La Grevolosa

Mª Clara Martínez (dissabte 12 novembre 2016)

Avui aprofitem que estem a la tardor i els arbres de fulla caduca es troben en tot el seu esplendor, per fer una visita a uns dels paratges naturals més impressionants de Catalunya: la fageda de la Grevolosa.

Per arribar fins aquí, anant per la C-37 de Vic a Olot, agafem la sortida a Sant Andreu de la Vola. Uns metres més endavan, quasi davant el restaurant Mas Piguillem, trobem una pista asfaltada a la nostra dreta que, en poc més de dos km, ens porta al punt d'inici de la ruta d'avui. És una ruta fàcil, de 10 km de recorregut i 490 metres de desnivell acumulat. Molt apta per fer amb nens, per camins en general ben fressats i no massa difícils de seguir.

Iniciem la ruta i el primer que trobem és una imitació d'una carbonera, amb un plafó explicatiu, on es mostra com es feia antigament el carbó.

Seguim camí amunt, passem per un pont de fusta i ens seguim enfilant i guanyant alçada, per un bonic sender, amb alguns graons de fusta, fins arribar a l'ermita de Sant Nazari.

Aquesta ermita ha sigut restaurada no fa massa anys. Està tota enguixada i a la zona hi ha un parell de taules i bancs. Un lloc ideal per fer-hi una aturadeta.

Deixem enrere l'ermita i continuem pujant una mica més, per un camí molt ben marcat i envoltats de boix, fins arribar al bosc de la Grevolosa.

La finca de la Grevolosa es propietat de la Generalitat de Catalunya. És dins l’espai d’interès natural de Serres de Milany – Santa Magdalena i Puigsacalm – Bellmunt, i també forma part de la xarxa Natura 2000.

Aquesta és una fageda sensacional. Es troba en una petita vall de la serra dels Llancers, del Prepirineu català, entre les serres de Curull, San Miguel i Cabrera i al sud del cim de Puigsacalm. Pertany al terme municipal de Sant Pere de Torelló.

Alberga faigs de més de 30 metres d'alçada i més de 300 anys, i que conformen un lloc idíl·lic i de gran bellesa. La Generalitat fins i tot diu que és considerada per molts la gran catedral botànica.

Alguns cartells informatius ens marquen la presència d'aquests fajos monumentals. Entre ells, al fons, en el rierol, hi trobem el més gran de tots, amb quasi 40 metres d'alçada. Aquest, i d'altres que ja estàn ben senyalitzats, es un arbre monumental que impresiona tan sols veure'l.

També hi trobem exemplars centenaris de roure, i zones amb un sotabosc mol ric, amb gran quantitat de boix i grévol. I els colors de la tardor donen un magnífic toc de grocs, i rogencs per tot arreu. El terra es cobert per una catifa de fulles rogenques i hi ressalta el verd del boix, que creix exuberant i les molses, que cobreixen troncs i roques, donant a aquest lloc un toc quasi màgic.

Passem per la Font de la Grevolosa (completament seca), i seguim pujant una mica més, fins arribar a la collada de Bracons. En aquest punt ens trobem amb la carretera, que es plena a vessar de cotxes. I es que aquest es punt d'inici de gran quantitat de rutes de senderisme, entre elles la que puja al Puigsacam. A Coll de Bracons trobem un sender que s'enfila a la nostra dreta, amb marques grogues, i que ens portarà a recórrer part de la Serra dels Llancers. És un sender molt fàcil de seguir, que travessa una impressionant fageda amb arbres quasi monumentals. Ben fressat, amb l'al·licient de poder gaudir dels fenomenals colors de la tardor, i d'un terreny agrest, amb parets quasi verticals a la nostra dreta i un fort pendent a la nostra dreta. Al llarg del trajecte trobem miradors (ens hem de desviar una mica del camí cap a la nostra esquerra per pujar-hi), des dels que tenim unes excepcionals vistes del Puisacalm i de la Vall d'en Bas.

La Serra dels Llancers separa dues comarques, Osona deLa Garrotxa. I alhora, dues províncies, Barcelona de Girona.

