Circ de Coma Armada i congesta de la Llosa

Avui un bastant nombrós grup del Caminant per Catalunya de TV del Ripollès hem anat a Vallter per anar en una direcció que no resulta massa habitual. I com marquen les bones costums, ens hem aixecat ben d’hora i a les 7 del matí érem en el punt d’inici de l’excursió.

Des de l’aparcament més baix de Vallter, al costat de l’hostal Pastuira, hem anat en direcció cap l’est, seguint un camí marcat amb senyals grogues i blanques que porta fins el refugi Jaume Farré del Costabona, però a l’arribar al torrent de Coma Armada hem abandonat aquest corriol per pujar pel costat del torrent, tot seguint unes molt antigues marques vermelles, que ens han conduit cap al Pla del Presidi i el circ de Coma Armada, tancat per les Llosardes. Aquest circ glaciar de tipus pirinenc es molt poc concorregut.

Des de l’amplia zona herbrada ens hem enfilat cap a la carena, pel dret, cercant el millor lloc de pujada, fins assolir-la.

Hem entrat en el ampli espai, que alguns han qualificat de desèrtic, del pla de Campmagre, un espai de pastura dels comunals de Mantet i Py, que ha estat tradicionalment molt lligat al món pastoril ripollès.

Hem anat fent els petits cims que marquen la línia fronterera (pic de Coma Armada i Pic de la Llosa), a uns 2.500 m alt. El dia era esplèndid. Una gran extensió del Campmagre era davant dels nostres ulls, des de la Portella de Morens fins Rocs Blancs, encara que darrera veiem Roc Colom, el Costabona i algunes puntes de les Esquerdes de Rojà. I al fons, com sempre el Canigó. També hem parat atenció al filó de quars que provinent del Gra de Fajol reapareix amb contundència a la zona.

Ben guiats per en Jordi, hem anat resseguint les cabanes de pastors de la zona: la de Morens i les més antigues de la Llosa (que tant gràficament va descriure Carles Bosch de la Trinxeria en el seu capíto l“Excursions y casseras en los alts Pirineus catalans” del llibre Recorts d’un excursionista (1887).

Havent fet un bon esmorzar al Pic de la Llosa, hem aprofitat per a anar a albirar el circ de Concrós, que serà properament objecte d’un recorregut específic.

Les cabanes del Campmagre que hem visitat encara mostren la seva estructura i les restes de les pedres que conformaven el punt de foc.

Tot tornant hem pujat fins el Roc de la Portella, per veure una tercera cabana, que esta guardada per una còpia de la verge montserratina que hi va posar i vigila en Jordi, semblant a la que hi ha a la cabana gran del Triader, a la Coma del Catllar. Des d’aquesta punt es pot veure el camí cap a Mantet i la zona on hi havia el refugi del Alemanys.

I per esgotar les cabanes del Campmagre hem anat a visitar la cabana, encara sencera, i amb el seu punt de foc a terra, de la Portella, rodejada de dues més cabanes ara aterrades.

Hem baixat per la Portella de Mantet, no sense tocar el punt fronterer 511 i la resta de la senyal, feta amb ferro, que si va col·locar quan és va inaugurar el primer refugi de Ull de Ter, el 1909. 

La pluja es ha anat respectant fins a pocs metres dels cotxes.

ANTONI   LLAGOSTERA

Rocabruna, cases, tutes i el castell

El passat dissabte, dia 12 de maig de 2012, uns seleccionats excursionistes varem fer una recorregut per Rocabruna, des del coll de la Boixeda (el punt més alt del recorregut, 1.090 m alt) fins a Sant Feliu de Rocabruna, tot passant pel castell.

Hi havia voluntat d'anar a algunes de les cavitats de més anomenada de la zona, les tutes sota el castell, la tuta de l’avi Janot i la tuta de Maimons.

La veritat és que l’excursió, curteta de recorregut, uns 8 quilòmetres, va permetre assolir tots els objectius i, sobretot, veure tot un petit món de cases i d’indrets molt interessants.

La primera part de l’excursió es fa seguint el GR 11 (marques vermelles i blanques).

El grup de cases (Can Pujol o Etxalde i can Planes) que s’amaguen sota el coll de la Boixeda  estan dedicades al turisme rural, però gaudeixen d’un formidable aspecte, de cases de construcció notable.

El molí d’en Sorolla, permet gaudir dels salts i saltirons de la riera de Rocabruna , una autèntica delícia.

