Calonge - Vall de Molins - Castellbarri

Dissabte 28 març 2015
Per fer la sortida d’avui ens hem desplaçat a la població de Calonge, al Baix

Empordà – Girona – i ens hem endinsat per les Gavarres.

Partim d’un dels punts més emblemàtics d’aquesta població, els jardins  del seu castell, que va ser edificat al segle VIII pels comtes de Girona. Creuem la Plaça Major, passem pel carrer del Càcul (un carreró cobert per cinc voltes molt baixes sobre les que s’han construït les cases), i ens dirigim als afores del poble, tot creuant el riu Rifred per un pont de fusta. 

Un terreny pla, molt ric en aigua, ha propiciat que en aquesta zona s’hi hagin 

desenvolupat tota mena de conreus, sobretot petits horts. Un element molt característic son els molins, moguts pel vent, per extreure l’aigua del subsòl per regar els horts. Quasi cada casa tenia el seu, i els que encara queden en peu han sigut declarats patrimoni d’interès local.

Enfilem la riera dels Molins creuant-la pel Pas del Pont Penjat. Aquest pont ja no hi es, va ser arrossegat per la riuada d’octubre de 2005 i tan sols en queden les restes sobre un marge. El nom d’aquesta riera ve pel gran nombre de molins fariners que es van aixecar a la seva riba. Ara estan tots en desús, però encara es poden veure les edificacions en peus i les restes de les sèquies i de les rescloses, que formen racons de gran bellesa.

A la nostra dreta ens queda la gran urbanització de Cabanyes, que rep el nom 

per Bonifaci Vilanova, comte de Cabanyes. Encara es poden apreciar les restes de la seva gran mansió, al centre de la urbanització.

Passem a prop del Molí de les Roques, el Molí Cremat i el Molí d’en Lluís, i les 

restes de les seves rescloses, que després de les darreres pluges estan plenes a vessar. Deixem la riera i els molins i fem una visita al mas Rosselló i el seu entorn, on els anys 50, en els seus camps, hi va haver un gran campament d’instrucció militar, amb uns 4.000 homes. Eren acampats en tendes, per això en queden molt poques restes del seu pas. Tan sols una gran edificació, que se suposa eren les cavallerisses, i sis enormes dipòsits d’aigua, d’un milió de litres cadascun, quasi perduts en el bosc. Una mica més amunt, prenent un sender, ens apropem a visitar unes coves funeràries de l’època del paleolític. 

Som a les muntanyes de Ruàs, i tota aquesta zona es extraordinàriament rica 

en monuments megalítics. S'hi han catalogat més de vint coves funeràries, dòlmens, menhirs, i s’hi han trobat una bona quantitat d’ossos humans, eines i ceràmiques.

Pel mateix corriol arribem a la font Nina. El doll d’aigua brolla a través d’un càntir encastat a la paret, cosa que li dona un toc de gran originalitat.

A pocs metres de la font, ja a la pista forestal, trobem un indicador del mirador de Ruàs. Son unes enormes roques des de les quals gaudim d’unes vistes excepcionals de tota la Vall de Molins i les muntanyes que l’encerclen.

Des d’aquí ens dirigim a Castellbarri. Es un puig de vora 300 metres d’alçada que domina la vall de Molins i la plana, amb unes fantàstiques vistes sobre la plana de Calonge i el mar.  Aquí es poden trobar restes de construccions molt antigues, molt possiblement dels ibers, i en el seu punt més alt hi ha les restes d’una torre de guaita o de vigia.

Ara ens dirigim al mas Mont. Aquesta va ser una gran masia. Situada en un punt molt estratègic, des d’on es controla tan qui ve pel mar com qui ve per terra, en els seus temps va disposar fins i tot d’un forn de vidre.

Fem una aturada a la seva font, i admirem una alzina i un suro monumentals.

Deixem aquest mas, seguim la pista forestal i els indicadors, i passem per can Margarit de Dalt, un mas del tot enrunat. A pocs metres podem trobar-hi una curiositat: un surolí que creix entre dues grans roques. El surolí es un híbrid, es un arbre barreja d’alzina i suro.

Seguim carenant per la part mes alta de la ruta d’avui i arribem al mirador de la Creu del Castellar. Aquí ens sorprèn una espectacular vista de Calonge al nostres peus, amb Sant Antoni i la badia de Palamós al fons. I un gran menhir, presidint –ho tot. També en aquest cim hi trobem les restes d’una torre de vigia o de guaita. Ara queda tornar a Calonge. Tenim dos opcions: seguint la pista forestal ample que planeja suaument, o per un corriol que baixa pel dret. Nosaltres baixem pel corriol i en un moment som a baix..

