Tarrés - Ruta de la Calç

Nova sortida a Tarrés a la comarca de les Garrigues. (20 abril 2024)

La primera ruta la vàrem dedicar als camins de l'aigua de secà i en aquest cas a la ruta de la calç. Aquesta vegada ens ha acompanyat l'Oscar, un apassionat de la muntanya. Fa 25 anys que va ser cofundador de la ruta de Carros de Foc i ha voltat tot el país. Ara s'ha establert a Tarrés i ens ha fet de guia. El poble està situat a la zona de contacte amb la Conca de Barberà. El terme. amb una extensió de 13,2 km2, és una prolongació de la serra del Tallat i la serra de Vilobí que conforma un terreny ple de desnivells. Dues terceres parts del terme son de superfície forestal. També hi trobem conreus de secà, amb marges de pedra seca, on predominen els cultius de cereals, oliveres, ametllers i alguna que altra vinya.

 

 

Iniciem la caminada des de la creu de terme que ja ens comença a oferir unes vistes privilegiades del poble. A més coincidint amb la primavera els colors son fantàstics. Hi ha moltes rutes senyalitzades, nosaltres seguim el recorregut número 4 que ens porta a un primer forn de calç. Es tracta del forn de la Campana.  S'explica que aquest nom és degut a que una de les cuites que s'hi va fer, va ser amb la intenció d'utilitzar els diners de la venda de la calç de la fornada per comprar una campana per a l'església parroquial del poble. Seguim per un camí perfecte entre camps passant per el Toll de la Gravera, un espai que és l'únic punt d'aigua estancada natural que té el terme municipal de Tarrés. Es tracta d'una antiga pedrera que va ser explotada als anys 70 per la construcció de l'autopista. S'hi extreia pedra calcaria i va quedar una mena de forat que actualment s'ha convertit en un punt d'aigua aprofitat sobretot per els animals de la zona, com el porc senglar. Just al costat hi trobem els Forns Bessons del Pla del Xato. S'anomenen bessons aquests tipus de forns que estan excavats un al costat de l'altre, a pocs metres de distància. No es van construir alhora però. Quan un forn quedava deteriorat per les diverses fornades que s'hi feien, aleshores per continuar explotant la mateixa pedrera s'encaixava un forn al costat del vell.

Seguim caminant amb la visió d'uns molins de vent gegantins ja que estem molt a prop. Anem per una pista molt ampla que es va estrenyent i trobem algunes cruïlles que coincideixen altres rutes. Nosaltres cap a la quatre que ens porta al Forn del Buscarró del París. Situat en un marge per aprofitar els dos nivells del terreny. A la part superior hi havia el canó i al l'inferior la porta del forn. I no ens aturem per que tenim feina. Trobem un altre forn, el de les Comes de Mongrat del Pujol. També hi ha una petita fons a la zona, però sense aigua. En aquest espai, al Pla de Tarrés, hi ha la concentració més gran de Forns de Calç de Catalunya. I veiem un parell de forns més, els Forns Bessons excavats un al costat de l'altre. El de la dreta té la paret davantera i la porta reconstruïdes, mentre que l'altre forn es presenta en el seu estat de degradació natural, fruit del pas del temps. Tot seguit ens endinsem a l'obac de les Comes del Mongrat, un punt on la humitat permet deixar créixer un bosc ufanós. És espectacular. La vegetació és completament diferent a la de la resta de la població. Precisament és un dels espais que van enamorar a l'Oscar tot i que ell ha voltat mig món pel que fa a paisatge i muntanyes. Passem per un altre forn, el de les Comes del Mongrat del Mosset i recuperem el paisatge agrícola coincidint amb el color groc dels camps de colze. I tornant de nou al poble és recomanable fer-hi una visita. Amb poc més de 100 habitants, el seu nucli urbà és configurat per carrers estrets i empinats, on hi destaca l'harmonia estètica de les construccions. 

Cal visitar el carrer de l'església, els porxos de cal Magre o la plaça de la Font amb els seus rentadors entre d'altres. I si voleu dinar perfecte. Nosaltres ens hem entaulat al restaurant que regenta el nostre guia d'avui, l'Oscar. Ens han ofert un bufet de productes locals km 0 de la comarca de les Garrigues. Una sortida fantàstica.

Coves de Font-Rubí

Sortida a la comarca de l'Alt Penedès per visitar les coves de Font-Rubí amb en Josep Grau (dimecres 10 abril 2024)

Iniciem la ruta des del poble de Font-Rubí on hi trobem l'església parroquial d'estil barroc contemporani, dedicada a Sant Pere i Sant Feliu. D'origen romànic ha experimentat al llarg del temps nombroses modificacions. Només començar la excursió ja podem gaudir de l'anomenat balcó del Penedès que ens regala una extraordinària panoràmica. Un paisatge forjat per la producció vitivinícola. 

