Pantà de Sant Ponç i Olius

Nova sortida a la comarca del Lluçanès, en aquest cas per veure el Pantà de Sant Ponç i el patrimoni d'Olius. (2 maig 2024)

 

Ens situem al municipi de Clariana de Cardener, tot i que gran part de la ruta és per Olius. El punt de sortida el trobem a prop de la presa del pantà on hi trobem la capella de Sant Ponç. Es tracta d'una petita capella que es va construir després d'inundar l'antiga església amb la construcció del pantà. 

Un cop situats ens posem en marxa i de seguida arribem a la presa del pantà. Es tracta d'un embassament que aprofita l'aigua del riu Cardener i fou construït entre els anys 1949 i 1954. Amb una presa de 59,5 metres d'alçada i una longitud de coronació de 311 metres, té una capacitat de 24,4 hectòmetres cúbics, una llargada de 5,8 kilòmetres i la superfície total de l'embassament és de 144,5 hectàrees. Seguim la ruta tot vorejant el pantà i ens trobem amb la Caseta del Pantà, un lloc ideal per prendre alguna cosa i gaudir de les bones vistes. I de fet tot el camí ens permet anar badant i contemplant les seves aigües i racons màgics que varien en funció de la capacitat de l'embassament i les pluges. També és habitual trobar-hi pecadors que miren de fer alguna captura. Una de les peculiaritats si hi ha poca aigua és que ens podem acostar fins a l'antiga església de Sant Ponç. És tracta d'un edifici d'una sola nau amb dos absis semicirculars contraposats i coberta de volta de canó reforçada per arcs torals. Al mur de migdia s'obre la porta d'entrada, d'arc de mig punt adovellat. L'aparell de l'església era fet amb blocs de pedra ben picats i col·locats a contrapunt. 

Seguim caminant i de mica en mica l'aigua va desapareixent amb alguna imatge desoladora que ens indica que estem en època de sequera. Creuem el torrent d'Albereda, un dels afluents del Cardener que haurien d'aportar aigua al pantà però que també està completament sec. Més amunt trobem un banc molt ben posat per gaudir del paisatge. Anem arribant a la cua del pantà, encara amb una mica d'aigua i anem deixant el color blau per el verd de la vegetació i els camps. I al cap d'una estona arribem a Olius, un conjunt monumental i espectacular on hi destaca l'església de Sant Esteve. 

Es tracta d'un exemplar del romànic llombard consagrat l'any 1079 a petició del comte d'Urgell i els habitants del lloc. Consta d'una sola nau coberta amb volta de canó. El campanar és de planta quadrada i té quatre finestres en arc de mig punt. Sota l'altar cal destacar la cripta que forma un espai rectangular amb sis columnes totes elles diferents i que s'obren en forma de palmera, aguanten arcs de mig punt i voltes d'aresta, i donen a l'estança una bellesa extraordinària. Aquesta cripta ha donat fama a Olius i és molt valorada dins l'art romànic mundial. A l'exterior hi podem veure unes sitges ibèriques d'uns 300 anys abans de Crist, amb la novetat que no eren uns forats sols per guardar el gra, sinó que per la seva quantitat, més de cent, es creu que eren un gran comerç de gra. Molt a prop de l'església podem visitar el cementiri modernista d'Olius, que crida l'atenció perquè fuig de l'esquema dels altres cementiris. S'hi combinen les roques caigudes de la muntanya amb fulles d'alzines sempre verdes. És obra de l'arquitecte Bernardí Martorell, que va rebre la influència modernista de Gaudí. Es va inaugurar l'any 1915. 

