Sant Privat d'en Bas

Avui dissabte 26 de març, hem fet una ruta per la Garrotxa, en concret per Sant Privat d'en Bas. Hem deixat els cotxes la zona de pícnic que hi ha una mica mes amunt del nucli antic de Sant Privat d'en Bas, i allà mateix hem començat la ruta. Just al final de la zona de pícnic hi ha una tanca que barra el pas als vehicles de motor, la passem i trobem una cruïlla amb un pal indicador. Hem de seguir cap a la dreta. Després vindrem pel camí de l'esquerra, que es el Camí dels Matxos.

Anem tirant amunt resseguin el curs de la riera de Gorners per un bonic sender i de tant en tant el deixem per anar a trobar l'aigua i gaudir de la bellesa d'alguns salts d'aigua i els seus gorgs. Fa poc que ha plogut, la riera baixa força plena i descobrim alguns racons de gran bellesa. El Gorg de Ca l'Amat, la Gorga Blava...

Anem resseguint el camí, que està molt fressat i que no té pèrdua. Deixem la riera i el camí es comença a enfilar de valent. Es en aquest tram quan farem quasi tot el el desnivell positiu. Anem pujant, poc a poc, travessant una preciosa fageda i guanyant alçada a cada passa que fem. A mesura que anem pujant, les vistes van guanyant en bellesa. Arribem al mas de La Freixeneda. Des d'aquí ens sorprèn una fantàstica vista del Pirineu. Aquest es un mas abandonat, però amb un entorn magnífic per aturar­-nos a esmorzar una mica i

recuperar forces. Al costat de la casa, envoltada de prats, un freixe monumental ( i d'altres que no es queden petits...), ens fan companyia.

Recuperades les forces, prenem una pista forestal que ens ha d'apropar a les Escletxes de la Freixeneda. Aquest es un conjunt d'esquerdes del terra, de roques sedimentàries que s'han anat plegant i trencant a mesura que es movien les plaques continentals, i que han format tot un sistema laberíntic de passadissos, de gairebé 2 km de recorregut total, amb una alçada que va des dels 3 o 4m fins els 15m en els passadissos mes enfonsats, o més en els avencs que també hi podem trobar. Entrar i endinsar­se en aquestes escletxes, recórrer els seus intricats passadissos i descobrir els seus racons de gran bellesa et pot fer arribar a perdre la noció del temps... Una gruixuda catifa de fulles vermelles (i les restes de neu de la darrera nevada) cobreixen el terra, les parets són cobertes de molses, falgueres i heures que es despenguen per tot arreu, i grans fajos mantenen un equilibri precari al damunt.... Impressionant...

A contra cor, deixem les escletxes i continuem el nostre camí. Passem per grans prats oberts, envoltats de grans fajos, fins anar a trobat l'inici d'un sender que en fort descens, en farà baixar fins el salt de Sallent.

Poc abans d'arribar al salt anem resseguin la cinglera per la part més alta, i unes excepcionals vistes de la Vall d'en Bas ens fan aturar i dedicar uns minuts a contemplar el paisatge. Arribem al Salt de Sallent, a la part de dalt, just al punt on les aigües del riu es precipiten cap el fons en una caiguda lliure de més de 60 metres per una paret completament vertical. Fa por, mirar precipici avall, però l'espectacle es magnífic.

Ens desplacem uns metres en direcció al Camí dels Matxos i trobem un esplèndid mirador del salt de Sallent des d'on es pot veure al complert. Es una vista impressionant.

Ara toca continuar i tornar a on tenim els cotxes. Des del Salt de Sallent tenim dues opcions per baixar fins la zona de pícnic on tenim els cotxes. Una es pel Camí de Les Escales, un grau equipat en alguns trams amb grapes, cordes i cadenes, en fort pendent i que acaba resseguint la riera. L'altre opció es la que seguim nosaltres, el Camí dels Matxos. Aquest es un antic camí que unia la vall amb les masies i els camps de les parts més altes, i que en el seu temps era utilitzat per la gent i els animals de tir que hi transitaven.

Aquest descens es molt més suau, travessant una fageda i per un terra empedrat en molts trams. Aquest es el camí mes utilitzat per la gent que vol passar un dia d'acampada i pujar a veure el Salt de Sallent, amb mainada, o sense complicar­se la vida. Fen ziga­zaga per la fageda, quasi sense adonar­nos, arribem al punt on hem iniciat la sortida d'avui.

