De Puigsac al Puig Estela per coll de Pal

De Puigsac al Puig Estela pel coll de Pal

El dissabte, dia 14 de juliol, a les set del matí sortíem de Puigsac, el veinat de Pardines. El nostre projecte era reconèixer el territori que s’estèn entre l’estany de Can Roca, i el seu pou de gel, del coll de Pal. Estem parlant de passar per l’Orri Vell i els plans de Pórtoles. L’objectiu darrer era pujar al Puig Estela (2.013 m alt) des del coll i baixar per la Portella d’Ogassa i el pla de la Llagona i pla de Sinan.

El dia, segons els metereòlegs havia d’estar marcat per núvols alts i, a la tarda, per plugues. I així va ser, en part, encara que dalt del Puig Estela hi havia més que núvols alts, una espessa boira.

La primera part va fer-se sense cap impediment, amb la recerca de l’estany dels Barbs (que varem trobar i marcar al GPS per si es vol indicar-los amb més precissió als plànols), una mirada a l’esplèndid Orri Vell (amb una volta de pedra feta a base de pedra tosca) i a tota la seva àrea de pastura, plena de vaques i eugues.)

El tercer objectiu era veure l’estany del Tarter. La veritat és que estava totalment buit, sec, amb sols alguna vegetació aquàtica sobrevivint. Fou una gran decepció ja que és l’estany més gran de la zona.

I varem anar derivant cap el coll de Pal. Des de l’alçada que anavem, varem poder veure les àmplies extensions de herbei del plans de Pórtoles i entendre la seva gran importància i valor dins del món del pasturatge ripollès. Quina gran comarcada s’amaga a la vessant nord del Puig Estela!

Havent esmorzat a la font de la Baga ens arribàrrem fins el coll de Pal i, sense, gaire espera, varem comneçar a pujar per la carena que separa els municipis d’Ogassa i Pardines. Des de les diferents alçades que assoliem, entre la boirina, varem poder contemplar sensera, en moments puntuals, l’espai de pastura que va des de l’Orri Vell fins la collada Verda: un gran catifa de verd!

Dalt del Puig Estela no es veia un burro a tres passes. La foto de grup, feta a una distància de quatre o cinc metres, ofereix una prova clara del temps que hi havia.

La baixada, fou ràpida, cap a la Portella d’Ogassa, on va obrir-se una mica el panorama i varem poder contemplar un grossa concentració de vaques, cavalls i eugues al pla de la Llagona.

La baixada cap al Pla d’Ull de Bou i pla de Sinan varem fer-lo en una exhal·lació. Ja èrem de retorn d’aquesta excursió circular d’un 15 quilòmetres (amb un ascens acumulat d’un 800 metres, que ofereix i ens va oferir (malgrat el temps) imatges i panoràmiques que no cal perdre’s.

Antoni Llagostera

Seva - Aiguafreda

Aquest passat dissabte hem fet la darrera etapa del GR II  la Jonquera – Aiguafreda, deixant la comarca d’Osona i arribant a la primera població del Vallès Oriental. Un petit grup s’ha animat a fer aquesta etapa, perdent-se, els companys d’altres dissabtes, la traca final que ha tingut el gust d’un bon dinar a Sant Miquel de Balenyà.

Però abans d’arribar a Aiguafreda hem fet els més de catorze quilòmetres que separen Seva del final d’etapa. Si bé el dia ha començat serè, ràpidament s’ha ennuvolat, i podem dir que he tingut sort, ja que ens hem estalviat el que inicialment semblava una calorosa jornada sota el sol imposant de començaments de juliol.

Sortint de Seva una suau pujada ens porta fins al nucli del Brull, tot passant pel costat del Golf del Muntanyà i  la masia del Maset.

Com que el golf l’hem deixat per un altre dia, he parat al Brull, petit nucli on trobem l’Església de Sant Martí del Brull, romànica i consagrada l’any 1057, un parell de restaurants i la restes de l’antic castell, del qual ja en hi ha constància a finals del segle X. Tot a punt pel turista culturalment inquiet i amb gana. Sortint del Brull, un pista en bona part asfaltada, va carenajant per la serra de l’Arca, i ens permet unes magnifiques vistes tan al Montseny com a la plana de Vic.

Passem prop d’un convent, Can Casademunt, on pels indicadors hi podem fer exercicis espirituals, o altres reunions profitoses per l’esperit, segons ens diu la Pilar. L’edificació del convent, que no veiem de prop, sembla més pròpia d’Anglaterra que dels vessants del Montseny.

Al llarg de la carena, trobem primer construccions modernes de segona residència, i després, i ja avançada, tot de masies escampades, de les quals sobresurt la Sala, que segons les guies es recolça en murs de l’època romànica. A mitja carena, i si es desviem a la dreta en el sentit de la marxa, podem trobar el poblat ibèric de Montgrós, el més important del tot el Montseny, i amb una muralla descoberta l’any 1974.

