Sant Pau de Segúries - Camprodon

Ruta entre les poblacions de Sant Pau de Segúries i Camprodon, a la comarca del Ripollès, per antics camins tot descobrint patrimoni industrial i històric i tres batalles, sense deixar de gaudir del paisatge i la natura. En nostre guia d'avui l'Antoni Llagostera que ens ha preparat alguna sorpresa. Dilluns 16 juny 2025.

Sortim des de l'església de Sant Pau Vell, situada en un dels extrems de Sant Pau de Segúries. Situada als peus de l'antic camí ral d'Olot a Camprodon, és de tipus barroc rural, amb una nau ample i capella lateral. Iniciem la ruta amb la companyia del Cònsol de la República Eslovaca a Barcelona, el sr Xavier Medina. Només començar l'Antoni ens ha explicat la Batalla del Capsacosta de l'any 1794 i que va tenir lloc en els paratges propers de la nostra sortida. Seguim la ruta per una pista seguint les marques del GR-210 I d'Itinerànnia amb vistes a el Mariner una gran casa. També tenim vistes a la Rovira i el Peiró. 

Ens acostem fins aquesta darrera casa. Per fer-ho hem de travessar el pont de la carretera que ens porta cap a Camprodon. En aquest punt ens espera en Lluís Bassaganya que ens parla de la batalla de la Guerra Civil a Catalunya i de la importància de Sant Pau de Segúries. (veure vídeo). Aquestes cases eren utilitzades per comandaments o fins i tot per tenir-hi presoners. Recuperem el camí travessant de nou el pont del riu Ter i seguir la nostra ruta. Passem per la pedrera del Carbur on hi podem veure els estrats a la pedra que varen formar-se ha uns 50 milions d'anys en ple període Eocè i en diferents etapes de sedimentació. El carbur de calci es feia servir per fer llum a les mines, o per fer soldadures per exemple aprofitant la calor que provoca. Hi havia hagut una fàbrica. Al costat hi ha un aqüeducte per on i passa el canal que ens va acompanyant i que servia per alimentar algunes centrals hidroelèctriques disposades al llarg de la vall. Passem també per una fageda ben atapeïda de vegetació. Al fons podem veure el nucli de la Ral que pertany encara a Sant Pau de Segúries. Passem també per la font de Teresa i seguim amb vistes a la Serra Cavallera. Tampoc hi falta un ramat de vaques que pastura al voltant de la pista. I parlant de bestiar ens hem acostat fins al gual de can Beia, a tocar del riu Ter. 

Era el punt on travessava el bestiar per anar a buscar les pastures a Serra Cavallera. Seguim a tocar del càmping Vall de Camprodon i pel costat de la casa Nova. Seguint a tocar del Ter podem veure l'estret de les Rocasses. És tot un espectacle veure baixar l'aigua. Ens tornem a desviar de la ruta, travessant de nou el riu per acostar-nos fins a una central. Ho fem seguint el canal de la farga que surt de la resclosa de les Rocasses. L'aigua s'aprofita cada metre per generar energia. Recuperem de nou el camí ara convertit en carril bici i que ens acosta a Camprodon. Hi podem veure un búnquer de la línia Pirineus. Aquí hem parlat de la Guerra Gran. (veure video). Trobem un parell de búnquers més. Ens endinsem a Camprodon per el parc de la Mare de la Font, un dels punts emblemàtics de la vila, amb un petit llac i una zona d'esbarjo. 

I ja només ens queda endinsar-nos al poble per els seus carrers i places fins arribar a l'espai cultural de Cal Marqués on posarem el punt i final de la ruta. Aquí hi trobem el museu de la Retirada on ens rep de nou en Lluís Bassaganya, que és el gestor del centre d'estudis de la retirada. Un espai de memòria que amaga molts tresors i que il·lustra a partir d'imatges, explicacions i cites bibliogràfiques, les dures escenes dels exiliats republicans que l'hivern de l'any 1939 recorrien centenars de kilòmetres per arribar a territori francès. La mostra vol ser un homenatge a totes les persones que van viure i patir en primera persona els efectes de la retirada i fa un repàs dels moments en què militars i famílies senceres van emigrar cap a l'altra banda dels Pirineus a partir de la caiguda de Barcelona en mans dels franquistes durant la Guerra Civil espanyola. I és moment també de desvetllar la relació que hi ha amb el nostre convidat d'avui, el consol. I es que hi podem veure armes eslovaques ja que hi va haver la intervenció de bastants ciutadans de la República Txecoslovaca, en aquells moments, van participar en les brigades internacionals de la Guerra Civil. Es calcula que més de tres mil. També per la fabricació d'armes curtes i per aquest motiu al museu, podem trobar bastant material. I com a curiositat també hi ha una bala, un fusell i una màscara de gas. En Lluís ens ha mostrat un fusell Txecoslovac fet a Breno. Un lligam ben curiós per acabar aquesta ruta plena d'història.

