Estany d'Ivars - Vila-sana

Sortida a l'estany d'Ivars - Vila-sana, a la comarca del Pla d'Urgell, amb la companyia d'en Carles. (Dissabte 29 novembre 2026).

El nostre punt de sortida l'hem situat però a la comarca de la Noguera, dins del nucli de Penelles i més concretament al Castell del Remei. Ens trobem al que és el celler més antic de Catalunya pel que fa a l'elaboració de vins de criança. Es va fundar a finals del segle XIX per la família Girona i avui en dia forma part de la DO Costers del Segre i elabora vins molt reconeguts. Hi trobem un restaurant i una botiga on poder degustar els seus productes. Però nosaltres com que hem començat ben d'hora ben d'hora encara estava tot tancat. Si que hem gaudit de la finca i el seu entorn on hi ha el castell. Es tracta d'un edifici senyorial flanquejat per quatre torres civils. I just al costat hi trobem també el Santuari de la Mare de déu del Remei. 

I el que dèiem, el seu entorn és encisador. Hi ha un petit llac envoltat d'arbres on no hi falten els ànecs i algun altre animal. Iniciem la ruta desprès de gaudir d'aquest espai i envoltats de camps de vinyes del mateix celler anem a buscat una carretera que haurem de seguir per arribar al nostre principal objectiu. Passem a tocar del nucli d'Almassor que encara pertany al terme de Penelles. De seguida però canviem de terme entrant al municipi d'Ivars d'Urgell i també de comarca ja que entrem al Pla d'Urgell. Amb uns 4 kilòmetres des del punt de sortida, arribem a Vallverd, un nucli d'Ivars d'Urgell. Es tracta d'un poble tranquil i acollidor amb poc més de 200 habitants. Un dels seus atractius son les parets de les cases i alguns edificis ja que llueixen murals pintats per l'artista local Swen Schmitz on es representen diferents espècies d'aus o de fauna autòctona de l'estany que tenim a tocar. Presideix el poblet l'església de Sant Miquel, d'orígen barroc. Altres edificis que podem trobar interessants son per exemple les Escoles Velles, un magnífic exemple d'arquitectura civil de principis del segle XX. I aquest poble és el nucli que trobem més a prop de l'estany d'Ivars Vila-sana. A un kilòmetre i mig més o menys hi arribem. 

I a més ho fem entrant per Cal Sinén on hi ha el centre d'interpretació. Es una antiga masia a tocar de la mateixa riba de l'aigua. Per la seva reconstrucció es va utilitzar la tècnica tradicional de la tàpia per refer les parets exteriors. A part d'un punt d'informació i rutes també hi ha un espai museogràfic que ens ajuda a entendre la història de la dessecació del llac l'any 1951 i la seva posterior recuperació ecològica el 2005. Hi ha també un mirador i una petita botiga de productes de la zona i de marxandatge. Pel que fa a l'estany, compta amb 126 hectàrees de l'amina d'aigua, i és l'estany interior més gran de Catalunya en superfície, juntament amb el de Banyoles. El seu perímetre és d'uns 5,8 kilòmetres que es poden fer perfectament a peu o en bicicleta. La mitjana de profunditat és de 2 metres amb una fondària màxima en alguns punts que no arriba als 4 metres. I el volum d'aigua que emmagatzema és d'una 2,4 milions de metres cúbics d'aigua dolça. Des de la seva recuperació l'any 2005 l'aigua arriba per un canal secundari del Canal d'Urgell i després va a parar al riu Corb. Nosaltres hem fet un tram d'uns 4 kilòmetres de l'estany tot passant per punts interessants. Hi trobem aguaits per observar la natura, miradors, zones de descans, plafons informatius, pasarel·les i altres camins que ajuden a conèixer tot l'espai. El primer que trobem és la Torre de l'Estany que ens permet enlairar-nos una mica per millorar les vistes. A tocar hi tenim  l'aguiat de Vila-sana. Més endavant el punt d'informació de Cal Aragonès o el mirador de Vallmajor. Passem per el mirador Termenal que com diu el nom, té la peculiaritat que ens fa de canvi de terme entre les dues poblacions que tenen el privilegi de gaudir d'aquest espai i que li donen el nom, Ivars i Vila-sana. I seguint encara trobem algun mirador més i un parell d'aguaits més. Aquests ens permeten gaudir de la fauna de l'estany sense ser vistos i sense molestar. El perímetre de l'estany està envoltat de canyissars i boga que actuen com a un filtre verd purificador de l'aigua i serveixen de refugi de la fauna. En alguns punts també hi podem veure boscos autòctons de ribera com salzes, feixes o oms que ajuden també a fer ombra. I pel que fa a la fauna s'hi han observat més de 250 espècies d'aus diferents ja que també és un punt estratègic de les rutes migratòries d'Europa occidental. També és un bon lloc per gaudir de les postes de sol de les terres de ponent, aprofitant els reflexes de l'aigua. 

