La Canal del Cristall del Cadí

Feia temps que els que fem possible Caminant per Catalunya teníem en el cap de fer la canal del Cristall, una de les vies més clàssiques de pujar la feréstega cara nord de la serra del Cadí. Finalment, posats d’acord tots els astres benefactors, el passat dissabte, dia 8 de setembre de 2012, varem fer realitat una excursió de les que deixen un record imborable.

La sortida fou des del coll de Pallers, al costat del poble d’Estana, que per cert estava en festes. El camí de pujada fins el peu de la paret del cadí mereix una menció ja que passa espais d’una gran bellesa (Graus de Riclà, coll de Reineres i Collet Roig) fins arribar a un lloc espectacular, el Prat del Cadí. Un forat herbat entre una pineda esplèndida.

I davant tens tota la majestuositat de la paret nord calcària de la serra del Cadí, amb tres canals que semblen totalment verticals, la canal d’Estana, la del Cristall i la de l’Ortiguer.

El camí que porta fins dalt de la carena de la serra del Cadí per la canal de Cristall es marcada com un PR amb senyals verdes i blanques. La pujada, utilitzant moltes vegades peus i mans, es considerable d’uns 700 metres de desnivell, amb inclinacions del 45 al 60 per cent.

Malgrat la duresa que suposa la pujada, mai tens sensació aguda de perill, encaixonant entre les parets verticals de pedra. Una pujada, en definitiva, de les que creen records i imatges molt especials.

Abans de sortir de la canal varem visitar la cova de la font de Cristall, que dona nom a la canal: Dins de la cova hi havia una font, avui desapareguda per despreniments del sostre, que sempre era gelada com un cristall.

Varem esmorzar, avançat el matí, al Puig de la canal de cristall, amb una vista magnífica sobre Gósol i amb el Pedraforca davant. El seguit de cims del Cadí, des del Comabona fins el Vulturó eren al nostra costat. Per la carena hi passa un GR, bastant transitat pel que varem veure.

Ens dirigirem cap el 1.018 metros de del pàrking de coll de Pallers (1.499 m alt) fins el coll de Canal del Cristall (2.517 m alt)

Per assolir el cim del Puig de Canal Baridana o Vulturó (2.653 m alt), el cim més alt cal Cadí, quasi una passejada, per retornar al coll de Quer.

I aquí varem començar el patiments. No varem saber trobar la canal del Llitze que volíem agafar i varem baixar per la canal de Quer i la immensa tartera de Llitze o de l’Orri Vell, més de cinc cents metros de desnivell ple de rocs de tots els tamanys i volums. Una baixa molt cruenta!

I per acabar-ho d’adobar, quan estavem ja reagrupats desprès de la dispersió provocada per la baixada, va caure una curta turmenta, amb pedra petitona gràcies a Déu, que va fer-nos baixar, sense cap camí a seguir, per mig del bosc, fins el coll de Reineres.

Una excursió que inaugura la temporada del Caminant per Catalunya, que aquest any promet molt, emocions i paisatges meravellosos.

Escriu: Antoni Llagostera Fotos: Ramon Busquets

Vall del Bisaura

Nova sortida aquest passat dissabte 28 de juliol amb en Toni Vilaró desprès d'acabar totes les etapes del GR II. En aquest cas ens ha protat a la Vall del Bisaura.Una excursió amb molts atractius començant per el punt de sortida, Vidrà. Un petit poble de la comarca d'Osona i que curiosament forma part de la província de Girona.Una vall ja esmentada l'any 960 amb una interessant etapa medieval. Seguint la carretera direcció a Sant Quirze de Besora, i fent uns 500 metres, hem trencat a l'esquerra direcció Bellmunt per el camí del Boscatell. és una bona alternativa per pujar a aquest Santuari, potser no tant utilitzada.










Cal seguir una pista que va planejant poc més de 2 kilòmetres. De seguida veiem la silueta de la muntanya que hem d'assolir. Estem seguint el GR III que ve de Sant Joan de les Abadesses, i l'hem de deixar una estona per anar a Bellmunt seguint el GR 151, que primer baixa fins el coll d'Hi era de massa per, amb 30 minutets, enfilar fins al Santurari. Estem ja en terme de Sant Pere de Torelló al punt més alt de la serra de Bellmunt, 1.246 metres.











Això ens permet tenir una vista privilegiada de la plana de Vic i també del pirineu. Tornant al coll, hem parat a esmorzar mentre en Toni ens explicava la llegenda d'on sur aquest nom tan peculiar. Recuperant el GR III ara el seguim avall unes dues hores i 30 minuts seguint la Vall del Bisaura. Aquesta deriva del nom llatí del castell de Santa Maria de Besora i compondria una subcomarca de frontera entre el Ripollès i Osona. Alguns dels pobles pertanyien a la nostra comarca.
I precisament les vistes a Santa Maria de Besora i el seu castell no es fan esperar. Durant una bona estona anem carenejant la serra de Cogulera, sempre de baixada fins a trobar el riu i el molí de la Foradada.


