Guimerà - Ametlla de Segarra - Vallfogona de Riucorb

Mª Clara Martínez (dissabte 10 desembre 2016)

La sortida d'avui la iniciem a Guimerà, un petit poble de la comarca de l'Urgell, a la província de Lleida. Aquest es un poble que conserva tot l'encant i la bellesa del seu passat medieval. Es troba aturonat a la dreta del riu Corb i presidit per les restes del seu antic castell a la par alta. Vist de lluny, es fa difícil distingir on acaba el poble i on comença la muntanya, i això es per la perfecta integració de les cases amb els tons de les terres que les envolten.

Vist de prop, es una autèntica meravella. Els carrers tenen traçats irregulars, tot jugant amb els pendents del terreny. Son estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos, conserven portes i finestres d'època renaixentista. No en va Guimerà es considerat un dels pobles medievals més bonics de Catalunya.

Després de caminar i admirar aquests carrerons, les petites places porxades, el castell i l'església, deixem enrere el poble i iniciem la ruta. Primer per una pista forestal, que no tardem en deixar per agafar un sender que va vorejant la muntanya i pujant amb suavitat, fins el pla de l'Ós, on podem apreciar com les nombroses pedres que omplien els camps eren aprofitades per fer murs i barraques, amb la tècnica de la pedra seca, es a dir, sense cap mena de morter ni ciment que les unís.

Grans vistes sobre els immensos plans de Lleida s'obren als nostres ulls. Per aquests voltants es conreen cereals, ametllers, oliveres i vinyes. I a la vall del riu Corb, que serpenteja per sota els nostres peus, es poden trobar alguns camps de regadius tot aprofitant la seva aigua. Anem seguint amplies pistes forestals, molt còmodes de fer i que ens permeten gaudir de tot l'esplendor del paisatge.

Arribem a l'Ametlla de Segarra. Hem canviat de comarca, ens trobem a la Segarra, i aquest nom ja ens indica que les ametlles son el principal conreu de la zona. Aquest es un diminut nucli de població però no li manca la bellesa. L'església de Sant Pere conserva la seva estructura romànica, i de l'antic castell només es conserva una torre cilíndrica. Aquest es un bon punt per aturar-nos a fer un most i recuperar forces.

Seguim la nostra ruta i ara ens dirigim al balneari de Vallfogona de Riucorb. Es troba situat al llarg del riu Corb i va ésser fundat per Mn. Miquel Piera i Martó, per aprofitar les aigües minero-medicinals que brollaven en aquella zona. S'hi troba la font Gran (o Pudenta), i la font Petita (o Salada). Al seu voltant s'hi han construït deferents xalets i jardins i posteriorment una ampliació de l'antic balneari, més modern, amb nous i moderns serveis.

Anem vorejant el riu Corb, i uns dos km més endavant arribem a la població de Vallfogona de Riucorb. Els seus boscos son de pi i de roure, i encara que té algunes terres de regadiu, hi predomina el secà, especialment les oliveres.

En el poble podem admirar l'església de Santa Maria, gòtica, amb elements romànics. Un dels personatges més famosos de la població va ser Francesc García i Torres, el rector de Vallfogona, autor poètic d'estil humorístic, tenia relació amb poetes de l'època i amb el bandoler Rocaguinarda.

També en destaquem el castell, situat a la plaça de l'església i actualment convertit en habitatge. Continuem la nostra ruta, resseguint la vall del riu Corb. Els pobles de la vall del Corb formen un conjunt que s’integra harmònicament amb l’entorn del bosc i del conreu de cereals, ametllers, oliveres i vinya. Els nuclis de població mantenen un encant i una bellesa estètica molt especial. Les antigues cases de pedra, refetes en els últims anys i els carrers ben arranjats, conviden a passejar-hi. Són pobles petits, ben repartits pel territori i propers els uns dels altres, de tal manera que a peu o en bicicleta podem visitar-ne uns quants en un sol dia i, a més, gaudir del paisatge, la natura, i l'arquitectura.

De mica en mica ens anem apropant de nou a Guimerà. La tarda va caient, i el capvespre atorga al poble un encisador color rogenc que ens deixa meravellats.

