Montpalau

Nova sortida a la comarca del Maresme per fer el cim de Montpalau i el seu entorn amb la companyia d'en Víctor Ligos (13 febrer 2024)

Ens situem a Pineda de Mar, en un dels extrems del municipi on podem deixar els cotxes, i de seguida ens acostem al primer punt interessant, l'ermita de Sant Jaume. Es tracta d'un recinte petit de forma rectangular, amb porta de llinda de pedra i una lluerna al damunt. Fou construïda l'any 1885 pels senyors Castellar, propietaris dels terrenys. Des de l'any 1926 s'hi organitza l'aplec de Sant Jaume, únic dia de l'any en que les portes de l'ermita s'obren. 

Seguim la ruta entre moltes pistes, trencant a la dreta i agafant la Rua dels Horts. Ens anem endinsant a la muntanya de mica en mica i passem per sota de l'autopista del Maresme. Al fons ja veiem el nostre objectiu, el Castell de Montpalau. Així que començem a pujar de mica en mica per camins més estrets i de nou una pista ampla. Arribant al paratge de Can Martorell trobem la ermita de Sant Rafael. Malauradament no està en gaire bon estat. Seguint amunt, per una pista de sauló, cal vigilar de no patinar. Passem per el coll dels Altars. Tenim diverses opcions de ruta, nosaltres seguim cap al Castell. Ens trobem davant d'una zona important geològicament ja que hi podem veure l'inici d'una mena de falla tactònica on s'hi concentren varis tipus de materials. En Víctor ens ho ha explicat amb tot detall, amb els tipus de sorres que podem trobar a la comarca del Maresme. A mida que guanyem alçada les vistes al mar ens meravellen. I de mica en mica arribem a la part alta del turó on hi trobem les restes del castell de Montpalau. 

Situat al turó del mateix nom i abans de la construcció del mateix, aquest lloc havia estat ocupat per un assentament ibèric que va deixar nombrosos vestigis, datables a partir del segle IV aC. i va continuar en l'època romana. Segurament part de la pedra d'aquest antic assentament es va fer servir per la construcció del castell medieval. Actualment en resten alguns murs de defineixen un recinte de planta quadrada. Podem gaudir dels angles i la finestra de punt rodó que es conserva bastant bé. Al centre del castell hi havia una torre cilíndrica que actualment està enrunada. Podem trobar restes d’un segon recinte construït posteriorment, sobre el segle XV. Fora del castell trobem les ruïnes del que va ser l’antiga capella, dedicada a Sant Miquel. Hem aprofitat per esmorzar-hi. Des d'aquí les vistes son fantàstiques. Després de recuperar forçes iniciem la baixada envoltats d'alzines i per una pista de molt bon fer. Arribant a la part més baixa trobem el forn de calç de Can Marquès. L'ajuntament de Pineda de Mar el va recuperar l'any 2009. La calç que es produïa era utilitzada per la construcció. També es feia servir per combatre plagues als camps i com a producte medicinal. Per aquesta zona de la riera hi podem trobar fins a quatre forns de calç. Aquest és el que està més ben conservat. Just al costat hi ha les restes de la casa on vivien els treballadors del forn. A uns 50 metres hi trobem un molí fariner, probablement del segle XI. Aquest aprofitava l'aigua de la riera que ara està totalment seca, per moldre el blat. 

En aquesta riera s'hi havien documentat fins a onze molins. Més endavant trobem un aqüeducte romà que canalitzava l'aigua. Un bon record de quan els romans es van establir al Maresme a partir del segle II aC. Actualment se'n conserven diferents trams. En aquest punt també hi trobem la font del Ferro que encara raja una mica d'aigua. Seguim baixant ja cap al final de la ruta i encara ens trobem un altre aqüeducte, el de Can Cua. Es conserven quatre arcades. Aquest permetia salvar el desnivell de la riera de Pineda per transportar l'aigua des de Can Bufí fins al lacus que es trobava a la vil·la romana de Can Roig. La seva longitud és de 29,30 metres de llargada, amb quatre arcades de mig punt. Es creu que la totalitat d'aquesta construcció feia fins a 3 kilòmetres i mig. I així acabem la ruta retornant als cotxes després de fer un recorregut d'uns 7 kilòmetres.

