De Sant Feliu Sasserra al Serrat Llobater

(Dijous, 2 juliol 2015)

Sant Feliu Sasserra és un poble del sud del Lluçanès cèlebre, entre altres coses, pel fet que en ell, quan era capital de la sotsvegueria del Lluçanès, es varen celebrat diferents judicis civils contra bruixes. Estem parlant de començaments del segle XVII. Hi ha constància documental que entre el 1618 i 1638 a Sant Feliu Sasserra es van processar 23 dones i almenys sis d'elles foren executades al proper serrat de les Forques, entre elles, la més terrible, Na Maria Pujol, dita pel mal nom "la Napa", natural de Prats de Lluçanès. 

En el Centre de Interpretació de la Bruixeria de Sant Feliu Sasserra parlen, però, a més, de les dones sàvies, entre les que vaig reconèixer la Florentina, de Sant Jaume de Frontanyà.El nostre objectiu excursionista era pujar un dels cims de la zona, el Serrat Llobater, d’una modesta alçada de 695 m alt, amb un recorregut de prop 12 quilòmetres. Un bruixot tothom sap què és. En canvi, dels llobaters se n’ha perdut molt la memòria, diu l’especialista Josep Maria Massip Gibert, de Banyoles. I tot explicant el procés contra Pere Torrent, nat a les Encies (Garrotxa) pels volts de l’any 1583 i conegut com en Pere Cufí, executat al poble de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa) el dia 7 de novembre del 1619; fa avinent que un llobater és una «persona que ab mal art amena i fa eixir llops i guilles, així com vol i de la manera que vol, de tal manera que 

donen i causen molts danys matant bestiar».

L’itinerari de Sant Feliu Sasserra al serrat Llobater va tenir per nosaltres com a punt de sortida i arribada l’església de Sant Feliu i les seves restes romàniques i el Centre de Interpretació de la Bruixeria. Tot fent via pels carrers de Sant Feliu Sasserra varem passar per l’edifici renaixentista de l’ajuntament (antiga cúria de la sotsvegueria) i el serrat de les Forques.

El serrat de les Forques cal visitar-lo. Dalt hi ha un curiós i elegant edifici octogonal, i una reproducció del rellotge de sol i cercle d'Hiparc (un instrument, ideat per determinar els equinoccis), en record del construït a Rial, durant la fortificació de la Serra de Busa l'any 1811, per Agustí Canelles i Carreres (Alpens, 1765-Alella, 1818), membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Aquesta interessant reproducció fou feta pel 5è aniversari de la fundació de la Societat Catalana de Gnomònica (SCG).

El camí va avançant pel serrat i casa de Puig Jussà, el gorg de el molí de Badia sobre la riera de Relat, la formidable casa Badia, per arribar por un estret sender al Serrat Llobater (695 m). La casa de Badia, molt ben situada, que té restes d’una casa noble fortificada i finestrals gòtics, va enlluernar-nos, malgrat la depredació soferta. D’aquesta casa noble era fill Tomàs Badia (Sant Feliu Sasserra, 1807–Macau, 1844), l’arquebisbe Badia del directori de carrers de la localitat. Aquest arquebisbe ingressà als dominics, a Manresa, on professà a l’ordre dels predicadors el 1826. Enviat a Filipines, el 1833 va passar a Xina, on patí persecució entre els anys 1836 i 1837. L’any 1842 passà a Macau i després a Singapur. El Vaticà el nomenà bisbe coadjutor de l’arquebisbe de Manila amb dret de successió, però el governador el féu retornar a Macau, on s’establí, fins a contraure una malaltia contagiosa, on va morir l’1 de setembre de 1844. 

Des del Serrat Llobater (695 m), el punt més alt del municipi, varem poder gaudir de l’amplia panoràmica, amb unes vistes magnífiques a tot l’entorn i de les muntanyes de Montserrat, Montseny, Puigmal, …) 

El descens, ens va portar fins a la Balma de Les Pastorelles, en el torrent d’El Solerot, per retornar pel Torrent de Vilaclara i casa Fontermona.