I abans d'acabar encara podem gaudir d'un parell d'edificis més. Un és la Torreta que data de l'any 900. Es tracta d'una masia fortificada de planta rectangular (segons alguns documents podria ser l'antic castell d'Olius. Té uns 300 m2, amb cuina, menjador, dues saletes d'estar, sis habitacions i altres sorpreses. I just al costat hi trobem la Masia el Molí dels Cups a tocar del riu Cardener. Es tracta d'un antic molí fariner que data de l'any 1000. El seu interior ha estat reformat i habilitat com a central elèctrica. I fins aquí aquesta ruta que us recomanem de fer algun dia.

Castell i Monestir de Lluçà

Sortida amb l'Antoni Llagostera a Lluçà per conèixer el Monestir de Santa Maria i l'antic castell. (Dimecres 24 abril 2024). Una ruta curta, però amb un gran paisatge i indrets patrimonials interessants.

El Lluçanès, recentment declarada comarca és un altiplà situat entre la Plana de Vic i el Llobregat, en contacte amb el Prepirineu. El punt de sortida el trobem al Monestir de Santa Maria de Lluçà que hem deixat per visitar-lo al final del recorregut. El nucli originari del municipi de Lluçà té uns 80 habitants (dades del 2023) i el modern de Santa Eulàlia de Puig-oriol els altres 175 habitants. El poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol és el principal nucli del municipi, que es desenvolupà durant el segle XVIII seguint el camí ramader, mentre que Lluçà representa el nucli històric, amb el seu castells i on hi havia l’antiga canònica agustiniana de Santa Maria de Lluçà amb un petit i bonic claustre i un museu.

Comencem a caminar des de l'ampli aparcament del monestir de Lluçà, baixant per la carretera i deixant-la de seguida per agafar el camí que va darrere la fonda. El primer tram de la ruta segueix el GR 1. Continuem per la pista i de seguida albirem l'alzina del Vilaró, un arbre monumental a la vora del camí.Es tracta d'una alzina de grans dimensions, amb un perímetre de tronc de 279 centímetres a un metre d'alçada. Destaca per la gran capçada de forma arrodonida, que assoleix una alçada d'uns 12 metres, amb un diàmetre de brancada que sobrepassa els 15 metres. Just davant de l'alzina s'inicia el corriol que, descendent entre boixos, condueix a la balma dels Bous, el nostre proper objectiu. La bellesa de la balma dels Bous és notable. A més, aquesta formació geològica té unes grans dimensions.  Destaca per la seva gran profunditat de 40-60 metres de llargada, amb una alçada màxima de 3,5 metres i una profunditat màxima de 14 metres. En alguns punts de la balma hi ha restes d’un antic tancat per a guardar bestiar. En un dels extrems hi ha la font dels bous, que està feta amb teules.

Recuperem el camí que ens porta a passar per cal Vilaró, una gran masia que comptava amb un oratori i, també quasi com es costum amb una teuleria, situada en un punt enclotat uns metres al nord-est del pantà del Vilaró i al nord del Vilaró. Sols li manca un molí. Si que tenia en canvi dues  tines de glans circulars de grans dimensions picades a la roca. Deixem ara el GR i seguim cap a la Bassa del Rec de Miralles o també dita de Vilaró. L'hem trobat gairebé buida per la manca de pluges però acostuma a tenir aigua tot l'any i esdevé un punt interessant de vida aquàtica. Un bon lloc per fer-hi la parada de l'esmorzar.

El camí segueix amb pujades i baixades mentre anem guanyant alçada i millorant les vistes al castell i tot l'entorn, per exemple el Pirineu. Després de passar per el coll de la Costa del Collet ens trobem amb la casa del Castell que no es troba en gaire bon estat. Aquest mas es troba documentat en el fogatge de 1553 i és força gran amb planta baixa, primer pis i golfes, i un parell de edificis més al costat com la pallissa. A prop també hi trobem una tia de glans, en aquest cas rectangular. Iniciem ara l'ascens al castell, un tram que ens fa suar una mica. Primer de tot ens trobem amb l'església de Sant Vicenç del castell de Lluçà. Té la peculiaritat de que és rodona. Coberta amb perfecta volta hemisfèrica, té un petit portal cap a ponent amb arc de mig punt, i un absis a llevant prop del qual s'obren dues finestres de doble esqueixada. Les seves mides són; sis metres i mig de diàmetre i una alçada en el seu centre de cinc metres. De llarg (portal fins al fons) mesura vuit metres i mig. Té un absis a llevant i és coberta amb volta circular. Al costat de ponent s'obre la porta d'arc de mig punt i és il·luminada per dues finestres de doble esqueixada. 

