Montferri

Mª Clara Martínez (dissabte 18 gener 2020)

Sortida per terres de l’Alt Camp, gens complicada, però molt bonica.
El punt d’inici de la caminada d’avui és el petit poble de Montferri. Just a l’entrada del poble hi ha un descampat on aparquem els cotxes, i ens disposem a fer una visita al poble. Al nucli més antic, que es troba al voltant de l’església parroquial de Sant Bartomeu, algunes cases conserven arcs gòtics, i moltes estan ben reforçades per imponents contraforts.

 
En arribar al final del carrer Major posem rumb al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat. El santuari de Montserrat de Montferri va ser projectat i començat a construir entre els anys 1926-1928. El terreny havia estat cedit per la família Vives de Montferri, el membre de la qual Daniel Vives, jesuïta, havia estat el promotor de l'obra i Josep Maria Jujol, professor a l’escola d’arquitectura de Barcelona i col·laborador de l’incomparable Gaudí, l’arquitecte. En la realització de l’obra varen participar activament tots els vilatans, fabricant els maons o altres elements de construcció. El santuari no es va acabar per manca de recursos econòmics, tot i que els materials emprats eren senzills i la mà d'obra era bàsicament obtinguda pel sistema de prestació personal dels veïns del poble. L'any 1930 s'aturaren les obres i després, per causa de la guerra, ja no es van reprendre. Es reempren el 1972 i s’inaugura el 1999. Actualment s’hi celebren casaments i s’està promocionant com atractiu turístic.
Deixem el santuari i ara ens disposem a enfilar-nos i carenar la Serra de Montferri, per assolir la Tossa Grossa (un 100 cims de 387 metres i unes vistes espectaculars) i arribar-nos fins la Torre del Moro. Segons algun historiador, el seu origen, i el d’altres torres de guaita erigides en aquesta zona, es relaciona amb el procés de recuperació del territori ocupat pels musulmans. El camí per tota la carena ens sorprèn gratament. Comencem trobant diverses barraques i feixes de pedra seca que s’estenen per tot el vessant de la muntanya, mut testimoni de l’activitat agrícola que anys enrere va prosperar per la zona, sobretot vinyes, i que ens conviden a imaginar com havia de ser de dur el treball amb aquest tipus de terreny. Ja a la cresta d’aquesta petita serra anem seguint un sender molt ben marcat, entre garrics, romaní, farigola i altres matolls típics de la zona, amb espectaculars vistes.

Des de la Tossa Grossa es veu el mar i el Camp de Tarragona, gran quantitat de pobles (Valls, Salomó, Vila- rodona....) i serres (el Montmell-Marmellar, Pre-Pirineu, Muntanyes de Prades...) La Torre del Moro disposa d’una escala interior a base de grapes clavades en la paret que ens permet accedir al primer pis i gaudir millor de l’entorn, encara que les altes parets que en resten d’aquest pis superior priven una mica. Ara toca baixar, per un camí força empedrat i en fort desnivell, però sense complicacions. Arribem a la plana i tornem a estar envoltats de vinyes, camps d’olieres i barraques. I masos. Com el de la Polla Rossa, un nom curiós per un mas, però que segurament fa referència a alguna pubilla de cabell ros (a una noia jove se la sol anomenar una polleta).
Seguim caminant, per còmodes pistes i camins, fins que hem de travessar el riu Gaià. Baixa força aigua, i alguns optem per no arriscar i treure’ns les sabates. Ens arribem fins a Bràfim, un altre bonic poble de la comarca on hi destaca l’església parroquial de Sant Jaume de Bràfim, construïda a les darreries del s. XVII. I ja posem rumb de retorn a Montferri, passant per l’ermita de la Mare de Déu de Loreto. Situat al turó del Puigrodó, el temple és d’estil neoromànic, va construir-se entre els anys 1889 i 1892, després d’haver estat enderrocada la primitiva ermita del segle XVII, que va ser utilitzada al llarg de 225 anys i que havia estat edificada per albergar la imatge de la Mare de Déu que el sacerdot Pere Codol havia portat d’una peregrinació de Roma. En pocs minuts arribem a Montferri i donem per finalitzada la sortida d’avui. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Batalla del Toix

Batalla del Toix (Antoni Llagostera)