Seguim aquest sender, gens perdedor, fins el Coll dels Llancers, on girem bruscament a la dreta i iniciem el descens. Aquest descens primer es moderat, i després es converteix en un flanqueig, fins arribar a un esplèndid mirador al massís del Collsacabra. A partir d'aquí tornem a iniciar un moderat descens fins arribar de tornada al lloc on havíem deixat els cotxes.

Una ruta senzilla i fàcil de seguir, molt recomanable per a fer amb nens i per gaudir d'un entorn esplèndid, sobretot a la tardor, on els colors grocs i rogencs fan les delícies dels visitants.

Torrelles de Llobregat

Mª Clara Martínez (dissabte 29 0ctubre 2016)

La d'avui es una bonica ruta que ens porta a descobrir les curioses coves de Can Riera d'una banda, i a gaudir d'esplèndides vistes des del Puig Vicenç i lea Penya del Moro d'una altre. Aquesta es una ruta de dificultat mitjana, de 13 km de recorregut i uns 850 metres de desnivell acumulat. Hi ha trams equipats amb cordes i passos una mica aeris. No es recomanable fer-la amb nens petits.

Ens trobem al terme municipal de Torrelles de Llobregat, a la comarca del Baix Llobregat. Per fer el recorregut d'avui, sortim del poble de Torrelles de Llobregat amb els cotxes en direcció a la casa de colònies de can Mas, que deixem enrere, fins arribar al coll de la Serra de Can Ros, on aparquem els cotxes en una petita explanada. Avui hem tingut la sort que ens acompanyessin dos membres del Centre Excursionista Torrellenc, bons coneixedors de la zona, i que ens han guiat i ajudat a descobrir aquests indrets meravellosos. Hem començat visitant les Coves de Can Rovira.

Per un estret i costerut sender, envoltats de pins i figueres de moro (alerta, més d'un de nosaltres ha acabat amb punxes a les mans...), arribem a aquestes curioses coves. Quedem meravellats davant les seves espectaculars erosions i el contrast del color intens de la roca amb el verd de l'abundant vegetació. Aquestes coves son producte de l'erosió natural, que amb el temps les ha anat modelant i formant les seves curioses formes.

Anem recorrent les diverses coves, descobrint els seus racons i reprenem el sender (hem de baixar un tram per una escala de ferro clavada al terra i força aèria), ara cap el coll de can Riera. Anem planejant durant una estona, fins una cova-balma i la Penya del Cucut, des d'on gaudirem de fantàstiques vistes. De seguida notem que el sender comença a enfilar-se de valent. Ens trobem pujant per un estret corriol, de vegades una mica perdedor, envoltats d'exuberant vegetació. Pins, alzines, molses i falgueres, omplen tots els racons d'aquesta zona més obaga. Per sort, els dos nois de Centre Excursionista Torrellenc coneixen molt bé aquest territori i sempre troben el camí correcte.

El camí es costerut i fins i tot trobem alguns trams equipats amb cordes que ens ajuden a superar els punt més complicats. Solen ser passos entre roques de grans mides que costarien molt de superar sense aquest suport. 

Arribem al cim del Puig Vicens, una muntanya de 467 metres, i que es el punt més elevat de Torrelles de Llobregat i de la Serra de can Güell, que es on es troba ubicat. Les vistes des d'aquest modest cim son espectaculars....

Deixem enrere el Puig Vicens, i comencem a baixar cap a la Vall d'Arús.

Allà visitem la cova Bogunyà, també coneguda com «el polvorí»

Aquesta es una gran cova, originàriament una mina de guix, i que durant la Guerra Civil Espanyola va ser utilitzada com a polvorí, de aquí el seu nom. No es molt recomanable endins-sar-se en ella, atès que el sostre està en molt males condicions. Ja hi ha hagut molts despreniments, i si ens fixem, veiem que hi ha moltes pedres a punt de caure.

El nostre proper objectiu es la Penya del Moro. Tocarà tornar a fer un esforç i remuntar uns quants metres, però de ben segur que val la pena...

