El Sallent - Sant Miquel del Corb

Nova sortida del Caminant per Catalunya, el passat dimecres 12 d'octubre per fer una nova etapa del GR II que enllaça La Jonquera amb Aiguafreda travessant les comarques de l'Alt Empordà, la Garrotxa i Osona. En aquest cas hem fet l'etapa VI entre El Sallent i Sant Miquel del Corb en termes de Santa Pau i les Preses respectivament, a la comarca de la Garrotxa.

La sortida l'hem fet des de Sallent, un veïnat de Santa Pau on destaca l'església de Sant Vicenç del Sallent. De seguida l'aigua és la protagonista gràcies a la riera de Sant Martí on val la pena perdre uns minuts. El camí segueix envoltat de masies i cases de pagés con can Batlle, can Gasparic,can Sala, can Cudert o can Formiga entre d'altres. Aquesta darreta precissament acull una història amb una mena de monolit anomenat la pedra del diable.

També voregem una altra església, Sant Martí Vell abans d'arribar a can Mascou on hem de trencar a l'esquerra per entrar ja al centre de Santa Pau, on la vila vella és declarada conjunt històric artístic. Destaquen el castell, la plaça porxada i l'església parroquial. Nosaltres no hem perdut gaire estona ja que en altres excursions hem tingut temps per gaudir-ne.

Tot seguit entrem en plena zona volcànica de la Garrotxa. Les primeres mostres les trobem amb el volcà Rocanegre. Al costat hi ha la font del Clavell on hem aprofitat per esmorzar.

Seguint el GR vorejem el volcà de Santa Margarida que en una altra ocasió vem visitar. Si teniu temps val la pena doncs visitar-lo. El nostre proper objectiu Sant Miquel Sacot on destaca la seva església. Seguint el camí entrem a la zona on hi ha la cooperativa de la Fageda d'en Jordà coneguda per els seus productes i que ens dóna entrada a la Fageda passant peró per el seu límit sud on hi ha la casa del mateix nom, can Jordà. I mica en mica anem deixant el municipi de Santa Pau per entrar a la Vall del Corb, on ens queda visitar l'església de Sant Miquel del Corb situada en un petit turonet on destaca el campanar a quatre vesants i el porxo. Molt a prop trobariem una altra ermita dedicada a Sant Martí.

I nosaltres hem acabat la excursió en aquest punt fent uns 14 kilòmetres amb unes 4 horetes. Hem de reservar-nos un parell d'hores més si volem gaudir de Santa Pau, el volcà de Santa Margarida i la fageda d'en Jordà. Nosaltres ja haviem fet una ruta similar a l'inversa el desembre del 2009 on ja vàrem gaudir d'aquests espais. http://caminantpelripolles.blogspot.com/2009/12/les-preses-santa-pau.html

I en l'apartat d'anècdotes destacat el molt bon temps que ens ha fet, hem passat calor, i la quantitat de gent que hem trobat en tota aquesta zona volcànica. Seguirem el nostre camí al GR II en altres etapes.

Vall del Bac

Aquest dissabte 8 d'octubre hem fet una nova sortida. En aquest cas a prop de casa, a la Vall de Bac, a l'Alta Garrotxa tot seguint el GR I. Una excursió plena de masies, esglésies i racons amb molta història d'aquest antic camí ral i ramader. Des de Sant Pau de Segúries cal agafar la carretera antiga de Capsacosta i de seguida agafar un trencant cap a l'esquerra cap a la Vall del Bac, com si anessim a cal Mariner. A uns dos kilòmetres nosaltres ja hem deixat el cotxe al veure el primer senyal del GR, tot i que més avall hi ha altres llocs per deixar-lo i així us podeu estalviar unes hores. El sender comença baixant fins a la riera i la casa Mas de l'Om on s'ha de seguir un bon tram de carretera per desviar-nos cap a l'església de Sant Feliu de Bac amb carecterístiques del S XII. Les Masies i Esglésies son doncs algunes de les protagonistes.

