Olot i entorn

Interessant excursió a la comarca de la garrotxa amb en Joan Cros de guia per paratges potser no tant transitats d'Olot. (dimarts 18 febrer 2020)

La sortida la vàrem fer des de la capital mateix en un paratge molt estimat, el de les Tries, a tocar del riu Fluvià.  Allà hi trobem la font de les Tries. Hi accedim per unes escales i hi trobem 4 sortidors d'aigua i al costat una petita cascada. Aigua fresca i un entorn amb nombrosos arbres que fan d'aquest indret el lloc perfecte per les tardes d'estiu.

En aquest punt agafem un sender que s'enfila una mica i ens ofereix les primeres vistes d'Olot. I ens començem a endinsar al pla de Begudà. Passem pel costat de la Masia de la Farigola Gran una casa que data del segle XIX. Els camps que anem trobant ja mostren la primavera i ens trobem amb la font de Sant Cosme. El paisatge és impressionant amb grans camps amb una verdor impressionant. Passem també per la font dels Capellans, amb aigua abundant. De seguida arribem a una de les sorpreses de la sortida, el volcà de l'Estany. 
Hi veiem també la casa homònima que pertany al municipi de Sant Joan les Fonts. En algún punt i trobem restes volcàniques. El cràter te una mica de forma d'embut i al centre encara hi trobem una mica d'aigua i vegetació. Fa una cinquantena d'anys es van fer uns sondejos que van determinar l'evolució del paisatge vegetal ens els darrers milers d'anys. 

 






 

Tornem enrere per anar a trobar la capella de Sant Cosme. També dedicada a Sant Damià i Sant Grau. Fou bastida al segle XVII i és d'una sola nau, amb absis semicircular, volta de canó i campanar de torre, sense cap estil determinat. Desprès d'un petit descans seguim cap a un altre dels volcans poc coneguts de la zona. És el d'Aiguanegra. Disposa d'un petit cràter i és un dels volcans més joves de la Garrotxa. Podem veure-hi materials i fragments força grans per la proximitat al nucli i a mida que ens allunyem els materials es van fent més petits i inapreciables. 

 









És un indret on tenim molt bones vistes tant a la vall de Bianya com a l'alta garrotxa. I ja només ens queda tornar cap al punt de sortida. Una excursió fàcil i molt agradable de fer.

Abella de la Conca

Abella de la Conca (Mª Clara Martínez, dissabte 15 febrer 2020) 

Magnífica caminada per terres del Pallars Jussà. El punt de sortida és el petit poble d’Abella de la Conca, on s’hi arriba des de Isona. Aparquem els cotxes molt a prop de l’entrada del poble i el primer que fem és anar a veure el Forat d’Abella. Es tracta d’un estret i alt congost que el riu Abella ha anat excavant en la roca. Es troba just en el punt on les serres de Carrànima i la de Monteguida es troben i s’ajunten. Però no podem passar pel congost per l’aigua. Hauríem de caminar mullant-nos els peus amb un pam d’aigua. Per tant, tornem a pujar al poble, el creuem visitant els seus carrers i l’església parroquial de Sant Esteve, i comencem l’ascens d’aproximació a la serra de Monteguida.

 

Anem per còmoda pista forestal, en suau ascens, fins arribar a una bifurcació de les pistes. La serra de Carreu comença a mostrar-se en tot el seu esplendor dant nostre i anem deixant enrere les planes de les valls del riu Abella i dels barrancs de Coborriu i La Vall, afluents seus. Aquestes planes van ser extensament conreades i habitades amb nombroses masies. La majoria d’aquestes masies estan abandonades i tant sols en queden les seves restes. Arribem a l’encreuament i prenem la pista de l’esquerra, i aquí comença la part més dura i complicada de la ruta. Després d’una llarga llaçada s’acaba la pista i hem d’acabar de pujar sense camí definit, amb la mirada posada en el cim de la serra i buscant-nos la vida de la millor manera que podem. Cal anar amb compte de no desviar-nos massa, podríem acabar en algun punt massa complicat d’avançar. No està de més portar un track de GPS. Arribats a la part alta de la serra, no podem deixar de meravellar-nos amb les esplèndides vistes que s’obren als nostres ulls. Arribem a albirar la serra d’Ensija i el Pedraforca, i d’altra banda tota la serra del Montsec, amb el congost de Mont-rebei i Tarradets. Als nostres peus, la immensa plana d’Isona i Cona Dellà. Més propera a nosaltres i com a continuació de la serra de Monteguida, la serra de Carreu, que ens mostra la seva vesant sud, acabada en parets verticals. Impresionant....

