Serra de Santa Magdalena

SANT LLORENÇ DE LA MUGA – SANTA MAGDALENA – PANTÀ DE DARNIUS-BOADELLA

Mª Clara Martínez - dissabte 29 desembre 2019

Una interessant sortida per terres de l’Alt Empordà, que ens porta a descobrir el petit poble de Sant Llorenç de la Muga, a transitar per la serra de Santa Magdalena, i a admirar la bellesa de l’embassament de Darnius-Boadella.

Arribem a Sant Llorenç de la Muga i el primer que fem és donar un tomb pel poble. Aquest és un poble antic i molt ben conservat. En podem destacar el seu nucli, a la vora d’un meandre del riu, compacte i estret, que s’allargassa seguint la configuració del terreny. Era envoltat de muralles, part de les quals encara es conserven. Aquest fet atorga a la població un aspecte de conjunt monumental, dels més interessants de la comarca.

També en destaca l’església parroquial, restaurada a l’any 2000. No massa lluny hi ha una font d’aigua sulfurosa. I el castell, ara enrunat, i situat extramurs, a uns 200 metres del portal de Dalt. Un cop visitat el poble, prenem direcció Nord i passat el Pont Vell, comencem a seguir un sender que va en paral·lel al riu, en direcció a l’embassament de Darnius Boadella. Més endavant trobem un desvio que ens puja fins dalt de la serra de Santa Magdalena. El camí, molt ben fresat i amb marques de pintura groga, puja ben decidit fins dalt, força empedrat i emboscat, entre murs i barraques de pedra seca, muts testimonis del passat agrícola i ramader de la zona. Comencem a transitar per la part alta d’aquesta serra, aturant-nos en alguns dels molts miradors naturals que trobem al nostre pas, tant a banda nord, amb magnífiques vistes a l’embassament i les muntanyes que l’envolten, com a banda sud, on es domina tota la vall alta de La Muga.

Després de fer l’aturada per esmorzar en una assolellada clariana i recuperar forces, ens fixem en el nostre proper objectiu: l’ermita de Santa Magdalena, enlairada en un turó de 526 metres, punt més alt de la sortida d’avui. Es coneixia antigament com a Santa Maria del Codó, nom que prenia antigament aquesta serra, i està documentada des del segle XIV. L'edifici actual, posterior a 1438, és probablement un reflex de l'edifici antic que manté un estil propi del romànic tardà. És una ermita senzilla, amb una imatge de Santa Magdalena protegida per unes reixes. El que sí és espectacular, són les vistes. 360o de panoràmica al nostre voltant s’obren als nostres ulls. Serres d’Albera, Salines, Mare de Déu del Mont, Canigó, Alta Garrotxa, Bassegoda.... Espectacular!

Però no ens podem quedar tot el dia aquí dalt, i per un sender, que baixa en moderat desnivell, arribem al Santuari de la Mare de Déu de la Salut, situat al nord-est de la muntanya de Santa Magdalena. El conjunt format pel santuari de la Mare de Déu de la Salut i els edificis de l'hostatgeria, encara que actualment molt modificat i reconstruït, té el seu origen dintre del segle XVII. Va ser bastit sobre les restes del Mas Cadira, i inaugurat el 8 de setembre de 1681.

És un entorn ampli, on es pot arribar amb cotxe, des de Terrades. Hi trobem un bar, una zona de pic-nic, i amples zones per passejar. Val la pena entrar al Santuari, on hi ha el sepulcre de Felip Olivet, fundador i primer ermità del santuari.

Vist el santuari i el seu entorn, iniciem el descens en direcció a l’embassament de Darnius-Boadella. El camí, també marcat amb color groc, va tallant la pista per tal que no sigui tant llarg. Cal anar amb compte! Hi ha trams empedrats, molt humits i relliscosos, i amb fort desnivell. I per fi arribem a la presa de l’embassament.

