Al Costa Pubilla pel coll de la Bona

Escriu: Antoni Llagostera Fotos: Ramon Busquets (31 març 2012) Al Costa Pubilla es pot pujar des de diferents llocs, però segurament el menys usual es fer-ho pel coll de la Bona. I malgrat que aquest plantejament és molt freqüent, cal dir que pujar-hi des del coll de la Bona ofereix uns al·licients que fan que l’excursió tingui un especial interès. Nosaltres varem decidir pujar-hi des de Viles Xiques. Amb en Pere, en pla d’exploració, l’any 2010 ja varem fer-ho des de Maians. Des de les Viles Xiques varem pujar a Prat Amorriador i en lloc en enfilar-nos cap al coll de Coma Ermada, seguint la costum més establerta, feren muntanya amunt per sobre del Serrat Llis, passant abans per la font de la Pleta, al costat del Prat Amorriador. Quan ja érem a 1.800 metres d’altitud, fora del bosc, hem començat a gaudir d’unes vistes impressionants. Tota la serralada que porta fins el coll de la Creueta era davant nostra, amb l’acompanyament del Cadí, el Pedraforca, Rasos de Peguera i el Catllaràs. Ja fent camí de pla, hem trobat les dues Fontetes de Maians superiors, ben apariades. I d’aqui fins el coll de la Bona un passeig. En aquest punt el paisatge que s’obre, amb el Puigmal vist pel costat de la vall de l’Estremera. L’Agustí ha xalat d’aquesta visió tant especial del gegant del Ripollès. El següent objectiu era el búnker situat en direcció a Roc dels Llamps. Esta molt net i té una vista panoràmica des de la Collada de Tosses fins a Sant Antoni de Ribes. Formava part del Centre de resistència 45 de la Línia Defensiva dels Pirineus, o Línia P. Un autèntic monument a la imbecilitat militar, que va enterrar tres tones i mig de ciment per búnker i que mai a servit per res. L’esmorzar, sobre el búnker, com sempre, copiós i ben regat.

I amunt! Cap el Roc dels Llamps, on hi ha un paravent, baixada lleugera i pujada al Costa Pubilla. Curiosament, avui no hi havia ningú, quan és un pic bastant concorregut i el temps avui magnífic presagiava molta concurrència.

La baixada, pel de Pla de Pujalts i el puig de Coma Ermada, a la recerca de la Cova de les Pubilles, que ja havia estat trobada fa dos anys per en Pere i jo. No hem entrat a la cova, encara que portàvem un plànol del lloc. La Pilar ha dit que avui ha anat una pubilla, ella, amb nou hereus, a la cova de les Pubilles. La baixada ens ha servit per parar esment a la situació lamentable de la font del Roc, al costat del camí del coll de Coma Ermada. I avall cap el Prat Amurriador, on hem fet un esguard a les saleres. I camí cap les Viles Xiques, on tot jugant, amb un desmarcada clara, l’Antoni ha arribat primer al cotxe.

Sant Llorenç - Coll de Taradell

Nova sortida el passat dissabte 17 de març per continuar el GR II que enllaça la Jonquera amb Aiguafreda. En aquest cas l'etapa 11 que ens acosta al punt final. Hem fet 12 kilòmetres més entre Sant Llorenç del Munt i el Coll de Taradell. Per accedir al punt d'inici hem d'agafar la carretera que va al Pantà de Sau i uns kilòmetres després de passar Folgueroles trenquem a la dreta just on hi ha un petit túnel que travessem per agafar aquesta pista que ens acosta a Sant Llorenç. El camí segueix molta estona una pista forestal sense grans desnivells i passa per el Serrat de les Alzines i la casa i granjes de Puigsec i amb menys d'una hora ens acosta a Sant Julià de Vilatorta. Aquí és obligat fer parada i fonda per gaudir dels carrers i places d'aquest petit poble de la comarca d'Osona.