I com dèiem, nosaltres en lloc de fer tota la volta, hem seguit recte per acabar la ruta a la població d'Ivars d'Urgell, situada a 3 kilòmetres. Això ens ha permès variar una mica de paisatge deixant l'aigua i envoltant-nos de camps agrícoles. I també gaudir de la població on hi viuen uns 1.400 habitants. El nucli més antic conserva alguns carrers estrets on antigament les cases pairals es tancaven en cercle fent la funció de muralla defensiva. Hi havia un castell que ha desaparegut amb els segles. El centre del poble és presidit per l'església de Sant Andreu, edificada al segle XVIII sobre una base romànica medieval prèvia. L'edifici actual es va construir entre els anys 1785 i 1790 i poc desprès s'hi va afegir el campanar. La façana és presidida per un portal d'arc rebaixat. I aquí hem acabat la nostra ruta de 12 kilòmetres i pràcticament sense desnivell. Si que hem hagut de preveure un cotxe per tornar cap al Castell del Remei. 

Si us fixeu en les nostres rutes, estan pensades també una mica per gravar el programa de televisió, intentant buscar varietat de contingut i que hi hagi punts interessants i diversos. Normalment mirem que no passin dels 15 kilòmetres per poder anar gravant el recorregut tot gaudint de tot el que ens trobem.

Powered by WikilocSource: Garmin Forerunner® 255

Molins del Ridaura

Sortida a la població de Llagostera a la comarca del Gironès, seguint els Molins del Ridaura amb el guiatge d'en Salvador Arquer. (Dijous 27 novembre 2025).

Es tracta d'una excursió envoltada de natura i patrimoni històric industrial tot seguint la vall del riu Ridaura. Un seguit de molins fariners aprofitaven la força de l'aigua. Comencem a sota del pont d'Alou, un aqüeducte de la carretera C-65. En aquest punt podem deixar el cotxe i ja ens trobem a tocar de la riera. Amb poc més d'un kilòmetre ja ens trobem amb una primera casa, Can Pata, i una mica més amunt, a uns 100 metres, el primer molí, el del Xòrrec. Tot i que està en mal estat, si que hi podem veure un arc construït amb maons col·locats de cantell i sense morter per unir-los. I encara es conserva a terra una de les pedres de mola originals que servien per triturar el gra de blat i per farina. 

Vis aquest primer molí cal tirar una mica enrere i recuperar el camí que passa pel mig del bosc. Més endavant trobem el pont de Can Font. La casa queda una mica més amunt i no l'hem vist. El pont és d'arquitectura tradicional de pedra vista. Seguim i quan portem uns 3 kilòmetres de ruta ens trobem amb les restes del Molí de Can Nadal. És interessant fixar-nos en els detalls ja que conserva elements que ajuden a entendre com funcionava un molí fariner hidràulic al segle XVIII. Es pot veure el seu Cacau, una gran estructura vertical per on queia l'aigua amb força des de la bassa i així feia girar el rodet que alhora movia les moles. La vegetació ens tapa el que era la bassa i el rec que portava l'aigua des del Ridaura. És una llàstima que no es puguin conservar aquest elements del passat industrial. Tot i que el riu no portava gaire aigua si que em gaudit d'un paisatge humit i de tardor molt bonic. Un kilòmetre més amunt podem veure la resclosa d'on es canalitzava l'aigua cap aquest darrer molí. 