Cingles de Bertí

Sortida als Cingles de Bertí el passat 2 de febrer de 2024 amb en Josep Grau.

Els Cingles de Bertí són uns riscos o cingles i relleus que formen part de la Serralada del Prelitoral i que separen l'altiplà del Moianès de la depressió del Vallès. Ofereixen moltes possibilitats de fer excursions en un entorn espectacular. Nosaltres hem sortit des de la vessant osonenca, dins el poble de Sant Martí de Centelles. Ens hem acostat amb el cotxe fins a les cingleres i així estalviar-nos part del desnivell que hi ha si es fa des de les zones més baixes. Ens situem al Racó de les Avellanes on ja les vistes són magnífiques. Aquí hi trobem unes marques que ens indiquen la ruta dels Cingles de Bertí que coincideix amb un tram del GR 5 que correspon al sender dels miradors o dels parcs naturals. Al cap d'una estona cal deixar el GR 5 i seguir-ne un de petit recorregut que s'enfila una mica passat per la masia de Bellavista Vell. Una casa documentada al fogatge de l'any 1553. Sembla que es va construir a l'Edat Mitjana tot i que no s'han  trobat evidències arquitectòniques. Les construccions actuals daten del segle XVIII. Seguim pujant cap a la part alta de les cingleres i enllaçem amb els camins del Moianès direcció a Sant Pere de Bertí situat a uns 2 kilòmetres. És inevitable anar parant per gaudir de les vistes a la zona. Fent ja baixada passem per el coll de Nou i més endavant el coll dels Oms. Baixant per un corriol ens trobarem amb la font del Pollancre i un petit estany. L'aigua surt d'una esquerda de la roca i és recollida en una petita cisterna. La bassa és artificial i recull l'aigua de la font. Recuperem el caminar per pistes amb vistes ara a la Mola. Ens trobem amb les restes de Can Barnils i des d'aquí ja es veu l'ermita de Sant Pere de Bertí. Continuem baixant i desprès de trobar les cases de Bernils i Cal Magre arribem a l'església romànica. Pertany al municipi de Sant Quirze Safaja de la comarca del Moianès. És un edifici d'una sola nau, pràcticament rectangular, amb volta apuntada feta de pedres de cantell i absis carrat. Posteriorment s'hi van afegir dues capelles laterals i s'alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d'accés exterior. També hi trobem la sagristia i un comunidor de planta quadrada. A la façana de la rectoria hi destaca un rellotge de sol.

Molt a prop hi trobem el Clascar o Castell de Bertí que ja vàrem visitar en una altra sortida per la zona i per tant no ens hi hem acostat. Seguim la ruta ja de tornada però buscant una alternativa. En aquest cas ens trobem de nou amb el GR 5 direcció a Ca l'Esmolet, una altra masia en runes. Anem direcció la Trona tot seguint la cinglera, ara ben be a tocar. Un camí realment espectacular. Les balconades son constants i val la pena aturar-se. Seguim trobant restes d'antigues masies com Can Volant o Can Rombella. Entre les parets dels cingles també s'observen petites baumes. 

El que crida més l'atenció però és la Trona. Tot i que sembla impossible, es pot pujar fins al cim sense cap dificultat. Així que hem deixat les motxilles ja que és un anar i tornar i hi hem pujat. Novament les vistes son espectaculars. Tornant enrere i recuperant el camí de seguida tornem al punt de sortida. Aprofitant aquesta zona i ja de tornada amb el cotxe, hem fet una parada a l'església de Sant Miquel de Sesperxes. (la trobem a 2 kilòmetres d'on teníem els vehicles). Està situada arran del camí ral que des de l'edat mitjana unia les parròquies de Sant Martí de Centelles i la de Sant Pere de Bertí i baixava cap al Vallès. L'antic temple romànic fou reedificat i posteriorment modificat de nou, fet que li han donat la fesomia actual. En destaca el campanar d'espedanya acabat amb punta i amb espai per a dues campanes. El dilluns de Pasqua s'hi acostuma a celebrar l'Aplec dels Ous i reuneix els habitants de les masies veïnes i poblacions properes. Una bonica ruta que combina patrimoni i paisatge.