Aquesta es una ruta una mica exigent, sobretot si es fa durant els mesos de calor, però a l'hora molt gratificant. La riera de Gorners, que a l'estiu ens ofereix la possibilitat d'un bon bany. Les excepcionals vistes que es poden contemplar des dels punts més alts. Una mica d'aventura recorrent els intricats i laberíntics passadissos de les Escletxes de la Freixeneda. El Salt de Sallent.... Sense paraules. I el Camí dels Matxos, amb regust d'antigues èpoques en que s'hi transitava amb animals de càrrega. En definitiva.... Molt recomanable! Des d'aquí us convido a continuar seguint­nos, i fins la propera, que serà com sempre, tot Caminant per Catalunya.

Texte: Mª Clara Martínez  Fotos: Julio Santiago - Eudald Teixidor

Serra de l'Obac

Casa nova de l'Obac – Castellsapera – Font de la Pola – Roca Salvatge – Obac Vell (Casa Vella de l'Obac)  Diumenge 20 març

Avui hem fet una ruta pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El nostre punt de sortida ha sigut la Casa Nova de l'Obac, i per arribar­-hi, cal agafar la carretera a Rellinars B­122, des de Terrassa o des de Manresa.

Aquest Parc Natural es troba a la comarca del Vallès Occidental, i ens mourem per l'extrem mes al nord del municipi de Vacarisses. El singular paisatge del parc està format per cingles i monòlits de color rogenc, que contrasten amb el verd de les pinedes i alzinars que colonitzen els faldars i canals de la muntanya.

La Casa Nova de l'Obac va ser construïda per Jaume Ubach, quan va incrementar la seva prosperitat per l'activitat vinícola, i es troba a uns 600 metres de l'Obac Vell (després hi passarem), que era l'antiga residencia de la família. Es una casa gran, de planta quadrada i que a la seva façana hi ha uns plafons esgrafiats, destacant-hi dos rellotges: un de sol i un de corda.

Adossada a la casa hi ha una capella dedicada a Sant Antoni de Pàdua. Actualment aquesta casa es una de les Oficines del Parc, amb sales per informació i espais per a seminaris i reunions de treball.

Comencem a caminar per una amplia pista forestal, passem pel costat del restaurant "La Pastora" , que antigament va ser un forn de vidre, i seguim aquesta pista fins el pou de glaç del camí de l'Estepar. Aquest es un pou de glaç força gran, uns 6 metre de diàmetre i una fondària de 8'2, excavat al terra i del que només en surt la coberta de volta. Situat en una cruïlla de camins, va ser construït per Josep Ubach el 1706.

Deixem el pou de glaç i ens dirigim al Castellsapera. Després d'un fort ascens, amb una petita grimpada al final, assolim el cim d'aquest turó. Amb 939 metres, es el mes alt de la serra de l'Obac i forma part del llistat dels 100 cims de la FEEC. Aquest turó està coronat per un allargassat i estret cim rocallós que recorda un castell, de aquí el seu nom, i les vistes que es gaudeixen des d'aquest cim son espectaculars. Des d'aquí tenim una excel∙lent panoràmica del parc de Sant Llorenç amb La Mola, el Montcau, coll d'Estenalles... i d'altre banda, el Paller de Tot l'Any, la Roca Salvatge... i Montserrat de teló de fons.... Impressionant. Un lloc immillorable per fer un most i recuperar forces.

Baixem de Castellsapera per un grau en fort pendent i ara ens dirigim al coll de les Tres Creus. En aquest coll, prenem un camí, que després haurem de desfer, fins a la Font de la Pola, tot passant per les sepultures de la Porquerissa, d'origen alt medieval, i la Balma de la Porquerissa, una de les mes conegudes i visitades d'aquesta serra i que fent honor al seu nom va fer funcions de porquerissa. Arribem a la Font de la Pola, situada sota una gram balma i que raja tot l'any. Aquí hi trobem unes taules i bancs, un espai immillorable per passar unes hores d'esbarjo. Tornem al coll de les Tres Creus i ara agafem un sender amb marques vermelles i blanques de GR. Es el GR­5. Es un sender emboscat d'alzines i frondós sotabosc, camins plens d'històries i

llegendes.

Donat que el temps se'ns queda curt, decidim ajornar la visita al Paller de Tot l'Any i ens dirigim directament a la Roca Salvatge. Es un turó rocós, estret i abrupte, de parets verticals que cauen a plom sobre les canals que l'envolten. Novament les vistes des del seu extrem ens deixen bocabadats. Continuem el camí, ara ja en marcat descens, fins la Casa Vella de l'Obac, tot passant per la Font de la Portella (aquesta no raja), i pel costat del Turó Roig. 