Un cop aquí ja ens falta molt poc per Sant Quirze de Besora, on hem aprofitat per fer una mica de visita, especialment al seu nucli antic.
Una bonica excursió d'uns 12 kilòmetres que nosaltres hem suat de valent, ja que el sol avui apretava força, i en alguns trams amb el terreny i la manca d'aire semblava que trepitjàvem l'infern.

Olla de Núria

Espectacular sortida la que hem fet aquest dissabte 21 de juliol a la coneguda Olla de Núria, un recorregut carener pel cordal de cims que envolten la Vall de Núria. Uns cims emblemàtics per l'excursionisme com el Puigmal (2.913 m.) Pic de Segre (2.848 m.) Pic de Finestrelles (2.829 m.) Pic d'Eina (2.766 m.) Noufonts (2.867 m.) o Noucreus (2.799 m.) entre d'altres (una desena més). No és fàcil, podem dir que és de nivell mitjà-alt, s'ha d'estar preparat ja que els desnivells a superar es van acumulant de pujada fins a uns 2000 metres, fent uns 25 kilòmetres. La sortida l'hem fet des de Fontalba a 2.074 m. i per fer el primer objectiu, el Puigmal ja hem de superar un desnivell d'uns 800 metres. 

La pujada als altres cims oscil.la entre els 100 o 300 metres. El Pic d'Eina es pot vorejar i evitar el cim si les cames no acompanyen o ens volem reservar. Alguns de nosaltres hi hem pujat. Een total erem 16 on han sortit dos grups de 8. Els més valents han tirat fort i han aconseguit complertar el recorregut amb unes 8 hores. La resta ens ho hem agafat més tanquilament i al arribar al coll de Noufonts hem decidit tiral avall cap a Núria, ja que entre el cansanci i la boira que feina la guitza no les teniem totes, ja que a més per gravar el programa no ens deixava gaudir de les vistes. No cal dir que aquestes vistes eren espectaculars durant tot el recorregut, sobretot per la banda francesa i de la Cerdanya. La part catalana era un mar de boira, fins i tot ens ha costat veure el Santuari als nostres peus. El grup que ha complertat el recorregut, ha acabat amb molta boira i amb quatre gotes.

Com veieu la foto de grup l'hem fet al Puigmal, ja que hi erem tots. També hem esmorzat junts al coll de Finestrelles quan ja portavem més de 3 hores de camí.

Una excursió que tenien al cap la Pilar i en Ramon i que ha engrescat a un bon grup. Alguns dels participants a més, els hi haurà servit per fer un bon escalfament abans d'anar a l'Aneto aquest proper cap de setmana amb el Club Excursionista Ripoll. Pel que fa al programa de TV haurem de fer trampa, i acabar la resta de l'Olla un altre dia i així deixar la excursió complerta.

Tot i ser una caminada bastant forta, sobten les dades de la tradicional cursa de l'Olla que organitza Vall de Núria que fa pocs dies, va aplegar més de 600 participants i qur fant el mateix recorregut però amb poc més de dues hores els que van al capdavant.En tot cas uns cims que s'han d'afegir a la llista de qualsevol excursionista, ja sigui fent l'Olla o per separat.

De Puigsac al Puig Estela per coll de Pal

De Puigsac al Puig Estela pel coll de Pal

El dissabte, dia 14 de juliol, a les set del matí sortíem de Puigsac, el veinat de Pardines. El nostre projecte era reconèixer el territori que s’estèn entre l’estany de Can Roca, i el seu pou de gel, del coll de Pal. Estem parlant de passar per l’Orri Vell i els plans de Pórtoles. L’objectiu darrer era pujar al Puig Estela (2.013 m alt) des del coll i baixar per la Portella d’Ogassa i el pla de la Llagona i pla de Sinan.

El dia, segons els metereòlegs havia d’estar marcat per núvols alts i, a la tarda, per plugues. I així va ser, en part, encara que dalt del Puig Estela hi havia més que núvols alts, una espessa boira.

La primera part va fer-se sense cap impediment, amb la recerca de l’estany dels Barbs (que varem trobar i marcar al GPS per si es vol indicar-los amb més precissió als plànols), una mirada a l’esplèndid Orri Vell (amb una volta de pedra feta a base de pedra tosca) i a tota la seva àrea de pastura, plena de vaques i eugues.)

El tercer objectiu era veure l’estany del Tarter. La veritat és que estava totalment buit, sec, amb sols alguna vegetació aquàtica sobrevivint. Fou una gran decepció ja que és l’estany més gran de la zona.

I varem anar derivant cap el coll de Pal. Des de l’alçada que anavem, varem poder veure les àmplies extensions de herbei del plans de Pórtoles i entendre la seva gran importància i valor dins del món del pasturatge ripollès. Quina gran comarcada s’amaga a la vessant nord del Puig Estela!