Una excursió feta sota un calor forta, però amb suficients punts d’interès com per deixar un record agradable. Sols un petit retret: Caldria una millor senyalització, sense passar-se.

Texte i fotos: Antoni Llagostera

Vall de Sant Daniel

GIRONA –La vall de Sant Daniel i el puig de Sant Miquel (dissabte 27 juny)

Aquesta ruta ens ha permès conèixer una Girona desconeguda encara per a molta gent, a tocar del centre històric de la ciutat. Hem descobert una mostra del patrimoni natural, cultural i històric d’aquesta zona i hem gaudit de vistes i racons de gran bellesa.

Hem iniciat el nostre camí en el monestir de Sant Daniel. Aquesta és l’única comunitat benedictina femenina de Catalunya que resideix al mateix lloc on va néixer.

Seguint una pista forestal asfaltada paral·lela al riu Galligants, ens aturem uns moments a la Plaça de la Sardana i passem pel costat de la masia de Can Llinàs. Encara perduren unes quantes masies per tota la vall, mostra de la gran activitat agrícola.

No tardem en arribar al Turó de Can García. Modest, 145 metres d’alçada, però amb unes espectaculars vistes de la ciutat de Girona. Sobretot de la part del darrera de la catedral. Deixem enrere aquest mirador i arribem a la Font del Ferro. Aquesta és una font d’aigües carbonatades i ferruginoses, i el lloc és una amplia zona de pícnic, amb taules, bancs i barbacoes. És molt coneguda pels gironins, pel seu fàcil accés amb cotxe que fa que sigui una apreciada zona de lleure i esbarjo per a tota la família.

Continuem el nostre camí i passem pel costat de la fàbrica d’en Saguer, que antigament havia comercialitzat l’aigua ferruginosa que hi ha al subsòl. Ens han cridat l’atenció unes parets en les que s’hi han dibuixat i pintat grans murals amb llops. Una mica més endavant arribem al Mas Miralles, una gran masia que en el seu temps d’esplendor, es deia que el seu amo podia anar als oficis religiosos a la catedral sense deixar de trepitjar les seves terres. També ens aturem a veure el pont de pedra a la riera del mateix nom.

Ara en suau ascens, creuem per sota la variant de la N-II i ens trobem de front una curiosa escultura. Es obra de Bonaventura Ansón i s’anomena “Girona, llindar d’Europa”. Realitzada en marbre blanc de Carrara representa una gran porta, molt estilitzada. Continuem pujant, alternant la pista forestal amb els senders, endinsant-nos al espai natural protegit de les Gavarres, i passant per Can Lliure, Cal Mistaire (on podem observar una masia en ruïnes que encara conserva les restes identificables de les seves dependències) i la Font de Cal Mistaire, fins arribar al Collet d’en Figueres.

Ara ja ens falta poc per arribar al Puig de Sant Miquel. Per evitar una monòtona pista forestal, passarem per un ombrejat sender, sota un bosquet d’alzines i on continuem trobant restes d’antigues construccions, la majoria d’elles amb la tècnica de la pedra seca. I per fi arribem al cim del puig de Sant Miquel. El primer que trobem és una amplia zona amb taules i bancs, amb grans alzines que ens aixopluguen de la intensa calor i que ens permeten descansar una estona. Aquest és un dels punts més emblemàtics pels gironins. També s’hi pot arribar amb cotxe i és molt apreciat per gaudir d’una bona jornada d’esbarjo en família. A la part de dalt de tot del cim s’hi troben les restes de tres edificacions. Un antic castell (o torre de guaita, no està massa clar) del que tan sols en queda el fossar i poc més. Una ermita mig derruïda, de la que es pot apreciar perfectament la seva estructura. I una torre de telegrafia òptica, a la que es pot pujar fins la part més alta per gaudir d’unes espectaculars vistes sobre les valls de Sant Daniel i Celrà.