Tot aprofitant un mirador, parem per esmorzar, i com sempre amb el plaer de la coca  sucada amb anís de l’Andreu. Des del mirador podem contemplar Matagalls, tota la carena de la Calma, amb Tagament al fons, i sota nostre tot l’entramat de valls que conflueixen a la riera de l’Avencó.

Després de l’àpat continuem carenajant i arribem al dolmen megalític del Pla de Boix, que sorprèn per les seves dimensions.

Durant tot aquest recorregut podem contemplar una vegetació que destaca per la seva diversitat, amb arbres típicament mediterranis, com poden ser l’alzina i el pi blanc, amb altres de terres més altes com són el pi roig o les moixeres, tot plegat amanit amb les profitoses explicacions d’en Toni.

Arribats al final de la carena s’obre la vista amb la vall del Congost i els cingles del Bertí. Al fons la Mola i encara una mica més enllà el Tibidabo. Ens queda només la sobtada baixada final, aproximadament quatre-cents metres de desnivell, fins arribar a Aiguafreda. El camí ara s’endinsa pel bosc, on trobem moltes antigues construccions mig enderrocades,  i alguna que altra sortosament reconstruïda. Just abans de trobar les primeres cases d’Aiguafreda passem pel costat d’un molí molt ben conservat.

Hem arribat a Aiguafreda, final de l’etapa d’avui i del recorregut del GR. En aquesta població podem agafar el GR 5 que diuen ens portaria fins a Montserrat. Tota una altra aventura.

Joan Noguera

Circ de Coma Armada i congesta de la Llosa

Avui un bastant nombrós grup del Caminant per Catalunya de TV del Ripollès hem anat a Vallter per anar en una direcció que no resulta massa habitual. I com marquen les bones costums, ens hem aixecat ben d’hora i a les 7 del matí érem en el punt d’inici de l’excursió.

Des de l’aparcament més baix de Vallter, al costat de l’hostal Pastuira, hem anat en direcció cap l’est, seguint un camí marcat amb senyals grogues i blanques que porta fins el refugi Jaume Farré del Costabona, però a l’arribar al torrent de Coma Armada hem abandonat aquest corriol per pujar pel costat del torrent, tot seguint unes molt antigues marques vermelles, que ens han conduit cap al Pla del Presidi i el circ de Coma Armada, tancat per les Llosardes. Aquest circ glaciar de tipus pirinenc es molt poc concorregut.

Des de l’amplia zona herbrada ens hem enfilat cap a la carena, pel dret, cercant el millor lloc de pujada, fins assolir-la.

Hem entrat en el ampli espai, que alguns han qualificat de desèrtic, del pla de Campmagre, un espai de pastura dels comunals de Mantet i Py, que ha estat tradicionalment molt lligat al món pastoril ripollès.

Hem anat fent els petits cims que marquen la línia fronterera (pic de Coma Armada i Pic de la Llosa), a uns 2.500 m alt. El dia era esplèndid. Una gran extensió del Campmagre era davant dels nostres ulls, des de la Portella de Morens fins Rocs Blancs, encara que darrera veiem Roc Colom, el Costabona i algunes puntes de les Esquerdes de Rojà. I al fons, com sempre el Canigó. També hem parat atenció al filó de quars que provinent del Gra de Fajol reapareix amb contundència a la zona.

Ben guiats per en Jordi, hem anat resseguint les cabanes de pastors de la zona: la de Morens i les més antigues de la Llosa (que tant gràficament va descriure Carles Bosch de la Trinxeria en el seu capíto l“Excursions y casseras en los alts Pirineus catalans” del llibre Recorts d’un excursionista (1887).

Havent fet un bon esmorzar al Pic de la Llosa, hem aprofitat per a anar a albirar el circ de Concrós, que serà properament objecte d’un recorregut específic.

Les cabanes del Campmagre que hem visitat encara mostren la seva estructura i les restes de les pedres que conformaven el punt de foc.

Tot tornant hem pujat fins el Roc de la Portella, per veure una tercera cabana, que esta guardada per una còpia de la verge montserratina que hi va posar i vigila en Jordi, semblant a la que hi ha a la cabana gran del Triader, a la Coma del Catllar. Des d’aquesta punt es pot veure el camí cap a Mantet i la zona on hi havia el refugi del Alemanys.

I per esgotar les cabanes del Campmagre hem anat a visitar la cabana, encara sencera, i amb el seu punt de foc a terra, de la Portella, rodejada de dues més cabanes ara aterrades.

Hem baixat per la Portella de Mantet, no sense tocar el punt fronterer 511 i la resta de la senyal, feta amb ferro, que si va col·locar quan és va inaugurar el primer refugi de Ull de Ter, el 1909. 

La pluja es ha anat respectant fins a pocs metres dels cotxes.

ANTONI   LLAGOSTERA

Rocabruna, cases, tutes i el castell

El passat dissabte, dia 12 de maig de 2012, uns seleccionats excursionistes varem fer una recorregut per Rocabruna, des del coll de la Boixeda (el punt més alt del recorregut, 1.090 m alt) fins a Sant Feliu de Rocabruna, tot passant pel castell.

