Sant Vicenç de Calders

Excursió a Sant Vicenç de Calders, a la comarca del Baix Penedès amb en Josep Grau i amb alguns dels membres del grup de Pedra Seca. (Divendres, 17 gener 2025)

Sant Vicenç de Calders és un nucli de població que pertany a El Vendrell, situat a uns 3 kilòmetres. S'agrupa en un nucli de cases, dalt d'un turó, i té poc més d'un centenar d'habitants. Ens situem al centre del poble on hi ha moltes cases antigues que envolten l'església de Sant Vicenç. Hem deixat els cotxes a la plaça de la Font on evidentment, hi ha una font. Deixem el poble enrere i després de passar el cementiri seguim a l'esquerra per acostar-nos al Molí o Torre de Sant Sebastià. Un indret molt fotogènic on hi havia un antic molí fariner. La torre és de planta circular de datació incerta i formaria part d'un antic molí de vent. Va ser propietat d'una tieta d'Àngel Guimerà. 

A partir d'aquí ens endinsem a la ruta de la Pedra Seca seguint unes marques blaves. El primer que trobem és el Cocó de Cal Rabassó, una estructura que serveix de dipòsit d'aigua de pluja, coberta per evitar-ne l'evaporació i l'embrutiment, però prou airejada perquè l'aigua no es faci malbé. I seguim amb la pedra seca ja que ben a prop hi ha la barraca de l'Olivera. Just al costat hi ha una olivera centenària coneguda per haver resistit la glaçada de l'any 1956, que va ser l'onada de fred més intensa del segle XX. Seguim per un parell de barraques més força similars, cada una amb les seves peculiaritats. Podem entrar a dintre per veure la tècnica de construcció. I més elements, una cisterna de Vinya, i de nou una nova barraca. en aquest cas doble. Una part era per al pagès i l'altre per al bestiar. Totes aquestes barraques han estat restaurades per el grup de Pedra Seca de Sant Vicenç de Calders i alhora han senyalitzat aquesta fantàstica ruta. Trobem altres construccions, tant barraques normals, com dobles i una altre cisterna de vinya. 

En Josep Borrut, membre d'aquest grup de pedra seca, ens ha acompanyat durant la excursió i comentat tots els detalls de construcció i alhora el fet de que hi hagi tantes barraques en poc tros de terreny. No hem fet ni tres kilòmetres i deu ni do el que hem vist. Tornem a ser a la zona del cementiri de la població i ara seguim cap a l'esquerra per completar la nostra gravació pel programa Caminant per Catalunya. Tot i així encara ens trobem amb una nova barraca doble molt ben restaurada. Seguim camí amunt en direcció als prats d'El Saldonar i a l'Era de Mas d'en Gual. Es tracta d'un camí asfaltat que no té res a veure amb el primer tram de la sortida. Seguim per el camí del Vendrell, acotat a banda i banda per murs de pedra seca i en voltats d'oliveres per un cantó i amb vistes a El Vendrell per l'altre. A l'alçada del Mas d'en Gual i aprofitant un túnel de desaigua, travessem l'AP 7 per sota en direcció oest, per anar a buscar el camí vell de Sant Vicenç de Calders a Albinyana. Fem també un kilòmetre paral·lels a la línia de tren d'alta velocitat. I ens tornem a endinsar en zona boscosa on recuperem les construccions de pedra seca. En aquest cas es tracta de les barraques de la Teuleria. També hi ha les restes de la masia del mateix nom que s'anomenava així perquè òbviament s'hi fabricaven teules, restes de les quals encara es poden identificar. A sobre de l'antic forn de la teuleria, s'hi van construir dues barraques que actualment presideixen l'espai, unes construccions diferents de les que havíem vist fins ara, on hi predomina la presència de l'argila que molt probablement provenia de l'antic forn. A pocs metres hi ha l'antiga mina de Sauló, imprescindible per la producció de teules. Seguin per un camí empedrat ens anem acostant a Sant Vicenç de Calders i després de tornar a travessar l'AP 7 per sota i un nus de carreteres vàries. Entrem per el carrer de les Roques i ens situem al centre situat dalt d'un turó format per un petit nucli al voltant de la plaça Major. L'any 1983 l'Ajuntament del Vendrell va aprovar un pla urbanístic que limitava l'edificabilitat amb l'objectiu de garantir la protecció paisatgística del nucli històric. La majoria de cases pertanyen al segle XVIII i així ho testifiquen les dates gravades en algunes façanes. L'antiga església parroquial de Sant Vicenç de Calders és documentada des del segle XI i va ser reconstruïda el 1784. 