I si pugem una mica més arribem als primers murs del Castell de Lluçà. Situat a 850 metres dóna nom a la comarca. Té una situació estratègica amb magnífiques vistes a 360 graus. El castell, és documentat per primer cop l'any 905 en l'acta de consagració de l'església de Santa Maria de Lluçà. La part del castell que millor es conserva és el mur de la banda nord-oest, d'uns 4 o 5 metres d'alçària, que mostra un bon aparell de construcció. Les estances estan plenes de runa.  Queden importants restes de la planta baixa d'una edificació del segle XII, d'un sector refet el segle XIV del castell de Lluçà i la capella, sencera, de Sant Vicenç del Castell. Del castell, només resten un mur al costat nord i dues estances al costat sud. Se n'han conservat altres murs, molt fragmentaris, que permeten suposar que era de planta quasi triangular amb el vèrtex al sud- oest, adaptant-se a la topografia del terreny. Al sud-oest hi havia probablement una torre rodona de la qual en resten unes traces molt minses del basament. El mur nord conserva una alçada de dos pisos on es veuen les restes d'una finestra bífora (probablement obra de finals del segle XIII o principis del segle XIV) de la qual ha desaparegut la columneta. És probable que bona part de l'obra que, en ruïnes, ha assolit els nostres dies respongui a una edificació del castell portada a terme a finals del segle XIII. Anem ja de tornada cap al Monestir que veiem als nostres peus. Abans però passem per una altra masia interessant, Can Verdaguer. I tot seguit més aigua ja que ens acostem fins al pantà de Garet. Va ser construït entre els anys 1963 i 1964, en un punt on s'hi formaven unes mulleres. Ocupa una àrea aproximada de 5.000 metres quadrats i es troba tancat al sud per una resclosa de terra d'uns 125 metre de llarg i d'alçada notable. És una reserva natural privada, un espai paisatgístic i natural molt bonic. Cal destacar-ne les nàiades o musclos de riu, les libèl·lules i espiadimonis i peixos: la tenca. També serveix de refugi per a molts ocells aquàtics. El pantà té un acord de custòdia (2007) amb el MIT Manlleu–Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis-, amb l’objectiu de conservar i millorar l’estat ecològic i la biodiversitat del torrent, el pantà i el seu entorn, compaginant-hi activitats agràries, forestals i turístiques sostenibles.

I ja només ens queda la cirereta del pastís, visitar el Monestir. Abans encara passem per la casa Nova de Lluçà i un pedró. El temple és una antiga canònica agustiniana i constitueix un petit gran conjunt patrimonial medieval de primer ordre dins el romànic català. Hi ha molts elements a destacar. Per exemple, una còpia del preciós frontal d'altar d'origen italobizantí, datat del segon quart del segle XIII. També conserva una copia de la creu d'altar del Crist Majestat. El monestir a més conserva el seu claustre amb 22 columnes i capitells treballats, restes de la casa del prior i altres dependències. De fet la seva estructura s'organitza al voltant del pati del claustre, un petit i harmoniós espai de planta quadrangular, bastant irregular i cobert als costats per un embigat de fusta. Havia tingut dos pisos d'alçària, però només en conserva un ja que el segon pis va ser enderrocat durant les obres de restauració. Un altre dels atractius son les famoses pintures al fresc, guardades en unes sales del monestir. Es tracta d'un dels millors conjunts de pintura catalana que arquen l'època de transició de la pintura romànica al fresc, a la pintura gòtica sobre taula. L’aspecte exterior de Santa Maria de Lluçà no reflecteix pas l’interès extraordinari que té el conjunt. 

