Cap de Norfeu

CALES MONTJOI, CALITJÀS, PELOSA I CAP DE NORFEU

Dissabte 5 de setembre 2020 - Mª Clara Martínez
Feia dies que no fèiem un recorregut de costa, i avui ens hem decidit per fer un tomb pel Cap de Norfeu i alguna de les seves esplèndides cales. Des de la població de Roses prenem una carretera (molt estreta però asfaltada i en bon estat) que ens porta fins la Cala Montjoi, on hi ha un bon aparcament. Ens dirigim a la platja, que es troba protegida al nord per la Punta de la Ferrera i pel Cap de Norfeu, que eviten que l’afectin els vents del nord, fent que sigui un lloc ideal pel fondejo d’embarcacions. La platja compta amb un complex turístic, on podem trobar tots els serveis, a més d'oferir la possibilitat de llogar material aquàtic per a gaudir de diverses activitats esportives. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Al final de la platja anem a trobar una pista que deixem en pocs metres per seguir un camí de ronda. Anem recorrent la costa propers al mar, per bosc de pins, admirant la bellesa de les petites cales i racons que s’amaguen entre els penya-segats. Passem per la Punta de la Ferrera, des d’on ja tenim a les vistes la badia on hi ha les cales Calitjàs i Pelosa.
La petita cala Calitjàs es troba envoltada de penya-segats, i com a curiositat, s’hi troba submergit un vaixell de vapor grec, fent-la idònia pel submarinisme. Una mica més endavant, ens meravellem amb la cala Pelosa, d'uns 130 metres de llargada, amb sorra gruixuda i envoltada de pins i eucaliptus. En aquest indret durant la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, s’hi establí un camp de presoners feixistes insurrectes, amb tres barracons i on els feien treballar en una pedrera per construir
fortificacions. Com a testimoni, al final de la platja se’n conserva una garita. És molt recomanable aprofitar per a gaudir de les paelles, fideuàs o peixet fregit, entre molts altres altres suggeriments, que ofereix el popular Quiosquet “La Pelosa”. També una antiga barraca de pescadors, recuperada i restaurada, refugi de pescadors, que ens indica el seu origen i ens recorda la importància de conservar el patrimoni històric d'aquestes barraques.
A partir d’aquí comencem a pujar fins el punt més alt de la sortida d’avui: la Torre de Norfeu, amb 169m. És un sender costerut, però fàcil de fer en pocs minuts. Des d’aquesta torre, les vistes són espectaculars, sent aquest un bon lloc per parar una estona a esmorzar per recuperar forces. Aquesta torre havia format part del sistema defensiu del golf de Roses. Tenia per funció defensar els aqüífers de les cales veïnes de les aiguades dels corsaris i dificultar-hi el refugi d'una flota que emprengués el bloqueig de Roses. Construïda cap a 1604, es tractava d'una torre de planta circular, de gran diàmetre, amb dos pisos i un parapet dotat d'artilleria. En queda tan sols el primer pis fins a una alçada d'uns 6 m, amb el mur exterior atalussat, que originalment era una cisterna i que va ser reciclada per a usos agrícoles quan la construcció va deixar de tenir funció militar, després que fos volada pels francesos durant la segona meitat del segle XVII.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Descansats i amb la panxa plena, seguim un sender molt ben marcat fins la punta del Cap de Norfeu, on tot un seguit de sortints rocosos que fan de miradors naturals, ens permeten gaudir de tot l’entorn. Des del mirador de Norfeu, si ens desviem una mica per un caminoi, fins la punta de les roques, tenim una bona vista de les illes Mòniques, uns esculls de formes capricioses, on hi ha la coneguda Illa del Gat i el Cavall Bernat. Seguim el nostre camí, fins la Barraca dels Palauencs i en pocs metres, fins el mirador de la Punta de la Trona. Seguim per un sender ben marcat. Uns rètols ens indiquen que no es pot passar per ser àrea protegida de nidificació d’aus, però no és gens difícil buscar un camí alternatiu per arribar a la Cova de les Ermites i el Corral de Norfeu, un lloc que possiblement va ser ocupat per algun eremita i per ramaders i el seus ramats. Prenem un camí que es converteix amb pista fins el coll de Canadell, on iniciem el retorn a cala Montjoi.
Se’ns presenten dues opcions: anar per la pista forestal, o pel camí de ronda desfent el que havíem fet a primera hora del matí. Veient la polseguera que aixequen els molts vehicles que hi transiten, deixem la pista i ens decantem per tornar pel camí de ronda. A més, ara la llum ha canviat i ens permet gaudir del fantàstic espectacle de colors que ens ofereixen es cristal·lines aigües. 