Aquí podem admirar tota la bellesa d’aquest pantà, envoltat per les muntanyes abruptes de l’Alta Garrotxa. Antigament hi havia hagut els barracons dels obrers que varen treballar en la construcció de la presa, formant l’anomenat Barri del Pantà. El conjunt també havia albergat una clínica, i una església dedicada a Santa Maria del Mar, que també feia les funcions d’escola.

Avui hem fet una ruta lineal, per tant hem hagut de deixar cotxes Sant Llorenç de La Muga i a aquí. Això ens permet, ara que els dies són curts i les hores de sol poques, gaudir de la caminada sense preses, gaudint de les vistes i tots els racons que anem trobant al nostre pas. És una caminada sense complicacions, per camins marcats i mot ben fresats, però que cal estar mínimament en

forma pel seu desnivell. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Badadola - Sant Jeroni de la Murtra

BADALONA – LA VALL DE SANT JERONI DE LA MURTRA – PONT DEL PETROLI

(Mª Clara Martínez - 22 desembre 2018)

Esplèndida caminada per la vall de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, descobrint els seus paisatges i la seva historia.

Iniciem la caminada a Montigalà, just sota la B-20, on comença el camí de Sant Jeroni de la Murtra per una còmoda pista forestal ens dirigim a la masia enrunada de Ca n’Alemany, de la que tan sols en queden les parets i el safareig envoltat d’un petit jardí i una galeria d’arcs.

Ca l'Alemany va ser una antiga masia construïda als voltants del 1300, sobre una antiga vila romana. El 1717 va esdevenir una masia senyorial, es va refer i millorar, i se li afegirà la bassa i les glorietes. A finals del segle XX va quedar abandonada i va ser saquejada i incendiada.

Deixem enrere Ca n’Alemany i ens dirigim al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Abans d’arribar-hi ens topem amb un aqüeducte, l’aqüeducte de Sant Jeroni, que va ser construït entre els anys 1860 al 1869 per pal·liar la mancança d’aigua de a Barcelona. És una conducció d’aigua des de Dosrius, que recorria subterràniament mes de 50 kilòmetres, passant per diversos municipis, fins arribar a la ciutat de Barcelona, on és distribuïa per diferents barris de la ciutat.

I la capella enrunada de la Miranda, un excel·lent mirador. Seguim el nostre camí fins arribar al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Aquest és una de les joies gòtiques més importants de la província. La seva antiguitat es remunta al segle XII, quan ja existia una masia amb una Capella dedicada a Sant Martí.

El mercader Bertran Nicolau la va comprar i la hi va regalar a l’ordre dels jerònims, que el 1416 van fundar el monestir. Amb diferents aportacions per part de la burgesia, noblesa i la reialesa, es va anar ampliant, fins aconseguir la grandària actual. Diferents reis van passar i fer estada en aquest monestir: Joan II, els Reis Catòlics, Carles V, Felip II... I un fet històric de gran rellevància: els Reis Catòlics es van reunir amb Cristòfor Colom en aquest monestir, quan aquest va tornar del seu primer viatge al Nou Mon, perquè els expliqués aquest viatge. I encara n’hi ha més: en el segon viatge de Cristòfor Colom, un dels seus acompanyants era un monjo d’aquest monestir.

Un cop visitat com es mereix el monestir, seguim per una pista i després per un sender que ens fa pujar fins la urbanització de La Vallençana. A mesura que anem pujant, anem guanyant bones vistes sobre la vall de Sant Jeroni. Ens arribem fins l’ermita de Sant Onofre, erigida pels monjos de Sant Jeroni de la Murtra a fi de retirar-se en oració per temporades, i per invocar la pluja a aquest sant, patró de l’aigua.

