La Fosca - Calella de Palafrugell

Nova i magnífica sortida tot Caminant per Catalunya. El passat dissabte 12 de setembre la Mª Clara ens va preparar una excursió per un tram del Camí de Ronda, a la Costa Brava. Només amb el títol (La Fosca - Calella de Palafrugell) ja ens podem fer una idea del que ens esperava. Però al trepitjar el terreny hem quedat bocabadats d'aquest tram de camí del Baix Empordà.

Hem sortit de la platja de la Fosca, que pertany a Palamòs. Aquesta zona està plena de cales i platjetes molt interessants, tant en sentit Palamòs com direcció Calella de Palafrugell, que era el nostre destí. El primer que ens hem trobat aquest entorn marítim, son les restes del castell de Sant Esteve de Mar, que actualment s'en conserven algunes bases de torre i alguns murs.

Seguint i de seguida trobarem la primera de les joies de la ruta, la Cala S'Alguer, on sembla que el temps s'hagi aturat. Hi veiem unes casetes que formaven un antic nucli de pescadors. Aquest barri tradicional té el seu orígen l'any 1521. A pocs metres, tenim la platja del Castell, potser coneguda per els moviments que hi van haver als anys 90 per evitar que es fes un camp de golf a la zona. Avui és una de les platges més verges de la Costa Brava. En un dels seus extrems, situat en un turó hi ha les restes del poblat ibèric de la punta del Castell.

Seguint camí anem passant per un seguit de cales, totes elles amb les seves peculiaritats i atractius. Cala dels Corbs, Estreta, d'en Remendon, Bona, cap de Planes o la del Crit entre d'altres. També hi altres punts d'interés, com la barraca d'en Dalí, un regal amb un toc original i surrealista amb una porta inclinada. O el Mas Juny, una casa fortificada que està catalogada com a bé d'interès cultural. Aquesta però només la podem veure de lluny. 

La ruta segueix deixant una estona la primera línia de mar per superar el Cap Roig, on també hi ha el conegut Jardí Botànic que entre d'altres, acull un dels festivals més tradicionals de la Costa Brava durant l'estiu. Hi ha més de mil espècies botàniques procedents de tot el món i escultures de reconeguts artistes nacionals i internacionals.

De seguida entrem a Calella de Palafrugell per la platja del Golfet, una altra maravella de la natura, on hi trobem l'agulla del Golfet, una espectacular roca.
Seguint un altre cop a  tocar el mar tornem a passar racons i cales fins arribar a Calella de Palafrugell. 

Un bonic poble que encara conserva l'encant que es respirava als pobles de la zona, abans que arribés el turisme de masses. I hem acabat a la platja de Port Bo o de les Barques. És un conjunt històric declarat com a bé cultural d'interès nacional. Destaca el conjunt de les Voltes. Aquest llogaret també és conegut per la tradicional cantada d'havaneres que s'hi celebra cada estiu.

Hem gaudit doncs d'una molt bona sortida, amb ambients maritims espectaculars, amb un bon dia amb molta xafogor. Algun afortunat que ha pensat en portar el banyador s'ha banyat i tot. De fet hi havia força ambient de gent que gaudien d'un dia de platja, i també que feien ruta com nosaltres.

Estanys i pic de Pessons

Nova sortida del Caminant per Catalunya espectacular, en aquest cas per Andorra, el passat dissabte 29 d'agost. L'objectiu, fer el pic de Pessons i veure gran part dels seus llacs, i com no, tractant-se del Llagostera, fer una mica d'aventura controlada.

Vàrem sortir molt d'hora de Ripoll, a les 6 del matí, d'altres una mica més aviat, però el nostre destí era una mica lluny. Andorra ens esperava amb un dia radiant. L'entrada la vàrem fer per el túnel d'Envalira, que el trobem abans d'arribar al Pas de la Casa venint de Puigcerdà. El punt de sortida era l'estació de Grau Roig que forma part de Grandvalira,  a la zona del Cubil, on es pot deixar el cotxe. 

La ruta comença directament amb una bona pujada que amb uns 30 minuts ja ens acosta a l'estany primer o de les Truites. Espectacular, la bona llum del matí i la calma de l'aigua ens ha permès fotografiar el paradís. Un paisatge de gran bellesa que ens ha acompanyat tota la excursió. En aquest primer llac i ha un restaurant amb una bona terrasa per gaudir de l'espai. Fins i tot un servei de bus gairebè 4x4 fa viatges per als turistes que no opten per caminar. Desprès de quedar bocabadats, hem continuat ruta seguint part del GR 7. Els estanys ens continuen acompanyant. El Forcat, el Rodó, o del Meligar. En menys d'una hora els anem trobant per un camí que mica en mica es va enfilant. En aquest darrer estany hem parat a esmorzar.

