Aquest dissabte 27 d'octubre hem fet una excursió per paratges del Vallespir, a la Catalunya Nord, per anar fins a les Torres de Cabrenç o Cabrenys. Son tres elevacions coronades per edificacions fortificades. De l'antic castell que hi havia, s'en conserven restes de la muralla on hi havia la Torre de l'homenatge i l'església de Sant Miquel. En un altre turonet hi ha la torre mitjana que coinsisteix en diferents fortificacions fetes en diversos moments, també s'anomena la presó. I la tercera és la torre dels senyals, d'uns 12 metres d'alçada, i és la que està més ben conservada i destacada ja que ha estat restaurada recentment.
Des que qualsevol d'aquestes torres hi ha una vista magnífica.
Per arribar a aquest punt, hem caminat força. La sortida l'hem fet des de la Manera, un petit poble on destaca l'església parroquial, dedicada a Sant Salvador. Des d'aquí hem pujat per un corriol fins a la petita església de Santa Cristina de Serra, una capella romànica d'una nau i volta de canó i campanar d'espedanya.
De seguida veiem davant nostre les torres de Cabrenç, però per accedir-hi hem de seguir el camí que pràcticament va en paral.lel, per arribar al pla del Castell on hi ha l'accés directe.
Hem de passar per el coll de les Falgueres, coll Perer, coll del Llistonar i pla de la Muga. Part d'aquest tram va vorejant la frontera i fins i tot passem per l'Alta Garrotxa. De fet estem seguint un ramal del camí ramader de Marina, un camí transfronterer que utilitzaven els ramats catalans que passaven l'estiu al costat francès.
Un cop al pla de la Muga girem a l'esquerra i una mica més endavant trobem el naixement d'aquest riu empordanés. I un cop al pla del Castell ens toca pujar una mica per accedir a les torres. Fins ara hem fet més de 12 kilometres i la majoria força planers.
I la tornada l'em fet directe baixant al coll de les Estanones i amb poc més d'una hora hem tornar a la Manera. Una excursió doncs llarga, de 17 kilòmetres, fàcil de fer. Nosaltres hem gaudit de la tardor en molts trams d'aquesta caminanda, dels colors del paisatge i també dels seus fruits ja que uns 5 quilets de rovellons els hem trobat. El que els ha patit ha set en Ramon que els ha portat gran part del regorregut en un parell de bosses. I avui a més de les explicacions de l'Antoni hem gaudit de la companyia d'en Jordi de Sant Pau que sap tots els camins que hi ha i coneix tot el paisatge que anem trobant. Un luxe.
Mes fotos al Facebook del Caminant
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.10151489429543776.610116.161274228775&type=1
dijous, 1 de novembre del 2012
dijous, 18 d’octubre del 2012
Camí Vora Ter
Dissabte 13 octubre
Avui en Toni Vilaró ens ha portat a donar una volta
per on el Ter s’escola de la plana de Vic per entrar a les Guilleries. Hem
visitat una part del municipi de les Masies de Roda, tot passant per Roda de
Ter, en la part oriental de la plana de Vic.
Ha estat un recorregut per un paisatge totalment
humanitzat a la vora del riu, que ens ha permès veure des de les instal·lacions
hidroelèctriques fetes per a donar força a les indústries fabrils, instal·lades
a la vora del Ter, fins a les restes del poblat ibèric de l’Esquerda, situat
estratègicament sobre un turó just a l’entrada i accés a la vall de Sau, avui
totalment ocupada pel pantà.
Hem començat el recorregut al costat del pont nou
de Roda de Ter, i des d’aquí mateix s’accedeix al sender GR 210 “Camí Vora Ter”,
que segueix pel costat del riu.
Aquest sender, si el fessin en tot el seu
recorregut, ens portaria des de Montesquiu fins a Roda de Ter, seguint el curs
fluvial.
Però avui
aquest sender no l’hem agafat en aquest punt, sinó aigües amunt del riu, per a
poder visitar abans la casa del Bac i l’església de Sant Miquel de la Guàrdia.
La casa del Bac, o del Bac de Roda, és en municipi
de les Masies de Roda, just al costat de la carretera que ens portaria de Roda
de Ter a la veïna població de Manlleu. Hi hem accedit amb poc més de deu minuts
des d’on hem deixat el cotxe, i es troba just al costat de la zona de
creixement urbà de les Masies. Aquesta casa te un doble interès. El primer per
a ser una de les cases pairals més antigues de la plana, documentada des de
finals del segle XIII; i el segon per haver estat el domicili d’un dels
cabdills austriacistes més rellevants de la Guerra de Successió, que finalment
fou capturat per les tropes de Felip V i penjat a Vic l’any 1713.