Powered by Wikiloc

Pedra seca del Montmell

Nova ruta amb la pedra seca com a protagonista. En aquest cas ho fem des de la població de la Bisbal del Penedès amb bona companyia. (Dissabte 7 juny 2025).

Iniciem la ruta a tocar del cementiri de la Bisbal del Penedès i de seguida ens endinsem en zona agrícola amb vistes a les vinyes i les primeres construccions de pedra seca. El recorregut continua per la pujada de Cal Rotllat. Es tracta d'un camí parcialment empedrat que ha estat arranjat amb la col·laboració ciutadana, l'ADF Clot de Bou i l'ajuntament del municipi. Es pot travessar amb tranquil·litat però es demana transitar-hi amb cura i respectar el seu fràgil traçat. L'empedrat i les roderes ben marcades son mostres d'un passat que segueix ben present. 

De mica en mica anem pujant i anem guanyant amb vistes mentre deixem el terme de la Bisbal del Penedès i entrem en terme municipal del Montmell. Seguim pujant per arribar a la primera barraca, és la de la Blaia. I tenim la sort de que ens acompanya en Ramon Rovira que ha restaurat bona part d'aquestes barraques com a homenatge a la gent que havia treballat les terres i utilitzava aquestes barraques com aixopluc o per guardar eines entre d'altres. Gràcies a les fotografies que ens ha portat hem pogut veure com estaven i com les ha arranjat. Realment una feina impressionant. Amb l'ajuda del seu germà i d'altres voluntaris van anar aprenent la tècnica de construcció per podre així anar restaurant les barraques. Al costat hi ha la barraca Bessona que també ha estat restaurada. Seguim el camí envoltats de marges de pedra seca i altres elements com un pou. Anem pujant direcció el coll de Vilafranca, un antic camí que venia de Valls i anava direcció a Vilafranca. Un cop al coll i a tocar hi veiem una nova barraca. Aquí en Ramon ens explica que ell venia cada dia a peu des de la Bisbal amb la seva aixada, un calderó, una escarpa i una maseta. La pedra aprofitava la que hi havia a la zona amb la dificultat de que eren molt irregulars. Hem esmorzat en aquest punt tot gaudint de les vistes de l'entorn presidit per la Talaia del Montmell. 

Ara el recorregut ja ve de baixada i seguim descobrint noves barraques i les tècniques que ens explica en Ramon. Realment és fascinant la feinada que s'ha fet en aquesta zona. Les fotografies que ens ha mostrat ens podem fer una idea de la feinada que ha tingut. Ens comenta que tant a la Bisbal com a la Juncosa del Montmell hi poden haver més de 400 barraques, moltes d'elles derruïdes i perdudes en mig del bosc. Vistes les construccions hem de tornar cap al punt de sortida fent part del mateix recorregut que hem fet pujant. També ens ha acompanyat el Robert Vallès que ha elogiat la tasca que fa en Ramon de manera totalment altruista. També ha aprofitat per presentar-nos el seu llibre "caminades per la Bisbal del Penedès, patrimoni i paisatge" on hi podem trobar fins a deu rutes molt interessants per la zona. I nosaltres cap als cotxes per tancar aquesta ruta d'11 kilòmetres i uns 300 metres de desnivell.

I només queda donar les gràcies a en Ramon i en Robert que avui ens han ajudat a descobrir aquest territori i conèixer la feina que hi ha al darrere de la recuperació d'aquest patrimoni de pedra seca que tant admirem i visitem en moltes de les nostres sortides.

Powered by Wikiloc

La Calma - Sales de Llierca

Sortida als peus de l'Alta Garrotxa per fer el cim de la Calma des de Sales de Llierca amb la companyia d'en Marc. (Divendres 6 juny 2025)

Ens situem a tocar del Mas Monteia. Situat a uns 700 metres d'altitud, el mas té més de vuit-cents anys d'història. La seva arquitectura és d'origen medieval. Si pot arribar per una carretera asfaltada des de Sales de Llierca. Els seus diversos edificis estan destinats a turisme rural. Uns metres abans de la casa iniciem el nostre recorregut per un camí que s'enfila pel mig del bosc. 