Des de fora sembla talment un de tants complexos parroquials, com tants n’hi ha a la geografia de Catalunya. L'església és un edifici d'una sola nau amb un absis semicircular, abans del qual s'obren sengles capelles als murs nord i sud respectivament, que formen una mena de transsepte. El campanar és d’estil barroc, de planta quadrada i de tres pisos, de paraments llisos i cantoneres de pedra picada fins a la base de l’últim pis. Hi ha finestres d’aparença o forma romànica, però són modernes. Conserva una pica baptismal romànica procedent de l'església de Salcelles. La Mare de Déu de l'altar major és una rèplica recent de la romànica, desapareguda l'any 1936. Al subsol rocós sobre el qual s'assenta Santa Maria de Lluçà han aparegut gran nombre de tombes antropomòrfiques que es poden datar de principis del segle X.

Com veieu una sortida molt interessant amb un gran patrimoni. Us recomanem almenys visitar el Monestir.

Powered by Wikiloc

Tarrés - Ruta de la Calç

Nova sortida a Tarrés a la comarca de les Garrigues. (20 abril 2024)

La primera ruta la vàrem dedicar als camins de l'aigua de secà i en aquest cas a la ruta de la calç. Aquesta vegada ens ha acompanyat l'Oscar, un apassionat de la muntanya. Fa 25 anys que va ser cofundador de la ruta de Carros de Foc i ha voltat tot el país. Ara s'ha establert a Tarrés i ens ha fet de guia. El poble està situat a la zona de contacte amb la Conca de Barberà. El terme. amb una extensió de 13,2 km2, és una prolongació de la serra del Tallat i la serra de Vilobí que conforma un terreny ple de desnivells. Dues terceres parts del terme son de superfície forestal. També hi trobem conreus de secà, amb marges de pedra seca, on predominen els cultius de cereals, oliveres, ametllers i alguna que altra vinya.

 

 

Iniciem la caminada des de la creu de terme que ja ens comença a oferir unes vistes privilegiades del poble. A més coincidint amb la primavera els colors son fantàstics. Hi ha moltes rutes senyalitzades, nosaltres seguim el recorregut número 4 que ens porta a un primer forn de calç. Es tracta del forn de la Campana.  S'explica que aquest nom és degut a que una de les cuites que s'hi va fer, va ser amb la intenció d'utilitzar els diners de la venda de la calç de la fornada per comprar una campana per a l'església parroquial del poble. Seguim per un camí perfecte entre camps passant per el Toll de la Gravera, un espai que és l'únic punt d'aigua estancada natural que té el terme municipal de Tarrés. Es tracta d'una antiga pedrera que va ser explotada als anys 70 per la construcció de l'autopista. S'hi extreia pedra calcaria i va quedar una mena de forat que actualment s'ha convertit en un punt d'aigua aprofitat sobretot per els animals de la zona, com el porc senglar. Just al costat hi trobem els Forns Bessons del Pla del Xato. S'anomenen bessons aquests tipus de forns que estan excavats un al costat de l'altre, a pocs metres de distància. No es van construir alhora però. Quan un forn quedava deteriorat per les diverses fornades que s'hi feien, aleshores per continuar explotant la mateixa pedrera s'encaixava un forn al costat del vell.

