que hi ha d'excursions en aquesta zona.

Al costat hi ha l'ermita de Santa Quitèria del segle XI-XVII. És un edifici de planta rectangular, amb contraforts a les quatre cares i porta adovellada de mig punt. Té una façana molt característica pel fet que l'actual teulada de pissarra neix a l'alçada superior del campanar d'espedanya, deformant clarament la seva fesomia original. Comencem a caminar seguint el GR 211.5. En el seu començament pista ben ampla i fàcil. A mesura que anem pujant podem contemplar la vall de Mulleres, amb la pleta de Molières. Seguim pel GR que s’enfila per la dreta en direcció Nord. El sender puja sense treva i sense pèrdua fins arribar al Plan dera Espòna, amb la seva font Hont dera Espona. A partir de plana dera Espona, el camí és una mica més planer i ens permet arribar fàcilment a les Marrècs (marrades) dera Gerbosa. Ens entretenim a observar alguns dels búnquers que hi ha al llarg del camí construïts com a defensa estratègica durant la Guerra Civil i que es troben en molt bon estat. Arribem, quasi, al Port vielh deth Horo (2.283 m alt). Ara el camí i GR fa un gir cap al nordest per tal d’anar assolir el Port de Vielha (2.444 m alt), per la travessa de Carlos. El camí marxa sense pèrdua i a trams és fins i tot empedrat i es va enfilant en mica en mica fins que veiem clarament el Port de Vielha (2.444 m alt) que assolim en poca estona. El Port de Vielha (1.444 m alt) connecta l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran i durant molt temps va ser la via natural de comunicació entre els dos territoris. 

Des del coll es pot pujar fint al Tuc del Port de Vielha de 2.606 metres. Val la pena pujar-hi per gaudir de les vistes. I a més també és un dels 100 cims de la FEEC. En Ramon no ha dubtat a pujar-hi per aconseguir el seu 135è cim del llistat. Una de les imatges més impactants durant la ruta és la visió que tenim de l'Aneto i la Maladeta i gran part dels Pirineus.

Tornem al coll per iniciar el descens ara direcció Vielha. La baixa del port de Vielha, en la primera part és per tartera que baixa fent esses per la canal del Port de Vielha. El camí baixa entre la Coma Montanero i la Serra de Fontfreda per paratges d’un verd intens que amaneixen la baixada. Observem la magnífica Pala Serrahèra i baixem directes fins la Cabana deth Pontet.  Reiniciem de nou la baixada fins a trobar la pista que connecta amb la boca Nord del Túnel de Vielha. Aquí acabem nosaltres la sortida havent previst un cotxe. Si seguim el GR, per la Ribera del Riu Nere, ens arribaríem a Vielha. 

D'aquesta manera nosaltres haurem enllaçat les dues boques del túnel recordant la dificultat que tenien alhora de accedir a la Vall d'Aran, teint en compte a més, que a l'hvern era pràcticament intransitable. L'actual túnel té 5.133 m de longitud (és el més llarg dels Països Catalans). El primer túnel, anomenat Túnel Alfons XIII en honor del rei Alfons XIII, fou inaugurat l'any 1948. Aquest primer túnel tenía 5.260 metres de longitud, una amplada de 7.5 metres i dos carrils de circulació, un per cada sentit. L'any 2007 es va inaugurar el nou túnel, anomenat Túnel Joan Carles I en honor del rei Joan Carles I, amb una longitud de 5.230 metres, dos carrils de pujada en direcció sud i un de baixada en direcció nord. L'antic túnel actualment és usat pel transport de mercaderies perilloses i com a galeria d'emergència. Una sortida exigent amb uns 10 kilòmetres i uns 850 metres de desnivell de pujada i 1.000 de baixada.

Pla de Beret - Montgarri

Nova sortida a la Vall d'Aran aprofitant els tres dies d'estada. En aquest cas un altre dels clàssics de l'excursionisme català. Hem anata del pla de Beret al santuari de Montgarri, per acabar baixant fins el refugi de Fornet, al municipi del Pallars Sobirà de Os d’Isil. (dimecres 8 de juny de 2022) Antoni Llagostera.

