Sortida clàssica de la comarca d'Osona al Salt de la Minyona, en aquest cas amb en Josep Grau. (7 juliol 2023)
Ens trobem en un cingle impressionant per la seva alçada i vercalitat, el Salt de la Minyona. Un mirador fantàstic situat en un altiplà de les Guilleries situat als cingles dels Munts de Vilanova de Sau. Situat a 832 metres d'alçada és el nostre punt de sortida. S'hi pot arribar amb cotxe. També hi trobem en un petit pedró, la Mare de Déu dels Cingles. Primer de tot cal gaudir de les vistes tot i que avui hi trobem la boira a primera hora. Però també és espectacular el mar de núvols que forma la boira. Un espectacle.
Un cop en Josep ens ha explicat la llegenda que dóna el nom hem començat a caminar. (Veure vídeo). Agafem els indicadors que ens portarien cap a Vilanova de Sau seguint un tram del GR-2. Anem seguint la cinglera sense perdre en cap moment les vistes panoràmiques i gairebé de vertigen. A mida que es va aixecant la boira podem veire als nostres peus el Pantà de Sau. Passem per el Cingle de Vilanova i seguint el GR anem a buscar el Puig del Far. Aquest darrer tram ja és per un PR local. El Puig del Far és una espectacular atalaia de gairebé 360 graus. Abans d'arribar-hi passem per una bassa amb molt poca aigua que si ens hi fixem encara veurem alguna granota. Tot seguit hi ha una bauma i amb un pendent pronunciat podem assolir el cim del Puig del Far.
Les vistes panoràmiques continuen sent les protagonistes. Un cop hem gaudit de tot aquest espai, només ens cal tornar cap al punt de sortida combinant una pista i corriols que s'acosten més a les cingleres. Una ruta imprescindible dels amants de la muntanya que ofereix moltes variants i possibilitats.
Sortida a Riudaura i l'ermita de Sant Joan de la Font a la comarca de la Garrotxa. Dilluns 26 juny 2023 (Mª Clara Martínez)
Avui hem decidit fer una sortida fàcil i molt comode per la Garrotxa. Fa molta calor i busquem camins que quedin el més protegits possible del sol, i això ho trobem al petit poble de Riudaura, molt a prop d'Olot. De fet, hi arribem des de la capital de la Garrotxa i podem deixar els cotxes a tocar de l'església.
El que primer ens crida l'atenció és el conjunt format per l'església de Santa Maria i una gran casa just al costat anomenada el "Monestir" o "l'Abadia" amb una petita torre medieval rodona. Això és tot el que queda de l'antic monestir benedictí, fundat a l'any 852 pel comte Vifred de Besalú. L'església fou consagrada l'any 858. Aprofitem per gaudir dels carrers i places i del poble amb racons de gran bellesa i fotogènics. Un poble que manté la tradició i la cultura ven viva. És el cas del ball del Gambeto que ballen els homes amb un abric llarg fins a mitja cama i barret de copa. Aquest ball d'ona nom a la plaça de l'ajuntament on tradicionalment es balla. Anem deixant el poble amb les seves cases de pedra i carrers estrets i esglaonats. Agafem una pista forestal que ens ha de portar cap a l'ermita. Al cap d'una estona ens desviem una mica del recorregut per veure les antigues instal·lacions d'extracció de gas i de petroli, per sort abandonades. El camí que anem seguint es va empedrar expressament per poder-hi passar els camions de les obres.
Seguim per un bosc d'alzines i faig fins arribar a l'ermita de Sant Joan de la Font. Llàstima que la font no raja, però és un lloc idíl·lic on val la pena aturar-se a fer un bon esmorzar. És un petit santuari romànic tot i que es desconeix el seu origen. Es tracta d'una pairalia i església juntes en un sol edifici. L’estructura de l’església correspon als inicis del segle XII tot i que
es poden veure alguns vestigis d’una construcció anterior. Fins i tot hi
ha les romanalles d’un oratori visigòtic (Antoni Noguera). La pica
baptismal és de forma cilíndrica en la banda superior i tronco-cònica en
la inferior. Va ser descoberta per Antoni Noguera capgirada dintre el
recinte del cementiri. L’església manté la nau, l’absis, el frontispici i el campanar de
cadireta. Hi veiem uns afegitons, probablement del segle XVIII, per a
reforçar l’absis i que són a l’interior de la cabanya de la masoveria. Abans del 1936, la gent hi venerava una imatge petita, amb mantell fins
als peus, que sostenia l’Infant damunt del genoll esquerre i amb un
llibre a la mà. Mare i Fill lluïen una corona de llirs. Hi ha detalls
que fan pensar que el seu origen és del segle XIII.
La tornada l'hem fet pel coll de Macià. Un tram de ruta on podem gaudir de bones vistes al Puigsacalm o els entorns d'Olot com la Canya o les Preses. I per un camí sense gaire esforç tornem cap al poble de Riudaura. Una sortida fantàstica d'uns 8 kilòmetres i que es pot fer en un matí sense cap complicació.