En dies clars es poden veure les muntanyes de Begur, el Montgrí, el Rocacorba, Collsacabra... fins el Pirineu i el Montseny... Una autèntica meravella.

Després d’admirar les vistes i descansar una mica, iniciem el descens. També alternem la pista forestal amb senders, passem per Can Micaló (una antiga masia que va ser construïda amb la tècnica de la pedra seca), la Font Martina, i tornem a creuar la variant de la N-II, aquest cop per un pont elevat.

Passem per una zona eminentment agrícola, a tocar d’alguns masos, i arribem a la barriada de Montjuic, ja en portes de Girona, on ens aturem a visitar el seu castell, ara ja totalment enrunat. 

Des del castell baixem fins la Torre Suchet, on gaudim de molt bones vistes de la catedral i del monestir de Sant Daniel, d’on hem sortit aquest matí i on arribem en pocs minuts, donant per finalitzada la sortida d’avui.

Ha sigut una caminada molt gratificant, per les vistes, i pels molts racons carregats d’història que hem anat descobrint al nostre pas. Molt recomanable per a tothom, encara que la pujada al puig de Sant Miquel pot ser una mica dura per aquells qui no estiguin acostumats a caminar massa. Sempre es pot fer en cotxe... Una recomanació: si es fa durant els mesos d’estiu, portar aigua en abundància. Les fons estan seques.

Salut i fins a la propera sortida, tot caminant per Catalunya.

Texte: Maria Clara Martínez  Fotos. Julio Santiago

Vallcebre

Aquest dissabte (13 juny) hem fet una ruta molt interessant per la zona del Berguedà, es tracta del recorregut de les cingleres de Vallcebre. Aquesta ruta és molt popular en aquesta zona i està perfectament marcada de fet anem seguint el recorregut marcat com PR C128.

Sortirem del poble de Vallcebre en direcció SO seguint els senyals del PR i de pals indicadors en direcció a l'ermita de Santa Magdalena primer ho fem a través d'una pista forestal bastant ampla però després de creuar el torrent del purgatori arribem a la Creu de Cullell, a la poca estona prenem un corriol que ens porta a creuar un bosc preciós fins a la ermita, en aquest lloc també podem veure la font de santa magdalena aquesta font és molt curiosa ja que té un dipòsit de pedra natural d'on brolla l'aigua, a l'aigua d'aquesta font se li atribueixen poders curatius per a les berrugues segons la saviesa popular.

     

Continuarem direcció a les cingleres, segons Cesar August Torres l'il·lustre excursionista de finals del segle XIX, només es pot accedir a aquesta cinglera per tres graus el de la Mola, el grau de les Granotes i el grau de Sant Climents. Nosaltres visitarem els tres, encara que com comprovarem existeixen molts mes. Arribem al Grau de la Mola, creurem la línia d'alta tensió i allà ens desviarem fins dalt la cinglera on podrem admirar les vistes aèries i tota la cinglerA que anirem seguint. 

El dia no acompanya gaire però ens permet veure el Montseny , el Catlarás, Montgrony, Puigmal, Cadí, Pedraforca, la serra d'Ensija, els Rasos de Peguera, La Tossa d'Alp, el pantà de la Baells, Les Penyes Altes etc...aprofitem aquest lloc per donar compte de les viandes que portem.

Continuem recorrent la cinglera passant pel Grau de la Canaleta i anem direcció al Pla de la Barrumba, i des d'aquí a poca estona arribem a "Cal Menut" un mas que segueix la seva activitat ramadera i agrícola, antigament es conreaven cereals però va canviar al cultiu de la patata que degut a l'altitud del lloc es cultiven millor. En aquesta zona podem observar uns tumults de terra coneguts com trumferes, s'utilitzava per guardar la collita de patates. Ara seguim el nostre cami, trobem un monument en record de un pilot que va estavellar la seva avioneta en els anys seixanta. Ara ens dirigim a l'estelada de Soldevila que esta situada en una roca des d'on gaudim d'unes excel·lents vistes.

