Ruta Megalítica a Espolla

Sortida per visitar un seguit de monuments megalítics a l'entorn de les poblacions d'Espolla i Sant Climent Sescebes, amb l'Antoni Llagostera el passat 30 de gener.

L'Alt Empordà és terra de dolmens. A tota la comarca hi ha una cinquantena de tombes megalítiques que daten entre el 3.500 i el 1.800 ANE. La major part d'aquests megàlits es troben a la serra de l'Albera o el Cap de Creus. Hi ha localitzats 10 dolmens i un menhir a Espolla i 6 dolmens a Sant Climent Sescebes i 2 menhirs. Agafarem una pista forestal (pintura groga) que surt de la cara sud del poble que uneix Espolla i Sant Climent Sescebes, fins que arribem en un camp d'oliveres, el creuarem en direcció nord i entrarem a la carretera per seguir-la un tram, fins que trobem la cruïlla (pal indicatiu) de la Cabana de l'Arqueta. Conegut de molt antic, era anomenat popularment Cova dels Alarbs. L'any 1879 es va donar a conèixer científicament. Va ser doncs un dels primers dolmens publicats a Catalunya i el primer que amb nom concret es donà a conèixer a les nostres comarques. Situat en un pujol de 150 m, té unes magnífiques vistes sobre la plana empordanesa. Construït entre el 2700 i el 2500 ANE, és un sepulcre de corredor amb l'obertura situada al sud-est; la cambra fa 2,50 m de llarg per 2 m d'alt. Es tracta d'un sepulcre de corredor de cambra rectangular feta de lloses de granit amb el corredor també de lloses de granit i de pissarra, aquestes darreres arranades.

Continuarem per un camí que surt per la cara nord i al darrera del dolmen a trobar una pista forestal que ens portarà al dolmen del Prat Tancat (senyalització de pintura blava). Entrem ja en terme de Sant Climent Sescebes. Les dimensions de la cambra d'aquest dolmen són de 1’80 metres de llarg per 1’40 d'ample per també 1’40 metres d'alçada. És un sepulcre de corredor de cambra rectangular que presenta a la llosa de coberta 16 cassoletes rituals i té una cronologia semblant a l'anterior, vers el 2.700-2.500 ANE. Tarrús l'ubica cronològicament entre el 3.500- 3.000 ANE.

Retornarem a la pista per anar al dolmen de les Tires Llargues i d'aquí al dolmen de la Gotina. Pasem a tocar del nucli de Vilartolí que pertany a la població de Sant Ciment on hi destaca les restes d'un pont medieval sobre la riera de l'Anyet. El dolmen de Tires Llargues és el més humil i menys espectacular del dolmens que visitarem. En canvi el de la Gotina presenta un excel·lent estat de conservació i una mostra clara del que són aquests tipus de monuments. Es tractaria d’un sepulcre de corredor de cambra subcircular feta de lloses de granit i passadís, fet de murs de paret seca del túmul artificial de tendència circular, i del peristàlic de blocs ajaguts en queden restes. Es un sepulcre de corredor amb cambra subirregular o subcircular, on una de les lloses de la cambra sembla que és un menhir reaprofitat. Sepulcre de corredor fet amb lloses de granit i passadís de murs de paret seca, amb restes del túmul i peristàlit. La cambra, formada per set lloses (una d’elles potser seria la resta d’un possible menhir) i la gran coberta; amida interiorment 2,75 metres de llarg, per 2,50 metres d’amplada, per 2 metres d’altura màxima. La datació és idèntica a l'anterior, pel tipus arquitectònic:3.550-3.200 anys ANE, en el Neolític Mitjà. A tocar hi veiem els estanys de la Gotina, un sistema de llacues format per dos estanyols que ocupen una superfície d'unes dues hectàrees. Aquest dia estaven completament secs. Constitueixen una zona humida de gran interès natural, amb comunitats vegetals i poblacions animals de notable singularitat que fan recomanable la seva protecció. També fem una ullada a l'abric de la Gotina i ens dirigim ja cap al proper objectiu: el Menhir de la Murtra (també anomenat Pedra gentil). En realitat es un conjunt de dos menhirs, un a tocar de l’altre. 