Havent esmorzat a la font de la Baga ens arribàrrem fins el coll de Pal i, sense, gaire espera, varem comneçar a pujar per la carena que separa els municipis d’Ogassa i Pardines. Des de les diferents alçades que assoliem, entre la boirina, varem poder contemplar sensera, en moments puntuals, l’espai de pastura que va des de l’Orri Vell fins la collada Verda: un gran catifa de verd!

Dalt del Puig Estela no es veia un burro a tres passes. La foto de grup, feta a una distància de quatre o cinc metres, ofereix una prova clara del temps que hi havia.

La baixada, fou ràpida, cap a la Portella d’Ogassa, on va obrir-se una mica el panorama i varem poder contemplar un grossa concentració de vaques, cavalls i eugues al pla de la Llagona.

La baixada cap al Pla d’Ull de Bou i pla de Sinan varem fer-lo en una exhal·lació. Ja èrem de retorn d’aquesta excursió circular d’un 15 quilòmetres (amb un ascens acumulat d’un 800 metres, que ofereix i ens va oferir (malgrat el temps) imatges i panoràmiques que no cal perdre’s.

Antoni Llagostera

Seva - Aiguafreda

Aquest passat dissabte hem fet la darrera etapa del GR II  la Jonquera – Aiguafreda, deixant la comarca d’Osona i arribant a la primera població del Vallès Oriental. Un petit grup s’ha animat a fer aquesta etapa, perdent-se, els companys d’altres dissabtes, la traca final que ha tingut el gust d’un bon dinar a Sant Miquel de Balenyà.

Però abans d’arribar a Aiguafreda hem fet els més de catorze quilòmetres que separen Seva del final d’etapa. Si bé el dia ha començat serè, ràpidament s’ha ennuvolat, i podem dir que he tingut sort, ja que ens hem estalviat el que inicialment semblava una calorosa jornada sota el sol imposant de començaments de juliol.

Sortint de Seva una suau pujada ens porta fins al nucli del Brull, tot passant pel costat del Golf del Muntanyà i  la masia del Maset.

Com que el golf l’hem deixat per un altre dia, he parat al Brull, petit nucli on trobem l’Església de Sant Martí del Brull, romànica i consagrada l’any 1057, un parell de restaurants i la restes de l’antic castell, del qual ja en hi ha constància a finals del segle X. Tot a punt pel turista culturalment inquiet i amb gana. Sortint del Brull, un pista en bona part asfaltada, va carenajant per la serra de l’Arca, i ens permet unes magnifiques vistes tan al Montseny com a la plana de Vic.

Passem prop d’un convent, Can Casademunt, on pels indicadors hi podem fer exercicis espirituals, o altres reunions profitoses per l’esperit, segons ens diu la Pilar. L’edificació del convent, que no veiem de prop, sembla més pròpia d’Anglaterra que dels vessants del Montseny.

Al llarg de la carena, trobem primer construccions modernes de segona residència, i després, i ja avançada, tot de masies escampades, de les quals sobresurt la Sala, que segons les guies es recolça en murs de l’època romànica. A mitja carena, i si es desviem a la dreta en el sentit de la marxa, podem trobar el poblat ibèric de Montgrós, el més important del tot el Montseny, i amb una muralla descoberta l’any 1974.

Tot aprofitant un mirador, parem per esmorzar, i com sempre amb el plaer de la coca  sucada amb anís de l’Andreu. Des del mirador podem contemplar Matagalls, tota la carena de la Calma, amb Tagament al fons, i sota nostre tot l’entramat de valls que conflueixen a la riera de l’Avencó.

Després de l’àpat continuem carenajant i arribem al dolmen megalític del Pla de Boix, que sorprèn per les seves dimensions.

Durant tot aquest recorregut podem contemplar una vegetació que destaca per la seva diversitat, amb arbres típicament mediterranis, com poden ser l’alzina i el pi blanc, amb altres de terres més altes com són el pi roig o les moixeres, tot plegat amanit amb les profitoses explicacions d’en Toni.

Arribats al final de la carena s’obre la vista amb la vall del Congost i els cingles del Bertí. Al fons la Mola i encara una mica més enllà el Tibidabo. Ens queda només la sobtada baixada final, aproximadament quatre-cents metres de desnivell, fins arribar a Aiguafreda. El camí ara s’endinsa pel bosc, on trobem moltes antigues construccions mig enderrocades,  i alguna que altra sortosament reconstruïda. Just abans de trobar les primeres cases d’Aiguafreda passem pel costat d’un molí molt ben conservat.

Hem arribat a Aiguafreda, final de l’etapa d’avui i del recorregut del GR. En aquesta població podem agafar el GR 5 que diuen ens portaria fins a Montserrat. Tota una altra aventura.

Joan Noguera