El passat dissabte, dia 10 d’agost, un reduït grup de Caminant per Catalunya va fer l’ascensió al Bastiments i Bacivers.

En un dia clar, varem començar l’excursió al pàrquing de Vallter 2000. Pujarem per les pistes i en arribarem fins el punt de naixement del riu Ter, que apareix de cop i bastant cabalós sota unes pedres.

Posats ja en direcció al coll de la Marrana passarem pel costat de la nova ubicació de l’estació metererològica del Ull de Ter.

En el coll de la Marrana, el vent va mostrar la força que tenia aquell dia.

L’ascensió per la carena dels Emprius fou especialment ràpida.

Dalt del Bastiments els vint o trenta quilòmetres amb que bufava el vent feia molt poc agradable quedar-se a veure una mica el paisatge (Ull de Ter, Coma de Vaca, Comamitjana,...).

Fet el cim (que és el darrer punt de la carena), baixarem cap al coll de Bacivers, on resguardats del vent, esmorzarem.

El cim del Bacivers fou el següent objectiu, que fou assolit ràpidament, encara que també la ventada feia poc atractiu restar gaire temps al cim.

Baixarem directes cap la cabana de pedra de Bacivers, una cabana molt interessant i condicionada. Feta una ullada a l’estany de Bacivers, varem veure, a aquestes alçades de l’any, que encara hi havia una considerable congesta de neu.

Passant pel coll de la Geganta que uniren en matrimoni al Gegant (així en diuen els francesos del Bastiments) varem baixar per la font de la Perdiu, copsant una vegada més l’aigua que surt d’una penya.

Amb un tris-tras en arribarem al cotxe, a l’aparcament de Vallter 2000.

 .

Castells de Castellcir i Centelles

Aquest dissabte 3 d'agost hem fet una ruta per les comarques d'Osona i el Bages, enllaçant dos castells, el de Castellcir situat al Moianès i el de Centelles, a pla població de Sant Martí de Centelles.
Una sortida fàcil d'unes 3 hores i amb poc més de 300 metres de desnivell.
La sortida l'hem fet des del coll d'Arenes, que potser el fet d'arribar-hi és el més complicat. S'hi pot accedir des de Centelles mateix o des de la carretera que va cap a Collsuspina. El coll està situat a la urbanització de Puigsagordi, cim conegut també per la via ferrata que hi ha (que també hem fet al programa Caminant per Catalunya).
Gran part del camí transcorre per una pista i tenim vàries opcions de fer-lo segons les nostres necessitats. Nosaltres hem fet la ruta en forma de vuit per no repetir camí. Cal dir també que no està gens indicat i pot ser perdedor.
El primer castell que hem visitat és del de Castellcir, del municipi del mateix nom, a la comarca del Bages, o al Moianès. 

Les primeres notícies de Castellcir són de l'any 923 i fan esment del terme que s'anomenava del castell de Tenes. Fa uns 50 anys encara era habitat malgrat que ara es troba espoliat, sense teulades ni sostres i en un estat de degradació aguda. També hi ha les restes d'una antiga església de Sant Martí de la Roca. La seva ubicació damunt una roca és molt espectacular i curiosa. És conegut també com el castell de la Popa, per la seva forma semblant a un vaixell. En aquest punt hi hem esmorzat gaudint de les vistes que hi ha.
Seguint la pista continuem camí passant per el coll de Prims i la casa de la Rovira per trobar l'altre castell, el de Centelles. Està situat damunt la parròquia de Sant Martí, en un cim de 855 m d'altitud. El castell estava format per dues plantes, la baixa on hi havia la casa senyoral, el monestir canonical, els murs i altres dependències i l'altra dalt d'un penyal que s'aixeca al centre del recinte on hi havia entre d'altres una torre. 

És un dels exemples més importants de fortificació medieval i moderna del nostre país. Malgrat que la major part de l'estructura que es conserva és dels segles XV i XVI, el castell ja existia amb el nom de castell de Sant Esveve l'any 898. Originàriament, doncs, va ser un castell fronterer. Actualment està en fase de restauració i conservació i no s'hi pot accedir.

Una sortida fàcil i agradable que es pot fer des de molts indrets. Nosaltres hem seguit un llibre d'excursions que ha portat en Joan Noguera juntament amb en Toni Vilaró. El que potser ens hem equivocat es fer-la en ple mes d'agost ja que la calor ha apretat de valent.

Coll d'Ares - Torre del Mir - Coll Pregon

Nova sortida aquest dissabte 27 de juliol per la comarca del Ripollès i el Vallespir per gaudir d'aquest entorn que tenim. La sortida l'hem fet des de Coll d'Ares (1.511 m.) baixant un tram del camí de la retirada que ens portaria a Prats de Molló. Aquest fou un dels punts forts per on es va fer la retirada republicana de Catalunya el febrer de 1939. Amb uns 30 minuts de recorregut ens trobem les restes de Santa Margarida de coll d'Ares, un antic hospital per a pelegrins i vianants i casa monàstica. Era una filial del monestir de Sant Pere de Camprodon i des del 1275 hi hagué una església i l'hospital de donants. L'església fou clausurada el 1793 i les imatges foren traslladades al santuari del Coral. No cal dir que també va tenir un paper important en la retirada del 39 ja que tot i estar desmantellada i abandonada, servia d'aixopluc per passar la nit.

