Coll d'Ares - Torre del Mir - Coll Pregon

Nova sortida aquest dissabte 27 de juliol per la comarca del Ripollès i el Vallespir per gaudir d'aquest entorn que tenim. La sortida l'hem fet des de Coll d'Ares (1.511 m.) baixant un tram del camí de la retirada que ens portaria a Prats de Molló. Aquest fou un dels punts forts per on es va fer la retirada republicana de Catalunya el febrer de 1939. Amb uns 30 minuts de recorregut ens trobem les restes de Santa Margarida de coll d'Ares, un antic hospital per a pelegrins i vianants i casa monàstica. Era una filial del monestir de Sant Pere de Camprodon i des del 1275 hi hagué una església i l'hospital de donants. L'església fou clausurada el 1793 i les imatges foren traslladades al santuari del Coral. No cal dir que també va tenir un paper important en la retirada del 39 ja que tot i estar desmantellada i abandonada, servia d'aixopluc per passar la nit.

En aquest punt agafem la pista que ens queda a l'esquerra i ens portarà a la Torre del Mir, que de seguida veiem amb el Canigó al darrere. Però encara no hi som ja que ens esperen més de 5 kilòmetres ja que la pista fa moltes raconades. Per gaudir de la Torre del Mir cal deixar un moment la pista i agafar un caminet que amb 5 minuts ens hi porta. 

Estem a 1.540 metres. La Torre del Mir formava part del circuït de defensa de Prats de Molló que tenim als nostres peus. Es d'origen medieval i data del segle XIII. Actualment ha estat molt ben restaurada i fins i tot es pot pujar a dalt on podem  gaudir d'una magnífica vista tant del Vallespir, el Canigó i el Ripollès. Un bon lloc per esmorzar.
Recuperem la pista i enfilem carena amunt que ens porta fins les Basses de Puigsec. Estem davant de grans plans de pastura que fan frontera entre Molló i Prats de Molló i davant nostre, impressionant, el Costabona. Seguim camí per fer el cim del Puig de la Clapa de 1.654 m. És el punt més alt de la sortida, no cal fer cap esforç per arribar-hi.










Seguim camí, ara baixant, i amb 30 minuts som a coll Pregon (1.535 m). Per aquí hi passa el camí que ve d'Espinavell i va cap a la Presta i on hi trobem la fita fronterera 515. Un altre lloc de pas que es va utilitzar en la retirada.
La tornada l'hem fet seguint la carena tornant al coll de la Clapa on hi ha les basses de Fabert i tornant a passar per les basses de Puig Sec. Es aquí on deixem el camí de pujada i tenquem a la dreta per passar per el Puig de les Basses i la collada de Prats on agafem una altra pista molt planera, que amb una hora ens acosta al coll de Pixadors. En aquest punt deixem la pista i agafem el caminet que de seguida ens porta altra vegada a Coll d'Ares.

Una fantàstica ruta, tot i que hem fet 20 kilòmetres, alguns una mica pesadets per la pista, però quan arribes al tram de muntanya et marxen tots els mals. Les vistes son meravelloses, amb els paisatges verds i plens de flors i pastures. A més avui ens ha fotut una calorada que hem quedat arreclats. Sort que bufava una mica d'aire. I precisament avui en Llagostera s'ha descuidat del seu inseparable barret. Sort que quan hem arribat a coll d'Ares hem pogut fer la cervesa ben fresca. Aixó si, un servidor ha demanat una clara i el cambrer no sabia que carai era. Li he dit cervesa amb llimona. Doncs això, m'ha posat una cervesa amb un tall de llimona. Que hi farem.
I a la Torre del Mir ens hi hem trobat la agradable companyia de la Núria Mayà i la seva veïna que també gaudien d'aquest paratges, gairebé seus, ja que viuen a Molló.

Puig Tossell

L'Andreu i en Toni Vilaró vàren fer una sortida el passat dimarts 23 de juliol per gravar un altre programa del Caminant per Catalunya de cara a la nova temporada. Vàren fer el cim del Puigsacalm a la comarca d'Osona però en aquest cas fent una ruta diferent i fen també el cim del Puig Tossell (1.461 m.)

Camí dels enginyers

El passat dissabte, dia 20 de juliol de 2013, l’equip de Caminant per Catalunya va voler gravar un programa fent el camí dels enginyers. El vam gravar, però la baixada des de Coma de Vaca a Queralbs es va veure enterbolida per una tormenta, un xàfec descomunal, amb calarmarsa com balins.

L’autor d’aquesta explicació ha fet sencer el camí dels enginyers  tres vegades i cada cop ha acabat igual, fent l’ànec, donada la quantitat d’aigua que li ha caigut a sobre, sempre entre Coma de Vaca i Queralbs. Serà una maledicció? Serà un conjur que pesa sobre ell!

Els camí dels enginyers, de Núria a Coma de Vaca és un dels camins més espectaculars de Catalunya, sense cap dubte. No té una gran distància, ni guanyes grans alçades, però es un espectacle total, amb una paisatge encisador, agresta i punyent, variat i ple de gran moments.

