Tres 100 Cims

Com diu el mateix títol ens hem proposat fer tres cent cims de la llista de la FEEC en un mateix dia. I no és gens fàcil trobar-ne a prop. En concret fem el Tossal Gors de Vallbona, a la comarca de l'Urgell, la Cogulla de la Conca de Barberà i a l'Alt Camp el puig Cabrer. (dijous 7 març 2024)

Començem per el primer situat en terme de Vallbona de les Monges. Sortint del Cap del Coll hi ha uns 3 kilometres entre anada i tornada i un desnivell de 75 metres. Fàcil de fer. Situat a 803 metres d'altitut ofereix molt bones vistes al seu entorn. Anem acompanyats de les torres eòliques que destaquen sobretot a la Serra del Tallat. De seguida fem el cim, el sostre comarcal de l'Urgell situat també a tocar de la comarca de la Conca de Barberà. Es diu de Vallbona ja que ben a prop hi al el Tossal Gros de 806 metres, a la mateixa serra de Tallat. També es pot fer la pujada des de Senan amb un recorregut una mica més llarg de 5 kilòmetres. Un cop feta la fotografia de rigor tornem cap al punt de sortida on hem deixat el cotxe.

Ens desplaçem amb el cotxe fins al següent punt, a la comarca de la Conca de Barberà i més concretament en terme de Montblanc. Cal anar fins al coll de l'Illa. Situat a 593 metres d'alt és un dels passos naturals entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà i que permet creuar la serra de Miramar. Aquest coll ja fou utilitzat en època romana, per unir Tàrraco i Ilerda. Actualment hi passa la carretera N-240 i fa pocs anys que es va inaugurar un túnel a l'autovia  A-27. Ens podem en marxa per assolir el segon cim, la Cogulla, amb una ascenció de 280 metres i un recorregut que no arriba als 4 kilòmetres.  El cim de Cogulla pertany al municipi de Figuerola del Camp (Alt Camp). S’hi pot anar també des del poble de Prenafeta, un recorregut una mica més llarg i més entretinguda ja que cal fer la cresta de Moltó. El cim de la Cogulla de la serra Carbonera no resulta massa atractiva per la quantitat de antenes que hi ha, amb una creu sumorta entre elles, que queda desdibuixada. Així que fera la fotografia de rigor tornem cap al cotxe.

I per fer el tercer cim ens situem a la Riba, de la comarca de l'Alt Camp. Volem fer el Puigcabrer amb un desnivell de gairebé 300 metres i uns 9 kilòmetres de recorregut total. El punt de sortida el trobem a la Riba, una petita població on al segle XIX hi havia fins a 42 molins paperers. Actualment encara queda alguna empresa paperera. A part del riu Brugent també hi ha una estació de tren i hi passa l'AVE. La pujada es fa per la costa de al Candaladeta i es pot baixar per la carretera dels Moros i serret del Querol. A dalt del cim hi trobem la Torre del Pedrol. Es tracta d'una torre de guaita de forma cilíndrica feta amb pedra. Va ser construïda al segle XIX durant la tercera guerra carlina (1872-1875). La seva situació estratègica responia a la necessitat de defensar el pas natural de comunicació entre el Camp de Tarragona i la Conca de Barberà. La torre tenia dues funcions: durant el dia servia com a torre de guaita i a la nit, com a torre de senyals òptics. El nom de la Torre del Petroli vindria donat per la fama de bevedor que tenia Manuel Orozco, qui a l'hora de demanar aiguardent ho feia amb el nom de Petroli. Aquesta torre segurament es troba al lloc on hi havia l'antic castell de la Riba, documentat l'any 1176.

