La Llacuna

LA LLACUNA – CASTELL DE VILADEMÀGER – PUIG CASTELLAR

Dilluns 12 juliol 2021 (Mª Clara Martínez)

La Llacuna és un municipi de la comarca de l’Anoia. L'actual nucli de la Llacuna segurament es va anar formant al voltant del Priorat de Santa Maria, ja que quedava més proper a les explotacions agrícoles que no pas des del Castell. Cap el segle XIII-XIV hi hagué un canvi notori amb la construcció de les muralles, amb els seus quatre portals i diverses torres. Al segle XIV, el poble ja duria tenir una presència important, ja que aproximadament al 1325 es construí un hospital, i al 1375 es construí, a tocat, la capella de Santa Maria de Natzaret (ubicats on hi ha l'actual Església de Santa Maria de la Llacuna).

Sortim del poble seguint indicadors cap a la Font Cuitora. La trobem en pocs minuts, envoltada d’àlbers gegants i d’un espai molt ben arranjat. L’aigua d’aquesta font té virtuts diürètiques i ha estat la font de consum d'aigua per al poble, pel fet de ser la més propera. El mateix nom de la font també ens indica que hi brolla una aigua de la que diem fluixa, que permet coure amb facilitat els aliments, especialment els llegums. Ens dirigim al castell de Vilademàger, per pistes forestals de bon caminar (alguna està asfaltada) El castell de Vilademàger, ubicat a la Llacuna, inclou les restes del castell i de l'església adjacent dedicada a Sant Pere. La fortalesa era formada per una torre, situada a l'est, i un recinte que s'estenia cap a l'oest. 

Es conserven restes de la torre i el recinte emmurallat a llevant i paraments de muralla i una portalada d'accés a ponent, que correspondria a un segon clos de muralles que tancava l'església i probablement el poble original, que posteriorment descendí a la plana. Les primeres informacions que es tenen el daten a l’any 987. 

Poc després del castell veiem que de la pista en surt un sender, a mà esquerra i en fort descens. El seguim i arribem a un lloc engorjar, envoltat d’altes parets de roca. És el llit d’un torrent sense aigua, però el seu interès està en un gran nombre de roques i avencs que hi ha. En general són esquerdes o coves en les que no es recomana entrar sense l’equipament necessari.

Acabem de pujar fins la carena de la serra d’Ancosa, que anirem carejant fins les restes d’un poblat ibèric, a pocs metres del cim del Puig de Castellar. El trajecte que fem per la serra d’Ancosa ,es molt plàcid, aixoplugats del sol per grans boscos de pi roig i pi pinyoner. Anem seguint un GR, és el GR-172. Aquest sender de Gran Recorregut neix al refugi de la Mussara i acaba a Bellprat. Al llarg de tot el recorregut per la carena de la serra anem trobant deferents indicadors dels molts itineraris que podem fer, amb gran quantitat de marques i rètols. El poblat ibèric de Castellar era un assentament fortificat, de poc més de 3.000 metres quadrats, en una petita elevació del terreny. El paper d'aquest assentament es defineix com un petit assentament fortificat amb una clara posició de domini estratègic i control visual del territori que l'envolta; principalment està controlant la plana penedesenca.

I a pocs metres, el Puig Castellar, de 944 metres i formant part del llistat de 100 cims de la FEEC. És el vuitè cim més alt de l'Anoia (després dels cims de Montserrat) i el primer de la Serra de la Llacuna. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic, i unes vistes espectaculars. Iniciem el descens, per un camí molt pedregós, en forta baixada, fins arribar a la plana, on passem pel mas i la font de les Clotes, una altra de les fonts més importants de la població, i que en aquests moments estan arrenjant. Passem a prop de Torrebusqueta, un conjunt de cases que s’ha mantingut estable al llarg dels anys. I envoltats de vinyes, en pocs minuts som de tornada al poble. Aquest és un bon moment per dedicar una bona estona a gaudir de la bellesa de racons tant bonics com la Plaça Major, porxada i del segle XV, l’església parroquial de Santa Maria o alguns carrerons molt antics.

Desitgem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Powered by Wikiloc