I amb un kilòmetre de recorregut arribem a Sant Miquel de Monteia. És una església romànica d'una sola nau de principis del segle XIII. Sembla que estaria construïda sobre les restes d'un temple anterior. Hi destaca un absis amb tres finestres i un campanar d'espadanya d'un sol ull. Està situada en una zona muntanyosa i encinglerada. Seguim per un sender ampli i de bon fer i continuem pujant de mica en mica. No tenim gaires vistes ja que el bosc no deixa finestres on contemplar l'entorn. Un cop arribats al coll de Monturiol ens desviem a l'esquerra per acostar-nos fins a un oratori. El trobem a uns 300 metres. Es tracta de l'oratori de Sant Jordi i aquí si que se'ns obren les vistes. Està dedicat al sant que es venerava a Sales i se l'invocava per evitar pedregades. Va ser restaurat l'any 1997 per un grup de voluntaris del poble. Recuperem el camí fins al coll i iniciem l'ascens fins al cim que el tenim a uns 2 kilòmetres i 250 metres de desnivell. 

El camí està macat amb fites. Hem de passar per el pas de la Guilla, una zona exigent per un camí empedrat que s'enfila ràpid. Res complicat si ens ho agafem amb calma. S'ha de fer una petita grimpada entre el rocam però és divertit. També trobem marques grogues d'Itinerannia. Trobem petites balconades que ens permeten descansar i gaudir de les vistes. Recuperem una pista ample i seguim pujant i de nou un corriol. I finalment arribem al cim de la Calma situat a 1.083 metres d'altitud. I el nom ja ho diu, calma total. Les vistes son espectaculars. Es tracta d'un cim força rocós i allargassat on hem exmorzar amb les vistes panoràmiques. Amb la panxa plena toca fer la baixada en el sentit contrari d'on hem pujat. El camí ens baixa ràpidament fins a Colldejou. Una cruïlla de camins de diverses rutes però nosaltres seguim recte cap a un altre coll, el de la Bassa on evindentment hi ha una bassa. El recorregut s'endinsa enmig del bosc en un paratge màgic ple de boixos, pins, alzines... I fins i tot un castanyer. És un tram per gaudir sense gaires esforços. Ens desviem un moment a l'esquerra per anar fins a la Balma d'en Ranella. Es tracta d'una cavitat poc profunda i sense potencial arqueològic. Si que té una història curiosa que ens ha explicat en Marc (veure video). 

Recuperem el camí i un kilometre més avall el tornem a deixar un moment, en aquest cas cap a la dreta, per veure el Teix del Torrent de l'Orri. Es creu que pot arribar a tenir uns mil anys. El perímetre del tronc, a la base, és d'uns sis metres i té una alçada de 12 metres. L'amplada de la capçada, atenció, fa més de setze metres. Ni amb 5 persones el podem encerclar si ens agafem de les mans. Realment fantàstic. Recuperem de nou el recorregut principal i una mica més avall, de nou, el tornem a deixar per acostar-nos fins a una cova. Realment son uns 5 kilòmetres entre anar i tornar que si voleu us podeu estalviar. Això si, el camí és de bon fer per una pista ample. Es tracta de la cova de l'Orri de 157 metres de longitud i que presenta dues sales grans plenes d'estalactites. El problema és que l'accés és complicat i cal fer un ràpel d'uns 5 metres per baixar-hi. Nosaltres al final no hem baixat ja que era una mica tècnic, tot i que en Marc portava material i anava equipat per baixar-hi. Ell mateix ho ha desaconsellat i és que domina força l'escalada i ha optat per no complicar-nos la vida a nosaltres. Així que vista la zona hem tornat a recular tota la pista que se'ns ha fet llarga la veritat ja que gran part d'ella és de pujada. Un cop hem recuperat el trencant encara hem de fer 2 kilòmetres més per tornar als cotxes. Al final hem marxat tant escapats que no hem pensat a fer la foto de grup. Sort que hem reaccionat i almenys l'hem fet una mica més avall.

En total una ruta de 15 kilòmetres amb un desnivell de 700 metres.

Powered by Wikiloc

Sitges - Ermita de la Trinitat

Sortida al Massís del Garraf, a l'ermita de la Trinitat, amb la companyia del Centre Excursionista Sitges i treballadors de la Xarxa. (Dissabte 31 maig 2025)

