Serinyà

Comencem a la població de Serinyà, on visitem la seva església de Sant Andreu, edificació romànica, d’un estil molt pur, amb poques transformacions, que dona personalitat al poble.

Creuem el poble i al poc e deixar-lo enrere passem per sota la carretera C-66,davant mateix del casalot de can Gatielles, amb airoses galeries.

Ara caminem per la carretera vella, sense trànsit, fins a passar per l’antic pont sobre el riu Ser, a una considerable altura. Caminem uns 60 metres i ens aturem a visitar l’ermita santuari de Nostra Senyora del Sagrat Cor.

Ara iniciem un tram de pujada per un camí pedregós, fins a una pista, que seguim cap a la dreta. Passem per davant de can Cabrit, i la casa de turisme rural de can Cofí, i tornem a arribar a la carretera C-66, que tornem a creuar. Aquest cop amb molt de compte, donat que ho fem per sobre. Ja a l’altre costat seguim la pista que tenim en front i passem molt a prop d’alguns masos, com Can Rasclaire, can Pou i la Canova de l’Illa.

Comencem a baixar, fins el tram final del riu Ser, d’alt interès ecològic i faunístic. Tot baixant veiem el casalot de Les Planetes, i creuem el Ser pel pont que porta el mateix nom: Pont de les Planetes. Creuat el Ser, continuem pel Camí de les Rescloses, vorejant el riu Fluvià i descobrint i gaudint de racons de gran bellesa. Ens acompanya una abunant vegetació de ribera, que amb la tranquil·litat que s’hi respira, fa que aquest un indret important per a la nidificació i hivernada d’ocells aquàtics, i per a la llúdriga, reintroduïda, i que de vegades es deixa veure. Mes endavant trobem una zona de pollancres, plàtans i altres espècies, fins arribar a la Resclosa de Serinyà.

Continuem passant per camins emboscats i espesses arbredes, amb el riu Fluvià a prop nostre. Arribem a la Presa de Martís o Presa del Mig, amb la central elèctrica al seu costat. Des d’aquesta presa, al davant nostre, veiem les restes de la curiosa Ermita de Sant Miquel de la Roca, Excavada dins ‘una cavitat rocosa natural, al bell mig d’un cingle, a l’altre banda del riu.

Deixem enrere aquesta darrera presa i ara ens comencem a allunyar del riu tot iniciant un tram de pujada, cap el Pla de Martís. Passem pel costat de la Casanova d‘en Monner i del restaurant “Les Heures” Darrera aquest restaurant es troba la Cova Mariver I a la banda est de la casa del Enginyers, tot baixant uns metres per un sender, al cingle, s’hi troba l’entrada de la cova de Les Encantades. Una mica mes endavant hi ha el Casal de Martís o Casa dels Enginyers, popularment coneguda com a casa del Pantà.

A partir de la casa del Enginyers el camí es converteix en una carretera local, i passat poc mes d’un quilòmetre arribem al veïnat de Martís de Baix, on podrem visitar el Salt de Martís (no sempre porta aigua...), al Rec d’Espolla. 

Mes endavant arribem a la Creu de Terme i el Pont Medieval. Ara el camí passa per una ample planúria agrícola, de colors canviants segons l’època de l’any. Aquesta joia paisatgística va ser escenari històric de la Guerra Civil Espanyola, quan es va convertir en camp d’aviació. 

Seguim entre camps i conrreus, en direcció a Serinyà. Però no podem marxar sense fer una visita al Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà.

Les Coves del Reclau, obertes en el talús de la riba dreta del riu, constitueixen un patrimoni arqueològic d’interés internacional que presenta la millor seqüència paleolítica de Catalunya. Ja tan sols ens queda recórrer el camí que ens porta de nou al poble de Serinyà i donar per finalitzada la sortida d’avui.

Text: Mª Clara Martínez  Fotos: Eudald Teixidor - Josep Mª Baró

Congost del Mu

5 desembre 2015

Aquest dissabte hem fet una excursió molt interessant a la comarca de la Noguera, concretament l'hem iniciat al municipi d'Alòs de Balaguer a la província de Lleida. Aquest petit poble es troba una mica allunyat de les vies principals de comunicació pel que manté d'alguna manera aquest encant particular dels pobles allunyats de l'enrenou d'altres localitats més grans.

Alòs de Balaguer està ubicat en un paisatge geològic molt ric, marcat pel pas del riu Segre al sud de la serra del Montsec.