El gros és estel·liforme i el petit fal·liforme. Tot i així es dubta de que el petit estigui en la seva ubicació original ja que el monument es coneix des de fa molt de temps i presenta senyals d’haver estat mogut. És una gran roca granítica fal·liforme i de secció triangular de 3,45 m d'alçada i 1,65 m d'amplada, amb un gruix de 4 cm, implantada en la seva localització actual. Pel tipus arquitectònic del menhir, i sobretot per la cronologia dels diversos sepulcres de l'entorn, es datat entre els 3500 i 3000 ANE, entre els períodes del neolític mitjà i del calcolític. Un cop visitat desfarem uns metres de la pista per seguir un camí força brut (però podem passar bé) per anar a trobar una pista que tenim per la cara nord; la seguirem en direcció a Llevant fins a trobar la cruïlla de camins que puja al Puig del Pal i és un bon mirador (242m alt). 

La baixada la farem per la cara sud fins trobar la pista que ha voltat el Puig i que seguirem fins Espolla. Abans però encara ens hem desviat per veure un darrer dolmen que agaga el nom del Puig del Pal. Una interessant sortida que ha acabat amb un bon dinar a la Fraternal on no hi falta l'arròs i els caragols.

Powered by Wikiloc

Rajols - Rocallarga

Sortida molt fàcil i apassionant a la comarca d'Osona, el passat dissabte 21 de gener amb l'Antoni Vilaró.

Ens feia molta gràcia retrobar-nos amb en Toni Vilaró, gran excursionista i col·laborador d'aquest programa durant molts anys. A més, gran coneixedor de les muntanyes i rutes i en especial per Osona. Vàrem escollir una ruta en que part ja havíem fet anys enrere, però que valia la pena repetir. Es tracta d'acostar-nos fins a la impressionant Rocallarga, al municipi de Tavertet. La excursió es pot fer tant des de Rupit com des de Tavertet. Nosaltres ens hem acostat fins a la casa de Rajols a tocar del Pla Boixer i així ens estalviem una bona pujada des de Rupit seguint el GR.

Així que un cop situats, hi ha un lloc per aparcar, ens hem posat en marxa. Erem una bona colla tot i el fred que feia. Primer de tot reculant uns metres per la mateixa pista que ens ha portat a la masia de Rajols, podem anar a veure la font de Rajols. Hi podem veure una taula de pedra allargada i una capelleta dedicada a la Mare de Déu de la Gelada. Està evoltada d'una impressionant fageda.

Tornem cap a munt i agafem un camí que s'enfila cap a la dreta i amb uns 25 minuts ens porta fins al collet de Rajols. Les vistes ja comencen a ser impressionants a banda i banda. Un cop al collet, trenquem a l'esquerra per un camí ample que va carenejant direcció a la Rocallarga. Creuem el Pla de Rajols i ens acostem al punt més alt, el Puig de Cortils. Just al seu costat i trobem una petita bauma curiosa de visitar.

Cal seguir carenejant per un camí molt ample passant per el collet del Vent, i de seguida a l'esquerra, podem arribar a la Rocallarga. Com el seu nom indica és una roca llarga que sobresurt fent una espectacular balconada amb molt bones vistes. Cal anar en compte de no caure. Situada a 1.187 metres s'hi pot trobar un vèrtex geodèsic. Tenim el Collsacabra als nostres peus.

Desprès d'un bon esmorzar i escoltar els consells d'en Vilaró, que a més és un expert en botànica i coneix totes les flors, plantes, arbres i arbustos, seguim caminant tot baixant de mica en mica per anar a buscar un grau que ens porta directes a la gran casa de l'Avenc. Es tracta d'una gran masia que es coneix de fa més de 700 anys i és un dels millors exemples de l'arquitectura catalana rural. Hi ha una part gòtica del segle XIII, que es va engrandir i embellir al 1559 amb l'ajuda de picapedrers de Gascònia. Els portals esculpits i les decoracions elaborades al voltant de les obertures de les finestres superiors són un exemple exquisit de l'art de la pedra del segle XVI. Més recentment la masia va estar habitada per masovers fins arribar al 1950, quan es va abandonar i només es feia servir d'aixopluc del bestiar. Afortunadament s'ha recuperat i torna a tenir vida, ara com a complex turístic rural.