La Casa Vella de l'Obac, o Obac Vell, es el punt d'origen de la família Ubach, que es va establir primer en una torre de vigilància, el segle XII, i que de mica en mica van anar construint un mas. Fins que es van convertir en una de les famílies mes pròsperes de la zona. Com a reflex d'aquesta prosperitat, la casa es va ampliar en tres plantes i demostren tenir força emprenedora en quatre àmbits:

1­ Substitueixen els conreus tradicionals per vinyes i entren en el comerç de vins i aiguardents.

2­ Concedeixen l'explotació dels seus boscos als carboners.

3­ Construeixen dos pous de glaç

4­ Obren un forn de vidre al lloc on actualment es troba el restaurant La Pastora.

Ara tan sols en queden les restes del mas, una petita capella i la torra, com a testimoni de la seva historia i la seva antiguitat. Des d'aquest lloc ja tan sols ens queden uns 600 metres per arribar a la Casa Nova, el punt on hem començat el recorregut d'avui. Aquest tram de camí, per una pista molt ben arranjada, amb una barana de fusta i amb una esplèndida vista del massís de Montserrat, es converteix en una agradable passejada fins arribar de nou als cotxes.

La d'avui ha sigut una magnífica ruta, en la que hem gaudit d'esplèndides vistes tota l'estona i hem descobert racons de gran bellesa i carregats d'història i llegendes. Esperem que us hagi agradat i fins a la propera que serà, com sempre, tot caminant per Catalunya.

Texte i Fotos: Mª Clara Martínez

Collserola

Aquest dimarts 15 de març hem fet una nova sortida entre setmana per Barcelona i els seus entorns. En aquest cas l'Antoni Llagostera ens ha portat per el GR-92 en el seu tram més proper a la capital catalana que travessa per la Serra de Collserola. En concret hem sortit del coll de Montcada i hem acabat a Vallvidrera, uns 15 kilòmetres per aquest pulmó verd que s'estén entre els rius  Besòs i Llobregat, amb una superfície d'unes 11.000 ha. la majoria declarades com a Parc Natural. Un espai que contrasta amb el que vàrem fer fa uns dies seguint les platges barcelonines. Hi ha molts camins i pistes molt ben arranjades que permeten fer tot tipus d'esports i sobretot, el cap de setmana s'omple d'usuaris. Avui hem estat molt tranquils i hem gaudit de racons amb silenci i tranquilitat total.

El recorregut passa per la Vall de Sant Iscle on hi ha algunes masies interessants tot i que son dificils de veure com la de Can Catà. També hi ha l'ermita de Sant Iscle de les Feixes d'estil barroc. Aquesta és de propietat privada i es pot visitar cada tercer diumenge de mes. Desprès d'aquest tram més amagat, les vistes començen a ser protagonistes de la excursió. Durant bona part del camí veiem la ciutat de Barcelona per un cantó i el Vallès per l'altre. Avui no hi havia gaire visibilitat i ens ha fet una mica la guitza.
Carenejant la serra fem el Turó de Valldaura on hi ha una torre de comunicacions i una de vigilància. Una mica més enllà arribem al Turó de Magarola de 430 metres, aquest amb millors vistes, on hi ha condicionat un mirador. 

I des d'aquest punt ja veiem el Tibidabo, la muntanya més alta de Collserola, de 516 metres. El GR la voreja, tot contemplant l'impressionant temple del Sagrat Cor i la torre de Collserola, una moderna antena de comunicacions inaugurada l'any 1992 amb motiu dels Jocs Olimpics.
Durant el recorregut també hi trobem vàries fonts com la Groga o de la Salamandra, o més endavant la de Budellera entre d'altres.

Ja arribant a Vallvidrera hi ha el Centre d'Informació del Parc de Collserola i just al costat, la torre modernista de Vil·la Joana, una gran mansió de tres plantes amb una torre central on hi va morir el poeta Jacint Verdaguer després d'una breu estada de 24 dies, l'any 1902.
Ben a prop tenim l'estació de Vallvidrera, on hem agafat els Ferrocarrils de la Generalitat per enllaçar amb el metro i un bus, el 104, que ens porta gairebé on hem deixat el cotxe, en un dels accessos al cementiri de Collserola.
A més hem estat de sort ja que ha començat a ploure just quan hem acabat la excursió. Però no hem pogut fer la foto de grup.