Algunes d'elles cal deixar un moment el GR per visitar-les. És el cas de la següent a tocar de la casa del Coll i ha Santa Magdalena del Coll en estat ruïnos. En més bon estat es troba la de Llongarriu, la Mare de Déu dels Àngels, d'una sola nau rectangular, sense absis diferenciat i amb volta de canó i campanar d'espedanya. En aques punt hem esmorzat desprès de fer uns 8 kilòmetres.

Amb 20 minuts arribem a l'Hostal de la Vall del Bac, un establiment amb més de tres segles d'història, on es canviaven les cavalleries de la ruta que enllaçava Olot i Besalú amb Camprodon. Molt a prop trobem Cal Ferrer, una altra construcció amb molta història, que haurem de deixar per el programa de TVR ja que en Toni Llagostera ens ho explica amb tot detall.

La tornada l'hem fet seguint la carretera ja que continuem trobant elements destacables com la Torre, i just al costal l'església de Sant Miquel de la Torre. Des d'aquest punt hem de buscar el pont de Llongarriu on val la pena baixar a veure el riu Llierca i les seves gorgues.

Ens queden 6 kilòmetres de carretera, segurament els més pesats de fer ja que a més mica en mica, es va pujant per anar guanyant alçada. Entre mig no ens podem perdre passar per el pont dels Esquellerics que travessa el torrent de Porreres. Però aquest no està gens indicat i cal anat ben documentat per trobar-lo, a prop de la casa del Pagès. Les Planes Rònegues, la Plaça Reial o les cases de la Canova i la Badosa ens acosten fins al punt de sortida.

En total 18 kilòmetres que es poden fer amb unes 5 hores tot i que nosaltres hi hem estat 7 per gravar el programa tranquilament i com no per fer un bon esmorzar.

Una excursió que podeu fer a la vostra mida si hi aneu amb dos vehicles i així fer menys kilòmetres. De fet nosaltres per error, hem començat la sortida abans del punt que teniem previst i així n'hem fet 3 o 4 de més. Però ha valgut la pena, al final però hem demanat auxili ja que es feia tard i l'Andreu pobre, desprès de gravar tota l'estona, encara tenia forces per anar a buscar el cotxe gairebé corrent. Es d'una altra pasta, deu ser per lo de forner !

I en l'apartat d'anècdotes, a part de la patinada de sortir en un altre lloc, per cert en Toni ens ho ha compensat amb un vermut a Can Baral.la, hem de comentar alló que no ens agrada. I es que a vegades trobem gent, com diem a TVR trempats pels cullons, que ens volien impedir el pas per la seva casa per ser una propietat privada. Estem parlant de el Coll, on per visitar l'església cal deixar un moment el GR. Doncs en Toni ha tingut feina per explicar al propietari (Alemà) que no es podia prohibir el pas per anar a l'ermita. En fi desprès d'una discusió hem fet la nostra i avall.

Per tant si feu aquest camí vigileu ! tot i que posa prohibit el pas i vigileu amb el gos tranquils. El gos manso i el que s'ha de vigilar és amb l'amo. Però perque veieu que no som pas tant dolents, l'altre anècdota del dia l'ha protagonitzat un gos de caça que s'havia perdut i ens ha seguit molta estona. Doncs a part de donar-li beure i menjar hem trucar als amos per que el vinguessin a recollir. Apa, no us perdeu el programa properament a TVR.