Aprofitem per visitar una Premsa de Lliura de Mas Borràs, que la  família Güell ens ha deixat  veure. Data de l'any 1853 i als seus inicis servia per premsar oli. Més endavant va premsar el raïm. Un cop a l'any encara es posa en marxa. La trobem en un espai que és com un petit museu. 

Ens acomiadem avui donant les gràcies al Grup de Pedra Seca que ens ha descobert aquesta magnífica ruta.

Powered by Wikiloc

Ripoll - Campdevànol

Excursió entre les poblacions de Ripoll i Campdevànol per antics camins rals amb l'Antoni Llagostera. (13 gener 2025)

Sortim de Ripoll, Bressol de Catalunya, i ho fem amb força. Hem quedat davant del Monestir de Santa Maria coincidint amb el so de les campanes de les 8 del matí. Una visita a aquest monument és imprescindible almenys una vegada a la vida. Precisament per aquesta importància, hi havia diversos camins rals que arribaven a la capital del Ripollès degut a el poder i la importància que va tenir el Monestir Benedictí de Santa Maria de Ripoll entre els segles IX i XIX. Nosaltres, la majoria de Ripoll, ja el tenim ben vist així que anem per feina. 

Enfilem les escales que hi ha a un extrem de la plaça per agafar la Raval de Sant Pere i de mica en mica anem deixant el centre de la vila enrere. Són molts els elements que anem trobant, com l'espai on hi havia l'antiga fàbrica Barrera, una indústria de cardat i filat de cotó del segle dinou. La casa de can Serrallonga que presenta trets típics de l'arquitectura modernista. La font de Sant Eudald, la casa Ametller, etc. Anem seguint també un canal conegut com la Sèquia Molinar que va permetre el desenvolupament de diferents indústries i abans també diversos molins, entre ells el del Monestir. Actualment el trobem bastant deixat, i molts dels trams estan tapats. Si que ens en podem fer una idea de com era ja que ens acompanya fins a la Font del Sant. Un espai molt visitat pels ripollesos. Aquí també hi trobem restes de la Sèquia en forma d'un petit aqüeducte i també antics edificis. Un d'ells era la Farga del Sant que durant el segle XIX es dedicava a obrar aram. 

El camí fa en aquest punt una forta pujada per seguir el nostre camí ral direcció Campdevànol. Recentment ha estat adaptat també com a via verda. Passem ja per zones de prats i cases com el Quer o la Querola. Passem també per la part alta del polígon industrial de Rocafiguera i més endavant a tocar de l'empresa Soler i Palau, coneguda internacionalment i dedicada a la ventilació. Seguim trobant trams del canal a l'alçada de Can Vilalta i també del Tanatori de Ripoll. Un parell de búnquers de la Línia P es deixen veure per el camí abans d'entrar en terme de Campdevànol. Primer travessem la carretera N-260 per sota, per un petit túnel que es va habilitar per les bicicletes. I tot seguit cal travessar el riu Fresser que es mostra espectacular just davant de la resclosa. Un cop hem travessat el riu ens endinsem per el passeig de Can Branques on hi trobem una antiga fàbrica, la de Can Martinet, que es va tancar l'any 1978, però encara s'utilitza el salt d'aigua per produir electricitat. Va ser la darrera farga dels Pirineus. Posteriorment, abans de tancar, era una fàbrica tèxtil. Campdevànol sempre ha estat lligat a les fargues i prova d'això és que encara i ha una empresa molt rellevant, Comforsa, antiga Farga Casanova. I seguim parlant d'aigua, ja que la resclosa per on hem passat era l'inici del canal de la Sèquia Molinar. I si ens endinsem més cap al poble i després de passar per la plaça de la Dansa, ens trobem amb l'edifici del Molí Gros. Actualment és un centre d'interpretació del ferro i de l'aigua. El recorregut urbà ens porta a passar per l'església dedicada a Sant Cristòfol, l'Hospital comarcal, la Torre Mn Tor, i una de les fàbriques de Comforsa. 