Castells de la Marca del Gaià

El passat dissabte dia 5 de març de 2016 l’equip de Caminant per Catalunya va fer una excursió per alguns dels castells de la Marca del Gaià, acompanyats per gent que coneix molt bé la zona. 

L’excursió va consistir en una sortida circular que, sortint del petit poblet de Vallespinosa, va portar-nos al castell de Saborella, a continuació al de Selmella i finalment al de Vallespinosa.

Una excursió magnífica, en una dia radiant, encara que amb una mica de vent. El bloc del Gaià consisteix en un espai muntanyós, solcat pel riu Gaià, que desguassa a Tamarit, abans de l’inici de la plana de Tarragona. Aquesta espai va ser durant els segles X a XII un espai de frontera amb el món sarraí. A la zona hi ha més de quaranta castells, torres de guaita i cases fortes, en un espai ple de bellesa, bones vistes i imatges plenes d’interès.

Aquests castells de la Marca del Gaià, que en diferents èpoques han estat utilitzats (guerra civil catalana del segle XV, guerra dels Segadors, carlinades,...) tenen alguns d’ells unes construccions considerables.

El castell del Saborella, el primer que varem visitar té el primer registre documental al segle XII, però molt segurament té fonaments anteriors.

El de Selmella, amb una vista molt espectacular sobre la plana de Tarragona, és un típic castell roquer, on les parets donen continuïtat a la roca viva. Al poblet deshabitat de Selmella hi ha una església romànica que cau a trossos, sense cap signe de que tingui un final digne.

El castell de Vallespinosa, sobre el petit poble, té construccions menys impressionants, però mereix també un esguard. L’excursió va tenir altres punts d’interès, en un espai geogràfic que té moltes possibilitats i del que es pot gaudir molt.

Un patrimoni impressionant, que no té l’adequada conservació, ni la difusió que es mereix.

Texte: Antoni Llagostera - Fotos: Julio Santiago i Mª Clara Martínez

Romanyà de la Selva

Dimecres 2 març 2016 - Mª Clara Marínez

Avui hem fet una ruta per les Gavarres marítimes, al Baix Empordà. Sortim de davant l'antiga estació de tren "Font Picant – Bell­lloc", i comencem a caminar per la Via Verda del Carrilet, fins arribar al pont de pedra sobre la riera de Salenys. Tota aquesta via verda, de gairebé 40 km i que uneix Sant Feliu de Guíxols amb Girona, es per on anys enrere hi passava un tren de via estreta. Suaus corbes i desnivells, el fan ideal per fer sortides en bicicleta.

Arribats al pont, girem a la dreta i enfilem una pista en molt bon estat tot resseguint el curs de la riera, i quan arribem a l'antiga planta embotelladora d'Aigües de Salenys, es quan hem de deixar la pista i iniciar un sender que, creuant la riera en diverses ocasions, grimpant per les pedres, o pujant per costeruts senders, ens condueix fins la part més alta i ens fa gaudir de racons de gran bellesa.

El Pou de les Goges (o Pas de la Mosca), els ressalts de la Murtra, l'espectacular salt del Llop, de 55 metres d'alçada, ponts penjats, trams equipats.... racons increïbles, alguns una mica amagats per l'exuberant vegetació, que en alguns moments ens fan suar de valent per la gran humitat que hi ha en el fons d'aquesta riera.

He de dir que, tot aquest tram des del Pou de les Goges, es també una via ferrada, de dificultat baixa, que comparteix espai amb el sender i els trams equipats, oferint-­nos la possibilitat de fer la ruta lligats i passant per dins dels engorjats o per les parets, o a peu, seguint el sender. També val la pena recordar que es passa per dins la riera, que hi ha trams estrets, de pedra, i que amb la humitat poden ser molt relliscosos. Cal estar sempre alerta, sobretot si es fa amb mainada.

Un cop acabada la riera, ens dirigim a la Font Penedes. Aquesta es una de les moltes fonts que hi ha per la zona, i la seva característica principals es que es altament ferruginosa. El brollador es troba dins una edificació, per sota terra. I per tot arreu per on corren les aigües, es pot veure el intens i característic color vermell del ferro. Aquest lloc està condicionat amb una taula i bancs i un gran plataner dona aixopluc els calorosos dies d'estiu.

