Panissars

De les Cluses a la Jonquera per Panisars

dijous 25 de juny de 2020 (Antoni Llagostera)

Avui farem de romans, de visigots, de francs, de catalans, d’espanyols i de francesos... Tanta gent ha fet aquest camí que formarem part de l’història. 

Per começar ens situem a les Cluses, un municipi de la comarca del Vallespir, a la Catalunya Nord. Les Cluses consta de tres nuclis de població: la Clusa d'Amunt, la Clusa del Mig, la Clusa d'Avall i dues urbanitzacions. Precisament sortim del Mas de Forcada, una de les urbanitzacions modernes residencials amb l'objectiu de seguir la Via Domícia (en llatí Via Domitia) que fou una via romana que enllaçava Itàlia i Hispània atravessant els Alps. Seguim una estona el riu Roma.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Son molts els punts interessants d'aquesta sortida que ens anem trobant en la proximitat del camí. Santa Maria (o també Sant Natzari) de la Clusa, les fortificacions o el castell medieval de la Clusa. És normal que en aquesta zona s'hi construïs aquests punts defensius tinguen en compte el lloc important de pas i l'estrenyiment de la vall. Fins i tot hi havia la porta fortificada que tancava la via.

Desprès de passar per la font dels Miquelets i seguint camí arribem al punt culminant de la excursió, el coll de Panisars. Situat a 568 metres, a la Serra de l'Albera comunica les comarques del Rosselló i l'Alt Empordà, concretament els termes municipals del Pertús i de la Jonquera. En aquest indret doncs era on s'enllaçava amb el començament de la Via Augusta. La Via Domitia creuava el Pirineu pel Summum Pyrenæum, la Mansio Summum Pyrenaeum. En aquest lloc hi havia la frontera entre la Gàl·lia Narbonesa i la Hispània Tarraconense.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En aquest coll de Panissars hi ha altres elements importants: els Trofeus de Pompeu, el priorat benedictí ripollès de Santa Maria de Panissars i presidit el conjunt, el fort de Bellaguarda. Els anomenats Trofeus de Pompeu, fou un monument que Pompeu el Gran hi erigí per commemorar la seva victòria sobre Quint Sertori (71 aC). Sobre d’aquestes restes, recentement descobertes, hi ha les
ruïnes d'un monestir-hospital benedictí medieval, el priorat de Santa Maria de Panissars, que depenia del monestir de Ripoll. També hi trobem la fita transfronterera número 567, molt grossa, una clàssica pedra o fita fronterera, acabada en piràmide. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Santa Maria de Panissars fou construïda durant el govern de Bernat Tallaferro, finals del segle X. El 1097 passa al monestir de Santa Maria de Ripoll que hi fundaren una institució que tenia la funció hospitalera. Hi ha un bon seguit de monjos ripollesos que foren priors de Panissars. Encara hi trobem algunes restes però gairebé està en runes. Desprès de conèixer moltes de les històries d'aquest espai gràcies al nostre guia, l'Antoni, continuem ara de baixada amb l'objectiu de visitar el castell de Bellaguarda que ja veiem des de Panissars. Abans d’arribar- hi, en el coll, hi ha una antiga torre dels burots i un cementiri militar francès d'època moderna.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El fort o castell de Bellaguarda, Bellaguàrdia o Bellesguard és una fortalesa militar d'època moderna. És situat en un promotori pla entre el coll de Panissars i el coll del Pertús. És un punt estratègic que es va lliurar a França en el Tractat dels Pirineus, un cop acabada la Guerra dels Trenta Anys.  El lloc de la fortalesa actual ja l'havia ocupat un castell més antic, construït el segle XIII. Vist el castell recuperem la Via Augusta que estrictament transcorria al llarg de la costa mediterrània: des dels Pirineus fins a Cadis. Fou la calçada més llarga i l'eix principal de la xarxa viària de la Hispània romana, amb una longitud aproximada de 1.500 km.  I de mica en mica ens anem acostant al punt final, la Jonquera, desprès de passar a tocar de la boca del túnel de l'AVE que uneix Espanya i França. El túnel, consta d'un doble tub de 8,3 quilòmetres de llargada, set dels quals son a Catalunya Nord. Una autèntica obra d'ingenieria. Arribem ja a la Jonquera desprès de fer uns 16 kilòmetres.

