Montdois - Vall de Querós

La llarga sequera que estem patint a Catalunya des de fa molt temps, ha ocasionat que tant l’embassament de Sau com el de Susqueda estiguin quasi del tot buits. Això ha propiciat que hagin quedat al descobert las cases i elements arquitectònics que, l’any 1968 amb la construcció de la presa, varen quedar sota l’aigua. Es el cas de l’antic poble de Querós i el seu magnífic pont medieval, en l’embassament de Susqueda i que es l’objectiu de la caminada d’avui.

Mª Clara Martínez (dissabte 2 març 2024))

Partim de Rupit, a les Guilleries, i ens arribem amb els cotxes fins el santuari de Montdois. Per les seves grans dimensions aquest santuari es conegut com «La Catedral de les Guilleries». Les primeres noticies que se’n tenen daten del 1263, en que es té constància d’una capella rural en aquest lloc. L’edifici actual es va construir l’any 1769. Des del darrera del santuari es pot gaudir d’unes vistes espectaculars de Tavertet i els seus cingles, Plans de Cabrera, i Pirineu al fons. Tot un espectacle.

En aquest lloc podem deixar els cotxes i comencem la ruta a peu, que es en anar i tornar pel mateix camí. Retrocedim uns dos cents metres, fins una casa que ens queda a l’esquerra, i enfilem una pista que voreja el terreny de la casa. Per aquesta pista es podria passar si anéssim amb cotxes 4X4. Anem baixant, admirant la exuberant i magnífica vegetació de les Guilleries. Pins grandiosos, alzines i roures. En quasi tres kilòmetres arribem a la casa mig enrunada de El Vilar de Querós. Aquesta masia data del 1553. A mitjans del segle XIX, junt amb altres finques, formava una gran hisenda, estenent-se per tot el quadrant nord-oriental del terme de Querós. Un parell de kilòmetres mes avall, la pista s’acaba en un replà, lloc ideal per esmorzar i agafar forces per fer el tram mes complicat de la sortida d’avui. Després d’esmorzar prenem un sender que comença a baixar amb força quasi dos kilòmetres, entre arbres i pedres cobertes de molsa, de bon caminar però en fort pendent, fins a l’església de Sant Martí de Querós. Aquesta era l’església de l’antic poble de Querós un dels vestigis més importants que es conserven d’aquest nucli, originaria del 1104. Es troba en un estat quasi ruïnós i en destaca el campanar-torre, que va quedar força malmès pels terratrèmols de 1427 i 1428.

Just en front de l’església, el Turó del Mal Sopar. Es un turó del que tan sols n’hauria de sobresortir la punta de dalt fora de l’aigua. Ara l’embassament es completament vuit i s’hi pot arribar caminant. El nom de Turó del Mal Sopar, li ver per la llegenda que diu que aquest era lloc de trobada del bandoler Serrallonga, i que sentin-sa perseguit, havia de marxar sense poder acabar de sopar. Allà, en Serrallonga es va barallar, per alguna raó desconeguda, amb elements de la seva quadrilla que van aparèixer sobtadament mentre ells i la seva companya sopaven. Diuen que Serrallonga va arreplegar fortament per la cintura la seva companya, va agafar embranzida i, ajudant-se del brancam, va fer un bot i va saltar a l'altra banda del braç del riu Ter.

I una mica mes endavant, l’antic pont medieval de Querós. Aquest pont només es visible en èpoques de forta sequera, com la que estem visquen. El pont està sostingut per tres grans pilars amb quatre arcades en arc de mig punt, les dues centrals més grans que les dues dels extrems. Els pilars del pont són de carreus, i la part superior del pont és feta d'obra de pedra devastada irregularment i morter de calç. Abans de la seva construcció hi ha constància de l'existència d'unes palanques per travessar el riu Ter a Querós. El pont fou construït entre el 1532 i el 1534. La part central va ser reconstruïda entre 1696 i 1700 després que fos malmès per una riuada el 1617. Reparat de nou els anys 1940-1941. El 1968 va quedar definitivament cobert per les aigües degut a l'acabament del pantà de Susqueda. El nucli de Querós, abans de la construcció del pantà, estava format per vint-i-cinc masos dispersos, ara tots gairebé enderrocats menys el corral de la Badia, dedicat a segona residència. Hi destacaven el mas Serrallonga i la Querosa, que havien sigut de Margarida Tallades, esposa del bandoler Joan Sala alies Serrallonga.