 

Comencem a resseguir la serra de Monteguida, en direcció a la collada del Trumfo, molt a prop del penya-segat i assolint alguns cims rocallosos com Sarsús, Roca de l’Espluga de Ninou o la Roca de Monteguida, a la que s’hi ha de pujar per una estreta però curta canal quasi vertical. Està molt emboscada, però no és massa complicat. Per terreny pedregós, ple de matolls i de difícil caminar, seguim avançant fins a trobar el Pas del Monjo, que per un canal ens baixa fins l’ampla Collada del Trumfo. Aquesta collada, que separa les serres de Monteguida i de Carreu, es troba als peus del rocam i el cim de Gallinova, inici de la serra de Carreu i un 100 cims que no dubtem en aprofitar per pujar-hi.
Cal tornar a la collada del Trumfo i decidir si tornem per l’oest, pel barranc de Gassó, o per l’est. Optem per anar cap el est, per una ample pista forestal que, en moderat descens, que ens fa perdre alçada en pocs moments, arribant a l’encreuament per on havíem pujat al matí. Passem pel costat d’alguns massos, com Casa Toà, encara habitada, i Los Serrats, que sembla ser s’utilitza com a magatzem.

Ja tan sols ens queda tornar al poble i donar per finalitzada la sortida d’avui.
Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Bellver de Cerdanya

(Mª Clara Martínez, dissabte 1 febrer 2020)  

Magnífica ruta per terres de la Cerdanya. Completament planera, apta per a tothom i per pistes i camins sense cap complicació, que ens porta a conèixer una comarca que destaca tant per la vegetació de muntanya, com pels seus petits pobles, rics en historia i amb un magnífic patrimoni arquitectònic, sobretot romànic i medieval. El punt de sortida d’avui és el poble de Bellver de Cerdanya. És interessant aturar-se a contemplar l'arquitectura que ofereix el nucli antic de Bellver de Cerdanya, que ha estat restaurat per retornar-li l'aire medieval, per tant comencem fent un recorregut pels carrerons i places que per uns moments ens fan recular al seu passat. 

 

Iniciem la caminada dirigint-nos al petit nucli de Talló, on s'hi troba l'església de Santa Maria de Talló. Hi ha notícies de l'església des de l'any 839. També és coneguda com "la Catedral de la Cerdanya", de grans dimensions, i amb una bella imatge de la Mara de Déu de Talló.
Creuem el poble i posem rumb a Coborriu, un altre petita entitat de població format majoritàriament per grans masos de gran antiguitat, i en que hi destaca l’esglesiola de Sant Serni, consagrada el 1137 i que ha estat reformada i consolidada des de finals dels setanta. Anem trobant marques blanques i vermelles de GR. Són el GR-107, Camí dels Bons Homes, i el GR-150, que és el que dona la volta al Parc Natural del Cadí-Moixeró. Hi ha algun tram de camí en que aquests dos GRs es superposen.

 

Deixem enrere Sant Serni i comencem a seguir indicacions cap a Bor. Passem per un carrer força costerut i ens dirigim a la Fou de Bor. Aquí hi trobem un paratge de gran bellesa. Com el seu nom indica (una fou és una font, un brollador), es tracta del drenatge principal d'un aqüífer subterrani. Per les darreres pluges, brolla amb molta força, amb gran quantitat d’aigua, que ens fan anar buscant constantment el millor camí per no relliscar i anar a l’aigua. En temps de molt fred, no està de més portar uns grampons, encara que siguin petits. Si l’aigua o les roques estiguessin glaçades, ens poden complicar una mica aquest pas i fins i tot podem córrer el risc d’una mala relliscada amb caiguda inclosa. Veiem uns senders que s’enfiles per la muntanya, per sobre del naixement de l’aigua, que ens porten a les Tutes. La Tuta Gran, Tuta Petita, Tuta Freda.... Són un conjunt de coves que s’endinsen per dins del Moixeró, amb quasi cinc quilòmetres de recorregut. Alerta! Hi ha gateres, sifons i passos complicats o que necessiten material i equip d’espeleologia, per tant és recomanable estar preparat i tenir experiència.
Vist aquest espectacular lloc seguim cap el nucli de Bor on hi ha l’església de Sant Marcel. Val la pena aturar-se en tots els pobles i llocs d’interès per on anem passant per contemplar l’arquitectura, les vistes i el conjunt d’una comarca encisadora.

 

Iniciem la tornada a Bellver de Cerdanya, per pistes forestals i fins i tot per trams de carretera. Ens segueixen acompanyant les espectaculars vistes del massís del Cadí-Moixeró. Tossa d’Alp i Penyes Altes s’alcen davant nostre, imponents... una meravella. Ja en portes de Bellver de Cerdanya passem per davant de Riu de Santa Maria, un altre nucli de població, ja més residencial que els que hem visitat fins ara i en pocs metres més ja som a Bellver.
Encara ens queda una estona per fer una altra volta pels carrers empedrats i seguir la ruta i els plafons informatius que ens ajuden a entendre la seva historia. 