 

 

 

En conjunt una ruta magnífica, que podem allargar o modelar al nostre gust i que ens permet gaudir de la sempre espectacular Costa Brava. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

 

Serra de Madres

Sortida a la Serra de Madres el passat 12 d'agost amb l'Antoni Llagostera, amb l'objectiu de fer el seu cim: el Madres, o Roc de Madres (2.443 m alt).

El punt de sortida el trobem al coll de Sansa. Hi podem arribar des de Formigueres per una pista o també des de la carretera de Perpinyà a Puigcerdà. Al poble de Oleta hi ha una cruïlla a la sortida del poble, que ens portarà a Sansa (uns 18 quilòmetres), i desprès seguirem al coll del mateix nom, a uns 3 quilòmetres per una pista, la meitat asfaltada, cruïlla de sis camins on podem deixar el cotxe. Al coll de Censà (1.770 m alt), hi ha un trifini amb els municipis de Real i Formiguera (Capcir) i Censà (Garrotxes de Conflent). Estem doncs en el límit de dues comarques. Estem a 1775 m. Éss un punt important del camí ramader que lligava el Capcir i el massís del Carlit amb la plana rossellonesa i també un lloc de pas de romiatge.

Iniciem la ruta agafant la pista que va direcció nord i que és la única que guanya altura. Cal seguir-la poc més d'un kilòmetre i ens endinsem al bosc per la dreta on hi ha fites i una creu pintada en un arbre. El sender puja fort entre el bosc fins a sortir al carener que forma el contrafort de l’emboscat puig d’Esquena d’Ase. Encara que podríem vorejar el cim per l’esquerra, podem arribar al punt culminant del puig d’Esquena d’Ase (2.006 m alt), on tenim una primera visió de la coma de Pontells, per on baixarem a la tornada, així com del pic de la Pelada, a l'altre costat d'aquesta extensa coma. Trobem un camí ramader amb un petit refugi. Seguim en direcció nord, anant a buscar la carena per anar-la seguint mentre anem dexant el bosc enrere. Passem per un replà i continuem enfilant carena amunt tot fent petits cims i gaudint de les vistes.

Passem per el coll dels Gavatxos (2.349 m) i seguim trobant petits cims fins arribar al Pic de Madres  (2.469 m alt). Contiuem trepitjant diferents municipis. Al coll dels Gavatxos per exemple hi conflueixen els municipis de Ral (Capcir), le Bousquet (Pais de Sault) i Censà (Garroxes de Conflent). I al Pic de Madres de  nou Censà i le Bousquet i Mosset (Garrotxes de Confent). El cim està inclòs a la Llista dels 100 cims de la FEEC i com era d'esperar les vistes son impressionants.

Continuant la ruta, seguim per la carena per anar a buscar el Roc Negre, un altre dels cims (2.459 m alt). Passem per un pas de roques. Un cop al cim seguim cap al sud per buscar l'ample carena. A la nostre esquerra podrem veure els gorgs Estelat i Blau. 

Seguint baixant passem per la font de la Perdiu. Al fons de la carena hi ha el Puig de la Pelada, 2.370 m alt. Desprès de fer tanta carena, optem per baixar cap la ribera de Pontells, i atravessar el fôret domaniale de la Coume de Ponteils. És un bosc públic situat al municipi de Sansa. A França hi ha una llarga tradició de gestió forestal. Abans peró passem per el refugi de Nohédes amb vistes al Gorg Negre. I finalment arribem de nou al punt de sortida d'una excursió exigent ja que haurem fet 17 kilòmetres i un desnivell acumulat de 1200 metres tant de pujada com de baixada.