El punt de sortida el trobem al Pla de Beret dins l'estació d'esquí de Baqueira-Beret que ocupa 2.166 hectàrees, amb 35 remuntadors, amb 99 pistes que tenen un recorregut de 153 quilòmetres i una capacitat per 60.000 esquiadors. És l'estació amb més quilòmetres esquiables de Catalunya i la tercera dels Pirineus. Però aixó és als mesos d'hivern. A l'estiu aquesta zona es converteix en prats de pastures i espais d'esbarjo i senderisme. L'inici del nostre recorregut és al gran aparcament que hi ha al pla de Beret, a 1.860 metres. 

En aquest punt hi neixen dos rius importants e interessants. Per un cantó hi tenim el Garona i mot a prop el Noguera Pallaresa. Ens trobem en una important divisòria d'aigües. El Garona, amb un recorregut total de 647 kilòmetres acaba desembocant a França, al Oceà Atlàntic i el Noguera Pallaresa amb un recorregut de 154 kilòmetres i desprès de travessar els Pallars, desemboca al riu Segre, a Camarasa. I per tant acabarà arribant al Mediterrani desprès d'afegir-se al cabal del riu Ebre. Uns panells informatius ens mostren el recorregut d'aquests dos importants rius.

Ens posem en marxa travessant part del Pla de Beret i anem a buscar el camí vell de Montgarri. Hi ha més o menys una hora de camí, baixant per la Solana amb un desnivell de 204 metres. La ruta pot fer-se bé de forma circular, descendint pel camí vell i ascendint per la pista per la qual circulen vehicles tot terreny. Sigui com sigui, per tots dos camins la distància és similar. És una ruta que no planteja cap mena de dificultat i que, sense comptar amb parades, es faria de dues hores i mitja a tres. Nosaltres però hem previst una ruta més lineal. Anem seguint el riu Noguera Pallaresa, de moment per l'esquerra. Passem per la cabana de Gessa, pel bosc de Parrós i la cabana de Parrós. Seguim passant pel petit pont de Cabau, des d’on podem veure les restes de la casa Cabau. Abans d’arribar a Montgarri passarem per Era Creu i eth Santet.

Anem trobant durant el camí antigues cases en runes i abandonades. Es tracta de l'antic poble de Montgarri. El màxim de població d'aquest nucli es devia assolir vers l'any 1920, quan hi havia 65 habitants. El cens de 1960 ja només recollia la presència de dos habitants. El 2009 amb prou feines hi havia censades 6 persones. L'any 2019 no tenia cap habitant censat a causa del despoblament de la vila que es va produir entre els anys 1945 i 1955 per les dificultats per accedir al poble. I a mida que anem baixant, ja anem veient el Santuari de Montgarri, situat encara al municipi de Naut Aran. Hi destaca el campanar acabat en fletxa i octogonal. El santuari de Montgarri és format per l'església construïda el segle XVI, que té al costat diverses edificacions corresponents a l'antic hospital, la rectoria i la casa de l'administrador del santuari. La fundació del santuari sembla que remunta a principis del segle XII. Sembla que entre el segle XVI i segle XVII el comú de Gessa, amb els diners de la venda del terme, bastí l'església, la rectoria adjunta (o casa dels vicaris), la casa dels arrendataris, un hospital o edifici d'apartaments per allotjament dels viatges i una basta granja amb els corrals per albergar els bestiars propietat del santuari. Tots aquests edificis es disposaven entorn d'una plaça quadrangular, de manera que formaven un conjunt compacte, accessible per un portal que donava directament a la palanca sobre la Noguera Pallaresa. En l'actualitat d'aquelles construccions, a part del santuari, pràcticament només roman en peu l'alberg, una casa de considerables dimensions, de dues plantes amb esvelta teulada, que ha recuperat un cos adossat per la banda de ponent. A l'interior de l'església precisament podem veure una petita mostra de fotografies dels darrers habitants i les darreres cases de Montgarri.