Abans, però, en el nostre camí hi trobem les restes d'un antic forn de calç. Les parets semblen vitrificades. Però es degut a la sorra que s'ha de tirar per aconseguir la calç. I per fi, la penya del moro. El darrer tram per pujar-hi es pot fer de dues maneres: seguin un molt costerut tram que s'enfila molt fort tot seguint el tallafoc d'una línia elèctrica, o seguin una pista forestal una mica més llarga. En aquesta ocasió es va seguir el tallafoc, però aconsello anar per la pista forestal. Es una mica més llarg, però de millor caminar. El terra del tallafoc és argilós, i com que és moll, rellisca moltíssim. Ha sigut molt dur, arribar a dalt.

La penya del Moro es un sortint de roca, a 466 metres d'alçada (quasi la mateixa que el Puig Vicenç), un mirador natural que ens ofereix de nou unes vistes impressionants. Des d'aquí iniciem el descens i la tornada als cotxes.

Poc després de la Penya del Moro, trobem una curiosa barraca de pedra seca. Malgrat que n'hi ha moltes per aquesta zona, aquesta crida l'atenció pel gran mida de les pedres amb que va ser construïda, sobretot les que fan de coberta. A partir d'aquí, els set km que falten fins els cotxes són com una passejada. Preciosos boscos de pins i fantàstiques vistes, tot resseguint el serrat de Can Güell, fins arribar al punt on havíem deixat els cotxes.

Una nova excursió que ens ha fet descobrir la riquesa de paisatges i els encantadors racons de Torrelles de Llobregat. Sens dubte, molt recomanable.

Fotos : Julio Santiago

Serra de l'Obac

Nova sortida per el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. (Dissabte 15 octubre 2016).  Ja hem fet algunes excursions per aquest magnífic indret, però encara ens queda terreny per explorar.  

En aquest cas en Josep Mª ens va preparar una ruta que potser no és de les més transitades del parc, però que val molt la pena.

La sortida l'hem fet des de l'aparcament que hi ha a l'Alzina del Salari, que està a tres kilòmetres del coll d'Estenalles. Una pista ens porta fins al coll de Tres Creus on ens creuem amb el GR 5. Nosaltres però seguim direcció la font de la Pola. Amb pocs metres ja gaudim d'un espectacular paisatge amb vistes a Montserrat. 

Arribem a la balma de la Porquerissa on hi ha referència del més de març de l'any 1.225. Però la balma ja era utilitzada molt abans que aquesta data. Seguim cap a la font i passem per un parell de coves, la del Racó Gran o la de la Cort Fosca. Aquesta última molt curiosa ja que al seu interior hi ha la font del Rossinyol. Més enllà trobem l'Hospital de Sang, un gran esvoranc triangular que travessa pel mig un extrem rocós del turó de la Fosca. Va ser utilitzat per els carlins com a hospital per atendre els seus ferits.

Seguim cap a una altra cova, la del Turó del Mal Pas i passem per el coll del mateix nom.  Altres punts d'interès són els Pins Cargolats, que tenen formes curioses i estàn repartits per un tram de bosc a tocar del coll de l'Era dels Enrics. O la balma dels Debanadors situada just a sota del camí ral de Mura.

Tornant cap al punt de sortida, encara passem per l'Alzina Bonica, i el coll de Boix i acabem baixant per el camí conegut com els Graons de Mura fins arribar de nou al pàrquing.

Una ruta molt agradable plena d'atractius per passar una bona jornada.

Fotos: Julio Santiago

Ruta de l'Exili

Dissabte 8 octubre 2016 (Mª Clara Martínez - La Vajol)

Aquesta és una ruta circular d'uns 14'5 km i poc més de 400 metres de desnivell acumulat, en la que anirem seguint les passes de Lluís Companys en el seu exili a França, el 5 de febrer de 1939. Iniciem la sortida d'avui a La Vajol. La Vajol és un poble petit però que val la pena fer-hi una visita. Cal destacar la plaça, que es el nucli del poble, i l’església de St. Martí d’estil romànic tardà i amb una llarga escala de pedra afegida a la façana.