Als carrers destaquen les llindes de les cases on encara hi ha gravar el nom del propietari o l'any de construcció i algun emblema curiós. A les façanes hi trobem varis rellotges de sol en perfecte estat i per tant marcant la hora solar. I destaquem l'edifici més important, l'església parroquial dedicada a Sant Julià que conserva una bona part de l'església edificada en el segle XI. També hi ha moltes cases senyorals utilitzades antigament per passar els estius. I a nosaltres ens ha cridat l'atenció el Casal Núria, una casa amb pintures de l'época noucentista, feta l'any 1929 per Miquel Pallàs.

Després de badar força estona em esmorzat al paratge de les 7 fonts, un passeig molt interessant i tranquil com tot el poble de Sant Julià.

Un cop fet el mossec, hem enfilat el turó on hi ha les runes de l'antiga fortalesa de Bellpuig, coneguda popularment com a castell dels Moros (segle XII).

El camí segueix molt planer per el Bolet del Gegant, el coll de la Costa i travessem per sota l'eix transversal, que per cert està en obres i ens obliga a variar una mica el GR. Per sort està ben indicat. I seguim fins a una altra parada obligatòria, el Santuari de la Mare de Déu de Puig-l'agulla, un dels centres piatosos més visitats de la comarca. Al costat hi ha un restaurant i una balconada que ens ofereix bones vistes. I amb una hora més arribem al coll de Taradell, a la carretera que enllaça amb Viladrau. Una bona sortida doncs, molt fàcil i ideal per gaudir de tots els atractius que ens trobem. I avui ens ha fet un bol sol i la visibilitat era molt bona deixant enrere aquelles boires que ens han acompanyat en algun tram del GR al seu pas per Osona. Ara ens queden un parell d'etapes per acabar aquest GR II.

Us deixo un parell d'enllaços de les sortides que havíem fet l'any 2007 caminant per Osona

Un el del Castell de Sant Llorenç i el Salt de la Minyona

http://caminantpelripolles.blogspot.com.es/2007/11/castell-de-sant-lloren.html I l'altra al castell de Taradell i Puig-l'agulla http://caminantpelripolles.blogspot.com.es/2008/02/castell-de-taradell.html

Sant Romà de Sau - Sant Llorenç del Munt

Nova sortida aquest passat dissabte per la comarca d'Osona, per continuar el recorregut per el GR-II fent ja la desena etapa que ens acosta al punt final d'Aiguafreda. En aquest cas hem fet 12 kilòmetres des de Sant Romà de Sau fins a Sant Llorenç del Munt. Després de tornar a gaudir de la vista del pantà de Sau hem començat a caminar passant per algunes cases de pagès com el Francès, les Tallades o la Coromina, hem anat seguint el camí que travessa vàries vegades la carretera fins arribar a la primera parada, on hem esmorzat, el bonic poble de Vilanova de Sau amb poc més de 200 habitants respira tranquilitat a tots els seus racons, envoltat de natura. Destaca l'església romànica de Santa Maria del S XI i el seu carrer Major.

El nostre proper objectiu, la Mare de Déu dels Cingles, i ho fem enfilant un sender que supera gairebé 300 metres de desnivell fins arribar a la carena on seguim una pista fins a trobar la Mare de Déu on les vistes ja son espectaculars. Aquest indret també és conegut com el Salt de la Minyona Diu la llegenda que la Minyona dels Munts era molt devota i no faltava cap diumenge a missa. Un dia que se li havia fet tard, quan encara estava dalt la cinglera, va escoltar que ja tocaven les campanes per començar la missa. Com que no volia arribar tard de cap manera, va saltar cingle avall sense pensar en l'alçada que hi havia. Miraculosament no li va passar res i va poder arribar a missa just a temps. Pocs dies després, va necessitar tornar a baixar al poble i va pensar que per estalviar-se temps i camí podia tornar a repetir el salt. Però aquesta segona vegada el miracle no es va produir i la pobra minyona va tenir un accident molt greu que li va costar la vida. Des de llavors aquell indret va començar a dir-se el salt de la Minyona, i ningú més ha tornat a intentar saltar.