Sant Amant llegendari i del comte Arnau

Escriu Antoni Llagostera: La muntanya de Sant Amant és, molt segurament, el segon dels llocs on es materialitza territorialment la llegenda del comte Arnau. El focus principal de la llegenda és, sense cap dubte, Gombrèn, Montgrony i entorns. I encara que en els darrers anys Sant Joan de les Abadesses ha fet una apropiació del personatge, cal situar a la muntanya de Sant Amant una part important de la llegenda del comte Arnau. Per recuperar aquesta situació l’equip de Caminant per Catalunya va fer el passat dia 20 d’agost de 2011, una excursió per Sant Amant, prestant atenció als indrets on la llegenda del comte Arnau es totalment present a la muntanya. El setembre de 1913, l’estudiós folklorista Rossend Serra Pagès, el seu cosí Tomàs Raguer, el farmacèutic (que va exercir de fotògraf de l’excursió) Ramir Mirapeix, guiats per Josep Fajula, varen anar a Sant Amant a documentar gràficament els indrets. Fruït d’aquesta excursió foren sis fotografies que expliciten el lligam entre Sant Amant i el comte Arnau. Cal dir que el excursionistes i estudiosos de 1913 varen anar fins a Sant Amant, “anant a dormir a Corones i tornant per Vidabona”. L’equip de Caminant per Catalunya varem aprofitar la pista que porta fins el coll de Saltor. Sobre Sant Amant ja s’havia fet un programa, però la visió nova que ens ofereixen les sis fotografies, ens permeteren fer un recorregut totalment nou o, com a mínim, fet amb nous ulls. Una vegada pujats fins la font del Pi, tot passant pel destroçat Faig Gros, i la xemeneia (que els del plànols de l’Alpina s’han entestat en renomenar com “Garganta”), en loc de pujar directament cap al cim, férem un recorregut per la Jaça Terrana, on cap als anys cinquanta un grup d’excursionistes de Sant Joan de les Abadesses, guiats per una antic pastor, varen intentar trobar una suposada cova del convent de les monges de Sant Amant.

Al final de la Jaça Terrana (un nom que es indica el seu aprofitament com a lloc de pastura) varem agafar el camí cap al pla de Sant Amant que puja des de la Tuta. En aquest indret els estudiosos de 1913 varen fixar el jardí de les monges de Sant Amand, on diuen “que s’hi troven roses de jardí i clavellines. Les monges a més de flors hi conreaven arbres fruiters. També hi havia raïms”. Ja en el pla de Sant Amant, varem poder localitzar el cingle de les anelles, un indret situat cap l’oest, on “hi havia les anelles amb que el Comte l’Arnau hi fermava’ls cavalls, a més hi havia argolles i cadenes”.

A continuació varem fer camí cap a les restes del castell i convent de Sant Amant. El camí que porta des del pla de Sant Amant cap al pla de Penna, passa per costat, havent-se perdut la costum d’indicar en aquest lloc la localització d’un dels elements bàsics de la llegenda arnaldiana. Del convent de Sant Amand hi havia aquesta poesia:

Las monjas de Sant Aimans Totes en finestra estan, Veuhen veni’ un jove galan “¿Galan, galan busqueu lloguer ¿De quinas feinas sabeu fer?... Quan vingué lo cap del any Dotse monjas, tretse... Y la priora el més galan.

Al costat mateix de les rests del suposat castell i convent, hi ha la mina del Comte Arnau, un enfonsament geològic, que també ha anat perdent amb els anys presència en el record dels molts excursionistes i boletaires que passen per l’indret. La mina comporta un camí del comte Arnau, el que aquest feia per anar des del forat de SantHou fins a les coves de Ribes i d’aquí a Sant Amant i, segons la llegenda reivindicada, cap el monestir femení de Sant Joan de les Abadesses. La darrera part de l’excursió fou al pla de Pena, on en punt situat sobre el cingles de Sant Eloi i la cova dels Lladres, podríem situar el castell dels Bagaudes, una altra llegenda relacionada amb la muntanya de Sant Amant.

Una excursió que va permetre veure la muntanya de Sant Amant des d’una òptica nova, la seva relació importantíssima amb la llegenda del comte Arnau. La foto antiga és la Mina del Comte Arnau a Sant Amant, foto de RamirMirapeix de 1913.

