Oristà

El passat 10 de juny l'Antoni Vilarò ens va portar de ruta per el Lluçanès, al bonic llogaret d'Oristà. D'aquesta petita població de més de 500 habitants, cal visitar la seva esglèsia, Sant Andreu d'Oristà. Una construcció d'estil barroc neoclassicista. Al seu interior, en un nivell inferior, hi ha una cripta que es creu que pertanyia a l'antiga esglèsia romànica. Està completament restaurada. També podem visitar el Museu de Terrissa dels Països Catalans que compta amb una completa col·lecció d'unes 4.000 peces de terrissa catalana i ceràmica de tots els temps, amb la finalitat de conservar i difondre aquesta tradició popular.

Desprès de gaudir de tot aquest patrimoni hem començat a caminar, des del turonet on hi ha l'ermita de Sant Sebastià, un bon lloc per gaudir d'una vista del poble. Des del mateix poble hem iniciat la ruta que passa entre prats i rius. Travessem uns quants cops la Riera Gavarresa, afluent del Llobregat. També anem trobant masies com Cal Miquelet o la Gallinera entre d'altres. I algunes que estan en runes com es el cas del Mas Rocaguinarda on va nèixer el popular bandoler Perot Rocaguinarda.

I tot envoltat de magnífiques vistes que ens han acompanyat durant tot el recorregut, i també records ja que en Toni ens explicava que quan era menudet rondava molt per aquestes contrades.

Pla de l'Estany

Dissabte 6 juny 2015

La d’avui ha sigut una magnífica sortida a la comarca del Pla de l’Estany. Ens hem desplaçat a Banyoles per conèixer l’estany i els seus entorns. Hem deixat els cotxes a prop del conegut restaurant “La Carpa de l’Estany” i hem començat la caminada allà mateix, pel magnífic passeig ombrejat pels grans plàtans. Resseguint el contorn de l’estany en sentit horari hem arribat a la zona anomenada “Els Desmais” on hem visitat les fonts de la Filosa i del Ferro (totes dues ben seques)

Una mica més endavant, i després de deixar l’estanyol del Vilar a la nostra esquerra, ens hem aturat a la Font del Vilar. Aquesta font té la particularitat que és una porta de ferro i la maneta en fa de brollador (primer s’ha de saber com fer-la brollar...)

Continuem caminant i en pocs minuts arribem a l’església de Santa Maria de Porqueres, una joia del romànic del segle XII. Aquesta església es distingeix per la seva espectacular portalada, emmarcada per quatre arcs en degradació i amb dues columnes a cada banda de la porta, i amb els capitells delicadament treballats. Sens dubte aquest fet va contribuir a que l’any 1931 fou declarada monument nacional.

Després de visitar aquesta església, amb la rectoria i el comunidor (es un petit porxo obert als quatre vents que hi ha al seu costat i que els sacerdots utilitzaven per foragitar els mals esperits), tornem a la pista principal i ens desviem per anar a veure la font del Rector (tan sols unes minses gotes d’aigua llisquen pel seu brollador) i un petit estanyol, el de “La Ribera Castellana”, o d’en Cisó.

Vistos aquests punts d’interès, continuem pel voral de la carretera fins a trobar un indicador que ens mana a la dreta, al mirador de la Cuaranya. Aquest es un lloc ideal per tenir una esplèndida vista de tot l’estany.

En tornar al camí principal, trobem un nou desviament, aquesta vegada a l’esquerra i amb la indicació de Ruta de Can Morgat. Es el camí que hem de seguir, tot podent fer una visita a les llacunes de Can Morgat i en direcció al cim del Puig Clarà. Al llarg del camí fins aquest cim podem distingir els canvis en la vegetació a mesura que anem guanyant alçada. Comencem amb bosc de ribera, després trobem roures, alzines i acabem amb pins a la part més alta.

Des d’aquest humil cim (315 m.) tenim una espectacular vista de tot l’estany, els seus voltants i les serralades que l’envolten, fins al mar. Dos miradors de fusta enlairats faciliten encara més la contemplació d’aquestes vistes

.