Nosaltres però, tornem enrere per recuperar la pista i començar a baixar fins a trobar la carretera i llavors per una altra pista arribar a Sant Llorenç del Munt, era un castell al segle IX que es va transformar en monestir agustinià durant l’edat mitjana. Ara de propietat privada, i s'hi han fet importants obres de restauració. Nosaltres ja vàrem tenir la òportunitat de visitar-ho també amb en Toni Vilaró quan feiem programes del Caminant per Osona. Una bona sortida doncs per anar acabant aquest GR II. Suposo que amb un parell o 3 etapes més arribarem a Aiguafreda. Avui ens ha plogut una miqueta, 4 gotes que no ens han molestat, però si que la boira i la calitja ens han privat de bones vistes. I com que ens han fallat les Mascarella, hem tingut doble racció de coca del Caminant.

El Taga des de Puigsac (Pardines)

Escriu: Antoni Llagostera. Fotos: Ramon Busquets

El passat dissabte, dia 11 de febrer de 2012, varem pujar al Taga des de Puigsac, a Pardines. Feia una dia molt fred, però aquesta situació va venir contraposada per un cel blau, sense cap núvol i amb vistes esplèndides. A les vuit del matí, amb un ambient gèlid, on tota superfície d’aigua era un vidre, varem anar fent pujada. El desnivell a salvar era respectable: 745 m. La pujada fou èpica, no sols per les dificultats de fer anar el pit i les cames. Una vent gèlid feia que la sensació de fredor, a estones, augmentava d’una manera considerable. Aquesta excursió del Caminant fou programada coincidint amb el fet que un grup nombrós de gent del CAM de Parets volien fer en aquesta costat nord del Taga proves i aprenentatge de progressió sobre neu dura en terreny d’inclinació moderada, pràctiques grampons, piolet i auto detenció i de progressió en cordada. Una part important d’aquestes pràctiques foren impossibles ja que les clapetes de neu no permetien fer-ho, però si que fou una bona pràctica de resistència al fred gèlid i paralitzador.

L’equip del Caminant va pujar pel costat del coll de Bac, per Coma Ermada i el Solei de la Caritat, ascendit molt directa cap a la creu del Taga. Havent sortit a les vuit, a les 10 i quart ja erem dalt del cim. L’esmorzar, sempre generós, calgué fer-ho en condicions de fred gens agradables i el que va agradar més fou el café i els esperits. Calia calentar-se! La baixada fou per la carena del coll de Comallonga i cap la Portella d’Ogassa. Quan ja baixàvem varem trobar el grup, especialment nombrós, de Parets del Vallès. Marxarem cap el pla de la Llagona, on sols hi havia restes dels estanyols que a vegades s’hi formen. La baixada fou en direcció a l’estany de Can Roca, que calgué cercar amb delit. L’espectacularitat de l’estany de Can Roca i del pou de glaç que hi ha en el seu costat est, va recompensar la recerca. L’estany era totalment gelat i els més valerosos el varen travessar caminant.

Una excursió que va permetre albirar d’una manera esplèndida les zones de pastura estival del nord del Taga i del Puig Estela, especialment el plans de Sinan i, en el llunyania, l’Orri vell. En aquesta ocasió va demanar d’acompanyar-nos l’Adrià, que té casa a Ribes. I ens va prometre que la seva companya potser vindrà en alguna excursió. Com que no anem pas sobrats de dones, serà molt benvinguda, com ho fou l’Adrià. Els demés membres de l’expedició, molt d’ells, ja estan molt vistos.