Només ens queda tornar als cotxes, ara seguin una pista cap a l'esquerra (a la dreta anyriem cap a Tavertet) i fem el mateix recorregut que hem fet abans, però ara per baix. Tenim una bona vista de la Rocallarga des de sota on encara es veu més la part que sobresurt. I a la dreta les espectaclars cingleres de l'Avenc que completen les vistes a tot arreu. Travessem el Pla Boixer, que déu el seu nom a les matades espesses de boixos que el cobreixen en bona part. Abans d'acabar, ens aturem al mirador del Silenci.  Espectacular !!! Quines vistes, i quina pau!  Aprofitem per fer la foto de grup i cap als cotxes.

Una ruta ben senzilla i entretinguda de poc més de 5 kilòmetres, amb la companyia d'en Vilaró i una vintena d'excursionistes.

La Roca d'en Toni

Sortida a la comarca del Maresme al municipi de Vilassar de Dalt amb en Josep Grau el passat dimarts 10 de gener de 2023.

Disposats a fer una ruta plena de monuments megalítics, roques i moltes curiositats amb l'estrena d'en Josep com a guia del Caminant per Catalunya. El punt de sortida l'hem fet des del Pi de la Creu de Can Boquet. En aquest punt hi trobem un punt d'informació ja que és una cruïlla de camins i son moltes les rutes que podem fer endinsant-nos a la Serralada Litoral. A més el pi és de dimemensions considerables i encara que no es coneix l'edat es pot considerar que és més que centenari.

Començem a caminar pe una pista en molt bones condicions fins a trobar-nos l'indicador que ens acostarà fins a la Roca d'en Toni. Primer començem a trobar la cova de la Granota, unes roques que tenen forma de granota. Es tracta d'un abrigall natural format per una sèrie de grans boles granítiques amuntegades. S'hi han trobat restes interessants. Abans però haurem vist un paradolmen, un dolment fet amb elements naturals sense la intervenció de l'home.

La ruta segueix ara entre el bosc després de gaudir de bones vistes del litoral a la zona de Vilassar. Ens trobem amb la Cova d'en Pau. Aquesta fa honor a qui la va desobrir, en Pau Ubach. Es tracta d'un gran amuntegament de blocs granítics que formen dues cambres unides per un corredor que es pot travessar per sota. Si havien trobat ganivets se silex, una petita destral i un vol petit. Més endavant hi ha la roca del Lleó que té forma d'aquest animal. Després de travessar un camp entrem de nou en una zona boscosa, un indret màgic on hi ha els Rocs d'en Sardinyà. Aquí s'hi va viure durant el neolític, del 5.500 al 3.500 abans de Crist. Antigament hi havia més roques, fins i tot, formaven un sostre i servien com a cabanes per habitar-hi. S'hi va trobar la única destral de coure en tot el conjunt i s'ha assegurat que data del 2.000 abans de crist. 

Seguim envoltats d'alzines i topem amb la Roca Llobatera , un altre abrigall natural engrandit per la mà humana. Aquesta servia com a refugi dels picapedrers i també per desar-hi les enines. Encara ens queda una mica de pujada per la Serralada Litoral amb vistes al mar. També ens trobem vinyes en aquesta zona i de mica en mica ens acostem fins a la Roca d'en Toni. Es tracta d'un monument funerari d'uns quatre mil anys d'antiguitat on s'enterraven els morts envoltats de les seves pertinences, principalment joies i armes. Consta d'unes pedres disposades en forma de corredor i donen accés a una cambra final coberta per una única llosa molt gran. Està catalogada com a bé cultural d'interès nacional des del 2014.