Arribem de nou a Calonge, travessem el poble, visitem l’església parroquial de Sant Martí, i donem per finalitzada la sortida d’avui.

Aquesta ha sigut una ruta molt variada en la que hem fet un tomb per la historia de Calonge. Des dels monuments megalítics, passant, per les restes ibèriques, les torres de guaita, grans i imponents masos, el castell del segle VIII, els molins fariners i les grans i modernes urbanitzacions que s’escampen arreu.També hem descobert racons de gran bellesa. La Riera dels Molins, coves, fonts, miradors.... Una ruta molt recomanable per a tots, gens complicada, amb no massa desnivell i molt ben senyalitzada amb marques de PR.

Texte: Mª Clara Martínez  Fotos: David Garcia - Julio Santiago - Pere Chueca

Vall del Corb

Nova sortida entre setmana, el passat dimarts 14 de març, en aquest cas per la comarca de la Garrotxa.

El punt escollit va ser la Vall del Corb, a tocar del municipi de les Preses. Cal destacar un parell d'ermites, Sant Martí i Sant Miquel del Corb.

La primera és una menuda església d'una sola nau i absis semicircular. Si accedeix a través d'una escalinata i d'una porxada amb teulada a dues vessants. La segona, una mica més amunt, és romànica d'una sola nau coberta amb volta de canó. La porta d'accés és dovellada i està protegida per una porxada. La  torre del campanar és amb teulada a quatre vessants.

Realment son uns racons fantàstics. Llavors hem seguit camí amunt per pujar al volcà del Racó, on el seu cim és el cràter de 140 metres de diàmetre. Des d'aquest punt tenim molt bones vistes a la vall i també a la ciutat d'Olot entre d'altres. I de baixada ens hem arribat fins les Preses, on també hem gaudit de la seva esglèsia i de l'ermita de Sant Sebastià.

Riera de Merlès

El passat dissabte 14 de març vàrem fer una sortida amb previsions de molta aigua. I així va ser, però no de la pluja que havia de caure, si no de la riera de Merlès. I es que aquest era l'objectiu, amb la finalitat de veure les fonts on neix aquesta peculiar riera. Ens situem entre les comarques del Ripollès i el Berguedà, on trobem el curs superior d'aquesta riera i que potser no és tant coneguda com la zona més propera a la carretera de Les Llosses on a l'estiu hi ha molta afluència de banyistes. És un afluent del Llobregat d'uns 54 kilòmetres.

Nosaltres l'hem seguit a partir de la Riba, on a part hi ha l'esglèsia de Sant Esteve dalt d'un turó. Seguint riera amunt trobem un molí, i més amunt una presa, que agafen el nom de la Riba. I es que tota aquesta zona està plena de grans masies, que totes elles tenien el seu propi molí. Es el cas de la Riba, que a més aprofitaven per fer electricitat.
Seguint aigües amunt, anem trobant gorgs espectaculars. El de Caselles, o el del Prat en son alguns exemples.

Més amunt hem arribat a la font de Mata i a la font de Merlès. La primera amb força aigua i la segona, ja pràcticament sense. En els dos casos es tracta d'una surgència on l'aigua brolla del subsòl a través d'una obertura de la roca.
La de mès amunt però, podem dir que es el veritable neixement de la riera, que mica en mica va creixent amb la incorporació de recs per totes bandes.
Desprès de veure les fonts, hem tornat enrere per anar a buscar el coll de Sant Jaume, que amb poc més d'un kilòmetre ens ha portat fins a Sant Jaume de Frontanyà. Aquest municipi és el menys poblat de Catalunya i està format per una vintena de cases, amb una plaça i dos carrers. Destaca la seva esglèsia dedicada a Sant Jaume. És un magnífic momument romànic molt ben conservat. És de planta de creu llatina i volta de canó reforçada amb arcs torals. Destaca sobretot el seu cimbori que reposa sobre els arcs del creuer.
És poligonal de dotze cares, únic exemple a Catalunya d'aquest període.
També destaquen els seus tres absis i un campanar d'espedanya.