El proper punt d'interès és la gran masia de Can Bonet. S'hi han fet treballs de reparació i conserva les parets originals. Al costat hi ha una interessant i gran pallissa. I no gaire més lluny seguim trobant punts interessants i d'aturada obligatòria. Arribem al molí de Can Moner, un espai molt fotogènic ja que el primer que trobem és la seva bassa plena d'aigua. Si aquesta està tranquila podem aconseguir l'efecte mirall i la casa es veu el reflex. Can Moner és una masia-molí també del segle XVIII i està totalment restaurat i era un dels molins amb més capacitat de producció de la zona. A més, quan els molins fariners van perdre pistonada, can Moner es va reconvertir passant de moldre blat a triturar suro i així allargar la seva vida útil. Llagostera i Cassà de la Selva va aprofitat la gran febre de la indústria surera. Actualment és una propietat privada. 

Encara meravellats per aquest molí seguim amunt, cap a Can Carreres on hi ha el molí del Mig. És un dels més antics i es poden veure les dues moles intactes. A la part posterior hi havia la bassa aprofitant el pendent de la muntanya com a part de la paret. I si guanyem una mica més de pendent arribem al molí de Més Amunt. La vegetació de ribera amaga les restes de l'edificació. La humitat constant afavoreix el creixement de falgueres i una flora molt característica. Fins i tot hem vist boix grèvol. Recordeu que està prohibit agafar-lo. Entre tants molins també trobem el forn de calç de Banya Croua. Aquí s'hi feia la elaboració de la calç viva. S'omplia de pedres calcàries de la riera i amb el foc encès durant uns 15 dies s'aconseguia la calç. Era utilitzada per la construcció per impermeabilitzar cisternes o per emblanquinar les parets de les masies. I el camí ja és de tornada seguint pràcticament el mateix recorregut per l'altre costat. Hem tornat a passar per Can Moner, en aquest cas per davant i seguint el riu hem arribat de nou als cotxes. Un fantàstic recorregut de 14 kilòmetres i pràcticament sense desnivell.

Powered by Wikiloc

Sabadell - Castellar Vell - Castell de Castellar

Sortida a la comarca del Vallès Occidental entre les poblacions de Sabadell i Castellar del Vallès, amb la companyia d'en David (Dissabte, 22 novembre 2025)

El punt de sortida l'hem situat al barri de Can Deu, situat al nord-oest de Sabadell. Destaca per la seva situació a tocar de l'entorn natural del bosc de Can Deu, una de les principals zones verdes i pulmons de la ciutat. Així que ens posem en marxa per una pista agradable i de bon fer que ens acosta fins al primer punt interessant, Sant Julià d'Altura. Es tracta d'una església molt estimada. El seu origen és medieval ja que la primera referència escrita data de l'any 1029. L'edifici actual és fruit d'una barreja d'estils degut a diverses reformes al llarg dels segles. Encara s'hi poden veure algunes restes romàniques però el temple que podem veure és d'estil barroc. També hi ha l'edifici de la rectoria i el cementiri. Un espai molt transitat ja que a més, hi podem trobar una àrea de lleure equipada amb barbacoes i taules de pícnic, servei de bar, lavabos i un bon aparcament. Cal fer reserva i pagar un lloguer. Nosaltres no hi hem esmorzat perquè no portem ni 2 kilòmetres. 

El recorregut ens porta a passar per un parell de fonts. Primer la dels Capellans i després la del Suro. Les vistes ens conviden a veure el Castell de Ribatallada que mostra estructures que van dels segles XVI al XIX. No queda prou clar si era un castell, una masia o una casa fortificada. Ens desviem un moment de la ruta, cap a l'esquerra, per acostar-nos fins a l'antic pantà de Ribatallada. Es va construir a finals del segle XIX per donar aigua a Sabadell. Actualment no s'utilitza ja que les riuades de l'any 1962 van provocar danys a la presa. Si que la mina d'aigua es va continuar utilitzant per aprofitar la bona qualitat de l'aigua fins als anys 90. Actualment sembla que encara es fa servir per a reg de parcs i jardins i per la neteja de carrers. Seguim gaudint de la vegetació de ribera i recuperem la pista on trobem més punts interessants com el pou de glaç de Ribatallada. Seguim el curs del torrent del mateix nom amb una mica d'aigua que ens alegra la ruta tot i que hem d'anar-lo travessant vàries vegades. Si us fixeu en el track el recorregut fa una mena de vuit. Seguim cap a la font de Cal Messeguer on també hi ha una antiga mina d'aigua. Està a prop de la casa homònima. També hi ha un antic safareig però tot plegat no està gaire en bon estat. Recuperem de nou una pista i passem per una altra font, la de Sant Antoni. Tampoc està en gaire bon estat i fins i tot hi ha alguna pintada. I d'aigua, res de res, quan hi vàrem passar nosaltres. Estem en terme de Castellar del Vallès i arribem a l'església de Sant Esteve de Castellar Vell. És d'estil romànic i gòtic, construïda entre els segles XI i XVI. Estudis realitzats constaten l'existència d'un poblat alt medieval en aquest indret, documentat com a Puig Castellar. També s'hi ha trobat les sepultures d'una necròpolis de la mateixa època, que permetrà fer un estudi antropològic de les restes localitzades. Aquest conjunt arquitectònic va ser l'església parroquial original del municipi de Castellar del Vallès des de l'alta edat mitjana. I el que dèiem, hi podem veure restes preromàniques i romàniques en els sectors més antics coberts amb volta de canó, i les ampliacions més gòtiques al campanar i un tram de la nau. Gràcies a una reconstrucció dels anys 90, es conserva en bon estat. 