Tot seguit hem passat per el llac de les Fonts i per el de cap de Pessons, on neix el riu Valira. Tots ells son petitets però alhora d'una gran bellesa.

En aquest punt potser trobem la part més dura de l'excursió. Hem de superar uns 200 metres de desnivell fins arribar a la Collada de Pessons a 2.775 m. El camí puja molt dret, fent una ziga zaga que el fa una mica més suau.

Un cop al coll, les vistes continuen essent espectaculars. Veiem aquest paisatge de circ glacial, però també les muntanyes que ens envolten. Destaca al fons, imponent, la Pica d'Estats. 

En uns 30 minuts arribem al cim del pic de Pessons a 2.864 m. Aquest darrer tram és molt més fàcil. Continuem gaudint de les vistes. Al nostre darrere tenim l'estany de la Muga amb la Tossa Plana i el pic de Setup, que vàrem fer en una altra ocasió des de la Cerdanya.

I aquí comença la "Llagosterada". Hem optat per no repetir camí per tornar al punt de sortida, i ho hem fet per la Portella de Pessons. Una baixada per una canal ben dreta i que cal anar en molt de compte per no relliscar. En Joan i en Ramon també han fet un cim proper, el pic de Ríbuls, amb grimpada inclosa.

El tram més pesat potser, ha estat un cop hem baixat la tartera, ja que durant una bona estona hem passat per sobre grans blocs de pedra que amb les cames ja carregades s'ens ha fet una mica llarg fins arribar a l'estany del Cap dels Pessons on hem recuperat forces. La calor també ha apretat durant tot el dia. Continuant la baixada hem fet un tram de camí com la pujada fins a l'estany de les Fonts on ens hem desviat a l'esquerra per passar per els estanys de la Solana, aquests més menudets però també de gran bellesa. Tampoc hi han faltat les llegendes de les dones d'aigua, que ens han acompanat fins al primer estany i al punt de sortida cap a les 5 de la tarda.

Uns 14 kilòmetres de ruta força exigents, però que valen molt la pena de fer.

I avui l'anècdota si es pot dir així, mès aviat ha set un misteri. Un cop hem esmorzat, a l'hora de recollir la natura morta (que diu en Llagostera) ha sobrat un bull que es veu que no era de ningú. Vaja que algú no es recordava de que l'havia portat. Potser les dones d'aigua ens han visitat.

Teniu més fotos al Facebok del Caminant:

https://www.facebook.com/media/set/set=a.10154138095488776.1073741832.161274228775&type=3

Tosa d'Alp i Puigllançada

El passat dissabte, dia 18 de juliol de 2015, varem programar una excursió des de coll de Pal, a Bagà, fins els dos cims de la zona, la Tosa d’Alp o Pedró del Quatre Batlles ((2.536 m alt) i el Puigllançada (2.408 m alt), passant pel circ de Comabella. El dia fou magnífic i la jornada fou aprofitada. Tot pujant varem ser capaços de localitzar l’avenc de Coll de Pal, malgrat la usual tendència entre els espeòlegs, de donar incorrectament les coordenades. El refugi Niu d’Àliga i el cim de la Tosa d’Alp foren molt fàcilment assolits. 

A primera hora del matí, tot resulta més fàcil i els 430 metres que hi ha de diferència entre coll de Pal i el cim, es fan amb relativa comoditat. La Tosa d’Alp (o simplement la Tosa), que tanta presència té des de la Cerdanya, resta una mica més amagada des del Berguedà. Es nomena també el cim com el Pedró del Quatre Batlles, ja que el cim és el punt d’unió de tres municipis cerdans (Urús, Das i Alp) i un del Berguedà (Bagà). I molt prop del cim, al serrat de les Pedrusques, hi ha les restes d’unes mines de manganès, amb instal·lacions prou interessants. Qui vulgui, però veure més detalls d’arqueologia industrial, haurà d’anar cap al Puig de la Mena. I seguidament marxem cap a Comabella, un dels grans indrets de pastura estival de la zona (amb el Pla d’Anyella i Pla de Rus).

La instal·lació construïda el 1967 sembla avui una mica excessiva, però impressiona, amb el grup de pedres de les saleres davant seu. I baixem cap a les pobrissones instal·lacions d’esquí de l’ajuntament de Bagà, a coll de Pal. 