Ha estat un dels centres de devoció més importants de la comarca i rodalia, tant catalanes com del costat francès. Montgarri era també el punt tradicional de concentració de les ramades del famós Pla de Beret. També hi trobem un refugi guardat, situat a l'antiga rectoria. Un indret molt peculiar on cal estar-hi una bona estona per gaudir de la tranquilitat i del paisatge.

Sortint de Montgarri, creuarem, seguint la pista forestal, el pont de Marimanha, on comença el bosc de Bonabé. A continuació passarem pel planell de Gensanes, el pont de Montgosso i el planell Gran, amb un arbre monumental, la Moixera de Mongosso. Més avall, si seguim el GR, passarem pels Prats de Calvera i el gran pi roig de Clavera. Abans d’arribar al pont de Pedrosa podem trovar els avets de Coma Pedroa i la borda de Pedrosa. Aquí, al costat del pont de Pedrosa hi havia una antiga serradora. Ja estem al municipi d’Alós d´Isil o Alós de Gil, terme municipal de l´Alt Aneu, comarca de Pallars Sobirà). Al pla de Bonabé hi havia una estació d'esquí nòrdic. Sembla que es va tancar cap a l'any 2000 per falta de neu, ja que ens trobem a uns 1.300 metres d'altitut. Ens trobem en un entorn privilegiat dels Pirineus, molt verge i amb unes muntanyes que superen els 2.800 metres. El Pont de Perosa permet creuar el jove riu de la Noguera Pallaresa.

Seguim trobant Bordes molt ben arreclades, com la del Pubill. En aquesta zona és fàcil trobar també alguna boca de mina ja que és una zona rica en minerals. Les mines van ésser explotades durant un temps. Arribem a les anomenades Bordes d'Alòs on la majoria estan ben restaurades i son dignes de fotografia.

I nosaltres acabem la sortida al refugi de Fornet. En aquest espai hi havia l'antiga base de l'estació d'esquí nòrdic. Actualment fuciona com a refugi obert tot l'any amb servei de restauració i pernoctació. Es troba a 4 kilòmetres d'Alòs d'Isil. Nosaltres hem previst un cotxe en aquest punt per tornar cap al Pla de Beret i així poder fer una ruta més llarga que si haguessim hagut de tornar a peu. En total hem fet uns 20 kilòmetres principalment de baixada.  Una excursió molt recomanable i que ofereix moltes possibilitats i combinacions.

Ulls del jueu i Artiga de Lin

L'Antoni Llagostera ens ha preparat un seguit de sortides per la Vall d'Aran per gaudir d'excursions molt emblemàtiques de la zona i de l'excursionisme català. La primera a la zona d'Artiga de Lin, el passat 7 de juny 2022.

Disposats a gaudir d'una fàcil i espectacular ruta que comença a l'aparcament del Santuari d'Artiga de Lin. És un antic llogaret, ara despoblat, dins el terme de les Bordes. L'església es troba a peu de carretera i ha estat reformada recentment. Des d'aquest punt podem agafar un camí direcció als Uelhs deth Joèu. També s'hi arriba per la pista on hi ha un aparcament habilitat. 

Estem davant la magnificiència de les fonts del riu Joèu. El brogit de les aigües de la cascada es impressionant. Hi veiem una sorollosa surgència d’aigua, ja que surt d’entre les roques de la muntanya cap a l’exterior amb força i energia. Estem davant un fenomen càrstic molt interessant. Tota l’aigua de la gelera nord de l’Aneto, que hauria de dirigir-se cap el riu Éssera, a la vessant sud del Pirineu, desapareix sota terra a una dolina, el Forat d'Aigualluts per ressorgir als Uelhs deth Joeu. O sigui que l’aigua de la gelera de l’Aneto, al costat sud de carena axial pirinenca, desemboquen finalment al riu Garona, és a dir, a l'Oceà Atlàntic i no a la Mar Mediterrània.