I a pocs metres hi trobem una Necròpoli medieval i diversos jaciments prehistòrics. Hi trobem 7 tombes datades dels segles 7 i 8 després de crist. Estan orientades cap a l'est, on surt el sol, i es creu que era d'un grup de persones d'alguna creença concreta. Continuem amb més camps de conreu i vinya i de nou més zones rocoses. Es tracta dels Rocs de Can Boquet, un agrupament de grans blocs a diferents nivells que constitueixen un dels conjunts rocallosos més impressionants i laberíntics del parc. Fins i tot s'hi practica l'escalada en bloc o búlder. I més coves, la d'en Joan o la del Pont on també s'hi han trobat algunes restes. Encara ens queda per veure un Menhir. El de la Pedra del Diable. Aquest està en força mal estat i tumbat a terra. Feia uns 3 metres d'alçada. En Josep fins i tot ens ha explicat una llegenda que trobareu al vídeo de la sortida. Ja només ens cal tornar als cotxes per acabar aquesta fantàstica excursió.

Sovelles i costa de la Teia

Sortida per la comarca del Ripollès per fer el camí de la Costa de la Teia des del veïnat de Sovelles.  Dimecres, 4 de gener de 2023 (Antoni Llagostera)

Us proposem fer un camí de bast, el més directe que unia Ripoll i Alpens i que el feien servir els tragiers i pagesos, quan venen al mercat de Ripoll. Encara hi ha gent que recorda haver anat a peu fins a la festa major de Sovelles El punt de sortida l'hem fet des del veïnat de Sovelles a Les Llosses. Hi destaca l'església de Sant Sadurní que és documentada des del 925. Fou reedificada entre els anys 1714 i 1717.  És de planta rectangular amb capelles laterals. Al seu costat hi trobem l'antic hostal i alguna masia.

Começem a caminar per la plana de Sovelles o hi ha altres masies com el Camps que es dediquen a la ramaderia i per tant és fàcil trobar el bestiar pasturant per la zona. No cal dir que és millor no acostar-s'hi i no molestar els ramats. Des d'aquest punt també tenim bones vistes al pirineu. Abans d'agafar el camí de la costa de la Teia, ens desviem una mica per voltejar fins a una altra de les grans masies, l'Aliguer. Està situada sota la vessant nord del Puig Aliguer (1.068 m alt) i també té molt bones vistes. Un bon lloc per esmorzar amb pau i tranquilitat.

Tot seguit cal recuperar el camí fins a la zona de Can Camps, nosaltres hem fet una petita circular passant per la Vinyassa, una altra casa de la zona. I des de Can Camps ja podem agafar el camí de la Costa de la Teia que ens ha de portar fins a l'entrada de Ripoll. Ara el camí és sempre cara avall, tot carenejant i passant per diferents colls: La Creu de l'Om, el Portell de l'Om, La Portella ...  En aquest punt, la Portella, el camí devalla mitjançant unes marrades. Unes voltes del camí que fins i tot en algun punt estan empedrades. Un camí savi marcat per pas de cavalleries i persones. Les cases de can Buelo i el Castellot ens acostaran fins al restaurant Can Villaura, punt final de la sordida. Aquest camí de la costa de la Teia és, però, pels ripollesos lligat a un fet tràgic, la batalla de la costa de la Teia, al començament de la guerra civil del Set anys, la primera guerra carlina. 

Baumes de Llaés

Sortida per la comarca del Ripollès per visitar les Baumes de Llaés o del Teixidor a Ripoll. (Antoni Llagostera, dilluns 2 gener 2023)

Ens situem al veïnat de Llaés, dins el terme municipal de Ripoll. Una zona plena d'atractius com el castell de Sant Bartomeu, el monólit dels afusellats, l'antic hostal, el Santuari de la Cau ... però avui ens hem centrat en visitar algunes de les baumes. Des de Ripoll podem agafar la pista que va cap a Llaés al barri de Sant Bernabé, a la carretera de Vallfogona. Una altra opció és accedir-hi des de Santa Maria de Besora, a Osona.  La pista ens acosta fins a l'Hostal de Llaés o hi ha un trencant direcció la casa del Teixidor. En aquest punt hem deixat el cotxe.

Val la pena parar-nos per veure el preciós entorn on es troba i el conjunt d'edificacions que conformen la casa del Teixidor destacant, sens dubte, la magnífica portalada i les arcades de la part baixa del seu davant. En aquesta zona hi ha moltes baumes, algunes d’elles de considerables dimensions (especialment tres de les que veurem) que foren utilitzades abastaments fins fa pocs anys com habitatge o aixopluc. Les tres baumes més importants son la bauma del Teixidor, la Baumassa i la bauma de Fleus.