Deixem la masia del Bac, i continuem camí fins a
l’Església de Sant Miquel de la Guàrdia. Per arribar-hi passem pel amplis camps
que s’eleven deu o dotze metres sobre el nivell de Ter. Podem comprovar que
temps enllà aquests camps es trobaven a la mateixa cota del Ter, ja que en el
mateixos s’hi va dipositar la grava portada pel riu, que recentment ha estat
objecte d’extraccions intensives.
Arribats a l’església podem comprovar que malgrat
trobar documents de la seva existència que es remunten justament a mil anys, la
mateixa ha sofert múltiples transformacions, fins a refer-se fa un parell de segles, i ara ens apareix amb
una aparença del tot renovada, després de una recent restauració.
Deixem l’església i al cap de poc metres podem
enllaçar amb el GR 210, que trobàvem a l’inici de la caminada, i que ve de
Manlleu. L’agafem i després d’una sobtada baixada arribem al costat de riu Ter
que seguirem per la seva esquerra, aigües avall, fins arribar novament a Roda
de Ter.
Si fins ara havíem passat per una plana conreada
intensament, tot d’una entrem en un bosc de ribera espès que s’estén a ambdós
marges del riu. El Ter passa lleugerament engorgat i tenim sort que les darreres pluges han fet
augmentar el migrat cabal de riu. Podem
veure un bon grapat d’ànecs, corbs marins i bernats pescaires, o almenys ens ho
semblen. Al llarg del recorregut petites preses serveixen per a canalitzar
l’aigua del riu amb destinació a les indústries que aprofitaven la seva
energia. El passeig és molt agradable, i troben grups de pescadors que preparen
les seves canyes. Antigues canalitzacions d’aigua, avui enderrocades, ens
anuncien que arriben ja a Roda de Ter, a tocar on abans havien deixat el cotxe.
Però el recorregut no s’acaba aquí. Travessem el poble de Roda
de Ter, on aprofitem per esmorzar en el reconegut establiment “Citi Bar”, fins
arribar a paratge de l’Esquerda, ja altra vegada en terme municipal de les
Masies de Roda. Es un jaciment ibèric i medieval, de lliure accés, declarat en
el seu dia Bé Cultural d’Interès Nacional, i on es concentren restes que van
des de l’edat de bronze fins a l’època medieval, passant pel període ibèric. Al
poble de Roda de Ter hi troben un museu on s’ha recollit les peces trobades en
el jaciment. Taules explicatives ens permeten conèixer els diferents indrets
del jaciment, així com la seva interrelació amb l’entorn.
Que els nostres avantpassats s’establissin
precisament en aquest lloc no es atzarós. Ens trobem en una península envolta
pel riu Ter, i que per la seva situació enclavada permetia no només el control
del territori que l’envoltava, sinó alhora assegurar la defensa per la seva
situació enlairada. Al fons de la vall, el Ter deixa en aquest punt la plana de
Vic tot enfonsant-se cap a les Guilleries.
Com que no només de caminar viu l’home i la dona,
el recorregut d’avui es triplement interessant: ens permet veure una terra i un
paisatge humanitzat, copsar la importància dels rius i el seu ús intensiu en
una terra com la nostra, i constatar que abans altres hi han passat, i han
deixat la seva empremta, tot preguntant-nos quina deixarem nosaltres.
Texte: Joan Noguera - Fotos: Toni Vilaró
dimarts, 9 d’octubre del 2012
El Carlit
Aquest dissabte 6 d'octubre hem fet una d'aquelles excursions emblemàtiques que tot excursionista ha de tenir al seu palmarès, el Carlit (2.923 m.), un dels grans cims dels Pirineus Orientals.
Hem fet la ruta tradicional sortint de l'estany de les Bulloses. Per arribar-hi des de Pugcerdà cal seguir la carretera cap a Bourg-Madame i Mont.Louis on trenquem a l'esquerra per una carretera que ens porta fins al punt de sortida. La primera part del recorregut és bastant plana i transcorre enmig de llacs (fins a 12 en tot el recorregut) com l'estany Negre, Viver, Sec, Comassa o Subirà entre d'altres.