I com ens agrada al Caminant per combinar natura i patrimoni. Seguim el recorregut trobant una barraca de pedra seca. I trencant a l'esquerra fem un anar i tornar per veure el castell de Castellar o Clasquerí. Es tracta d'una fortificació d'origen feudal de més de mil anys d'història. Està situat en un turó envoltat de profundes barrancades que ajudaven a la seva defensa. L'edifici té una planta trapezoidal amb dues torres principals, un esvelt pati central amb un pou de pedra i unes escales monumentals que donen accés a les plantes superiors. L'aspecte actual és el resultat d'una gran reforma gòtica i restauracions d'estil historicista. Dins el recinte clos hi ha la capella de Santa Bàrbara també d'estil gòtic. Al castell s'hi fan esdeveniments privats, banquets, concerts i trobades o fins i tot vermuts musicals als seus jardins. També s'hi ha gravat alguna sèrie de televisió. El que es pot veure també és la masoveria. Una casa realment espectacular, una joia de l'arquitectura rural catalana destacant la seva autenticitat i calidesa. Ja que som a aquest punt, ens hem acostat fins a un altre punt interessant, situat a uns 200 metres del castell. Es tracta d'un homenatge a Elio Zigioli, un jove italià que va col·laborar amb la lluita dels partisats contra els feixistes i els nazis i va morir en aquest punt el setembre de l'any 1945. L'Eduard ens ha explicat la història. (Mireu Video). Tornem cap al camí per fer el recorregut ja de tornada seguint el curs del riu Ripoll que hem de travessar un parell de cops. El Torrent de Ribatallada s'incorpora al Ripoll formant un salt d'aigua molt fotogènic. També localitzem la font dels Plataners just al costat. I més elements, el forn de Calç de Ribatallada, que està ben restaurat amb explicacions del seu funcionament. 

Per tornar cap al punt de sortida hem de pujar per un corriol que ens fa pujar uns 100 metres de desnivell de cop. L'esforç val la pena ja que just abans d'acabar la ruta trobem un altre punt interessant, l'ermita de Sant Vicenç de Verders. Situada al bosc de Can Deu. Una ermita romànica amb absis semicircular. El més curiós però és que no és originària del Vallès, sinó que es va salvar de quedar sepultada sota l'aigua i es va traslladar pedra a pedra fins aquí. El lloc d'origen és Osona i es va salvar abans que les aigües del Pantà de Sau la neguessin. En David ens ha explicat tots els detalls. 

I arribant als cotxes hem acabat aquesta ruta d'uns 15 kilòmetres i 400 metre de desnivell, plena de punts interessants i en el nostre cas amb molt bona companyia i bon humor, com acostumen a ser les nostres sortides. A més avui, amb la conya de que les ciutats de Sabadell i Terrassa no es poden veure, hem demostrat que un terrassenc com en David, ens ha guiat molt bé en una sortida per Sabadell. Fins a la propera.

Powered by WikilocSource: Garmin Forerunner® 255

Rojals

Sortida a la comarca de la Conca de Barberà, des del petit nucli de Rojals amb la companyia d'en Jordi Baseda. (Dissabte 15 de novembre 2025).