 

Tornem al camí i comencem a baixar per arribar a la foradada lloc on s'acumulen totes les aigües procedents de les cingleres i formen un bonic engorjat amb salts d'aigües i gorgs naturals. Creuem el pont sobre la foradada i toca remuntar de nou el penya-segat per arribar al mirador de Cap Deig que es troba a tocar de la carretera BV-401 que creuarem i agafarem una pista de formigó que ens portarà al barri de la Barceloneta, barri de cases de pagès i seguint aquesta pista passarem sota la línia elèctrica on esta la Font i Pou de la Gota. Ens quedEn pocs metres per arribar de nou al poble de Vallcebre on donen pe acabada la excursió d'avui.

                               

Aquesta es una excursió fàcil que pot fer tothom, només la remuntada desde la foradada al mirador de Cap Deig ens ha fet suar una mica.

Texte; Jose Mª Baró Fotos: Julio Santiago

Oristà

El passat 10 de juny l'Antoni Vilarò ens va portar de ruta per el Lluçanès, al bonic llogaret d'Oristà. D'aquesta petita població de més de 500 habitants, cal visitar la seva esglèsia, Sant Andreu d'Oristà. Una construcció d'estil barroc neoclassicista. Al seu interior, en un nivell inferior, hi ha una cripta que es creu que pertanyia a l'antiga esglèsia romànica. Està completament restaurada. També podem visitar el Museu de Terrissa dels Països Catalans que compta amb una completa col·lecció d'unes 4.000 peces de terrissa catalana i ceràmica de tots els temps, amb la finalitat de conservar i difondre aquesta tradició popular.

Desprès de gaudir de tot aquest patrimoni hem començat a caminar, des del turonet on hi ha l'ermita de Sant Sebastià, un bon lloc per gaudir d'una vista del poble. Des del mateix poble hem iniciat la ruta que passa entre prats i rius. Travessem uns quants cops la Riera Gavarresa, afluent del Llobregat. També anem trobant masies com Cal Miquelet o la Gallinera entre d'altres. I algunes que estan en runes com es el cas del Mas Rocaguinarda on va nèixer el popular bandoler Perot Rocaguinarda.

I tot envoltat de magnífiques vistes que ens han acompanyat durant tot el recorregut, i també records ja que en Toni ens explicava que quan era menudet rondava molt per aquestes contrades.

Pla de l'Estany

Dissabte 6 juny 2015

La d’avui ha sigut una magnífica sortida a la comarca del Pla de l’Estany. Ens hem desplaçat a Banyoles per conèixer l’estany i els seus entorns. Hem deixat els cotxes a prop del conegut restaurant “La Carpa de l’Estany” i hem començat la caminada allà mateix, pel magnífic passeig ombrejat pels grans plàtans. Resseguint el contorn de l’estany en sentit horari hem arribat a la zona anomenada “Els Desmais” on hem visitat les fonts de la Filosa i del Ferro (totes dues ben seques)

Una mica més endavant, i després de deixar l’estanyol del Vilar a la nostra esquerra, ens hem aturat a la Font del Vilar. Aquesta font té la particularitat que és una porta de ferro i la maneta en fa de brollador (primer s’ha de saber com fer-la brollar...)

Continuem caminant i en pocs minuts arribem a l’església de Santa Maria de Porqueres, una joia del romànic del segle XII. Aquesta església es distingeix per la seva espectacular portalada, emmarcada per quatre arcs en degradació i amb dues columnes a cada banda de la porta, i amb els capitells delicadament treballats. Sens dubte aquest fet va contribuir a que l’any 1931 fou declarada monument nacional.

Després de visitar aquesta església, amb la rectoria i el comunidor (es un petit porxo obert als quatre vents que hi ha al seu costat i que els sacerdots utilitzaven per foragitar els mals esperits), tornem a la pista principal i ens desviem per anar a veure la font del Rector (tan sols unes minses gotes d’aigua llisquen pel seu brollador) i un petit estanyol, el de “La Ribera Castellana”, o d’en Cisó.