Una sortida molt recomanable, molt fàcil de fer, que es pot escurçar o allargar segons convingui i que passa per camins molt còmodes de caminar. Apropiada per fer amb nens. També es molt recomanable comprar oli, vi o formatges, en alguna de les cooperatives o empreses d'elaboració artesanal.

Alt Gaià

Pontils, Montclar i Santa Perpètua de Gaià (Antoni Llagostera)

El dissabte 3 de desembre de 2016 varem fer, acompanyats per l’amic Domènec Ribes i Mateu, varem fer una excursió magnífica pel Bloc del Gaià, Baixa Segarra, Alt Gaià o Marca del Gaià. Varem fer una excursió singular que sortint del poblet de Pontils ens va portar al cim del Montclar (948 m alt), el tercer cim més important de la zona, on hi ha l’església de Sant Miquel i una panoràmica molt àmplia, i a veure el castell, amb una torre impressionant, i poblet de Santa Perpètua de Gaià, ara feliçment salvada del desastre.

I això amb un paisatge de secà, de camps entre muntanyes, de rierols i antigues infraestructures hidrogràfiques. I amb dues llegendes que sempre donen una toc a les excursions, la del cavall de Sant Miquel i de Santa Perpètua.

Una excursió magnífica que hauria de ser una clàssica dins del món excursionista. Sembla estrany que una zona amb tants atractius com els que té aquesta part de Catalunya, el que pròpiament podem nomenar Bloc del Gaià, no sigui més conegut i freqüentat. Tenim un territori verge i a reconèixer i saber valorar.

(fotos Julio Santiago)

Viladrau

Sortida a Viladrau el passat dissabte 26 de novembre amb en Josep Mª Baró.

Aprofitant els colors de tardor vàrem plantejar una excursió molt atractiva que transcorre per el Parc Natural del Montseny, amb racons de gran bellesa.

Sens dubte, l'aigua és la protagonista. La riera major primer, ens acompanya durant part de l'excursió tot travessant ponts i palanques de gran bellesa. I desprès en forma de fonts, ja que a la població n'hi ha controlades més de 200. El recorregut també passa per el Mas la Sala on l'any 1594 hi va néixer en Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, el més gran bandoler de la història.

La part més antiga de la casa correspon al segle XIV, moment en que va ser fortificada i transformada de Domus amb una muralla de tanca i una torre de guaita.

També hem visitat l'ermita de la Mare de Déu de l'Erola. És un edifici de planta rectangular de dos aiguavessos. A part de la capella situada al costat sud, també s'hi troba aferrada una casa de pagès. La casa de l'Erola surt documentada des de l'any 1582 i fou construïda com a residència per als ermitants de Sant Segimon.

I tot envoltat de faig i roures i uns immensos castanyers, molt peculiars en aquesta zona.

Hem acabat fent una visita al poble de Viladrau, format per un casc antic petit i compacte i que s'obre àmpliament amb torres i xalets enjardinats, molts dels quals són de principis del segle XX. Presideix la vila l'església de Sant Martí.

La Grevolosa

Mª Clara Martínez (dissabte 12 novembre 2016)

Avui aprofitem que estem a la tardor i els arbres de fulla caduca es troben en tot el seu esplendor, per fer una visita a uns dels paratges naturals més impressionants de Catalunya: la fageda de la Grevolosa.

Per arribar fins aquí, anant per la C-37 de Vic a Olot, agafem la sortida a Sant Andreu de la Vola. Uns metres més endavan, quasi davant el restaurant Mas Piguillem, trobem una pista asfaltada a la nostra dreta que, en poc més de dos km, ens porta al punt d'inici de la ruta d'avui. És una ruta fàcil, de 10 km de recorregut i 490 metres de desnivell acumulat. Molt apta per fer amb nens, per camins en general ben fressats i no massa difícils de seguir.

Iniciem la ruta i el primer que trobem és una imitació d'una carbonera, amb un plafó explicatiu, on es mostra com es feia antigament el carbó.

Seguim camí amunt, passem per un pont de fusta i ens seguim enfilant i guanyant alçada, per un bonic sender, amb alguns graons de fusta, fins arribar a l'ermita de Sant Nazari.

Aquesta ermita ha sigut restaurada no fa massa anys. Està tota enguixada i a la zona hi ha un parell de taules i bancs. Un lloc ideal per fer-hi una aturadeta.