Hem fet aquesta sortida amb en Ramon que és un expert amb coronar 100 cims. Amb aquests tres del dia d'avui ja en porta 171. El seu 100 cim va ser l'agost del 2020 quan pujava al Roc de Madres, al Conflent, coincidint també amb un programa del Caminant per Catalunya. A l’any 2006, la FEEC va posar en marxa el repte dels “100 Cims” que té com a finalitat principal la coneixença del territori tot practicant l’excursionisme. Es tracta d’assolir 100 cims d’entre una llista de 522 muntanyes representatives de Catalunya, la Catalunya del Nord i Andorra. Hi poden participar totes les persones que tinguin llicència federativa, amb independència de quin sigui el tipus de llicència que tinguin i des dels 7 anys d’edat. Els cims tenen, bàsicament, tres característiques comunes: ser un cim referenciat, tenir un accés que no requereixi obligatòriament material d'escalada i que tingui una extensa visió del territori que l'envolta. Per a considerar que s’ha superat el repte dels “100 Cims” cal tenir present que des del dia 1 de juliol de 2019 s’han d’assolir un centenar de cims del llistat de 150 que es qualifiquen com “essencials”. Amb aquesta tria es pretén que les persones federades no es limitin a fer els cims més propers a casa seva i coneguin altres indrets del territori, atès que aquesta és la filosofia del repte dels “100 Cims”. La resta de cims del llistat són vàlids, però no es tindran en compte en el llistat de cada persona federada, a efectes d’assolir els reptes de “2×100 Cims”, “3×100 Cims”, “4×100 Cims” i “5×100 Cims”, fins que no s’hagin assolit 100 cims dels llistat d’”essencials”. Ja veieu que és un repte temptador si us agrada la muntanya i sortir a caminar. Una animem a participar-hi !

Montdois - Vall de Querós

La llarga sequera que estem patint a Catalunya des de fa molt temps, ha ocasionat que tant l’embassament de Sau com el de Susqueda estiguin quasi del tot buits. Això ha propiciat que hagin quedat al descobert las cases i elements arquitectònics que, l’any 1968 amb la construcció de la presa, varen quedar sota l’aigua. Es el cas de l’antic poble de Querós i el seu magnífic pont medieval, en l’embassament de Susqueda i que es l’objectiu de la caminada d’avui.

Mª Clara Martínez (dissabte 2 març 2024))

Partim de Rupit, a les Guilleries, i ens arribem amb els cotxes fins el santuari de Montdois. Per les seves grans dimensions aquest santuari es conegut com «La Catedral de les Guilleries». Les primeres noticies que se’n tenen daten del 1263, en que es té constància d’una capella rural en aquest lloc. L’edifici actual es va construir l’any 1769. Des del darrera del santuari es pot gaudir d’unes vistes espectaculars de Tavertet i els seus cingles, Plans de Cabrera, i Pirineu al fons. Tot un espectacle.

En aquest lloc podem deixar els cotxes i comencem la ruta a peu, que es en anar i tornar pel mateix camí. Retrocedim uns dos cents metres, fins una casa que ens queda a l’esquerra, i enfilem una pista que voreja el terreny de la casa. Per aquesta pista es podria passar si anéssim amb cotxes 4X4. Anem baixant, admirant la exuberant i magnífica vegetació de les Guilleries. Pins grandiosos, alzines i roures. En quasi tres kilòmetres arribem a la casa mig enrunada de El Vilar de Querós. Aquesta masia data del 1553. A mitjans del segle XIX, junt amb altres finques, formava una gran hisenda, estenent-se per tot el quadrant nord-oriental del terme de Querós. Un parell de kilòmetres mes avall, la pista s’acaba en un replà, lloc ideal per esmorzar i agafar forces per fer el tram mes complicat de la sortida d’avui. Després d’esmorzar prenem un sender que comença a baixar amb força quasi dos kilòmetres, entre arbres i pedres cobertes de molsa, de bon caminar però en fort pendent, fins a l’església de Sant Martí de Querós. Aquesta era l’església de l’antic poble de Querós un dels vestigis més importants que es conserven d’aquest nucli, originaria del 1104. Es troba en un estat quasi ruïnós i en destaca el campanar-torre, que va quedar força malmès pels terratrèmols de 1427 i 1428.

Just en front de l’església, el Turó del Mal Sopar. Es un turó del que tan sols n’hauria de sobresortir la punta de dalt fora de l’aigua. Ara l’embassament es completament vuit i s’hi pot arribar caminant. El nom de Turó del Mal Sopar, li ver per la llegenda que diu que aquest era lloc de trobada del bandoler Serrallonga, i que sentin-sa perseguit, havia de marxar sense poder acabar de sopar. Allà, en Serrallonga es va barallar, per alguna raó desconeguda, amb elements de la seva quadrilla que van aparèixer sobtadament mentre ells i la seva companya sopaven. Diuen que Serrallonga va arreplegar fortament per la cintura la seva companya, va agafar embranzida i, ajudant-se del brancam, va fer un bot i va saltar a l'altra banda del braç del riu Ter.