Ara prenem camí cap el poblat ibèric del Puig Castellar. Abans, però, ens desviem una mica per fer una visita al Cau d’en Genís, un abric del neolític de considerables dimensions. Tornem al camí, i ara sí, pugem fins el cim del Puig Castellar, un 100 cims, i on hi trobem les restes del poblat ibèric. El traçat urbanístic segueix una estructura el·líptica, amb tres carrers longitudinals amb més de trenta cases. Aquesta estructura fa pensar que hi podria haver viscut una població de poc més de tres-cents habitants. Fou fundat per la tribu dels laietans cap al segle VI aC i fou abandonat entre els segles III i II aC. Se'n pot destacar la part vella, a solell, i la part nova, a l'obaga. És un dels poblats ibèrics més ben conservats dels voltants de la ciutat de Barcelona. Actualment, el poblat del Puig Castellar és visitable i s'hi poden fer visites guiades. I si una cosa ens sorprèn d’aquest indret, és la fantàstica panoràmica de 360o que tenim davant els nostres ulls.

Vist el poblat ibèric, ens dirigim a l’ermita de Sant Climent, també erigida pels monjos de Sant Jeroni, per permetre als religiosos retirar-se uns dies a aquelles solituds, de cara a Déu, i rodejats de boscos de pins, gaudint de dilatats i amplis horitzons. Des d’aquí també gaudim d’esplèndides vistes.

I ara ja tan sols ens queda seguir baixant fins arribar de tornada al punt d’inici.

Abans de marxar, però, ens dirigim amb els cotxes fins el passeig marítim i fem una visita al emblemàtic Pont del Petroli, situat just davant la fàbrica d’estil modernista de Anís del Mono. A l’entrada del pont, hi ha una escultura del famós mono amb una ampolla d’anís a la ma.

Sortida curta i planera, per gaudir de molt bones vistes i racons amb molt encant i un munt de historia. Agrair als membres del Club Fondistes de Badalona que ens han acompanyat durant tota la caminada i per tota la seva ajuda. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Pratdip - Serra de Llaberia

Mª Clara Martínez (dissabte 15 desembre 2018)

Espectacular ruta descobrint la bellesa i les llegendes de Pratdip, l’espectacularitat del paisatge de la Serra de Llaberia i assolint alguns dels seus emblemàtics cims.  Pratdip és un municipi de la comarca del Baix Camp. Situat al vessant sud-oriental de la Serra de Llaberia. És situat en un turó, a 245 m d’altitud, a la dreta del Barranc de la Dòvia. 

El casc antic conté, com a elements d’interès, l’església parroquial de Santa Maria, dues torres de la muralla i les ruïnes del castell de Pratdip, encimbellat en un turó damunt del poble. Una de les llegendes fantàstiques més fascinants de Catalunya és la que expliquen els habitants de Pratdip. Es tracta de la llegenda dels dips. Els dips, són uns gossos llop negres i endimoniats que van escollir les muntanyes de la serra per habitar-les. De tant en tant, i només de nit, es deixaven veure, mostrant la seva silueta fosca en l’horitzó, fent brillar els seus ulls desafiants entre la foscor o atemorint als homes de nit al mateix poble; però el que més preocupava al la gent del poble era l’infortuni que suposava trobar-se els seus ramats atacats, encara amb les marques dels ullals amb els quals el dip els havia xuclat la sang.

Comencem la caminada sortint del poble i enfilant cap a la serra. Primer per pista forestal, però de seguida ens endinsem al bosc i comencem a caminar per un costerut sender força empedrat. Fent curtes marrades guanyem alçada de seguida, i comencem a gaudir de fantàstiques vistes. De sobte ens trobem davant d’un mur de pedra i el camí ens porta a grimpar per una cresta rocosa durant una bona estona. És la Cresta de la Seda. No és difícil de fer, les roques tenen bones preses on agafar-se i en els seus punts més complicats està equipada amb cordes i cadenes. Però cal estar en bona forma i acostumat a transitar per aquesta mena de terrenys.

Ara sí, que guanyem alçada ràpidament. I les vistes guanyen en bellesa. Trobem alguna roca que ens fa de mirador, i fins i tot un panell d’orientació, que ens permet conèixer el nostre entorn.