No cal dir que a mida que es va guanyant alçada les vistes son explèndies. I davant nostre comencem a veure el Carlit i la pujada que ens espera. De fet fins a l'estany Subirà hem caminat un parell d'hores i només hem pujat uns 300 metres de desnivell. A partir d'aquest punt ens esperen gairebé 600 metres més, els més forts. A mitja pujada trobem l'estany gelat, petit però ideal per fer un descans (2.600 m.) I com no també toca grimpar una mica per passar enmig de les roques direcció al coll de Colomer. I el tram final va fent ziga zaga fins assolir el coll que separa els dos cims i a l'esquerra ja tenim el Carlit. Nosaltres hi hem arribat als voltants de les 12 invertint 3 hores 30 minuts de camí. Estem a la muntanya més alta de la Cerdanya i la Catalunya Nord (14 metres més alta que el Puigmal) i les vistes son impressionants, a més avui hem tingut un dia fantàstic. Encara que era tard per esmorzar, ens hem estimat més fer-ho al cim per gaudir del paisatge. I ho hem fet amb força companyia tot i que es a l'estiu quan hi ha moltíssima gent.
Un cop tips i feta la foto de rigor i les explicacions d'en Llagostera hem començat a baixar amb molta cura fins a l'estany Subirà on hem canviat el recorregut de pujada per acabar de gaudir dels llacs de la zona.


Els estanys de Trebens, Castellar, Dugues i Viver per tornar al de les Bulloses. En total hem fet gairebé 16 kilòmetres amb 5 hores 30 minuts més un parell d'hores de parada i fonda.
Fins i tot al cim del Carlit es respira l'aire independent que hi ha a Catalunya. Molts dels excursionistes es fan fotos amb estelades i criden Independència. I he sentit comentaris d'algún que no en portava dient que el pròxim dia l'agafaria per fer el mateix.
I com deia el temps ens ha acompanyat molt, al cim es podia estar amb màniga curta tranquilament. Tot i així no ha faltat el cafetó d'en Colomer que avui estava al seu territori. Davant nostre teniem el Tossal de Colomer. El que no hem provat és l'aigua dels estanys que aquesta si devia estar glaçada. De fet no portavem l'especialista Busquets per experimentar-ho. En resum, una excursió que us recomanem que feu algun dia.
Hem fet la ruta tradicional sortint de l'estany de les Bulloses. Per arribar-hi des de Pugcerdà cal seguir la carretera cap a Bourg-Madame i Mont.Louis on trenquem a l'esquerra per una carretera que ens porta fins al punt de sortida. La primera part del recorregut és bastant plana i transcorre enmig de llacs (fins a 12 en tot el recorregut) com l'estany Negre, Viver, Sec, Comassa o Subirà entre d'altres.

No cal dir que a mida que es va guanyant alçada les vistes son explèndies. I davant nostre comencem a veure el Carlit i la pujada que ens espera. De fet fins a l'estany Subirà hem caminat un parell d'hores i només hem pujat uns 300 metres de desnivell. A partir d'aquest punt ens esperen gairebé 600 metres més, els més forts. A mitja pujada trobem l'estany gelat, petit però ideal per fer un descans (2.600 m.) I com no també toca grimpar una mica per passar enmig de les roques direcció al coll de Colomer. I el tram final va fent ziga zaga fins assolir el coll que separa els dos cims i a l'esquerra ja tenim el Carlit. Nosaltres hi hem arribat als voltants de les 12 invertint 3 hores 30 minuts de camí. Estem a la muntanya més alta de la Cerdanya i la Catalunya Nord (14 metres més alta que el Puigmal) i les vistes son impressionants, a més avui hem tingut un dia fantàstic. Encara que era tard per esmorzar, ens hem estimat més fer-ho al cim per gaudir del paisatge. I ho hem fet amb força companyia tot i que es a l'estiu quan hi ha moltíssima gent.
Un cop tips i feta la foto de rigor i les explicacions d'en Llagostera hem començat a baixar amb molta cura fins a l'estany Subirà on hem canviat el recorregut de pujada per acabar de gaudir dels llacs de la zona.


Els estanys de Trebens, Castellar, Dugues i Viver per tornar al de les Bulloses. En total hem fet gairebé 16 kilòmetres amb 5 hores 30 minuts més un parell d'hores de parada i fonda.
Fins i tot al cim del Carlit es respira l'aire independent que hi ha a Catalunya. Molts dels excursionistes es fan fotos amb estelades i criden Independència. I he sentit comentaris d'algún que no en portava dient que el pròxim dia l'agafaria per fer el mateix.
