Baumes del Teixidor i la Cau

Interessant excursió aquest passat dissabte 9 de març per la zona de Llaès a Ripoll, on hem visitat tres de les seves baumes i el santuari de la Cau.
El punt de sortida i arribada l'hem fet des de la casa del Teixidor, un conjunt d'edificacions on destaca la magnífica portalada i les arcades de la part baixa del seu davant. Al costat hi ha un pou fet a roca viva.

No gaire lluny d'aquí ja trobem la primera bauma, la del Teixidor. És la més gran i la més coneguda. Té uns 100 metres de llargada i uns 30 metres d'altura en les seves parts més altes. Encara s'hi conserven importants restes de construcció on es veuen diferents estances. Encara es conserva alguna foto  de la Bauma encara habitada. Actualment una part serveix com a recer pel bestiar.

Una mica més amunt hi ha la Baumassa, que no sembla tant important per les edificacions que hi ha, i tot apunta que servia com aixopluc de bestiar.







I la tercera que hem visitat és la de Fleus que s'hi accedeix des de la casa del Burbau (actualment en runes). Aquesta és una de les més grans de la zona i de les úniques que encara conserven el forn en perfecte estat, així com dues piques d'aigua, una d'elles natural.

En un recorregut d'uns 5 kilòmetres hem visitat les tres baumes envoltats de racons inèdits on l'aigua també era la protagonista gràcies a les darreres pluges. Entre les baumes del Teixidor i la Baumeta hi ha el salt del Molinot de la riera de Milany que estava impressionant. I més amunt la riera de Fleus també baixava força alegre.

Seguint la excursió ara cal pujar amunt fins a trobar una pista que ens porta fins a la Mare de Déu de la Cau. Una ermita situada a uns 1.300 metres d'altitud. És una capella petita i senzilla i cada any s'hi celebra un aplec de primavera per no perdre la tradició arrelada als voltants de la serra de Milany.

Només ens queda baixar un altre cop fins a la casa del Teixidor, aixó si, per un indret ben peculiar, per els Pujolets, on hi ha una escala de fusta que ens ajuda a superar un petit tram que seria força difícil de fer.





Una ruta on les màquines de fotografiar no han parat, tot i que per aquesta zona ja hi hem passat altres vegades, almenys per la primera bauma i per la Cau, però valia la pena tornar-hi ara que el programa es veu per tot Catalunya.  Ens han acompanyat un parell de membres del Club Excursionista Ripoll, en Morera i en Simón.

Salts d'aigua del Cabrerès

Aquest passat divendres 8 de març l'Andreu i en Toni Vilaró han aprofitat el dia per fer una nova gravació per el programa Caminant per Catalunya. En aquest cas han aprofitat les abundants pluges dels darrers dies per gaudir d'algunes de les rieres que hi ha a Osona, a la zona del Collsacabra.
En concret s'han acostat fins a Tavertet per visitar els salts de Tirabols, del Molí Bernat, al sot de Bala, i la Cua de Cavall al torrent de l'Avenc.
A Rupit els salts de Merandes i de Sallent. Aquest últim el vàrem visitar fa algunes setmanes amb poca aigua, tot al contrari que aquest divendres, en que el salt estava espectacular.
I finalment a la zona de Cantonigrós han gaudit d'un altre conegut de les nostres sortides per Osona, el salt de la Foradada.
Una jornada ben aprofitada i que de  ben segur ens haurà deixat unes imatges espectaculars i que podrem gaudir en breu al programa.

De Borredà a Sant Sadurní de Rotgers

El passat dissabte, dia 2 de març de 2013 varem anar a gravar l’excursió que varem titular “De Borredà a Sant Sadurní de Rotgers”.

L’excursió d’avui era curta, uns 11 quilòmetres, amb un total d’ascensió acumulada de sols un 388 metres, ja que teníem el compromís d’anar a una calçotada a Matamala, a Les Llosses.

En un dia esplèndid varem començar a les vuit del matí aquesta excursió des de la plaça major de Borredà. La veritat és que el camí es molt maco e interessant, amb vistes magnífiques sobre la serra del Picancel i el Catllaràs.

El camí d'anada (un tram del GR 4) passa per un camí de bast empedrat a plec de llibre i porta fins el rec del Pontarró i el pla del Putxot, a un tiro de pedra de l’objectiu final, Sant Sadurní de Rotgers.

L’església de Sant Sadurní de Rotgers és una autèntica preciositat, recentment restaurada, amb un absis del segle XI molt curiosament connectat amb una nau de arc apuntat de finals del segle XII. El campanar sobre la nau confereix al conjunt molta identitat.

Havent esmorzat, amb la coca ensucrada tradicional, que avui tothom ha estat d’acord en que estava molt al punt, hem visitat l’església, gràcies a que la persona que atén les visites s’ha presentat a una hora idònia per nosaltres. Veure una còpia del frontal d’altar dins del marc de l’església confereix un plus a la contemplació d’una joia artística.

El segon objectiu era trobar la cova de Rotgers. Hem trobat l’entrada 2 de la cova, un fenomen càrstic sobre guixos, que té més de 1.000 metres de llargada i tres entrades.

De tornada, l’obertura d’una pista nova ens ha portat fins el plans de Canemars, amb un estalvi de camí. En aquest punt hem agafat de nou un GR, el 141, el Sender Circular de Borredà, que pel coll de Bas ens ha portat a Borredà.

Abans d’arribar a l’inici i final de l’excursió de avui, Borredà, hem passat per la casa de Graugés, on hem vist el ramat de ovelles que tenen, que per sant Joan de l’any passat, varem retrobar al coll de la Creueta, quan anava cap al Pla d’Anyella.