Continuant la excursió hem seguit en aquest cas la riera del Molí, on de nou hi trobem un molí, el de can Quirze. I de nou gorgs meravellosos com el del Matxo. Ens hem desviat de la ruta per visitar unes antigues mines de carbó de la zona, a prop de les restes de la casa de Vila-rasa. La vegetació ha anat eliminant gairebé totes les restes d'aquesta activitat minera que hi havia hagut.
Tornant a la riera, encara hem passat per les restes d'un altre molí, el de Moreta. I recuperant la riera de Merlès, encara hem vist espais magnífics, on l'aigua era la protagonista, com el gorg Rodon o el gorg Negre, tots ells ideals per pendre un bany, a l'estiu.
La pista ens ha tornat al punt de sortida, a la Riba.
Una fantàstica excursió, potser un pel llarga ja que hem fet 21 km, que passa per paratges gairebé verges amb aigües netes i cristalines, que esperem que es conservin durant molt de temps.

I si al final ha plogut, però quan ja erem a Ripoll a les 5 de la tarda. Si haguessim fet cas de les previsions, no hauriem pogut aprofitar el matí amb aquesta sortida. Sort que l'Andreu és una mica tossut.

Molí de Brotons

El passat dimarts 10 de març vàrem fer una sortita amb en Toni Vilaró per gaudir del paratge natural del Molí de Brotons. Situat al moianès, al terme de Castellcir, es troba en plena riera de Marfà aprofitant una bauma a ran de llera del salt de la Tosca.

És un molí semitroglodític i estigué habitat i en funcionament almenys des de l'any 1608. L'any 1863 hi va haver una crescuda de la riera i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. Des d'aleshores no ha tornat a funcionar.
Per accedir-hi cal esperar un dia en que baixi el nivell de l'aigua, llavors es poden veure les restes del molí.
Molt a prop d'aquest punt, en plena vall de Marfà hem visitat la capella de la Mare de Déu de la Tosca i les restes del molí de Marfà.
Per accedir en aquests paratges hi ha vàries opcions, nosaltres ho hem fet des de Moià seguint el GR 3. Potser és una mica més llarg però així també hem gaudit d'altres trams on hi ha les gorgues i altres elements com una antiga cabana de vinya. Llàstima que l'aigua no baixa gaire neta.
I aprofitant la sortida i arribada hem gaudit de la població de Moià, que tot i que pertany al Bages, exerceix de capital de la subcomarca del Moianès, que precissament aquest dies decideix si vol ser comarca. Hem gaudit de la seva esglèsia dedicada a Santa Maria.

De l'época romànica, ja no en queda res. L'actual és bastida entre el renaixement i el barroc i és força gran, de tres naus amb creuer i coronat per una gran cúpula i un esvelt campanar. Destaca la façana principal i lateral per el seu valor artístic amb elements extraordinaris del barroc salomónic en pedra.

Santa Maria de Martorelles

Nova sortida el passat dissabte 21 de febrer per els entorns de Santa Maria de Martorelles, a la comarca del Vallès Oriental. Hem visitat la seva església dedicada a Santa Maria, de construcció fonamentalment medieval. L'absis es del segle X, la volta i els arcs de la nau són romànics de transició al gòtic. En canvi les capelles laterals anteriors són del segle XVI i les posteriors del segle XVII. La portada està molt retocada. El campanar és amb torre de carreu amb un sol cos. També hem vist el menhir de Castellruf, situat a la mateixa població.

La excursió és plena de fonts. La de can Roda, la font Sunyera, la del Ca o de Sant Domenec, de la Bassa, del Ferro, de la Teula. Hem caminat per el parc de la Serralada Litoral i seguint la carena hem arribat al cim de Castellruf a 459 metres. En aquest punt hi ha les restes d'un dolmen, un megàlit que fa 1,60 metres de llarg per 1,50 d'ample i 60 centímetres d'altura. Al seu costat hi havia en menhir que hem vist a la població. També hi havia un poblat ibèric que sembla que es va començar a habitar en el període ibèric arcaic i va ser abandonat a principis del segle II aC.
Baixant hem continuat gaudint de les fonts de la zona. La del Llorer, de can Gurri o de la Mercè, una de les més visitades.
També hem passat per el bosc Moreu on hem vist les restes de carboneres i per la finca de Can Girona.

Finalment hem arribat al punt de sortida, la finca de Can Roda, on hem visitat el seu celler i hem tastat uns vins amb la DO d'Alella.

La veritat és que ens han tractat molt be. Moltes gràcies. I també agraïts a en Joan Sanjuan, que ens ha fet de guía, juntament amb el Josep Mª Baró.
(I pel que sembla, en Julio també, gran coneixedor de tots els caminis i espais d'aquest territori)