Sembla mentida que una visió curta i egoista del desenvolupament del territori, des d’empreses i entitats públiques, estiguin malmeten que el coll de Pal pugui ser un nou punt d’entrada a la zona esquiable de La Molina i Masella. L’enllaç viari, amb un curt tram de pista que sols caldria asfaltar, ha estat paralitzat, sense cap debat en profunditat ni estudi. I per acabar la impresentable defensa d’interessos particulars des d’entitats que haurien de servir els interessos generals (els municipis de la Cerdanya, el túnel del Cadí i la propietària de l’estació de La Molina, l’empresa pública, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC)), el novembre de 2011 es varen aturar sine die les obres de construcció d’un telecadira que havia d'unir La Molina i coll de Pal. L'ajornament fou justificat pel "mal moment econòmic".

La nostra excursió, per arrodonir-la, va acabar pujant un exigent (per la calor i hora d’ascenció) Puigllançada, que ens va oferir, com sempre, una panoràmica esplèndida dels entorns. Una excursió a dos cims que tenen unes de les millors vistes del Pirineu oriental català.

Serra del Turp

Dissabte 4 juliol 2015

Avui hem fet una excursió per una zona poc freqüentada per l'excursionisme de masses i d'accés per carreteres secundàries a la comarca de l'Alt Urgell, a cavall dels municipis d'Oliana i Coll de Nargo i al llarg del marge esquerre de la vall del Segre trobem una serra espectacular, la serra de Turp, aquesta serra que juntament amb d'altres com el Cadi, el Montsec, el Port del Compte etc .. forma part del Prepirineu lleidatà, és un massís calcari amb unes parets meridionals abruptes i encinglerades. El punt mes alt de aquesta serra es el Pic de Turp o també conegut popularment com Lo Cogullo de Turp, de 1620 mts amb vertex geodesic i una gran fita de fusta es un cim que ens ofereix una panoràmica ben extensa amb les muntanyes del Montsec, d'Aubens, de Sant Honorat, Boumort, Carreu, Carranima, Sant Joan, Santa Fé, el Cogulló de Sant Quiri, el Salòria, el Cadí, Port del Comte, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny , el fet de ser un dels 100 cims de la FEEC fa que els excursionistes que s'acosten fins aquest pic normalment ho facin des del petit nucli de Llinars i es limitin a aconseguir el cim i tornar pel mateix lloc, nosaltres el que hem fet ha estat allargar aquesta excursió recorrent tota la cinglera i descendir pel grau de Turp fins al fons del barranc de Turp, assolir sant Joan de les Anoves i remuntar la serra de Pinyassa per tornar de nou a Llinars. Aquest recorregut sense tenir cap dificultat tècnica se'ns ha fet llarg i feixuc ja que al no tenir sender fressat en molts trams del seu recorregut sobretot la part superior de la cinglera i la remuntada de la serra de la Pinyassa fins a la font del mateix nom , hem hagut d'anar intuint el camí pas a pas esquivant la vegetació que en molts casos ens barrava el pas.

 

Hem sortit de Llinars en direcció al coll de la Travessa i un cop allà en forta pendent fins a arribar al coll de la coma de Turp, en aquest punt ja tenim unes boniques panoràmiques de Coll de Nargo i la vall del Segre, seguim el nostre ascens fins arribar al cim del pic de Turp o Lo Cogulló com se'l coneix popularment, les vistes des d'aqui són espectaculars aprofitem per descansar una bona estona i donar compte de l'esmorzar, ara ja comencem el recorregut de la cinglera en constants pujades i baixades per salvar els diferents turonets careners com el Roc del Roser,La Roca Alta, El Coll de Turp, la Bòfia etc .. fins a arribar al Grau de Turp on vam començar el nostre descens cap al barranc de Turp, aquest descens l'hem de dur a terme amb precaució ja que hi ha molta pedra solta i podem relliscar fàcilment, un cop arribem al fons del barranc arribem a un dels punts mes esperats per tots nosaltres la Font de Sant Joan, la calor està fent estralls en nosaltres així que el refrescar-nos a la font és un alleujament important.

Un cop refrescats a pocs metres trobem al petit nucli de Sant Joan de les Anoves, algunes cases molt deteriorades i l'església romànica en molt mal estat és tot el que veiem exceptuant alguna casa que sembla ser habitada la resta es troba deshabitat.

Comencem el nostre ascens a la serra de Pinyassa primer per un camí carreter en molt bon estat fins arribar a la masia de El Soler, en aquest punt prenem un corriol que al principi esta ben marcat però que a la poca estona es perd i hem de intuir el camí fins a la Font de la Pinyassa que en aquest moment no porta aigua, a partir d'aqui tornem a tenir sender ben fressat que ens portarà fins al Pla de la LLacuna on prenem el camí que ens porta de tornada a Llinars on tenim els vehicles.