Un bon lloc per fer una parada i recuperar forces amb una mica d'esmorzar. Amb les piles carregades, enfilem direcció Romanyà de la Selva. Anem seguin el GR­92.1, una variant del que va per la costa, i en paral∙lel a la carretera que puja des de Santa Cristina, alternant pistes i senders, i per boscos de sureres, pins i molt de bruc. En arribar a Romanyà de la Selva, decidim no entrar en el poble en un primer moment i fer un tomb per les rodalies, tot seguin una ruta local anomenada «els Gegants del Bosc»

Comencem per la Font del Prat. Per desgracia i malgrat les darreres pluges, la font no raja. Però donant una ullada al nostre entorn, ens adonem que tot el que ens envolta sembla fet per a gegants, i no ens costa gens entendre el nom de la ruta... Una pila de grans pedres, els plàtans de mides colosals, i una mica més enllà el primer dels arbres monumentals: el Suro Gran de l'Almeda. De fet es el més gran de Catalunya....
Seguim per un sender molt ben indicat i ara son davant el Suro Petit de l'Almena. Be... petit, petit... de fet no te res a envejar al seu germà gran, tan sols un parell de metres el separen de les seves gegantines mides.

Arribem a una pista en bones condicions, i ara el que trobem es el Suro Xato. El tercer dels arbres monumentals, aquest es de baixa estatura, però d'una amplada extraordinària.... Sortim del bosc i creuem la carretera, per davant del cementiri on es enterrada l'escriptora catalana Mercè Rodoreda. Donem una ullada i a través de la reixa veiem la seva tomba, presidida per un bust d'ella mateixa, amb un colom i un llibre obert. Una mica més enllà del cementiri, ens endinsem en un bosc molt bonic de sureres i arribem al dolmen Cova d'en Daina. Es espectacular. Un dels més grans i millor conservats de Catalunya. Un dolmen de grans mides, de galeria catalana i envoltat per un cromlec de 11 metres de diàmetre format per grans pedres en posició vertical. La seva visió ens fa pensar en antigues construccions megalítiques com la de Stonehenge, encara que en miniatura... No podem evitar contemplar­lo de tots els angles possibles abans de marxar d'allà.











Deixem el dolmen en la solitud del seu entorn, i ara sí que entrem a Romanyà de la Selva. Aquest es un petit nucli de població que forma part de Santa Cristina d'Aro. Està format per l'església de Sant Martí, la Rectoria Vella, i uns quants antics masos al seu voltant, alguns convertits en restaurants. En aquest poble hi va viure l'escriptora catalana Mercé Rodoreda. Quan va tornar de l'exili es va allotjar en un mas que hi a prop de l'església, actualment convertit en el restaurant El Refugi. Mes endavant es va instal∙lar en un xalet, l'actual «Senyal Vell», propietat de la seva amiga Carme Manrubia, fins que es va construir el seu, just darrera del de la seva amiga. Una petita ruta literària, amb petites plaques amb fragments de la seva obra, ens apropa al mirador de «Les Mirandes» Des d'aquest mirador tenim una esplèndida vista de tota la Vall d'Aro, el mar amb Sant Feliu de Guíxols al fons, el massís de l'Ardenya per davant nostre, i mes enllà Llagostera, Cassà de la Selva, la plana de Girona, i al fons de tot el Montseny. Una meravella.

Del costat del mirador surt un petit sender que ens ajuda a baixar fins la pista de baix i d'allà, una mica camp a través, arribem a la pista que ens porta fins la urbanització de Bell­lloc. Ja no falta massa per acabar la ruta d'avui. Anem baixant en considerable descens, travessem la urbanització i anem a donar una ullada a la Font Picant de Bell­lloc. Aquesta es una mes de les moltes fonts que hi ha en aquest entorn, i que per les falles del terreny, estan carregades de ferro i anhídrid carbònic, donant­lis aquest gust picant tan característic. De fet, en aquest lloc hi ha dues fonts. Una es la font picant i també n'hi ha una d'aigua normal, tot plegat en un entorn convertit en zona d'esbarjo, amb bancs i un ampli espai per gaudir de la natura.

I ja d'aquí tan sols ens queden uns poc metres per arribar al lloc on aquest matí havíem deixat els cotxes. Una ruta molt atractiva pels seus contrastos. Un tram de riera amb gorgs i salts d'aigua, el tram dels arbres monumentals i les grans construccions megalítiques, i el tram de Romanyà impregnat de la memòria i les passes de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda.

Tot plegat ens ha fet passar una molt bona estona i gaudir de tota aquesta bellesa que moltes vegades tenim tant a prop.