(cedida per ACRI arxiu comarcal de Ripoll)

Maians - coll de la Creueta

Dissabte, 30 de juliol de 2011 (escriu Antoni Llagostera) El camí ramader del Lluçanès entre Maians i coll de la Creueta per la carena. En diferents programes de Caminant per Catalunya hem anat fent trossos del camí ramader del Lluçanès. Ens quedava un darrer tram, el que feien el ramats d’ovelles, entre Maians, a Gombrèn, i el coll de la Creueta, com a primer pas per entrar en el pla d’Anyella. Estem davant un dels trams especialitzats del camí, el que feien els animals de peu petit, ja que les vaques i eugues feien el camí per Castellar de n’Hug. Un petit grup del Caminant per Catalunya (Andreu Pérez, Joan Colomer, Jordi Roca i Antoni Llagostera) varem afrontar aquest repte en una dia amb una mica de boires, però que no va ser cap trava greu per gaudir d’unes imatges incomparables. La distància entre Maians i coll de la Creueta) és d’11,09 quilòmetres, amb un desnivell màxim de 611 m alt. Però no cal oblidar que el camí és un petit trencames, amb unes ascensions acumulades de 952 m i uns descens acumulats de 499 m. Varem dedicar-hi (amb parades, xerrameca i esmorzar), sense presses, sis hores i mitja. Però la relativa duresa de l’excursió va anar acompanyada d’unes vistes incomparables, que l’excursionista no es pot perdre.

Veure els tres colls que donen accés a aquest espai de la muntanya ripollesa és impagables: coll de la Bona, del Remoló i de les Fontetes de Castellar. Els ramats tenien necessitat de punt d’abeurament i les Fontetes de Maians i de Castellar ofereixen aquesta possibilitat. Les vistes cap l’alta muntanya presidida pel Puigmal i cap l’oest del baix Ripollès son precioses. Havent sortit del termini municipal de Gombrèn varem anar caminant quasi tot l’excursió per la carena que separa els municipis de Castellar i de Toses, amb les valls del Rigard, del Merdàs i de l’Arija.

La pujada al coll de la Bona fou l’avantsala per pujar L’Emperadora (1.961 m alt). Des del coll del Remoló, amb vistes sobre els plans de Nevà, varem esmorzar, assentats sobre un dels búnquers franquistes de la zona. A continuació varem pujar fins el cim de Pedra Picada (2.006 m alt) per baixar a continuació a les Fontetes de Castellar.

Però el millor paisatge de la zona els tens quan fas la serra de la Moixera (1.993 m alt) i el conjunt de Pleta Roja i la Creueta, el cim de l’excursió amb el seus 2.064 m alt. Per cert que varem tenir la sort de poder veure en la llunyania com evolucionava un ramat d’unes cinc-centes ovelles. Des del cim de la Creueta tens al peus el pla d’Anyella, que aquest any, amb el verd lluent per les pluges oferia un galant aspecte. Amb aquesta excursió podem donar per tancat un projecte que va començar a Alpens. Avui a Caminant per Catalunya, per trams, hi ha gravat tot el camí ramader del Lluçanès.