Tot plegat fa que ens acostem al barri de la Creu, un dels primers nuclis del casc urbà de la població. El nom el rebé per una notable creu de terme gòtica del segle XV, que fou destruïda en part el 1936 i que un cop restaurada ha estat traslladada davant l'església parroquial, on hem passat fa una estoneta. I a partir d'aquí ja podem parlar de l'antic Camí Ral de Ripoll a la Pobla de Lillet. Era una via de comunicació important, abans de la construcció de les carreteres. Travessem el riu Merdàs, afluent del Freser, i enfilem cap al camí ral direcció Ripoll. La ruta en bicicleta es pot continuar fins pràcticament a Gombrèn en sentit nord. El nostre camí ara s'endinsa al bosc i a trams per una pista que ens acosta a la casa de Estiulella, ja de nou en terme de Ripoll. Hi ha un camí que segueix paral·lel a la via del tren i que en un tres i no res ens deixa a la Font del Tòtil, però algun tram està tallat i no sabem si s'hi passa bé. El nostre camí, s'enfila una mica i és molt agraït. Després d'un parell de kilòmetres sortim a les cases del Vilà i Garona, i ens acostem al paratge de la Font del Tòtil i de la Roca. Un altre punt molt visitat pels ripollesos en estones d'esbarjo. 

I des d'aquest punt ja agafem una pista  que ens acosta al Grup Santa Maria, un grup de cases a tocar del centre de Ripoll. Des de la font, el recorregut segueix paral·lel al riu Freser. Un riu que travessem per el Pont del Raval. Era un dels sis accessos que tenia la vila i es creu que va ser construït en el segle XII, si bé no es troben notícies fins al segle XIV. Encara es pot veure alguna resta de l'antic pont romànic. Avui en dia son molts els ponts que podem trobar per travessar el Freser. Una mica més avall, el riu s'uneix al Ter per continuar el seu recorregut cap al mar. 

Un cop travessat el pont accedim al carrer del Prat i la plaça Nova on tanquem la nostra ruta per aquests dos camins rals. Si fem unes passes més, ens podem situar a la plaça de Sant Eudald, centre de la població.

Powered by Wikiloc

Terrassa

Sortida a la ciutat de Terrassa, al Vallès Occidental el passat 4 de gener de 2025. I que millor que fer-ho amb la companyia d'un terrassenc, en David Garcia.

Sortim de bon matí per un dels extrems de la ciutat a tocar del Pla del Bon Aire. Travessem la riera del Palau, completament seca, i agafem el camí de can Bogunyà. Una gran masia que també veiem tot passant a tocar. Una edificació del Segle XVII. Al costat hi ha una antiga bòbila, de la qual, se'n conserva la xemeneia. Anem deixant enrere Terrassa per una pista molt transitada, ideal per fer esport. Ens desviem un moment de la ruta per acostar-nos fins al nostre primer objectiu: el Pantà de Can Bogunyà. També és conegut com a llac petit. Antigament hi havia hagut també el pantà de Xuriguera, o llac gran. Els dos es van fer a inicis del segle XX per donar aigua, sobretot a Terrassa, tot i que hi ha diverses teories sobre la construcció com ens ha explicat en David. Antigament era una zona d'esbarjo on fins i tot es pescava i es gaudia el cap de setmana. Als anys 70 va agafar mala imatge ja que hi van aparèixer cadàvers i històries fosques. Actualment però s'ha recuperat com a espai lúdic i zona d'esbarjo.

Recuperem el camí per una pista i travessant el Torrent de Can Bogunyà ens acostem a l'Hospital del Tòrax. inaugurat l'any 1042. Avia estat un Sanatori i actualment acull el Parc Audiovisual de Catalunya. Està format per quatre platós, i espais per a rodatge de pel·lícules, publicitat o altres programes des de l'any 2005. En David ens ha explicat  tota la història, realment interessant (mireu video). Després d'esmorzar una mica hem seguit de nou agafant un caminet en direcció nord que ens porta cap a la carena de Can Carbonell. Anem seguint un PR per una pista de molt bon fer, i a mida que anem pujant gaudim de bones vistes. Avui però el cim de la Mola estava emboirat. Amb un tres i no res canviem de terme municipal i entrem a Matadepera. Seguim direcció Can Roure on a pocs metres hi ha l'església de Sant Joan Baptista. 