 

I arrribats a aquest punt més baix (821 m alt) cal començar a pujar fins el castell de Rocabruna, tot passant per les cases de Gasoveras i del Castell. Seguim ara un PR (marques grogues i blanques)

Darrera de la casa del Castell varem trobar un de les quatre tutes sota el castell, una petita cavitat com el seu nom indica, de no gaire recorregut.

El castell de Rocabruna, en el qual ara es treballa en el seu manteniment i conservació, mostra un formidable aspecte. I des d’aquí podem veure a ull d’ocell el camí que hem fet que arribar.

 

Desprès d’admirar les restes del castells ens hem dirigit, ben guiats per les indicacions d’en Francesc Barri, un bon coneixedor de la zona, que per mig d’en Jordi, ens ha permès arribar a la tuta de l’avi Janot.

La tuta de l’avi Janot, que alguns moderns catàlegs espeològics no havien estat capaços de localitzar, és una autèntic prodigi. Penjada sobre un precipici, té una entrada ben guardada i és una cova molt interessant que es feia servir per amagar queviures en temps de maltempsades socials.

I a continuació seguim l’aventura per anar a la Tuta de Maimons, la cova més gran de la zona. La tuta de Maimons té dues entrades. Una inferior, amb una boca molt gran situada davant de al casa de Guardiola, i una sortida superior, més estreta.

I ja cap el final de l’excursió, anem a Sant Feliu de Rocabruna. I per beneir correctament l’excursió, en Fermí en convida a unes cerveses. Ens ho havíem guanyat!

Una gran excursió, plena d’objectius complicats d’assolir, però finalment acomplerts. 
(Antoni Llagostera)

Prats de Molló

Magnífica sortida la que hem fet aquest passat dissabte 5 de maig al Vallespir, a la població de Prats de Molló. Una vila medieval fortificada que està molt a prop de la comarca i que val la pena visitar. La nostra ruta comença precisament a la plaça del poble i voreja part de la muralla, molt ben conservada fins que anem deixant enrere, travessant el pont del Llanarer. Estem fent el camí del Miracle, ple de llegendes. A mida que anem enfilant, les vistes del poble i l'entorn son espectaculars. A més tenim el privilegi de contemplar gairebé tota la excursió la Torre del Mir i el Costabona. Passem per les cases del Casot i les Gracies. Estem seguint el GR Transfronterer 83 que enllaça Mataró amb Prada de Conflent, evidentment passant per el Canigó.

Pel camí trobem alguns descobriments recents degut a una forta ventada que va deixar el bosc mig despullat. Ens referim a un Dolmen i les restes d'una capella encara pendents de documentar. Un cop arribem al Coll del Miracle deixem el GR i trenquem a l'esquerra per acostar-nos a l'Oratori del Miracle on hi ha les santes Justa i Rufina.











Just al costat hi ha una bassa ja que segons diu la llegenda, els segadors de la zona les van enviar a buscar aigua en una zona seca. Elles tot dedicides van fer un forat i va sortir l'aigua, que al portar-la als segadors no s'ho podien creure, i d'aquesta manera es va posar el nom a l'Oratori i al coll. Situat a 1.400 metres i a poc més de 4 kilòmetres de la sortida. La pujada és constant i fem un desnivell de 300 metres. A partir d'aquest punt tenim la opció de seguir la ruta per altres indrets. Nosaltres hem optat per tornar per el mateix camí i al tornar a Prats de Molló, hem passat per el Fort Lagarde i hem baixat fins al poble per un pas soterrat molt interessant. I val la pena dedicar una estona a visitar el centre de Prats de Molló amb la seva església, la muralla i les portes d'entrada.

Nosaltres hem tingut un guía excel.lent, en Josep, que molt amablement ens ha acompanyat i explicat tant la història com les llegendes del recorregut.
En total hem fet uns 10 kilòmetres amb un desnivell acumulat de 600 metres.

Avui no hem gaudit de la coca del Caminant, i no cal posar el motiu perque sembla que és de jutjat de guàrdia. Per sort en Jordi en portava una de Torelló, força bona, que juntament amb el pa i l'assortit d'embotits ens ha alimentat de valent.
Podeu veure més fotos al Facebook del Caminant:
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.10151055634123776.554372.161274228775&type=1

Coll de Taradell - Seva

Nova sortida aquest passat dissabte per el GR II en plena comarca d'Osona. En aquest cas la etapa 12 entre el Coll de Taradell i Seva, una ruta curta d'uns 6 kilòmetres i que ens deixa a les portes d'Aiguafreda, fi d'aquest GR. Abans de començar hem optat per pujar a l'Enclusa que haviem d'aver assolit en l'etapa anterior però les presses no ens ho van permetre. Aquest és el punt més alt de Taradell (867 m.) on hi ha una molt bona vista de la plana de Vic i les Guilleries. Molt a prop d'aquest punt val la pena fer una ullada a les Cuines. En una espècie de balconada o replà al mig de l'espadat o gran roquissar que delimita les Sitges del Bou i a sobre el bosc de Mansa, hi trobem tres cavitats fetes per l'erosió conegudes com les Cuines d'en Rocaginarda. Aquest indret va servir moltes vegades de refugi o amagatall del bandoler Perot Rocaguinarda entre els anys 1606 i 1610 que actuava com a cap de quadrilla dels Nyerros. També durant la Guerra Civil van servir encara com a amagatall per a gent perseguida.