En un dia clar no costa gens identificar les muntanyes de Begur, el Montgrí, la Plana de l’Empordà, muntanyes de l’Alta Garrotxa, Pirineu Oriental ... 

Encara fascinats amb tanta bellesa iniciem el descens fins arribar una altra vegada en front de l’església de Santa Maria de Porqueres. Desfem un tros de camí del que havíem fet al matí, fins la Font i l’Estany del Vilar, que voregem per l’altre costat. 

Un proper sender que surt de la dreta de la carretera en portarà al paratge de Les Estunes. Aquest és un paratge del tot inusual. 

El primer que crida l’atenció són els roures i alzines monumentals que s’hi alcen. I el més sorprenent: el terra rocós, de travertí (roca sedimentaria), ha sigut esberlat per algun ancestral terratrèmol i unes impressionants esquerdes solquen el terra. Algunes d’aquestes esquerdes permeten el pas de les persones al llarg de 30 o 40 m. Ens endinsem en aquests passadissos on quasi no hi entra la llum, embolcallats per les roques i les altes parets i amb la sensació de ser engolits per la terra. Es una sensació fascinant.

Vist aquest indret ens dirigim als Aiguamolls de la Puda, on hi destaca un mirador de cigonyes i diversos petits estanyols, entre ells “l’estanyol de la Cendra” per les seves aigües de color cendrós. Passem par passeres de fusta, envoltats de exuberant vegetació, sobretot grans plantes de cua de cavall.

Sortim del recinte dels aiguamolls i per un sender força emboscat arribem al Balneari i la Font Pudosa. Aquesta es una font d’aigua amb alt contingut d’àcid sulfhídric, pel que va ser utilitzada durant el funcionament del balneari (segles XIX i mitjans del XX) per curar moltes malalties.

I així tornem a ser a la riba de l’estany de Banyoles, al punt on havíem començat.Però no podem passar per alt un del elements més emblemàtics de l’estany: les pesqueres.Són aquestes petites construccions que s’endinsen en l’aigua. Les pesqueres van començar a mitjans del segle XIX amb simples passeres de fusta per poder pescar (d’aquí el seu nom) Amb el temps es van anar engrandint, per guardar-hi una barca o fins i tot per allotjar-s’hi. Es van convertir en signe de riquesa i classe social. Son privades i no es poden visitar. El 1996 es van declara Be d’Interès Nacional i ja no se’n poden construir més. I fins aquí la sortida d’avui.

Es una ruta força planera (a excepció del puig Clarà, que tampoc es res de l’altre món) i d'uns 13’5 km, per això és adequada per a tothom qui vulgui descobrir els petits racons que s’amaguen al voltant de l’estany de Banyoles i gaudir de la seva bellesa.

Texte: Mª Clara Martínez - fotos: Julio Santiago

Camí ramader

Aquest passat dissabte (30 maig) vàrem tornar a gaudir d'una etapa de la quarta edició del Camí ramader del Lluçanès al Ripollès acompanyant un ramat de la família picas de més de quatre-cents caps de bestiar. Aquest any el primer tram s'ha repartit en tres etapes, amb sortida a Sant Martí d'Albars i arribada al pla de la Pera, a Montgrony. Es complertarà fins al pla d'Anyella el proper 21 de juny. Nosaltres en concret vàrem gravar la etapa entre el pla de Capdevila a les Llosses, fins a Palomera, al terme de Gombrèn.

El recorregut passava per la casa de Capdevila, el coll del Forn i cap a la casa del Pujol de Llentes on es va fer un bon dinar. A la tarda es va continuar cap a la carena de les Ajagudes i el coll de Faig General, un dels passos més tradicionals i de nomenada del camí ramader. Llavors només queda arribar fins a Palomera, malauradament acompanyats de la pluja.
Es va fer nit en aquesta casa on es va poder gaudir d'un bon sopar i una cantada d'havaneres amb el grup Cavall Bernat.