Abans d'arribar-hi però, ens trobem amb la font de Can Roure. Està excavada al marge i formada per una estructura quadrangular oberta frontalment. Hi ha un parell de bancs, a banda i banda, per seure i gaudir d'aquest espai. I de seguita arribem a l'església de Sant Joan. Havia estat la parròquia de Matadepera fins l'any 1881, quan es va traslladar al centre del poble. 

Tot i que és documentada al segle XI, la major part de les estructures de l'edifici actual i inclòs el campanar, pertanyen al segle XVI. Hem pogut entrar a dins i fer-hi una visita. 

Seguim fent ruta ja de tornada, però passem per el Forn de Calç de Can Roure. Està excavat a l'interior d'un marge, i fet de pedra irregular. És de planta circular, lleugerament cònic, amb una entrada de planta trapezoidal i de volta de canó característica, que comunica directament amb la boca del forn. Hi ha però, fins a quatre forns, tots ells de Can Roure. (No us perdeu la explicació d'en David el funcionament d'aquests forns). Seguim remuntant la serra de les Pedritxes direcció el Turó de Roques Blanques, una muntanyeta de 590 metres. A la part més alta hi trobem un fantàstic mirador. En aquesta zona hi havia hagut una pedrera i posteriorment un abocador de residus de la construcció. Per sort, posteriorment es fa reforestar i es va recuperar la muntanya guanyant un espai natural per Terrassa. I ja només ens queda la baixada per la pista, on anem trobant dreceres per baixar més directe fins a Terrassa. Una bona ruta de 12 kilòmetres i un desnivell de poc més de 300 metres.

Powered by Wikiloc

Vilajuïga Megalítica

Nova sortida en pocs dies a Vilajuïga (Alt Empordà), en aquest cas però, per fer una ruta on els monuments megalítics son els protagonistes. (18 desembre 2024).

Just a la sortida del municipi, en direcció nord, trobem un aparcament per deixar els cotxes al costat de la carretera que va a Sant Pere de Rodes. Està a 1 kilòmetre de la població. Iniciem el recorregut travessant la riera de Vilajuïga i seguim uns metres paral·lels a la via del tren, la línia ferroviària R11 que s'endinsa en un túnel. Fins i tot hem esperat que passés el tren ja que el Túnel de Canyelles té la peculiaritat que és el més llarg que hi ha de la línia entre Barcelona i Portbou. 

Seguim travessant aquest túnel per sobre i arribem al Mas de Canyelles. Es tracta d'un mas catalogat a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està format a a partir de tres cossos adossats i un gran corral annex. Hi trobem algunes restes interessants, com un forn bastit amb carreus de pedra, la llar de foc o la cuina. Pro seguim endavant perqué els punts d'interès son molts. De seguida arribem a les Inscultures de Canyelles. Es tracta de gravats fets per éssers humans sobre les roques durant la prehistòria, i malgrat que no se sap del cert el seu significat, els experts especulen sobre el fet que fossin mapes de la zona on es marcava la situació dels poblats o llocs d'interès per a ells, com ara punt on hi hauria menjar, aigua o zones de caça per exemple. Les inscultures estan datades entre el període del Neolític final i el Calcolític, entre l'any 3.000 i el 2.200 aC. Seguint un camí ben marcat també trobem el Poble Medieval de Canyelles. Està abandonat i podem veure un conjunt de ruïnes escampades, amb murs de pedra seca. 