Maladeta 3.308 m

Escriu Antoni Llagostera: Intent frustrat d’ascens a la Maladeta (3.308 m alt) Com quasi cada any, integrants de l’equip de Caminant per Catalunya vem anar a fer un tres mil als Pirineus. Aquest any l’objectiu previst era pujar a la Maladeta (3.308 m alt), al massís del mateix nom, al costat de l’Aneto. La Maladeta havia estat considerada durant un temps la muntanya més alta del Pirineu, encara que sigui realment el catorze pic de la llista oficial. Aquesta muntanya havia estat ascendida per primera vegada a finals de setembre de 1817 per un metge naturalista alemany, Friedich Perrot, i el fuster guia de Bagnères de Luchon, Pierre Barrau. Aquesta pujada fou la darrera prova que al costat hi havia una muntanya més alta, l’Aneto, amb els seus 3.404 m alt. La mort de Barrau a la gelera de la Maldeta l’agost de 1824 (el seu cos fou retrobat 107 anys després, el 1931) va provocar durant anys que hi hagués un temor reverent a les geleres pirinenques. La primera ascensió a l’Aneto el 1842 fou realitzada sense creuar cap de les geleres. Com veieu hi havia molt ingredients que feien que l’ascensió a la Maladeta fos un objectiu cobejat i on podíem explicar moltes coses. L’equip va anar a Benasc, on com sempre es feren compres a Barrabés, dit Barrabàs per la Pilar, que es va comprar un grampons molt macos d’alumini. I per preparar l’ascensió varem anar a Baños de Benasque, un edifici que de lluny té una aurèola una mica tenebrosa, però que és un indret ja conegut per la gent del Caminant, on amb un bany a la piscina calenta i una sessió de banyera amb aigua a pressió, varem completar una estada magnífica. Per cert, un dels dos Joans va estar a punt d’ofegar-se, a la piscina de bombolles. Hagués estat un fet extraordinari! El sopar, com sempre, digne d’un marc de nivell. Per cert, en Joan, un dels més grans de la colla, va exclamar: “Som els més joves del menjador”, i va afegir un rato més tard: “Suposo que el got de la tauleta de nit és per posar-hi les dents”.

Pel matí, a les cinc de la matinada, fet un bon esmorzar, érem ja a punt a l’autocar que et porta fins a Besurta, al peu del refugi de la Renclusa. El vehicle anava ple de gom a gom, la immensa majoria anava a l’Aneto. A les cinc i mitja del matí, encara de nit, iniciàvem l’ascens cap a la Renclusa i cap el Portillón Superior (2.860 m alt). Ascendirem bastant ràpidament (trenta cinc minuts fins la Renclusa, per exemple). Però el temps no acompanyava, amb una boira inclement i un cert fret (un grau de temperatura que gelava les ulleres). La situació meteorològica va fer que alguns perdessin el camí de l’Aneto pel Portillón Superior, per exemple un grup de francesos. Situats quasi a tres mil metres, varem trobar un grup de bascos que també volien pujar a la Maladeta. Amb ells varem pujar fins la cresta del Portillons, fins una finestra a la paret de pedra, situada a 3.080 metres d’alçada. La boira no aclaria i davant la incertesa de la situació varem decidir recular. El pas per accedir a la carena per porta a la Maladeta es creua la “rimaya”, una fisura en la gelera, que permet accedir a la canal del coll de la Rimaya (3.232 m alt). El lloc, amb visibilitat, no té cap problema d’ubicació. Però amb la boira no es veia res. El grupet de bascos i una parella, que estaven instal·lats al refugi de la Renclusa, tenien tot el temps del món, per esperar una millora de les condicions temereològiques. La seva paciència va tenir fruit. Quan nosaltres esmorzàvem, ja de baixada, el temps va canviar una mica, la boira va anar esvaint-se i el camí d’accés al coll de la Rimaya va aparèixer, primer fugaçment, i posteriorment amb una certa continuïtat. Però la nostra decisió havia estat presa i el rellotge ens manava el descens.

La baixada pel pedregar que porta fins a La Renclusa, com sempre, és un absolut turment, amb camins poc dibuixats, fites aquí i allà, sense cap continuïtat. No seria millor un petit marcatge del camí principal per a la corrua de gent que vol anar a l’Aneto? Nosaltres varem anar baixant pel costat més proper a la cresta del Portillons. Des de el Portillón Superior, de baixada, varem poder veure l’Aneto, al fons, amb una gelera més que disminuïda, un terç del que havia estat. A la Renclusa, amb unes cervesses a la mà, la frustració davant els esdeveniments va solidificar-se i atemperar-se, segons les persones, amb reflexions serenes a l’entorn del fet. En tot cas, varem anar a dinar molt decentment, a Castejón de Sos, a un alberg que es deia Pajaro Loco, que ens va aconsellar la Nuri, una noia amiga d’en Jaume que varem trobar a Baños de Benasque, que ens va acompanyar a la pujada frustrada a la Maladeta.

23 i 24 de juliol de 2011.-