El riu travessa, en primer lloc, un sector constituït per sediments terciaris que formen part del marge nord de la Depressió Central Catalana per introduir-se, posteriorment, en les serralades exteriors dels Pirineus a través d’un estret i profund congost (Congost del Mu) a partir d’Alòs de Balaguer i, finalment, sortir de nou a la depressió de l’Ebre al tram Camarasa-Balaguer.

Precisament aquest Congost és el nostre principal objectiu d'avui, recorrerem el riu endinsant-nos en aquest congost d'extraordinària bellesa.

Sortim del poble per la part oest just al costat del pont que dóna accés a la via principal, en aquest punt accedim al camí conegut com "camí del Sola" Troben cartells informatius del camí que farem, es tracta d'una pista en molt bon estat, en menys de dos kilòmetres arribem a la zona d’esbarjo anomenada l’Espadella on trobem una font molt curiosa on brolla l’aigua d' una paret granítica esplèndida i un conjunt format per taules i una petita cabana on es pot fins i tot fer una barbacoa.

Seguim fent camí i a mesura que avancem el paisatge s’estreny i pràcticament estem a tocar la vora del riu. Decidim fer una parada per fer un mos abans de començar el que es pròpiament el Congost ja que en primer lloc tenim que passar per unes passeres metàl·liques que penjen de la paret del Congost i ho volem fer tot seguit. En realitat anyirem resseguin el Congost de Mur o de Mu com també es coneix fins arribar a l'aiguabarreig que es el punt on es troben els dos rius el Segre per un canto i el Noguera Pallaresa que prové de l'embassament de Camarasa.

Un cop hem deixat enrere les primeres passeres el paisatge es magnífic comencem a guanyar alçada i apreciem al fons la impressionant mola que forma el Mont-Roig a la nostre esquerra trobem la serra carbonera amb el pic de Mur del que pren el nom el Congost i a la nostre dreta podem admirar el serrat del Poll amb el puig de lo Castellar que es la màxima altitud de aquesta contrades 772 mts.

Ara ja arribat aquest punt comencen a davallar de nou a trobar el riu i divisem perfectament el pont penjant que travessarem per arribar en primer lloc a la petita central hidroelèctrica del Alos i uns metres mes enllà la molt mes potent Central de Camarasa just on es e l'aiguabarreig que es el punt final de la excursió de avui.

La tornada la duem a terme desfent el camí fet i un cop som de nou al poble decidim pujar a visitar el Castell d'Alòs. Aquest és interessant encara que només resten unes poques parets i part de la seva torre d'homenatge. Va ser construït pels àrabs vora l'any 1000 dC, el castell d'Alòs fou conquerit pel comte Ramon Borrell entre els anys 1015 i 1016, durant l'expedició contra els musulmans que el portà més enllà de Balaguer. Caigut de nou en domini àrab després de la mort del compte, no va ser fins a l'any 1024 que es va reconquerir definitivament i se'n donà el domini directe al comte d'Urgell.

Hem fet una excursió sense dificultat poc desnivell uns 400 mts i un recorregut aproximat de 16km.

Texte: Josep Mª Baró - Fotos: Ramon Busquets

Puig de les Cols

Puig de les Cols des de Sant Feliu de Guíxols (28 novembre 2015)

Aquesta ruta, ens permet conèixer els elements naturals i arquitectònics que defineixen el massís d’Ardenya.

Iniciem el recorregut a Sant Feliu de Guíxols, a l’estació d’autobusos i caminem pel costat de la riera de les Comes, per la Vall de Mascanada. Un antic molí de vent es testimoni de la importància de l’aigua en aquesta vall, que en els seus temps havia subministrat aigua al poble.

Anirem seguin les marques blanques i vermelles del GR-92 fins el coll de l’Escorpí. El primer que ens crida l’atenció, al poc de deixar el poble, es la casa-museu Ratpenat, a la que dedicarem uns minuts. Es ca l’Almar, la casa de Josep Almar, un artista ´de Sant Feliu molt complert, i un dels especialistes en miniatures navals amb mes prestigi de Catalunya. En aquesta casa, en Josep Almar, l’any 2008 hi va obrir un museu amb una inacabable col·lecció de vaixells en miniatura i a escala, estris mariners i màquines i enginys de tota mena. La visita es fa curta, el lloc es encisador.... 

Però hem de seguir. Continuem seguint la riera de les Comes, vall fèrtil i plena de masies, amb pous i basses on encara es fa una mica d’horta. 

El Mas Panarro, can Puignau, Mas Abric, can Ralet, exemples de masos molt ben conservats... Tot seguit deixem la vall per enfilar-nos cap a la serra del Puig de les Cols. Aquesta serra, és part important de la conca de la riera de les Comes i, a la part alta, veurem uns bonics roquissars.