Un cop fetes les visites hem tornat al coll de Taradell, ara si per seguir el GR II. Els primers kilòmetres son de baixada, de molt bon fer. Després de passar per el Collet de Guaitallops, arribem al Pont del Molí dels Sors o d'en Gatus a 600 metres, que travessa el riu Gurri. Un lloc molt bonic i peculiar. I amb poc més d'un kilòmetre arribem a Seva, un poble situat a la falda del Montseny i d'uns 3.400 habitants. Cal destacar l'església de Santa Maria amb un campanar romànic molt ben conservat i modernament acabat amb merlets.

Una bona excursió doncs per la comarca d'Osona i que ens deixa a pocs kilòmetres del final d'aquest GR II. Avui per cert, sembla que ha fallat en Joan, un dels pocs que fins ara havia fet totes les etapes. En canvi la bona noticia és que ha tornat el Victor amb el seu pare en Joan, que també havien fet les primeres etapes des de la Jonquera.

Al Costa Pubilla pel coll de la Bona

Escriu: Antoni Llagostera Fotos: Ramon Busquets (31 març 2012) Al Costa Pubilla es pot pujar des de diferents llocs, però segurament el menys usual es fer-ho pel coll de la Bona. I malgrat que aquest plantejament és molt freqüent, cal dir que pujar-hi des del coll de la Bona ofereix uns al·licients que fan que l’excursió tingui un especial interès. Nosaltres varem decidir pujar-hi des de Viles Xiques. Amb en Pere, en pla d’exploració, l’any 2010 ja varem fer-ho des de Maians. Des de les Viles Xiques varem pujar a Prat Amorriador i en lloc en enfilar-nos cap al coll de Coma Ermada, seguint la costum més establerta, feren muntanya amunt per sobre del Serrat Llis, passant abans per la font de la Pleta, al costat del Prat Amorriador. Quan ja érem a 1.800 metres d’altitud, fora del bosc, hem començat a gaudir d’unes vistes impressionants. Tota la serralada que porta fins el coll de la Creueta era davant nostra, amb l’acompanyament del Cadí, el Pedraforca, Rasos de Peguera i el Catllaràs. Ja fent camí de pla, hem trobat les dues Fontetes de Maians superiors, ben apariades. I d’aqui fins el coll de la Bona un passeig. En aquest punt el paisatge que s’obre, amb el Puigmal vist pel costat de la vall de l’Estremera. L’Agustí ha xalat d’aquesta visió tant especial del gegant del Ripollès. El següent objectiu era el búnker situat en direcció a Roc dels Llamps. Esta molt net i té una vista panoràmica des de la Collada de Tosses fins a Sant Antoni de Ribes. Formava part del Centre de resistència 45 de la Línia Defensiva dels Pirineus, o Línia P. Un autèntic monument a la imbecilitat militar, que va enterrar tres tones i mig de ciment per búnker i que mai a servit per res. L’esmorzar, sobre el búnker, com sempre, copiós i ben regat.

I amunt! Cap el Roc dels Llamps, on hi ha un paravent, baixada lleugera i pujada al Costa Pubilla. Curiosament, avui no hi havia ningú, quan és un pic bastant concorregut i el temps avui magnífic presagiava molta concurrència.

La baixada, pel de Pla de Pujalts i el puig de Coma Ermada, a la recerca de la Cova de les Pubilles, que ja havia estat trobada fa dos anys per en Pere i jo. No hem entrat a la cova, encara que portàvem un plànol del lloc. La Pilar ha dit que avui ha anat una pubilla, ella, amb nou hereus, a la cova de les Pubilles. La baixada ens ha servit per parar esment a la situació lamentable de la font del Roc, al costat del camí del coll de Coma Ermada. I avall cap el Prat Amurriador, on hem fet un esguard a les saleres. I camí cap les Viles Xiques, on tot jugant, amb un desmarcada clara, l’Antoni ha arribat primer al cotxe.