El Camí de les Degollades és un recorregut molt especial. Es tracta del camí de varen fer un llunyà 21 d'agost de 1858, unes noies de Folgueroles des de Roda de Ter, abans de ser degollades. I ho hem fet amb la companyia d'en Joan Vilamala, que ha estudiat molt atentament els fets ja que la seva besàvia, fou una de les tristes protagonistes. La Maria Serra fou una de les sis "Degollades". Dilluns 19 juny 2023 (Antoni Llagostera)
El resultat del crim foren tres noies mortes i tres ferides greument. Passarem, pel lloc escollit per les autoritats per executar a garrot els dos assassins. El recorregut l’acabarem a Folgueroles, d’on eren filles i visitarem els carrers on vivien. Una caminada que ens permet també conèixer la història industrial d'algunes de les empreses. És el cas del punt de sortida, la fàbrica de Malars, en terme de Gurb i al límit de les Masies de Roda, al tocar del Ter i el Gurri. En els orígens d'aquesta fàbrica hi trobem un bon exemple del canvi cap a la producció industrial de teixits. Antigament hi havia hagut un antic moli fariner i draper abans de ser una fàbrica tèxtil que als inicis servia per cardar el cotó. L’establiment va ser un dels capdavanters de la industrialització a la zona mitjana del Ter, utilitzant de forma innovadora, ja durant el primer terç del segle XIX, la força de l’aigua per fer moure les màquines. Mica en mica va anar ceixent convertint-se en una colònia que donava feina a molts treballadors. Tres de les protagonistes d'aquesta història treballaven en aquesta fàbrica. Seguim doncs la ruta cap a les Masies de Roda i cap a Roda de Ter passant per Can Macià.
Precisament a Roda de Ter hi trobem una altra fàbrica, Can Ricard, a tocar del poble i del riu Ter. Coneguda com la Blava pel color de les seves portes i finestres, en aquesta fàbrica, hi treballaven les altres noies que varen patir els fets. Era habitual que les noies treballessin en aquestes i a més ben joves ja que les nostres protagonistes tenien entre 13 i 23 anys. La ruta de les 6 noies feia que es trobessin a la creu de Codines, una barriada de Roda de Ter per on passa el camí que anava cap a Vic. Pere Masferrer, de 28 anys, teixidor de Roda de Ter, esperava la sortida de la fàbrica de la seva xicota, amb qui havia renyit el dia de la festa major. Teresa Fussimanya, de 19 anys i veïna de Folgueroles, treballava a la fàbrica de Malars, A Masferrer l’acompanyava Sebastià Solà, àlies Salabrià, de 21 anys, també de Roda de Ter i com ell treballador del tèxtil. Masferrer i Solà estaven a l’aguait i esperaven veure passar Teresa Fussimanya en una taverna de la Creu de Codines.
Tocades les 12 de la nit va arribar a la Creu de Codines procedent de Malars acompanyada de les germanes Disorgas, Mariàngela, de 23 anys, i Maria, de 14, treballadores també de Malars. En aquest indret es van trobar amb Josefa Sala, de 14 anys, Maria Serra, de 13, i Josefa Pous, de 12, les tres més petites que treballaven a la fàbrica Vella de Can Ricart. Des d’aquell punt emprenien juntes el camí cap a Folgueroles, d’on eren totes sis, per passar el diumenge. Masferrer i Solà, les esperaven amagats dins d’un camp de blat de moro, a la roureda del Banús, a prop del serrat del mateix nom, i les van assaltar. Els dos assaltants les van fer retrocedir i les van obligar a anar, amb amenaces, cap a la roureda de Serrabou i d’aquí per camins enfangats, se les van endur al Sot del Cós on les van apunyalar d’una en una en un cas brutal de violència de gènere. Pere Masferrer va degollar quatre o cinc de les joves treballadores, depenent de les fonts que ho esmenten, i en Sebastià Solà en va apunyalar una o dues. El que se sap del cert és que Solà va intentar escanyar i ferir amb la daga la més petita del grup, Josefa Pous, que fou la primera de les supervivents. Es va poder refer tota sola i a punta de dia va aconseguir demanar ajuda als masovers del Cós que van alertar les autoritats. La més petita, Josefa Pous, que es va poder alçar pel propi peu i va explicar el cas abans que ningú a Joan Sala, el pastor del Cós que va ser qui primer va trobar.
Visitats tots aquests espais i seguint el camí ens podem acostar fins al municipi de Tavèrnoles per trencar una mica amb el guió d'aquesta macabra història. És format per mitja dotzena de cases velles i un allotjament rural, Can Janot, i algunes cases modernes o d'estiueig. La seva història és vinculada a la demarcació senyorial del castell de Savassona. L'església de Sant Esteve de Tavèrnoles és un dels monuments romànics més ben acabats de la Plana de Vic, per bé que la seva bellesa de línies és més externa. Com la majoria de les esglésies comarcanes, fou sobre-aixecada el 1728, se li afegiren altars laterals i fou transformada amb una nova portada al mur de ponent. Una restauració intel·ligent li ha retornat l'aire romànic i ha ressaltat els detalls d'ornamentació llombarda, sobretot l'absis a la banda exterior de migdia, on s'obria la porta. En el seu cementiri van ser enterrats els dos asasins després de ser executats.