 

 

Clot d'Espolla

MELIANTA – PLATJA D’ESPOLLA – SALTS DE MARTÍS

Mª Clara Martínez - dissabte 20 juny 2020

Una volta molt fàcil a prop de l’Estany de Banyoles, per anar a veure un fenomen que tan sols es produeix en èpoques d’abundants pluges: la Platja d’Espolla i els salts de Martís plens d’aigua. Aparquem els cotxes en una esplanada que hi ha habilitada a tocar de la Platja d’Espolla, a Melianta. Allà mateix trobem plafons explicatius que ens situen i ens ajuden a entendre aquest fenomen.

La Platja d'Espolla (Clot d'Espolla) és un paratge realment curiós que gran part del temps està sec, i de tant en tant segons les pluges s’omple d’aigua subterrània, formant un estany. Diuen els experts que l'aigua que cau a l'Alta Garrotxa nodreix l'Estany de Banyoles. Però que en moments de molta afluència d'aigua aquesta busca altres camins de sortida, els quals posen en funcionament un complex sistema hídric que actua com a sobreeixidor. En aquest estanyol hi viuen els triops, una espècie de crustaci molt poc corrent que estan adaptats als ambients d’aigües temporànies (que s’assequen i s’inunden), i la seva forma actual és molt semblant a la de triops fòssils trobats fa milions d’anys, pel que es consideren gairebé uns fòssils vivents. La seva mida és d’uns tres centímetres.

Des del mirador tenim una esplèndida vista del conjunt. Comencem a resseguir l’estanyol per un camí ben marcat, amb algunes baranes de fusta i amb molts plafons explicatius. Veiem alguns dels brolladors d’aigua subterrània i al llarg del camí trobem les restes excavades d’antics assentaments neolítics.

El camí comença a resseguir el rec, que porta les aigües de l’estanyol al Fluvià. El travessem i arribem a un grup d’arbres on hi ha una gran fita de terme, en el punt on es troben els municipis de Fontcoberta, Porqueres, Serinyà i Esponellà. Fa un temps també hi havia una escultura de Sant Galderic, antic patró de la pagesia catalana. Una gamberrada va destruir l’escultura. Seguim caminant per una ampla pista forestal, fins el veïnat de Martís, on hi trobem una Creu de Terme i un antic pont romà. 

Allà mateix, en una cruïlla, hi ha indicadors per anar als Salts de Martís. Davant mateix d’una gran casa coneguda com l’Hospici, en surt un camí que baixa fins un pont de pedra, i des d’allà podem admirar el Salt Petit de Martís. Seguim baixant pel camí, i per unes escales que trobem a la nostra esquerra, arribem a un mirador de fusta on podem gaudir del fantàstic espectacle que ens ofereix el Salt Gros de Martís.

Vist els saltants d’aigua, tornem al camí principal, i a l’ombra d’unes alzines ens disposem a recuperar forces amb l’esmorzar. La tornada la fem passant pel petit nucli de masies de Martís de Dalt. Aquest és un grup de grans masies molt antigues: Can Bofí de la Torre, Mas Teixidor, Mas Bartomeu... i tot seguit una suau pujada que ens porta a tocar del Veïnat de Brunsó.

Seguim ja direcció a Melianta, passant per la capella de Sant Miquel, i el nucli de Centenys, on hi destaca l’església de Sant Iscle i Santa Victòria. De tornada a Melianta, travessem la població, visitem l’entorn de la moderna església. Melianta és una urbanització de Fontcoberta. Als anys 60 va començar a créixer, i als anys 80 es va acabar d’expandir i es va construir un gran Fontcoberta conserva l’Ajuntament, però actualment tan sols hi viuen unes poques persones. I finalment tornem als cotxes, donant per finalitzada la sortida d’avui. Esperem que us hagi agradat i fins a la propera.

Sant Julià del Mont

Sant Martí Vell – Salt de can Batlle – Sant Julià del Mont

(Mª Clara Martínez, dissabte 13 juny 2020)

Vistosa i variada caminada per La Garrotxa. Combinem rius i rieres, salts d’aigua i punts elevats amb vistes esplèndides. Sortim de Sant Martí Vell fins un encreuament on trobem els primers pals indicadors. Anirem seguin el GR-2 fins el salt de can Batlle. Ens trobem envoltats de rieres, camps ben verds, vaques pasturant i alguns masos i molins, paisatge característic d’aquestes zones baixes i planeres de la Garrotxa.