Desfem el camí un tros per recuperar la nostra ruta i seguim per un antic camí ramader que ens portaria fins al Cap de Creus. Les parets de pedra seca a banda i banda és una estampa ben típica. Travessem la carretera de Sant Pere de Rodes i cal estar atents a la senyalització per seguir cap a les Inscultures de Planells. És el conjunt més representatiu de la regió i es troben disperses en un aflorament rocós format principalment per tres pedres, destacant-se la més gran amb una superfície de 4,5 metres quadrats. Els gravats a la pedra mostren un gran nombre de forats, creus, cassoletes i línies, de mides i formes diferents, interconnectades o aïllades, ocupant tota la superfície de les pedres. Un bon lloc per esmorzar mentre hem gaudit de les explicacions d'en Narcís Soler, tot un expert en la matèria. (No us perdeu el vídeo del programa). Seguim, un cop ben tips, per camins on predomina la pedra seca en tot el paisatge. Estem passant per el Parc Agrícola Comes Tortes. Actualment s'han recuperat diverses hectàrees de pastures, d'olivars i s'ha regenerat la plantació de sureres. També s'han recuperat camins i construccions de pedra seca. I com no, també trobem alguna barraca. Però seguim enfilant camí amunt fins arribar als 340 metres d'alçada on hi  trobem les Inscultures de Carena, amb nous gravats a les pedres. I seguim un tram de carretera, uns 500 metres, fent un anar i tornar per visitar diferents dòlmens. El primer és del de les Vinyes Mortes I. Es tracta d'un dolmen del neolític mitjà. És un sepulcre de corredor, amb cambra rectangular llarga i passadís ample de parets paraleles convergents o una gran galería catalana en forma de V. Hi ha fins a sis lloses més la coberta. 

Si seguim un tros més avall trobarem el Dolmen de les Vinyes Mortes II que es troba en terme municipal de Pau. Actualment li falta el sostre que estava fet amb terra i petites pedres. En aquest dolmen es van fer excavacions arqueològiques on es van trobar petis fragments de ceràmica feta a mà i sense decoració. Reculem un kilòmetre tornant a passar per la carretera per seguir trobant més construccions. En aquest cas es tracta de Dolmen de la Carena que té cinc lloses verticals i una sola de coberta. I si seguim baixant i ens desviem un moment del camí trobarem un parell de dòlmens més: el de la Talaia i del de les Ruïnes, de característiques similars. Uns 300 metres més avall seguim trobant més monuments megalítics. El dolmen del Garrollar és el que ha estat més transformat per convertir-lo en barraca. Només conserva la cambra. I una mica més avall encara podem trobar un darrer dolmen, el de la Vinya del Rei. 

Aquest megàlit és el més gran del terme de Vilajuïga i el seu emplaçament en un fondal en un lloc gens dominant, és excepcional. La primera notícia que es té podria ser de finals del segle XIX. S'hi van trobar restes d'ossos humans molt trinxats i de de ceràmica de mà. També s'hi ha documentat una destral de pedra polida, una punta de sageta de sílex amb peduncle, un fragment de sílex i diversos fragments de vasos campaniformes d'estil Pirinenc. Déu ni do quantes pedres avui. La veritat però, és que és molt interessant. El darrer kilòmetre i mig es fa baixant per el barranc de la Coma de l'Infern, un recorregut molt agradable. 

Un recorregut curt, de només 8 kilòmetres amb un desnivell de poc més de 300 metres i ple de punts interessants.

Powered by Wikiloc

Viladecavalls - Serra de Collcardús

Sortida per la comarca del Vallès Occidental al terme de Viladecavalls amb en David Garcia (14 desembre 2025)

La serra de Collcardús és un espai de gran valor natural i històric que es trova situada entre els municipis de Viladecavalls i Vacarisses. Forma part de la Serralada Prelitoral Catalana i té un gran valor ecològic i natural, ja que se situa entre les serres de Sant Llorenç del Munt i l'Obac a llevant, i del Puigventós i Montserrat a ponent. El recorregut transcorre en bona part per corriols emboscats i ombrívols tot visitant diferents turons.  Iniciem la ruta a l'aparcament de Can Boixeres, nom que agafa per què la via arriba fins a la Torre de Can Boixeres. Seguim direcció cap a la urbanització de Can Corbera. Abans d'arribar al primer cim, descobrim la Pedra Degollada. Es tracta d'una formació natural de dos grans blocs superposats que donen com a resultat una figura peculiar. La pedra inferior és de forma arrodonida i de majors dimensions, acabada en forma d'embut invertit, En canvi la pedra de sobre és aplanada i de forma ovoidal, i actua de tapa de l'anterior deixant un espai al mig. Sembla que la pedra superior faci equilibris per sostenir-se amb l'altra.