A l’interior del poble, hi trobarem de seguida una petita placeta on hi ha diferents plaques i recordatoris de l’exili i del pas dels presidents Companys i Aguirre pel municipi. També hi trobem un monument al miner, i aquí podem fer esment de la mina Canta, o mina de Negrín, als afores del poble i en la que es van emmagatzemar les obres d'art del Museu del Prado i bona part del tresor nacional, per evitar que caigués en mans dels franquistes.

Sortim del poble i ens dirigim a l'entrada de la masia de Can Barris, on els darrers dies de la Guerra Civil s'hi va instal·lar l'Alt Estat Major Espanyol. Aquí hi tingué lloc la darrera recepció oficial de la Segona República. No podem accedir al seu interior atès que es una propietat privada, però la podem veure des del camí, i comprovem que es un gran casal, de forma rectangular, envoltat d'una gran extensió de terres.

Reculem una mica, fins la pista forestal per on veníem, i anem a trobar i seguim la carretera que puja al Coll de Lli. Passat el restaurant de La Manrella, trobem uns indicadors cap el Coll de Lli que haurem de seguir. Ara anem per pista, que de vegades es converteix en sender, fins assolir el Coll de Lli. Anem pujant suaument entre boscos de castanyers. A pocs metres hi ha una gran porta metàl·lica que es el pas fronterer entre Catalunya i França.

Abans, però, ens desviem i seguim la pista durant 1'5 km, per anar a fer una visita al Castell de Cabrera. De fet tan sols en queden les restes, però les vistes que tenim de la plana empordanesa des d'aquest punt, son excepcionals. Aquest es un bon punt per fer una paradera i esmorzar una mica per recuperar forces.

Vist el castell, reculem fins tornar al Coll de Lli, i ara sí, que traspassem la porta. A l'altre costat de la porta, ja en territori francès, hi ha una gran placa en memòria dels tres presidents que varen creuar la frontera per aquest lloc: President Lluís Companys, el President de la República Espanyola Manuel Azaña i el Lehendakari basc José Manuel Aguirre.

Seguim la ruta, en moderada baixada i per un esplèndid bosc de castanyers, tot resseguint el rierol Ribera de Les Illes fins arribar al petit poble de Les Illes. El primer edifici que trobem tan bon punt hi arribem, es l'Hostal dels Trabucaires. En aquest hostal va fer nit Lluís Companys. Una anècdota del seu pas per aquí, es la de que el dia en que va marxar, la mestressa li va fer una truita que no va poder pagar perquè no duia diners. Es diu que des de les hores devem una truita als francesos....

Travessem el petit nucli de Les Illes i ens dirigim al Coll de La Manrella. En aquest coll tornem a entrar en territori català i hi trobem el Temple de la Pau, un altre monument en honor a Lluís Companys, i un búnquer.

Es va triar aquest emplaçament per ubicar-hi aquest monument, no perquè hi passés en Lluís Companys, sinó per què el lloc es molt més ampli que el coll de Lli, i hi ha molt mes espai per fer-hi les trobades anuals que es fan al mes d'octubre. Des d'aquest coll ja iniciem el descens pel camí que ens ha de portar de tornada a La Vajol. Es un camí que passa per boscos d'alzines i de roures, en alguns punts de gran mida, i alguns trams de castanyers.

Passem a tocar de la masia de Can Quera, on hi trobem un roure monumental i una bonica font, i seguim baixant, fins a la carretera, per la que tornem a La Vajol, el punt d'inici de la ruta d'avui.

Encara ens queda un punt per visitar: el Monument a l'Exiliat, que el trobem al final de l'aparcament, seguint un camí ben indicat.

Sobre una gran roca una escultura de bronze amb un home i una nena amb una cama amputada. La escultura es treta d'una foto real. Mariano Gracia i la seva filla de sis anys, que va perdre la cama en un bombardeig, marxant cap a l'exili.... Acabada aquesta darrera visita, tornem a l'aparcament on son els cotxes i donem per finalitzada la sortida d'avui. Us esperem a tots a la propera sortida.