Un cop superada la cresta, passem per un parell de passos una mica més complicats: el Pas dels Ciscos, un pas entre grans roques, i el Pas del Senglar, pel que s’ha de pujar amb l’ajud d’uns graons fets amb cadenes. Arribem a la part alta de la serra de Llaberia i el vent que ens ha anat acompanyant durant la pujada es converteix en huracanat, amb ratxes de més de 90 k/h. Això fa que l’excursió d’avui sigui força penosa i fins i tot una mica perillosa, atès que caminem per zona desprotegida i en alguns punts força exposada.

Arribem a una cruïlla i ens dirigim a la Font de Mont-redon. Allà hi trobem una gran balma que ens serveix d’aixopluc per parar a esmorzar i recuperar forces.

Després de reposar una estona, decidim pujar al Mont-redon directament, per una canal que hi ha just al costat de la balma, en lloc de rodejar el cim i pujar per l’altra banda. 

La idea és no transitar per la vora del penya-segat amb aquest vent. De seguida arribem al cim del Mont-redon. Les vistes són espectaculars.

Muntanyes de Prades, Montsant, Muntanyes de Tivissa-Vandellós, els Ports amb el Mont Caro.... I el Mar amb la costa del Camp de Tarragona. Fins i tot s’arriba a albirà la silueta de la Serra de Tramuntana de Mallorca!

Baixem pel Pla de Fornells i ens dirigim al Cavall Bernat, que tot i no ser tant alt com el Mont-redon, és un 100 cims. Per pujar al seu cim hem de superar una canal equipada amb una corda i un sector de grimpades sense massa complicació. I en pocs minuts sóm dalt. Trobem una petita creu de ferro, i una altra vegada les vistes ens deixen meravellats. Ara, a més, tenim el poble de Colldejou als nostres peus, i en front, la Mola de Colldejou. Una Meravella.

Desfem les grimpades i tornem a baixar per la canal fins a retrobar el camí i iniciem el retorn cap a Prardip. Rodejant el Cavall Bernat, ens dirigim cap a la dreta, cap a la Roca dels Esperits, el collet de la Terra Blanca i ja agafem un sender que, en forma decidida i per zona boscosa ens baixa directament fins a Pratdip. 

Una ruta espectacular i entretinguda, però que cal estar en forma per tal de superar la Cresta de la Seda i algun dels passos més complicats.

Millor fer-la sense vent, atès que a nosaltres ens ha molestat molt i ha fet que desistim de fer un tram del recorregut previst. I a la cresta hem hagut d’extremar les precaucions per tal de no sortir volant.... Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Castell de Milany

Dimarts 11 desembre 2018

Excursió circular per uns paratges que mereixen ser visitats pels excursionistes: la pujada al castell de Milany des de Vallfogona de Ripollès i baixant per la serra pel torrent de la Masica, de Llastanosa o del Tornall, un indret que s’ho mereix.

El municipi té un nucli medieval molt ben conservat. Consta d’una plaça central, la plaça de la vila, al voltant de la qual i de forma circular s’hi construïren els antics habitatges, algunes porxades, i es desenvoluparen els carrers fins a unir-se amb el recinte del castell. Antigament aquest nucli estava emmurallat i el seu interior només era accessible mitjançant tres antics portals. Cal fer-hi una visita abans o després de l'excursió. 

De fet sortim a tocar de la plaça de la Vila i baixem cap al pont medieval que data del segle XIV  i que antigament era lloc de pas per anar al castell de Milany i Vidrà. Ens ajuda a travessar la riera de Vallfogona i a agafar el nostre camí cap a la dreta tot seguint les marques del GR-3 i també les d'Itinerànnia. Una ruta amb pujada constant amb molt bones vistes a mida que anem guanyant metres fins arrobar al coll de Milany i posteriorment al castell. Haurem fet uns 600 metres de desnivell.