El plantejament del camí és que fou utilitzat durant els primers anys del segle XX per estudiar la conveniència de crear embassaments reguladors a Núria i Coma de Vaca, entre altres indrets de l’alt Ter. Estem en una etapa posterior a la construcció de la central de Daió, l’any 1907, per obtenir electricitat per la ciutat de Vic.

Però estem davant un camí que en essència comunicava les zones de pastura estival de la zona de Núria, de Siat, sota el control de Serrat de Queralbs del costat de Núria (de Coma del Clot, les Pedrisses i Jaça Roja), amb les del costat de Coma de Vaca (de la Jaça de la Balma, de l’Escaleta, de al Solaneta de Coma de Vaca i jaça dels xais i del pla gran de Coma de Vaca). Enmig d’aquestes dues zones de pastura hi havia el Clot de Malinfern, que com el seu nom diu és un lloc poc aconsellable, almenys a l’hivern.

Però el Clot de Malinfern, en ple estiu, és un lloc atractiu per la seva cruesa, embalum de pedres i torrenteres, amb zigues-zagues, pujades i baixades, recons i fondalades. Un espai espectacular sempre penjat sobre les gorgues del Freser, amb la vista tancada al davant pel gran cos del Balandrau, mostrant la seva cara mes ferotge, i les marrades i llosardes que pugen cap a Coma de Vaca per les gorgues del Freser.

 Texte: Antoni Llagostera  Fotos: Ramon Busquets

El Ferran i Talaixà

Com que som gent irreflexiva i descontents de mena, ara en queixem de la vinguda del bon temps, quan fa pocs dies ho fèiem del mal temps.

L’excursió al Ferran i Talaixà estava prevista fa unes setmanes i va tenir que abortar-se pel mal temps. Quan estaven a punt d’arribar al pont trencant varem tenir que recular, davant una pluja que presagiava molt mal temps, com va succeir.

El dissabte 6 de juny, quatre intrèpids excursionistes varem emprendre l’itinerari i amb una previsió que cal lloar.

A les set del matí iniciàvem la marxa i a les 10 i quart érem dalt del coll de Terès. Havíem passat pel santuari d’Escales i la casa de Maranyó. Sempre sota la protecció dels arbres i la frescor del matí.

L’ascens del Ferran va suposar una prova, no tant per la calor, com per un camí pedregós que no fa les coses fàcils.

La visita a Talaixà va ser agradosa, ja que varen trobar una font, detall molt d’agrair, a l’antic refugi.

 

La baixada per la baga del Vaquer, molt previsorament, fou feta sota l’aixopluc dels arbres i dins d’una relativa frescor.

Però la tornada del Pas del Lliberals, coll del Puig i el tram de pista entre el pont trencat fins Can Pei, entre dues i tres de la tarda, fou un suplici, amb un sol que fregia l’esperit i el cos.  Un autèntica tortura.

Sols un dinar a Oix, ben regat, va donar-nos una certa pau.

Texte i fotos: Antoni Llagostera.

Castell de Taradell

Nova sortida entre setmana, el passat dimarts 25 de juny a la comarca d'Osona.
L'objectiu era el Castell de Taradell, també comegut com a Castell de Can Boix, que corona un cimal de grans penyes, a 803 metres d'altitud. Està situat sobre una gran balma que el fa molt característic.
Queden restes dels segles X-XI, al sector de l'antiga capella de Santa Creu, ara del tot malmesa i la resta és un gran mur d'una setantena de metres, del segle XIV. No cal dir que les vistes des de la zona son espectaculars.
Molt a prop hi a l'Enclusa, el cim més alt de Taradell situat a 866 m. El nom es deu a la forma que té la pedra, que mirada de lluny recorda la silueta d'una enclusa de ferrer. Al cim hi oneja una senyera catalana.
I en aquesta zona també hi trobem tres cavitats fetes per l'erosió, conegudes com les Cuines d'en Rocaguinarda. Aquest indret va servir moltes vegades de refugi o amagatall del bandoler Pero Rocaguinarda entre els anys 1606 i 1610 que actuava com a cap de guardia dels Nyerros. També durant la Guerra Civil van servir encara com a amagatall per a gent perseguida.

Una sortida que ha servit per tancar una nova temporada del Caminant per Catalunya de Televisió del Ripollès. Aquest programa el podreu veure aquesta setmana i durant l'estiu us oferirem repeticions d'algunes de les sortides que hem fet. (esteu al cas dels nous horaris).
I nosaltres seguirem gravant excursions aquest estiu per oferir-vos nous programes la temporada que ve. Bon estiu !
Al bloc podeu continuar estant informats de les sortides i dels programes i horaris de TVR. Recordeu que també teniu la opció de veure els capítols a la televisió a la carta. http://televisiodelripolles.xiptv.cat/caminant-per-catalunya