Part 1 (Tortellà - Santa Bàrbara de Pruneres - coll de Camporiol)

Part 2 (Coll de Camporiol - Puig Gavarrós - Serra del Toix - Can Bundanci)

dia 1 (2 gener 2020) 10 km  -  dia 2 (28 gener 2020) 13 km

L’excursionisme, entre moltes altres coses, pot fer-nos reviure una batalla molt sagnant, que fou acompanyada de fet bastant reprovables, crueltats sens justifcació i amb afussellaments en massa. Aquesta és la proposta que us oferim avui, acompanyar-nos pels paratges de la batalla del Toix (14 de març de 1874). Aquesta fou una important batalla de la tercera guerra carlina, en la qual les forces carlines de Francesc Savalls derrotaren la columna governamental del general Eduard Nouvilas a la serra del Toix, a la Garrotxa.
Estem davant una de les batalles més importants de la tercera sublevació carlina (1872-1875), amb la batalla d’Alpens (9 de juliol de 1873), i amb una de les que ha fet vessar més rius de tinta. En la batalla hi perderen la vida 200 soldats governamentals, quedant presoners uns 1.500 i sols s’escaparen uns 200, cap a França i Olot. 

Iniciem la primera etapa a Tortellà on ja podem gaudir de diversos elements interessants com l'església de Santa Maria, l'edifici del Casino o el safareig públic entre d'altres. Peró no ens entretenim i començem a caminar agafant el GR 1 direcció el coll de Palomeres. Al cap d'una estona arribem al Pont de Llierca, també anomenat pont de Sadernes. És d'estil romànic i molt característic. Té una longitud de 52 metres, empedrats amb lloses de riera. Té un sol arc que s'eleva en el seu punt màxim, fins a 28 metres. És la construcció més antiga de Tortellà. Fou edificat entre finals del segle XIV i principis del següent.

I seguim amb la nostra peculiar ruta ja entrant en terme de Montagut i Oix, cap a Planseslloses i els cossos sants. Un oratori també conegut com el de Sant Roc o de Planseslloses. I seguim fins al coll de Palomeres on la veu popular diu que, tot passant les tropes governamentals en reflectir-se el sol en les baionetes que portaven els soldats, els carlins des de la muntanya del Cós s’adonaren de la maniobra i feren senyals amb miralls o fum i posibilitaren la concentració de trops carlines al lloc adients, ja que eren extesos per una àmplia porció de territori, per guardar els passos de Castellfollit i Mieres-Santa Pau. Avisats pels senyals, tots els carlins de la zona de Santa Pau i Batet, que impedir el pas des de Mieras, es van dirigir, a través del pla de Begudà i la falda del volcà de Rapàs, a les posicions del puig de Vivers, la torre Canadell (situada a la serra de Vivers, sobre Sant Joan les Fonts), les serres de la Creu, les altures del Cós, el Montpetit i el Montmajor. En aquest punt ens desviem del camí per acostar-nos fins a Santa Bàrbara de Pruneres, una església romànica formada per una sola nau amb volta apuntada i capçada a l'est per un absis semicircular. L'element més destacat és el porxo o galieta, poc habitual a la zona. No cal dir que les vistes son impressionants.

Tornem cap al coll de Palomeras i seguim la ruta cap al coll de la Teula. En aquest punt deixem el GR-1 i baixem cap al coll de Camporiol ja tocant a la carretera d'Oix i on tenim un cotxe per tornar cap a Tortellà i així completar la primera part de la ruta. 