Deixem enrere l'ermita i continuem pujant una mica més, per un camí molt ben marcat i envoltats de boix, fins arribar al bosc de la Grevolosa.

La finca de la Grevolosa es propietat de la Generalitat de Catalunya. És dins l’espai d’interès natural de Serres de Milany – Santa Magdalena i Puigsacalm – Bellmunt, i també forma part de la xarxa Natura 2000.

Aquesta és una fageda sensacional. Es troba en una petita vall de la serra dels Llancers, del Prepirineu català, entre les serres de Curull, San Miguel i Cabrera i al sud del cim de Puigsacalm. Pertany al terme municipal de Sant Pere de Torelló.

Alberga faigs de més de 30 metres d'alçada i més de 300 anys, i que conformen un lloc idíl·lic i de gran bellesa. La Generalitat fins i tot diu que és considerada per molts la gran catedral botànica.

Alguns cartells informatius ens marquen la presència d'aquests fajos monumentals. Entre ells, al fons, en el rierol, hi trobem el més gran de tots, amb quasi 40 metres d'alçada. Aquest, i d'altres que ja estàn ben senyalitzats, es un arbre monumental que impresiona tan sols veure'l.

També hi trobem exemplars centenaris de roure, i zones amb un sotabosc mol ric, amb gran quantitat de boix i grévol. I els colors de la tardor donen un magnífic toc de grocs, i rogencs per tot arreu. El terra es cobert per una catifa de fulles rogenques i hi ressalta el verd del boix, que creix exuberant i les molses, que cobreixen troncs i roques, donant a aquest lloc un toc quasi màgic.

Passem per la Font de la Grevolosa (completament seca), i seguim pujant una mica més, fins arribar a la collada de Bracons. En aquest punt ens trobem amb la carretera, que es plena a vessar de cotxes. I es que aquest es punt d'inici de gran quantitat de rutes de senderisme, entre elles la que puja al Puigsacam. A Coll de Bracons trobem un sender que s'enfila a la nostra dreta, amb marques grogues, i que ens portarà a recórrer part de la Serra dels Llancers. És un sender molt fàcil de seguir, que travessa una impressionant fageda amb arbres quasi monumentals. Ben fressat, amb l'al·licient de poder gaudir dels fenomenals colors de la tardor, i d'un terreny agrest, amb parets quasi verticals a la nostra dreta i un fort pendent a la nostra dreta. Al llarg del trajecte trobem miradors (ens hem de desviar una mica del camí cap a la nostra esquerra per pujar-hi), des dels que tenim unes excepcionals vistes del Puisacalm i de la Vall d'en Bas.

La Serra dels Llancers separa dues comarques, Osona deLa Garrotxa. I alhora, dues províncies, Barcelona de Girona.

Seguim aquest sender, gens perdedor, fins el Coll dels Llancers, on girem bruscament a la dreta i iniciem el descens. Aquest descens primer es moderat, i després es converteix en un flanqueig, fins arribar a un esplèndid mirador al massís del Collsacabra. A partir d'aquí tornem a iniciar un moderat descens fins arribar de tornada al lloc on havíem deixat els cotxes.

Una ruta senzilla i fàcil de seguir, molt recomanable per a fer amb nens i per gaudir d'un entorn esplèndid, sobretot a la tardor, on els colors grocs i rogencs fan les delícies dels visitants.

Torrelles de Llobregat

Mª Clara Martínez (dissabte 29 0ctubre 2016)

La d'avui es una bonica ruta que ens porta a descobrir les curioses coves de Can Riera d'una banda, i a gaudir d'esplèndides vistes des del Puig Vicenç i lea Penya del Moro d'una altre. Aquesta es una ruta de dificultat mitjana, de 13 km de recorregut i uns 850 metres de desnivell acumulat. Hi ha trams equipats amb cordes i passos una mica aeris. No es recomanable fer-la amb nens petits.