Al poc de començar a caminar trobem un desviament que ens porta a la Font Fresca. Enclotada, a tocar del torrent i ombrívola, un lloc ideal per anar els dies de més calor. Tornem a la pista i una mica més endavant un altre desviament ens porta a la Pedra del Diable. És un menhir, no massa treballat, que es troba al mig d’un camp. Darrera seu hi ha la clàssica llegenda de la noia que va fer un pacte amb el Diable per tal que aquest li construís un pont per creuar el riu abans de mitja nit.... Aquesta és la darrera pedra que no va poder acabar de col·locar....

Tornem a la pista principal i arribem al salt de can Batlle. Està espectacular, amb les darreres pluges! Vist el salt comencem a pujar a Sant Julià del Mont. El camí puja decidit i constant, però a mesura que guanyem alçada les vistes ens recompensen l’esforç. Algun mirador ens permet una aturada per contemplar el paisatge que es va obrint als nostres ulls. La serra de Finestres, Rocacorba, el Puisacalm, serra de Llancers, serra de Cabrera... Passem pel mas enrunat de Pruant, pel coll Satrapa, i arribem al cim de la serra de Sant Julià del Mont. El primer que trobem és el vèrtex geodèsic, punt més alt de la sortida d’avui, amb 907 metres d’altitud, i a tocar, el antic monestir benedictí de Sant Julià del Mont. En fase de restauració, una escala de ferro interior ens permet pujar a la torre i admirar les vistes. En document més antic que s'ha trobat sobre Sant Julià del Mont és datat l'any 867. L’antic monestir benedictí es va establir en aquell indret a mitjans del s.IX per tal de colonitzar terres ermes.

Prop de les restes de l'església de Sant Julià del Mont es conserva una edificació ruïnosa. Era el lloc de l'habitatge dels primers monjos, després rectoria i hostalatge.
Reprenem la marxa, ja de baixada, per senders ben fresats, entre boscos d’alzines, en direcció al coll de Boixeda. Comença a apropar-se a nosaltres una tempesta.En arribar al coll de Boixeda, tenim l’opció (molt recomanable) de pujar al Puigsacreu i fer una visita a la petita ermita de Sant Abdó i Sant Senén. La tenim no massa lluny, amb menys d’una hora hi podríem anar, però la tempesta ens mossega els talons i decidim marxar d’allà de seguida. El camí de baixada des del coll de Boixeda fins la plana transcorre per dins d’un torrent. No em puc ni imaginar baixar per allà amb aquelles pedres molles o baixant aigua a dojo... Hem fet bé, la seguretat de les persones davant de tot. Arribem a la plana i tornem a passar per camps, granges i masies. Comencem a trobar pals indicadors cap a Sant Martí Vell, i en pocs minuts hi arribem.

En cap document conegut no se la cita com a parròquia independent, tot i que sempre ha tingut cementiri propi. És una església molt reformada al llarg dels segles. Va ser edificada molt abans del segle X, i fou consagrada l'any 989,pel bisbe de Girona però hi ha llegendes i tradicions que situen els seus inicis en època visigòtica. Els historiadors creuen que no fou realment la primera església, fet que es defensa la troballa d'un sòcol de tomba romana i un crani amb la punta d'una sageta incrustada. I ja tenim els cotxes molt a prop nostre.
Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Port de la Selva

Port de la Selva – Cales Tamariua, Cativa i Fornells – Sant Baldiri de Tavellera (Dissabte 6 juny 2020 - Mª Clara Martínez)
Magnífica caminada per l’Alt Empordà per descobrir i gaudir d’alguns dels seus magnífics racons. El punt d’inici de la ruta és la població de Port de la Selva, comarca de l’Alt Empordà, província de Girona.

El poble va néixer durant els segles XVII i XVIII, essent un barri de pescadors del proper poble de la Selva de Mar, a uns 2 km. El creixement del Port va ser degut a haver minvat, en aquella època, el perill de la pirateria sarraïna. Des de llavors el Port de la Selva no va parar de créixer fins que es va independitzar de la Selva de Mar, formant el nou municipi del Port de la Selva. Antigament la població vivia de la pesca i també del conreu de vinyes i oliveres. Ara té un pes molt important el turisme.

 

Deixem els cotxes a l’aparcament municipal i pel carrer Major ens dirigim a l’església parroquial de la Mare de Déu de les Neus, acabada a finals del segle XVII, que es troba emplaçada al centre de la població, en un lloc enlairat i s’hi accedeix per una gran escalinata. Per un estret carreró ens dirigim al passeig marítim, des d’on gaudim d’esplèndides vistes, i l’anem resseguint fins el final, on comença el Camí de Ronda.
Just quan s’acaben les cases, trobem la cala Tamariua, que pren aquest nom pels tamarius que formen part de la vegetació del seu entorn. No disposa de cap tipus de servei i s’hi practica el nudisme, i la seva platja és de sorra de gra gruixut. Seguim per un sender ben fresat, admirant la bellesa de les petites i rocalloses cales, gaudint de l’aspró de la roca i de les magnífiques panoràmiques que s’obren als nostres ulls i arribem a la cala Fornells. Aquesta és una cala que penetra terra endins i amb platja de còdols, magnífica. I no ens podem estar de fer una aturada per remullar-nos una mica.