La segona sortida l'hem començat des del coll de Camporiol per anar a buscar els escenaris de la batalla. Des del coll hem fet marca en direcció a Toralles, passant pel coll de Rodoreda o de la Pineda, amb el Puig Gavarrós presidint el terreny. Aqui comença la batalla del Toix. El primer escenari és Puig Gavarrós, un cim insignificant (669 m alt), des d’on es varen tirar el primers tirs contra la columna governamental que anava en direcció a Toralles. I aquí va començar el drama. Calgué agrupar algunes tropes per empendre la pujada al cim i treure els carlins d’aquest lloc alt. Fou un foc que va durar aproximadament una hora.
Era el temps que Savalls necessitava per fer arribar les tropes situades a Batet, per Castellfollit i la carretera actual a Oix, cap a la casa d’Oliva Giberta. Era el grup comandat per Martí Miret i Vila del Prat, a més de la partida comandada per Francesc Auguet, dos dels grups carlins més ben preparats i aguerrits. El segon escenari fou la serra del Toix, que va donar nom a la batalla. Estem davant un serrat que va des del pla del Més Enllà o pla Sapell, en el camí de Camporiol i coll de Pineda a Toralles, fins Bonegre. La serra del Toix es un seguit de tres cims: 752, 759, 767 m alt. Aqui es col·locaren una partida carlina que va començar a hostilitzar les tropes governamental que havien guanyat Puig Gavarrós (669 m alt) i el camí de Toralles a Camporiol, per on havien de passar la corrua de unitats governamentals. Les tropes governamentals varen atacar els cim de la serra del Toix, aconseguint treure els carlins. Aquí es va fraguar una mala intel·ligència, ja que a partir d’aquest punt, el pla que era anar a Toralles i a continuació cap a Castellar de la Muntanya es va fer fonesís.

Alguns soldats van poder fugir camí de França o van poder arribar a Olot. Van morir-hi 200 soldats i els carlins van aconseguir un botí de 4 canons, 150 cavalls, 2000 fusells, munició i una caixa de 70.000 duros. Van acabar fent 1.800 presoners. 

La ruta l'hem acabat baixant cap a cal Malcasat i arribant a la carretera d'Oix a l'alçada de Can Bundanci. Un punt ideal per dinar-hi.

Una sortida que hem dividit en dos programes del Caminant per Catalunya i per tant amb doble puntuació per el rànquing.

Corçà

CORÇÀ – CASTELL D’EMPORDÀ – CASAVELLS

Dissabte 14 desembre 2019 (Mª Clara Martínez)
Avui una ruta apta per a tothom, per fer tota la família, que es pot fer a peu o en bicicleta. Som a la plana del Baix Empordà, visitarem alguns dels seus antics nuclis de població i gaudirem de fantàstiques vistes des d’algun dels seus modestos turons. Iniciem la caminada al poble de Corçà.
Corçà és una vila i municipi de la comarca del Baix Empordà. És format pel nucli principal de Corçà i els de Casavells, Cassà de Pelràs i Matajudaica. Geogràficament està dividit en dues zones, una ocupada per petits pujols dels contraforts nord-orientals de les Gavarres i l’altra, la plana, travessada pel Rissec. Arquitectònicament en destaquem l’església parroquial de Sant Julià i el seu nucli antic, format per estrets carrerons on hi podem trobar diferents elements que avalen segles d’història.

 



 






Un cop visitat el poble, iniciem la caminada posant rumb a Castell d’Empordà. Caminem per terreny completament pla, entre immensos camps de conreu i grans masies. Creuem el Rissec, sense aigua, però quan ens toca creuar el Daró la cosa està complicada. Ha plogut fa pocs dies, i baixa una bona quantitat d’aigua. No és perillós, però toca mullar-se els peus.
Ja som a tocar del petit nucli de Castell d’Empordà, antigament anomenat Llaneres, i des de 1975 annexionat a La Bisbal d’Empordà, on hi destaca el monumental castell. El castell va ser bastit com a lloc de defensa el 1300 El 1413 el va adquirir pel matrimoni Margarit. El 1600 es va construir al costat del castell una capella que, pels poders guaridors de l’indret, es va anomenar Ermita del Remei. El 1973 Salvador Dalí el volia adquirir per a Gala, però va acabar comprant el castell de Púbol. El 1999, va ser adquirit per l’Albert i la Margo, la parella fundadora de l’hotel restaurant que avui coneixem.
Vist el petit poble, d’un únic carrer, i el castell i el seu entorn, seguim la caminada fins a l’església de Sant Martí de Llaneres, església parroquial de Castell d’Empordà.

 







Seguim per terreny totalment pla, i per trencar una mica aquesta monotonia ens arribem fins el cim del Puig d’en Vidal, per un sender que en pocs metres en notable pujada ens porta a admirar unes vistes fantàstiques. Malgrat ser tant modest, tan sols 103 metres, al quedar isolat al mig de la plana ens ofereix una magnífica talaia del Baix Empordà.
Posem rumb a un altre nucli de població, Casavells. Però abans hem de tornar a creuar el Daró, cosa que ens fa tornar a descalçar i mullar-nos els peus. Casavells, junt amb Cassà de Pelràs i Matajudaica, és un dels pobles agregats al municipi de Corçà. El poble s'aglutina entorn de l'església romànica de Sant Genís, edificada bàsicament al segle XII, i forma un interessant conjunt medieval.

