Castell i Monestir de Lluçà

Sortida amb l'Antoni Llagostera a Lluçà per conèixer el Monestir de Santa Maria i l'antic castell. (Dimecres 24 abril 2024). Una ruta curta, però amb un gran paisatge i indrets patrimonials interessants.

El Lluçanès, recentment declarada comarca és un altiplà situat entre la Plana de Vic i el Llobregat, en contacte amb el Prepirineu. El punt de sortida el trobem al Monestir de Santa Maria de Lluçà que hem deixat per visitar-lo al final del recorregut. El nucli originari del municipi de Lluçà té uns 80 habitants (dades del 2023) i el modern de Santa Eulàlia de Puig-oriol els altres 175 habitants. El poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol és el principal nucli del municipi, que es desenvolupà durant el segle XVIII seguint el camí ramader, mentre que Lluçà representa el nucli històric, amb el seu castells i on hi havia l’antiga canònica agustiniana de Santa Maria de Lluçà amb un petit i bonic claustre i un museu.

Comencem a caminar des de l'ampli aparcament del monestir de Lluçà, baixant per la carretera i deixant-la de seguida per agafar el camí que va darrere la fonda. El primer tram de la ruta segueix el GR 1. Continuem per la pista i de seguida albirem l'alzina del Vilaró, un arbre monumental a la vora del camí.Es tracta d'una alzina de grans dimensions, amb un perímetre de tronc de 279 centímetres a un metre d'alçada. Destaca per la gran capçada de forma arrodonida, que assoleix una alçada d'uns 12 metres, amb un diàmetre de brancada que sobrepassa els 15 metres. Just davant de l'alzina s'inicia el corriol que, descendent entre boixos, condueix a la balma dels Bous, el nostre proper objectiu. La bellesa de la balma dels Bous és notable. A més, aquesta formació geològica té unes grans dimensions.  Destaca per la seva gran profunditat de 40-60 metres de llargada, amb una alçada màxima de 3,5 metres i una profunditat màxima de 14 metres. En alguns punts de la balma hi ha restes d’un antic tancat per a guardar bestiar. En un dels extrems hi ha la font dels bous, que està feta amb teules.

Recuperem el camí que ens porta a passar per cal Vilaró, una gran masia que comptava amb un oratori i, també quasi com es costum amb una teuleria, situada en un punt enclotat uns metres al nord-est del pantà del Vilaró i al nord del Vilaró. Sols li manca un molí. Si que tenia en canvi dues  tines de glans circulars de grans dimensions picades a la roca. Deixem ara el GR i seguim cap a la Bassa del Rec de Miralles o també dita de Vilaró. L'hem trobat gairebé buida per la manca de pluges però acostuma a tenir aigua tot l'any i esdevé un punt interessant de vida aquàtica. Un bon lloc per fer-hi la parada de l'esmorzar.

El camí segueix amb pujades i baixades mentre anem guanyant alçada i millorant les vistes al castell i tot l'entorn, per exemple el Pirineu. Després de passar per el coll de la Costa del Collet ens trobem amb la casa del Castell que no es troba en gaire bon estat. Aquest mas es troba documentat en el fogatge de 1553 i és força gran amb planta baixa, primer pis i golfes, i un parell de edificis més al costat com la pallissa. A prop també hi trobem una tia de glans, en aquest cas rectangular. Iniciem ara l'ascens al castell, un tram que ens fa suar una mica. Primer de tot ens trobem amb l'església de Sant Vicenç del castell de Lluçà. Té la peculiaritat de que és rodona. Coberta amb perfecta volta hemisfèrica, té un petit portal cap a ponent amb arc de mig punt, i un absis a llevant prop del qual s'obren dues finestres de doble esqueixada. Les seves mides són; sis metres i mig de diàmetre i una alçada en el seu centre de cinc metres. De llarg (portal fins al fons) mesura vuit metres i mig. Té un absis a llevant i és coberta amb volta circular. Al costat de ponent s'obre la porta d'arc de mig punt i és il·luminada per dues finestres de doble esqueixada. 