El primer dia, la forta calor va fer que el ramat anés força lent, i amb l'afegit que un tram del camí estava ben emboscat per culpa de la tala d'arbres. Això va fer que les ovelles arribessin gairebé a les nou del vespre al pla de Capdevila on havien de passar la nit. I el tercer dia, tot i que va ser més ràpid, també va acabar amb una remullada. També es va passar per un tram reobert i netejat feia unes setmanes entre Palomera i el coll de l'Arç.

Un any més va ser tot un éxit. Aquesta activitat és organitzada per la Universitat de Vic i el Campus de Cultura Popular de la direcció general de Patrimoni de la  Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals de la Generalitat de Catalunya. La organització corre a càrrec del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, amb el suport de l'ajuntament de Ripoll i el Museu Etnogràfic de Ripoll. (Fotos: Ramon Busquets)

Podeu  trobar més informació aquí:

http://camiramaderllucanes2012.blogspot.com.es/2015/06/primera-part-de-la-quarta-edicio-del.html

Montserrat Màgica

Magnífica sortida la que ens va proposar el Josep Mª Baró per els entorns de Montserrat, (dissabte 16 maig 15). I es que a part del seu Monestir disposa d'un entorn espectacular tant si estàs a prop com si mires tot el massís des de molts indrets de Catalunya.

I es que tota la muntanya fa uns 10 kilòmetres de llarg i 5 d'ample, per tant, ens ofereix infinitat de possibilitats per a tots els gustos, fins i tot per als escaladors més exigents.

Nosaltres hem sortit del coll de Can Maçana, un dels punts on hi ha aparcament. A partir d'aquí hem seguit el GR que ens portaria fins al Monestir amb unes 3 hores. Hem seguit per el coll de Guirló i passant per la Cadireta i la Foradada, tot envoltats de les impressionants agulles que ens vigilen constantment. Com deiem els recorreguts son infinits. Nosaltres hem deixat el GR 172. Hem enfilat fins al pas de les Portelles on tornem a tenir vàries opcions de recorregut. Baixant passariem per la canal Ampla i podriem arribar al refugi, (també objectiu de la sortida) cap a la dreta entrariem a la zona de les Agulles, on també hi trobem zones d'escalada. 

I la nostra opció, baixant a l'esquerra, ens endinsa als Frares Encantats. Un espectacular recorregut entre roques, amb impressionants vistes i formes, essent un indret gairebé màgic. Aixó si, es un pas tècnic, on s'ha de fer pujades i baixares constants i en algun punt cal ajudar-se de cordes per superar els desnivells. Fins hi tot hem trobat unes escales i ganxos tipus vida ferrada, encara que no cal anar equipat. 

Desprès d'una bona estona hem arribat al coll de Porc, on es recupera un camí més per a tots els públics que a través del pas del Príncep, ens acosta al refugi Vicenç Barbé, situat en plena zona de les Agulles. Porta el nom de l'escalador que va morir el 1961, pujant als Frares Encantats.

En Roger, el guarda del refugi, ens ha explicat molt amablement la història i els serveis que ofereixen. I ens ha acompanyat fins a l'entrada d'un Avenc, el de Pouetons, molt apreciat per els amants de l'espeleologia.

Finalment hem tornat cap al punt de sortida fent així una sortida circular d'uns 12 kilòmetres.

I la veritat es que hem disfrutat com nens, tant per el paisatge i les vistes com per les grimpades que hem fet, i a més amb un dia espectacular i com sempre, amb molt bona companyia !!!!

Fotos: Julio Santiago, Pere Chueca, Eudald Teixidor

Santa Coloma de Farners

Maria Clara Martínez (dissabte 9 maig 2015)

Avui caminem per Santa Coloma de Farners, a la comarca de La Selva.