Seguim caminant amb la visió d'uns molins de vent gegantins ja que estem molt a prop. Anem per una pista molt ampla que es va estrenyent i trobem algunes cruïlles que coincideixen altres rutes. Nosaltres cap a la quatre que ens porta al Forn del Buscarró del París. Situat en un marge per aprofitar els dos nivells del terreny. A la part superior hi havia el canó i al l'inferior la porta del forn. I no ens aturem per que tenim feina. Trobem un altre forn, el de les Comes de Mongrat del Pujol. També hi ha una petita fons a la zona, però sense aigua. En aquest espai, al Pla de Tarrés, hi ha la concentració més gran de Forns de Calç de Catalunya. I veiem un parell de forns més, els Forns Bessons excavats un al costat de l'altre. El de la dreta té la paret davantera i la porta reconstruïdes, mentre que l'altre forn es presenta en el seu estat de degradació natural, fruit del pas del temps. Tot seguit ens endinsem a l'obac de les Comes del Mongrat, un punt on la humitat permet deixar créixer un bosc ufanós. És espectacular. La vegetació és completament diferent a la de la resta de la població. Precisament és un dels espais que van enamorar a l'Oscar tot i que ell ha voltat mig món pel que fa a paisatge i muntanyes. Passem per un altre forn, el de les Comes del Mongrat del Mosset i recuperem el paisatge agrícola coincidint amb el color groc dels camps de colze. I tornant de nou al poble és recomanable fer-hi una visita. Amb poc més de 100 habitants, el seu nucli urbà és configurat per carrers estrets i empinats, on hi destaca l'harmonia estètica de les construccions. 

Cal visitar el carrer de l'església, els porxos de cal Magre o la plaça de la Font amb els seus rentadors entre d'altres. I si voleu dinar perfecte. Nosaltres ens hem entaulat al restaurant que regenta el nostre guia d'avui, l'Oscar. Ens han ofert un bufet de productes locals km 0 de la comarca de les Garrigues. Una sortida fantàstica.

Coves de Font-Rubí

Sortida a la comarca de l'Alt Penedès per visitar les coves de Font-Rubí amb en Josep Grau (dimecres 10 abril 2024)

Iniciem la ruta des del poble de Font-Rubí on hi trobem l'església parroquial d'estil barroc contemporani, dedicada a Sant Pere i Sant Feliu. D'origen romànic ha experimentat al llarg del temps nombroses modificacions. Només començar la excursió ja podem gaudir de l'anomenat balcó del Penedès que ens regala una extraordinària panoràmica. Un paisatge forjat per la producció vitivinícola. 

Ens trobem a l'inici de la primavera i la Victòria ja fa estona que cull espàrrecs seguint un primer tram força planer i de bon fer. Passem per el Mas Vallet, d'estil modern popular contemporani i de titularitat privada. De taló de fons tenim la Serra de Font Rubí. Després de seguir una bona estona una pista trenquem a l'esquerra per un corriol que ens acosta a una de les coves de la zona. Es tracta de la cova de l'Arena. Se’n desconeixen els seus orígens i els primers explotadors. El que és clar que l’indret era utilitzat per l’extracció d’arena i grava. No es sap si la obertura era parcialment existent o es va formar totalment per la manipulació de l’home. Tot i així, es pot intuir aquesta intervenció observant les columnes prudentment indultades a l’interior de la caverna. L’entrada és generosa, s’hi pot entrar gairebé dret. Té un parell o tres de columnes al seu interior, el terra és ple de grava i sorra i en els seus quinze o vint metres de fondària presenta diverses galeries, molt unificades, que mostren els darrers punts d’extracció en el moment que va cessar l’activitat.

 

Tornem a recuperar la pista que hem deixat passant per zones agrícoles que esclaten amb la primavera. També veiem algunes barraques de pedra seca. I les restes d'antigues edificacions també ens acompanyen. És el cas de Cal Cego o Cal Barraló. És una llàstima que es perdin aquestes masies. El romaní i la farigola ens acompanyen amb molt bona olor. Entrem en una zona de pins i trencant a la dreta ens acostem fins a la Cova de l'Ametlla. Foradada a la roca, la cova té un voladís de pedra que serveix com a petita porxada per aixoplugar-se en cas de pluja sense haver d'entrar-hi. És força gran, d'uns vint metres d'ample i uns disset de fondària. El punt més alt fa més de quatre metres. Com moltes balmes i coves era utilitzada pels pastors per tancar-hi el ramat i resguarda'l del mal temps o dels depredadors.

