Riera de Vallcàrquera i Tagamanent

Mª Clara Martínez (dissabte 22 abril 2017)

Per fer la sortida d'avui ens hem desplaçat al Vallès Oriental, en concret a la població de Figaró-Montmany. Aquest és un municipi que es troba encabit entre el Parc Natural del Montseny i els Cingles de Bertí, al bell mig de l'estreta vall que en aquesta zona forma el riu Congost, que comunica les planes d'Osona amb les del Vallès.

Per l'esquerra, el terme s'enfila Montseny amunt, assolint la cota màxima a Roca Centella. Per la dreta, es dirigeix als Cingles de Bertí. Aquest és un municipi abrupte, que al llarg del temps va desplaçar la població de Montmany i Vallcàrquera cap al fons de la vall del Congost, on es troba actualment.

El seu emplaçament proper a Barcelona, el converteix en un dels municipis més idonis per caminar i gaudir de l'exuberant natura que trobem en aquesta zona del Montseny, a l'hora que ofereix la possibilitat d'accedir a paratges de gran bellesa natural utilitzant el tren com a transport. Ens reunim a la Font de Ca l'Andreu i iniciem el recorregut d'avui resseguint el curs de la riera de Vallcàrquera. Aquesta riera, que neix al Tagamanent, forma una estreta vall on l'aigua baixa formant saltants de gran bellesa. El que més ens crida l'atenció és la frondosa vegetació i la diversitat d'espècies que si troben.

A mesura que anem caminant, anem trobant restes d'antics molins, fonts i antics camins, testimonis d'una gran activitat agrícola en el passat d'aquesta zona. Arribem a l'antiga Rectoria (ara restaurada i convertida en escola de natura) i anem resseguint una pista. Al nostre pas trobem grans masos, alguns adaptats com a cases de turisme rural, d'altres que encara es conserven amb els seus masovers, i alguns que ja resten en estat ruïnós.

Hem deixat enrere la vegetació de ribera i ara anem caminant per un atapeït bosc d'alzines, molt agraït a l'estiu, quan el sol apreta. En un revolt de la pista hi ha un indicador de fusta que ens marca l'inici d'un sender. És el camí de Bellver, en direcció a Tagamanent. És un sender que s'enfila fort i que ens fa suar de valent. Però a mesura que anem guanyant altura, les vistes van guanyant bellesa.

Comencem a albirar el turó de Tagamanent i l'església de Santa Maria. D'altre banda, els cingles de Bertí, la Mola i el Montcau, Montserrat, i el mar... Espectaculars vistes que es van obrin als nostres ulls. Continuem pujant, per un sender molt fresat, fins arribar al mas Bellver. Aquest és un dels molts masos que han canviat la seva tradició agrícola i ramadera, per la dedicació al turisme. Avui dia és un restaurant on es serveixen bons esmorzars de forquilla i excel·lents carns a la brasa. També hi ha el centre de serveis i d'atenció al visitant del Turó de Tagamanent.

Aquest és un bon punt per descansar una mica de la forta pujada i refer-nos amb un bon esmorzar. Amb les piles carregades, ens dirigim al collet de Sant Martí, on encara es poden veure les restes de l'ermita de Sant Martí. I des d'aquí enfilem un camí molt ben condicionat, que ens porta al cim del turó de Tagamanent. Des d'aquest punt les vistes són espectaculars. 360o al nostre voltant sense res que ens tapi la visió. En aquest lloc hi ha l'església de Santa Maria de Tagamanent, i les restes de l'antic castell. 

Un cop hem fet les fotos de rigor (que no en son poques...) i hem gaudit de les espectaculars vistes, tornem al collet de Sant Martí. Ens queda molt a prop el mas de l'Agustí. És una antiga masia que al final de la dècada del 1990 va ser restaurada com a Casa Museu l'Agustí, un museu etnològic que forma part del Parc Etnològic de Tagamanent en el Parc Natural del Montseny. A la visita guiada per les corts de vaques i xais, la cuina, la pastera, el menjador de festa, les cambres de l'hereu i l'àvia, s'hi afegeix un sistema de locucions que reprodueix les hipotètiques converses dels últims Agustí, a més de les olors i aromes de la vida quotidiana (espígol, cendra, etc.) a pagès.

Per tornar al poble de Figaró, ho fem per una pista forestal que agafem al collet de Sant Martí. Caminant còmodament, arribem al collet de la Creu de can Coll, a tocar de la masia del mateix nom. Seguim baixant, en suau pendent, fins arribar de nou a prop de la Rectoria Vella.

Decidim seguir el mateix camí que havíem fet al matí, tot resseguint el curs de l'aigua de la riera de Vallcàrquera. El magnífic entorn natural d'aquest tram de camí s'ho val. Ens tornem a submergir en l'exuberant vegetació de ribera, envoltats de falgueres, molses i arbres de grans dimensions i admirant els saltants d'aigua que el desnivell del terreny va formant. Un luxe, poder gaudir de tanta bellesa.

I així, tot xino xano, arribem de tornada al poble de Figaró. Una sortida molt bonica, que combina perfectament la zona humida de la riera de Vallcàrquera amb les espectaculars vistes que es poden gaudir des del turó de Tagamanent. Una mica exigent, sobretot la pujada, però amb una gran recompensa.

fotos: Julio Santiago