I una mica mes endavant, l’antic pont medieval de Querós. Aquest pont només es visible en èpoques de forta sequera, com la que estem visquen. El pont està sostingut per tres grans pilars amb quatre arcades en arc de mig punt, les dues centrals més grans que les dues dels extrems. Els pilars del pont són de carreus, i la part superior del pont és feta d'obra de pedra devastada irregularment i morter de calç. Abans de la seva construcció hi ha constància de l'existència d'unes palanques per travessar el riu Ter a Querós. El pont fou construït entre el 1532 i el 1534. La part central va ser reconstruïda entre 1696 i 1700 després que fos malmès per una riuada el 1617. Reparat de nou els anys 1940-1941. El 1968 va quedar definitivament cobert per les aigües degut a l'acabament del pantà de Susqueda. El nucli de Querós, abans de la construcció del pantà, estava format per vint-i-cinc masos dispersos, ara tots gairebé enderrocats menys el corral de la Badia, dedicat a segona residència. Hi destacaven el mas Serrallonga i la Querosa, que havien sigut de Margarida Tallades, esposa del bandoler Joan Sala alies Serrallonga.

Vist tot el lloc, i amb les càmeres plenes de fotos, iniciem el camí de tornada pel mateix lloc pel que hem baixat. Aneu amb compte, el desnivell acumulat es d’uns 640 metres, i a la pujada es fa una mica feixuc. Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera, tot Caminant per Catalunya.

Powered by Wikiloc

Tavertet - Pantà de Sau

Sortida fantàstica recorrent les cingleres de Tavertet aprofitant que el Pantà de Sau està gairebé buit. (1 març 2024) I ho hem fet amb la companyia d'en Toni Vilaró, gran coneixedor d'aquest territori.

 

 

Sortint del poble de Tavertet (Osona) ens hem proposat fer una ruta d'anada i tornada recorrent les seves cingleres. Les vistes son realment espectaculars durant tot el recorregut. Un dels protagonistes és el Pantà de Sau que malauradament per aquestes dates estava en un dels seus mínims històrics. Unes imatges que alhora ens fan posar la pell de gallina pensant amb l'aigua i les poques precipitacions vinculades al canvi climàtic. A les vistes també s'hi afegeix la plana de Vic amb pobles com Manlleu o Sant Hipòlit de Voltregà entre d'altres. 

 

 

La poca aigua del Pantà de Sau ens ha ensenyat part de les seves antigues edificacions que reposen sota les seves aigües. Normalment es veu la punta del campanar de l'església i part d'aquesta edificació que com a curiositat està registrada com la més antiga del món que es conserva dreta dins de l'aigua. L'església va ser construïda l'any 1601, és d'estil romànic-llombard i fa més de mig segle que està submergida. En destaca l'icònic campanar que mai queda cobert del tot per l'aigua. El 27 de febrer de 2040, i amb només un 1,40% de la seva capacitat, va treure el nas el pont medieval que antigament servia per travessar el riu Ter abans de la construcció del pantà. En nostre guia recorda encara haver-hi passat. 

També han sortit a la llum altres edificis com l'antic molí. Es tracta d'una edificació força curiosa pel que fa a la seva estructura. A part del molí fariner també era on vivien els propietaris i a més feia funció de fonda i de petit comerç. Fins i tot el 1909, en una edificació a part es va construir una petita central elèctrica amb la finalitat d'abastir a la població de Vic. Les turbines se les endugué l'aiguat de l'any 1940, tot i que la central es va tornar a arranjar. Juntament amb el de Susqueda i el del Pasteral, forma part d'un sistema de tres pantans que uneixen les comarques d'Osona i la Selva i que tenen per funció la regulació del Ter per l'abastament d'aigua de l'àrea metropolitana de Barcelona, Girona i a la Costa Brava, a banda de generar electricitat. Tot plegat ha generat una expectació i molts curiosos s'hi acosten aprofitant la poca aigua que hi ha. Si seguim les cingleres podem arribar a tocar del Puig de la Força on hi han les restes d'un castell. 

Aquí les vistes s'obren més cap a l'inici del pantà i és on es veu que falta molta aigua. A la dreta també podem observar el Morro de l'Abella, un espectacular mirador que s'ha fet conegut gràcies a les xarxes socials. Tornant enrere i recuperant el recorregut, arribem de nou al poble de Tavertet. Val la pena fer-hi una ullada. La majoria de cases estan fetes de pedra, construïdes amb el tradicional estil rural característic del centre del país. El seu nucli urbà està declarat bé d'interès cultural per la Generalitat. Compta amb una quarentena de cases construïdes entre els segles XVII i XIX. 