I com deia el temps ens ha acompanyat molt, al cim es podia estar amb màniga curta tranquilament. Tot i així no ha faltat el cafetó d'en Colomer que avui estava al seu territori. Davant nostre teniem el Tossal de Colomer. El que no hem provat és l'aigua dels estanys que aquesta si devia estar glaçada. De fet no portavem l'especialista Busquets per experimentar-ho. En resum, una excursió que us recomanem que feu algun dia.
dissabte, 29 de setembre del 2012
Volta al Cabrerès
En Toni Vilaró
ens ha proposat per aquest dissabte, 22 de setembre, una volta circular pel
Cabrerés, sortint del veïnat de Cantonigrós, terme municipal de l’Esquirol.
Arribem al punt de sortida havent deixat enrera la boira baixa de la plana de
Vic, i amb una fresca que alguns dies d’aquest passat estiu tots hauríem
desitjat. El recorregut
comença al bell mig del poble, agafant el camí o passeig dels enamorats, que
segueix pel costat de la riera de Balà, que neix just uns centenars de metres
més amunt. Tot començant en adonem dels estralls de la sequera d’aquest estiu.
No només la riera baixa pràcticament seca sinó que molts dels arbres han perdut
la fulla o s’han assecat. Malgrat l’aparença de tardor avançada, aquest
passeig, estiguis o no enamorat, val la pena de fer-lo, sota els imposants
faigs i roures que embolcallen tot el camí. El passeig acaba en la font del
mateix nom, que avui en dia ha perdut una part del seu encant, ja que hi surt
aigua clorada del poble. Tot sigui per la seguretat sanitària.

En aquest punt
agafem la pista que en portarà fins a l’ermita de Sant Corneli. Seguint la
pista i les indicacions no es podem perdre, a no ser que, tot volen fer
drecera, no l’encertem i agafem un camí equivocat. I precisament això ens va
passar a nosaltres. Però va ser a fi de bé, ja que la volta va ser curta, i el
camí molt més bonic. Fins arribar l’ermita, primer amb boira
bastant espessa però finalment amb sol, el camí primer puja per tornar a baixar
després, sempre suaument, enmig de prats i boscos característics d’aquesta zona
de pluges habitualment abundants. Durant tot el camí els trets dels caçadors
ens han acompanyat. L’Obèlix segur que no feia tan soroll ni enrenou.
L’ermita de Sant
Corneli està situada en un indret privilegiat, i ha estat lloc de culte tan
pels nostres ancestres més llunyants com pels més propers. Les restes
megalítiques que hi trobem ens ho demostren, i la església mateixa ens ho
confirma.

Aprofitem per esmorzar, avui
sense coca (el nostre mestre forner fa vacances), i també per petar la xerrada
amb un grup de Vilafranca del Penedès,
que ens confirma que els programes de Caminant per Catalunya ja es
veuen per l’Alt Penedès.
L’entorn clos de
l’ermita –els arbres no ens permeten veure
gairebé res- s’obre a pocs mestres des d’un mirador situat sobre un
espadat. Des d’allà podem veure el poble
de Tavertet, i la vista s’escapa des del Cabrerès fins a les Guilleries.
Es hora de
continuar la ruta. Seguim uns centenars de metres pel mateix camí per on hem
vingut, i després trenquem a la dreta per encarar el coll del Perer, tot
passant per la font de la Vena. Des d’aquest coll i a la dreta podem arribar
fins a la Rocallarga, mirador sobre l’Avenc i cingles que s’aboquen a les
Guilleries. Però s’ha fet tard, i ho haurem de deixar per un altre dia.
Baixem per l’altra vessant del coll, per un
camí sovint empedrat, i que ens recorda que en altres temps va ser molt
freqüentat. El camí sota un bosc espès en conduirà fins a la masia del Perer,
ja en el vessant de la Riera de Rupit, poble que podem endevinar, però no
veure, no gaire lluny d’allí. Des d’aquesta masia enllacem amb el camí directe
que pujava des de Rupit fins a Cantonigrós. L’altre camí, més planer, passa pel
Coll del Bac. Tot pujant podem contemplar el conjunt d’edificacions de les Viles,
que acrediten la bonança d’algunes de les famílies pageses d’aquest entorn.