 

 

Seguim ara per un camí més petit i ple de vegetació i amb alguna pujada que ens fa suar una mica. El proper objectiu és arribar a la Cova del Bolet. Està situada en una pendent boscosa sota una gran llosa de pedra que aixopluga una gran avantsala. També s'hi pot entrar gairebé dret. Va ser utilitzada com a refugi pels nostres avantpassats. Com a conseqüència, les restes dipositades ara fa més de 7000 anys i continuadament durant varis milers d’anys, han contribuït a formar un jaciment arqueològic de cert interès. Entre els anys 1970 i 1990, la Universitat de Barcelona va desenvolupar vàries intervencions englobades dins el programa “El Paleolític Superior i l’Epipaleolític a la Catalunya meridional i de Ponent” del Seminari d’Estudis i recerques Prehistòriques d’aquesta universitat. Tornem a recuperar un camí de més bon fer tot passant per la font de Conilles. Un lloc on poder seure i estar a l'ombra els dies festius. Una taula rodona presideix el conjunt, voltada per un banc circular fet d'obra. Una bassa recull l'aigua que brolla de la font. També hi veiem un mosaic de 12 rajoles on hi ha representat un sant pintat a mà amb un anyell als peus, el que podria representat un Sant Joan o Jesús encara jove. També és molt maco el brollador de ceràmica verda que representa un peix. Seguim cap a la serra del Bolet envoltats de color groc que proporciona els camps de colze. 

Ens toca pujar de nou i suar la cansalada. Guanyem vistes a la zona del Pirineu, i de nou tornem a baixar cap al darrer punt de la sortida, el Castellot. El castell de Font-rubí està molt enrunat. Encara en queden uns panys de paret i una torre rodona que corre perill de desaparèixer. Es creu que la primera etapa del Castell de Font-rubí es va construir a finals del segle IX, és a dir, ara fa més de 1100 anys. Aquest servia de vigilància del pas estratègic de la Via mesadera o Carrerada, i de lloc de defensa i refugi de les ràtzies sarraïnes.  Segurament el Castellot va ser totalment deshabitat a principis del segle XVI amb el despoblament de Font-rubí i tot Catalunya, després de la guerra civil del 1462 que es perllongà fins al 1472, quan finalment Joan II d’Aragó, pare de Ferran II el Catòlic, s’afiançà al tron després d’una llarga disputa successòria. Està en una situació privilegiada amb una visió de tota la plana.

I des d'aquest punt només ens cal tornar cap al punt de sortida amb una bona baixada fent un recorregut total de 9 kilòmetres i un desnivell de 300 metres.

Castells de Centelles i Castellcir

Excursió per visitar els castells de Centelles i de Castellcir a les comarques d'Osona i el Moianès amb l'Antoni Llagostera (dimecres 27 de març de 2024)