Hi havia voluntat d'anar a algunes de les cavitats de més anomenada de la zona, les tutes sota el castell, la tuta de l’avi Janot i la tuta de Maimons.

La veritat és que l’excursió, curteta de recorregut, uns 8 quilòmetres, va permetre assolir tots els objectius i, sobretot, veure tot un petit món de cases i d’indrets molt interessants.

La primera part de l’excursió es fa seguint el GR 11 (marques vermelles i blanques).

El grup de cases (Can Pujol o Etxalde i can Planes) que s’amaguen sota el coll de la Boixeda  estan dedicades al turisme rural, però gaudeixen d’un formidable aspecte, de cases de construcció notable.

El molí d’en Sorolla, permet gaudir dels salts i saltirons de la riera de Rocabruna , una autèntica delícia.

 

I arrribats a aquest punt més baix (821 m alt) cal començar a pujar fins el castell de Rocabruna, tot passant per les cases de Gasoveras i del Castell. Seguim ara un PR (marques grogues i blanques)

Darrera de la casa del Castell varem trobar un de les quatre tutes sota el castell, una petita cavitat com el seu nom indica, de no gaire recorregut.

El castell de Rocabruna, en el qual ara es treballa en el seu manteniment i conservació, mostra un formidable aspecte. I des d’aquí podem veure a ull d’ocell el camí que hem fet que arribar.

 

Desprès d’admirar les restes del castells ens hem dirigit, ben guiats per les indicacions d’en Francesc Barri, un bon coneixedor de la zona, que per mig d’en Jordi, ens ha permès arribar a la tuta de l’avi Janot.

La tuta de l’avi Janot, que alguns moderns catàlegs espeològics no havien estat capaços de localitzar, és una autèntic prodigi. Penjada sobre un precipici, té una entrada ben guardada i és una cova molt interessant que es feia servir per amagar queviures en temps de maltempsades socials.

I a continuació seguim l’aventura per anar a la Tuta de Maimons, la cova més gran de la zona. La tuta de Maimons té dues entrades. Una inferior, amb una boca molt gran situada davant de al casa de Guardiola, i una sortida superior, més estreta.

I ja cap el final de l’excursió, anem a Sant Feliu de Rocabruna. I per beneir correctament l’excursió, en Fermí en convida a unes cerveses. Ens ho havíem guanyat!

Una gran excursió, plena d’objectius complicats d’assolir, però finalment acomplerts. 
(Antoni Llagostera)

Prats de Molló

Magnífica sortida la que hem fet aquest passat dissabte 5 de maig al Vallespir, a la població de Prats de Molló. Una vila medieval fortificada que està molt a prop de la comarca i que val la pena visitar. La nostra ruta comença precisament a la plaça del poble i voreja part de la muralla, molt ben conservada fins que anem deixant enrere, travessant el pont del Llanarer. Estem fent el camí del Miracle, ple de llegendes. A mida que anem enfilant, les vistes del poble i l'entorn son espectaculars. A més tenim el privilegi de contemplar gairebé tota la excursió la Torre del Mir i el Costabona. Passem per les cases del Casot i les Gracies. Estem seguint el GR Transfronterer 83 que enllaça Mataró amb Prada de Conflent, evidentment passant per el Canigó.

Pel camí trobem alguns descobriments recents degut a una forta ventada que va deixar el bosc mig despullat. Ens referim a un Dolmen i les restes d'una capella encara pendents de documentar. Un cop arribem al Coll del Miracle deixem el GR i trenquem a l'esquerra per acostar-nos a l'Oratori del Miracle on hi ha les santes Justa i Rufina.











Just al costat hi ha una bassa ja que segons diu la llegenda, els segadors de la zona les van enviar a buscar aigua en una zona seca. Elles tot dedicides van fer un forat i va sortir l'aigua, que al portar-la als segadors no s'ho podien creure, i d'aquesta manera es va posar el nom a l'Oratori i al coll. Situat a 1.400 metres i a poc més de 4 kilòmetres de la sortida. La pujada és constant i fem un desnivell de 300 metres. A partir d'aquest punt tenim la opció de seguir la ruta per altres indrets. Nosaltres hem optat per tornar per el mateix camí i al tornar a Prats de Molló, hem passat per el Fort Lagarde i hem baixat fins al poble per un pas soterrat molt interessant. I val la pena dedicar una estona a visitar el centre de Prats de Molló amb la seva església, la muralla i les portes d'entrada.

Nosaltres hem tingut un guía excel.lent, en Josep, que molt amablement ens ha acompanyat i explicat tant la història com les llegendes del recorregut.
En total hem fet uns 10 kilòmetres amb un desnivell acumulat de 600 metres.

Avui no hem gaudit de la coca del Caminant, i no cal posar el motiu perque sembla que és de jutjat de guàrdia. Per sort en Jordi en portava una de Torelló, força bona, que juntament amb el pa i l'assortit d'embotits ens ha alimentat de valent.
Podeu veure més fotos al Facebook del Caminant:
https://www.facebook.com/media/set/?set=a.10151055634123776.554372.161274228775&type=1