Ens situem al coll de la Fita, a prop de Sitges, on podem deixar els cotxes per iniciar la ruta. Avui amb una cuarentena d'excursionistes preparats per descobrir el territori. El primer tram segueix la pista fins al collet de la Fita on també podríem deixar el cotxe. A la dreta seguim un corriol que es va enfilant de mica en mica tot seguint la carena del Turó Rodó. I a gairebé 3 kilòmetres trobem el primer punt interessant, la Creu de Sant Isidre. Es tracta d'una creu d'uns 8 metres d'alçada, de forma cònica i amb tres graons com a base, i fa 8 metres d'alçada. Hi podem veure l'escut de l'Agrupació Muntanyenca de Sitges i altres elements. Fou bastida entre el 1953 i el 1955. Si busquem, a prop, hi trobem una barraca. El recorregut segueix ara de baixada per un corriol que ens obliga anar en fila india envoltats de la vegetació típica del Garraf. Pel camí podem veure una cisterna feta amb pedra seca i una mica de morter. I una mica més avall hi ha una barraca de pedra seca de forma cilíndrica. Es tracta de la Barraca d'en Marsal. De fet avui també ens ha acompanyat en Sergi, de l'Associació de Pedra Seca del Garraf, que ens ha explicat amb tot detall tots els elements que hem anat trobant i la importància d'aquestes construccions per la flora i la fauna. No us perdeu el vídeo. De mica en mica anem sortint de la densa vegetació i podem veure algunes panoràmiques. Ens incorporem al GR-92 que ve de Portbou i el seguim fins a l'ermita. Hem de fer un kilòmetre i mig per arribar-hi. Anem guanyant en vistes com la població de Sitges o el peatge de l'autopista del Garraf entre d'altres. 

Uns metres més i arribem a l'ermita de la Trinitat, el lloc triat per fer parada i fonda. L'edifici és de tipus popular i té al costat una construcció de caràcter modernista. Està emblanquinada i té un aspecte ben cuidat. És molt antiga i ja apareix en un document del 1375 en que consta que ja hi havia ermitans. La tradició diu que es va construir perquè en aquells indrets es va trobar una creu amb la imatge de la Santíssima Trinitat. L'actual capella és moderna, ja que a finals del segle XVIII es va enfonsar la teulada i es va haver de reconstruir i es va fer més gran l'edifici. Avui part de les explicacions ens les ha fet la Beli, historiadora de l'art, i per tant hem gaudit molt dels seus coneixements. També ens ha acompanyat en Toni. Ell és un bon testimoni de la colònia de Vallcarca ja que hi havia viscut. De fet la podem veure als nostres peus. Hi havia una fàbrica de ciment que aprofitava l'explotació de les pedreres de la zona que ja funcionava als inicis del segle XX. Era un lloc ideal ja que a més hi passa el ferrocarril i fins hi tot hi havia una estació a Vallcarca. El ritme de producció de la fàbrica va necesitar molta ma d'obra i per aquest motiu es va crear la colònia fabril annexa a la fàbrica, avui pràcticament desapareguda. L'any 1910 ja es comptava amb una seixantena de cases i l'any 1925 es computaven 135 vivendes. El punt més àlgid va ser l'any 1960 quan es van censar 5.500 habitants a la colònia. La fàbrica de ciment ja no produeix ciment. El que si que encara funciona parcialment és la pedrera. 

I ara, amb tota la informació i la panxa plena hem de tornar enrere fent part del camí per el GR-92. Al cap d'una estona el deixem i ens endinsem de nou al bosc, trencant a la dreta, i així fer un recorregut alternatiu de tornada. I ara és el torn de la Mª Dolors, membre del Club Excursionista i coneixedora de la zona, que ens ha explicat tots els detalls d'aquest segon tram de la ruta. És el cas de les restes de dues masies que hem trobat, les Basses i Can Daniel. Més endavant ens hem aturat a la font de les Basses tot i que no baixava gens d'aigua. I la part final l'hem fet per un camí per evitar la tram que hem fet de pista i així hem gaudit més del paisatge i del mirador de l'hivern. Es tracta d'una zona on els amics del Garrafó, un grup de gent gran, han habilitat un espai ben decorat i amb una taula per gaudir de l'entorn fent un bon àpat o petits tiberis. I suposo que el nom de l'hivern és perquè a l'estiu, segons a quina hora, no es deu aguantar la calor. I entre murs de pedra seca i vistes a Sitges i la seva església de Sant Bartomeu i Santa Tecla, hem arribat als cotxes. En total son uns 10 kilòmetres de molt bon fer amb un desnivell de 300 metres. 

I a nosaltres només ens queda donar les gràcies al Club Excursionista Sitges i en especial a la Beli, en Sergi, en Toni i la Mª Dolors que ens han parlat davant de càmera per ilustrar millor la excursió. I als companys de la Xarxa per la paciència.