El Castell de Milany és un cim de 1.533 metres que es troba en el límit municipal entre els municipis de Vidrà i de Vallfogona de Ripollès. Hi trobem les restes i ruïnes de l'antic castell. La fortalesa està molt malmesa, només en resten alguns paraments de pedra, la majoria baixos. Es conserven les restes de la torre de l'homenatge i d'una sala rectangular contigua, que podria ser la capella del castell. També es conserva una cisterna. En els darrers anys s'hi han fet diverses actuacions de consolidació i excavació arqueològica.

El cim ens ofereix unes vistes espectaculars, es domina l’espai entre el Montseny i els Pirineus i de Pedraforca a Canigó.

En un sol cop d'ull es pot albirar el Montseny, l’Alta Garrotxa, la Mola, Montserrat, Rasos de Peguera, Pedraforca, Cadí, Tossa d'Alp, Puigmal, Bastiments, Costabona, Canigó, Albera...

Un cop de nou al coll de Milany, seguim ara la carena i la zona de pastures seguint de nou les marques fins al Puig de l'Oliol. En aquest punt ja deixem el GR i seguim els senyals d'Itinerànnia i d'un PR. Durant una estona es va carenejant, amunt i avall suaument, entre una vegetació de gran bellesa. Es passa el pla de la Bronza i s'arriba a una tanca de filferro espinós que travessem en arribar a la serra de l’Obiol i el seu extens herbassars. Baixem per un estret i ben fressat corriol que ens farà gaudir a cada pas del fresquívol torrent de Masica i els seus entorns, ara acostant-nos a l’aigua, ara enlairant-nos, però sempre fruint del torrent i d’una frondosa i silenciosa fageda, i de la solitud del paratge, que ens permetrà caminar sota l’ombra. Seguint el torrent en baixada, ens acostarem a un parell de saltants d’aigua alts i bonics en un lloc d’encanteri on deixar la mirada perduda.

El camí que baixa pel torrent de la Masica és un marcat i pintoresc corriol que s’arriba fins un una pista forestal que passa pels collets d’en Bauma. Un cop a la pista i ja a prop del poble, passem per la Font de la Tosca. La Tosca del Pinetar o cova dels encantats o de les encantades és una formació rocallosa de travertí de vàries desenes de metres de gruix que s’ha anat formant a partir de la lenta i

contínua deposició, al llarg dels segles, del carbonat de calci dissolt en l’aigua de la font de la Tosca. És espectacular quan hi baixa aigua, que es precipita des de dalt d’una aglomeració de pedra tosca molt consistent i que cau pràcticament sobre el camí. El paratge és molt bonic i es fa contemplar. Unes escales ens acostaran, en pocs minuts, a l’interior.

I de seguida podem tornar a passar per el pont i pujar de nou al poble de Vallfogona de Ripollès. Una excursió d'uns 16 kilòmetres amb un desnivell acumulat de 850 metres. Fins a la propera.

Via Nicolau - Dou del Bastareny

Mª Clara Martínez - dissabte 8 desembre 2018

Entretinguda i fàcil caminada per la comarca del Berguedà. La d’avui és una ruta lineal que comencem a Guardiola de Berguedà i acabem a la Dou del Bastareny. Per tant haurem de deixar cotxes a cada extrem de la ruta.

Sortim del conjunt monàstic de Sant Llorenç prop de Bagà, que es troba en un pla al costat del riu Bastareny, a 1 km de Guardiola de Berguedà. És un temple de planta basilical cobert amb volta de canó corresponent al primer romànic de principis del segle XI i reformat al segle XII. L'estructura és força complexa: consta d'una cripta i tres naus, part de les quals tenen dos nivells, i les restes de dues absidioles al costat de ponent, mentre que l'accés és a llevant.