Ens trobem al terme municipal de Torrelles de Llobregat, a la comarca del Baix Llobregat. Per fer el recorregut d'avui, sortim del poble de Torrelles de Llobregat amb els cotxes en direcció a la casa de colònies de can Mas, que deixem enrere, fins arribar al coll de la Serra de Can Ros, on aparquem els cotxes en una petita explanada. Avui hem tingut la sort que ens acompanyessin dos membres del Centre Excursionista Torrellenc, bons coneixedors de la zona, i que ens han guiat i ajudat a descobrir aquests indrets meravellosos. Hem començat visitant les Coves de Can Rovira.

Per un estret i costerut sender, envoltats de pins i figueres de moro (alerta, més d'un de nosaltres ha acabat amb punxes a les mans...), arribem a aquestes curioses coves. Quedem meravellats davant les seves espectaculars erosions i el contrast del color intens de la roca amb el verd de l'abundant vegetació. Aquestes coves son producte de l'erosió natural, que amb el temps les ha anat modelant i formant les seves curioses formes.

Anem recorrent les diverses coves, descobrint els seus racons i reprenem el sender (hem de baixar un tram per una escala de ferro clavada al terra i força aèria), ara cap el coll de can Riera. Anem planejant durant una estona, fins una cova-balma i la Penya del Cucut, des d'on gaudirem de fantàstiques vistes. De seguida notem que el sender comença a enfilar-se de valent. Ens trobem pujant per un estret corriol, de vegades una mica perdedor, envoltats d'exuberant vegetació. Pins, alzines, molses i falgueres, omplen tots els racons d'aquesta zona més obaga. Per sort, els dos nois de Centre Excursionista Torrellenc coneixen molt bé aquest territori i sempre troben el camí correcte.

El camí es costerut i fins i tot trobem alguns trams equipats amb cordes que ens ajuden a superar els punt més complicats. Solen ser passos entre roques de grans mides que costarien molt de superar sense aquest suport. 

Arribem al cim del Puig Vicens, una muntanya de 467 metres, i que es el punt més elevat de Torrelles de Llobregat i de la Serra de can Güell, que es on es troba ubicat. Les vistes des d'aquest modest cim son espectaculars....

Deixem enrere el Puig Vicens, i comencem a baixar cap a la Vall d'Arús.

Allà visitem la cova Bogunyà, també coneguda com «el polvorí»

Aquesta es una gran cova, originàriament una mina de guix, i que durant la Guerra Civil Espanyola va ser utilitzada com a polvorí, de aquí el seu nom. No es molt recomanable endins-sar-se en ella, atès que el sostre està en molt males condicions. Ja hi ha hagut molts despreniments, i si ens fixem, veiem que hi ha moltes pedres a punt de caure.

El nostre proper objectiu es la Penya del Moro. Tocarà tornar a fer un esforç i remuntar uns quants metres, però de ben segur que val la pena...

Abans, però, en el nostre camí hi trobem les restes d'un antic forn de calç. Les parets semblen vitrificades. Però es degut a la sorra que s'ha de tirar per aconseguir la calç. I per fi, la penya del moro. El darrer tram per pujar-hi es pot fer de dues maneres: seguin un molt costerut tram que s'enfila molt fort tot seguint el tallafoc d'una línia elèctrica, o seguin una pista forestal una mica més llarga. En aquesta ocasió es va seguir el tallafoc, però aconsello anar per la pista forestal. Es una mica més llarg, però de millor caminar. El terra del tallafoc és argilós, i com que és moll, rellisca moltíssim. Ha sigut molt dur, arribar a dalt.

La penya del Moro es un sortint de roca, a 466 metres d'alçada (quasi la mateixa que el Puig Vicenç), un mirador natural que ens ofereix de nou unes vistes impressionants. Des d'aquí iniciem el descens i la tornada als cotxes.

Poc després de la Penya del Moro, trobem una curiosa barraca de pedra seca. Malgrat que n'hi ha moltes per aquesta zona, aquesta crida l'atenció pel gran mida de les pedres amb que va ser construïda, sobretot les que fan de coberta. A partir d'aquí, els set km que falten fins els cotxes són com una passejada. Preciosos boscos de pins i fantàstiques vistes, tot resseguint el serrat de Can Güell, fins arribar al punt on havíem deixat els cotxes.

Una nova excursió que ens ha fet descobrir la riquesa de paisatges i els encantadors racons de Torrelles de Llobregat. Sens dubte, molt recomanable.

Fotos : Julio Santiago