Una caminada còmoda i planera, per gaudir de la bellesa de l’entorn sense presses. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

De Banyuls a Portbou

Antoni Llagostera (30 gener 2020)

La tarda vespre del 25 de setembre de 1940, Walter Benjamin i els seus acompanyants entraven a Portbou. Enrere quedaven més de dotze hores de camí, a través de les muntanyes. A Portbou, l’esperava la mort. Rememorar aquest viatge, des de Banyuls de la Marenda, al Rosselló francès, a la dita Costa Vermella, fins a Portbou, a la Catalunya espanyola, a l’inici de la Costa Brava pel nord, passant pels mateixos paratges que va seguir el pensador jueu alemany Walter Benjamin, significa submergir-se de ple en la experiència de la història, ara que celebrem aniversaris relacionats amb el pensament i l’actuació dels nazi. El Camí Walter Benjamin és una excursió que invita tant a caminar amb al pensament sobre els horrors de la guerra i la barbarie, en una ruta transfronterera, seguint les passes d’un pensador i filòsof alemany Walter Benjamin en la seva fugida de la França ocupada cap a Estats Units el 1940, entre Portbou (Alt Empordà) i Banyuls de la Marenda (Rosselló). Significa submergir-se en la vida d’un pensador alemanys molt interessant, membre de la dita Escola de Frankfurt, que va contribuir amb un pensament crític a conèixer millor la nostra època. Un camí que té interès històric, filosòfic, però alhora que ens permetrà conèixer uns paisatges plens de valors geogràfics, paisatgístics i botànics.

Així doncs la sortida de l'excursió l'hem fet a Banyuls de la Merenda (oficialment en francès Banyuls-sur-Mer), un poble de 4.681 habitants de la comarca del Rosselló, cap de la comuna del mateix nom, a la Catalunya del Nord. Un punt on hi trobem molts atractiius. El camí Walter Benjamin està marcat amb diferents senyals. En el costat francès hi ha un cartells fins el cim del coll coll de Rumpisó o del Suro (540 m alt). En tot cas les senyals més freqüuents i vàlides son de color grog i en algunes dobles negres amb una ratlla adicional vermella. En el passeig de la platja i darrera de l’ajuntament hi ha diferents estàtues d e l’escultor banyulenc Arístides Mallol, dos dedicats a les víctimes de les dues guerres mundials. Passarem per l’Avenue Géneral De Gaulle que puja paral·lel a la riera de Vallauria, creuerem riera un cop passat el pont del tren per sota i pel carrer Pierre de Marca, agafarem Chemin de Mas Guillaume i Boulevard des Évades de France, anant pel barri de Puig del Mas. No cal perdre´s una degustació de vi de Banyuls.

Començarem a pujar el Coll de Bast. Fins aquí hi ha pista asfaltada entre camps de vinyes. En aquest coll de Bast (143 m alt) Walter Benjamin passà la nit
al ras en la seva fugida cap a Portbou. Seguim el camí de pujada direcció al coll de Rumpisó o del Suro per un camí incòmode, uns dos kilòmetres. Al coll hi trobem la fita fronterera 597. Aquí hi conflueixen els municipis de Banyuls de la Marenda (Rosselló) i Portbou (Alt Empordà). El següent punt de l'excursió és arribar fins a la Torre de Querroig (672 m alt) un 100 cims. Des d’aquest punt s’obtenen meravelloses vistes del Mediterrani a llevant i de l’Albera a ponent, en una panoràmica de 360º que embadaleix. Al cim trobem les ruïnes d’un antic castell medieval dels segles X-XI. La torre rodona és una construcció posterior dels segles XIV o XV.

 









Tornem enrere cap al coll anterior i agafem un corriol que baixa pel vessant sud del Puig de l'Àliga. Transitem per una garriga que esdevé un alzinar esclarissat pel Rec de Querroig. Durant el recorregut trobarem fins a tres  plafons “Reflexions de Walter Benjamin” de Memorial Democràtic, amb textos escrits per Walter Benjamin en quatre idiomes. Arribats al costat de la riera de Portbou, hi ha el mas de Budellers, que és el lloc habitat més antic de Portbou. I ja començem a entrar a aquesta població de l'alt empordà on hi destaca entre d'altres l'estació de tren. La gran marquesina de ferro i vidre que cobreix les andanes fou construïda el 1929 pels tallers de Joan Torras i Guardiola. 