Per un entretingut corriol de pujada arribem al Coll del Vidre. Abans de saltar a l’altra banda, si ens girem, gaudirem de vistes sobre Sant Feliu i el Puig Gros, on hi ha unes monumentals antenes. Un cop passat el coll, a l’altre costat, gaudim d’una esplèndida vista dels doms granítics anomenats Carcaixells d’en Dalmau i el Montclar. El Montseny i les Guilleries a la llunyania, a l’altra banda de la plana selvatana.

Ens desviem per un corriol per assolir el cim del puig de les Cols, tot passant per la Roca Verdera, un conjunt de monumentals roques que reben aquest nom per la gran quantitat de verdet que cobreix gran part de la seva superfície. 

Des del cim del puig de les Cols (416’8m), gaudim de 360º d’esplèndides vistes, fins on allarga la vista. La costa empordanesa, gran part del massís d’Ardenya, el Montseny, Guilleries, Plana de Girona.... i al fons el Pirineu. Tot un luxe pels nostres sentits.

Aquest es un lloc immillorable per aturar-nos a recuperar forces amb un bon i merescut esmorzar. Tornem al camí principal per on hem vingut i continuem la ruta, fins el coll de l’Escorpí. Aquí girem a l’esquerra, cap el Coll de la Creu d’en Barraquer.

En aquest coll, a més d’una creu de ferro, hi trobem un mosaic i tot d’elements en record d'un jove adolescent de Sant Feliu que, fent una marxa popular, va morir sobtadament en aquest mateix lloc.

Seguim per pistes forestals, fins l’ermita i el mas de Sant Benet, tot abandonat en total estat ruïnós. A partir d’aquí, el descens es fa més evident.

Baixem per senders fins el collet de la Mare de Déu i ens desviem uns metres per veure el racó de les Tres Fonts. Passem per un tram de camí romà, amb un empedrat força ben conservat, i arribem a la carretera de Tossa.

Passem per la urbanització de ‘‘les Penyes’’. Com el nom indica, som a sobre d’un tram de costa a 90 m per sobre el mar. Podrem gaudir de boniques vistes sobre el litoral. Tot seguit, val la pena, acostar-se a l’Ermita de Sant Elm, des d’on gaudirem de bones vistes de Sant Feliu i la costa d’alts penya-segats en direcció a Tossa de Mar.

D'aquí ja baixem fins la platja de Sant Feliu, i enfilem fins el Monestir, la Porta Ferrada i l’Arc de Sant Benet, on donem per acabada la sortida d’avui. Una ruta molt entretinguda i agradable, no molt exigent, apta per a tothom qui tingui un mínim de preparació.

Text: Maria Clara Martínez  -  Fotos: Eudald Teixidor

Serra del Corredor

Aquest dissabte 21 de novembre, hem fet una excursió per la serralada litoral, concretament a la serra del Corredor. La Serra del Corredor és un sector de la Serralada de Marina, Serralada Litoral Catalana, situada entre el Maresme i el Vallès Oriental. Molt a prop del seu cim (642,2m.) hi ha el Santuari del Corredor, i junt amb el Montnegre forma el Parc Natural del Montnegre i el Corredor, limita el Maresme amb el Vallès Oriental, entre el coll de can Bordoi (310 m alt.), al sud, i el coll Sacreu (350 m alt.), al nord, per on enllaça amb el Montnegre.

Nosaltres hem fet una de les rutes clàssiques que és seguir el SL-C80 i ens ha permès de visitar algunes icones de aquesta zona molt interessants.

Seguin les marques d'aquest sender local hem arribat al primer punt interessant de la excursió d’avui es tracta del pou de glaç de can Bosc. Una tanca de ferro baixeta l'envolta, i te una fondària d'uns 7 metres. Quan el pou estava en ús, l'aigua d'una propera font del ferro era derivada fins una bassa, avui desapareguda, on es glaçava de forma natural a l'hivern. Precisament, el pou es troba al costat obac del turonet, on obtenia les temperatures més baixes per la manca d'escalfor solar.

A pocs metres arribem a la font del ferro que ara no porta aigua, seguin el nostre recorregut arribem a la masia de Can Miloca on disfrutem d'unes precioses vistes del massís del Montseny. Ara ja ens apropem al Dolmen de Ca l'Arenes, situat dins el terme municipal de Dosrius, a la comarca del Maresme. Es troba a l'entorn megalític de la serra del Corredor, on també hi ha altres dòlmens com ara el de la Pedra Gentil, de Pedrarca, de les Lloses del Trull i de la Pedra Llarga. És un sepulcre megalític del tipus petita galeria catalana, se li atribueix una antiguitat d'uns 5.000 anys i data del neolític final. Va ser descobert l'any 1997 i entre el 2006 i 2007 va ser excavat i restaurat en dues campanyes d'arqueòlegs.

