Aigüestortes

Parc Natural d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Ruta de la Llúdriga + Estany Llong. Recorregut: Uns 12 km. (Diumenge 20 setembre 2015)

Per fer la ruta d’avui ens hem ajudat del servei de taxis que surt del poble de Boí i que arriba fins el Planell d’Aigüestortes. Això ens ha permès arribar fins l’Estany Llong, punt on comencem aquesta caminada, que farem en descens, fins l’aparcament de la Palanca de la Molina. Després de deixar dos cotxes en aquest aparcament (per tornar després), els servei de taxis ens deixa en l’aparcament del Planell d‘Aigüestortes, l’últim punt on arriben els taxis. En vehicle privat tan sols es pot accedir a la Palanca de Molina. I des d’aquí, a pas lleuger, ens situem a la riba de l’Estany Llong, on iniciem la ruta d’avui. Es primera hora del matí, el sol tot just comença a il·luminar els cims mes alts de les muntanyes i l’ambient es força fresc. Pujant hem trobat zones amb les herbes gebrades.Ens trobem en un indret fantàstic, a la riba de l’estany Llong, envoltats d’altes muntanyes, i amb el Portarró d’Espot al fons. Aquest es el pas que separa el Parc d’Aigüestortes del de l’Estany de Sant Maurici.

Els mes agosarats no dubtem en provar la fredor d’aquestes aigües (tan sols 4 ó 5 graus...)

Iniciem el descens i anem seguint el riu Sant Nicolau, per còmoda pista forestal, passant pel refugi d’Estany Llong, fins el Planell Gran. Aquí trobem uns trams de passeres de fusta que ens ajuden a creuar els nombrosos rierols que serpentegen per aquesta planura. Aprofitem l’ombra d’un gran arbre per aturar-nos a fer un most i carregar piles.

Reprenem la marxa i no tardem en arribar al Planell d’Aigüestortes, on un llarg tram de passeres adaptades per a persones amb mobilitat reduïda ens permet gaudir d’aquest impressionant paratge i admirar els canviants colors de les seves tranquil·les aigües. En acabar les passeres ens dirigim al Mirador del Sant Esperit, des d’on tenim una espectacular vista de la Vall de Sant Nicolau, amb l’Estany Llebreta al fons. Agafem un sender molt ben indicat que creua un parell de vegades la pista, i arribem a la Cascada del Sant Esperit. Realment es magnífica. Es obligat aturar-se en el seu mirador i admirar com es desploma entre roques esglaonades, formant grans olles anomenades “marmites de gegant”.

No tardem en arribar a l’Estany de Llebreta, el voregem per una pista asfaltada i al final creuem pel Pont de Pey.

Prenem un sender que suaument s’enfila una mica, fins una zona mes planera que ens permet una extraordinària vista de la vall, on destaca el Tuc del Món.

Continuem, ara ja en suau descens, arribem a un encreuament on hi ha un pont penjat que ens queda a la nostra dreta, creuem alguns canals o torrents, seguint en tot moment el riu Sant Nicolau, que es el que dona nom a tota aquesta vall, passem per zones boscoses, on per la seva orientació no hi acaba d’entrar el sol en tot el dia (encara i trobem herbes gebrades malgrat ser ja mitja tarda), i no tardem en arribar a l’aparcament de la Palanca de la Molina, on donem per finalitzada la sortida d’avui.

La d’avui ha sigut una ruta fantàstica, en la que hem pogut gaudir d’espectaculars vistes, aigua a dojo (estanys, rius, cascades...), i altes muntanyes que semblen enfilar-se fins a tocar el cel.Una ruta molt fàcil i perfectament senyalitzada. Animo a tots a venir a gaudir de la bellesa salvatge d’aquest entorn i fins a la propera, que com sempre serà tot Caminant per Catalunya.

Texte: Mª Clara Martínez
Fotos: Julio Santiago - Josep Mª Baró

Vall de Boí

Ruta del romànic i alguna cosa més (Mª Clara Martínez)

Dissabte 19 setembre 2015

Una preciosa ruta per descobrir tots els encants de les esglésies romàniques de la Vall de Boí, gaudir d’espectaculars vistes, descobrir festes i tradicions com la Baixada de les Falles i racons de gran bellesa.

Aquesta es una ruta una mica llarga, uns 18/19km, però fan de molt bon fer, hi ha poc desnivell i la seva bellesa s’ho val.

Comencem el recorregut a Erill la Vall, on havíem quedat amb la Cristina, que ens farà de guia en la primera part d’aquesta sortida.