La que tenim més a prop és la Baumassa. Sembla que va tenir preferentment una utilització com a aixopluc de bestiar i actualment es fa servir de corral d'ovelles. És una de les baumes més grans de la zona i és l’única, juntament amb la del Teixidor, a la qual s’havia pogut arribar en cotxe. Té dos sectors molt diferenciats: un a la dreta i l’altre a l’esquerra. A la part dreta és on trobem un dels habitacles més ben conservats de totes les baumes. Cal tenir en compte que el sostre és molt elevat, de manera que aquest no es podia aprofitar com a sostre de la casa. Això, doncs, obligava a la gent que hi vivia a construir teulades. D’aquestes encara en queda una dempeus, feta amb bigues, un entramat de boix i acabada amb lloses.  A la seva esquerra hi ha unes runes entre les quals es pot intuir el que havia estat el forn, avui ja molt malmès. Tot el frontal d’aquesta bauma està delimitat amb una tanca per tal que quan hi tanquin el bestiar no s’escapi. Al centre hi ha també un abeurador que recull l’aigua que cau del cim. L’últim any en què, de moment, tenim constància escrita d’habitants a la Baumassa és el 1920, quan una tal Margarida Jofre Juncà hi va morir als 40 anys de pneumònia. Tot i això, pensem que podia haver estat habitada fins més endavant, com la veïna bauma del Teixidor.

Molt a prop hi ha la Baumeta. Com indica el nom és d’unes dimensions bastants més reduïdes que l’altra. I per la zona també hi tenim la de la Xoriguera que està bastant enrunada. Cal tornar enrere, cap a la Baumassa, per seguir el recorregut cap a la Bauma de Fleus.  Aquesta bauma és una de les més grans de la zona i de les úniques que encara conserven el forn en perfecte estat, així com també dues piques d'aigua, una d'elles natural. És segurament la més bonica de totes i la més completa, és l'única que hi habitaven dues famílies a la mateixa bauma. De la tradició oral se’n recull la història que una minyona de la casa es va enamorar i va quedar embarassada d’un mosso del Burbau. Per tal que tots dos poguessin continuar fent vida per aquells mateixos verals, els amos els van construir una petita cabanya just a l’entrada de la bauma. D’aquesta, si ens hi fixem, encara se’n poden veure les restes. El primer document trobat fins ara en què es té constància de Fleus és un registre d’òbits del 1709 i el més modern, un del 1899. És molt probable, doncs, que a principis del segles XX encara fos habitada.

Seguim un tram enrere i anem cap a La bauma del Teixidor o de Burbau. Aquesta té uns 85 metres d'amplada, una fundaria d'uns 17 metres per uns 20 metres d'altura. Té uns 100 metres de llargada i uns 30 metres d’altura en la seves parts més altes. Actualment encara s’hi conserven importants restes de construcció tant a la dreta com a l’esquerra de la bauma, sent aquestes últimes les més destacades. Hi trobem diferents estances, algunes en perfecte estat i d’altres, les de més a la dreta, en un estat més ruïnós. Algunes d’aquestes estances aprofitaven la mateixa bauma com a sostre i només calia construir les parets. Dins el conjunt de les baumes més grosses aquesta fou l’última en ser deshabitada, a finals de la dècada del 1950.  Es diu que durant una temporada, segurament en temps tèrbols, s’hi havien fet peçes de les famoses pistoles de Ripoll. Encara actualment podem recollir molts testimonis de gent que recorda perfectament quan la bauma estava habitada i fins i tot algun testimoni de gent nascuts a la mateixa bauma. 

Ja només ens queda retornar cap al Teixidor on tenim els cotxes i acabar aquesta magnífica sortida. Cal recordar que és molt important visitar la zona amb precaució i no malmetre cap estança o construcció per tal de preservar-ho en el temps. És apassionant fer volar la imaginació per comprovar com es vivia en aquesta zona, no fa pas massa anys. 100% recomanable de vistiar.