Les primeres notícies de l'església són de finals del segle IX quan els comtes de Cerdanya iniciaren una llarga política de suport a la comunitat monàstica de St. Llorenç. L'església fou consagrada el 983. Vist el lloc, iniciem la caminada d’avui. 

Comencem seguint l’anomenada Via de Nicolau. La via del Nicolau era originàriament un traçat ferroviari de transport de troncs de pi entre Sant Joan de l'Avellanet i Guardiola de Berguedà, projectat el 1914 pel propietari de la serradora de Berga, en Tomàs Nicolau i Prieto. En el seu temps va ser una obra molt important, atès que tant els dos túnels com tota la infraestructura es va haver de fer a mà.

Després de funcionar uns quants anys es va abandonar i va començar una degradació constant del traçat. Als anys 1960-1970 els serveis forestals van reobrir alguns trams per realitzar actuacions d’hidrologia i contenció de l’erosió. Fins l’any 2009 no es va recuperar el camí, convertint-la en una via verda, de molt fàcil caminar. És apta per a tota la família, amb suaus desnivells, i amb un recorregut, fins Sant Joan de l’Avellanet d’uns 6 km.

Anem caminant per una pista perfectament senyalitzada, en la que de tant en tant trobem plafons informatius. Travessem grans pinedes de pi roig, arbres alts i esvelts de tonalitats rogenques en la seva part superior. 

En un voral del camí trobem l’anomenat pi tort, que per la seva forma permet d’asseure o repenjar-s’hi. Una mica més endavant, una vagoneta carregada de troncs amb un tros de via ens mostra com es feia el transport de la fusta en aquella època. Seguim caminant i ens aturem un moment en un mirador amb una taula informativa que ens indica les muntanyes que hi ha al nostre entorn: Sant Marc de Brocà, Penyes Altes, Comabona... i la població de Bagà als nostres peus. Unes vistes fantàstiques.

Passem un parell de ponts de fusta, un parell de túnels i un pont penjat de 35 metres de llarg, però sense cap mena de perill. I arribem a Sant Joan de L’Avellanet. Aquí hi trobem les instal·lacions d’un campament juvenil, l’ecomuseu del Parc Natural del Cadí-Moixeró, una zona de pic-nic, i una petita església. La petita església de Sant Joan de l'Avellanet és d'origen romànic, del segle XII. Es tracta d'una senzilla construcció d'una sola nau coberta amb volta apuntada i un absis semicircular orientat, com era costum, a llevant, allà on sortia el sol. Té la singularitat de tenir la porta oberta al costat nord, quan normalment es feien als murs orientats al sud o a l'oest.

Reprenem la marxa i ens dirigim a l’església de Sant Martí del Puig, passant per davant de la casa del Puig. Aquesta casa apareix citada en documents de l’edat mitjana. L’església pertany al terme municipal de Gisclareny, és de reduïdes dimensions, i es troba enlairada en un turó. Les bones vistes ens segueixen fent costat. Aquest és el punt més alt de la sortida d’avui, i ara toca iniciar el descens, fins a tocar del riu Bastareny, que pel soroll que fa, ha de baixar ple d’aigua. Arribem al riu i el remuntem una estona per una ampla pista forestal, fins que arribem a una petita esplanada, on al matí hi hem portat un parell de cotxes, i un pont de pedra. Allà mateix neix un sender que en pocs metres ens porta a un impressionant salt d’aigua, el salt del Bastareny. I una mica més amunt, per un sender que s’enfila cap a la part alta del salt, trobem la Dou del Bastareny, el naixement del Bastareny. 

És un espectacle sensacional, veure com brolla aquella gran quantitat d’aigua de la paret de roca. Un indret quasi màgic. Alerta, però. Si les pedres d’aquests senders són molles o glaçades, rellisquen molt. Cal anar amb compte. I ja tan sols ens queda desfer el camí fins els cotxes i tornar a Guardiola de Berguedà, punt on hem començat la ruta aquest matí. Una ruta fàcil de fer, ben indicada i amb molts atractius. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.