En aquest poble hi ha l’església de Santa Eulàlia d’Erill la Vall, on en el seu interior podem admirar el “Davallament d’Erill la Vall”, format per set talles de fusta amb algunes restes de policromia. 

D’Erill ens traslladem a Sant Joan de Boí, per un sender, i també visitem la seva església, perfectament localitzable, donat que està just a l’entrada del poble. Del campanar d’aquesta església cal destacar un parell de punts: és molt baix donat que en un incendi va perdre els tres cossos superiors i està perfectament alineat amb els de Santa Eulàlia d’Erill la Vall i Sant Climent de Taüll. 

Deixem Boí enrere i ens dirigim a Taüll on visitem una de les més conegudes esglésies de la vall; la de Sant Climent. En aquesta pugem fins la part més alta del campanar i gaudim d’espectaculars vistes, i en el seu interior admirem una projecció que ens mostra cóm en tot aquest interior va estar revestida amb decoració policromada; les parets, les naus, l’absis, i les columnes. Una meravella....

El dia es radiant i aprofitem per fer una pausa i recuperar forces amb un bon esmorzar, molt a prop d’aquesta magnífica església.En aquests tres pobles hem gaudit de la companyia de la Cristina, que com a bona coneixedora de la Vall de Boí i del romànic, ens ha fet de guia i ens ha explicat una mica la seva historia.En aquest punt acomiadem a la Cristina i iniciem una segona part, molt diferent del que hem vist fins ara. Reculem fins a Sant Joan de Boí i ara prenem direcció a Durro. A partir d’aquí canviem el romànic per les espectaculars visites sobre la vall que s’obren als nostres ulls a mesura que anem guanyant altura per un sender empedrat i en molts trams envoltats de boix. Arribem a unes grans roques que ens fan de mirador, molt a prop de Durro. Aquest petit poble té un encant molt especial, amb racons i construccions que es mantenen amb tota la seva antiguitat. L’església té adossada una font i l’entrada està porxada. Deixem el poble i ara ens dirigim a l’ermita de Sant Quirc de Durro, també d’origen romànic, i que s’alça airosa al damunt d’un turó. Des d’aquí gaudim de fantàstiques vistes, amb el poble de Barruera just als nostres peus. 

Imponents muntanyes formen la vall per on corren les aigües del riu Noguera de Tor, i els petits pobles de sostres de pissarra donen una bonica nota de color. També aprofitem per parlar en aquest lloc de la tradicional festa de la Baixada de les Falles, donat que en aquest punt encara es conserven les restes del “faro”, foguera on s’encenen les torxes que els joves baixen per la 

muntanya tot creant l’efecte d’una serp de foc.

Iniciem el descens fins a Barruera, per un sender molt ben marcat que passa per un torrent i en el que podem gaudir de racons humits, carregats de molses, amb molt boix i avellaners.

A la arribada a Barruera creuem un dels molts ponts pels que es pot creuar la Noguera de Tor i arribem a l’església de Sant Fèlix, la última del recorregut d’avui. Aquí, a Barruera, donem per finalitzada la ruta d’avui, però hi ha l’opció de tornar a Erill la Vall per un sender que ressegueix el riu, i que forma part de l’anomenada “Ruta de l’Aigua”, ruta de uns 27km, i que comença a Caldes de Boí fins a Pont de Suert. Però aquesta la deixem per un altre dia... 

La d’avui ha sigut una ruta molt complerta. Hem gaudit de la bellesa i la historia dels pobles i les esglésies romàniques, d’espectaculars vistes sobre la vall de Boí, de racons amb molt d’encant i hem conegut algunes tradicions ancestrals de la vall.  Una jornada fantàstica, que recomano per a tots, com sempre, tot Caminant per Catalunya.

Fins a la propera!

Fotos: Mª Clara Martínez i Julio Santiago i Josep Mª Baró

La Fosca - Calella de Palafrugell

Nova i magnífica sortida tot Caminant per Catalunya. El passat dissabte 12 de setembre la Mª Clara ens va preparar una excursió per un tram del Camí de Ronda, a la Costa Brava. Només amb el títol (La Fosca - Calella de Palafrugell) ja ens podem fer una idea del que ens esperava. Però al trepitjar el terreny hem quedat bocabadats d'aquest tram de camí del Baix Empordà.

Hem sortit de la platja de la Fosca, que pertany a Palamòs. Aquesta zona està plena de cales i platjetes molt interessants, tant en sentit Palamòs com direcció Calella de Palafrugell, que era el nostre destí. El primer que ens hem trobat aquest entorn marítim, son les restes del castell de Sant Esteve de Mar, que actualment s'en conserven algunes bases de torre i alguns murs.