Després d’una pujada curta però intensa, enllacem amb el camí d’anada, ja prop
de Cantonigrós, del qual però ens desviem per passar per allà on suposadament
neix la Riera de Balà. arribant altre cop a la font dels enamorats, tot passant
per una altra font, la del faig. Hem donat tota la volta. Una matinal que
convidem a fer i a repetir, perquè es diferent a cada estació de l’any.
Texte i fotos: JOAN NOGUERA
dijous, 13 de setembre del 2012
La Canal del Cristall del Cadí
Feia temps que els que fem
possible Caminant per Catalunya teníem en el cap de fer la canal
del Cristall, una de les vies més clàssiques de pujar la feréstega cara nord de
la serra del Cadí. Finalment, posats d’acord tots els astres benefactors, el
passat dissabte, dia 8 de setembre de 2012, varem fer realitat una excursió de
les que deixen un record imborable.
El camí que porta fins dalt de la carena de la serra del Cadí per la canal de Cristall es marcada com un PR amb senyals verdes i blanques. La pujada, utilitzant moltes vegades peus i mans, es considerable d’uns 700 metres de desnivell, amb inclinacions del 45 al 60 per cent.
Abans de sortir de la canal varem visitar la cova de la font de Cristall, que dona nom a la canal: Dins de la cova hi havia una font, avui desapareguda per despreniments del sostre, que sempre era gelada com un cristall.
I per acabar-ho d’adobar, quan estavem ja reagrupats desprès de la dispersió provocada per la baixada, va caure una curta turmenta, amb pedra petitona gràcies a Déu, que va fer-nos baixar, sense cap camí a seguir, per mig del bosc, fins el coll de Reineres.
La sortida fou des del coll de
Pallers, al costat del poble d’Estana, que per cert estava en festes. El camí de
pujada fins el peu de la paret del cadí mereix una menció ja que passa espais
d’una gran bellesa (Graus de Riclà, coll de Reineres i Collet Roig) fins
arribar a un lloc espectacular, el Prat del Cadí. Un forat herbat entre una
pineda esplèndida.
I davant tens tota la
majestuositat de la paret nord calcària de la serra del Cadí, amb tres canals
que semblen totalment verticals, la canal d’Estana, la del Cristall i la de
l’Ortiguer.
El camí que porta fins dalt de la carena de la serra del Cadí per la canal de Cristall es marcada com un PR amb senyals verdes i blanques. La pujada, utilitzant moltes vegades peus i mans, es considerable d’uns 700 metres de desnivell, amb inclinacions del 45 al 60 per cent.
Malgrat la duresa que suposa la
pujada, mai tens sensació aguda de perill, encaixonant entre les parets
verticals de pedra. Una pujada, en definitiva, de les que creen records i
imatges molt especials.
Abans de sortir de la canal varem visitar la cova de la font de Cristall, que dona nom a la canal: Dins de la cova hi havia una font, avui desapareguda per despreniments del sostre, que sempre era gelada com un cristall.
Varem esmorzar, avançat el matí,
al Puig de la canal de cristall, amb una vista magnífica sobre Gósol i amb el
Pedraforca davant. El seguit de cims del Cadí, des del Comabona fins el Vulturó
eren al nostra costat. Per la carena hi passa un GR, bastant transitat pel que
varem veure.
Ens dirigirem cap el 1.018 metros de del pàrking de
coll de Pallers (1.499 m alt) fins el coll de Canal del Cristall (2.517 m alt)
Per assolir el cim del Puig de Canal Baridana o Vulturó (2.653 m alt), el cim més alt
cal Cadí, quasi una passejada, per retornar al coll de Quer.
I aquí varem començar el
patiments. No varem saber trobar la canal del Llitze que volíem agafar i varem
baixar per la canal de Quer i la immensa tartera de Llitze o de l’Orri Vell,
més de cinc cents metros de desnivell ple de rocs de tots els tamanys i volums.
Una baixa molt cruenta!


I per acabar-ho d’adobar, quan estavem ja reagrupats desprès de la dispersió provocada per la baixada, va caure una curta turmenta, amb pedra petitona gràcies a Déu, que va fer-nos baixar, sense cap camí a seguir, per mig del bosc, fins el coll de Reineres.
Una excursió que inaugura la
temporada del Caminant per Catalunya , que aquest any promet molt,
emocions i paisatges meravellosos.
Escriu: Antoni Llagostera Fotos: Ramon Busquets
Escriu: Antoni Llagostera Fotos: Ramon Busquets
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
