Ens trobem a l'inici de la primavera i la Victòria ja fa estona que cull espàrrecs seguint un primer tram força planer i de bon fer. Passem per el Mas Vallet, d'estil modern popular contemporani i de titularitat privada. De taló de fons tenim la Serra de Font Rubí. Després de seguir una bona estona una pista trenquem a l'esquerra per un corriol que ens acosta a una de les coves de la zona. Es tracta de la cova de l'Arena. Se’n desconeixen els seus orígens i els primers explotadors. El que és clar que l’indret era utilitzat per l’extracció d’arena i grava. No es sap si la obertura era parcialment existent o es va formar totalment per la manipulació de l’home. Tot i així, es pot intuir aquesta intervenció observant les columnes prudentment indultades a l’interior de la caverna. L’entrada és generosa, s’hi pot entrar gairebé dret. Té un parell o tres de columnes al seu interior, el terra és ple de grava i sorra i en els seus quinze o vint metres de fondària presenta diverses galeries, molt unificades, que mostren els darrers punts d’extracció en el moment que va cessar l’activitat.

 

Tornem a recuperar la pista que hem deixat passant per zones agrícoles que esclaten amb la primavera. També veiem algunes barraques de pedra seca. I les restes d'antigues edificacions també ens acompanyen. És el cas de Cal Cego o Cal Barraló. És una llàstima que es perdin aquestes masies. El romaní i la farigola ens acompanyen amb molt bona olor. Entrem en una zona de pins i trencant a la dreta ens acostem fins a la Cova de l'Ametlla. Foradada a la roca, la cova té un voladís de pedra que serveix com a petita porxada per aixoplugar-se en cas de pluja sense haver d'entrar-hi. És força gran, d'uns vint metres d'ample i uns disset de fondària. El punt més alt fa més de quatre metres. Com moltes balmes i coves era utilitzada pels pastors per tancar-hi el ramat i resguarda'l del mal temps o dels depredadors.

 

 

Seguim ara per un camí més petit i ple de vegetació i amb alguna pujada que ens fa suar una mica. El proper objectiu és arribar a la Cova del Bolet. Està situada en una pendent boscosa sota una gran llosa de pedra que aixopluga una gran avantsala. També s'hi pot entrar gairebé dret. Va ser utilitzada com a refugi pels nostres avantpassats. Com a conseqüència, les restes dipositades ara fa més de 7000 anys i continuadament durant varis milers d’anys, han contribuït a formar un jaciment arqueològic de cert interès. Entre els anys 1970 i 1990, la Universitat de Barcelona va desenvolupar vàries intervencions englobades dins el programa “El Paleolític Superior i l’Epipaleolític a la Catalunya meridional i de Ponent” del Seminari d’Estudis i recerques Prehistòriques d’aquesta universitat. Tornem a recuperar un camí de més bon fer tot passant per la font de Conilles. Un lloc on poder seure i estar a l'ombra els dies festius. Una taula rodona presideix el conjunt, voltada per un banc circular fet d'obra. Una bassa recull l'aigua que brolla de la font. També hi veiem un mosaic de 12 rajoles on hi ha representat un sant pintat a mà amb un anyell als peus, el que podria representat un Sant Joan o Jesús encara jove. També és molt maco el brollador de ceràmica verda que representa un peix. Seguim cap a la serra del Bolet envoltats de color groc que proporciona els camps de colze. 

Ens toca pujar de nou i suar la cansalada. Guanyem vistes a la zona del Pirineu, i de nou tornem a baixar cap al darrer punt de la sortida, el Castellot. El castell de Font-rubí està molt enrunat. Encara en queden uns panys de paret i una torre rodona que corre perill de desaparèixer. Es creu que la primera etapa del Castell de Font-rubí es va construir a finals del segle IX, és a dir, ara fa més de 1100 anys. Aquest servia de vigilància del pas estratègic de la Via mesadera o Carrerada, i de lloc de defensa i refugi de les ràtzies sarraïnes.  Segurament el Castellot va ser totalment deshabitat a principis del segle XVI amb el despoblament de Font-rubí i tot Catalunya, després de la guerra civil del 1462 que es perllongà fins al 1472, quan finalment Joan II d’Aragó, pare de Ferran II el Catòlic, s’afiançà al tron després d’una llarga disputa successòria. Està en una situació privilegiada amb una visió de tota la plana.