Al llarg de la caminada d’avui recorrem alguns dels llocs més coneguts d’aquesta població. I alguns altres no tan coneguts que donen un toc d’aventura a aquesta sortida. Comencem al Parc de Sant Salvador, un dels llocs més emblemàtics de Santa Coloma. Aquí ens apropem a la Font de Sant Salvador, una gran roca amb tres brolladors. Passem per davant el monument a Sant Salvador i resseguim la riera de Santa Coloma, fins a la Font Picant (per veure aquesta font s’ha de baixar fins a tocar de la riera, o la passarem per alt...)

Trobem uns indicadors i seguim la Ruta de les Deu Ermites, amb marques blanques. Enfilem per un bonic sender, envoltats d’una exuberant vegetació i arribem al Gorg d’en Vilà. Antigament, aquesta era una zona de bany dels colomencs. A partir d’aquí deixem la riera i una pista comença a enfilar-nos muntanya amunt en moderada pujada.

Passem per darrera de can Miquel fins trobar un castanyer centenari que ens queda a l’esquerra del camí. Una mica més amunt, just abans d’arribar a un collet, hi ha un camí que surt de la nostra dreta i que ens porta al Balcó de Penjacans i al Sot de Penjacans. Cal anar amb compte de no passar-lo de llarg. Està marcat amb senyals vermelles al tronc d’un suro. Aquesta part de la ruta no es tan coneguda i es de dificultat mitjana.

El Balcó de Penjacans és un promontori rocós que ens permet gaudir d’excel·lents vistes de les Guilleries i una vista general sobre el Sot de Penjacans. Als nostres peus hi tenim un espectacular tallat de roca en caiguda vertical sobre el torrent. Baixem fins el torrent per un corriol en forta baixada.

Des d’aquest punt i fins el moment de deixar el torrent, hem de seguir unes marques de color pistatxo que trobarem per tot arreu. De fet, el camí no té cap secret. Es tracte d’anar seguint el curs de l’aigua i esquivar els desnivells de la millor manera que puguem.

Passem els dos primers gorgs, alguna grimpadeta, una parada per menjar una mica i recuperar forces, i arribem al Gorg del Diable. El més espectacular de tots. Amagat en un estret entrant de la roca, entaforat entre altes parets rocoses, les seves aigües cauen lliscant des d’una alçada de 15 metres.

Per continuar el camí i arribar al darrer gorg hem de salvar aquests 15 metres de desnivell i ens toca fer una bona grimpada per un corriol que s’enfila costerut i desafiant. Arribem al darrer gorg. El Gorg de Dalt. 

I ja deixem el fons del Sot de Penjacans, sortim a la pista que havíem deixat abans i ens dirigim al castell. Visitem el Castell de Santa Coloma i gaudim de les excel·lents vistes que hi ha des de la torre mestre. Just davant del castell hi ha el Turó del Vent. No podem marxar d’allà sense fer una fàcil grimpada fins el seu cim. Les espectaculars vistes s’ho mereixen.

Baixem fins el Santuari de la Mare de Déu de Farners. Aquí hi trobem una font amb aigua que, malgrat no ser potable, ens serveix per remullar-nos una mica i apaivagar la forta calor. Aquest és un lloc on hi puja la gent de Santa Coloma a fer pic-nic. S’hi arriba amb cotxe. Des d’aquí prenem una pista amb marques vermelles i, un tros més avall, ens tornem a desviar. Es un trencall a mà dreta, amb marques grogues. Ens portarà al pas de l’Os. Molt de compte. Aquest és un pas força difícil i perillós. No apte per a nens petits ni gent gran. Seguim el corriol, arribem al pas complicat, ens ajudem els uns als altres i tornem a seguir un torrent, fins arribar a un espai estret, format per altes parets, on ens trobem envoltats de exuberant vegetació. Aquest és el Pas de l’Os (o Cova de l’Os)

En pocs moments arribem a la pista forestal que havíem deixat, continuem una mica més, passem pel costat de la Bassa de can Camps i en pocs minuts tornem a ser al Parc de Sant Salvador. Una ruta amb una bona combinació de natura, cultura, historia i una mica d’aventura.

Fotos: Julio Santiago - Ramon Busquets - Pere Chueca