Ens situem doncs a Rojals, un petit poble d'una cinquantena d'habitants que pertany al municipi de Montblanc. Ubicat a 979 metres es troba ple entorn natural de les Muntanyes de Prades. Presideix el llogaret l'església de Sant Salvador. Un temple d'origen romànic del segle XII. D'aquesta època encara es conserva l'estructura de la nau central, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i l'absis semicircular. Al segle XIII va patir una gran transformació alterant la seva fisonomia. El campanar per exemple es va modificar essent actualment de planta quadrada i alçat hexagonal. I el que més ens agrada, ens ha rebut en Xavier, un veí del poble que ja fa uns 60 anys que ve a Rojals. 

També ens ha obert l'església i ens ha explicat moltes coses. La situació privilegiada de l'església ens ofereix unes fantàstiques vistes. Des de l'Aneto fins al Montseny o el Montsec i el Pedraforca per posar algun exemple. Ens posem en marxa desprès d'aquest inici i ho fem amb vistes ja al refugi de Cogullons on tenim intenció d'arribar-hi. 

Abans agafem un camí cap a l'esquerra que de mica en mica va baixant endinsant-se a la natura. Un bosc ple d'històries i llegendes. Passem per el reposador dels morts, el nom ja ho diu. Segons ens ha explicat en Jordi quan Rojals era un municipi independent i tenia moltes masies aïllades, quan es moria algú, els cossos es portaven cap a la parròquia amb la dificultat que això comportava. I d'aquí el reposador dels morts ja que en aquest punt es podia descansar i deixat el taüt a terra ja que era un lloc beneït. I ja ens ho imaginem, amb la baixada que fa el camí com devien patir. Una mica més avall, entre balmes trobem el Mas de Carles que està datat del segle XVIII com a habitatge.  Es troba al barranc del Pirro, just a sota de les imponents parets dels Cingles de Mas d'en Gran. Es va aprofitar la cavitat de la roca com a sostre i així aixecant les parets de pedra es tancava el mas. Un exemple clar de l'arquitectura rural tradicional i de supervivència. Posteriorment havia estat un corral i fins i tot un refugi durant la Gerra Civil. En un dels extrems de la mateixa balma hi ha un jaciment arqueològic excepcional amb unes pintures rupestres d'estil esquemàtic. 

Descobertes l'any 1972 hi podem veure unes 16 figures de color vermellós que representen formes humanes i altres signes abstractes. Son Patrimoni de la Humanitat i estan protegides per la UNESCO. Més endavant hem trobat una altra balma i hem aprofitat per esmorzar-hi. I amb la panxa plena cal tornar enrere per recuperar el camí, ara de pujada. Quan recuperem de nou el GR 171 seguim cap a l'esquerra direcció el refugi. Seguim per zones rocoses passant per l'Abric de la Barinada II on hi ha alguns escrits en llatí. El darrer tram hem de superar uns 150 metres de desnivell per arribar-hi. Els Cogullons és un antic nucli de Rojals situat a 1.052 metres d'altura. Queden restes d'alguna masia. A mitjans del segle XIX tenia unes 7 cases habitades permanentment. També hi trobem el refugi dels Cogullons gestionat per el Club Excursionista Montblanc. Té espai per unes 25 persones i també un espai lliure sense guarda per 8 persones. Les vistes son privilegiades i la tranquil·litat està assegurada. 

La tornada la fem per una pista ampla que ens endinsa de nou al bosc. Passem per la Roca de les Creus on hi ha uns gravats rústics. Una obra d'art de fa milers d'anys i que reflexa molt bé els col·lectius que s'hi van assentar fa molts anys. Seguim baixant per un corriol molt suaument per un bosc encantador amb roques tenyides del verd de la molsa. I finalment una pista ens acosta al poble tot passant per les restes del Corral de la Marieta. Un recorregut fantàstic de 12 kilòmetres i un desnivell de 450 metres. Uns paratges de les Muntanyes de Prades que ens han meravellat i esperançat a tornar-hi per descobrir noves rutes.

Powered by WikilocSource: Garmin Forerunner® 255

Jafre - Tallada d'Empordà - Verges

Nova sortida a la comarca del Baix Empordà per visitar els seus fantàstics pobles amb la companyia d'en David García. En aquest cas hem gaudit de Jafre, la Tallada d'Empordà i Verges. (Dissabte, 15 novembre 2026)

Iniciem el recorregut visitant la població de Jafre. Amb uns 380 habitants està situada al marge esquerra del riu Ter. Val la pena endinsar-se en el seu nucli històric amb carrers empedrats que conserven l'encant rural amb diverses construccions que daten de l'edat mitjana, el Renaixement i el Barroc. Presideix el poble l'església de Sant Martí, un edifici amb molta història. Tot i tenir orígens romànics, la degradació del temple i l'enfonsament de l'absis l'any 1639 va obligar a projectar un edifici totalment nou. La nova església barroca es va fusionar amb l'antic castell de Jafre aprofitant els seus murs. 