Vist tot el lloc, i amb les càmeres plenes de fotos, iniciem el camí de tornada pel mateix lloc pel que hem baixat. Aneu amb compte, el desnivell acumulat es d’uns 640 metres, i a la pujada es fa una mica feixuc. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera, tot Caminant per Catalunya.

Powered by Wikiloc

Tavertet - Pantà de Sau

Sortida fantàstica recorrent les cingleres de Tavertet aprofitant que el Pantà de Sau està gairebé buit. (1 març 2024) I ho hem fet amb la companyia d'en Toni Vilaró, gran coneixedor d'aquest territori.

 

 

Sortint del poble de Tavertet (Osona) ens hem proposat fer una ruta d'anada i tornada recorrent les seves cingleres. Les vistes son realment espectaculars durant tot el recorregut. Un dels protagonistes és el Pantà de Sau que malauradament per aquestes dates estava en un dels seus mínims històrics. Unes imatges que alhora ens fan posar la pell de gallina pensant amb l'aigua i les poques precipitacions vinculades al canvi climàtic. A les vistes també s'hi afegeix la plana de Vic amb pobles com Manlleu o Sant Hipòlit de Voltregà entre d'altres. 

 

 

La poca aigua del Pantà de Sau ens ha ensenyat part de les seves antigues edificacions que reposen sota les seves aigües. Normalment es veu la punta del campanar de l'església i part d'aquesta edificació que com a curiositat està registrada com la més antiga del món que es conserva dreta dins de l'aigua. L'església va ser construïda l'any 1601, és d'estil romànic-llombard i fa més de mig segle que està submergida. En destaca l'icònic campanar que mai queda cobert del tot per l'aigua. El 27 de febrer de 2040, i amb només un 1,40% de la seva capacitat, va treure el nas el pont medieval que antigament servia per travessar el riu Ter abans de la construcció del pantà. En nostre guia recorda encara haver-hi passat. 

També han sortit a la llum altres edificis com l'antic molí. Es tracta d'una edificació força curiosa pel que fa a la seva estructura. A part del molí fariner també era on vivien els propietaris i a més feia funció de fonda i de petit comerç. Fins i tot el 1909, en una edificació a part es va construir una petita central elèctrica amb la finalitat d'abastir a la població de Vic. Les turbines se les endugué l'aiguat de l'any 1940, tot i que la central es va tornar a arranjar. Juntament amb el de Susqueda i el del Pasteral, forma part d'un sistema de tres pantans que uneixen les comarques d'Osona i la Selva i que tenen per funció la regulació del Ter per l'abastament d'aigua de l'àrea metropolitana de Barcelona, Girona i a la Costa Brava, a banda de generar electricitat. Tot plegat ha generat una expectació i molts curiosos s'hi acosten aprofitant la poca aigua que hi ha. Si seguim les cingleres podem arribar a tocar del Puig de la Força on hi han les restes d'un castell. 

Aquí les vistes s'obren més cap a l'inici del pantà i és on es veu que falta molta aigua. A la dreta també podem observar el Morro de l'Abella, un espectacular mirador que s'ha fet conegut gràcies a les xarxes socials. Tornant enrere i recuperant el recorregut, arribem de nou al poble de Tavertet. Val la pena fer-hi una ullada. La majoria de cases estan fetes de pedra, construïdes amb el tradicional estil rural característic del centre del país. El seu nucli urbà està declarat bé d'interès cultural per la Generalitat. Compta amb una quarentena de cases construïdes entre els segles XVII i XIX. 

La seva església està dedicada a Sant Cristòfol. Originàriament era un temple d'una sola nau. Entre finals del segle XII i principis del XIII es va construir el campanar fortificat. Al segle XVII es va ampliar el temple amb una nau de tres trams coberts amb voltes de canó i absis semicircular. Posteriorment es va afegir la sagristia. L'absis és la part més antiga.

 

Un poble amb molt d'encant que ofereix moltes possibilitats.