Batalla del Pasteral

Excursió per recordar la Batalla del Pasteral que va passar els dies 26 i 27 de gener del 1849. I precisament hem fet aquesta sortida el 26 de gener del 2024 coincidint amb el 175è aniversari.

Ens situem al nucli del Pasteral en terme municipal de la Cellera de Ter. Ens trobem en un petit barri que inclou les cases de la carretera, el carrer de les Brugueres o de les Serps i diverses masies escampades pel que es coneix com el Plademunt. Hem deixat els cotxes a l'antiga estació de tren de la via verda del carrilet d'Olot situada entre les poblacions d'Amer i la Cellera de Ter. Un lloc de pas de ciclistes que fan aquesta ruta. 

Després de passar per el veïnat del Pasteral ens dirigim cap a les vores del riu Ter que tenim a tocar. En aquest punt hi ha l'aiguabarreig del riu Brugent i el Ter. La bellesa d'aquest aiguabarreig radica en la manera com es produeix, amb aigües tranquil·les i amb una vegetació típica del bosc de ribera. Segurament us sonarà el Pasteral també per el seu embassament que trobem més amunt. Abans però ens trobarem amb la resclosa de la Burés, també coneguda com el Pasteral II que va ser construïda per substituïr la resclosa de can Coll de Rieral destruïda durant l'aiguat de l'octubre del 1940. Aquest recull les aigües i les canalitza fins a Anglès. Servia per fer arribar l'aigua a la indústria tèxtil de la Burés situada a Anglès. 

Seguim caminant cap als ponts de la carretera. N'hi ha dos sobre el riu Ter, el de la carretera C-62 i el del carrilet. Aquí és on volem recordar la Batalla del Pasteral. Hi haurem de posar imaginació i fer present un pont de fusta que fou el principal escenari de la batalla. Aquesta fou la principal batalla, que no la única, i quasi la darrera que mereix aquest nom, més enllà de batusses i escopetejades de l'aixecament o guerra dels Matiners (setembre 1846 - maig 1849). També anomenada segona guerra carlina fou una guerra civil del segle XIX espanyol o, com considera l'historiador Robert Vallverdú, un aixecament armat de Catalunya contra Madrid. El pont era un lloc estratègic per travessar el riu. Al capvespre d'aquell dia d'hivern va començar l’enfrontament entre els dos bàndols que tan esperat com per les forces liberals. El resultat dels combats foren 16 morts i 10 ferits i, al mateix temps, una eufòria suïcida entre els carlins, que decideixen plantar cara a l’exèrcit liberal. Us recomanem conèixer tota la història ja que en aquest blog fem un petit resum. Un cop coneguda part de la història hem seguit direcció el Pantà del Pasteral. De fet es veu la resclosa de seguida. Cal tenir present que també, en aquest punt, hi ha la captació d'aigua que subministra la ciutat de Barcelona i el seu entorn. Si seguim veurem la presa i voregem un tram del pantà.  L’embassament del Pasteral, juntament amb el de Sau (527,8 hectàrees, amb capacitat per 151,3 hm³ ), inaugurat el 1965; i el de Susqueda (466 hectàrees, amb capacitat per 233 hm³), inaugurat el 1967 ; forma part d'un sistema de tres pantans que regulen el riu Ter. Avui aquesta tres embassament uneixen la comarca d'Osona amb la de la Selva. L'embassament del Pasteral és el més petit dels tres, té una llargada de 17 quilòmetres i 3 quilòmetres d'amplada màxima, amb una capacitat màxima de 2 hm³, ocupant 34,6 hectàrees. La presa actual té un mur de 34 m d'altura, una longitud de coronació de 150 metres.