Fotos Ramon Busquets

Riera d'Arbúcies

Riera d’Arbúcies – Molí de les Pipes – Vall del Vidal – Salt de la Nou

Mª Clara Martínez (dissabte 8 agost 2020)

Avui, buscant una mica de frescor, hem triat una ruta on l’aigua és l’element predominant. Hem anat a Arbúcies i hem fet un bonic recorregut per la seva riera i el seu entorn. Arbúcies és una vila i municipi de la comarca de la Selva. Situada al fons d'una llarga i profunda vall, entre el Montseny i les Guilleries, per on s'hi escola la riera. Sortim de la Plaça de la Vila, on hi destaquen l’església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita, l’Ajuntament, el Museu Etnològic del Montseny i l’Arbre de la Llibertat.

                                                                            

L'Arbre centenari de la Llibertat, situat al mig de la plaça de la Vila, és un altre dels símbols del poble. Segons explica la llegenda, els habitants d'Arbúcies van plantar aquest plataner per celebrar la proclamació de la I República i el van anomenar Arbre de la Llibertat. Anys més tard li van haver de canviar el nom pel d'Arbre d'Esbarjo perquè les tropes carlines no el destruïssin.

Comencem a caminar i ens dirigim a la riera, que porta una bona quantitat d’aigua. Al llarg del seu recorregut ens anirem trobant plafons que expliquen llegendes de bruixes, histories del municipi i indicadors d’altres rutes que ens permetran conèixer més la vila, com l'itinerari Santiago Russinyol, sobre l'artista que va pintar el paisatge de la riera d'Arbúcies. Anem seguint les indicacions cap el Molí de les Pipes, per un passeig molt ben arranjat, vorejant la riera, amb bonics racons i salts d’aigua. Tot el bonic itinerari que transcorre paral·lel a la riera d’Arbúcies i senyalitzat com a PR C-202 o ruta del Molí de les Pipes, està replet d’atractius patrimonials i paisatgístics de primer ordre. Un dels punts de gran interès és la Corbadora.

Primer trobem el Parc de la Corbadora, al costat de la popular font i l’afamat restaurant, amb una extensa zona de lleure: taules i bancs i un complert parc infantil, amb tirolina inclosa. I una mica més endavant, l’antiga fàbrica de la Corbadora. L’edifici d’aparença majestuosa havia estat una de les fàbriques més importants d’Arbúcies on s’hi feien cadires i rodes. Es deia que era la més antiga de la població, però un incendi va acabar amb la seva vida. Seguim per camins ben arranjats, fins el Molí de les Pipes, ara reconvertit en un prestigiós restaurant.

El Molí de les Pipes és un antic molí fariner. La seva ubicació, a ran de la riera d'Arbúcies, fa que sigui un indret d'una gran bellesa paisatgística per la frondosa vegetació que l'envolta. Anteriorment havia estat anomenat també molí del Congost i molí del Marcús però el nom que li ha quedat és l'actual de Molí de les Pipes per la seva funció de fabricació comercial de pipes de fumar que va assolir força importància en altres temps. Molt a prop seu, hi ha el pont medieval del Molí de les Pipes. És un pont estret, de petites dimensions, la qual cosa només permet el pas a peu i en el que el terra està esglaonat. 

Era un pont per a matxos de bast que inicialment no tenia escaletes, era pla, i les escales s’hi van construir per a facilitar l’accés a peu cap a la Font de les Pipes. Aquest pont tenia una certa importància en la xarxa de comunicacions locals, doncs per aquest sector passaven diversos camins: l’antic camí de Lliors i de Sant Marçal, i la carrerada transhumant en direcció a coll de Revell.

A partir d’aquest punt deixem la riera i seguim una pista forestal que ens portarà fins el càmping La Vall del Vidal. Aquesta és una zona elevada que ens permet tenir unes excel·lents vistes del massís del Montseny, sobretot de les Agudes. Un bon lloc per aturar-nos a esmorzar i recuperar forces. Un cop refets, deixem el càmping, passem per la masia de Can Pere Costa, i anem a veure el Salt de la Nou, que es troba al Sot de la Nou.