Tarrés - Camins de l'aigua de secà

Magnífica sortida a la comarca de les Garrigues, a la població de Tarrés per fer la ruta dels camins de l'aigua de secà. Us proposem un recorregut on podem veure diferents construccions de pedra seca.

Iniciem la caminada des del mateix municipi i ens anem allunyant alhora que guanyem en vistes al mateix poble i el seu entorn. A més coincidim amb la floració dels ametllers que milloren el paisatge. De seguida trobem un forn de guix o parrel. Ens hi fixem ja que els propers forns que trobarem son de calç. Aquest primer s'utilitzava per obtenir parrell o guix. 

Seguint el camí ens anem acostant a la cisterna dels Cirerets de Cal Xandi. És de les poques cisternes del terme que no està lligada a cap altre construcció. Servien per recollir l'aigua de la pluja bàsicament. Està feta de pedra seca i hi veiem una escala per baixar a netejar-la. Seguim amb la companyia dels ametllers florits i els molins de vent que veiem a la llunyania. Part del camí també el trobem amb murs de pedra seca. Tot seguit trobem la font i l'aljub de Comancervera del Palau. Hi trobem taules i cadires de pedra per seure-hi. Un aljub és un dipòsit que servia per guardar l'aigua. Antigament era aprofitat per regar uns horts propers. Ara està en desús i son els animals que aprofiten per poder.hi abeurar quan hi ha aigua. Seguim per camins de molt bon fer envoltats de camps de conreu on hi trobem cereals, oliveres i ametller Uns camps separats per murs de pedra seca que aconsegueixen unes imatges de postal. De tant en tant anem trobant petites cabanes que servien per guardar les eines. I una altra costruccó: una bassa que curiosament és completament quadrada. El terra és d'argila per evitar que marxi l'aigua i les parets són de pedra seca. Més endavant ens trobem amb la cabana del Mas del Farreret. Aquesta està molt ben restaurada i fins i tot es pot entrar a dins. Està habilitada com a petit refugi. 

Entre tanta construcció de pedra seca també anem trobant algun arbre interessant. És el cas del Reboll de l'Abulló de l'Engràcia. També s'anomena roure de fulla petita i és el més gran del municipi de Tarrés. Al seu costat hi ha una curiosa taula, una pedra plana. Seguim caminat tot passant per l'aixopluc de Volta en Coma Massana que pot servir per resguardar-se de la pluja. Està construït al mateix marge. Desviant-nos uns metres trobem la cabana de volta del Taverner. Aquesta servia per guardar-hi els estris i les eines del camp i també d'aixopluc per els pagesos. Hi trobem dues estances diferenciades amb una menjadora lateral per al bestiar. Té la peculiaritat d'estar edificada amb la pedra calcària, la pròpia de l'indret. Continuant veiem la cisterna de la Ginera de Cal Xifrenet. En aquest cas és un conjunt format per una cabana i una cisterna adossada. Era habitual tirar un terrós de calç al seu interior per desinfectar l'aigua. I un altre punt interessant, la bassa dels Set Noguers. Una bassa empedrada amb unes escales d'accés de pedra.

Seguim la ruta deixant la pedra seca per un moment per gaudir del paisatge i les vistes envoltades de camps. Però per poca estona ja que arribem a la cabana del Pep París. En aquest cas s'hi pot accedir gràcies al bon estat que presenta. Just al costat hi ha un gran pou per retenir l'aigua. Els propietaris dels camps se les pensaven totes per que no faltés mai l'aigua. A pocs metres trobem el Forn Nou que és l'únic que es pot veure amb la càrrega, és a dir, amb les pedres calcàries col·locades dins de la cavitat, preparat per coure. Ja veieu que és una ruta molt interessant plena de patrimoni. I per si no en teniu prou, ja de tornada al poble, podem fer-hi una visita. Amb un centenar d'habitants, el nucli urbà del poble és configurat per carrers estrets i empinats, on hi destaca l'harmonia estètica de les construccions en pedra seca, material característic que embelleix l'epidermis de les cases. 

Hi ha alguns racons que no podeu marxar sense veure: el carrer de l'Església, els porxos de cal Magre, la plaça de la Font amb els rentadors... Un poble que ens ha encantat i seguir que repetirem en alguna altra sortida.