I des d’aquí ja tan sols ens queda posar rumb de tornada a Corçà, que hi arribem en pocs minuts. Una caminada magnífica, apta per a tothom, i que a més podem allargar o escurçar al nostre gust, atès que tota la plana de l’Empordà és solcada per gran quantitat de carreteres, pistes i camins. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

Rupit - Salt de Sallent

RUPIT – SALT DE SALLENT – SANT JOAN DE FÀBREGUES

Dissabte 7 desembre 2019 (Mª CLara Martínez)
Magnífica ruta en la que, aprofitant les pluges de la darrera setmana, hem anat a gaudir de la bellesa dels salts d’aigua de la riera de Rupit.
El primer que hem fet és portar un parell de cotxes a l’església de Sant Joan de Fàbregues, atès que avui acabarem allà la ruta. Comencem la caminada amb una visita ràpida al poble. És encisador. Quan arribem a Rupit, una de les coses que més ens crida l'atenció, a part de la bellesa de les seves construccions i el seu incomparable entorn, és una paret que sorgeix sobre una gran penya que domina el poble. Són les restes de l’antic castell. Sembla ser que la roca és l'origen del nom del poble, ja que en llatí «rupes» és roca i és on hi havia el castell. És al voltant del castell, que data del segle X, on es construeixen les primeres cases del poble i on neix el nucli medieval que amb el pas del temps va creixent i es va expandint.

 

Per darrera l’Ajuntament trobem un pal indicador amb l’inici del camí de la riera de Rupit i comencem a caminar. Un pas amb pedres ens ajuden a creuar un torrent i en pocs minuts arribem al primer salt: els Saltants del Rodor, que amb la gran quantitat d’aigua que baixa està magnífic. La resclosa d’un antic molí és la que forma aquest bonic salt.

 

Tornem al camí principal i pocs metres més avall trobem el Saltant de Sabaters, que igual que l’anterior es mostra esplèndid. Seguim la ruta, per sender molt ben fresat i de bon caminar, fins la part de dalt del Salt de Sallent. Cal anar amb
compte, baixa molta aigua i amb força. És molt perillós apropar-se massa al saltant. No massa lluny hi ha un mirador des del que podrem admirar el salt en tot el seu esplendor. Un cop vist el salt de Sallent des de dalt, seguim un sender que es separa de la pista principal a la recerca del nostre proper objectiu: veure el salt des de baix. El sender ens porta a baixar pel grau de la Donada, fent petites ziga-zagues amb fort pendent. Quan el pendent es suavitza, trobem un senderó a mà dreta que és el que ens porta fins la gorga i la part baixa de l’espectacular Salt de Sallent.

 

El salt de Sallent és el salt d'aigua amb major caiguda vertical de Catalunya, amb una caiguda lliure d'uns 115m, i formant una espectacular poua de considerable profunditat. Passem una bona estona en aquest lloc, escoltant el brogit de l’aigua en caure des de tanta alçada, i finalment tornem al camí principal. Ara anirem seguin l’antic camí de la Donada, fins a trobar de nou la riera de Rupit, amb la sorpresa de que baixa molta aigua i ens resulta força complicat creuar-la. No queda cap més remei que descalçar-nos i mullar-nos els
peus... Ja a l’altre costat de la riera, no deixarem de seguir la pista forestal que ens portarà fins a Sant Joan de Fàbregues. 

 

Passem per la base de l’Agullola de Rupit, i trobem miradors sobre les Guilleries i el pantà de Susqueda. I finalment arribem a Sant Joan de Fàbregues, on hi tenim els cotxes que hem deixat al matí i que ens estalvien un bon tram de camí per tornar al poble de Rupit. Esperem que us hagi agradat la ruta d’avui i fins la propera.