És un esplèndid salt d’aigua, amagat entre l'espessor del bosc i que ens deixa bocabadats a tots per la seva bellesa, la seva alçada i la quantitat d’aigua que porta. Impossible no remullar-se els peus ni deixar de fer fotos. Vist el salt, seguim el nostre camí, passem per Can Caupenes i El Monjo, i ja anem a enllaçar amb la pista que voreja la riera d’Arbúcies. Ara ja anem de retorn al poble. Seguim la pista, passem pel Mas Oller, la Casanova del Monjo, el Casal de Pau, i arribem de nou al Molí de les Pipes. Ja tan sols ens queda desfer el camí que havíem fet al matí per arribar de tornada al poble de Arbúcies. Una caminada fantàstica, una mica llarga si es vol fer completa, però per camins de molt bon caminar i amb poc desnivell. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Bony de Salòria

OS DE CIVÍS – PIC DE SALÒRIA (Mª Clara Martínez - 1 agost 2020)

Magnífica sortida en que, sortint del bonic poble d’Os de Civís, assumim el cim del Pic de Salòria. Os de Civís es troba a la comarca de l’Alt Urgell i és una entitat municipal descentralitzada del municipi de les Valls de Valira.

Poble situat damunt d'un petit turó, a la confluència dels rius Setúria i Salòria; poble esglaonat en el vessant, localitzat en una privilegiada situació que només tenien les antigues vil·les closes. Al capdamunt del poble s'hi troba l'església parroquial, dedicada a Sant Pere, la qual antigament feia les funcions de castell. Cal dir que, per accedir a aquest poble per carretera asfaltada, s’ha de fer per Andorra. Passat Sant Julià de Lòria, a la rotonda del nucli d’Aixovall hi ha el desviament d’accés a Os de Civís. La resta d’accessos, per la banda catalana, són per pistes forestals tan sols aptes per a cotxes 4X4.

Fem una petita aproximació amb els cotxes i anem a aparcar a l’Hotel Os de Civís, o Borda de la Plana, per escurçar un kilòmetre i quasi 200 metres de desnivell acumulat. I aquí comencem a caminar. Primer per la pista per sobre l’hotel, fins a trobar un desviament que ens porta a travessar el riu de Salòria per un pont i a visitar una borda, deshabitada actualment. Avui està ocupada per un toro, que hi deu buscar aixopluc de la calor... Una borda és una construcció rural de pedra i fusta, habitualment edificada a una certa altura per aprofitar les pastures. Normalment, la planta baixa de la borda serveix per a allotjar-hi el bestiar i la part alta per a emmagatzemar-hi el fenc recollit a l'estiu i els estris agrícoles. Als Pirineus i zones circumdants, una borda és una casa de ramaders, en contrast amb una masia o casa de pagesos que es dediquen al conreu de la terra.

Deixem enrere la borda i tornem al riu, que es creua per un pont de fusta. Anem remuntant el riu de Salòria, passant pel Pla de la Cabana, on hi ha un bon grapat de vaques pasturant, i amb una pujada cada vegada més forta que ens fa esbufegar de valent, arribem al coll de Conflent. Aquest és un encreuament de camins que semblen anar en totes direccions. Hi trobem un mirador i un parell de pals indicadors. Des d’aquest coll es poden fer moltes rutes i visitar diversos llocs prou interessants, com les Bordes de Conflent. Fem una aturadeta per refer-nos i agafar forces per pujar fins el cim, i prenem un corriol que s’enfila ben decidit, en forta pujada, cap a dalt de la Pala de Salòria. Fent petites marradetes guanyem altura en pocs moments, i un cop dalt, enfilem la carena que ens porta directament al cim del Pic de Salòria. Des del coll hi ha 1,8 km i hem hagut de guanyar 600 metres de desnivell. Una placa ens indica que és el sostre comarcal de l’Alt Urgell, i en una altre, uns versos de Mossèn Cinto Verdaguer.

Des d’aquest cim tenim unes vistes espectaculars de tot l’entorn; la Pica d’Estats, tota la zona andorrana amb el Comapedrosa sobresortint, Circ de Finestres, Serra del Monteixo.... I als nostres peus, el riu de Salòria, per on hem pujat. Les Bordes de Conflent, amb el seu característic teulat de llosa negra i un dels pocs grups de bordes que disposen d’una ermita. Els bonys Moscater, Trescul i de la Costa, que es poden recórrer des del coll de Conflent, i tot un mar de serres i muntanyes que es perden en la llunyania en 360 graus a la rodona.