Powered by Wikiloc

Montpalau

Nova sortida a la comarca del Maresme per fer el cim de Montpalau i el seu entorn amb la companyia d'en Víctor Ligos (13 febrer 2024)

Ens situem a Pineda de Mar, en un dels extrems del municipi on podem deixar els cotxes, i de seguida ens acostem al primer punt interessant, l'ermita de Sant Jaume. Es tracta d'un recinte petit de forma rectangular, amb porta de llinda de pedra i una lluerna al damunt. Fou construïda l'any 1885 pels senyors Castellar, propietaris dels terrenys. Des de l'any 1926 s'hi organitza l'aplec de Sant Jaume, únic dia de l'any en que les portes de l'ermita s'obren. 

Seguim la ruta entre moltes pistes, trencant a la dreta i agafant la Rua dels Horts. Ens anem endinsant a la muntanya de mica en mica i passem per sota de l'autopista del Maresme. Al fons ja veiem el nostre objectiu, el Castell de Montpalau. Així que començem a pujar de mica en mica per camins més estrets i de nou una pista ampla. Arribant al paratge de Can Martorell trobem la ermita de Sant Rafael. Malauradament no està en gaire bon estat. Seguint amunt, per una pista de sauló, cal vigilar de no patinar. Passem per el coll dels Altars. Tenim diverses opcions de ruta, nosaltres seguim cap al Castell. Ens trobem davant d'una zona important geològicament ja que hi podem veure l'inici d'una mena de falla tactònica on s'hi concentren varis tipus de materials. En Víctor ens ho ha explicat amb tot detall, amb els tipus de sorres que podem trobar a la comarca del Maresme. A mida que guanyem alçada les vistes al mar ens meravellen. I de mica en mica arribem a la part alta del turó on hi trobem les restes del castell de Montpalau. 

Situat al turó del mateix nom i abans de la construcció del mateix, aquest lloc havia estat ocupat per un assentament ibèric que va deixar nombrosos vestigis, datables a partir del segle IV aC. i va continuar en l'època romana. Segurament part de la pedra d'aquest antic assentament es va fer servir per la construcció del castell medieval. Actualment en resten alguns murs de defineixen un recinte de planta quadrada. Podem gaudir dels angles i la finestra de punt rodó que es conserva bastant bé. Al centre del castell hi havia una torre cilíndrica que actualment està enrunada. Podem trobar restes d’un segon recinte construït posteriorment, sobre el segle XV. Fora del castell trobem les ruïnes del que va ser l’antiga capella, dedicada a Sant Miquel. Hem aprofitat per esmorzar-hi. Des d'aquí les vistes son fantàstiques. Després de recuperar forçes iniciem la baixada envoltats d'alzines i per una pista de molt bon fer. Arribant a la part més baixa trobem el forn de calç de Can Marquès. L'ajuntament de Pineda de Mar el va recuperar l'any 2009. La calç que es produïa era utilitzada per la construcció. També es feia servir per combatre plagues als camps i com a producte medicinal. Per aquesta zona de la riera hi podem trobar fins a quatre forns de calç. Aquest és el que està més ben conservat. Just al costat hi ha les restes de la casa on vivien els treballadors del forn. A uns 50 metres hi trobem un molí fariner, probablement del segle XI. Aquest aprofitava l'aigua de la riera que ara està totalment seca, per moldre el blat. 

En aquesta riera s'hi havien documentat fins a onze molins. Més endavant trobem un aqüeducte romà que canalitzava l'aigua. Un bon record de quan els romans es van establir al Maresme a partir del segle II aC. Actualment se'n conserven diferents trams. En aquest punt també hi trobem la font del Ferro que encara raja una mica d'aigua. Seguim baixant ja cap al final de la ruta i encara ens trobem un altre aqüeducte, el de Can Cua. Es conserven quatre arcades. Aquest permetia salvar el desnivell de la riera de Pineda per transportar l'aigua des de Can Bufí fins al lacus que es trobava a la vil·la romana de Can Roig. La seva longitud és de 29,30 metres de llargada, amb quatre arcades de mig punt. Es creu que la totalitat d'aquesta construcció feia fins a 3 kilòmetres i mig. I així acabem la ruta retornant als cotxes després de fer un recorregut d'uns 7 kilòmetres.