I des d'aquest punt només ens cal tornar cap al punt de sortida amb una bona baixada fent un recorregut total de 9 kilòmetres i un desnivell de 300 metres.

Castells de Centelles i Castellcir

Excursió per visitar els castells de Centelles i de Castellcir a les comarques d'Osona i el Moianès amb l'Antoni Llagostera (dimecres 27 de març de 2024)

Comencem a la població de Sant Martí de Centelles, situada al límit més meridional de la comarca d'Osona. A la part alta hi trobem l'església de Sant Martí que dóna nom al poble i on iniciem la ruta. El conjunt parroquial està integrat l'església barroca del segle XVII, amb vestigis de l'església romànica documentada a partir de l'any 1031. També hi ha la rectoria, edifici del segle XVIII i el cementiri. Des d'aquest punt ja es pot veure enfilat dalt d'un turó el Castell de Centelles. Iniciem la ruta per un camí gens complicat. Potser la part amb més dificultat és la pujada al castell que està tancat. Hem de superar el grau del castell que ens hi porta directe. De fet, està força malmès i és convenient no entrar-hi per no prendre mal. Les seves restes denoten que en el seu dia va ser una important i poderosa edificació. El castell s'adapta a la orografia del terreny i presenta dos recintes delimitats formant dos nivells. L'antic castell anomenat de Sant Esteve fins al segle XIII, prengué el nom de la vila de Centelles, l'actual Sant Martí de Centelles. Situat a 855 metres d'altitud fou el centre de la Baronia de Centelles i el trobem ja esmentat el 898. La part més antiga conservada és el recinte sobirà. Els seus murs dibuixen algunes estances de planta rectangular. El recinte jussà, en la seva majoria d'època gòtica, conserva alguns murs acabats amb merlets amb espitlleres. També conserva la porta d'entrada d'arc de mig punt adovellada. En el recinte jussà es conserva la capella del castell. Hi podem veure un campanar de cadireta de dos ulls. La capella es pot datar al segle XII. No cal dir que les vistes des d'aquest punt son fantàstiques. 

Iniciem el camí de baixada direcció el gran Casal de la Rovira de Cerdans. Està format per un conjunt d'edificacions annexes on s'agrupa la zona d'habitatge i els diferents edificis agrícola-ramaders. Està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Al fons podem veure una imatge de gran part de la comarca d'Osona, la seva zona més plana. Seguim caminant i de mica en mica comencem a visualitzar el Castell de la Popa, també conegut com a Castell de Castellcir. Una mena de porta ens indica que fem el canvi de comarca, deixant Osona i entrant al Moianès. Ens acostem als peus del castell amb una imatge espectacular que sembla la forma d'un vaixell. D'aquí ve el nom de Castell de la Popa.

El castell es va mantenir en força bon estat fins a principis del segle XX degut a que es va esdevenir masoveria. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. El conjunt del castell està format per les muralles, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Té un únic accés, situat al sector nord-oest del cos principal. És un portal adovellat en arc de mig punt, resseguit per un segon arc fals que realça les dovelles del primer. Continuem la marxa i molt a prop trobem un forat. Es tracta de l'Avenc de Castellcir que és també anomenat forat del Castell de la Popa. Té 21 metres de fondària i és de roca calcària. Si seguim baixant ens trobem també un antic pou de glaç. I encara ens queden punts interessants per veure seguin la nostra ruta. És el cas de la Torrassa dels Moros del segle XI. Aquesta mantenia el contacte visual amb el Castell de Castellcir i la seva missió era defensar la boca d'una mina que comunicava amb el castell.  Es tracta d'una torre rodona esfondrada de la qual només aproximadament un quart de cercle. Hi ha diverses llegendes vinculades a aquesta torre. Continuem passant per la masia de Ca l'Anoja i travessant un petit pont arribarem a Sant Andreu de Castellcir. Abans peró hem trobat un pou de glaç. La Poua de la Torrassa dels Moros, també anomenada Poua de Ca l'Antoja servia per guardar el gel. Entre els segles XVII i XX es feia glaç aprofitant les obagues i l'aigua de les rieres, per vendre'l a Castellterçol, Moià i Barcelona. 

El transport es feia a la nit en carruatges de tir animal. I com deiem, arribem a Sant Andreu de Castellcir, l'antiga església de Castellcir. Forma un petit veïnat no agrupat amb la masia de cal Tomàs, la rectoria vella i les cases properes de can Gregori, cal Jaumet i una mica més lluny la Codina. L'edifici original ha estat modificat i renovat de tal manera que ha perdut l'antiga fesomia per a esdevenir un edifici de planta rectangular i coberta a dues aigües. Té un portal d'arc rebaixat. Dels absis originals romànics resta tan sols el del cantó nord. També hi ha una torre campanar de planta quadrada i té cementiri propi. Les notícies més antigues de la seva existència daten del 1092 i 1116. I finalment arribem a Castellcir, punt i final de la nostra ruta, on hem previst tenir un cotxe per tornar al punt de sortida i així completar la logística. Una ruta plena d'atractius i història.