Baixant unes escales i deixant el nucli ens acostem fins al Santuari de la Fontsanta. Es tracta de l'edifici més singular i llegendari de la població. És un complex religiós modest del segle XV. El seu origen és miraculós i les seves aigües tenen propietats curatives i guaridores segons la llegenda. Arran de la gran quantitat de malats que van arribar d'arreu de Catalunya buscant el miracle de l'aigua, es va decidir edificar el complex durant el segle XV. I sortint del poble ens posem a caminar direcció la Tallada d'Empordà que tenim a uns 4 kilòmetres. El recorregut transcorre per una pista de molt bon fer envoltats de camps i vistes com el Massís del Montgrí. Gran part del camí és de terra i és difícil trobar-hi algun vehicle, per tant la calma està assegurada. Ens endinsem ja al poble que és una mica més gran que Jafre, amb uns 450 habitants. La Tallada d'Empordà està molt lligat a la història medieval dels comptes d'Empúries i destaca pel seu ric patrimoni arquitectònic. El poble va néixer a l'edat mitjana al voltant del seu castell documentat des del segle XI. El nucli antic conserva el traçat original de la muralla medieval. Hi podem veure 6 torres de defensa, algunes circulars i algunes de quadrades, que s'integren entre les cases actuals. Arribem fins a l'església de Santa Maria. Un temple romànic dels segles XII-XIV. Un bon lloc per esmorzar amb uns bancs per seure davant del monument. El més curiós és que va néixer originalment com la capella de l'interior del castell. Per aquest motiu podem veure elements com una torre situada sobre l'absis i algunes espitlleres fortificant així l'església. 

I deixant el poble repetim el mateix patró, anem a buscar el següent poble situat a uns 3 kilòmetres i de nou per una pista de terra de molt bon caminar i gairebé sense desnivell. Arribem ja a Verges. Amb més de 1.100 habitants és un dels pobles amb més personalitat i ressò cultural de tota la comarca. Ens aturem al carrer de l'Orient o més conegut com el carrer dels Cargols. És molt conegut per el seu pas de la Processó de Verges i el pas de la Dansa de la Mort. El carrer és il·luminat com es feia antigament abans que arribés l'electricitat, amb unes llànties d'oli fetes amb cargols. La processó i la seva dansa és una de les tradicions de Setmana Santa més antigues i espectaculars d'Europa i està declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional. En David també ens ha explicat altres curiositats com la tradició gastronòmica de la Sopa de Verges. 

El poble ens ofereix passejar pel seu centre històric i fer un viatge en el temps. El nucli medieval estava totalment tancat per muralles de les quals se'n conserven alguns trams. A la plaça major hi trobem un dels antics portals d'accés i dues torres de defensa molt ben conservades. L'ajuntament i les antigues escoles ocupen el lloc on hi havia l'antic castell i encara en queden visibles alguns murs i la plaça del davant. Al centre de la vila medieval hi ha l'església de Sant Julià i Santa Basilissa. Mostra una barreja d'estils com el romànic, a l'absis i part de la nau, o l'estil neogòtic a la resta de capelles. També hi ha un toc modernista, sobretot al seu interior. Ja veieu que és un poble amb moltes curiositats i obligat de visitar. 

Els 5 kilòmetres que ens separen del punt de sortida els fem novament per una pista sense trànsit que voreja el riu Ter i el Rec del Molí que rega els camps de la zona. Abans d'arribar de nou a Jafre passem per el Molí de Jafre. Construït a principis del segle XIX, va començar a funcionar l'any 1831. Durant els anys ha servit com a molí fariner, posteriorment arrosser i finalment per produir electricitat. Tot i estar a tocar del Ter, l'aigua arriba gràcies al Rec del Molí. Una importantíssima canalització d'origen medieval que neix a la resclosa de Colomers i acaba desembocant a l'Escala. I acabem la ruta de nou a Jafre havent fet un recorregut d'uns 16 kilòmetres i 180 metres de desnivell.

Powered by WikilocSource: Garmin Forerunner® 255