Per continuar la nostra ruta passem per un pont metàl·lic que ens permet creuar els primers metres del riu Joèu. El petit sender voreja la cascada i comença a pujar per entre el bosc d’avets i de faigs entre ufanoses falgueres i altres tipus de vegetació.  Al llarg del recorregut anem trobant bancs, panells informatius, escales i baranes de fusta.  Després de pujar durant una estona per entre mig del bosc, el camí esdevé més ample i definit. Trobem una senyalització que ens indica que hem de prendre el camí de la dreta i, per tant, deixar enrere la pista que surt cap a la nostra esquerra. A partir d’aquí, el camí és més pla i es fa més relaxadament. Al cap de pocs minuts arribem al portal de pedra (1.470 m alt) que ens permet accedir al pla de l’esquerra de l’Artiga de Lin.

Arribats al pla d’Artiga de Lin, podem veure perfectament el circ glaciar que va formar aquesta espai. Estem en una clàssic lloc de pastura estival que es caracteritza pels prats on pasturen vaques brunes dels Pirineus i ovelles tarascones araneses, envoltats de fagedes i boscos d'avets i nombrosos torrents i rierols. Des d’aquest punt tenim unes vistes impressionants de tot el circ de l’Artiga de Lin amb la gran extensió de prats, el Barranc des Pois i el coll dels Aranesos (Còth des Aranesi). Entre les escarpades muntanyes que podem observar, ens sorprenen per la seva majestuositat el Malh dera Artiga (2.710 m alt) i el Tuc de Neres (2.582 m alt). Més al fons, el Malh des Pois (2.881 m alt), també conegut com la Forcanada, s’alça majestuosament per sobre del coll dels Aranesos. Malauradament nosaltres hem ensopegat un dia amb boires als cims i no hem pogut gaudir d'aquestes vistes. Aquí també hi trobem la font d’Era Artiga i el refugi d’Et Plan d’Era Artiga. El refugi disposa de 28 places, va ser construït sota criteris d’eficiència energètica i és propietat del Conselh Generau d’Aran. Unes taules al costat del refugi i uns panells explicatius ens convidem a fer una parada aquí. L’indret era molt apreciat pels antics excursionistes, ja que havia estat un dels punts de partida per a assolir l’Aneto i la Maladeta.

Al costat del refugi un pal indicador ens marca la direcció (NO) que hem de prendre per arribar fins a la cascada de Pomèro. Val la pena fer aquesta petit passejada per veure aquest salt d’aigua. Es tarda uns 15 minuts a arribar a la cascada. Depenent de l’època de l’any en que ens hi acostem el salt anirà més o menys carregat d’aigua. Tornem cap al refugi per tornar cap al punt de sortida seguint en aquest cas la pista. Baixant tornem a passar per l'aparcament dels Uelhs deth Joeu i seguint avall tornem al Santuari on tenim el cotxe. 

Abans d'arribar ens crida l'atenció una altra sortida d'aigua. Es tracta de la font d’Et Gresilhon. És molt bonica, però també molt interessant.  És en una surgència d'aigua (hònt, en aranès) força espectacular, amb gran diversitat de plantes aquàtiques, on destaca sobretot el creixen (en aranès, gresilhon) i, que per tant, dona nom a aquesta font. Una ruta molt senzilla que ens apropa a uns espais espectaculars de la Vall d'Aran.

El Camí de les Vagonetes

Sortida molt fàcil de fer i enriquidora per la població d'Ogassa el passat divendres 27 de maig de 2022 amb l'Antoni Llagostera tot Caminant per Catalunya.

Situat al vell mig de la comarca del Ripollès es pot accedit al poble des de Sant Joan de les Abadesses (Uns 5 kilòmetres). Una de les característiques que ha marcat la seva història és el seu passat miner.  L'existència de carbó a Ogassa era coneguda des del 1761. Hi havia gairebé una quinzena de mines i l'explotació va durar gairebé 130 anys. Finalment, a causa de la disminució de la producció, l'any 1967 es va tancar la última. Els anys 1890-1900 s’assolí la producció màxima, amb una mitjana de 35.000 a 45.000 tones anuals de mineral. Bona prova la prosperitat econòmica que es va assolir són els 1.578 habitants que tenia el municipi d’Ogassa l’any 1900. 