Taradell - Seva

Sortida per la comarca d'Osona entre les poblacions de Taradell i Seva, amb la companyia d'en Salva. Divendres 22 de març de 2024.

 

Sortim des de la zona de Gratallops al municipi de Taradell on hi trobem la plaça de l'Everest i un curiós monument. I és que l'any 1985 la població va tocar el sostre del món gràcies a l'expedició catalana que van portar el banderí del Centre Excursionista de Taradell a l'Everest. L'expedició l'encapçalava Conrad Blanch, una persona molt vinculada amb Taradell. Com a homenatge a les persones que formaven part d'aquesta expedició es va aixecar un monument commemoratiu a la plaça de l'Everest.

Deixem l'asfalt de la urbanització i agafem un camí on hi ha unes grans lloses de pedra per una zona on les formacions rocoses no hi falten. En topem amb el Dolmen de Sequers de Gasala. Es tracta d'una sepultura o tomba col·lectiva descoberta pel taradellenc Ramon Vall i que data d'entre el 2200 i el 1500 a.C.  acord amb les restes òssies i ceràmiques que s'hi van trobar l'any 1965, i es van guardar al Museu Episcopal de Vic. És la tomba millor conservada de les trobades al terme municipal de Taradell; la llosa superior mesura 1,80m de llargada per 1m d'amplada, i és suportada per unes lloses laterals que l'aixequen de terra uns 50 cm.  Seguim trobant blocs de grans pedres ben curioses alhora que tenim bones vistes de les poblacions de Tona o Seva entre d'altres. Els camps de conreu també donen color i alegria a la ruta coincidint amb l'inici de la primavera. Ens incorporem al GR2 que provinent de la Jonquera, travessa bona part d'Osona. Ens portarà fins a trobar el riu Gurri que fa de terme entre Taradell i Seva. I arribem al Pont del molí del Sors que donava pas a l'antic camí ral. És un pont de dos arcs de desigual amplada, el gran sobre el curs del riu i el segon més enfilat i petit i ja dintre del terme de Seva. Sembla obra del segle XVII. Des dels volts de 1940 en feu la seva estada un captaire, conegut com el “Gatus”. Un home pacífic, que residia en l’arc petit del pont (on rares vegades hi arribava l’aigua), més enlairat sobre el riu. Un arc que tenia ornat amb pots i testos amb flors i fins bombetes i instal·lació de fils tot no tenir-hi electricitat. Era un bon home, però un xic esquerp i fugia de la gent. Hi va residir molts anys, quasi una vintena, i conegut amb aquest nom per tenir per companyia sis o set gats. Per això la gent anomenava al pont, el pont d’en Gatus”, per la pronunciació popular de Gatos, encara que pobre home era ben català. En aquesta zona també hi trobem antics molins, com el que dóna nom al pont. Es creu que hi havia fins a 8 molins, molts d'ells ja desapareguts i alguns en estat ruinós.

El Molí de Sors és un antic molí fariner que deu el seu nom al mas Sors de Seva. Es documenta durant tot el segle XIII, però és de l'any 1308. Encara funcionava l'any 1860 i fou abandonat definitivament després de la Guerra Civil. Al costat hi havia l'habitatge del moliner, el qual ens indica la importància i les dimensions d'aquest molí. Una mica més endavant trobem el Molí Xic de Sors, també anomenat el Molinot. L'any 2015 el Centre Excursionista de Seva en va recuperar el camí d'accés i va netejar l'exterior. Passem per Can Roca i de mica en mica ens acostem a Seva, tot veient el seu campanar adossat a l'església de Santa Maria. Ens endinsem pels seus carrers molt bucòlics i ens acostem fins a l'església romànica. L'edifici actual conserva encara de la construcció del segle XII la nau i el campanar, tot i la mutilació de finals del segle XVIII i altres reformes posteriors. Per la part exterior es manté la façana i l'inici del presbiteri romànic, uns 18 metres de nau.