La seva església està dedicada a Sant Cristòfol. Originàriament era un temple d'una sola nau. Entre finals del segle XII i principis del XIII es va construir el campanar fortificat. Al segle XVII es va ampliar el temple amb una nau de tres trams coberts amb voltes de canó i absis semicircular. Posteriorment es va afegir la sagristia. L'absis és la part més antiga.

 

Un poble amb molt d'encant que ofereix moltes possibilitats.

Tarrés - Camins de l'aigua de secà

Magnífica sortida a la comarca de les Garrigues, a la població de Tarrés per fer la ruta dels camins de l'aigua de secà. Us proposem un recorregut on podem veure diferents construccions de pedra seca.

Iniciem la caminada des del mateix municipi i ens anem allunyant alhora que guanyem en vistes al mateix poble i el seu entorn. A més coincidim amb la floració dels ametllers que milloren el paisatge. De seguida trobem un forn de guix o parrel. Ens hi fixem ja que els propers forns que trobarem son de calç. Aquest primer s'utilitzava per obtenir parrell o guix. 

Seguint el camí ens anem acostant a la cisterna dels Cirerets de Cal Xandi. És de les poques cisternes del terme que no està lligada a cap altre construcció. Servien per recollir l'aigua de la pluja bàsicament. Està feta de pedra seca i hi veiem una escala per baixar a netejar-la. Seguim amb la companyia dels ametllers florits i els molins de vent que veiem a la llunyania. Part del camí també el trobem amb murs de pedra seca. Tot seguit trobem la font i l'aljub de Comancervera del Palau. Hi trobem taules i cadires de pedra per seure-hi. Un aljub és un dipòsit que servia per guardar l'aigua. Antigament era aprofitat per regar uns horts propers. Ara està en desús i son els animals que aprofiten per poder.hi abeurar quan hi ha aigua. Seguim per camins de molt bon fer envoltats de camps de conreu on hi trobem cereals, oliveres i ametller Uns camps separats per murs de pedra seca que aconsegueixen unes imatges de postal. De tant en tant anem trobant petites cabanes que servien per guardar les eines. I una altra costruccó: una bassa que curiosament és completament quadrada. El terra és d'argila per evitar que marxi l'aigua i les parets són de pedra seca. Més endavant ens trobem amb la cabana del Mas del Farreret. Aquesta està molt ben restaurada i fins i tot es pot entrar a dins. Està habilitada com a petit refugi. 

Entre tanta construcció de pedra seca també anem trobant algun arbre interessant. És el cas del Reboll de l'Abulló de l'Engràcia. També s'anomena roure de fulla petita i és el més gran del municipi de Tarrés. Al seu costat hi ha una curiosa taula, una pedra plana. Seguim caminat tot passant per l'aixopluc de Volta en Coma Massana que pot servir per resguardar-se de la pluja. Està construït al mateix marge. Desviant-nos uns metres trobem la cabana de volta del Taverner. Aquesta servia per guardar-hi els estris i les eines del camp i també d'aixopluc per els pagesos. Hi trobem dues estances diferenciades amb una menjadora lateral per al bestiar. Té la peculiaritat d'estar edificada amb la pedra calcària, la pròpia de l'indret. Continuant veiem la cisterna de la Ginera de Cal Xifrenet. En aquest cas és un conjunt format per una cabana i una cisterna adossada. Era habitual tirar un terrós de calç al seu interior per desinfectar l'aigua. I un altre punt interessant, la bassa dels Set Noguers. Una bassa empedrada amb unes escales d'accés de pedra.

Seguim la ruta deixant la pedra seca per un moment per gaudir del paisatge i les vistes envoltades de camps. Però per poca estona ja que arribem a la cabana del Pep París. En aquest cas s'hi pot accedir gràcies al bon estat que presenta. Just al costat hi ha un gran pou per retenir l'aigua. Els propietaris dels camps se les pensaven totes per que no faltés mai l'aigua. A pocs metres trobem el Forn Nou que és l'únic que es pot veure amb la càrrega, és a dir, amb les pedres calcàries col·locades dins de la cavitat, preparat per coure. Ja veieu que és una ruta molt interessant plena de patrimoni. I per si no en teniu prou, ja de tornada al poble, podem fer-hi una visita. Amb un centenar d'habitants, el nucli urbà del poble és configurat per carrers estrets i empinats, on hi destaca l'harmonia estètica de les construccions en pedra seca, material característic que embelleix l'epidermis de les cases. 