El carbó anava destinat principalment a la creixent indústria catalana. L'únic inconvenient era el transport d'aquest material a la conurbanització de Barcelona, amb les seves industries. Per resoldre el problema, des de començaments de segle es varen iniciar una seguit de projectes per la construcció d’un ferrocarril pel transport del mineral. El 1880 es van concloure els treballs de la línia de ferrocarril que havia de dur el carbó de les mines des de l’estació de Toralles (situat al municipi de Sant Joan de les Abadesses) fins al port de Barcelona. Des de la plaça Dolça, lloc on iniciem la sortida i fins a Toralles el carbó es portava amb unes vagonetes, curiosament sense emprar cap tipus d'energia exterior, només amb la mateixa força dels vagons carregats i els vagons buits que anaven i venien. Donsca aquesta és la ruta que us proposem, el camí de les vagonetes.

Estem parlant d'un recorregut d'uns 4 kilòmetres contant l'anada i la tornada i amb molt poc pendent. Les diferents mines on s'extreia el carbó acostaven el material fins al punt de reunió de la plaça dolça on començava el recorregut de les vagonetes. Només sortir del centre de la població ja trobem un parell de petits túnels foradats a la roca un a tocar de l'altre. És fàcil imaginat que les vagonetes passaven per un i tornaven per l'altre. Avui en dia també es pot passar amb bicicleta fins a Toralles per seguir per la ruta del Ferro fins a Sant Joan i Ripoll.

La ruta, a part d'un passeig molt agradable ens ofereix antics elements per fer-nos una idea de com funcionaven les vagonetes. Més o menys a mig camí trobem la Torre del Fre i el Pla Inclinat. En aquest punt i amb un fort pendent, les vagonetes pujaven i baixaven fins a l'estació de Toralles per descarregar el carbó, una autèntica obra d'ingenieria espectacular. Altres punts ineressants que trobem pel camí són les antigues fàbriques de ciment, com Can Balaguer primer, i després a nivell de la carretera, can Benet.

La primera ja fa molts anys que va deixar de funcionar i cap de les persones que viuen avui recorda el seu funcionament. Segons diuen era la fabrica de ciment més moderna del seu temps. I la de Can Benet data de finals del segle XIX. Encara veiem part de les instal·lacions on hi destaca la seva xemeneia i el conjunt de forns i voltes rebaixades. La de can Balaguer també aprofitava les vagonetes per baixar el ciment cap a buscar el tren. El que no fa tanta gràcia son les antigues pedreres de les dues fàbriques ja que visualment espatllen el paisatge.

I ara només cal fer el camí de tornada per la va de baix que com hem dit coincideix també amb el tran que es pot fer en bicicleta i que ens  torna cap al centre d'Ogassa. Es pot complementar la visita gaudint del museu del miner on ens podem fer una idea de com era la vida en aquest petit poble. O entrar a la Mina Dolça en el seu tram visitable.

Torredembarra - Altafulla

Sortida típica de camí de ronda i molt fàcil de fer entre Torredembarra i Altafulla -Antoni Llagostera (dimecres 25 maig 2022)

Hem sortit de Torredembarra, en plena Costa Daurada a Tarragona. Per allargar una mica la ruta es pot aprofundir en visitar punts interessants i amagats d'aquesta població. Nosaltres hem volgut començar al barri més antic de Torredembarra, a Clarà. Es troba a la zona nord-est. S'hi han conservat les poques restes del castell de Clarà, una torre amb una volta que permet l’accés a un recinte i les restes d’un matacà, estan integrades amb l’edificació coneguda com el casal de Cal Xeco. Del vell castell només es conserven alguns vells elements molt adulterats i integrats en un edifici modern. També hi ha l'església parroquial de Sant Joan Baptista de Clarà, documentada des del segle XIII, reformada i/o modificada durant els segles XIV, XVI i XVII i finalment, al segle XIX.