Sortim de la població passant per el mas Sors, un dels més antics del terme, documentat al voltant de l'any 1134. Conserva l'estructura bàsica antiga, probablement del segle XIII, manifestada per un finestral partit amb columneta, de caràcter romànic. Més endavant trobem la font del Sors. Un espai fresc i agradable a l'ombra dels arbres, en aquest moment de la nostra ruta però, sense aigua. I més cases monumentals i amb molta història, Can Vives. Destaquen els seus jardins amb arbres centenaris. Una pista ens convida a caminar entre camps i camps amb un verd lluent que s'apodera de les vistes. Ens tornem a retrobar amb el riu Gurri i el pont que hem vist abans peró no seguim el camí de tornada ja que així podem veure un parell de cases més. És el cas de Can Talaia i l'Esquís. I tornant al punt de sortida haurem fet una altra sortida tot Caminant per Catalunya.

 

Olesa de Montserrat

Excursió a la població d'Olesa de Montserrat i el seu entorn de la mà d'en Joan Soler, veí de la població, geògraf i escriptor. Un amant de la natura que coneix aquest territori a la perfecció. (dissabte 16 març 2024)

 

Ens situem a la comarca del Baix Llobregat i sortim des d'un dels extrems de la població on ja ens espera en Joan i una bona colla de caminadors. Començem al portal i capella de Santa Oliva. Va ser construït a finals del segle XVI i és el darrer dels antics portals que tancaven la vila que queda dempeus. L'any 1675 es va edificar a sobre la capella dedicada a Sant Oliva de Palerm, patrona de la població.

Iniciem doncs la ruta per descobrir l'entorn proper a Montserrat amb una gran riquesa patrimonial. Deixem Olesa enrere i anem direcció Can Llimona. No gaire lluny del poble ens desviem un moment a l'esquerra per entrar a la Vinya de Duxans. És una propietat privada però en Joan ens vol mostrar una de les peculiaritats de la zona. Es tracta de la barraca Olesana. És una construcció simple de pedra seca amb un embigat de troncs a dues aigües aprofitant els materials que hi ha: la pissarra i l'olivera. D'aquesta manera l'embigat està fet amb fusta d'oliveres velles. Una construcció ben curiosa pels amants de l'arquitectura popular i la pedra seca. Quan parlem de vinya, en aquesta zona del Baix Llobregat, fa referència a terreny de terra per cultivar. 

Deixem la vinya doncs i seguim el camí recuperant la pista que passa a tocar de Can Llimona, una masia de planta basilical amb el cos central més elevat i coberta a dos vessants. Consta de plata baixa, pis i golfes. L'origen d'aquest mas es pot remuntar a l'època medieval. Seguim pujant amb vistes espectaculars a la Muntanya de Montserrat. Al fons anem deixant les poblacions d'Olesa de Montserrat i Esparreguera. Seguim a tocar del bosc del Gavatx dominant per alzines. Anem fent pujada i les vistes van millorant i seguim direcció la masia de Puigventós. Trobem altres cabanes però una mica abandonades envoltades de vegetació. Arribem al coll d'Oriol on hi ha les restes del Mas de Puigventós. S'ha trobat restes que situen el mas cap al 1386 i que s'anomenava coll d'Oriol. Va tenir els seus millor anys durant el segle XVI. El 1950 va ser abandonat i es va ensorrat a mitjans dels anys setanta. Deixem enrere el coll d'Oriol i agafem un corriol que enllaça fins al proper punt, el Pla del Fideuer. Cal fer una mica més de pujada per una zona rocosa. No té cap dificultat però cal anar amb compte de no caure. El camí coincideix amb el canvi de terme, deixem Olesa de Montserrat i entrem en terme de Vaquerisses. També coincideix amb el canvi de comarca, del Baix Llobregat al Vallès Occidental.  Part del terreny que recorrem era ple de conreu de vinya i olivera que al anar-se abandonant, el bosc és ara el protagonista. Les vistes a Montserrat van guanyant en presència. Un cop al pla del Fideuer el travessem. Es tracta d'un coll de muntanya. A tocar hi trobem el Puig Cendrós, un cent cims que avui no hi pujarem. Per una pista de molt bon fer arribem al coll de les Espases. 

Hi trobem un fantàstic mirador de Montserrat. Forma part dels miradors amb el nom dels set balcons de Montserrat. Es veu fins i tot el Monestir. També veiem Sant Salvador de les Espases, un altre lloc de visita obligada pels amants de l'excursionisme i que ja hi hem dedicat un programa tot Caminant per Catalunya. Hem tornar a entrar en terme d'Olesa i anem baixant amb vistes ara al riu Llobregat i alguns dels seus atractius com el Balneari de la Puda. Amb aquesta ruta hem descobert aquests entorns potser desconeguts propers a la muntanya de Montserrat. Tornem al poble també digne de fer-hi una visita i un bon dinar.

Powered by Wikiloc