Només ens queda arribar fins al poble de Folgueroles passant primer per el Banús on en un trencant van ser assaltades les noies. I arribant a Folgueroles podem veure on vivien algunes de les noies, al carrer Nou i al carrer Major. Per completar la història us recomanen llegir el llibre o mirar l'auca de les Degollades de l'autor Joan Vilamala que avui ens ha acompanyat amb la lectura de tots els versos d'aquesta auca i que també veureu al video del programa. Una sortida diferent que ens ha fet reviure aquests fets tant tràgics de la comarca d'Osona.
Sortida a la part alta del Ripollès a tocar de la frontera i als peus del Puigmal amb l'Antoni Llagostera. Divendres 16 juny 2023
El punt de sortida el trobem al Collet de les Barraques, a 1.855 m. Hi podem arribar amb cotxe des de la població de Planoles. En aquest punt és fàcil trobar-hi bestiar pasturant a l'estiu que ens dóna la benvinguda. Ens trobem en un indret de pas del GR-11 que ve de Núria i va cap a Dòrria i la Creu de Meians. També és una de les sortides clàssiques cap al Puigmal que tenim davant nostre imponent. Nosaltres farem un petit tram d'aquest recorregut cap al sostre del Ripollès i la segona més alta de les comarques Gironines.
Sortim doncs un petit PR que segueix el llom de la carena. Passem per una roca característica, el Roc Blanc, el Pla dels Ventolanesos, les restes de la barraca de pastors del Teixidor i la serra de Planès, una part de la serra de la Vaquerisa. A la dreta tenim la àmplia fondalada de pastura de l’Estremera, on discorre el riu de Tosa. I seguin ruta arribem al Pas dels Lladres, un indret molt característic i lloc de pas tradicionalment entre Ribes de Freser i Queralbs i la Cerdanya. El nom de Pas del Lladres es molt simptomàtic. Diuen que per aquesta lloc varen passar els protagonistes del drama rural Terra Baixa d’Angel Guimerà. Cap a la dreta seguiríem per la carena cap al Puigmal.
Nosaltres aprofitem per pujar fins al Puig de Dòrria (2.548 m alt) que el tenim a tocar i amb un petit esforç hi arribem. Hi trobem un vèrtex geodèsic i no cal dir que les vistes son excepcionals. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC. El nostre recorregut des del Pas dels Lladres fins a les Colladetes podem dir que segueix el límit fronterer amb França. Així ho demostren les fites que anem trobant. Així que des del Puig de Dòrria anem a cercar el petit Cim de la Coma situat en el llom de la carena. Posteriorment passem pel Pla de Gorrablanc, el Pla de les Salines de Dalt i el Pla de Castelló. Tots ell son zones de pastura a l'estiu. En el pla de les Salines de Dalt hi ha una plafó informatiu del camí de al retirada a Vallcebollera.
Seguin avall arribem al coll de la Creu de Meians on ens retrobem amb el GR-11 que de Dòrria i va cap a Puigcerdà. Aquest també és punt de pas de l'antic camí ral de Ribes de Freser a Puigcerdà i el dit Camí dels Contrabandistes, que permetia que els habitants de Castellar de n’Hug i Gombrén accedissin sense gaires enrenous a Vallcebollera, per practicar el contraban. Aquest espai de la Creu de Meians (1.955 m alt), del camí d’avui, va ser escenari el 6 de juny de 1840 d’un fet històric molt remarcable, l’entrada (que no rendició) de les tropes carlistes comandades pel general Ramon Cabrera. Si en el nord (Pais Basc i Navarra) la guerra carlina del Set Anys (1833-1840) va acabar amb l’Abrazo de Bergara (31 d’agost de 1839), a Catalunya i país valencià va continuar fins l’estiu de 1840. Estem, doncs, en un lloc molt especial, ja que per aquí va passar el primer exili important i nombrós, dins de la llarga guerra entre liberalisme i absolutisme, del segle XIX espanyol. Seguim el camí direcció el petit cim del Pla de la Bassa. En aquest tram passem per una zona de búnquers de la Línia P, la línia fortificada franquista que intentava protegir la frontera amb França davant la possibilitat d’invasió dels aliats a l’acabar la guerra mundial.
I si seguim baixant arribem fins al punt final de la excursió: les Colladetes de Toses. Segurament ho coneixereu més per la Collada de Toses ja que és el punt on passa la carretera N-260 que puja de Ripoll i va cap a Puigcerdà i a més hi ha el trencant que va cap a la Molina. També hi trobem una instal·lació hotelera. Aquí hem previst deixar-hi un cotxe per poder tornar cap a casa. Una sortida de 16 kilòmetres i un desnivell de 780 metres de pujada i de gairebé 900 de baixada.