Comencem a la població de Sant Martí de Centelles, situada al límit més meridional de la comarca d'Osona. A la part alta hi trobem l'església de Sant Martí que dóna nom al poble i on iniciem la ruta. El conjunt parroquial està integrat l'església barroca del segle XVII, amb vestigis de l'església romànica documentada a partir de l'any 1031. També hi ha la rectoria, edifici del segle XVIII i el cementiri. Des d'aquest punt ja es pot veure enfilat dalt d'un turó el Castell de Centelles. Iniciem la ruta per un camí gens complicat. Potser la part amb més dificultat és la pujada al castell que està tancat. Hem de superar el grau del castell que ens hi porta directe. De fet, està força malmès i és convenient no entrar-hi per no prendre mal. Les seves restes denoten que en el seu dia va ser una important i poderosa edificació. El castell s'adapta a la orografia del terreny i presenta dos recintes delimitats formant dos nivells. L'antic castell anomenat de Sant Esteve fins al segle XIII, prengué el nom de la vila de Centelles, l'actual Sant Martí de Centelles. Situat a 855 metres d'altitud fou el centre de la Baronia de Centelles i el trobem ja esmentat el 898. La part més antiga conservada és el recinte sobirà. Els seus murs dibuixen algunes estances de planta rectangular. El recinte jussà, en la seva majoria d'època gòtica, conserva alguns murs acabats amb merlets amb espitlleres. També conserva la porta d'entrada d'arc de mig punt adovellada. En el recinte jussà es conserva la capella del castell. Hi podem veure un campanar de cadireta de dos ulls. La capella es pot datar al segle XII. No cal dir que les vistes des d'aquest punt son fantàstiques. 

Iniciem el camí de baixada direcció el gran Casal de la Rovira de Cerdans. Està format per un conjunt d'edificacions annexes on s'agrupa la zona d'habitatge i els diferents edificis agrícola-ramaders. Està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Al fons podem veure una imatge de gran part de la comarca d'Osona, la seva zona més plana. Seguim caminant i de mica en mica comencem a visualitzar el Castell de la Popa, també conegut com a Castell de Castellcir. Una mena de porta ens indica que fem el canvi de comarca, deixant Osona i entrant al Moianès. Ens acostem als peus del castell amb una imatge espectacular que sembla la forma d'un vaixell. D'aquí ve el nom de Castell de la Popa.

El castell es va mantenir en força bon estat fins a principis del segle XX degut a que es va esdevenir masoveria. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. El conjunt del castell està format per les muralles, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Té un únic accés, situat al sector nord-oest del cos principal. És un portal adovellat en arc de mig punt, resseguit per un segon arc fals que realça les dovelles del primer. Continuem la marxa i molt a prop trobem un forat. Es tracta de l'Avenc de Castellcir que és també anomenat forat del Castell de la Popa. Té 21 metres de fondària i és de roca calcària. Si seguim baixant ens trobem també un antic pou de glaç. I encara ens queden punts interessants per veure seguin la nostra ruta. És el cas de la Torrassa dels Moros del segle XI. Aquesta mantenia el contacte visual amb el Castell de Castellcir i la seva missió era defensar la boca d'una mina que comunicava amb el castell.  Es tracta d'una torre rodona esfondrada de la qual només aproximadament un quart de cercle. Hi ha diverses llegendes vinculades a aquesta torre. Continuem passant per la masia de Ca l'Anoja i travessant un petit pont arribarem a Sant Andreu de Castellcir. Abans peró hem trobat un pou de glaç. La Poua de la Torrassa dels Moros, també anomenada Poua de Ca l'Antoja servia per guardar el gel. Entre els segles XVII i XX es feia glaç aprofitant les obagues i l'aigua de les rieres, per vendre'l a Castellterçol, Moià i Barcelona. 

El transport es feia a la nit en carruatges de tir animal. I com deiem, arribem a Sant Andreu de Castellcir, l'antiga església de Castellcir. Forma un petit veïnat no agrupat amb la masia de cal Tomàs, la rectoria vella i les cases properes de can Gregori, cal Jaumet i una mica més lluny la Codina. L'edifici original ha estat modificat i renovat de tal manera que ha perdut l'antiga fesomia per a esdevenir un edifici de planta rectangular i coberta a dues aigües. Té un portal d'arc rebaixat. Dels absis originals romànics resta tan sols el del cantó nord. També hi ha una torre campanar de planta quadrada i té cementiri propi. Les notícies més antigues de la seva existència daten del 1092 i 1116. I finalment arribem a Castellcir, punt i final de la nostra ruta, on hem previst tenir un cotxe per tornar al punt de sortida i així completar la logística. Una ruta plena d'atractius i història.