Cingles de Malanyeu

Dissabte 1 octubre 2916 (Mª Clara Martínez)

Avui hem fet una ruta de gran bellesa paisatgística. Ens hem endinsat pels boscos, carenes i cingleres que envolten el petit nucli de Malanyeu, a La Nou de Berguedà, hem superat algun fàcil i divertit grau i hem assolit el cim del Cap de la Baga de Cabanelles. Han sigut 10'5 km i 750 metres de desnivell acumulat. Ruta ben senyalitzada, amb marques grogues o blanques i grogues de PR. Camins molt ben fressats, gens perdedors.

Arribem a Malanyeu, que depèn de La Nou de Berguedà, aparquem al costat d'uns plafons explicatius i visitem aquest petit nucli de població. Tan sols l'església, les escoles noves, una paisa (que eren les antigues escoles) i un parell de cases. La resta de cases es troben molt disperses per tota la zona.

Comencem la ruta per la carretera, que es converteix en pista, fins un pal indicador, que ens fa agafar un sender ben fressat, a la dreta.

Ens enfilem per un bonic bosc de pi roig i no tardem en arribar al peu de Rec del Griell, on trobem alguns petits gorgs. Seguim el rec fins un salt d'aigua amb formacions de tosca, punt d'inici del tram equipat del Griell del Pigot.

El primer tram està equipar amb una corda. 

Seguidament trobem una escala de ferro clavada a la paret que ens porta fins un forat a la roca.

El travessem i sortim a un gorg amb un espectacular salt d'aigua, i seguint les marques grogues a la nostra dreta, fem una fàcil grimpada fins a dalt de tot del tram engorjat. Un cop a dalt, el sender s'enfila de valent, per un bosc de pi i faig. Una mica més amunt ens desviem a l'esquerra per anar a trobar La Foradada. Podem gaudir d'excepcionals vistes del Pedraforca i la vall de Malanyeu i bona part de l'Alt Berguedà, a través d'un forat en la roca que forma una balconada natural.

Tornem al nostre camí i seguim ascendint, prop del cingle, per boscos de pi, faig i boix. Ens tornem a desviar cap a la dreta per gaudir de més vistes, en aquest cas sobre el Cingle de la To. Passem pel costat d'un gran faig i seguim pujant, ara per una fageda, fins el Coll de la Batllia i el Serrat de Fulleracs, format per un prat herbat. Seguim gaudint d'extraordinàries vistes del Pedraforca, els Cingles de Vallcebre, Rasos de Peguera, Cadí.... i bona part de

l'Alt Berguedà. Tot un luxe!

Seguim el nostre camí, resseguint un filat, fins un pal indicador, on seguim fins el Portell del Porc i, en una curta pujada assolim el Cap de la Baga de Cabanelles, punt més alt de la sortida d'avui, des d'on seguim gaudint de bones vistes. A partir d'aquí s'inicia el descens, ens dirigim al Collet de la Font del Tudó i baixem per una bonica fageda. Passem per un altre mirador natural i el sender gira a la dreta, fins arribar al Grapissot, un altre grau molt senzill pel que baixem amb molta facilitat.

Es una lleixa rocosa per la que hem de baixar amb l'ajut d'un cable que ens fa de passamà. Superat aquest pas, seguim endavant, fins el Pas de Malanyeu, on tornem a trobar un pal indicador. En aquest punt, podríem seguir endavant i tornar a Malanyeu tot resseguint la cresta de la Serra de Picamill. Però nosaltres decidim anar per la Font de les Travesses, un bonic paratge natural, amb una antiga font (ara canalitzada).

A partir d'aquí seguim una pista forestal que ens porta de tornada a Malanyeu sense cap mena de complicació. Aquesta ha sigut una ruta en la que hem gaudit d'excepcionals vistes, racons de gran bellesa i entretinguts i divertits graus no massa complicats. Cal prestar atenció al Griell del Pigot. Donat que hem de traspassar un gorg i un salt d'aigua, en cas de fortes pluges millor no fer-lo. Al perill d'una relliscada cal afegir que de ben segur acabaríem ben xops.

No és una ruta complicada ni difícil, però alerta les persones amb vertigen o amb por a les altures, hi ha algun pas una mica exposat. Pel demés, una ruta fantàstica que recomanem sobretot per les vistes.

Fotos: Julio Santiago