 









I lloc obligat de visita avent fet el camí Walter Benjamin, és el monument dedicat a Walter Benjamin “Passatges”, una obra de Dani Karavan  que commemora el 50è aniversari de la mort del filòsof alemany l’any 1940 a Portbou. L’obra  forma part de la ruta urbana de Walter Benjamin, un itinerari que uneix diferents punts d’interès al voltant de Benjamin. I el tren ens permet tornar cap a Banyuls on hem deixat els cotxes.

Montferri

Mª Clara Martínez (dissabte 18 gener 2020)

Sortida per terres de l’Alt Camp, gens complicada, però molt bonica.
El punt d’inici de la caminada d’avui és el petit poble de Montferri. Just a l’entrada del poble hi ha un descampat on aparquem els cotxes, i ens disposem a fer una visita al poble. Al nucli més antic, que es troba al voltant de l’església parroquial de Sant Bartomeu, algunes cases conserven arcs gòtics, i moltes estan ben reforçades per imponents contraforts.

 
En arribar al final del carrer Major posem rumb al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat. El santuari de Montserrat de Montferri va ser projectat i començat a construir entre els anys 1926-1928. El terreny havia estat cedit per la família Vives de Montferri, el membre de la qual Daniel Vives, jesuïta, havia estat el promotor de l'obra i Josep Maria Jujol, professor a l’escola d’arquitectura de Barcelona i col·laborador de l’incomparable Gaudí, l’arquitecte. En la realització de l’obra varen participar activament tots els vilatans, fabricant els maons o altres elements de construcció. El santuari no es va acabar per manca de recursos econòmics, tot i que els materials emprats eren senzills i la mà d'obra era bàsicament obtinguda pel sistema de prestació personal dels veïns del poble. L'any 1930 s'aturaren les obres i després, per causa de la guerra, ja no es van reprendre. Es reempren el 1972 i s’inaugura el 1999. Actualment s’hi celebren casaments i s’està promocionant com atractiu turístic.
Deixem el santuari i ara ens disposem a enfilar-nos i carenar la Serra de Montferri, per assolir la Tossa Grossa (un 100 cims de 387 metres i unes vistes espectaculars) i arribar-nos fins la Torre del Moro. Segons algun historiador, el seu origen, i el d’altres torres de guaita erigides en aquesta zona, es relaciona amb el procés de recuperació del territori ocupat pels musulmans. El camí per tota la carena ens sorprèn gratament. Comencem trobant diverses barraques i feixes de pedra seca que s’estenen per tot el vessant de la muntanya, mut testimoni de l’activitat agrícola que anys enrere va prosperar per la zona, sobretot vinyes, i que ens conviden a imaginar com havia de ser de dur el treball amb aquest tipus de terreny. Ja a la cresta d’aquesta petita serra anem seguint un sender molt ben marcat, entre garrics, romaní, farigola i altres matolls típics de la zona, amb espectaculars vistes.

Des de la Tossa Grossa es veu el mar i el Camp de Tarragona, gran quantitat de pobles (Valls, Salomó, Vila- rodona....) i serres (el Montmell-Marmellar, Pre-Pirineu, Muntanyes de Prades...) La Torre del Moro disposa d’una escala interior a base de grapes clavades en la paret que ens permet accedir al primer pis i gaudir millor de l’entorn, encara que les altes parets que en resten d’aquest pis superior priven una mica. Ara toca baixar, per un camí força empedrat i en fort desnivell, però sense complicacions. Arribem a la plana i tornem a estar envoltats de vinyes, camps d’olieres i barraques. I masos. Com el de la Polla Rossa, un nom curiós per un mas, però que segurament fa referència a alguna pubilla de cabell ros (a una noia jove se la sol anomenar una polleta).
Seguim caminant, per còmodes pistes i camins, fins que hem de travessar el riu Gaià. Baixa força aigua, i alguns optem per no arriscar i treure’ns les sabates. Ens arribem fins a Bràfim, un altre bonic poble de la comarca on hi destaca l’església parroquial de Sant Jaume de Bràfim, construïda a les darreries del s. XVII. I ja posem rumb de retorn a Montferri, passant per l’ermita de la Mare de Déu de Loreto. Situat al turó del Puigrodó, el temple és d’estil neoromànic, va construir-se entre els anys 1889 i 1892, després d’haver estat enderrocada la primitiva ermita del segle XVII, que va ser utilitzada al llarg de 225 anys i que havia estat edificada per albergar la imatge de la Mare de Déu que el sacerdot Pere Codol havia portat d’una peregrinació de Roma. En pocs minuts arribem a Montferri i donem per finalitzada la sortida d’avui. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.