 

A partir d’aquí tenim l’opció de continuar recorrent cales per un sender fresat i arribar-nos fins les cales Talabre i Tavellera, però nosaltres vàrem prendre un altre sender, poc evident però marcat amb fites, que s’enfila amunt per una cresta fins anar a trobar una pista forestal. Un tram un xic aventurer...
Al llarg de tota la pujada, hem anat trobant restes de barraques, murs i feixes fetes amb pedra seca. Són el mut testimoni que tota aquesta zona, en temps més antics, era cultivada (vinyes i oliveres) i plena de vida. Ara, els pins i els matolls han fet seves aquestes terres tant aspres i salvatges, deixant tant sols entreveure aquestes restes amagades entre la vegetació.
El camí que anem seguint a trams no és massa visible, però no tenim cap problema si anem seguint les fites. En arribar a la pista tenim un esplèndid mirador del Cap de Creus, arribant-se a veure el far.

 

Prenem la pista forestal i l’anem seguint fins arribar a una barrera. En aquest punt trobem indicadors cap a l’ermita de Sant Baldiri de Tavellera. Serà un anar i tornar, però val la pena fer-ho. L’ermita de Sant Baldiri de Tavellera forma part d’un conjunt arquitectònic format per l’església, la casa del capellà i altres dependències annexes, tancades dintre d’un recinte parcialment fortificat i una torre circular de vigilància. El primer document que ens parla de Sant Baldiri, és un document del 974. També trobem referències a Sant Baldiri de Tavellera i els seu ermità durant tot el període medieval. A partir de la segona meitat del s. XIX l’activitat a l’ermita devia haver minvat, procés que aniria lligat al d’abandó de les masies i les terres de la zona. L’ermita de Sant Baldiri de Taballera, ara en ruïnes, està situada a uns 2’5 kms. al sud-est del Port de la Selva, en l’anomenada muntanya de Sant Baldiri. Durant molts segles va ser l’església d’un important nombre de masies d’aquesta contrada. La torre de defensa de Sant Baldiri, fou bastida al nord-oest i a pocs metres de l’ermita, damunt un petit monticle. Era una torre cilíndrica, avui força enrunada. Servia per avisar, fent senyals de fum, de l’arribada de vaixells pirates a la costa.

Vist el conjunt, tornem a la pista principal i ja tan sols ens queda seguir-la al llarg d’uns 3’5 km i haurem tornat a Port de la Salva.
Una caminada fantàstica per fer a entretemps. La calor i la massificació de les cales a l’estiu fan que no sigui tan vistosa en aquest període. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Ripoll - Sant Joan de les Abadesses

Divendres 5 juny 2020 (Antoni Llagostera)
Si parlem de fer una excursió entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, de seguida ens ve al cap la Ruta del Ferro que segueix l'antic traçat de la via de tren. Nosaltres però hem fet la sortida precisament evitant-la.

Sortint del pont d'Olot hem agafat el GR-1 que segueix l'antic camí Ral. De fet en l'antic pont ja es parlava del portal de la Fontviva que apareix en un document de 1626. Ja era el lloc de sortida cap al nostre destí, Sant Joan de les Abadesses. Seguim doncs per la Font Vila paral·lels al riu Ter i a tocar de l'antiga fàbrica de Can Serra Balet. Aquesta fàbrica tèxtil fou construïda cap a l'any 1899 a uns terrenys que ja el 1926 va ocupar Serra Balet que va arribar a tenir 180 treballadors. I seguim amb el passat industrial ja que també trobem el Molí de Can Guetes, el Molinou, també dit molí dels canoners, ja que anteriorment havia estat un tornall de barrinar canons i posteriorment donava servei a la fàbrica tèxtil. Antigament també aportava aigua al molí draper de la Fontviva.