En aquest punt agafem la pista que ens queda a l'esquerra i ens portarà a la Torre del Mir, que de seguida veiem amb el Canigó al darrere. Però encara no hi som ja que ens esperen més de 5 kilòmetres ja que la pista fa moltes raconades. Per gaudir de la Torre del Mir cal deixar un moment la pista i agafar un caminet que amb 5 minuts ens hi porta. 

Estem a 1.540 metres. La Torre del Mir formava part del circuït de defensa de Prats de Molló que tenim als nostres peus. Es d'origen medieval i data del segle XIII. Actualment ha estat molt ben restaurada i fins i tot es pot pujar a dalt on podem  gaudir d'una magnífica vista tant del Vallespir, el Canigó i el Ripollès. Un bon lloc per esmorzar.
Recuperem la pista i enfilem carena amunt que ens porta fins les Basses de Puigsec. Estem davant de grans plans de pastura que fan frontera entre Molló i Prats de Molló i davant nostre, impressionant, el Costabona. Seguim camí per fer el cim del Puig de la Clapa de 1.654 m. És el punt més alt de la sortida, no cal fer cap esforç per arribar-hi.










Seguim camí, ara baixant, i amb 30 minuts som a coll Pregon (1.535 m). Per aquí hi passa el camí que ve d'Espinavell i va cap a la Presta i on hi trobem la fita fronterera 515. Un altre lloc de pas que es va utilitzar en la retirada.
La tornada l'hem fet seguint la carena tornant al coll de la Clapa on hi ha les basses de Fabert i tornant a passar per les basses de Puig Sec. Es aquí on deixem el camí de pujada i tenquem a la dreta per passar per el Puig de les Basses i la collada de Prats on agafem una altra pista molt planera, que amb una hora ens acosta al coll de Pixadors. En aquest punt deixem la pista i agafem el caminet que de seguida ens porta altra vegada a Coll d'Ares.

Una fantàstica ruta, tot i que hem fet 20 kilòmetres, alguns una mica pesadets per la pista, però quan arribes al tram de muntanya et marxen tots els mals. Les vistes son meravelloses, amb els paisatges verds i plens de flors i pastures. A més avui ens ha fotut una calorada que hem quedat arreclats. Sort que bufava una mica d'aire. I precisament avui en Llagostera s'ha descuidat del seu inseparable barret. Sort que quan hem arribat a coll d'Ares hem pogut fer la cervesa ben fresca. Aixó si, un servidor ha demanat una clara i el cambrer no sabia que carai era. Li he dit cervesa amb llimona. Doncs això, m'ha posat una cervesa amb un tall de llimona. Que hi farem.
I a la Torre del Mir ens hi hem trobat la agradable companyia de la Núria Mayà i la seva veïna que també gaudien d'aquest paratges, gairebé seus, ja que viuen a Molló.

Puig Tossell

L'Andreu i en Toni Vilaró vàren fer una sortida el passat dimarts 23 de juliol per gravar un altre programa del Caminant per Catalunya de cara a la nova temporada. Vàren fer el cim del Puigsacalm a la comarca d'Osona però en aquest cas fent una ruta diferent i fen també el cim del Puig Tossell (1.461 m.)

Camí dels enginyers

El passat dissabte, dia 20 de juliol de 2013, l’equip de Caminant per Catalunya va voler gravar un programa fent el camí dels enginyers. El vam gravar, però la baixada des de Coma de Vaca a Queralbs es va veure enterbolida per una tormenta, un xàfec descomunal, amb calarmarsa com balins.

L’autor d’aquesta explicació ha fet sencer el camí dels enginyers  tres vegades i cada cop ha acabat igual, fent l’ànec, donada la quantitat d’aigua que li ha caigut a sobre, sempre entre Coma de Vaca i Queralbs. Serà una maledicció? Serà un conjur que pesa sobre ell!

Els camí dels enginyers, de Núria a Coma de Vaca és un dels camins més espectaculars de Catalunya, sense cap dubte. No té una gran distància, ni guanyes grans alçades, però es un espectacle total, amb una paisatge encisador, agresta i punyent, variat i ple de gran moments.

El plantejament del camí és que fou utilitzat durant els primers anys del segle XX per estudiar la conveniència de crear embassaments reguladors a Núria i Coma de Vaca, entre altres indrets de l’alt Ter. Estem en una etapa posterior a la construcció de la central de Daió, l’any 1907, per obtenir electricitat per la ciutat de Vic.

Però estem davant un camí que en essència comunicava les zones de pastura estival de la zona de Núria, de Siat, sota el control de Serrat de Queralbs del costat de Núria (de Coma del Clot, les Pedrisses i Jaça Roja), amb les del costat de Coma de Vaca (de la Jaça de la Balma, de l’Escaleta, de al Solaneta de Coma de Vaca i jaça dels xais i del pla gran de Coma de Vaca). Enmig d’aquestes dues zones de pastura hi havia el Clot de Malinfern, que com el seu nom diu és un lloc poc aconsellable, almenys a l’hivern.

Però el Clot de Malinfern, en ple estiu, és un lloc atractiu per la seva cruesa, embalum de pedres i torrenteres, amb zigues-zagues, pujades i baixades, recons i fondalades. Un espai espectacular sempre penjat sobre les gorgues del Freser, amb la vista tancada al davant pel gran cos del Balandrau, mostrant la seva cara mes ferotge, i les marrades i llosardes que pugen cap a Coma de Vaca per les gorgues del Freser.

 Texte: Antoni Llagostera  Fotos: Ramon Busquets