I si pugem una mica més arribem als primers murs del Castell de Lluçà. Situat a 850 metres dóna nom a la comarca. Té una situació estratègica amb magnífiques vistes a 360 graus. El castell, és documentat per primer cop l'any 905 en l'acta de consagració de l'església de Santa Maria de Lluçà. La part del castell que millor es conserva és el mur de la banda nord-oest, d'uns 4 o 5 metres d'alçària, que mostra un bon aparell de construcció. Les estances estan plenes de runa.  Queden importants restes de la planta baixa d'una edificació del segle XII, d'un sector refet el segle XIV del castell de Lluçà i la capella, sencera, de Sant Vicenç del Castell. Del castell, només resten un mur al costat nord i dues estances al costat sud. Se n'han conservat altres murs, molt fragmentaris, que permeten suposar que era de planta quasi triangular amb el vèrtex al sud- oest, adaptant-se a la topografia del terreny. Al sud-oest hi havia probablement una torre rodona de la qual en resten unes traces molt minses del basament. El mur nord conserva una alçada de dos pisos on es veuen les restes d'una finestra bífora (probablement obra de finals del segle XIII o principis del segle XIV) de la qual ha desaparegut la columneta. És probable que bona part de l'obra que, en ruïnes, ha assolit els nostres dies respongui a una edificació del castell portada a terme a finals del segle XIII. Anem ja de tornada cap al Monestir que veiem als nostres peus. Abans però passem per una altra masia interessant, Can Verdaguer. I tot seguit més aigua ja que ens acostem fins al pantà de Garet. Va ser construït entre els anys 1963 i 1964, en un punt on s'hi formaven unes mulleres. Ocupa una àrea aproximada de 5.000 metres quadrats i es troba tancat al sud per una resclosa de terra d'uns 125 metre de llarg i d'alçada notable. És una reserva natural privada, un espai paisatgístic i natural molt bonic. Cal destacar-ne les nàiades o musclos de riu, les libèl·lules i espiadimonis i peixos: la tenca. També serveix de refugi per a molts ocells aquàtics. El pantà té un acord de custòdia (2007) amb el MIT Manlleu–Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis-, amb l’objectiu de conservar i millorar l’estat ecològic i la biodiversitat del torrent, el pantà i el seu entorn, compaginant-hi activitats agràries, forestals i turístiques sostenibles.

I ja només ens queda la cirereta del pastís, visitar el Monestir. Abans encara passem per la casa Nova de Lluçà i un pedró. El temple és una antiga canònica agustiniana i constitueix un petit gran conjunt patrimonial medieval de primer ordre dins el romànic català. Hi ha molts elements a destacar. Per exemple, una còpia del preciós frontal d'altar d'origen italobizantí, datat del segon quart del segle XIII. També conserva una copia de la creu d'altar del Crist Majestat. El monestir a més conserva el seu claustre amb 22 columnes i capitells treballats, restes de la casa del prior i altres dependències. De fet la seva estructura s'organitza al voltant del pati del claustre, un petit i harmoniós espai de planta quadrangular, bastant irregular i cobert als costats per un embigat de fusta. Havia tingut dos pisos d'alçària, però només en conserva un ja que el segon pis va ser enderrocat durant les obres de restauració. Un altre dels atractius son les famoses pintures al fresc, guardades en unes sales del monestir. Es tracta d'un dels millors conjunts de pintura catalana que arquen l'època de transició de la pintura romànica al fresc, a la pintura gòtica sobre taula. L’aspecte exterior de Santa Maria de Lluçà no reflecteix pas l’interès extraordinari que té el conjunt. 

Des de fora sembla talment un de tants complexos parroquials, com tants n’hi ha a la geografia de Catalunya. L'església és un edifici d'una sola nau amb un absis semicircular, abans del qual s'obren sengles capelles als murs nord i sud respectivament, que formen una mena de transsepte. El campanar és d’estil barroc, de planta quadrada i de tres pisos, de paraments llisos i cantoneres de pedra picada fins a la base de l’últim pis. Hi ha finestres d’aparença o forma romànica, però són modernes. Conserva una pica baptismal romànica procedent de l'església de Salcelles. La Mare de Déu de l'altar major és una rèplica recent de la romànica, desapareguda l'any 1936. Al subsol rocós sobre el qual s'assenta Santa Maria de Lluçà han aparegut gran nombre de tombes antropomòrfiques que es poden datar de principis del segle X.

Com veieu una sortida molt interessant amb un gran patrimoni. Us recomanem almenys visitar el Monestir.

Powered by Wikiloc