Montserrat

Sortida molt especial aquest dissabte 28 de gener. Primer per el lloc, la muntanya de Montserrat i segon per la celebració del programa 200 del Caminant per Cataluya. La llàstima és que el temps no ens ha acompanyat i la boira ens ha privat de les vistes. Tot i així nosaltres hem fet la excursió que enllaça els tres monestirs: Santa Cecília, Santa Maria i Sant Benet El punt d'inici és a Santa Cecília de Montserrat, un interessant temple romànic de tres naus i tres absis que encara es manté en bon estat. El camí enfila de seguida passant per vàries canals i just per sota del Cavall Bernat i les parets del Diable. Aquestes, potser les més espectaculars, son les poques que hem vist aprofitant un moment d'aclarida. Les ermites també son les protagonistes a Montserrat, algunes de molt curioses, aprofitant les formes i baumes de la muntanya. Un cop arribem al pla de la Trinitat, cal contemplar les de Sant Dimes i Santa Creu, que nosaltres no hem vist per la boira, ni tampoc el Monestir que deviem tenir just a sota. El que si hem trobat son les runes de la Santíssima Trinitat. Uns metres més amunt trobem la de Sant Salvador, que és més aviat una cova o una bauma, preparada com a refugi.

Recuperant el camí encara ens queden la ermita de Sant Benet, també convertida en Refugi, i a tocar, les restes de la de Santa Anna, situada al punt més central de totes les ermites. Això va fer que exercís de parròquia per a tots els ermitans dels voltants.

A partir d'aquest punt ja podem baixar cap a Montserrat, ho fem primer per el pas dels Francesos i després per les escales dels Pobres. En total superem un desnivell de 200 metres amb uns 800 graons distribuïts en diversos trams i plens d'història degut a la guerra del Francès. I així arribem al Monestir de Santa Maria de Montserrat, un lloc de peregrinació i santuari internacional, ben conegut i visitat ja des de l'edat mitjana. Nosaltres hem aprofitat per entrar-hi i contemplar la imatge romànica de la Mare de Déu.

Desprès de fer el turista una bona estona, hem agafat el Passeig dels Degotalls, un recorregut ornamentat amb monuments a artistes de renom i rajoles amb diferents advocacions a la Mare de Déu, també populars i belles majòliques. Hem trobat les ripolleses de Santa Maria de Ripoll i la Mare de Déu de Núria. El darrer tram de la excursió el fem per la carretera i acabem baixant per el camí dels Matxos fins arribar a Sant Benet, un monestir femení de Germanes Benedictines. Un temple contemporani de regust neoromànic. Una sortida doncs molt maca per tot el que comporta, i a més dels lligams amb Ripoll i l'Abat Oliba, que en Toni ens ha explicat àmpliament durant la excursió.

Com a curiositats m'ha sobtat el fet de que, a la cova de Sant Salvador, fa uns 4 mesos que hi viu en Jordi, sense llum. Li agrada la muntanya i escalar, sovint baixa al Monestir a buscar aliments i vi, i en dies com el Barça Madrid també baixa a trobar una bona tele i companya.

I avui destacava una àmplia representació de la família Chueca, fins i tot la Sandra sembla que s'ha buscat un motxiller, i en Pere portava un parell de gosses, la Hippie i l'Herba. Un cop més el café d'en Joan ens ha escalfat l'ambient (per no parlar d'aquelles coses que porta el Llagostera).

I si, 200 programes si sumem la primera etapa de Caminant pel Ripollès més la de Caminant per Osona i els darrers programes de Caminant per Catalunya. Una xifra important i amb ganes de que creixi dia a dia gaudint dels paratges i racons dels Països Catalans, tot i que a vegades també fem alguna escapada al Pirineu Aragonès per fer algun cim de 3.000 metres.

Volem agraïr a tots els que feu possible aquest programa, començant per la direcció de Corisa Media Grup i els seus treballadors, el director del programa Andreu Pérez, tots els guíes i acompanyants (no dic noms per no deixar-ne cap), els que ens seguiu per TV Ripollès o altres canals de TDI, i els que ens feu les coses més fàcils, com és el cas d'aquesta setmana, a Montserrat, ja que ens han acompanyat i facilitat la nostra feina.