Un cop vist tot i després de descansar de l’esforç de la forta pujada, iniciem el descens, pel mateix camí per on hem pujat, fins a tornar al coll de Conflent.

I del coll de Conflent, per baixar fins als cotxes, tenim dues opcions: per una ample i còmoda pista forestal, o desfent el camí de pujada. Optem per desfer el camí de pujada. La pista és força més llarga i trobem més atractiu el sender.

Ja som als cotxes, però no podem marxar sense aturar-nos i fer una visita amb calma al poble d’Os de Civís. Carrers empedrats i costeruts ens porten fins la part més alta, on hi ha l’església de Sant Pere, i on podem gaudir de racons quasi màgics, que semblen transportar-nos a una època molt remota. Una sortida genial, amb un fort desnivell, això sí, però recompensat amb les esplèndides vistes de del pic de Salòria i la visita al poble d’Os de Civís. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Espinavell - la Presta

Antoni Llagostera - 31 juliol 2020

Excursió des de Espinavell (Molló) a la Presta (Prats de Molló)

Sortida transfonterera entre la comarca del Ripollès i el Vallespir passant per coll Pregon. Ens situem al nord de la comarca del Ripollès, al municipi de Molló i al nucli d'Espinavell. Un petit llogaret fantàstic situat a 1.225 metres on hi trobem un petit agrupament de cases que envolten l'església de la Mare de Déu de les Neus. Els seus carrers empedrats i drets son molt peculiars. Segurament és molt conegut per la Tria de Mulats d'Espinavell que es celebra el 13 d'octubre (aquest any 2020 ja s'ha suspès per la Covid-19).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sortim del poble tot enfilant pel costat del Serrat de Sant Joan. Hem de fer una pujada de 285 metres en menys de dos kilòmetres de distància visual. A mida que anem pujant ja comencem a veure bones vistes, com el Costabona. De seguida arribem a coll Pregon (1.535 m alt). És un dels més important passos transpirinencs amb el coll d’Ares i coll de Malrem de la zona. Coll Pregon és un important pas entre les valls, ja que comunica Espinavell amb la Presta. És un balcó perfecte per albirar la part més oriental de tot el Pirineu. Des de les muntanyes de Vallter, passant pel Costabona, les Esquerdes de Rojà i fins arribar a la cara sud del Massís del Canigó. Estem ja en un punt fronterer on hi trobem la fita 515. Estem en una zona molt important en diferents aspectes: transhumància, pas de maquis ...  El fet recent més destacable succeït al coll Pregon és que fou el lloc de pas, molt atzarós, de les restes de la 60 divisió del XVIII Cos d’Exèrcit republicà, durant la retirada de Catalunya de 1939.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Abans de baixar cap a la Presta girem a la dreta tot carenejant ja que volem fer un petit cim que tenim a tocar. Ens referim al Puig de la Clapa (1.654 m alt), el punt

més alt de la nostra excursió i per tant un bon mirador, i un bon lloc per recuperar forçes amb un bon esmorzar.

Tot seguit cal tornar de nou a coll Pregon per trencar a la dreta i començar la baixada fins a la Presta. Un camí sorprenent i molt agradable amb canvis de vegetació i boscos magnífics. Al final del camí de baixada de coll Pregon pel costat de Prats de Molló i la Presta hi ha el veïnat de la Farga. El topònim ja ens diu molt. Estem davant la ubicació d’una antiga farga catalana, que emprava mineral i boscos de la zona. I per tancar l'excursió cal seguir un tram de carretera fins a la Presta, un veïnat de Prats de Molló. Hi trobem l'església de Sant Isidre i els Banys de la Presta.

Hi ha un conjunt d’establiment hotelers i balnearis situat a l’abric del vessant sud de Costabonne (2.465 m alt) i del Canigó (2.784 m alt), en un lloc preservat de qualsevol contaminació, amb una llarga tradició i experiència balneària, amb una contractada qualitat de les seves aigües que son conegudes des de 1302, quan hi ha el primer document. Set segles d’experiència. Les aigües de la Presta estan recomanades per infeccions urinàries i reumatologia.

 

 

 

 

 

 

 

I punt i final a un recorregut molt agradable d'uns 10 kilòmetres. Cal preveure un cotxe per tornar cap a Espinavell. És recomenable fer una aturada a Prats de Molló.