Seguim la ruta i ens enfilem de nou al barri del Pasteral per a dirigir-nos al traçat de l’antiga carretera, per a contemplar el pont del carrilet. just davant l’antiga estació, enfilem el camí que circumval·la la muntanya de Canet, passant per darrera la central hidroelèctrica del Pasteral, on ens rep un dels meandres de la cua del pantà i les gegantines muntanyes de les Guilleries, amb els cims de Puigdefrou i Sant Gregori davant nostre. Pugem fins a Colldegria per a trobar-nos amb el seu dolmen prehistòric i una màgica panoràmica sobre les Guilleries i el Ter als seus peus. També és conegut com el “Balcó del Pasteral”, per les seves belles vistes al meandre que ocupa el pantà. Poc més endavant hi ha les pedreres de Colldegria, un grup de quatre excavacions d’on es va extreure marbre de finals del segle XIX fins al 1988. I si seguim el camí direcció de nou cap al Pasteral, tot baixant trobem una cova. La cova del Pasteral és una cavitat d'uns 35 metres de recorregut conegut i es considera la més important de la comarca i la de més entitat del Massís de les Guilleries. Presenta tres entrades artificials a la seva base i dos accesos naturals a la seva part superior. Cal dir que estàn tancades i s'hi han trobat restes arqueològiques.

I finalment hem tornat cap al punt de sortida. Ja veieu que amb un recorregut d'uns 9 kilòmetres i amb poc desnivell, hem pogut veure molts espais i sobretot conèixer la història d'aquestes contrades.

Pedralta i Puig de les Cols

Sortida al Massís de l'Ardenya amb la companyia de la Mª Clara el passat 18 de gener del 2024.

Ens situem al Baix Empordà entre les poblacions de Sant Feliu de Guíxols i Santa Cristina d'Aro. Entrant a Sant Feliu pel nord trobem un trencant a la dreta amb indicacions de Pedralta. El punt de sortida el trobem en aquest paratge, Pedralta, on podem deixar els cotxes. Hi veiem una monumental pedra basculant, coneguda com a Pedra Cavallera o Pedralta que dona nom al indret. El seu pes és de més de mil tones i té sis metres de llarg per tres d'ample i altres tres d'alçada. Es troba enfilada en sobre altres roques sense cap mena de subjecció, tan sols s'aguanta amb l'equilibri que la natura li va donar. La gent més gran del poble records haver-la fet girar i bascular amb la mà. L'any 1996 una forta tempesta la va fer caure i gràcies a un grup d'amics, l'any 1999 es va aconseguir situar de nou amb dues grans grues però sense tenir mobilitat. 

A prop de la roca hi trobem l'ermita dedicada a Ntra. Senyora de l'Assumpció i un cop l'any es fa un romiatge molt participatiu per la gent de les contrades. Iniciem la ruta i una mica més amunt trobem un fantàstic mirador. Una balconada sobre el litoral, de Sant Feliu de Guíxols a Palamós, la Serra de les Gavarres i la vall del Riudaura, les planes gironines i selvatanes, els cingles de la Garrotxa i la Serralada Prelitoral fins al Montseny, i més enllà, el Pirineu. Ja veieu que només de sortida hi ha molts punts interessants. Però seguim caminant per una pista de suau pujada que cal anar fent fins a trobar a mà esquerra, un desviament cap al cim del Puig de les Cols. La pista forestal es converteix en un corriol empedrat, on fins i tot hi ha punts on cal ajudar-nos de les mans. De mica en mica grimpant i desgrimpant amb vistes als Carcaxells i el Montclar coronem aquest modest cim de només 418 metres d'alçada, però espectacular per les vistes que ofereix. 