En Jordi, neòfit en tema de calçotades, ha fet una bon paper durant el dinar i no ha fet gaire marranada.

Escriu: ANTONI LLAGOSTERA

Fotos: RAMON BUSQUETS

Castell de Creixenturri

(Sortida dissabte 23 febrer 2013)

Tot i que el dia abans i a la matinada havia nevat, les prediccions indicaven que el dissabte al matí faria bon temps i amb un sol radiant, i el cert és que ho han encertat de ple. Així doncs, els integrants de la sortida d’avui no s’han fet enrere.

El punt de partida ha estat l’aqüeducte del canal, que passa un centenar de metres més enllà del càmping Vall de Camprodon. En Toni Llagostera, guia d’avui, ha fet la presentació de l’excursió al gual de can Beia, a tocar del Ter. La primera destinació ha estat l’església del Remei, una construcció de mitjan segle XIX, que crida l’atenció per les seves proporcions, més pròpies d’una catedral. Aquí hem gaudit de la companyia d’uns cavalls que buscaven menjar enmig d’un terra cobert per dos dits de neu.

Seguidament hem seguit la pista que passa per darrera l’església i es dirigeix vers el solell que queda a la nostra dreta. Aquí, en un turó, de difícil visió fins que no hi ets, hi ha les restes del castell de Creixenturri. Lluny de ser quatre rocs, hi ha força paraments de paret, això si, la majoria estan coberts de terra i vegetació. La presència d’una vegetació exuberant impedeix fer-se una idea de la situació estratègica del castell.

Sota un cel blau, i trepitjant neu, sensació que sempre és molt agradable. Hem reculat uns metres per agafar un viarany vers el coll d’en Sivilla, punt més alt de la sortida (1.175 m altitud). El vent que bufava ha obligat a esmorzar als peus d’un immens pi, que estava arrecerat.

Hem reprès la marxa passant pel coll del Remei fins al coll de l’Alec, on hem “gaudit” de la visió dantesca d’una torre de la MAT del coll d’Ares. Des d’aquí hem baixat fins a l’avenc de la Tomba del Sitjar, el qual està delimitat per una tanca per impedir que algú hi prengui mal. El forat és perillós ja que té una fondària de 54 m.

Hem girat a l’esquerra en direcció a la gran casa del Sitjar, però hem passat de llarg, en direcció a l’església de Sant Bartomeu. La finalitat era, però accedir la cova de la Casa Falsa del Sitjar, que queda a la riba dreta del torrent del Sitjar. La presència de neu, i un terreny humit han aconsellat no apropar-nos-hi no fos cas que algú hagués pres mal. El seny és un precepte a complir  en tot moment.

De tornada, a el Sitjar s’ha explicat la importància de la finca, on hi ha les restes d’una torre de defensa. De nou s’ha passat per l’avenc de la Tomba del Sitjar i cap avall enmig d’un vent, que de quant, feia alguna manxada que duia neu a la cara dels caminants. Baixant, baixant s’ha arribat al punt de partida.

L’excursió ha transcorregut per una petita àrea del municipi de Camprodon, d’un gran interès paisatgístic, i més avui. Dir per últim que hem tornat a gaudir de la companyia d’un dels pesos pesants del Caminant, l’Agustí Dalmau, que ha promès venir més sovint.

Escriu: Agustí Dalmau Fotos: Ramon Busquets

Garraf - Sitges

Si si, Garraf-Sitges. Aquesta setmana ens hem tornat a moure fora de les nostres contrades a la comarca del Garraf per fer un tram del GR-92 que segueix el litoral català. Hem començat a la petita població de Garraf que forma part de Sitges, i que antigament era un poble de pescadors practicament aïllat i que ara s'ha vist obert al turisme ja que s'hi arriba tant per autopista com amb el tren. Comencem el camí deixant de moment, la costa enrere, enfilant fins a gairebé 300 metres, fins a can Lluçà. Fins aquí hem trobat forces pedreres, algunes encara en explotació, que desllueixen una mica la caminada. Tot al contrari quan arribem a can Lluçà ja que hi trobem camps de conreu. Tornem a baixar passant per algunes masies on destaca la de ca l'Amell, amb una torre de defensa i una bassa.

Quan ja portem gairebé dues hores de camí ens acostem a Vallcarca, una gran zona industrial on hi ha una fàbrica de ciment i un port marítim per embarcar el ciment que s'hi produiex. En aquest punt es nota la contaminació de l'aire.
Seguim i tornem a pujar direcció el Puig de Sant Antoni on trobem l'ermita de la Trinitat a 179 metres. Pintada de blanc sembla una casa típica d'Eivissa, però sobresurt un petit campanar d'espedanya que la caracteritza. Es una antiga capella marinera que constitueix un petit mirador sobre la costa del Garraf, amb un paisatge magnífic. 

Només ens queda anar baixant fins a Sitges, que ja podem anar contemplant. És un dels indrets més turístics, més visitats, fotografiats i pintats. Acabem en una de les 17 platges que hi ha, la de Sant Sebastià, amb vistes a l'església de Sant Bartomeu i Santa Tecla.

Cal destacar la varietat de vegetació que hem trobat a la zona, ja que el clima es diferent a la nostra zona. Hem tingut el plaer de que ens acompanyes en Toni Vlaró, que ja sabeu que és una de les seves passions.

La nota negativa ha estat el temps, ja que en algun moment ens ha caigut un ruixat i hem hagut de correr.
El GR continua cap a Vilanova i la Geltrú, però son uns 10 kilòmetres més. Nosaltres hem tornat cap a Garraf amb el tren.