Seguint i de seguida trobarem la primera de les joies de la ruta, la Cala S'Alguer, on sembla que el temps s'hagi aturat. Hi veiem unes casetes que formaven un antic nucli de pescadors. Aquest barri tradicional té el seu orígen l'any 1521. A pocs metres, tenim la platja del Castell, potser coneguda per els moviments que hi van haver als anys 90 per evitar que es fes un camp de golf a la zona. Avui és una de les platges més verges de la Costa Brava. En un dels seus extrems, situat en un turó hi ha les restes del poblat ibèric de la punta del Castell.

Seguint camí anem passant per un seguit de cales, totes elles amb les seves peculiaritats i atractius. Cala dels Corbs, Estreta, d'en Remendon, Bona, cap de Planes o la del Crit entre d'altres. També hi altres punts d'interés, com la barraca d'en Dalí, un regal amb un toc original i surrealista amb una porta inclinada. O el Mas Juny, una casa fortificada que està catalogada com a bé d'interès cultural. Aquesta però només la podem veure de lluny. 

La ruta segueix deixant una estona la primera línia de mar per superar el Cap Roig, on també hi ha el conegut Jardí Botànic que entre d'altres, acull un dels festivals més tradicionals de la Costa Brava durant l'estiu. Hi ha més de mil espècies botàniques procedents de tot el món i escultures de reconeguts artistes nacionals i internacionals.

De seguida entrem a Calella de Palafrugell per la platja del Golfet, una altra maravella de la natura, on hi trobem l'agulla del Golfet, una espectacular roca.
Seguint un altre cop a  tocar el mar tornem a passar racons i cales fins arribar a Calella de Palafrugell. 

Un bonic poble que encara conserva l'encant que es respirava als pobles de la zona, abans que arribés el turisme de masses. I hem acabat a la platja de Port Bo o de les Barques. És un conjunt històric declarat com a bé cultural d'interès nacional. Destaca el conjunt de les Voltes. Aquest llogaret també és conegut per la tradicional cantada d'havaneres que s'hi celebra cada estiu.

Hem gaudit doncs d'una molt bona sortida, amb ambients maritims espectaculars, amb un bon dia amb molta xafogor. Algun afortunat que ha pensat en portar el banyador s'ha banyat i tot. De fet hi havia força ambient de gent que gaudien d'un dia de platja, i també que feien ruta com nosaltres.

Estanys i pic de Pessons

Nova sortida del Caminant per Catalunya espectacular, en aquest cas per Andorra, el passat dissabte 29 d'agost. L'objectiu, fer el pic de Pessons i veure gran part dels seus llacs, i com no, tractant-se del Llagostera, fer una mica d'aventura controlada.

Vàrem sortir molt d'hora de Ripoll, a les 6 del matí, d'altres una mica més aviat, però el nostre destí era una mica lluny. Andorra ens esperava amb un dia radiant. L'entrada la vàrem fer per el túnel d'Envalira, que el trobem abans d'arribar al Pas de la Casa venint de Puigcerdà. El punt de sortida era l'estació de Grau Roig que forma part de Grandvalira,  a la zona del Cubil, on es pot deixar el cotxe. 

La ruta comença directament amb una bona pujada que amb uns 30 minuts ja ens acosta a l'estany primer o de les Truites. Espectacular, la bona llum del matí i la calma de l'aigua ens ha permès fotografiar el paradís. Un paisatge de gran bellesa que ens ha acompanyat tota la excursió. En aquest primer llac i ha un restaurant amb una bona terrasa per gaudir de l'espai. Fins i tot un servei de bus gairebè 4x4 fa viatges per als turistes que no opten per caminar. Desprès de quedar bocabadats, hem continuat ruta seguint part del GR 7. Els estanys ens continuen acompanyant. El Forcat, el Rodó, o del Meligar. En menys d'una hora els anem trobant per un camí que mica en mica es va enfilant. En aquest darrer estany hem parat a esmorzar.

Tot seguit hem passat per el llac de les Fonts i per el de cap de Pessons, on neix el riu Valira. Tots ells son petitets però alhora d'una gran bellesa.

En aquest punt potser trobem la part més dura de l'excursió. Hem de superar uns 200 metres de desnivell fins arribar a la Collada de Pessons a 2.775 m. El camí puja molt dret, fent una ziga zaga que el fa una mica més suau.

Un cop al coll, les vistes continuen essent espectaculars. Veiem aquest paisatge de circ glacial, però també les muntanyes que ens envolten. Destaca al fons, imponent, la Pica d'Estats. 