Powered by Wikiloc

Aramunt

Sortida a la comarca del Pallars Jussà, al municipi de la Conca de Dalt, amb en David García. (Dissabte 24 maig 2026)

Ens situem a Aramunt, nucli de població que pertany al municipi de la Conca de Dalt. Ja us podeu imaginar que és un petit poble. Està molt ben situat als peus del pantà de Sant Antoni. Sense més comencem a caminar direcció Aramunt Vell, l'antic poble. El podem veure ja que el tenim a poc més d'un kilòmetre. El camí puja de mica en mica i després de travessar el barranc dels Mians ens trobem amb la font Vella. Si mirem enrere tenim una bona vista del poble i l'entorn. I una mica més amunt ens trobem amb l'antic poble amb les primeres cases: casa Cabretes i casa Jaumet. És una llàstima ja que estan gairebé enrunades. Ens hem d'enfilar una mica més si volem arribar a l'església i l'antic castell. 

El poble d'Aramunt Vell es troba al cim d'un turó situat a 628 metres. Està documentat per primera vegada l'any 959 amb el nom d'Eramonte, i es considera emplaçat en un lloc estratègic, proper al camí ral que unia l'Urgell amb França. Es tractava d'un poble murallat. En diferents documents apareix el nom de Castell d'Aramunt. Actualment està abandonat. L'església dedicada a Sant Fructuós és d'estil romànic. És d'una sola nau, que havia estat coberta amb volta de canó, amb absis a llevant. Tant la nau com l'absis són de gran alçada i la nau de l'església també és molt ampla, cosa que ens parla de la importància que tingué. 

És una llàstima que tot el poble estigui ben abandonat. Del castell també anomenat Torre dels Moros, en resta una torre de 30 metres de circumferència i un diàmetre exterior de 9,5 metres, i una alçada aproximada de 7 metres. Es tracta d'una obra de finals del segle XI o inicis del XII, feta de carreus irregulars units amb morter de calç. No queden vestigis de la resta del castell. La torre la trobem a uns 300 metres de l'església i el poble vell. Seguim la nostra ruta agafant el camí vell de Travet. Hem de fer un recorregut de 3 kilòmetres fins al proper objectiu. Així que toca caminar tot gaudint del paisatge. Podem veure oliveres majestuoses. La serra de Boumort contrasta amb els seus tons vermellosos i terrosos al costat del verd dels prats i zones agrícoles. De mica en mica ens acostem a les trinxeres que en David ens vol ensenyar. Seguim per una pista de molt bon fer i caldrà un últim esforç per arribar-hi. Ens trobem amb una línia de formigó d'uns 100 metres que segueix la carena. Es diu que són les més ben conservades de Catalunya. En David ens ha explicat quan es fan construir fent referència al Front del Pallars del 1938. Podem passar entre les parets robustes i també podem veure altres restes com nius de metralladora. Sembla que en aquest punt també hi hauria hagut un castell.

Les trinxeres de Vilanoveta les trobem al poble abandonat de Vilanoveta, el qual també té una església i alguna masia que en aquest cas ens queda massa lluny per arribar-hi. Nosaltres hem acabat de fer la volta al turó i així iniciar el camí de tornada que en part és per el matex recorregut que hem fet. 

Més endavant hem seguit cap a la dreta per un camí nou i que ens porta a passat per l'ermita de Santa Maria. Inicialment era d'estil romànic però ha sofert forces modificacions. És d'una sola nau amb un absis semicircular. Tot el conjunt és  de mides bastant considerables. També és coneguda com a Mare de Déu del Camp. A l'entrada hi trobem un porxo, habitual en esglésies pirinenques. Aquesta si que la trobem en bon estat. Està situada molt a prop del poble d'Aramunt Vell, per tant el recorregut que ens queda és desfer de nou el camí que hem fet de pujada fins arribar al poble nou. Aramunt s'inicia sobre els anys 1940 com a resultat de l'abandonament d'Aramunt Vell que als anys 60 va quedar totalment despoblat. D'aquesta manera els antics habitants ocupaven el poble nou situat a una zona més planera on tenien les eres. Encara avui l'activitat principal és l'agricultura i la ramaderia. Fins i tot hi podem trobar el Molí de l'Oli, l'únic que es troba en ple funcionament en tot el municipi. Fins i tot es celebra la Fira de l'Oli del Pirineu. Aprofitem per fer una ullada a l'església que abans no hem vist, també dedicada a Sant Fruitós. I per acabar bé aquesta ruta, ens podem acostar fins a l'àrea recreativa de la font de la O. La trobem una mica més avall del poble i gairebé a tocar del pantà de Sant Antoni. Hi trobem taules i bancs de pedra i fins i tot una zona de barbacoes que suposem que es poden fer servir. Una bonica ruta d'uns 14 kilòmetres i un desnivell de 500 metres.

Powered by Wikiloc