Hi ha alguns racons que no podeu marxar sense veure: el carrer de l'Església, els porxos de cal Magre, la plaça de la Font amb els rentadors... Un poble que ens ha encantat i seguir que repetirem en alguna altra sortida.

Powered by Wikiloc

Montpalau

Nova sortida a la comarca del Maresme per fer el cim de Montpalau i el seu entorn amb la companyia d'en Víctor Ligos (13 febrer 2024)

Ens situem a Pineda de Mar, en un dels extrems del municipi on podem deixar els cotxes, i de seguida ens acostem al primer punt interessant, l'ermita de Sant Jaume. Es tracta d'un recinte petit de forma rectangular, amb porta de llinda de pedra i una lluerna al damunt. Fou construïda l'any 1885 pels senyors Castellar, propietaris dels terrenys. Des de l'any 1926 s'hi organitza l'aplec de Sant Jaume, únic dia de l'any en que les portes de l'ermita s'obren. 

Seguim la ruta entre moltes pistes, trencant a la dreta i agafant la Rua dels Horts. Ens anem endinsant a la muntanya de mica en mica i passem per sota de l'autopista del Maresme. Al fons ja veiem el nostre objectiu, el Castell de Montpalau. Així que començem a pujar de mica en mica per camins més estrets i de nou una pista ampla. Arribant al paratge de Can Martorell trobem la ermita de Sant Rafael. Malauradament no està en gaire bon estat. Seguint amunt, per una pista de sauló, cal vigilar de no patinar. Passem per el coll dels Altars. Tenim diverses opcions de ruta, nosaltres seguim cap al Castell. Ens trobem davant d'una zona important geològicament ja que hi podem veure l'inici d'una mena de falla tactònica on s'hi concentren varis tipus de materials. En Víctor ens ho ha explicat amb tot detall, amb els tipus de sorres que podem trobar a la comarca del Maresme. A mida que guanyem alçada les vistes al mar ens meravellen. I de mica en mica arribem a la part alta del turó on hi trobem les restes del castell de Montpalau. 

Situat al turó del mateix nom i abans de la construcció del mateix, aquest lloc havia estat ocupat per un assentament ibèric que va deixar nombrosos vestigis, datables a partir del segle IV aC. i va continuar en l'època romana. Segurament part de la pedra d'aquest antic assentament es va fer servir per la construcció del castell medieval. Actualment en resten alguns murs de defineixen un recinte de planta quadrada. Podem gaudir dels angles i la finestra de punt rodó que es conserva bastant bé. Al centre del castell hi havia una torre cilíndrica que actualment està enrunada. Podem trobar restes d’un segon recinte construït posteriorment, sobre el segle XV. Fora del castell trobem les ruïnes del que va ser l’antiga capella, dedicada a Sant Miquel. Hem aprofitat per esmorzar-hi. Des d'aquí les vistes son fantàstiques. Després de recuperar forçes iniciem la baixada envoltats d'alzines i per una pista de molt bon fer. Arribant a la part més baixa trobem el forn de calç de Can Marquès. L'ajuntament de Pineda de Mar el va recuperar l'any 2009. La calç que es produïa era utilitzada per la construcció. També es feia servir per combatre plagues als camps i com a producte medicinal. Per aquesta zona de la riera hi podem trobar fins a quatre forns de calç. Aquest és el que està més ben conservat. Just al costat hi ha les restes de la casa on vivien els treballadors del forn. A uns 50 metres hi trobem un molí fariner, probablement del segle XI. Aquest aprofitava l'aigua de la riera que ara està totalment seca, per moldre el blat. 

En aquesta riera s'hi havien documentat fins a onze molins. Més endavant trobem un aqüeducte romà que canalitzava l'aigua. Un bon record de quan els romans es van establir al Maresme a partir del segle II aC. Actualment se'n conserven diferents trams. En aquest punt també hi trobem la font del Ferro que encara raja una mica d'aigua. Seguim baixant ja cap al final de la ruta i encara ens trobem un altre aqüeducte, el de Can Cua. Es conserven quatre arcades. Aquest permetia salvar el desnivell de la riera de Pineda per transportar l'aigua des de Can Bufí fins al lacus que es trobava a la vil·la romana de Can Roig. La seva longitud és de 29,30 metres de llargada, amb quatre arcades de mig punt. Es creu que la totalitat d'aquesta construcció feia fins a 3 kilòmetres i mig. I així acabem la ruta retornant als cotxes després de fer un recorregut d'uns 7 kilòmetres.