La veritat que ha estat una excursió llarga i feixuga per dos motius l'excessiva calor que hem suportat (la temperaura ha estat de 40ºC) i la manca de senders marcats que ens ha fet avançar més lentament del previst, però les vistes de les que hem gaudit han valgut la pena, de tota manera recomanem fer aquesta sortida en èpoques més fresques,a la primavera o la tardor.

Texte: Josep Mª Baro Fotos: Julio Santiago

De Sant Feliu Sasserra al Serrat Llobater

(Dijous, 2 juliol 2015)

Sant Feliu Sasserra és un poble del sud del Lluçanès cèlebre, entre altres coses, pel fet que en ell, quan era capital de la sotsvegueria del Lluçanès, es varen celebrat diferents judicis civils contra bruixes. Estem parlant de començaments del segle XVII. Hi ha constància documental que entre el 1618 i 1638 a Sant Feliu Sasserra es van processar 23 dones i almenys sis d'elles foren executades al proper serrat de les Forques, entre elles, la més terrible, Na Maria Pujol, dita pel mal nom "la Napa", natural de Prats de Lluçanès. 

En el Centre de Interpretació de la Bruixeria de Sant Feliu Sasserra parlen, però, a més, de les dones sàvies, entre les que vaig reconèixer la Florentina, de Sant Jaume de Frontanyà.El nostre objectiu excursionista era pujar un dels cims de la zona, el Serrat Llobater, d’una modesta alçada de 695 m alt, amb un recorregut de prop 12 quilòmetres. Un bruixot tothom sap què és. En canvi, dels llobaters se n’ha perdut molt la memòria, diu l’especialista Josep Maria Massip Gibert, de Banyoles. I tot explicant el procés contra Pere Torrent, nat a les Encies (Garrotxa) pels volts de l’any 1583 i conegut com en Pere Cufí, executat al poble de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa) el dia 7 de novembre del 1619; fa avinent que un llobater és una «persona que ab mal art amena i fa eixir llops i guilles, així com vol i de la manera que vol, de tal manera que 

donen i causen molts danys matant bestiar».

L’itinerari de Sant Feliu Sasserra al serrat Llobater va tenir per nosaltres com a punt de sortida i arribada l’església de Sant Feliu i les seves restes romàniques i el Centre de Interpretació de la Bruixeria. Tot fent via pels carrers de Sant Feliu Sasserra varem passar per l’edifici renaixentista de l’ajuntament (antiga cúria de la sotsvegueria) i el serrat de les Forques.

El serrat de les Forques cal visitar-lo. Dalt hi ha un curiós i elegant edifici octogonal, i una reproducció del rellotge de sol i cercle d'Hiparc (un instrument, ideat per determinar els equinoccis), en record del construït a Rial, durant la fortificació de la Serra de Busa l'any 1811, per Agustí Canelles i Carreres (Alpens, 1765-Alella, 1818), membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Aquesta interessant reproducció fou feta pel 5è aniversari de la fundació de la Societat Catalana de Gnomònica (SCG).

El camí va avançant pel serrat i casa de Puig Jussà, el gorg de el molí de Badia sobre la riera de Relat, la formidable casa Badia, per arribar por un estret sender al Serrat Llobater (695 m). La casa de Badia, molt ben situada, que té restes d’una casa noble fortificada i finestrals gòtics, va enlluernar-nos, malgrat la depredació soferta. D’aquesta casa noble era fill Tomàs Badia (Sant Feliu Sasserra, 1807–Macau, 1844), l’arquebisbe Badia del directori de carrers de la localitat. Aquest arquebisbe ingressà als dominics, a Manresa, on professà a l’ordre dels predicadors el 1826. Enviat a Filipines, el 1833 va passar a Xina, on patí persecució entre els anys 1836 i 1837. L’any 1842 passà a Macau i després a Singapur. El Vaticà el nomenà bisbe coadjutor de l’arquebisbe de Manila amb dret de successió, però el governador el féu retornar a Macau, on s’establí, fins a contraure una malaltia contagiosa, on va morir l’1 de setembre de 1844. 

Des del Serrat Llobater (695 m), el punt més alt del municipi, varem poder gaudir de l’amplia panoràmica, amb unes vistes magnífiques a tot l’entorn i de les muntanyes de Montserrat, Montseny, Puigmal, …) 

El descens, ens va portar fins a la Balma de Les Pastorelles, en el torrent d’El Solerot, per retornar pel Torrent de Vilaclara i casa Fontermona.

Una excursió feta sota un calor forta, però amb suficients punts d’interès com per deixar un record agradable. Sols un petit retret: Caldria una millor senyalització, sense passar-se.

Texte i fotos: Antoni Llagostera