Puigsacalm pels Ganxos

EL PUIGSACALM DES DE JOANETES, PELS GANXOS

Dissabte 30 novembre 2019 (Mª Clara Martínez)
Avui hem fet una d’aquelles sortides que ens deixen un record molt especial. A part de pujar al Puigsacalm, 100 cims i muntanya mítica de la Garrotxa, ho hem fet des de Joanetes, pujant per la Canal Fosca i els ganxos Nous, i baixant pel Camí dels Burros i els ganxos Vells. El poble de Joanetes s’enfila en un entorn muntanyós i enfaixat de gran bellesa. Com a taló de fons, el massís escarpat i feréstec del Puigsacalm, dota a aquest nucli de gran personalitat.
Ens trobem tots davant la magnífica església parroquial de Joanetes, consagrada a Sant Romà, i que ja es troba documentada al segle XII. Va ser possessió del Monestir de Sant Joan de les Abadesses abans de l'any 1150. De l'església original es conserven la façana, els arcs torals i la pica baptismal, que van poder sobreviure els terratrèmols del segle XV.

 

Deixem l’església i seguim la carretera uns metres, cap a l’esquerra, fins trobar un pal indicador a la dreta i l’inici d’una pista forestal. Seguim la pista, en moderat ascens i força emboscats, fins arribar al Puig del Soi, a tocar de les
escarpades i verticals parets del massís del Puigsacalm. Sortim del bosc a zona oberta i fem la darrera aproximació a la canal que ens ha de pujar a la part més alta. El camí es fa més costerut i un fort vent comença a bufar amb força. Arribem a l’entrada de la Canal Fosca o Ganxos Nous. Tot consisteix en anar pujant entaforats en una estreta canal molt costeruda, amb l’ajud de trams equipats amb grapes, passeres, cadenes i passamans que fan que tot plegat sigui força divertit.

 

ALERTA!! Cal estar en forma i tenir experiència en aquest tipus de grimpades, i sobretot, no fer-ho amb pluja o terreny moll. Una relliscada i.... ens han de recollir amb pinces... Uns pocs metres abans d’arribar a dalt, a la nostra dreta hi tenim un espectacular mirador de la Vall d’en Bas amb una campaneta metàl·lica que no dubtem en fer sonar. I ja a dalt de tot ens dirigim a l’ermita de Santa Magdalena del Mont, que té adossat el refugi Emili Triadú, antiga masoveria. El refugi és obert i podem esmorzar aixoplugats del fort vent que bufa despietadament.

Amb les piles carregades, per pistes i senders que travessen impressionants fagedes, enfilem direcció el Puig dels Llops. El sender passa per una espectacular fageda, amb trams força empedrats en que cal anar amb compte. El terra es cobert per una catifa de fulles rogenques que fan ressaltar els troncs blancs quasi nus dels faigs. Arribem al Puig dels Llops i ens arribem fins el cim, on hi ha una estelada. Les vistes des d’aquest promontori són espectaculars. 

I ja tenim a tocar el Puigsacalm, amb 1515 metres d’altitud, i des del que tenim les millors vistes del recorregut d’avui. Bassegoda, Comanegra, Canigó, Cadí, Pedraforca, Ensija, Cabrera i Pla d’Ayats, Serra de Llancers... I tota la Vall d’en Bas als nostres peus... Impressionant! Però el fort vent ens fa baixar ràpidament d’allà dalt. Sembla que s’ens hagi d’emportar volant... Per tornar reculem fins el coll de Joanetes i fem el descens per la canal dels Ganxos Vells. Al fer-los de baixada i de cara avall, sembla que la cosa ha de ser molt complicada, però tot consisteix en baixar d’esquena, agafats als passamans i cadenes, i procurant assegurar els peus a les grapes o esquerdes de la roca. 

 

Un cop acabada la canal planegem una estona pel Camí dels Ganxos, fins arribar al punt per on havíem pujat al matí. Baixem el costerut caminet fins el Puig del Soi i ara, en lloc de la pista, seguim un sender que baixa recta fent petites marrades, en fort pendent, fins a trobar la pista per on hem començat a caminar aquest matí.
En pocs metres som a la carretera i als cotxes. Una ruta exigent, per la que es necessita experiència en aquesta mena de passos i bona forma física. No apta per a mainada ni gossos. I si porteu algun gos una mica gros, penseu a portar un arnès per ell i una corda. En algun tram l’haureu de pujar (o baixar) a pes. Aconsello no portar gossos grans. Esperem que us hagi agradat tant com a nosaltres i us esperem a la propera.