Cingles de Bertí

Sortida als Cingles de Bertí el passat 2 de febrer de 2024 amb en Josep Grau.

Els Cingles de Bertí són uns riscos o cingles i relleus que formen part de la Serralada del Prelitoral i que separen l'altiplà del Moianès de la depressió del Vallès. Ofereixen moltes possibilitats de fer excursions en un entorn espectacular. Nosaltres hem sortit des de la vessant osonenca, dins el poble de Sant Martí de Centelles. Ens hem acostat amb el cotxe fins a les cingleres i així estalviar-nos part del desnivell que hi ha si es fa des de les zones més baixes. Ens situem al Racó de les Avellanes on ja les vistes són magnífiques. Aquí hi trobem unes marques que ens indiquen la ruta dels Cingles de Bertí que coincideix amb un tram del GR 5 que correspon al sender dels miradors o dels parcs naturals. Al cap d'una estona cal deixar el GR 5 i seguir-ne un de petit recorregut que s'enfila una mica passat per la masia de Bellavista Vell. Una casa documentada al fogatge de l'any 1553. Sembla que es va construir a l'Edat Mitjana tot i que no s'han  trobat evidències arquitectòniques. Les construccions actuals daten del segle XVIII. Seguim pujant cap a la part alta de les cingleres i enllaçem amb els camins del Moianès direcció a Sant Pere de Bertí situat a uns 2 kilòmetres. És inevitable anar parant per gaudir de les vistes a la zona. Fent ja baixada passem per el coll de Nou i més endavant el coll dels Oms. Baixant per un corriol ens trobarem amb la font del Pollancre i un petit estany. L'aigua surt d'una esquerda de la roca i és recollida en una petita cisterna. La bassa és artificial i recull l'aigua de la font. Recuperem el caminar per pistes amb vistes ara a la Mola. Ens trobem amb les restes de Can Barnils i des d'aquí ja es veu l'ermita de Sant Pere de Bertí. Continuem baixant i desprès de trobar les cases de Bernils i Cal Magre arribem a l'església romànica. Pertany al municipi de Sant Quirze Safaja de la comarca del Moianès. És un edifici d'una sola nau, pràcticament rectangular, amb volta apuntada feta de pedres de cantell i absis carrat. Posteriorment s'hi van afegir dues capelles laterals i s'alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d'accés exterior. També hi trobem la sagristia i un comunidor de planta quadrada. A la façana de la rectoria hi destaca un rellotge de sol.

Molt a prop hi trobem el Clascar o Castell de Bertí que ja vàrem visitar en una altra sortida per la zona i per tant no ens hi hem acostat. Seguim la ruta ja de tornada però buscant una alternativa. En aquest cas ens trobem de nou amb el GR 5 direcció a Ca l'Esmolet, una altra masia en runes. Anem direcció la Trona tot seguint la cinglera, ara ben be a tocar. Un camí realment espectacular. Les balconades son constants i val la pena aturar-se. Seguim trobant restes d'antigues masies com Can Volant o Can Rombella. Entre les parets dels cingles també s'observen petites baumes. 

El que crida més l'atenció però és la Trona. Tot i que sembla impossible, es pot pujar fins al cim sense cap dificultat. Així que hem deixat les motxilles ja que és un anar i tornar i hi hem pujat. Novament les vistes son espectaculars. Tornant enrere i recuperant el camí de seguida tornem al punt de sortida. Aprofitant aquesta zona i ja de tornada amb el cotxe, hem fet una parada a l'església de Sant Miquel de Sesperxes. (la trobem a 2 kilòmetres d'on teníem els vehicles). Està situada arran del camí ral que des de l'edat mitjana unia les parròquies de Sant Martí de Centelles i la de Sant Pere de Bertí i baixava cap al Vallès. L'antic temple romànic fou reedificat i posteriorment modificat de nou, fet que li han donat la fesomia actual. En destaca el campanar d'espedanya acabat amb punta i amb espai per a dues campanes. El dilluns de Pasqua s'hi acostuma a celebrar l'Aplec dels Ous i reuneix els habitants de les masies veïnes i poblacions properes. Una bonica ruta que combina patrimoni i paisatge.