Un cop vist el lloc ens dirigim al proper punt d'interès, es tracta de les roques de Nyacara, un conjunt de roques granítiques molt interessants que podrien haver servit d'aixopluc en la prehistòria, una mica mes enllà arribem a un altre punt curiós de la excursió, el pi cargolat. Com el seu nom indica es tracta de un pi pinyoner que el seu tronc ha pres una forma recargolada molt curiosa.

Hens acostem a la part mes extrema de la nostra excursió d’avui i deixem el camí per arribar a la pedrera, coneguda també amb el nom de Roques del Pare Jaume, ens trobem en una antiga explotació artesanal de granit i sauló. En aquesta encara podem veure, en algunes roques, el sistema de forats que feien servir per separar la pedra. Les muntanyes del Corredor s'alcen damunt un gran bloc granític. El granit és una roca aparentment dura i resistent que, en ambients humits i amb temperatures benignes, es descompon i esdevé el material tou de textura sorrenca que es coneix com a sauló.

Creuem un bonic bosc de alzines i arriben a la explanada herbada del Santuari, aquí ens aturarem una bona estona per fer un mos i visitar el Santuari del Corredor dedicat a la verge de Nostra Senyora del Socors.

L'origen del santuari seria una capella que cap al 1530 va construir el pagès Salvi Arenes, de la parròquia de Sant Andreu del Far. Obra d'aquest mateix seria la imatge original de Nostra Senyora del Socors, que el 1815 fou substituïda per una imatge nova, i desplaçada a una altra ubicació dins del santuari. El 1920 fou traslladada a la rectoria de Llinars del Vallès, d'on desaparegué durant un saqueig el juliol de 1936.

Un cop hem gaudit d'aquest preciós paratge emprenem la tornada pel costat de marina. Seguim el sender SL-C80 y el GR-92 que van junts en aquest tram de tornada al principi seguim paral·lels a la pista que ve del coll de Bordoi però al cap de una estona ens desviem per arribar a la font del grèvol, una font mol ben arreclada envoltada de tres Grèvols de grans dimensions que li donen el nom. Un cop ens hem refrescat desfem al camí fins arribar de nou al sender general però no hem fet molts metres fins a una nova cruïlla que ens duu fins un mirador que fa de balcó a las serres de Vallalta y Polseruda des de on el mar mediterrani es deixa veure.

Ara si retornem al sender principal i seguim fen camí fins arribar a un nou sender estret que ens endinsa dins del bosc on apreciem la frondositat de aquest indret ple d'alzines sureres i heures per tot arreu fins arribar a una pista forestal més ampla que ja no deixarem fins arribar al inici de la excursió.

Una sortida molt senzilla per fer tota la família sense cap complicació, no molt llarga i sense gaire desnivell.

Texte: Josep Mª Baró - Fotos: Julio Santiago

Puigdefrou

El passat dissabte 14 de novembre vàrem fer una sortida per la població de la Cellera de Ter, per fer el cim de Puigdefrou de 843 metres. Una ruta circular que passa per llocs emblemàtics de la població com la font del Bassi.

Aquesta va ser arrenjada als anys setanta, i antigament era molt aprofitada per els treballadors del bosc. Ara és un espai privilegiat, habilitat com a espai de pícnic i barbacoes. Com no podia ser d'altra manera, nosaltres hi hem esmorzat ben entaulats.

També hem passat per antigues masies de rellevància com can Vinyes o la casa del Ferrer, aquesta ultima abandonada. I de tornada per can Torra, a el Plantadís, i el Gornés, una de les masies més grans que actualment s'està restaurant.

I tot envoltat de bones vistes i paisatges, sense oblidar la mateixa població, amb l'església parroquial de Santa Maria de Sales, o el mateix riu Ter que també te el seu protagonisme en aquesta població de la comarca de la Selva.
Tampoc hi han faltat històries de bruixes, molt arrelades a la Cellera i els seus entorns, fins i tot la colla gegantera ha fet un gegant, la Violeta, fent honor a la llegenda de les bruixes de Puigdefrou.
I tot amb la companyia dels amics de l'entorn que ens han fet de guies per aquestes contrades.

Fotos: Pere Chueca