Abans d'arribar a la urbanització de Can Corbera, deixem el camí de Can Buixeres i ens desviem cap a l'est seguint l'indicador que ens trasllada cap al Turó de la Barromina de 468 metres. I ja podem gaudir de les primeres vistes del dia. Baixem del Turó i tornem cap al punt de sortida per seguir la ruta cap a la dreta on ens trobem amb el Forn Riscal. Es tracta d'un gran forn tradicional de calç que consta d'una estructura amb dues boques ceràmiques en arc de mig punt. Per aquestes obertures s'hi afegia la llenya per poder coure les pedres que hi havia als dipòsits. Aquests són de planta circular i es troben excavats directament a la terra. Al voltant dels forns encara s'hi conserven estructures de dependències annexes, encara que es troben en un estat ruïnós. 

Seguim fet camí direcció la pedrera de Joan Purull, una zona de roca calcària que es troba en un indret amb un fort pendent i encara hi són ben visibles les masses compactes amb grans plaques de pedra. Algunes parts presenten talls, senyals inequívocs de l'activitat extractiva que s'hi va desenvolupar en temps passats. Vista la pedrera ens enfilem cap al segon cim, el Turó de les Bassotes de 538 metres. Tenim una bona vista de la casa Can Boixeres. Es tracta d'un gran casal amb planta de creu grega amb cossos afegits als encreuaments formant un quadrat. La teulada és a quatre vessants i els colors de les teules fan un dibuix geomètric. Hi ha una torre-mirador annexa. Aquesta torre és de planta quadrangular i té el parament igual que la resta de l'edifici. I per un sender estret acabem d'arribar fins dalt del turó on hem aprofitat per esmorzar. A partir d'aquí es tracta d'anar carenejant la Serra de Collcardús per fer els seus turonets. Trobem també un petit oratori, el de Sant Miquel. Les vistes també ens mostren les agulles majestuoses de la muntanya de Montserrat. Seguim pel Turó de les Guixeres, el de Can Margarit i el dels Quatre Termes. Tota la carena que estem fent fa de partició entre els municipis de Vacarisses i Viladecavalls. Baixem fins al coll i enfilem el darrer cim, el Turó del Ros de 640 metres, també anomenat Cap del Ros. Des d'aquí tenim una bona visió de la carena que em anat fent. A pocs metres d'aquest turó i trobem el Forat del Vent, un forat obert a la roca, formant un avenc força estret i de forma cilíndrica. També rep el nom de Pedra Foradada, i en ocasions climatològiques puntuals, l'aire que hi circula és expulsat pel forat, movent així la vegetació que hi ha. 

La tornada també està farcida de sorpreses, com el Forn de Can Boada, un forn tradicional de calç que es troba al marge del camí que porta el mateix nom. De planta circular, està parcialment excavat sobre el terreny natural i es troba en estat ruïnós. També passem per el Safareig de Can Boada i la Mina del Trull, la boca de la qual es troba amagada sota d'un antic molí que es conserva en molt mal estat. I tot seguit arribem a la masia que dona nom a tota aquesta zona, Can Boada de les Parentes. Es tracta d'un mas de grans dimensions amb diversos cossos anexos de diferents èpoques. El cos més antic conserva una finestra de finals del gòtic, el cos més modern està decorat amb ceràmica vidriada i conserva uns grans cellers amb algunes botes. 

I arribant ja a la part final encara ens trobem amb les restes de la masia de Can Margarit que només en queden els fonaments dels murs perimetrals i interiors. Encara es pot contemplar un cos que conserva una gran volta de canó de pedra, construïda aprofitant el desnivell del terreny. A la façana de ponent hi ha les restes de les tines, amb algunes pedres que les revestien. I ja només ens queda arribar fins als cotxes. 

Una ruta de 10 kilòmetres amb un desnivell de 470 metres. La cinquena ruta que ens ha proposat en David Garcia pel Caminant per Catalunya.

Powered by Wikiloc