En uns 30 minuts arribem al cim del pic de Pessons a 2.864 m. Aquest darrer tram és molt més fàcil. Continuem gaudint de les vistes. Al nostre darrere tenim l'estany de la Muga amb la Tossa Plana i el pic de Setup, que vàrem fer en una altra ocasió des de la Cerdanya.

I aquí comença la "Llagosterada". Hem optat per no repetir camí per tornar al punt de sortida, i ho hem fet per la Portella de Pessons. Una baixada per una canal ben dreta i que cal anar en molt de compte per no relliscar. En Joan i en Ramon també han fet un cim proper, el pic de Ríbuls, amb grimpada inclosa.

El tram més pesat potser, ha estat un cop hem baixat la tartera, ja que durant una bona estona hem passat per sobre grans blocs de pedra que amb les cames ja carregades s'ens ha fet una mica llarg fins arribar a l'estany del Cap dels Pessons on hem recuperat forces. La calor també ha apretat durant tot el dia. Continuant la baixada hem fet un tram de camí com la pujada fins a l'estany de les Fonts on ens hem desviat a l'esquerra per passar per els estanys de la Solana, aquests més menudets però també de gran bellesa. Tampoc hi han faltat les llegendes de les dones d'aigua, que ens han acompanat fins al primer estany i al punt de sortida cap a les 5 de la tarda.

Uns 14 kilòmetres de ruta força exigents, però que valen molt la pena de fer.

I avui l'anècdota si es pot dir així, mès aviat ha set un misteri. Un cop hem esmorzat, a l'hora de recollir la natura morta (que diu en Llagostera) ha sobrat un bull que es veu que no era de ningú. Vaja que algú no es recordava de que l'havia portat. Potser les dones d'aigua ens han visitat.

Teniu més fotos al Facebok del Caminant:

https://www.facebook.com/media/set/set=a.10154138095488776.1073741832.161274228775&type=3

Tosa d'Alp i Puigllançada

El passat dissabte, dia 18 de juliol de 2015, varem programar una excursió des de coll de Pal, a Bagà, fins els dos cims de la zona, la Tosa d’Alp o Pedró del Quatre Batlles ((2.536 m alt) i el Puigllançada (2.408 m alt), passant pel circ de Comabella. El dia fou magnífic i la jornada fou aprofitada. Tot pujant varem ser capaços de localitzar l’avenc de Coll de Pal, malgrat la usual tendència entre els espeòlegs, de donar incorrectament les coordenades. El refugi Niu d’Àliga i el cim de la Tosa d’Alp foren molt fàcilment assolits. 

A primera hora del matí, tot resulta més fàcil i els 430 metres que hi ha de diferència entre coll de Pal i el cim, es fan amb relativa comoditat. La Tosa d’Alp (o simplement la Tosa), que tanta presència té des de la Cerdanya, resta una mica més amagada des del Berguedà. Es nomena també el cim com el Pedró del Quatre Batlles, ja que el cim és el punt d’unió de tres municipis cerdans (Urús, Das i Alp) i un del Berguedà (Bagà). I molt prop del cim, al serrat de les Pedrusques, hi ha les restes d’unes mines de manganès, amb instal·lacions prou interessants. Qui vulgui, però veure més detalls d’arqueologia industrial, haurà d’anar cap al Puig de la Mena. I seguidament marxem cap a Comabella, un dels grans indrets de pastura estival de la zona (amb el Pla d’Anyella i Pla de Rus).

La instal·lació construïda el 1967 sembla avui una mica excessiva, però impressiona, amb el grup de pedres de les saleres davant seu. I baixem cap a les pobrissones instal·lacions d’esquí de l’ajuntament de Bagà, a coll de Pal. 

Sembla mentida que una visió curta i egoista del desenvolupament del territori, des d’empreses i entitats públiques, estiguin malmeten que el coll de Pal pugui ser un nou punt d’entrada a la zona esquiable de La Molina i Masella. L’enllaç viari, amb un curt tram de pista que sols caldria asfaltar, ha estat paralitzat, sense cap debat en profunditat ni estudi. I per acabar la impresentable defensa d’interessos particulars des d’entitats que haurien de servir els interessos generals (els municipis de la Cerdanya, el túnel del Cadí i la propietària de l’estació de La Molina, l’empresa pública, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC)), el novembre de 2011 es varen aturar sine die les obres de construcció d’un telecadira que havia d'unir La Molina i coll de Pal. L'ajornament fou justificat pel "mal moment econòmic".

La nostra excursió, per arrodonir-la, va acabar pujant un exigent (per la calor i hora d’ascenció) Puigllançada, que ens va oferir, com sempre, una panoràmica esplèndida dels entorns. Una excursió a dos cims que tenen unes de les millors vistes del Pirineu oriental català.