Vistos aquests punts d’interès, continuem pel voral de la carretera fins a trobar un indicador que ens mana a la dreta, al mirador de la Cuaranya. Aquest es un lloc ideal per tenir una esplèndida vista de tot l’estany.

En tornar al camí principal, trobem un nou desviament, aquesta vegada a l’esquerra i amb la indicació de Ruta de Can Morgat. Es el camí que hem de seguir, tot podent fer una visita a les llacunes de Can Morgat i en direcció al cim del Puig Clarà. Al llarg del camí fins aquest cim podem distingir els canvis en la vegetació a mesura que anem guanyant alçada. Comencem amb bosc de ribera, després trobem roures, alzines i acabem amb pins a la part més alta.

Des d’aquest humil cim (315 m.) tenim una espectacular vista de tot l’estany, els seus voltants i les serralades que l’envolten, fins al mar. Dos miradors de fusta enlairats faciliten encara més la contemplació d’aquestes vistes

.

En un dia clar no costa gens identificar les muntanyes de Begur, el Montgrí, la Plana de l’Empordà, muntanyes de l’Alta Garrotxa, Pirineu Oriental ... 

Encara fascinats amb tanta bellesa iniciem el descens fins arribar una altra vegada en front de l’església de Santa Maria de Porqueres. Desfem un tros de camí del que havíem fet al matí, fins la Font i l’Estany del Vilar, que voregem per l’altre costat. 

Un proper sender que surt de la dreta de la carretera en portarà al paratge de Les Estunes. Aquest és un paratge del tot inusual. 

El primer que crida l’atenció són els roures i alzines monumentals que s’hi alcen. I el més sorprenent: el terra rocós, de travertí (roca sedimentaria), ha sigut esberlat per algun ancestral terratrèmol i unes impressionants esquerdes solquen el terra. Algunes d’aquestes esquerdes permeten el pas de les persones al llarg de 30 o 40 m. Ens endinsem en aquests passadissos on quasi no hi entra la llum, embolcallats per les roques i les altes parets i amb la sensació de ser engolits per la terra. Es una sensació fascinant.

Vist aquest indret ens dirigim als Aiguamolls de la Puda, on hi destaca un mirador de cigonyes i diversos petits estanyols, entre ells “l’estanyol de la Cendra” per les seves aigües de color cendrós. Passem par passeres de fusta, envoltats de exuberant vegetació, sobretot grans plantes de cua de cavall.

Sortim del recinte dels aiguamolls i per un sender força emboscat arribem al Balneari i la Font Pudosa. Aquesta es una font d’aigua amb alt contingut d’àcid sulfhídric, pel que va ser utilitzada durant el funcionament del balneari (segles XIX i mitjans del XX) per curar moltes malalties.

I així tornem a ser a la riba de l’estany de Banyoles, al punt on havíem començat.Però no podem passar per alt un del elements més emblemàtics de l’estany: les pesqueres.Són aquestes petites construccions que s’endinsen en l’aigua. Les pesqueres van començar a mitjans del segle XIX amb simples passeres de fusta per poder pescar (d’aquí el seu nom) Amb el temps es van anar engrandint, per guardar-hi una barca o fins i tot per allotjar-s’hi. Es van convertir en signe de riquesa i classe social. Son privades i no es poden visitar. El 1996 es van declara Be d’Interès Nacional i ja no se’n poden construir més. I fins aquí la sortida d’avui.

Es una ruta força planera (a excepció del puig Clarà, que tampoc es res de l’altre món) i d'uns 13’5 km, per això és adequada per a tothom qui vulgui descobrir els petits racons que s’amaguen al voltant de l’estany de Banyoles i gaudir de la seva bellesa.

Texte: Mª Clara Martínez - fotos: Julio Santiago