Després d'esmorzar una mica continuem ara de baixada per l'altre banda del cim direcció el Menhir del Terme Gros i fins el coll de Sant Baldiri o agafem el camí de la dreta que ens portarà a passar per sota del poblat ibèric de la Plana Basarda. Quan ens trobem per sota dels seus cingles podem fer un parell de desviaments i anar a veure unes formacions rocoses, la Roca Sella d'una banda, i d'altra el Forat dels Bujonis o Pont de Roca de la Plana Basarda. Es tracta d'un anar i tornar del mateix camí i en algun punt ho hem trobat força brut i embardissat. El poblat ibèric de la Plana Basarda va ser habitat entre el 350 i 50 aC, situat al damunt d'una plana a 298 metres d'alçada, era un petit poblat que disposava d'un carrer central, una cisterna d'aigua, i una trentena de sitges subterrànies per guardar el gra. En una de les parts febles s'hi va construir una muralla. Seguim el nostre camí cap al Torrent de les Molieres, trenquem a la dreta i amb una mica de pujada arribem de nou a Pedralta on tenim els cotxes. 

Una sortida molt vistosa i entretinguda i una mica complicada si tenim en compte les grimpades i zones brutes de vegetació.

Montbarbat i Santuari del Vilar

Sortida a la població de Blanes, en zona de muntanya, per fer el cim de Montbarbat i visitar el Santuari del Vilar amb la companyia d'en Josep Grau (12 gener 2024)

La sortida l'hem fet des de la urbanització de Sant Daniel on trobem indicadors de la ruta de les ermites. Seguim un tram del GR 92 que també passa per aquesta zona. El protagonista és el sauló, que trepitgem per els camins i pistes. Anem enfilant per boscos de pins i alzines i comencem a gaudir de bones vistes. Al cap d'una estona arribem al primer objectiu: la Creu del Vilar. La trobem situada enmig d'una cruïlla de camins. Des d'aquest punt ja podem arribar fins al santuari però nosaltres hi passarem de tornada. Així que seguim amunt guanyant vistes al mar. El nostre objectiu, arribar fins al Turó de Montbarbat de 331 metres d'altitud i on hi trobem també les restes d'un poblat ibèric. L'assentament està situat en un lloc estratègic i envoltat de muralles on hi havien dues torres de defensa. 

La seva època d'esplendor va ser dels segles IV i III aC. Des d'aquí es controlaven les principals vies de comunicació. Al punt més alt hi trobem la Roca Grossa on les vistes son magnífiques. Ens trobem al terme de Maçanet de la Selva limitant amb el de Lloret de Mar. Ara toca fer la torada, de baixada i anant a buscar el Santuari. Un recorregut novament per terra de sauló que cal vigilar ja que és relliscós. El primer que trobem és la font, on sembla que es va trobar la Mare de Déu. El Santuari és un referent cultural i religiós de la vila de Blanes. Al seu interior hi trobem la verge, una talla romànica de fusta que sosté el nen Jesús. Diversos estudis sobre la talla, fan pensar però, que és una talla de la primera meitat del segle XIII. 

L'ornamentació del temple és profusa i variada i en destaquen les ceràmiques del presbiteri i els ostentosos exvots. Predomina la temàtica marinera, ja sigui en gravats i pintures d'escenes de naufragis i tempestes de l'interior com en la decoració esgrafiada de llagostes, estrelles de mar i peixos del porxo. Hem conegut en Josep, que és l'ermità i en fa el manteniment. S'ha entretingut a restaurar gran part de la decoració durant 7 anys. Ell és devot de la Verge del Vilar des de fa anys. Viu amb la seva mare a l'ermita del costat i té cura d'aquest espai on molts blanencs paren a menjar quan fan excursions per la zona. El dimarts de pasqua s'hi celebra l'aplec i el darrer diumenge d'octubre és l'aplec de Sant Rafael amb el Vot de Vila.

I ja només ens queda un kilòmetre de tornada fins als cotxes. Us recomanem també fer la ruta de les ermites de Blanes que recorre fins a 7 edificacions singulars des del centre de la població i passant també per el Santuari que hem visitat.