Un cop vist el lloc més antic de Torredembarra ens dirigim cap a buscar la platga  Sortim, doncs, del lloc més antic de Torredembarra. Cal travessar l'antiga N-340 i les vies del tren per un viaducte. Molt a prop també podem gaudir de la vil·la del Moro, un jaciment romà que nosaltres no hem visitat. Entrem a la platja dels Muntanyans, al nord de la zona costanera de Torredembarra. Es tracta d'un indret remarcable per la seva importància ambiental, ja que conserva en els seus dos quilòmetres, les darreres dunes i maresmes salabroses després del Delta de l'Ebre. Estem davant una platja llarga, de 2.200 m, una amplada mitjana de 66 m i una superfície de 145.200 metres quadrats. Tot seguit trobem la Platja de Baix a Mar, situada a l'antic barri de pescadors. En aquest mateix indret hi ha les Antines, un magnífic paisatge submarí que està format per tres barres de roca que, a diferents distàncies, s'alcen paral·leles a la línia de costa en direcció nord-est i on es poden practicar diverses activitats de lleure i esports. La platja té una llargada de 800 m, una amplada mitjana de 42 m i ocupa una superfície de 33.600 metres quadrats, de sorra fina, amb un fons marí pla amb alguna zona rocosa. I a continuació i fins al port hi trobem la platja de la Paella. És la més àmplia de tot el municipi, idònia per als nens gràcies a la seva poca fondària i a la tranquil·litat de les seves aigües. 

Seguint el passeig marítim a part de les platges, també trobem alguns edificis interessants com Can Bofill i fins i tot alguna mostra d'arquitectura moderna que nosaltres hi hem parat atenció.  El camí de ronda comença a tocar del port de Torredembarra a la zona coneguda com el Roquer, un espai de penya-segats. Fins a Altafulla hi ha un 5 kilòmetres de molt bon fer. En aquest primer tram hi trobem la Roca Foradada, també hi ha com un forat cònic, a vegades molt visible i altres difícil de trobar, que en diuen el Bufador. Un camí abrupte entre grans rocs ens porta a tocar de l'aigua, una zona coneguda com el Codolar. Uns espais sens dubte molt fotogènics i espectaculars.

I per espectacular i curiós és el Far de Torredembarra. Una torre far situat a la vora del mar (a la Punta de la Galera). Té una alçada de pla focal sobre el nivell del mar de 58 metres i sobre el terreny de 38 m, amb un abast geogràfic de 20 milles. Aquest far és el que té la torre més alta de tots els fars de Catalunya. Va ser l'últim far construït a Espanya al segle XX i va ser dissenyat per l'arquitecte Josep Maria Llinàs. Cal dir que es pot visitar i pujar fins a la part alta on hi ha un mirador excepcional. Nosaltres hem pogut pujar-hi gràcies a la gentilesa de Turisme de Torredembarra. Seguim el camí de ronda cap a la platja dels Capellans i del Canyadell. Aquesta es troba envoltada pels penya-segats, amb un paisatge espectacular que combina la roca nua amb la vegetació típica mediterrània. Aquesta platja es caracteritza per a seva tranquil·litat i la seva bellesa natural. És de 60 m de llargada i una amplada mitjana de 35 m, cobrint una superfície de 2.100 metres quadrats, amb una sorra fina i una aigua de bany excel·lent. Compta amb molt serveis. Al final de la platja s’acaba el municipi de Torredembarra i comença el d’Altafulla. Passem per el mirador del Fortí d'Altafulla, un cap de roca, on veiem una àmplia panoràmica de la platja d'Altafulla, amb el fons del castell de Tamarit i la desembocadura del riu Gaià. A part de la zona costanera, a la població hi destaca la Vila Closa, emmurallada, i el castell dels Marquesos de Tamarit, així com la vil·la romana dels Munts per la qual va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Nosaltres hem optat per acabar la sortida visitant la vil·la romana gràcies a la gentilesa del MNAT. (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona). Al costat de l'àrea residencial, hi havia edificis funcionals apropiats per a una casa de labor, com construccions per a usos agrícoles com cellers, estables, graners, magatzems de cereals. També hi havia forns i ferreries per a activitats artesanes i, finalment, habitatges per als servents i els esclaus, que eren els que realitzaven les feines del camp.

Una excursió molt complerta que podem ajustar al nostre temps i disponibilitat, ja sigui seguint més tram del camí de ronda o visitant les poblacions.