Seguint el canal passem per altres antigues fàbriques i els rentadors de Can Pólit i anem a buscar el camí ja a la carretera de Sant Joan seguint per darrere el conjunt de cases unifamiliars que hi ha. Passem a tocar de Tallers Casals, una de les fàbriques més importants en la història de Ripoll. Fou fundada el 1881 per Francesc Casals i Fransoy, quan obre un petit taller al centre de Ripoll, subsidiari de les empreses tèxtils. De la mecanització de peces de fundició i la construcció de maquinària, el petit taller va passar a ser una important empresa dedicada a la fabricació de eines electromecàniques posteriorment també ventiladors industrials. Desprès de diverses etapes es va acabar tancant la planta ripollesa. Just per darrere de la colònia de Tallers Casals passem per el Malpàs on ens trobem el canal de Can Badia que seguirem un bon tram. Veiem el nou polígon de Ripoll de Mas d'en Bosc.

Mica en mica anem deixant la zona industrial i anem seguint el canal, amb zones amb horts que aprofiten l'aigua. Desprès de passar per la casa que dòna nom al polígon, Mas d'En Bosc ens acostem a la Barricona, que també dóna nom a un nou espai industrial. El Canal de Can Badia també és conegut com de Ribamala o d'Estamariu. La seva llargada és de 4.500 metres, 4 m d'amplada i una altura de 1,10 metres. És travessat per diversos passos i passarel·les, en forma d'arc de punt rodó, que porten a cases de pagès i a conreus.
Ens acostem a la Barricona, una magnífica casa de gran magnitut, actualment convertida en un restaurant. Seguim i deixem el canal que travessa la carretera de Ripoll a Sant Joan fins a trobar el riu ter i la resclosa que l'alimenta.

Entrem en terrenys de Rama. Hi destaca el Casal de Rama que no es veu des del camí. És un conjunt que inclou el casal, jardins. casa dels masovers, llac i la capella de la Mare de Déu de la Concepció. El que si que podem veure ja que hi passem a tocar, és l'Hostal de Rama que actualment també és un restaurant.
A partir d'aquest punt entrem a la zona de Ribamala on també hi ha la casa homònima. Trobem la pista que puja fins a Coll de Jou i deixem el GR-1 en aquest punt ja que l'antic camí Ral no queda tant definit. Hem de travessar un tram de la carretera al seu pas per Ribamala fins a la zona de l'Agrupació Esportiva del Ripollès i agafem un petit tram de la Ruta del Ferro en sentit Ripoll passant per sobre el pont de Ferro. De seguida però trenquem a l'esquerra per agafar el GR-151 que ve de Ripoll per la Ruta del Ferro. Ens acostem cap a la casa de Rodonella. El Camí Oliba és un sender de gran recorregut (GR-151) que connecta algunes de les obres més emblemàtiques de l’art romànic català. Transcorre entre Montserrat i els Pirineus, amb uns 200 quilòmetres, i passa per algunes de les ciutats i pobles amb més història de la Catalunya Vella, com Manresa, Vic, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Creua el paisatge d’interior i de mitja muntanya de les comarques del Bages, Osona i el Ripollès en un itinerari poc exigent i envoltat de serveis turístics i comercials de gran valor afegit.
Seguim ara el camí direcció a Cal Gat passant per els plans del Guillot i Can Violí. En aquest tram tenim fantàstiques vistes a Serra Cavallera i el Taga així com a importants masies. Arribem a Cal Gat. Estem davant una antiga fàbrica tèxtil, que va patir diferents incendis i aiguats i que avui hostatja una moderna fàbrica de productes sintètics de tripes per embotits, la Fibran. Passarem pel costat de la masia de Cal Gat i la colònia Jordana. Passem a l’esquerra de Mas Molí, una antiga casa pairal carregada d’història, amb dues fonts ben a prop, la font de l’Aspre i la font de Mas Molí. I arribem a una fantàstica masia de Sant Joan, la Roca on actualment encara tenen vaques de llet.

Ens desviem un moment per anar fins a veure el roure escarpat, que com diu el nom, ja no en queda gaire res, però era de grans dimensions. El que si que aprofitem és per gaudir de les bones vistes i al fons ja veiem Sant Joan de les Abadesses. Entrem en un tram de bosc i ens acostem al riu Ter. Un tram fresc i agradable de fer i de seguida arribem al final de la ruta entrant per la zona de la Plana i travessant el pont d'Arçamala on tanquem l'excursió.

Cal preveure tenir un cotxe per tornar a Ripoll si no volem fer-ho de nou a peu.
Una ruta diferent i fàcil sense passar per la Via Verda. Hem  trobat però algún tram amb molta vegetació suposem que degut a les pluges que hem tingut aquests dies.

Powered by Wikiloc